I Mil·lenni aC a l’Antic Orient Pròxim

La nova realitat de Síria-Palestina

Les ciutats fenícies

En una franja estreta de terreny entre les muntanyes del Líban i el Mediterrani i amb unes condicions molt favorables per a l’agricultura, sorgiren una sèrie de ciutats que aviat serien molt poderoses. En l’actual territori del Líban ja es conreava en el I Mil·lenni aC la vinya, l’olivera, arbres fruiters… L’únic problema era l’estretor del territori.

En aquesta franja costanera hi destacaven les ciutats de: Arwad, Biblos, Beruta o Beritus (actual Beirut), Sidó, Tir. Aquestes ciutats van gaudir d’una gran prosperitat a partir de 1200 aC. Mai aquestes ciutats van formar una unitat política. El terme “fenicis” va ser inventat pels grecs. Les ciutats fenícies van ser el resultat d’un llarg procés de sedentarització dels amorrites, que havien fundat ciutats que formaven part de la cultura cananea. Les ciutats de la costa basaven la seva vida en el comerç.

Mapa del territori fenici i les principals ciutats
Mapa del territori fenici i les principals ciutats. Font: Wikipedia.org

Del segle XII al X aC va ser l’època de prosperitat. Completa independència de les ciutats-estats. Ciutats molt actives en l’àmbit comercial i artesanal. Els fenicis es van convertir en els mercaders de tota aquella zona.

A partir del segle IX aC la realitat política començà a canviar. Els assiris recuperaren forces i van travessar el riu Eufrates. A la meitat del IX aC, Salmanasar III (rei assiri) obligà a pagar un impost a totes les ciutats fenícies. Aquest control va anar augment, fins a la meitat del segle VIII aC quan Teglatfalassar III conquerí totes les ciutats fenícies excepte la més meridional, Tir.

Al segle VII aC desaparegut l’Imperi Assiri, els successors, Babilònia, ocuparen les ciutats fenícies i conqueriren Tir. Això suposà la pèrdua de la independència d’aquestes ciutats fenícies, que ja no la recuperarien mai més.

Qüestió comercial

Els fenicis anaven a cercar cap a occident productes sense elaborar (plata, metalls, or). A orient buscaven espases, esclaus… La situació política en què es trobaven els fenicis era poc organitzada. Els fenicis jugaven amb avantatge, ja que portaven productes elaborats i a canvi obtenien matèries primeres. Feien expedicions a la recerca de marfil. El comerç internacional es traslladà al Mar Roig.

Proveïdors de Tir: hi havia absències importants, com Egipte que no produïa res interessant i Babilònia, a conseqüència del tap que els feien els assiris. La major part del comerç es va fer per terra, tot i ser ciutats de costa. Només els productes exòtics podien arribar per mar.

El comerç del II Mil·lenni era obra dels grans estats. A Egipte el comerç era gestionat pel faraó. Eren expedicions d’Estats amb qui mantenia relacions diplomàtiques. En canvi, el comerç fenici del I Mil·lenni estava format per flotes privades, protegides pel comerç local. Els fenicis eren mercaders, s’especialitzaren en el transport i la revenda de les mercaderies.

Hi ha dos grans períodes en aquest comerç:

  • Segles XI-IX aC:
    • Comerç especialitzat en expedicions de llarga distància, cap a Ofir (podria estar al centre d’Àfrica, on es comerciava amb oli, encens) o Ardis (occident del mediterrani, plata i estany).
    • Ritme anual. A l’estiu sortien els vaixells de les ciutats fenícies. S’estaven un any en el lloc de destí i tornaven al següent estiu cap a Fenícia.
    • Les naus feien poques parades.
    • Es tracta de productes preciosos.
    • Els regnes que es troben els fenicis estaven en formació embrionària.
  • Segles IV-VII aC:
    • Els viatges eren molt més freqüents.
    • Es poden constatar arqueològicament.
    • Es realitzaven a les zones mineres occidentals com Sardenya, Península Ibèrica, Tunísia, Sicília i Àfrica atlàntica.
    • Comencen a tenir competidors molt propers com els grecs i els etruscos.
    • Els productes que s’intercanvien també eren diferents. En aquests moments Tir es mantenia aïllada.
    • Procés de colonització fenícia pel mediterrani.
      • XI-IX: Establiment de factories permanents a Xipre.
      • VIII: En paral·lel a la colonització grega, establiment de factories permanents i colònies estables, fundació de Cartago. Canvis a les ciutats fenícies, alguns dels centres fenicis van ser abandonats i marxaren a les seves colònies. Al 573 es produí la caiguda de Tir.
Mapa de les rutes comercials de les ciutats fenícies pel Mediterrani.
Mapa de les rutes comercials de les ciutats fenícies pel Mediterrani. Font original: Wikipedia.org

Sembla que l’alfabet arribà a la península Ibèrica gràcies als fenicis. La metal·lúrgia del ferro va arribar per via de les colonitzacions.

Israel i el judaisme

Terminologia

  • Hebreus: antic poble semita amb alguns trets en comú com la llengua (un dialecte particular de l’amorrita). No era un poble unit políticament.
  • Israelites: l’entitat política que formaven les 12 tribus d’Israel, descendents de Jacob, que pren el sobrenom d’Israel.
  • Jueus: també coneguts com a poble jueu són una nació i un grup etnoreligiós que es van originar en els israelites o hebreus de l’antic proper orient.

Es perfilà el terme de jueu quan la realitat de l’Estat d’Israel havia desaparegut. La identitat religiosa suplia la identitat política. Els hebreus existien abans de la concreció de l’estat d’Israel.

Quan existia l’ètnia hebrea, no estaven unides políticament. Quan els hebreus formaren la unitat política, Israel, no hi estaven tots els grups originaris. Abans de l’any 100 aC es parla de tribus d’hebreus.

Cronologia

  • 1200-1000 aC: període dels jutges. Període dels grups tribals hebreus i la constitució d’un estat polític ètnic, gràcies a la unió de les 12 tribus. S’imposaren els grups tribals: hebreus, amorrites, moabites i amalequites. Formaren aliances entre ells. Aquestes tribus lluitaven contra les ciutats-estats de la zona. La tendència d’aquests grups era de crear estats monàrquics centralitzats. Un rei podia afavorir aquestes lluites, contra els filisteus.
    • La confederació dels 12 jutges de les tribus triaren a Saül, com el primer dels reis d’Israel. No es pot entendre sense la figura de Samuel, el profeta. Aquest poder monàrquic era feble i Saül acabà caient. S’elegí un nou cap militar, David.
  • 1000-960 aC: es produí una divisió de les tribus entre els que seguien el fill de Saül i els seguidors de David.
    • David es convertí en el cap de la tribu més potent, el Regne de Judà.
    • El fill de Saül Ixbóixet va ser el cap de la resta de tribus, el rei d’Israel. El seu regnat només durà 2 anys.
    • En morir l’únic fill de Saül van triar a David a únic rei de tot Israel. La política que seguí va ser la de crear un estat territorial. Conquerí Jerusalem i la convertí en capital del nou regne d’Israel.
Mapa de la divisió entre els dos regnes, al nord d'Israel i al sud de Judà
Mapa de la divisió entre els dos regnes, al nord d’Israel i al sud de Judà.
Font original: Wikipedia.org

El regne de David

  • David creà l’estat d’Israel.
  • Va protagonitzar la conquesta d’Israel, la vall del riu Jordà…
  • Construí el seu palau i creà la cort reial.
  • Salomó, fill de David, creà l’aparell administratiu del nou estat i posà fi a l’expansionisme.
  • Construcció del temple de Judà/Javé.
  • Al 926 aC el regne es tornà a dividir.
    • Al nord continuava regnant la dinastia de David (Regne d’Israel).
    • Al sud, la dinastia dels hereus de Salomó (Regne de Judà).
  • Al nord retornaren a l’organització tribal. Van crear el Consell de savis i es reunien a Samaria.
  • L’arribada dels assiris provocà la caiguda d’Israel del Nord. Els assiris practicaven la política de les deportacions.
    • Jerusalem resistí als assiris gràcies a les muralles.
    • El 611 aC els assiris van caure en mans dels babilònics.
    • La deportació dels hebreus suposava l’eliminació d’Israel.

Escatologia jueva: com que el regne d’Israel havia estat eliminat, s’havia d’esperar l’arribada de Déu. Aguantaren el que van poder a l’exili a Babilònia.

Els imperis universals

La ciutat de Babilònia tenia una estàtua dedicada a la divinitat Marduk en temps del rei Hammurabi, el 1790 aC. Els hitites quan van prendre la ciutat el 1595 aC es van emportar aquesta estàtua. Quan Babilònia recuperà el seu poder també va recuperar l’estàtua de Marduk, el 1550 aC. Els assiris, al segle XIII aC, aprox. l’any 1244 aC, ocuparen la ciutat i es tornaren a emportar l’estàtua. Tornà a Babilònia en una època que desconeixem. Al segle XII aC l’estàtua estava a la ciutat de Susa. L’estàtua de Marduk tornà a Babilònia en temps de Nabucodonosor I, el que indica que Babilònia havia recuperat el seu poder.

Imperi Assiri

En verd els territoris de l'Imperi Assiri.
En verd els territoris de l’Imperi Assiri.
Font: Wikipedia.org

Cronologia:

  • Anys 934-859 aC:
    • S’expandiren cap a l’Eufrates. Controlaven totes les terres des del seu bressol fins a l’Eufrates. No arribaren a Babilònia.
    • Represa i consolidació del poder assiri del II Mil·lenni.
    • Reorganització interna.
    • Obertura de noves zones de regadiu.
    • Consolidació dels reis assiris.
    • Futura expansió territorial.
  • Anys 859-727 aC:
    • Expansió i crisi de creixement.
    • Controlaven Babilònia i les terres veïnes. Aquestes noves terres estaven dirigides pels generals que havien ajudat a conquerir les terres. Això provocava freqüents tensions entre els assiris. Els generals es convertiren en més poderosos que el mateix rei. Llarg període de guerres civils.
  • Anys 727-705 aC:
    • Sargon II consolidà l’imperi assiri creant un sistema administratiu fort i unit. Els regnes aniran a càrrec de funcionaris.
    • Creà una nova capital, Khorsabad (Dur-Xarrukin). El rei creà la capital per escapar del poder dels nobles.
  • Anys 705-612 aC:
    • Caiguda de l’última ciutat independent, Nínive.
    • Època d’apogeu del poder assiri.
    • Se’ls presentaren dues dificultats:
      • Dificultats externes: tenien 3 regnes difícils de controlar: Egipte, Elam i Urartu. Aquests estats van acabar caient en mans dels assiris però això els causà molts problemes.
        • Egipte: no va ser una província assíria, ja que no la podien controlar directament.
        • Elam: passà una cosa semblant. Elam feia frontera amb la plana iraniana, on hi havia els perses. Elam feia de tap. Quan els assiris ocuparen Elam s’havien d’enfrontar directament contra els perses.
        • Urartu: frontera amb Mesopotàmia i la plana iraniana. Els assiris lluitaren contra Urartu constantment. Quan Urartu es va veure amenaçada pels medes i els cimmeris, deixaren que caigués en mans d’aquests pobles. Amb la desaparició d’Urartu, els assiris directament havien de protegir les fronteres dels medes i els cimmeris.
        • S’hi afegí un darrer problema extern, els àrabs. Gràcies a la domesticació del dromedari, comencen a moure’s amb més llibertat per la península aràbiga i controlen el comerç. Els àrabs comencen a fer-se forts davant els assiris.
      • Dificultats internes:
        • Babilònia creà el 612 aC una coalició entre diversos estats enemics dels assiris que aconseguí acabar amb l’Imperi Assiri, encapçalats pels reis de Babilònia Nabopolassar i de Mèdia Ciaxares.
        • Babilònia era una ciutat que podia arribar al milió d’habitants. Finalment s’imposa una dinastia cananea.

Els neobabilònics

Durant el I Mil·lenni la situació del Pròxim Orient era la següent:

  • Els Pobles de la Mar, cap a l’any 1200 aC van provocar la caiguda de l’imperi hitita i la revolta dels egipcis.
  • Triomf de la metal·lúrgia del ferro sobre el bronze.
  • Adopció de l’alfabet per sobre les escriptures ideogràfiques.
  • Aquests fenòmens van donar lloc a l’aparició de noves realitats polítiques com són l’Estat d’Israel i les ciutats-estats fenícies.
  • Retorn de les grans organitzacions supra-estatals.
    • Els Imperis universals: Assiri, Neobabilònic i Persa.
    • El període acaba amb la fi de l’organització estatal d’Israel, que es transformà en una identitat espiritual, el judaisme.
  • Aquests regnes del Pròxim Orient van ser continuats per Alexandre el Gran (Hel·lenisme) i Roma. Transmissió de tots aquests fenòmens polítics i culturals del Pròxim Orient cap a la cultura Occidental entre els anys 500 aC – 600 dC.
  • No va ser fins a l’any 600 dC que els antics estats del Pròxim Orient es van reunificar sota l’islam.

Imperi Neobabilònic (612 aC caiguda de Nínive – 539 aC caiguda de Babilònia)

Mapa de l’Orient Mitjà cap a l'any 600 aC.
Mapa de l’Orient Mitjà cap a l’any 600 aC. En aquestes dates va desaparèixer l’Imperi Assiri i els caldeus i els medes se’l van repartir. Així com la victòria del rei caldeu, Nabucodonosor II davant els egipcis que li va permetre controlar tota la regió de Canaa.
Font: Wikipedia.org
  • Babilònia en temps dels assiris:
    • Etapa paleobabilònica: Hammurabi (II Mil·lenni). Babilònia cassita. Moviments arameus, topen amb la resistència assíria a la costa de l’Eufrates. Aquestes tribus aramees reben el nom de caldeus. Amb el temps s’imposaren a tota la regió i crearen l’Imperi a Babilònia.
  • Al començament del II Mil·lenni la Baixa Mesopotàmia tenia una crisi urbanística.
    • A finals del segle X tota la regió de l’antiga Sumèria era coneguda com el País de la Mar. Predominava l’aigua que no la terra.
    • Babilònia també patí un fort període de crisi:
      • Anys 813, 729, 703, 689 aC: 4 destruccions en mans dels assiris. La causa va ser una revolta babilònica contra el control assiri. Cada vegada que era destruïda Babilònia es tornava a recuperar. Era una revolta permanent.
  • La caiguda dels assiris va ser a conseqüència de l’aliança entre el rei de Babilònia Nabopolassar i de Mèdia Ciaxares. Els van atacar fins que van destruir l’última ciutat independent, Nínive, el 626 aC.

Els medes no estaven acostumats a dirigir un gran estat, però si a dirigir una federació de tribus. Ells preferien acabar amb els assiris i cedir el control en els seus aliats. Babilònia també preferí derrotar els assiris.

El 612 hi hagué el pacte de divisió de territoris. Els babilònics controlarien tota la Mesopotàmia. Assíria i Egipte (que no l’aconseguiran mai) i totes les terres que envoltaven Assíria van ser deixats als medes. Aquest pacte durà cent anys, fins que es va trencar perquè la realitat de les tribus iranianes va canviar. La coalició perso-meda ja no es conformava amb el control d’aquestes terres sinó que es veia capaç de controlar les terres més riques del Pròxim Orient.

Nabucodonosor II

Després de la caiguda de Nínive es llançà a una campanya per controlar les ciutats del Pròxim Orient. Ocuparen Tir i Jerusalem. En les cròniques de Nabucodonosor II prefereixen ressaltar les seves obres de restauració a Babilònia. Babilònia vivia un moment de prosperitat:

  • Final de les guerres contra els assiris. Desenvolupament de la producció agrícola i demogràfica.
  • Centre del nou Imperi. Flux de botí i impostos.
  • Les grans rutes comercials ja no passaven per Babilònia, els fluxos provinents d’Àsia eren controlats per medes i perses i arribaven al Mediterrani per Anatòlia. Babilònia quedava en una zona rica però aïllada.
  • Els nous centres econòmicament forts eren:
    • Les rutes àrabs que voregen el Mar Roig.
    • Les ciutats de la costa mediterrània, sobretot les fenícies.
  • Babilònia quedava com el centre polític de la regió però no econòmic. Les grans rutes ja no passaven per Babilònia.

Babilònia era un centre de cultura internacional, amb un fort sincretisme ètnic. Trobem grups que parlen l’arameu, l’accadi, caldeus, cassites. Trobem deportats de l’època assíria. Aquesta gran cultura internacional estava ofegada per la cultura tradicional. El model oficial de cultura tendí a l’arcaisme, el nacionalisme a ultrança. Els reis caldeus, per justificar el seu poder, retornen a les tradicions antigues. Ells s’anomenen reis d’Accad. Recuperaren la llengua accàdia. Comencen a estudiar el sumeri. Continuen utilitzant l’escriptura cuneïforme. No acceptaven les novetats arquitectòniques. Qualsevol acte públic havia d’estar beneït pels astres.

El 539 aC l’últim rei babilònic, Nabònides va ser destronat per Cir II el Gran, que entrà a Babilònia com a alliberador. La dinastia babilònica desaparegué.

La decadència egípcia

Durant el I Mil·lenni Egipte visqué una immensa crisi. Egipte deixà de ser una gran potència com a Imperi universal. La història d’Egipte va ser convulsa.

Cronologia:

  1. Tercer Període Intermedi (1085-664 aC)
  2. Primer període persa (664 – 404 aC)
  3. Baix imperi (404-380 aC)
  4. Segon període persa (343 aC)
  5. Període hel·lenístic

Tercer Període Intermedi (1085-664)

  • Comprèn les dinasties de la XXI a la XXVI. Egipte estava dividit en mans de diferents grups de mercenaris que es mantenien a Egipte i controlaven el país.
  • La dinastia XXII aconseguí una primera unificació. Dinastia d’origen libi i mantingué el país unit durant dos-cents anys.
  • Durant les dinasties XXIII i XXIV es visqué un període de desunió.
  • La dinastia XXV va viure un context de lluites internes. Triomfaren els prínceps de l’Alt Egipte, el Regne de Cuix. Tornaren a unificar el país. Tenien la seva capital a Napata (actual Sudan).
  • El 661 aC reben l’arribada dels exèrcits assiris que ocuparen el país del 661 al 664.

Baixa Època (664-525)

  • Coneguda com l’època saïta, darrera dinastia abans de la conquesta persa.
  • Capital a Sais.
  • El faraó més conegut és Psamètic I, intentà retornar cert prestigi a Egipte.
  • Primera arribada de grecs al país, que els hi concedí el faraó una ciutat pròpia, Naucratis i al voltant d’Egipte funden Cirene.
  • El 525 aC es produí l’arribada dels perses.

Període Tardà o Primer període persa (525-404)

  • Presència persa a Egipte.
  • El rei persa es convertí en faraó.
  • Revolta entre els anys 403-402 que torna la independència.
  • El 343 aC es produí el retorn dels perses. Creen la XXI dinastia. Durà fins a la conquesta d’Alexandre el Gran, al 332.

Els Perses arribaren a Egipte amb la voluntat d’integrar no destruir. En el període saïta es produïren fenòmens culturals com amb Hammurabi. Ells es mantenien amb la vella tradició jeroglífica.

Necròpolis reials

  • Imperi Nou: Tebes
  • Dinastia XX: Saquegen les tombes de la XVIII-XI
  • Dinasties XXI i XXII: Tanis (delta)
  • Dinastia XXIII: Leontópolis (delta)
  • Dinastia XXIV: Sans (delta)
  • Dinastia XXV: Napata

Les ciutats s’havien de defensar dels seus voltants. Fragmentació de l’administració.

Els perses

El 1800 aC entren els primers pobles de pastors a la plana iraniana provinents de l‘Àsia central. Eren originaris d’una regió de l’Indus. Allà s’havia desenvolupat cap al 2500 aC una cultura sedentària, coneguda com la cultura la civilització de la Vall de l’Indus, a ciutats com Mohenjo-Daros i Harappa.

Els aris primitius o protoindoeuropeus es considera que es van començar a ramificar i expandir-se vers el 3000 aC i a la meitat del segon mil·lenni els indoirànics van arribar a l’Iran i a l’Índia on alguns acadèmics pensen que haurien destruït la civilització de la Vall de l’Indus vers el 1500 aC.

Entre els anys 1300 i el 900 aC trobem una plana iraniana fortament arianitzada, amb un seguit d’organitzacions tribals federades (grups de pastors, ramats de vaca a les terres d’aigua i cabres, ovelles a les zones àrides).

La pressió dels assiris cap a aquests pobles iranians obligà a crear un contrapoder per frenar l’expansió dels assiris. Al 625 aC comença la història, amb la pujada al poder a Mèdia del seu rei Ciaxares, que establí una aliança amb Babilònia per atacar els assiris. El 612 aC medes i babilònics ocuparen la darrera ciutat assíria. El regne de Cilícia, Egipte i Mèdia van viure en pau durant trenta anys.

En el repartiment de l’Imperi Assiri els medes es van quedar la pitjor part. La situació començà a canviar a partir de 550. El rei persa Cir II el Gran es va fer amb l’hegemonia dins les confederacions iranianes. S’emparentà amb la família reial Meda i va aconseguir el poder. Els perses tenien una altra forma de relacionar-se amb els seus veïns. El primer que va fer Cir II, de la dinastia Aquemènida, va ser atacar el Regne de Lídia al 547 i Cilícia.

 L'imperi Persa l'any 500 aC.
L’imperi Persa l’any 500 aC.

Entre els anys 545 i 539 aC Cir II el Gran volia assegurar la pau interna entre els grups iranians. Al 539 retornà al Pròxim Orient i conquerí Babilònia, creant el nucli central de l’Imperi Persa.

El fill de Cir II, Cambises II, conquerí Egipte i inicià l’expansió pel Mediterrani, que serà obra del següent rei, Darios el Gran. L’expansionisme persa provocà la primera Guerra Mèdica (conflicte bèl·lic en què es van enfrontar la major part de les ciutats gregues unides, liderades per Atenes, contra l’Imperi Aquemènida (imperi dels perses), conegut també com a Imperi Mèdic).

Guerres Mèdiques

La conquesta de Frígia i Lídia tingué com a conseqüència la conquesta de les ciutats gregues de l’Àsia Menor. Aquestes ciutats demanaren ajuda a Atenes i Esparta, però finalment va ser Atenes la que els ajudà. La revolta jònica fracassà, al 500 aC aproximadament. Darios el Gran, com a rei d’un gran Imperi, s’hagué de desplaçar a un altre indret per assegurar el control del seu imperi. Amb un Imperi d’aquestes dimensions hi havia molta inestabilitat.

Per aquest motiu Darios designà als seus generals com a governadors de la província de Frígia i Lídia per assegurar la pacificació completa de la zona. L’exèrcit de Darios, ara comandat per Artaphernes i per Datis, un almirall mede, va ser enviat a principis de setembre del 490 aC perquè desembarqués a la badia de Marató i amenacés amb un atac terrestre sobre Atenes. Aquest exèrcit no comptava amb més de 25.000 infants i 1.000 cavallers, ja que va ser transportat completament per mar.

L’arribada dels perses a l’Àtica provocà l’organització defensiva dels habitants d’Atenes. A 40 km d’Atenes els atenesos van derrotar els perses contra tot pronòstic. La primera Guerra Mèdica, guanyada pels atenencs, va tenir una segona part en la segona Guerra Mèdica.

La Segona Guerra Mèdica (480 – 479 aC)

Batalla al pas de les Termòpiles (480 aC). Els herois espartans van morir. Els perses es tornaren a presentar davant d’Atenes. Allà es produí la Batalla de Salamina. La flota atenesa per mar aconseguí desfer la flota persa. L’exèrcit persa es retirà i els perses van tornar a ser atacats pels grecs a la Batalla de Platea (479 aC).

A partir de l’experiència de les Guerres Mèdiques i per tal d’evitar nous atacs perses, les ciutats gregues s’uniren en un gran Confederació o aliança militar per evitar el retorn dels perses. Es conegué com la Lliga de Delfos, encapçalada pels atenesos.

Fi de l’Imperi Persa

L’Imperi persa va continuar subsistint malgrat les derrotes fins que es creà un poder fort entre Tràcia i Grècia a Macedònia, encapçalat per Filip II de Macedònia (359 aC – 336 aC), que una vegada conquerida Grècia volgué conquerir l’imperi persa.

La conquesta de l’Imperi Persa la realitzà el fill de Filip II, Alexandre III el Gran (336 aC – 323 aC). L’any 334 inicià la conquesta de l’Imperi Persa. Després de tres victòries contra l’exèrcit persa aconseguí el control de l’Imperi. L’any 336 aC s’acabà l’Imperi Persa.

Els assiris tenien una mentalitat d’eliminació de l’enemic. Els perses actuaven amb un criteri d’absorció i integració. Governaven d’una manera a Iran, una altra a Egipte…

Els perses incorporaren tres grans conceptes iranians:

  • El del guerrer: els reis perses es mostraven com a grans guerres, bons caçadors i guerres forts.
  • Aspecte gentilici: tots els reis perses provenen del clan Aquemènida.
  • L’ètica, la seva religió particular, el mazdaisme, resultat de la predicació d’un obscur profeta, Zoroastre (VI aC), basat en el dualisme, el bé i el mal. No va ser la religió oficial persa, només era la religió de la reialesa.

Els perses van crear la capital, Persèpolis. La cort dels perses es traslladava freqüentment a Ecbatana, a Babilònia o a Susa.

Darios unificà el sistema de pesos i creà la primera moneda del Pròxim Orient, els darius d’or i els darius de plata.

Elements del Pròxim Orient que els perses van copiar:

  • El títol del Gran Rei, propi de les dinasties mesopotàmiques.
  • Cort típicament persa.
  • Govern provincial herència de Babilònia.
  • El sistema tributari.
  • L’organització militar.