Política d'aliances i conflictes a Europa (1494-1606)

L'edat moderna es va estrenar a Europa en un clima de grans turbulències polítiques i militars. Les aliances i els conflictes es van estendre per tot el continent per mirar d'estendre el seu poder i el control de més territori.

Les noves monarquies del Renaixement

El naixement de les noves monarquies

El papat i l'Imperi van ser les màximes instàncies religioses i polítiques al món europeu fins al segle XIII. En l'àmbit inferior qui ostentava el poder eren les ciutats lliures i els senyors feudals. Entre els poders superiors i els inferiors, un nou poder es va anar consolidant: les monarquies. Monarquies que van augmentar el seu poder obtenint major control territorial.

Tres aspectes van ser decisius en aquest procés de consolidació del poder monàrquic durant el període comprès entre 1450 i 1600:

1. El final de l'autoritat universal:
   • Papat: Poder universal com a vicari de Crist.
   • Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic: representava el poder de l'espasa com a braç executor de l'Església.
   • Entre els segles XIII-XV es produí la divisió de la cristiandat en unitats que no reconeixien el poder secular del papat ni la dependència imperial.
   • La identificació de l'emperador amb el territori de l'actual Alemanya limitava les seves aspiracions universals. Molts reis s'atorgaren atributs i símbols imperials.
2. Els poders de senyors i ciutats
   • Durant el feudalisme (etapa més important entre els segles X-XIII) el territori es dividí en àrees senyorials, territoris autònoms al control reial. Els nobles consideraven al rei com a "primus inter pares", "primers entre iguals", un més d'entre els nobles.
   • El progrés urbà (segles XII-XIII) amb la burgesia com a classe social dirigent que estava ocupant nous espais de poder municipal. Es contraposen els interessos agraris vinculats als senyors feudals contra els interessos de la nova burgesia vinculats a la indústria i el comerç.
   • Assemblees representatives (Corts, Parlament, Estats Generals). Creaven consciència d'unitat territorial. Als segles XIII-XIV es desenvolupà una forma de govern mix (reis i assemblees) que els nous reptes de l'Edat Moderna posaven en qüestió a tota Europa.
3. L'aparició de la figura del prínceprenaixentista
   • El florentí Niccoló Machiavelli reconegué l'any 1513 al rei Ferran II com a model del nou príncep renaixentista.
   • Política matrimonial de les monarquies: unions familiars que els aportaven mitjans humans i materials considerables.
   • Els nous prínceps utilitzaven la raó d'estat (aval moral a la recerca del poder).

Una Europa de monarquies compostes i identitats múltiples

• Durant el període comprès entre els segles de la baixa edat mitjana i els inicis de l'Edat Moderna es van formar a Europa les grans monarquies (no els estats nacionals). Els grups ètnics demogràficament més potents eren el que dominaven políticament cada territori.
  • Monarquia francesa: ducat de Borgonya (1477 incorporat al Regne de França) i ducat de Bretanya (incorporació a França l'any 1532).
  • Monarquia anglesa: País de Gal·les (Acta d'Unió del 1536, creant l'entitat legal avui coneguda com a Anglaterra i Gal·les).
  • Monarquies compostes: territoris amb ètnies i llengües diferents que compartien el mateix monarca resultat de l'ocupació militar o herència. Cada territori conservava estructures polítiques: règims jurídics i institucions de govern (assemblees).
• La difícil composició d'interessos marcà la vida política europea fins al moment en què els més febles van ser esborrats del mapa.
• El xoc d'interessos dins les monarquies compostes donava valor polític a termes com:
  • Pàtria: lloc d'origen (tradicional) de la comunitat política (honor i defensa).
  • Nació: atribuïda en funció de la llengua parlada, adquirí connotacions més polítiques.
• Durant l'Edat Moderna es van configurar alguns trets característics dels sentiments nacionals, compatibles amb diverses lleialtats: el patriotisme local, el jurisdiccional (vincles entre senyors i vassalls) i el dinastisme.
• 1500: consciència nacional a l'elit (memòria i càlcul d'institucions i llengües que separen).

Les estructures del govern interior

Durant tot el període modern es mantingué l'esquema de la dualitat de poder. Per una banda, les estructures de poder reials (Estat) i per l'altra les jurisdiccions senyorials (senyors feudals i poders locals). Les noves monarquies van consolidar nous òrgans de govern a l'interior i nous instruments de política exterior.

Organització institucional de les monarquies:

• Govern central: formació de la cort i els consells centrals.
  • Cort: d'origen medieval, cap al 1600 es troben ben formades a les ciutats d'Estocolm, Viena, París, Londres i Madrid. Doble escenari de la ciutat-capital:
    • Representació d'imatge i poder reial a cerimònies festives i religioses (protocol).
    • Transacció entre corona i elits, centre dels principals òrgans de govern.
  • Òrgans de govern centralitzats: estructura de consells (forma sinodal de govern), herència medieval del deure de consilium.
    • Doble funció: temàtica (en un primer moment de govern i hisenda) i territorial. L'enllaç entre els Consells i el rei eren els secretaris.
  • Burocràcia: potenciament dels funcionaris reials per fer arribar l'administració a tot arreu. Pacte amb els grups que controlaven el territori Anglaterra, a través dels jutjats de pau, reservats a la baixa noblesa terratinent (gentry). Aviat es posà en marxa un sistema de compravenda i patrimonialització dels oficis públic a l'àmbit local i central. L'aliança amb la burgesia i la noblesa reforçà el poder reial.
  • Hisenda: les despeses de la cort, dels òrgans centrals, de la burocràcia, de la diplomàcia i de l'exèrcit s'havien de pagar. Les monarquies es van veure obligades a articular mitjans d'exacció fiscal:
    • Ingressos particulars i regalies (certs drets inherents a la condició de sobirà), la resta provenien de la concessió de les assemblees parlamentàries.
    • Noblesa i clergat van restar exempts de la fiscalitat directa.
    • La burocràcia recaptadora era feble i la privatització dels serveis administratius en mans de companyies privades atorgava grans beneficis als privats amb control territorial.
    • La millora els sistemes impositius donava resultats: entre 1485-1509 a Anglaterra es passà de les 52.000 a 142.000 lliures.
    • Nous recursos: vendes de patrimoni, d'oficis, manipulació monetària, treball forçat, privilegis pontificis, apropiació de rendes eclesiàstiques.
    • Carrera desigual: crèdit dels grans financers. Entre 1520-1556 els interessos mitjans eren del 32%. Això provocà la fallida de les hisendes reials i la consolidació del deute públic.

Diplomàcia i acció exterior

L'Europa confessional i amb nous mercats a l'exterior generava conflictes militars i polítics. Des del 1550 Europa va ser l'escenari permanent de guerra. Per això les monarquies van haver de dotar-se d'eines de política internacional més acurades. Va ser el naixement de les diplomàcies modernes.

• Diplomàcia: polítiques matrimonials i jocs d'aliances complexos. La diplomàcia moderna es desenvolupà primer als Estats italians, sobretot a la República de Venècia. Comptava amb canals oficials i extraoficials (o secrets):
  • Oficial: establiment d'ambaixadors permanents (1450) amb l'objectiu d'obtenir informació i influir en la presa de decisions.
  • Secreta: formació de xarxes d'agents (que podien ser exiliats, espies, corresponsals i confidents), tant a l'interior com a l'exterior. A la Monarquia hispànica existia la figura de l'Espía Mayor del Reino que els coordinava.
• Exèrcit: 1500-1600 (en tot el segle només va haver-hi deu anys de pau). Canvis produïts en la guerra:
  • Innovacions arquitectòniques (estil trace italienne, fortificació militar per protegir-se de l'artilleria). Muralles amples i baluards d'avançats dotats d'artilleria i defensa.
  • Setge perfeccionat tècnicament: difícil d'atacar pels assetjats.
  • Guerra de desgast: encariment dels costos.
  • Artilleria: setges i camp obert.
  • Cavalleria pesant, desplaçada com a força de combat per infants equipats amb armes de foc (ofensives) o en formacions de piques (defensives).

La creació de la Monarquia hispànica

La unió dinàstica entre la Corona de Castella i la Corona d'Aragó

L'any 1469 la futura reina Isabel I de Castella i el futur rei Ferran II d'Aragó van posar els fonaments de la monarquia hispànica mitjançant la seva unió matrimonial. Es posava fi a les enemistats tradicionals entre els dos regnes. La unió entre els dos regnes es confirmà a Castella l'any 1474 amb l'ascens al tron d'Isabel i l'any 1479 amb l'inici del regnat de Ferran a Aragó.

A la mort d'Isabel I l'any 1504, la corona de Castella passà a la filla Joana. Ferran d'Aragó es cassà amb Germana de Foix el 1506, neboda de Lluís XII. Del seu matrimoni amb Ferran II el Catòlic va néixer un fill, Joan, que va morir poc després de néixer el 3 de maig de 1509.

Institucions de la Corona de Castella:

• Cort Reial: dividida entre dues faccions, els isabelins i els juanistes, per la successió a la corona a la mort d'Isabel I.
• Consells i tribunals:
  • Consell Reial (oficialment Real y Supremo Consejo de Castilla) i creació d'altres consells específics (Inquisició i ordes militars).
  • Real Audiència i Chancillería de Valladolid: màxim tribunal judicial creat el 1371.
  • Real Audiència de Granada (1505).
  • Els Reis Catòlics van organitzar el territori de Castella en corregimientos. (1480-1500). Cada corregidor era l'encàrrec de seguir les directrius reials al territori.
• Corts: representació política de les ciutats lliures (18) i la noblesa i clergat.

Institucions de la Corona d'Aragó:

Des dels temps de Pere el Cerimoniós, la Corona d'Aragó s'organitzava amb les següents institucions centrals:

• Cort Comtal: al servei del comte-rei (majordom).
• Cancelleria Reial (dit també escrivania reial): era l'organisme administratiu dels reis.
• La gestió econòmica estava en mans del tresorer general.

La Corona d'Aragó era una estructura de tipus confederal, perquè cada unitat territorial mantenia la seva sobirania política. El rei legislava a les corts de cada regne (formades pels tres braços excepte a Aragó). Ferran II introduí poques novetats en aquesta estructura institucional. Va impulsar la creació del Consell d’Aragó (1494) per dirimir sobre els assumptes pertinents als territoris aragonesos.

La castellanització de la Monarquia Hispànica sota el regnat de Carles I

A la mort del rei Ferran II l'any 1516 les corones de Castella i Aragó, en funció de l'últim testament de Ferran, van passar a la filla Joana, única hereva de la Corona d'Aragó i successora del seu pare en tots els seus títols. Però per la seva suposada incapacitat (no està gens clar que fos així) es va atorgar la regència al seu fill gran, el príncep Carles d'Habsburg i futur emperador de l'Imperi.

El príncep Carles va arribar a la península Ibèrica al 19 de setembre de 1517, quan comptava amb disset anys. Per la seva educació fora de Castella i venint a una cort estrangera, de seguida es va trobar amb l'oposició de la noblesa davant el seu ascens al tron: a les primeres corts celebrades a Valladolid el 1518, els nobles li van exigir un jurament de respecte a les lleis del regne.

Carles I va tenir una decebedora estada inicial a Castella que tingué el seu moment àlgid durant la revolta de les Comunitats (1520-1521). Arran d'aquest conflicte la noblesa quedà definitivament neutralitzada enfront de la triomfant monarquia autoritària. El segment de la noblesa més alt es va veure compensada pel seu suport a l'emperador, amb els interessos del qual quedava identificada estretament, però quedant clara la subordinació de súbdits al monarca.

La monarquia de Carles I mantingué una tensió constant respecte la pluralitat dels seus regnes. Tensió respecte dels interessos privats de la dinastia sobre els interessos dels territoris. Els interessos de Castella no sempre eren els mateixos dels d'Aragó.

Castella assimilà i integrà els diferents territoris de la península, excepte els que estaven integrats dins la Corona d'Aragó durant el segle XV i XVI:

• Canàries: possessió en nom de Castella per part de Jean de Bethencourt (1402) limitada a les illes de Lanzarote, Fuerteventura, Hierro i la Gomera.
  • 1478-1496: conquesta de Gran Canària, la Palma i Tenerife; resistència de vint anys, assaig de la colonització; catàstrofe demogràfica.
  • 1496-1525: Illes majors, governades per adelantados; illes petites, privatitzades.
• Granada: conquesta i annexió del regne Nazari (per la seva divisió interna), darrer reducte islàmic a la península (1481-1492).
  • Pau fugaç: Cisneros i la primera revolta de les Alpujarras (149-1501).
• Navarra: a finals del segle XV, gran regne independent als Pirineus (sota pressió costant de Castella i França).
  • 1479, matrimoni de la reina de Navarra Caterina de Foix i el comte de Foix Joan III d’Albret, que serví per unificar els territoris foixencs (del Bearn a Andorra i Castellbò) i amb els navarresos.
  • 1512: ocupació i annexió a Castella de l'Alta Navarra (corts de Burgos, 1515). Els Albret van retenir la Baixa Navarra i contraataquen (Batalla de Noain, 1521). Descendents dels Albret al tron francès (Enric IV, rei de Navarra)
• Portugal annexió a Castella resultat de:
  • La mort del rei Sebastià I (1557-1578) a Kasr al-Kabir durant el somni de croada al Marroc (1578).
  • Reivindicació del tron portuguès per part de Felip II de Castella, que era net de Manuel I (1495-1521) qui s'havia casat amb dues filles dels Reis Catòlics i una germana de Carles I.
  • Ocupació castellana de Portugal per mar i terra i reconeixement a les Corts de Tomar (1581). Guerra amb el rei Antoni I de Portugal (net il·legítim del rei Manuel), recolzat pels sentiments anticastellans majoritaris a les classes populars.
  • Resultat: l’expectativa d’unió entre les dues corones (dues monarquies sota l'imperi mundial), frustrada aviat; tot i que Lisboa va ser cort temporal (1581-1583).
• Aragó: les institucions aragoneses s’oposaven al Felip II més autoritari emparant-se en l’estatus foral i en la figura del Justícia.
  • 1590-1591: Antonio Peréz del Hierro, secretari d'Estat del rei Felip II fugí a l'Aragó. Negativa a lliurar-lo i invasió del regne; execució, presó i exili d’alguns dels principals representants del país (Alternacions d'Aragó 1591).
  • Corts a Tarassona (1592): reformes de caràcter absolutista. La iniciativa de les institucions aragoneses liquidada per sempre.

La Monarquia Hispànica en temps de Felip II

Felip II va rebre del seu pare Carles I el 1554, a més de la Corona de Castella i Aragó, la corona de Nàpols, els territoris dels Països Baixos espanyols, que foren governats per la seva germanastra Margarida de Parma, i el Milanesat. No obstant això, no li llegà la Corona imperial, que fou cedida al seu germà Ferran I per les pressions d'aquest.

El rei Felip II no va poder governar de forma homogènia els diferents territoris que formaven part de la Monarquia Hispànica. Al llarg del seu regnat no va viatjar mai. El 1561 va establir la cort a Madrid, esdevenint la capital del seu Imperi. Governà sempre a través dels seus secretaris i els Consells.

Estructura institucional i faccions

En l'estructura institucional es van crear els nous Consells d'Itàlia, Portugal i Flandes. Dins la cort hi havia fortes tensions entre els buròcrates, les camarilles i les faccions (enfrontament entre el Duc d’Alba i el Príncep d’Èboli). Tots ells tenien visions polítiques diferents (per exemple en la Revolta dels Països Baixos).

Problemes religiosos peninsulars

A través del tribunal de la Inquisició els problemes religiosos van ser liquidats a sang i foc. Els focus de protestantisme que van sorgir a la península Ibèrica van ser reprimits a través de la Inquisició: "autos de fe" de Valladolid (1559) i Sevilla (1559-1560). Publicació dels índexs de llibres prohibits i impossibilitat d’estudiar a l’estranger.

La unitat religiosa de la monarquia va ser reforçada:

• Expulsió dels jueus (1492).
• Conversió forçada dels mudèjars (1520).
• Pressió sobre els moriscos i revolta granadina (1568-1570).
• Expulsió dels moriscos (1609-1614).

Agressiva política exterior

La Monarquia Hispànica en els temps de Felip II era la potència hegemònica a Europa.

Tenia dos escenaris de lluita: al Mediterrani i a l'Atlàntic:

• Fase mediterrània (1559-1578):
  • Tractat de pau entre la Monarquia Hispànica, la Corona francesa i Anglaterra (Pau de Cateau- Cambrésis, 1559). Va ser el tractat més important de l'Europa del segle XVI, per la durada dels seus acords (vigents durant un segle) i perquè va suposar l'inici de l'hegemonia de la Monarquia Hispànica i, per tant, un desplaçament dels problemes cap a Occident.
  • Combats amb els otomans: Djerba (1560), Peñón de los Vélez (1564) i Malta (1565).
  • Inici de les Guerres de Religió a França (1562-1598) i la Revolta dels Països Baixos (1568-1648).
• Fase atlàntica (1579-1598):
  • Treves hispano-otomanes (des de 1578) i conquesta de Portugal.
  • Front estable als Països Baixos.
  • Pugna amb Anglaterra (indirecta/directa). Països Baixos i Irlanda donaven suport anglès a la causa republicana. Castella estava al bàndol de Gal·les.
  • Batalla de l’Atlàntic: atacs a la carrera d’Índies i Gran Armada (1588), dita la Invencible. 130 vaixells i 30.000 homes perduts.

Els Estats italians

La diversitat política italiana

La península italiana era un territori ric, on l'economia i la cultura en època moderna donaven grans fruits. Però des dels temps de la caiguda de l'Imperi Romà no existia una unitat política d'Itàlia. Hi havia prop d'una vintena d’Estats sota tres fórmules polítiques:

• Regnes (monarquies): els més importants eren el Regne de Nàpols i els Estats pontificis.
• Repúbliques aristocràtiques (ciutats-estats): Florència, Lucca, Gènova o Venècia.
• Ducats: Savoia, Màntua, Ferrara o Milà o marquesats: Saluzzo o Monferrato. Eren controlats per famílies de cabdills militars (condottieri). Rivalitat amb altres ciutats i senyories (família Este a Ferrara o Sforza a Milà). Divisió interna: blanc fàcil de les monarquies expansionistes que intervenien reivindicant drets o en suport d’una facció.

A l'Edat Moderna cinc estats italians eren una potència territorial i política: Milà, Venècia, Florència, Estats Pontificis i Nàpols (possessió hispànica):

1. Ducat de Milà: era la peça més disputada durant les Guerres d’Itàlia (1494-1559):
   • En mans de la família Visconti durant entre els anys 1277 i 1447. Després passà a la família dels Sforza, 1450).
   • Canvis de possessió entre francesos (pro-Visconti) i hispànics (pro-Sforza) que no van alterar llurs institucions. El poder del governador reial estava controlat per una Congregazione dello Stato (assemblea parlamentària 1543).
2. República de Venècia: era el territori més gran de les repúbliques aristocràtiques italianes. Controlava el comerç internacional amb l'Orient. Va ser escenari del manierisme artístic. Expansió territorial:
   • Plana del Po: importants ciutats com Verona, Vicenza, Pàdua o Brescia.
   • Imperi Adriàtic (Ístria i Dalmàcia), fins a les illes del Jònic, l’Egeu (Creta i Xipre). Els Otomans eren els grans enemics dels venecians.
   • Sistema institucional encapçalat per un Dux electiu i vitalici; grans decisions en mans d’un Gran Consell (2.000 de les principals famílies). Senat d’uns 300 membres (política exterior).
3. República de Florència: inestabilitat social i política. Govern autoritari de la família dels Mèdici. L'òrgan de govern era la Signoria.
   • 1480: Junta dels Setanta, amb comissions d’hisenda i afers exteriors.
   • Herències dels Mèdici: mecenatge, capacitat dels financers i prosperitat econòmica.
4. Estats Pontificis: poder secular dels papes estès a banda i banda dels Apenins. Domini més directe del Lazio, en disputa amb grans famílies com els Orsini i Colonna.
   • Cúria romana (nepotisme): afers seculars, encapçalada pel cardenal secretari (política exterior) i camarlenc (hisenda).

La revolta dels Països Baixos

L'escenari de pugnes entre les diferents monarquies europees que va ser Itàlia en el període comprès entre 1494 i 1559 es va traslladar després als Països Baixos. Els Països Baixos eren un territori molt apreciat per: l'elevada població, la vitalitat comercial de les seves ciutats, l'èxit agrari i de les manufactures. Fins al segle XV el territori era el centre dels dominis dels ducs de Borgonya.

En temps de l'emperador Carles V aquests territoris estaven en disputa entre la monarquia francesa (Valois) i la hispànica (Habsburg). França s'havia apoderat del Ducat de Borgonya, mentre que els Habsburg controlaven els Països Baixos.

Amb una presència constant de l'emperador nomenà un governador resident a Brussel·les que era assistit per una administració formada per Consells, secretari d'Estat i de finances. Els Països Baixos tenien els Estats Generals, una assemblea que aplegava tots els territoris i les ciutats principals.

Primera Revolta (1566-1570)

Part del territori dels Països Baixos va ser escenari bèl·lic el 1554 (la batalla de Renty) durant la Guerra italiana de 1551-1559 (guerra entre França i la monarquia hispànica). Aquesta guerra va portar a l'extenuació a la població. Les despeses bèl·liques i els allotjaments de tropes imposats als habitants va provocar la seva ira en forma de protesta fiscal, dirigida per la noblesa.

A partir de 1554 s'entrà en una espiral de revoltes i repressió entre la població calvinista de Flandes i Brabant (menestrals urbans) i les institucions reials (que emanaven edictes contra l'heretgia calvinista des de la Inquisició provincial):

• 1554: amb l'abdicació de l'emperador Carles V, el territori dels Països Baixos va ser heretat pel fill Felip II de Castella.
• 1559-1566: el tribunal de la Inquisició dictaminà 36.000 condemnes d’heretgia. Aliança de Sint-Truiden (1566): nobles i burgesos descontents i comunitats calvinistes. Fúria iconoclasta: les tropes aliades, derrotades.
• 1567-1570 dura repressió del Tribunal dels Tumults (tribunal d'excepció instigat per Felip II i presidit pel duc d'Alba). El comte d'Egmont i Filip van Montmorency-Nivelle van ser condemnats a mort. Guillem I d'Orange-Nassau va haver d'exiliar a Alemanya. Milers de Calvinistes es van refugiar a França.
• 1570: el Gran Perdó.

Segona revolta (1572-1576)

• Sota l'amenaça d'una invasió des de França dels Països Baixos, el duc d'Alba concentrà totes les seves forces militars al sud.
• 1572: alçament calvinista a les províncies del nord (Holanda i Zelanda). Els Hugonots de França i Guillem d'Orange des d’Alemanya comencen l’alliberament.
• Resposta militar limitada per les condicions geogràfiques: canvi d’estratègia del bàndol reialista espanyol. Lluís de Requesens, nomenat nou governador dels Països Baixos, entre els anys 1573 i 1576.
• 1576: les tropes espanyoles, amb fúria extrema, van protagonitzar el Saqueig d’Anvers. Guillem d'Orange va treure profit: a la Pacificació de Gant proposà la retirada de tropes hispàniques i la convocatòria dels Estats Generals. Els acords adoptats per les províncies van ser:
  • Les tropes espanyoles havien d'abandonar els Països Baixos.
  • Els estats generals podien legislar per iniciativa pròpia.
  • Declaració d'una amnistia per als insurrectes holandesos.
  • Confirmació dels privilegis de la noblesa i l'Església.
  • Guillem d'Orange actuaria com a cap del govern al costat del tutor nomenat pel rei.

Període de treva (1576-1580)

El nou governador dels Països Baixos, Joan d'Àustria, acceptà la Pacificació de Gant mitjançant la publicació de l'Edicte Perpetu el 1577. Reconeixia:

• Acceptar els acords de la Pacificació de Gant.
• Les províncies rebels reconeixien l'autoritat de Felip II com a rei i del governador Joan d'Àustria.
• El respecte al catolicisme de les províncies rebels.
• Els tercis espanyols, italians, alemanys i borgonyons havien d'abandonar el país vint dies després de la ratificació de l'edicte.
• Ambdues parts firmants renunciaven a tota aliança contrària de l'edicte.
• Amnistia general.

La situació de pacificació va ser un fracàs i es van fixar dos blocs:

• La Unió d'Arràs (1579) comprenia les províncies catòliques al sud contra les províncies calvinistes del nord. Formaven part les ciutats d'Artois i el comtat d'Hainaut i part de Brabant. La Unió d'Arràs tenia el suport de la noblesa Valona i el clergat de llengua francesa.
• La Unió d'Utrecht (1580) comprenia les províncies del nord calvinistes, nucli de les Províncies Unides (1581).

Secessió i reconquesta (1581–1588)

• 1582-1587: Alessandro Farnese, governador dels Països Baixos, va obtenir notables triomfs militars (Anvers, Gant, Brussel·les i Nimega). Però el rei Felip II tenia altres prioritats, com l'Armada Invencible (1588) i els problemes vinculats a la successió al tron de França després de la mort d'Enric IV (1589).

La República de les Set Províncies Unides (1581-1609)

• Canvi de tendència en la Guerra dels Vuitanta Anys que es refermà en la Treva dels Dotze Anys (o Treva d'Anvers, 1609). Consolidació de les Províncies Unides i divisió definitiva de l'espai dels Països Baixos.
• La signatura de la treva va suposar el reconeixement de facto de la independència de les províncies del nord dels Països Baixos: Holanda, Zelanda, Utrecht, Frísia, Groninga, Overijssel i Güeldres.

Les monarquies escandinaves

L'espai escandinau al segle XVI era un important eix comercial (estrets del sund). També eren un punt clau en la difusió del protestantisme. Les corones de Dinamarca, Noruega i Suècia (Finlàndia) van trencar la seva unitat amb la fi de l’anomenada Unió de Kalmar (1397-1523) sota primacia danesa.

Dinamarca

Dinamarca sota el regnat de la Casa d'Oldenburg. Triomf del luteranisme (1536) i repartiment dels béns de l’església entre el rei i la noblesa, grup tancat que monopolitzava els càrrecs i sotmetia els pagesos a condicions semblants a les de l’Est d'Europa. El peatge del pas pels Sund proporcionava ingressos extraordinaris (2/3 dels reials) i permetia el control de Noruega amb certa autonomia (pobles de pescadors i boscaters) i d’Islàndia.

Suècia

La Suècia dels Vasa, que mai van estar identificats amb la unió de Kalmar. Gustau I (1523) va necessitar prop d'una dècada per acabar amb les revoltes nobiliàries i pageses (esperonades pels danesos). Creà les bases administratives de la nova monarquia i la va fer hereditària en la seva família (1544).

A diferència de Dinamarca, el paper de les ciutats i dels pagesos era prou important políticament i en l'econòmica (pagesos, quart braç del Riksdag o Parlament).

Els successors de Gustau I van emprendre una agressiva política exterior:

• Guerra Nòrdica dels set anys (1563-1570) contra Dinamarca, Polònia i disputa d’Íngria i Carèlia a Rússia.
• Finals de segle: aproximació a Polònia i possibilitat de tornada al catolicisme (conversió de Joan III de Suècia, 1578).
• Nova guerra civil al segle XVII. S'aconseguí l'establiment total del protestantisme d’estat. Va ser el gran segle de Suècia.

França durant les Guerres de Religió

Els fonaments de la monarquia dels Valois (1461-1559)

Etapa de govern dels reis: Lluís XI (1461-1483), Carles VIII (1483-1498) i Lluís XII (1498-1515):

• Recuperació del poder reial després de la Guerra dels Cent Anys (1337-1453)
• Tres característiques seculars:
  • Reforma de les institucions.
  • Extensió territorial de l'autoritat reial.
  • Pas a una política europea activa.

• L'organització institucional:
  • Consell del rei: format per 30/60 prínceps de sang, grans llinatges, intel·lectuals i alta jerarquia amb màximes competències. Puntualment, el rei convocava un Conseil étroit format per consellers de la màxima confiança del rei.
  • Tribunals sobirans: darrera instància judicial.
  • Justícia: Parlaments, 7 el 1501: registraven les ordinacions reials i li adreçaven queixes o demostrances.
  • Finances: cambra de comptes central a París i delegacions que controlaven la fiscalitat, l'emissió de moneda i el patrimoni reial.
• Assemblees representatives:
  • Estats Generals: format pels tres estaments. Aquests Estats no van ser convocats entre els anys 1484-1555. El rei preferia les assemblees de notables.
  • Estats Provincials perifèrics (Bretanya, Borgonya, Dauphiné, Provença i Llenguadoc) i territoris pirinencs, tots en procés d'absorció i anorreament. Eren convocats per votar el pagament d'impostos.

Els nous monarques: Francesc I (1515-1547) i Enric II (1547-1559):

• Caràcter més autoritari de la monarquia. Es produeixen una sèrie de transformacions:
  • Imatge del rei: estètica com a Bon Pastor (religiosa) i d'hereu de Carlemany (profana).
  • Teories del poder reial reforçades: Chasseneuz, "Commentaria de consuetudinibus ducatus Burgundiae" (1517); Loyseay "Traité des ordres et simples dignitez" (1610) resumeix les funcions del rei que eren: elaborar lleis, crear oficis, arbitrar la pau i la guerra, fer justícia i encunyar moneda.
  • Institucions de la monarquia: el Consell reduït s'imposà i rebia una part de les més altes funcions judicials i hisendístiques.
  • A la mort d'Enric II (1559) França estava sotmesa a una profunda crisi financera, política i religiosa.

L'expansionisme territorial

1483-1515 importants annexions:

• Anjou i Provença: a la mort de l'últim Anjou l'any 1481 el re de França Carles VIII heretà aquests territoris i reclamà el Regne de les Dues Sicílies.
• Borgonya: ducat molt potent al segle XV (exèrcit pioner); combat simultani contra l'imperi i França. Incorporat a França pel Tractat d'Arràs (1482). Part de l'antic territori anà a l'emperador.
• Rosselló: guerra amb Joan II d'Aragó (1473-1475) i control del Rosselló fins a 1493 (a canvi de la no-intervenció a Nàpols), important precedent.
• Bretanya: la duquessa Anna es cassà amb Carles VIII (1491, forçada per l'ocupació militar) i Lluís XII (1499). La incorporació a França es produí el 1532.
• Lorena: ocupació dels bisbats de Metz, Toul i Verdum (1557), places de llengua francesa. Eix fonamental de la política agressiva del XVII.
• Calais (1558): liquidà la presència anglesa al continent.

Les Guerres d'Itàlia (1494-1559)

• Reivindicacions de l'herència dels Anjou: Carles VIII (rei de França entre 1483-1498), arribà a Nàpols el 1495. Lluís XII (1498-1515) mantingué les aspiracions sobre els territoris italians i afegí al seu control el ducat de Milà (ocupat el 1489).
• Derrotes franceses contra els castellans a Cerignola (1503) i Garigliano (1503) que van forçar a signar el Tractat de Lió (1504): França renunciava al Regne de Nàpols, però mantenia el control de Milà.
• Durant els llargs regnats de Francesc I de França i Carles I de Castella es van concatenar quatre guerres:
  • 1521-1526: Carles I controlava el Milanesat, peça clau per les comunicacions amb Europa. Batalla de Pavia (1525), captiveri de Francesc I i Tractat de Madrid (1526).
  • 1526-1529: Saqueig de Roma (1527) per part de les tropes imperials i participació genovesa al setge de Nàpols (1528): Pau de Cambrai (1529).
  • 1535-1538: Successió de Francesco II Sforza de Milà mort sense descendència (1533). Els dominis del ducat passaren a mans de Carles V, que els cedí l'any 1540 a Felip II de Castella, passant a ser domini dels Habsburgs espanyols. Francesc I de França preparà les aliances militars: Lliga d'Smalkada (1532) i otomans (1536). Treva de Niça (1538): Francesc I es va fer amb els territoris de Savoia i el Piemont.
  • 1542-1549: annexió de Milà a la Monarquia Hispànica (1540). Francesc I signà aliances militars amb Dinamarca, Suècia i Escòcia. Carles I signà amb Francesc I la Pau de Crépy (1544), que suposava la sortida de Carles I de les Guerres d'Itàlia.
  • Replegament: ràpides hostilitats entre Enric II i Felip II. Victòries hispàniques a Saint-Quentin (1557) i Gravelines (1558). El final de les guerres a Itàlia arribà amb la signatura del Tractat de Cateau-Cambrésis (1559). Clàusules:
    • Saint-Quentin, Ham i Châtelet es tornaven a França, juntament amb els bisbats de Metz, Toló i Verdun.
    • La Monarquia Hispànica retenia el Franc Comtat.
    • França renunciava per sempre a les seves ambicions italianes i tornava la Savoia i Piemont a la Casa de Savoia, Còrsega a la República de Gènova i el Montferrat al Ducat de Màntua.
    • Les monarquies Hispànica i de França van decidir treballar activament contra l'heretgia protestant, el que va ser una de les causes en un futur pròxim les guerres de religió franceses.
    • França va tornar les ciutats de Bouillon i de Couvin al principat de Lieja.

Les Guerres de Religió (1562-1598). 8 guerres consecutives

Context previ al conflicte religiós:

• 1526-1540: l'expansió del protestantisme per França de les ciutats a l'espai rural gràcies a la difusió dels llibres, que tot i estar prohibits, era generalitzada. La destrucció d'imatges i el rebuig del dejuni eren la imatge més visible de les pràctiques luteranes.
• 1533: discurs del nou rector de la Universitat de París, Nicolas Cop, on cità Luter i Erasme (exili amb Calví). El seu pare va ser amic personal d'Erasme.
• 1550-1559: organització com a facció política dels protestants, a l'oest i el sud de França, conquerit per predicadors ginebrins. Atracció de les classes dirigents (alta magistratura i comerciants).

L'ofensiva protestant (1560-1570):

• Govern en minoria d'edat de Francesc II (1559-1560); tutelat pel duc de Guisa, partidari de la repressió contra els hugonots (protestants).
• 1560: Conspiració d'Amboise, el primer episodi sagnant de les Guerres de Religió. Tenia com a objecte fer-se amb la persona del rei i sostreure'l de la influència dels germans Guisa, els quals havien de ser apartats del poder i processats. L'intent de cop per part dels hugonots
• Nou monarca: Carles IX (1560-1574) que tenia deu anys quan accedí al tron. El govern va recaure en la regència de la seva mare, Caterina de Mèdici. Caterina de Mèdici s'aplicà a la tasca d'intentar acabar amb les divisions internes, assegurar l'autoritat reial i restaurar el poder de la monarquia francesa.
• 1560: Estats Generals. Hi havia dos punts de vista oposats: els qui volien extirpar l'heretgia per la força per un costat i aquells que creien que la repressió arruïnaria el regne.
• 1561: els protestants ja comptaven amb 2 milions de fidels a França i 670 esglésies reformades.
• 1562: Caterina de Mèdici promulgà l'Edicte de Saint-Germain. Darrer intent d'assolir una solució pacífica a la discòrdia religiosa. Es permetia als hugonots la pràctica del seu culte fora de les ciutats i a les seves cases particulars.
• Preparació per a la guerra: enquadrament militar dirigit per la noblesa local adscrita a les grans faccions (retrocés a les grans ciutats i als Parlaments Provincials).
• Caterina preparà un enllaç matrimonial per dissoldre les faccions: la seva filla Margarida de Valois amb Enric de Borbó (futur rei de França) protestant i fill d'Antoni de Borbó (rei de Navarra). Gaspard de Coligny (noble i líder del partit dels hugonots) guanyà la confiança del rei amb l'objectiu de desplaçar la regent Caterina. Els hugonots en armes van proclamar la seva lleialtat al rei, afirmant que només volien deslliurar-se dels Guisa i mantenir l'edicte que els concedia la llibertat de culte.
• 1572: Matança de la Nit de Sant Bartomeu el 23-24 d'agost. Assassinat dels líders hugonots aplegats a París. Bona part de la noblesa abandona la causa protestant. El calvinisme tornà a les arrels populars (radicalització ideològica).
• 1576: poder reconstruït i nou decret de tolerància. La causa calvinista s'organitzà en resposta la Lliga Catòlica (dirigida per Enric de Guisa). La Lliga Catòlica va promoure la limitació del poder reial a través dels Estats Generals.

L'ofensiva catòlica (1580-1598):

• 1585: esclatà la Guerra dels Tres Enrics (Enric III de França, Enric de Guisa i Enric de Navarra). El rei ordenà l'assassinat d'Enric de Guisa (1588). El monjo dominic Jacques Clément assassinà el rei per considerar-lo enemic del catolicisme. Abans de morir va reconèixer com a hereu al tron de França el rei de Navarra Enric (conversió al catolicisme 1593).
• Enric IV de França (1589-1610), des del 1598 dedicat a la recuperació del poder de la monarquia, fins al seu assassinat a mans de François Ravaillac, un catòlic intransigent (1610).

Les quatre nacions britàniques

L’Anglaterra dels Tudor (1485-1603)

La Guerra de les Dues Roses (1455-1485) entre els partidaris de les cases de Lancaster i York va suposar la implantació de la dinastia del Tudor al tron anglès.

Enric VII (1485-1509) va ser el primer monarca de la nova dinastia Tudor. Les prioritats del seu govern van ser:

• Afirmació de la nova dinastia.
• Pacificació i restauració de l’ordre.
• Solvència financera.
• Política exterior aïllacionista: fi de la intervenció anglesa al continent, que contrastà amb la política seguida pel seu successor.

Enric VIII (1509-1547), política del "expansive and expensive policy". Cisma anglicà, tres processos clau:

• La consolidació del Parlament.
• L’expropiació dels béns de l’església
• La penetració política anglesa sobre els territoris de Gal·les, Escòcia i Irlanda.

Consolidació del Parlament

El Parlament Anglès és una assemblea legislativa amb orígens medievals. Compta amb dues cambres: els Lords i els Comuns. El rei compartia la sobirania amb el Parlament: King-in-Parliament. Les dues funcions bàsiques del Parlament eren: aprovar els impostos i legislar. Els impostos servien, bàsicament, per finançar la guerra. La política expansiva d'Enric VIII el va fer acudir al Parlament 6 vegades entre 1510 i 1516.

El 1530 s'establí la sobirania absoluta del Parlament. Això equivalia a què el Parlament podia legislar sobre totes les matèries. En aquests moments s'estaven aprovant les lleis de la Reforma Anglicana que desvinculaven Anglaterra de Roma. Principals legislacions que van passar durant aquest període pel Parlament:

• Regulació successòria (1534, 1536 i 1544).
• Book of Common Prayer dels Parlaments d’Eduard VI (1547, 1548-1549 i 1552).
• Restauració del catolicisme durant el regnat de Maria I (1553-1555).
• Reinstauració de la Reforma en temps d’Elisabet I (1559).

Contenció del Parlament en temps d’Elisabet I (1558-1603). Distinció entre els afers de la Commonwealth i els afers d’Estat (religiosos, matrimoni, successió reial, i política exterior).

L’estructura política i hisendística

Organització del govern a Westminster (finals del segle XV):

• Consell: tresorer, canceller, lord del segell privat i secretari.
• Casa Reial: entorn de servei que sempre acompanyava el monarca
• Reforma: successió de cancellers (Thomas Wolsey, 1515-1529) enmig d’una cruenta lluita de faccions. Enric VIII va dur a terme l'aristocratització conservadora d'aquest càrrec per posar ordre.
• Eduard VI (1547-1553): creació dels regents-aristòcrates (ducs Warwick i Sommerset).
• Maria I (1553-1558): renovació ministerial per reconduir el govern envers el catolicisme.
• Elisabet I (1558-1603): govern conservador i autoritari amb un consell privat controlat de buròcrates professionals.

Reorganització de la Hisenda:

• Confiscació dels béns eclesiàstics durant la Reforma Anglicana.
• 1536: atacs als monestirs (miler van ser suprimits i la resta van ser secularitzats). Tingué dues conseqüències:
  • Espoliació gegant i redistribució agrària (revolta del Pilgrimage of Grace, 1536).
  • Reforçament de la Hisenda de la Corona.
• A la confiscació de béns van seguir les alienacions i donacions de terres:
  • Necessitats administratives i financeres
  • Recerca d’adhesions i lleialtats polítiques
• Cessió a la demanda del mercat de terres. Resultats: 1547 un 33% de les terres van ser alienades. El 1558 un 45%.

L’expansionisme territorial anglès

Gal·les

El territori de Gal·les tenia els seus orígens en la cultura celta a partir de l'arribada de la població saxona i normanda. En temps d'Eduard I (1239-1307) s'ocupà aquest territori i s'organitzà políticament (Estatut de Rhudlan de 1284). Aquest estatut va estar en vigor fins a les lleis d'Enric VIII d'Anglaterra el 1536.

Entre el 1536 i el 1542 es va establir el control directe de Gal·les per part del rei d'Anglaterra. Mentrestant la Reforma Anglicana i l'arribada de la impremta van tenir un impacte negatiu en la cultura gal·lesa. William Morgan va promoure la traducció de la Bíblia al gal·lès.

Escòcia

El territori escocès tenia una composició complexa per la seva escassa romanització. Durant l'edat mitjana es van produir constants conflictes contra l'expansionisme normand: una primera etapa de vassallatge amb Anglaterra (1174) i posterior ocupació i annexió (1296).

Amb el Tractat d'Edimburgh-Northampton de 1328 Escòcia recuperà la seva independència. El tractat va ser signat per Robert I d'Escòcia i el Parlament anglès. Però Escòcia va tenir durant tota l'Edat Mitjana dos problemes permanents: la constant intervenció anglesa i les divisions de clans.

Aliances i conflictes:

• 1547-1551: campanyes angleses en territori escocès i aliança amb França.
• La reina Maria I d'Escòcia (1542-1567) es casà amb Francesc II de França (1558), esdevenint reina consort de França per uns pocs mesos.

Difusió del protestantisme:

• 1559-1560: coincidí l’accés d’Elisabet I al tron anglès amb la revolta protestant i nobiliària.
• 1567: la reina Maria I va ser obligada pel parlament a abdicar. Va ser empresonada, però aconseguí fugir. Es refugià a Anglaterra, però la seva cosina i rival Elisabet I l'acusà de conspiració i ordenà la seva execució (1587).
• El successor de Maria I va ser el seu fill Jaume VI (1567-1625), educat en el protestantisme.
• Jaume governà Escòcia com Jaume VI des de 1567 fins a la seva mort, i des de l'anomenada Unió de les Corones, a Anglaterra i Irlanda com a Jaume I des de 1603 fins a la seva mort.
• Jaume I fou el primer monarca d'Anglaterra provinent de la Casa d'Estuard, succeint el darrer monarca Tudor, Elisabet I, morta sense descendència.

Irlanda

L'illa d'Irlanda té arrels celtes, al marge de la romanització. Irlanda va viure una forta cristianització medieval. Els irlandesos van colonitzar l'Armòrica (Bretanya francesa). La divisió clànica permeté als normands intervenir amb l’aval papal per controlar l’Església irlandesa (1170-1172).

El domini anglès de l'illa d'Irlanda estigué limitat la zona de l'English Pale (territori sota control directe del rei anglès a Dublín). El 1366 es van aprovar els Estatuts de Kilkenny, "more Irish than the Irish".

Segle XVI:

• Procés de colonització de l'illa per part dels anglesos (plantations).
• Espiral de revoltes i confiscacions de terres.
• Banc de proves de la colonització britànica a territoris americans.

El procés d’ocupació d'Irlanda:

• Llei Poynings (1492): Sobirania del Parlament Anglès a tota l'illa d'Irlanda (filó econòmic a explotar).
• Enric VIII d'Anglaterra, senyor d’Irlanda (1504). Llei Surrender and Regrant Acts: mecanisme segons el qual Irlanda va ser transformada de l'antic sistema dels clans al sistema semifeudal sota el domini de la Corona Anglesa.
• Dificultats en el procés de recanvi humà. Resposta Irlandesa:
  • Agressions als colons.
  • Aliança amb el papat (missioners a Roma) i la Monarquia hispànica (Simancas).

Segle de revoltes:

• Revolta de Gerald FitzGerald, IX comte de Kildare (Lord Diputat d'Irlanda 1513-1534): coincideix amb la ruptura cismàtica.
• Rebel·lions de Desmond (1569-1583): guerra de guerrilles contra la pressió anglesa a la província de Munster. Desembarcaments catòlics (1579-1580).
• Revolta d'Hugh O’Neill a l’Ultser o Guerra dels Nou anys (1594-1603), que es va oposar a la presència anglesa a Irlanda.
• The flight of the Earls (la fugida dels comtes) (1607).

L’Imperi multinacional dels Habsburg

La Casa dels Habsburg

Llinatge feudal amb origen als territoris d'Argòvia, a Suïssa. Des d'Alsàcia van consolidar els seus dominis en els territoris del Sacre Imperi Romanogermànic. Entre 1450 i 1500 van apoderar-se de l'Imperi, un territori multinacional basat en el respecte als diferents sistemes institucionals:

• Poder de l'emperador molt limitat (títol electiu patrimonialitzat).
• Estats patrimonials o hereditaris (Erblande): ducats d’Àustria, Estíria, Caríntia, Carniola i el Tirol (des de finals del XIII).
• Estats incorporats a la unió personal: herència borgonyona (1477); Hongria i Bohèmia (1526, reis XIV-XV): avui Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia i Croàcia.
• Gran concentració territorial sota la forma d'unió personal. Per què va aconseguir sobreviure tants segles l'Imperi (1273-1918):
  • Estat-nació/monarquia supranacional: fidelitat al sobirà i dea d’unió i patriotisme comú.
  • Política matrimonial: aprofitament de les regles de successió, fort poder nobiliari (dinasties estrangeres mitjanceres).
  • Rebuig a la primogenitura. Implicació dels fills menors. Caire descentralitzat de govern i cohesió.

Europa danubiana: constitució de la monarquia austríaca (estats hereditaris i estats incorporats). Divisió en dos Imperis: Sacre Imperi Romanogermànic i l'Imperi Otomà.

Territoris alemanys

• Territoris germànics durant l'edat mitjana: idea de l'universalisme (Sacre Imperi) i el particularisme dels diferents estats. Divisió en Stämme (tribus) constituïdes en principats i amb diferències lingüístiques. Els intents imperials d’unificació del territori en un únic estat sempre van fracassar (resistència organitzada).
• 1500: mosaic de 800 sobiranies. El nucli central el formaven 30 principats (els més importants eren Palatinat, Baviera, Württemberg, Saxònia, Mecklenburg i Brandenburg) i 60 ciutats lliures (Aquisgrà, Colònia, Worms, Frankfurt, Estrasburg, Colomar o Augsburg).

L'emperador de l'Imperi era escollit segons el procediment descrit a la Butlla d’or de 1356 per un col·legi d'electors format per: 3 eclesiàstics (arquebisbes de Magúncia, Trèveris i Colònia) i 4 seculars (rei de Bohèmia, duc de Saxònia, marquès de Brandenburg i el comte Palatí del Rin).

Organització institucional de l'Imperi:

• Cancelleria: presidida per l’arquebisbe de Magúncia (l’arxicanceller).
• Càmera Imperial de Justícia: extensió del dret romà (concentració del poble).
• Dieta (Reichstag): 7 electors, noblesa (comtes, margraves, landgraves) i representants urbans. Aconsellava l’emperador, aprovava impostos i lleis que afectaven a tots els territoris. El poder dels emperadors (diners, exèrcit) procedia dels estats patrimonials.
• Els territoris més importants disposaven d’un Landtage: pols pel poder amb el seu senyor (Württemberg, Saxònia i Brandenburg).

Evolució de l'Imperi durant el segle XVI

• Maximilià I (1459-1519): reformes sense èxit. Els prínceps imposaren un consell d’estat que prenia les decisions més importants (l'emperador era un càrrec gairebé honorífic). A canvi obtenia soldats per a les seves campanyes (la matrícula).
• Carles V (1519-1558): emperador no gaire present als territoris imperials. Creà un consell de regència (1521) i nomenà el seu germà Ferran com a representant. Esclatà el luteranisme.
• Ferran I (1558-1564).
• Maximilià II (1564-1576): els territoris alemanys de l’Imperi mantenien certa cohesió. Però l'organització política imperial no tenia gaire contingut.

Els territoris hereditaris d’Àustria

Àustria tenia el domini de terres perifèriques: la Suàbia dels Hohenstaufen, llinatge principal medieval per excel·lència, Baixa Àustria, Caríntia, Estíria i el Tirol.

• Maximilià I (1493-1519): política centralitzadora (fracàs com a emperador). Incorporà nous territoris a l'Imperi (1500-1516): nord del Tirol i frontera Veneciana.
• Ferran I (1522-1564): Carles V cedí el govern (Tractat de Brussel·les, 1522). Ferran I emprengué la centralització de l'Imperi en la ciutat de Viena.

Reconeixement com a rei a Hongria i Bohèmia (1526). Àustria s’abocava al Danubi (separació mental d’Alemanya). Impulsà l’estat plurinacional, la nova monarquia austríaca.

Doble mur de contenció:

• Impuls Otomà: arribaren fins a Viena (1529 i 1532), sense aconseguir ocupar-la. Els austríacs es van apoderar d'una petita faixa occidental del vell regne hongarès (1547).
• Impuls protestant: potent focus de la contrareforma. Jesuïtes a Viena (1552). Col·legis i universitats dirigeixen les classes privilegiades.

Hongria

Població centreasiàtica (l’hongarès no és llengua indoeuropea) europeïtzada i cristianitzada aviat. Influència germànica intensa, especialment a l’àmbit urbà.

Regnat de Maties Corví (1458-1490):

• Enemic dels Habsburg i gran monarca del Renaixement, considerat com el rei de l’època d’or del regne hongarès.
• Rei guerrer: el seu pare salvà Belgrad (1456). Creà un potent exèrcit mercenari de base nacional (l’Exèrcit negre); ocupà bona part d’Àustria (Viena, 1485) i incorporà Croàcia i Bòsnia. Sèrbia només de forma temporal.
• Governant autoritari: tendència despòtica. Noblesa controlada, pagesos protegits
• Amant de l’humanisme: Renaixement artístic, cultural. Fundació de la Universitat de Bratislava (1526, capital d’Hongria) i Biblioteca de Corvinniana.

Lodislau VII Jagelló (1490-1516), successor de Maries Corví. De dinastia d’origen lituà era rei de Bohèmia. Home feble que pactà amb els Habsburg el 1515: una aliança amb l'emperador Maximilià I d'Habsburg, amb el qual en el futur els seus regnes quedarien sota influència dels Habsburg, ja que feu casar els seus dos fills amb nets de l'emperador germànic.

Lluís II (1516-1526) només regnà deu anys, abandonat per amplis sectors socials (revolta pagesa de 1514), s’enfrontà a 100.000 turcs i morí a Móhacz (1526).

El tron de l'Hongria reial passà a mans imperials i la plana central i Transsilvània als otomans (Jan Zápolya, voivoda de Transsilvània i vassal d’Istanbul).

Bohèmia

Amb els estats aliats de Moràvia, Silèsia i Lusàcia, formaven part de l'Imperi. El rei de Bohèmia era elector imperial. Territori de complexitat ètnica conflictiva: Txecs eslaus dominaven. Procés de germanització en marxa (des del XIII) que ocasionà dues guerres civils a principis dels segles XV i XVI.

Jordi Podebrady (Casa de Poděbrady) va ser el primer rei europeu en rebutjar el catolicisme i donar suport al moviment reformista hussita (afirmació patriòtica, revolta social i reforma religiosa).

• En morir el rei Jordi Podebrady (1458-1471), la noblesa catòlica trià un nou monarca, Matías Corví, rei d'Hongria.
• Lluís II Jagelló: disgregació territorial feudal i combat religiós entre utraquistes i catòlics.
• Successió entre els Habsburg: limità el poder aristocràtic. La bohèmia d’origen eslau va ser sotmesa políticament, però mantingué el seu poder feudal.

Aportació més important dels Habsburg a Bohèmia va ser en temps de l'emperador Rodolf II (1575-1611). Praga es convertí en capital imperial; gest de complicitat o intent de germanització sobre el terreny.

• Rudolf II va ser educat a la cort de Felip II. Va ser protector i mecenes d’artistes i científics (Tycho Brahe o Kepler). Convertí Praga en el santuari de la cultura europea del 1600.
• Fruit de la pressió del protestantisme txec, Rodolf II acceptà la llibertat de culte (1609).

Imperi otomà

El naixement d’un imperi

L'organització política d’aquest imperi no correspon als cànons tractats fins ara. L’Imperi turc va fer conquestes que han deixat un rastre important. No era un imperi exclusivament turc ni islàmic. La llengua habitual de l'administració imperial era el turc, però molts dels seus ministres eren de procedència cristiana i jueva.

L'any 1453 els otomans van protagonitzar un esdeveniment transcendental en la història europea: la caiguda de Constantinoble. Els otomans van posar fi a l'últim vestigi de l'Imperi Romà d'Orient. Va ser a partir de la conquesta de Constantinoble que els otomans van iniciar la cursa de l'expansió territorial, en els anys del soldà Selim I (1512-1520):

• Servidor de les ciutats santes de la Meca i Medina (ús del títol de Califa).
• Obrí l'accés al mercat africà d’or i esclaus.
• Intervenció en el tràfic d’espècies.
• Constantinoble, 50.000 habitants (1453); Istanbul, capital imperial, 500.000 habitants (1550). Era la ciutat més cosmopolita i amb més volum de negoci.

L’organització interna de l'imperi

1. El soldà: despotisme oriental basat en la seva autoritat (sense contrapesos). En origen escollit entre els descendents del fundador de l’imperi al segle XIV, Osman I.
   1. Primera tasca: eliminar tots els germans (i els seus fills) per assegurar-se el poder a través de la guerra civil; després, entorn ministerial (d’eunucs i renegats) del tot fidel.
   2. Sovint, fill d’una esclava cristiana; el soldà només tenia un fill per esclava, quan neix, separat i enviat com a governador a províncies.
2. L’administració central:
   1. Gran visir: funcions de govern a tot l’imperi; presideix el màxim tribunal, consell Imperial o Divan (ulemes en la interpretació de la llei islàmica).
   2. Administració: sobretot esclaus personals del soldà; meritocràcia: ascens social (de les escoles de palau a governador provincial Beylerbeyi); molts visirs eren balcànics o albanesos.
3. L’organització territorial:
   1. Mehmet II (1451-1481) inicià la centralització, completada per Solimà I (1520-1566): divisió en Sancaks; 1534, 34 a Europa i 63 a Àsia.

L’exèrcit otomà

1. Composició humana: imperi producte del procés de conquesta militar. Orígens: estat de frontera de l’Imperi bizantí, obligat a organitzar-se com a màquina militar.
   • Dues formes de reclutament:
     1. Mobilització de la cavalleria feudal dels timariots (timars o feus atorgats en usdefruit a senyors de la guerra a canvi de soldats). Segle XVI: tendència a la patrimonialització; senyors sedentaris i desmobilitzats.
     2. Especialistes entrenats des de nens: cos d’infanteria dels geníssars; producte del devshirme (impost de la sang): nens cristians educats en l’islam i sotmesos a disciplina militar (prohibició del matrimoni).
2. Finançament: 80.000 (1550). Feix de tribus: delmes dels musulmans, tributs dels pobles sotmesos (jueus i cristians), sobre la terra o drets de duanes (el doble dels ingressos de Carles V).
3. Armament: armament tradicional (arcs, espases curtes o javelines), armes de foc; artilleria de camp (1450), un paper clau en la caiguda de Constantinoble. Inicialment, canons enormes: difícil d’emplaçament i excessiu escalfament (hores de cadència).

L’ocupació dels Balcans

Condicions prèvies:

• 1453: ocupació permanent de terres europees, facilitada per la divisió interna.
• Poblacions gregues, venecianes, eslaves, albaneses i romaneses; divisions religioses (cristians ortodoxos i romans, restes de bogomils).
• Persistència d’un règim senyorial dur: a Hongria, la revolta pagesa aplana l’entrada dels otomans.

Cronologia: expansió (1459-1561) i estabilització (1561-1608):

• 1454-1459: conquesta de Sèrbia (Belgrad defensada pels hongaresos el 1456, cau el 1521) i Bulgària 1463-1464: conquesta de Bòsnia; 1483, Hercegovina.
• 1526: Móhacz i ocupació de Buda: l’artilleria otomana derrota la cavalleria hongaresa 1529 i 1532: setges de Viena, solidaritat de protestants i catòlics alemanys.
• Ocupació estable als Balcans i la plana Hongaresa (a partir de 1541); al nord Danubià, basada en l’existència de prínceps vassalls (Valàquia, Moldàvia o Transsilvània).
• 1566: frontera amb els Habsburg estàtica; l’imperi ha arribat al límit logístic (també a Àsia els Xiïtes perses resisteixen): cent dies de marxa en campanyes d’estiu.
• 1593-1606: nova guerra amb els Habsburg resolta en taules (no tributaris i reforcen lligams amb Transsilvània); els Otomans perden superioritat en armament; capacitat estratègica (batalles a camp obert).
• Situació dels pobles sotmesos:
  1. Fugida de la noblesa; poble abraça l’Islam en massa (Albània i Bòsnia).
  2. Confirmació dels senyors islamitzats; classes populars cristianes com a resistència social i nacional (Sèrbia).

L’expansió mediterrània

La República de Venècia era el principal rival en l'expansió de l'Imperi Otomà en el control de les ribes de l'Egeu i l'Adriàtic. Venècia comptava amb el suport dels corsaris dels ports nord-africans (en especial Tunis i Alger).

Cronologia: primer avís, violenta campanya marítima culminada amb la presa d’Òtranto (1480).

1499-1503: èxits en lluita contra Venècia.

• 1515 i 1518-1520: enorme esforç a les drassanes d’Istanbul.
• 1522: cau l'illa de Rodes, clau de la Mediterrània Oriental, defensada pels cavallers de Sant Joan de Jerusalem (refugi a Malta, cedida per Carles V).
• Control turc de Líbia, Tunis i Alger (1534); només el Marroc quedà com a regne independent: augment de la pirateria.
• Equilibri de forces. 1565, simbòlic pel fracàs en l’intent de prendre Malta.
  • 1571: conquesta de Xipre que era un enclavament dels venecians (setges successius de Nicòsia i Famagusta). Venècia conservà Creta i altres illes del Mar Jònic i de l’Egeu. Tot i la presència Otomana al litoral albanès, Venècia controlava la costa dàlmata, amb Ragusa (avui Dubrovnik) com a port principal.
  • 1571: l’aliança de la Santa Lliga (tropes hispàniques, papals i venecianes comandades per Joan d’Àustria) venç a la Batalla de Lepant.
    • Batalla més gran del segle: moriren 45.000 persones (30.000 turcs, 15.000 cristians), 113 galeres turques enfonsades i 117 capturades.
    • Debat historiogràfic sobre l’autèntic impacte de la batalla.