II Mil·lenni aC a l'Antic Orient Pròxim

L'arqueòleg Vere Gordon Childe va inventar la denominació Creixent Fèrtil per definir la zona on va sorgir de primer la revolució neolítica (mil·lenni VIII aC) i posteriorment la revolució urbana (mil·lenni IV aC). Aquesta zona es correspon amb els actuals països d'Iraq, una part de l'Iran, una part de Turquia, Síria, Líban, Israel, els Territoris palestins, Jordània, Aràbia i Egipte. L'Àsia occidental i el Pròxim Orient van ser les primeres regions que van entrar a l'Edat del Bronze, que va començar amb l'ascens de la civilització mesopotàmica de Sumer a mitjans del IV mil·lenni aC. Al llarg del II mil·lenni es van desenvolupar els grans imperis de l'Edat del Bronze.

Les cultures de l'antic Pròxim Orient sovint van practicar una agricultura intensiva durant tot l'any, van desenvolupar sistemes d'escriptura, van inventar la roda del terrisser, van crear governs centralitzats (generalment en forma de monarquies hereditàries), van escriure codis de llei, les ciutats-estat i els estats-nació i els imperis, es van embarcar en projectes arquitectònics avançats, van introduir l'estratificació social, l'administració econòmica i civil, l'esclavitud i van practicar la guerra organitzada, la medicina i la religió. Les societats de la regió van establir les bases de l'astronomia, les matemàtiques i l'astrologia.

Els imperis de l'Edat del Bronze i l'organització del poder

L'arquitectura a Mesopotàmia

L'element constructiu principal a la regió de la Mesopotàmia era el fang. Pels sostres s'utilitzava la cobertura de volta, d'aquesta forma s’estalvien les llargues bigues de fusta. Les crescudes del riu i la intempèrie podien fer malbé la fusta i és per això que no s'emprava.

Feien servir la tècnica de l’encofrat. Les parets es cobrien amb guix per fer-les més resistents. A alguns edificis la primera filera de murs es feia amb pedra per fer-les més resistents. L’eix de les portes també era de pedra.

Les cases acostumaven a tenir planta baixa. A les ciutats podien tenir la planta baixa per ubicar-hi una botiga o un taller i la primera planta per l'habitatge. A les zones rurals la planta baixa era per l'habitatge i una primera planta pel magatzem. L’interior estava recobert d’estores de cànem, catifes, coixins... Es menjava i dormia sobre estores o coixins. S'elaboraven prestatgeries de fang i guix per col·locar els objectes ceràmics d’ús quotidià.

En el palau, l’arquitectura tenia les mateixes característiques: grans parets guixades per sostenir bovades i per ser altes. Aquests palaus complien moltes funcions: residència privada del rei, espais per ubicar l’aparell administratiu de l’estat (saló del tron, audiències, banquets, saló de les recepcions), magatzems de l’estat per emmagatzemar materials com l'artesania de qualitat, habitacions per les dones i concubines del rei. Els palaus també eren un centre de cultura i arts.

El temple era un lloc sagrat on només podien entrar els privilegiats. Els sacrificis es feien a les portes. Eren la casa dels déus. A més dels temples existien altres grans edificis religiosos, com el Ziggurat, paraula sumèria que vol dir "elevat". Eren terrasses sobreposades d’entre 5 i 7 pisos que es comunicaven entre ells. A dalt hi havia el temple de déu. Els primers es van construir durant la tercera dinastia d’Ur. Simbolitzaven el centre del món i la unió mística entre el cel i la terra.

Religió mesopotàmica. Les principals divinitats

• AN: Pare dels déus. Era el déu del cel, déu principal del panteó de Sumèria fins a la meitat del segon mil·lenni.
• ENLIL: Fill d’An, senyor de l’Aire, el vent i tempestes. Fou un déu de Sumer, el temple del qual era a Nippur, suposadament construït pel rei heroi Gilgamesh.
• ENKI: Fill d’Enlil, senyor de la terra, subsol i aigua primigènia. També de la màgia i la saviesa. Fou una divinitat sumèria de la ciutat d'Èridu.
• NANNA: Deessa del temps i destí. És un déu de la Lluna, també conegut com a Suen i Sin.
• UTU o XAMAIX: D'etimologia semítica, el seu nom significa "sol". És un dels déus astrals de Babilònia. Està especialment relacionat amb la justícia i els oracles. Especialment venerat a les ciutats de Sippar i Larsa. Fill de Nanna. Déu de la Justícia, dissipa les tempestes.
• INANNA: Fou la deessa tutelar d'Uruk a Sumer des d'abans del 3000 aC. Se la considera la deessa sumèria de la libido, la guerra i, en el seu aspecte astral, se la identifica amb el planeta Venus. Sembla ser l'antecessora de moltes divinitats similars, com Ixtar, Venus o Afrodita. Deessa de l’amor, fertilitat i guerra.

La deïtat tutelar de Babilònia, Marduk, se’l considera fill d’Enki, quan Babilònia prengué hegemonia. Aquest és un exemple que l’adoració als diferents déus i la religió estava lligat a la importància política de les ciutats en cada període.

La Babilònia d'Hammurabi (1793-1750 aC)

Durant la primera segona meitat del II Mil·lenni es va fer forta a la ciutat-estat de Babilònia una dinastia d’origen amorrita. El rei més conegut de l'etapa amorrita va ser Hammurabi (1793-1750 aC). La seva dinastia (coneguda com a Dinastia I de l'Imperi paleobabilònic) arribà fins a l'any 1595 aC, quan Babilònia va ser destruïda per una incursió dels hitites (encapçalats pel rei Mursilis I). El darrer rei de la dinastia d'Hammurabi va ser Samsuditana.

Els hitites van saquejar Babilònia el 1595 aC i retornaren a Anatòlia amb el botí aconseguit. Babilònia es reconstruí posteriorment amb els cassites (rebrà el nom de Babilònia cassita).

El rei Hammurabi (1793 a 1750 aC)

Va ser el sisè rei de la I dinastia, vers 1793 a 1750 aC. Va unificar els territoris de la Mesopotàmia. Durant el seu regnat sorgí el codi de lleis, el recull més gran de lleis després del Codi Romà.

Etapes del seu regnat:

• Deu anys de treballs diplomàtics per intentar fer una gran coalició per evitar enfrontaments bèl·lics a la zona (Babilònia, Mari, Assur, Eixnunna i Larsa).
• Vint anys següents a reformes internes (militars, econòmiques...) Va fer de Babilònia una terra rica i pròspera.
• 12 últims anys a prosseguir una política de conquesta internacional. Conquerí Larsa, Mari, Assur i Eixnunna.

Hammurabi adoptà el títol del rei de les quatre parts del món. Volia convertir-se en el senyor universal. En els darrers anys del seu regnat publicà el recull de lleis.

Codi de lleis d'Hammurabi:

• Contenia un pròleg, 282 lleis i epílegs.
• Va ser descobert a la ciutat de Susa l’any 1901-1902 per arqueòlegs francesos. I des d'aleshores forma part de la col·lecció del Museu del Louvre de París. Què hi feia la pedra a Susa (actual Iran)?
  • A totes les ciutats hi havia còpies del codi de lleis. Els hitites es van emportar una còpia del codi com a botí de guerra.
• Contingut:
  • La divisió entre pròleg, cos legal i epíleg és clara.
  • El pròleg i l’epíleg està escrit en una llengua arcaica.
  • El cos legal està escrit en amorrita. Amb un llenguatge molt més prosaic, col·loquial.
• Recull de lleis:
  • Dividits en articles.
  • No es podia condemnar ningú sense proves.

Hammurabi redactà les lleis per pietat cap als béns privats i per fer un bé als seus súbdits. El poder del rei era bastant limitat, per això posà a l’epíleg l’apartat de desgràcies. El rei, malgrat sentir-se fort, no tenia el poder suficient per imposar les lleis.

Estrictament, no era un codi de lleis. Hi havia bastants aspectes de la vida quotidiana que el codi reflectia. Hem de parlar de “Lleis Hammurabi”, que havien de ser completades per altres lleis. Hammurabi volia donar una mica d’ordre a un munt de ciutats molt allunyades entre elles, ciutats que per força tenien contacte. El càstig més sever eren els delictes contra la propietat.

Aquest és el primer testimoni de per què a Babilònia no hi havia piràmides, per la falta de voluntat per construir-les. Cap rei babilònic no tenia la concepció de rei que tenien a Egipte.

Durant l’època cassita, ens han arribat molts textos, com el “Relat de la creació”. El món va ser creat per Enki, amb l’obligació per la humanitat de retre sacrificis als déus.

Primer Període intermedi d'Egipte. Dinasties VII, VIII, IX, X i part de la dinastia XI (2181-2055 aC)

No hi ha dades concretes d'aquest període. La tradició diu que la caiguda del Regne Antic d'Egipte va provocar un període de caos i desordre. Però no hi ha testimonis de cap revolta que expliqui què va provocar la desaparició del poder unificat.

La teoria més acceptada és la que explica que la construcció de piràmides consumia molts recursos de l’estat. Es van crear grans fundacions piadoses per ocupar-se de les piràmides i el culte. En un moment determinat bona part de la producció agrícola estava hipotecada en mans d’aquestes fundacions. Uns anys de males collites devien aixecar el malestar a les províncies que serien reticents a enviar el gra per mantenir aquestes piràmides i fundacions en detriment de la seva producció.

Aquest enfortiment del poder local acabà destruint la unitat. Però les dinasties no van desaparèixer en aquest període intermedi.

El Regne Mitjà d'Egipte. Dinasties XI, XII, XIII i XIV (c. 2050-1750 aC)

Faraó Amenemhat I. XII Dinastia (1991-1785 aC). El procés de centralització del poder

El primer faraó de la XII Dinastia va ser Amenemhat I (1991 - 1962 aC). Va desposseir els governadors de les províncies dels seus càrrecs i els transformà en simples administradors nomenats directament pel faraó. Reordenà l’administració. El nou Egipte que va sortir era administrativament més organitzat; es creà l’entramat organitzatiu del Primer Egipte faraònic.

Amenemhat I va subdividir el país en circumscripcions més grans que els Nomós: el nord (delta), el sud (vall del Nil) i la zona fronterera amb l'actual Sudan. Va fer créixer l’administració faraònica.

Sota el seu regnat començà l’expansió egípcia cap a Palestina i Sudan. Malgrat els mèrits d’aquesta XII dinastia cap al segle XVII-XVIII aC tornaren els problemes amb la unitat política i territorial.

Segon Període Intermedi. Dinasties XV, XVI i part de la dinastia XVII (c. 1800 aC a 1550 aC)

Sota la dinastia XV s'inicià un període de crisi denominat Segon Període Intermedi que provocà la decadència del poder central. Durant aquesta etapa els governadors van adquirir un important paper polític. Aquesta decadència va ser aprofitada pels hikses, estrangers procedents de Palestina, que van apoderar-se del poder del Baix Imperi, establint la capital a Avaris. Al sud es va mantenir independent el Regne de Tebes que es va convertir en el nou motor de la reunificació gràcies a Amosis I, qui va aconseguir l'expulsió definitiva dels hikses.

Els nous regnes perifèrics: Hatti i Mitani

Hatites

Els hattis o hatites van ser un poble de l'antiguitat que habitava la terra d'Hatti (actual Anatòlia Central, Turquia). Limitaven al nord amb les muntanyes del Pontus i al sud amb les muntanyes del Taure. Zones d’influència: costes del mar Negre (pel nord), terres altes de Síria (al sud) i conques de l’Eufrates (a l’orient).

Cronologia:

• Origen poble hatita: 2000 aC.
• Regne Hitita: 1600 - 1385 aC.
• Imperi: 1385 - 1178 aC.

Eren un poble de llengua indoeuropea i nouvinguts a la regió. Ramaders que havien adoptat la tècnica del carro lleuger. Irrompen al Pròxim Orient cap al 2000 aC. No vol dir que s’imposin i aniquilessin la població autòctona. Fusió de grups. La població local es barrejà amb aquests hitites. L'única llengua que ha deixat testimonis escrits té pautes indoeuropees (jeroglífics hitites).

A Anatòlia, en aquest començament del II mil·lenni, hi havia colònies assíries. Aquest contacte amb la civilització mesopotàmica ajudà a convertir-se ràpidament de nòmades a sedentaris a i fundar una capital.

Regne:

Cap al 1700 aC ja hi havia una capital dels hitites, Hattusa (al centre d'Anatòlia). Hi havia un centre de poder, amb unes fronteres clares i un sistema de pagament d'impostos.

Mite fundacional:

Es parla de Labarnas I, primer rei hitita entre els anys 1680-1650 aC, que donaria nom al títol del rei entre els hitites. Aquest regne anà creixent fins al 1595 aC que el rei Mursili I tindrà prou força per endinsar-se Eufrates avall i destruir Babilònia i retornar amb el botí. No eren prou forts per unificar tota una Mesopotàmia.

A partir d'aquesta acció aparegué entre Mesopotàmia i Anatòlia un nou regne: Mitanni.

Imperi:

Un cop destruït Mittani els hitites es van fer forts. Però l’imperi hitita va caure el 1200 aC. La capital va ser destruïda i mai tornà a haver-hi un poder igual a Anatòlia. Aquest final està relacionat amb l'arribada dels pobles de la Mar.

En aquesta època succeí la destrucció de Troia, les invasions dels pobles del Pròxim Orient al delta del Nil, la destrucció de les ciutats a les costes del Pròxim Orient i l'establiment de filisteus a l’actual franja de Gaza.

Anatòlia era agrícola: quedava dintre el Creixent fèrtil. A més també era una zona rica en fusta, pedra i mineral. Els reis hitites no tenien dificultat en el subministrament de matèries. El seu problema eren els súbdits: si els pressionaven o els tenien descontents fugien.

Era un país difícil de controlar perquè no mancaven recursos. Això feia que la creació d’un estat central fos difícil i passés per pactes locals amb els prínceps (podia oferir terres, participació en el botí de guerra i aliances personals com casaments amb les filles d’aquests prínceps, això portava lluites successòries).

La batalla més coneguda entre hitites i egipcis és la de Kadesh (1274 aC). Kadesh era una ciutat de Síria. La batalla va ser un combat a gran escala lluitat entre egipcis i hitites pel control de la Síria del sud a una data entre el 1295 i el 1270 aC segons les diferents cronologies, i generalment datada el 1274 aC.

Mittani

L’origen és un poble de parla indoeuropea que arribaria al nord de Mesopotàmia el 1800 aC. Utilitzaven el carro i el cavall. Es fusionaren amb els Hurrites (llengua desconeguda que lliga amb les caucàsiques).

Es formà un regne poderós durant el segle XVI aC. Sorgí per defensar-se dels hitites i de les pressions que arribaven per assiris. Es mantindrà fins al 1350 aC (territori partit entre hitites i assiris). Zona rica en recursos on és difícil que surti un estat fort.

Assíria, eix comercial de la regió

Situació geogràfica:

Assíria pren el nom de la ciutat d’Assur. Ocupaven el triangle assiri (Riu Tigris i el riu Sad) i les muntanyes del Zagros. L’agricultura es nodria dels rius i les muntanyes. No hi havia treballs de canalització de l’aigua. En el tercer Mil·lenni es va fundar una colònia Sumèria, era l'única ciutat. El que abundaven eren petites colònies, agrícoles i sedentàries. El poder polític era molt inestable.

Ciutats:

A més d'Assur, hi havia Nínive i Korsabat. Eren ciutats amb campaments de l’exèrcit.

La terra era rica, hi havia recursos. El difícil era crear dinasties fortes, permanents. L’Estat Assiri basava la seva força en el control de rutes comercials. L’Estat aprofità l’energia de les comunitats agrícoles per demanar-los impostos i homes per l’exèrcit.

Assur era la ciutat més septentrional que va néixer sota el model mesopotàmic. Quan es va formar l'Estat Assiri, aquest va treure profit del comerç internacional i els botins de guerra, enriquiment fàcil. Al començament del II Mil·lenni s’imposà una dinastia amorrita. Però no destacà gaire com un gran poder polític. A partir del segle XIV, amb la destrucció de Babilònia, Assur va veure que havia arribat la seva hora.

Amb un primer rei, Eriba-Adad I, li van succeir tres grans reis al segle XIII, que van crear l'Imperi Mitjà Assiri (Adadnirari I, Salmanassar I, conquerí Mittani i Tukultininurta I, conquerí Babilònia). Van ser tres reis que es van succeir entre ells sense conflictes, ni guerres civils.

El 1200 aC arribà la crisi. Els arameus desestabilitzaren la zona. No va ser fins al segle XI que un nou rei assiri va poder restablir el territori que controlaven abans. Era el rei Teglatfalassar I.

Document de l’època d'Hammurabi:

Control de les rutes comercials entre Assur i Canix. Tipus de comerç: des del sud s’exportava estany i teixits i es distribuïen pels mercats d’Anatòlia i eren venuts a petita escala per aquella zona. A canvi dels teixits obtenien plata i or.

Contractes comercials:

A Kanish hi havia el Karum el barri comercial. Pels perills que suposava la ruta només es podia fer un viatge cada any. Aquest comerç no afectava productes de primera necessitat. El comerç es feia per obtenir beneficis econòmics. Quin benefici es podia treure?

• Qui pagava les despeses de transport, s’emportava un 10% del preu.
• El combustible (farratge pels animals, persones) un 2,5%.
• El rei de Kanish s’emportava un 5%.
• Karum s’emportava el 10%.
• En total era un 27,5% de despeses.
• La resta era per al propietari de la plata i el que rebia les mercaderies.

Es calcula que 1 cicle de plata a Assur es pagava a 16 cicles d’estany. A Kanish amb un cicle de plata obtenies 6 d’estany. A Assur per 1 cicle de plata tenies de 3 a 7 rotllos de tela. A Kanish per 1 cicle de plata tenies de 13 a 50 rotllos de teixit.

L’expansionisme egipci: el Regne Nou (1570 - 1070 aC)

Egipte tornava a estar unit. El 1540 aC es produí la presa de la capital dels hikses, Avaris, per part del primer faraó de la Dinastia XVIII Amosis I. Amb l'expulsió definitiva dels hikses, el Regne Nou practicà una política exterior agressiva. La societat egípcia s’obrí a l’exterior. Entraren influències de l’exterior.

El període de l'Imperi Nou d'Egipte (o Regne Nou) es correspon a les dinasties XVIII, XIX i XX. El període més brillant va ser el de la dinastia XVIII, iniciat per Tuthmosis I el 1500 aC i finalitzat amb el regnat d’Amenofis II el 1400 aC (època daurada d’Egipte).

Després va venir el faraó Amenofis IV, que canvià el seu nom pel d'Akhenanton. La Dinastia XIX és la del Ramsès, del qual destaca Ramsès II.

A la Dinastia XX destaca Ramsès III, el qual no era familiar de la dinastia XIX, però adopta el nom en record a les glòries d'aquella dinastia. Durant la dinastia XX Egipte es va haver de defensar dels pobles de l’exterior. Durant la dinastia XIX els conflictes amb Anatòlia van ser constants. A la ciutat de Kadesh va tenir lloc la decisiva batalla on el faraó Ramsés II derrotà als hitites.

Reforma d’Amenofis IV

Tendència a triar una sola divinitat i convertir-la en l'oficial. Amon era la divinitat oficial de la ciutat de Tebes. Amon es convertí en el déu protector que arribava a tot arreu i el faraó era el gran protagonista.

La perifèria mediterrània: minoics i micènics

La societat micènica era molt diferent respecte la societat grega arcaica. Els reis i els palaus tenien una major semblança amb els de les ciutats del Pròxim Orient.

A finals del segle XIX es produeixen les primeres grans excavacions arqueològiques per descobrir l'Antiga Grècia. El primer a fer estudis va ser Heinrich Schliemann:

• 1868 Ítaca.
• 1869-17 Troia.
• 1874 Micenes.

Al Mediterrani oriental hi havia a l'època 3 centres culturals:

• Creta: Civilització Minoica (3000 - 1200 aC).
• Grècia: Civilització Micènica o Hel·làdica (1500 - 1100 aC).
• Illes Cíclades del Mar Egeu: Civilització Ciclàdica (3000 - 2000 aC).

Civilització Minoica (3000 - 1200 aC)

Cronologia:

• Minoic antic o prepalacial (2500 - 1850 aC). Anterior a l’aparició dels palaus.
• Minoic mitjà o Protopalacial (1850 - 1550 aC). Etapa dels primers palaus.
• Minoic tardà III o Neopalacial (1550 - 1100 aC).

Palaus: Cnossos (neopalacial), Festos, Mallus, Myrtos, Hagia Triada. La majoria al sud de l’illa, en contacte directe amb Egipte. Ciutats ubicades a prop de la costa i dedicats al comerç amb el Pròxim Orient i el continent grec.

Talassocràcia: domini marítim de Creta sobre els pobles del Mediterrani (talassocràcia).

Eren centres independents; no hi havia un estat minoic. Vivien de la riquesa agrícola de la zona (acumulaven el coure i l’estany per fer bronze) i el comerç, sobretot amb Egipte i Pròxim Orient. Desenvoluparen un sistema d’escriptura pròpia: Escriptura Lineal A. Utilitzaven tauletes amb ús limitat en el temps. Cada any fiscal es destruïen.

L'any 1550 aC a l’illa de Thera (actual Santorí) va haver-hi un fort terratrèmol que va provocar l'erupció d'un volcà que va destruir els palaus monoics. Els micènics ho van aprofitar i van controlar progressivament tots els palaus (dos-cents anys).

Civilització micènica

Cap al 1500 aC es comencen a construir palaus micènics al continent grec. Estaven emmurallats. El rei micènic era un cap militar. Eren ciutats fortaleses oposades als pobles rurals. Predominaven les divinitats masculines en contraposició a les femenines de la societat minoica. Poblacions ramaderes provinents dels Balcans. Tenien una escriptura pròpia: Lineal B, llengua proto-grega d’origen indoeuropeu. Escriptura administrativa de palaus més abundants.

Palaus: Micenes, Argos, Tirint, Pilos.

Similituds amb els minoics:

• Eren societats palacials.
• Vivien de l’activitat comercial amb el Pròxim Orient.
• Tenien reis.
• Un sistema d’escriptura semblant.
• Basaven part del seu poder en la talassocràcia.

Diferències:

• Rei de caràcter militar.
• Palaus com a fortalesa.
• Divinitats masculines.

La destrucció de palaus micènics el 1200 aC. Amb l’arribada dels Doris, es van trencar les relacions comercials amb el Pròxim Orient. Aquest fet es relaciona amb moviments dels pobles de la Mar.

La crisi dels palaus: els “Pobles de la Mar” i els arameus

Cap a l'any 1200 aC es produeixen els següents esdeveniments:

• El pas en l'ús del bronze al ferro.
• L'abandonament de l’escriptura cuneïforme i l’adopció de les alfabètiques.
• La desaparició dels grans estats del II Mil·lenni per una reconstrucció del context polític: nous estats, nous pobles i nous imperis.

L’arribada a la costa mediterrània del Pròxim Orient de pobles nous, arribats per mar provocà la caiguda de l’Imperi Hitita i la desaparició de la influència assíria i l’egípcia a la zona de Síria-Palestina.

Els Pobles de la Mar. Testimonis:

• Egeu: destrucció dels palaus de Pilos, Micenes i Troia. Coincideixen al voltant de 1200 aC.
• Anatòlia: destrucció capital dels hitites, Hattusa.
• Destruccions a Xipre.
• Destruccions a Síria, jaciment d’Ugarit.

La desaparició de la civilització micènica està relacionada amb les migracions de pobles de Balcans. Hi ha documentada presència hitita a l’illa de Xipre abans de 1200 aC. Els palaus micènics vivien del comerç amb el Pròxim Orient. Si els hitites controlaven Xipre, volia dir que controlaven el comerç. Això causà una greu crisi econòmica a les ciutats-estats micèniques.

Els palaus micènics van haver de fer front a la vegada a la crisi econòmica i a l’arribada dels nous pobles. Tot això causà la fi dels palaus. Els estats micènics van abandonar els palaus per buscar noves terres: sols o buscant ajuda d’altres pobles. En les lluites entre assiris, egipcis i hitites, grups micènics lluitaren a favor d’uns o altres. També existí la pirateria en aquesta zona. Tot això explica el moviment de pobles cap als regnes rics del Pròxim Orient.

Es trencà la situació d’equilibri internacional. Durant el I Mil·lenni la situació va ser completament diferent. Les invasions dels pobles de la mar van destruir els palaus, el que significà trencar les relacions entre els diferents reis. Va desaparèixer el comerç palacial.

Situació a l'est del riu Eufrates:

• Realitat semblant al II Mil·lenni:
  • Assiris
  • Babilònia
  • Regnes Elamites
• Fraccionament del poder polític sense jerarquies
• Sorgeixen petits estats:
  • Estats ciutadans
  • Estats nòmades
• Neohitites: el principat més important és Karkemish.
• Nous estats arameus: Damasc.
• Hebreus. Vida nòmada. Provenen dels arameus. Ciutats dels pobles cananeus com Jericó i Jerusalem.
• Amorrites
• Moabites
• Edomites
• Amalequites. Donaran lloc als nabateus amb capital a Petra. Els amalequites eren pobles de petits pastors d’ovelles.
• Nouvinguts:
  • Filisteus. Hereus dels pobles de la mar. Provenen de Creta, Micenes. S’establiren a la Franja de Gaza i van crear la Confederació de Pentàpolis.

Teglatfalassar I (rei assiri) realitzà l’expansió d’Assíria entre els anys 1115-1075. Babilònia tenia un rei, Nabucodonosor I que creà una gran potència. Elam entre els anys 1300-1100 passà a mans dels perses el 1100 aC i van conquerir la Mesopotàmia. Mitanni tornà a formar-se amb el nom de Regne d'Urartu (a les muntanyes de la Mesopotàmia). Urartu patí la invasió d’un altre poble, els Cimmeris, cap al 714 aC (posteriorment Armènia).

Hebreus, amorrites i moabites eren pobles nòmades ramaders de cabres i ovelles que vivien en una relació estreta amb els palaus, però no en formaven part. Podien fugir més fàcil de les lluites contínues de la zona. Els edomites i els amalequites donaren lloc als Nabateus (Petra), aprofitaren la seva situació estratègica per fer de corretja de transmissió entre el comerç àrab i el mediterrani.

Els hebreus van aconseguir crear un estat palacial a Jerusalem, estat hegemònic d’israelites i jueus. Realitat cultural dels cananeus i fenicis.

A partir del segle VIII aC es tendí a construir els imperis universals:

• El primer intent serà els dels Assiris.
• El segon imperi serà l’Imperi Babilònic.
• El tercer intent serà els dels Perses.

Diferències entre les civilitzacions organitzades al voltant del Palau i les civilitzacions de tribus de pastors

Palau (II Mil·lenni al Pròxim Orient):

• Es regien per un codi administratiu que marca unes fronteres. Estat ciutadà territorial.
• Tenia súbdits sota l’autoritat d’un palau que pagaven un tribut. Vincles administratius fiscals.
• Eren autosuficients, autònoms. Es desenvolupa.

Tribus de pastors (1200 Eufrates):

• No es regien per un codi administratiu sinó parentiu. Creaven un Estat Gentilici nacional.
• Comunitat de llengua, de religió, de costums, forma de vestit semblant i històric diferent. Vincles culturals

Per comoditat al I Mil·lenni una llengua es convertí en la llengua franca, l’arameu.

Els tècnics de foneria del ferro van néixer a l’antic regne de Mittani (entre Mesopotàmia i Anatòlia). Les invasions dels Pobles de la Mar van donar via lliure a aquestes innovacions. A l’est de l’Eufrates va trigar a arribar la metal·lúrgia del ferro. Fins que no es van destruir els centres artesanals del palau no podia triomfar. El ferro facilitava l’existència de petits productors, només calia fondre’l. El ferro es convertí en un element més accessible que el bronze.

Escriptura alfabètica:

L'escriptura alfabètica també va aparèixer a la zona de les muntanyes del Taurus. L’escriptura ideogràfica era un monopoli de palaus i quan els palaus van entrar en crisi aquesta escriptura també desaparegué. Les comunitats ramaderes tenien necessitat d’escriure. Adoptaren el sistema alfabètic d'Ugarit, de Sinaí, que no havia triomfat per la pressió de palaus.

Desavantatge: només servia per escriure la seva llengua. Aleshores van començar a néixer escriptures per a cada poble. Es democratitzà a partir de 1200 aC, quan es troben “grafitis” als monuments egipcis.