Edat Arcaica a l'antiga Grècia

El pas de l'Edat Fosca a l'Edat Arcaica: la fi de la civilització micènica

L'Edat Antiga a Grècia es classifica en 4 grans períodes cronològics:

• Edat Fosca (1200 - 776 aC).
• Edat Arcaica (776-499 aC).
• Edat clàssica (499-336 aC).
• Edat Hel·lenística (336-31 aC).

Quan la historiografia utilitza el concepte de l'Antiga Grècia, es refereix al món de parla grega durant l'Antiguitat, que anava més enllà geogràficament de l'actual Estat modern grec. A l'Antiguitat, doncs, el món de parla grega no es limitava tan sols al territori de la península del Peloponès, sinó també a totes les àrees que van ser colonitzades pels grecs.

El món grec estava delimitat per tres grans nuclis:

• Primer cercle: la Grècia continental, que inclou les ciutats gregues més importants:
  • Península Peloponès: Esparta, Argos, Corint, Olímpia...
  • Regió de l’Àtica: Atenes.
  • Regió central de Beòcia: Tebes.
  • Dòria: Argos.
  • Regió de Tessàlia: Làrissa.
  • Macedònia: Tessalònica.
  • Regió de la Tràcia: Byzantium (l'actual Istanbul).
• I envoltant aquest nucli central continental, es troben les illes del Mar Egeu: Creta, les illes de les Cíclades, les ciutats gregues de l’Àsia Menor i l’illa de Rodes.

• Segon cercle d’influència, fruit de la colonització:
  • L'actual territori del Líban.
  • El sud d’Itàlia, l'anomenada Magna Grècia, amb les ciutats de Tàrent (Taranto), Sibaris, Sicília, Siracusa, Catània i Nàpols.
  • A Orient, entre el mar Egeu i el mar Negre: l'estret de Dardanels i del Fòsfor.

• Tercer cercle de colonització més tardana o més llunyana del centre:
  • Península Ibèrica (Empòrion, Massàlia).
  • Ciutats gregues a la mar Negre.

Allà on els grecs van trobar estats forts, com era el cas d'Egipte i Palestina, no s’hi van establir, perquè era inútil lluitar contra aquests estats. En canvi, on no hi havia estats forts tenien molta facilitat per establir-se.

Malgrat la unitat cultural que hi havia a les civilitzacions dels tres cercles anteriors, això no pressuposa una unitat política del món grec antic. La idea que predominava era la de la llibertat de totes les polis (ciutat-estat) de decidir el seu propi destí. Cada centre polític era sobirà. El conflicte entre les polis era freqüent. La llibertat pels grecs significava la llibertat de cada polis i la llibertat per atacar a la resta de polis quan volguessin. I pel que fa als centres colonials, no s’entenen sense la pobresa i l'escassetat de terres de les seves metròpolis.

Com es va passar de la societat dels palaus Micènics a les societats formades per les polis (ciutats-estat)?

A la societat micènica el cap suprem era un rei, anomenat en lineal B "Wánax", i posteriorment en grec arcaic "ànax" (a les obres d'Homer s'utilitza el mot ànax). Més tard aparegué el mot "basileus" per definir el rei.

Característiques principals dels antics governants micènics:

1. El rei governava des del palau.
2. Existia l'escriptura Lineal B (escriptura pròpia d’un palau), primer pas per a l'escriptura a Grècia.
3. Els palaus desapareixen cap a l'any 1200 aC.

A les polis de l'etapa arcaica:

1. No existien reis. El títol més semblant era el de basileus, però que designava a un aristòcrata (aristoi) que destacava per sobre dels altres.
2. No hi havia palaus, hi havia l’acròpoli on s'ubicava la deessa o déu de la ciutat (poder simbòlic).
3. L’aristocràcia governava des de l’àgora.
4. El lineal B desaparegué. En el seu lloc, s'adaptà l’alfabet fenici creant un alfabet grec, que no tenia cap relació amb els anteriors Lineal A i B. Comunicació intracomunitària.

En el trànsit de l'era fosca a l'arcaica es produí un trencament en alguns aspectes i continuïtat en d’altres. L’escriptura micènica es perdé. També van desaparèixer els pobles micènics, però va perviure la seva cultura, que donà lloc a les comunitats de la Grècia arcaica (segle VIII aC).

Què va passar al món grec entre els anys 1200 i el 800 aC (Edat Fosca)?

• Poca cosa ens expliquen les fonts literàries d'aquest llarg període.
• En bona part aquesta etapa la coneixem per les obres d’Homer: La Ilíada (VIII) i l'Odissea (VII). Però aquestes no són obres històriques.
• L'escriptor Hesíode ens va deixar dues importants obres:
  • La Teogonia (història dels déus) al segle VII.
  • Els Treballs i els dies (calendari del pagès).

La distribució dels diferents dialectes grecs mostra que en l’origen d'aquesta llengua hi ha moviments de pobles, des del continent grec a Anatòlia. La creació de diferents dialectes va produir pertorbacions que expliquen els moviments dels altres pobles del Mar a partir de l'any 1000 aC.

La formació de la “polis” a l'època arcaica

Organització de la societat

Com es va passar de l’època dels palaus a les polis de l’època arcaica? La societat grega a les polis durant l'edat arcaica estava organitzada en 6 grups socials:

• Gene: les comunitats gregues estaven formades per grups consanguinis (familiars), amb vides aïllades les unes de les altres i un territori sobre el qual es consolidà el poder dels basileus (rei o governador local). La situació social dels membres de la gene era definida pel parentiu i per la seva pertinença o no a l'oikos (àmbit familiar, la casa en grec).
• Aristoi (els millors). Eren els membres de l'aristocràcia, que posseïa grans propietats territorials i a més tenien la funció de direcció política i militar.
• Camperols: individus que sobrevivien juntament amb la seva família, treballant la seva petita parcel·la de terra (kleros), com a cultivadors independents.
• Thetes, jornalers sense la propietat de la terra que cultiven a canvi d'un sou (misthos). No formen part de l'oikos i són la classe social més baixa, sense capacitats polítiques.
• Demiurgoi (artesans): mantenen una situació ambigua, ja que el producte del seu treball és molt necessari per a la societat, però la demanda no és suficient per a assentar-se en un lloc de forma estable, per la qual cosa són itinerants, el que els porta a estar fora de l'organigrama polític.
• Esclaus: no tenen drets, però la situació és millor fins i tot que la dels thetes, en estar integrats en l'estructura organitzativa de l'oikos, el que els garanteix certa seguretat, en estar defensats i mantinguts pels seus amos.

Aquesta societat és la que es descriu als poemes Homèrics. L’antiga societat palacial de l’època micènica estava en transformació. Els nous grups clànics estaven dirigits per caps aristocràtics (eren petits grups de poder). Cada aristòcrata controlava el seu oikos. L’economia era l’art de gestionar un oikos. Pels grecs, l’oikos (casa=àmbit familiar) era la base de tota vida organitzada.

Aristoi vol dir els millors, també es defineix com agatoi que vol dir els bons, que es contraposen als cacoi, els dolents. Un altre terme que defineix els Aristoi és eupàtrides (els ben nascuts). Aquests Aristois van ser els que es van repartir les terres dels antics palaus micènics. Aquest aristois aristocràtics, triats per consens en uns moments determinats, van rebre el nom de basileus. Per exemple, en el relat homèric de la Ilídia, el cap de l’expedició dels grecs a la guerra de Troia va ser Agamèmnon, però no era un rei absolut, en realitat era el consell d’aristòcrates qui manava, ell, però, era qui dirigia l'expedició.

Per sota dels aristois hi havia els camperols, que es poden equiparar als camperols lliures de comunitats de camperols que no depenien d’un aristòcrata i no formaven part de les famílies aristocràtiques. Aquests camperols lluitaven en els exèrcits aristocràtics, però no podien discutir ni proposar mesures que havien pres els aristòcrates.

Els thetes eren gent lliure, però que treballaven per un oikos, un aristòcrata o un camperol lliure. No formaven part d’una comunitat, eren tractats a títol individual, podien ser estrangers o antics esclaus i no formaven part de l’exèrcit. Eren tractats com a marginals.

L’exèrcit estava format pels oikos i pels camperols. Ningú era llogat pel seu treball.

Els demiurgoi eren artesans, els més importants els ferrers que anaven de comunitat en comunitat oferint els seus serveis.

Els esclaus eren domèstics de la casa, no trobem gaires al camp, en general es tractava d’esclaus de guerra.

Aquests petits oikos tendien a l’autarquia, a produir tot allò que es necessitava sense haver d'utilitzar el comerç.

De la societat del mite a la societat estructurada (domos)

Els Ciclops són definits per Homer com els que no tenen llei. Odisseu ens planteja 2 mons diferents: el civilitzat (aristòcrates) i el món de la Barbàrie (on els ciclops que no tenen llei, viuen individualment i no en comunitat).

En grec hi ha 3 paraules per parlar de la llei:

• Temis: llei que es transmet per la tradició no escrita i que posseeixen els aristòcrates. Era la llei pròpia dels costums aristòcrates. Això és el que no tenien els ciclops.
• Dike: Justícia divina, llei divina. La Crítica d’Odisseu contra els Ciclops és que no tenen dike.
• Domos: és la que explica el pas de la societat aristòcrata a la societat política, és la llei escrita, ja no es basa en la tradició sinó en el pacte, en el consens. Aquestes es poden modificar, no com passava amb la temis. La llei escrita era obra dels legisladors.

A tota la història de les societats gregues trobem la figura del legislador, com per exemple, a Esparta: Licurg. I a Atenes: Dracó i Soló. També podem trobar un col·legi de legisladors com Tesmòtetes (grup col·legiat on tots tenen el mateix vot i poder, se’ls hi encomana la redacció d’unes lleis). Els que exigeixen l’existència de les Domos són els Demos. La Dike, sempre ha existit i sempre existirà, la justícia no escrita.

L'aristocràcia (aristoi) va anar perdent poder per la pressió de 3 processos diferents:

• Els legisladors.
• Les colonitzacions.
• La reforma hoplita.

Durant època fosca o homèrica (segles XI-X-IX), es va produir una progressiva recuperació econòmica del país. La societat grega va incorporar a poc a poc la metal·lúrgica del ferro. Aquest canvi tecnològic va fer que millorés l’agricultura, però provocà tensions entre els aristòcrates per aconseguir més poder.

Entre les ciutats camperoles i les ciutats aristocràtiques es produí el que anomenem stasi (una sèrie de guerres civils). Aquestes lluites internes van generar un procés que s’anomena sinecisme, que va empènyer cap a la creació de les primeres polis.

Les Stasi es van solucionar a través de:

• Els legisladors.
• Les colonitzacions.
• Les tiranies.

La tirania

El tirà grec és diferent del dictador Romà. El dictador a Roma és com un magistrat o un cònsol. En canvi, el tirà a Grècia era la persona que arribava al poder, recolzant-se amb el poble. Primer, es procurava pels seus propis interessos. Generalment era un aristòcrata empobrit. Un tirà podia ser un heroi de guerra.

La colonització

Va ser un fenomen propi de la polis, per tant, va aparèixer després del fenomen de sinecisme. Els Oikos i comunitats camperoles s’ajuntaren i formaven la polis. A la Polis començaven a haver-hi conflictes, doncs, stasi, però també colonitzacions.

Els primers legisladors

Els legisladors van aparèixer a les colònies. La colònia estava encapçalada per un aristòcrata que havia encapçalat l’expedició de conquesta. Moltes vegades s’afegeixen altres grups de diferents polis, necessiten que sorgeixin noves nomos. Era una qüestió vital, aquests grecs per defensar-se del món indígena desenvolupaven una tàctica de guerra particular.

La reforma militar dels Hoplites

Hoplita ve del nom Hoplon (típic escut grec, rodó, que aguantes amb el braç i cobreix tot el tòrax, només queda fora protecció les cames i el cap està protegit pel típic casc grec).

La tàctica dels hoplites no es basava només en un soldat, sinó en tot un esquadró que es movia de forma disciplinada. Aquest exèrcit era el que podia fer front davant un ordre indisciplinar d’indígenes. Això era el que dona avantatge als grecs, però aquesta tàctica no permetia lluir a l’aristòcrata.

Un Hoplita s’havia de pagar l’escut, la llança... i era molt car. Tot ciutadà tenia dret a defensar-se a través de les seves pròpies armes. Aquell que tenia suficients diners per pagar podia formar part dels hoplites. La polis es dividia entre aquells que es podien i els que no es podien pagar l’armament. Quan una ciutadania està dividida per la riquesa, podien haver-hi canvis socials, però quan la ciutadania estava dividida per naixença no.

Quan una ciutat grega utilitzava l’exèrcit hoplita, la ciutat contrària no tenien res a fer. Si una societat volia crear un exèrcit Hoplita, havia de demanar més poder al demos.

La colonització en el procés de consolidació de la polis

Als segles IX, VIII i VII corresponen a l'etapa de la Grècia Fosca i el pas a l'edat arcaica. Colonitzadors, legisladors i tirants responien a la nova realitat econòmica i política a Grècia. L'aristocràcia (oikos) s’estava unint en el procés conegut com a sinecisme, formant les noves polis. Paper important del demos, que va generar conflictes (stasi). La solució a aquests conflictes passava per l'expulsió de part de la població a la recerca de noves terres o el nomenament d'un àrbitre.

S'estava produint la transició des del temis (la llei transmesa per la memòria oral) al domos (la llei escrita). En aquest procés va tenir un paper molt important la figura del tirà, que governava sense la legitimitat de l’aristocràcia, però amb el suport del poble, la base popular.

La colonització tenia l’aval de la divinitat (santuari diví de Delfos, lloc de trobada dels grecs) i un cap visible que la dirigia. Colonització prové de colonus, colos (vol dir comeu, cultura).

Els grecs tenen dos termes antics per referir-se a la colonització: l'apokia i l'emporion.

Apokia:

• Colonització: recerca de noves terres amb finalitats agrícoles.
• Barreja de diferents polis, on tots eren grecs davant un món exterior hostil.
• Facilitava la superació de les diferents lleis aristocràtiques, per tenir una llei comuna, el domos. Llei de consens.
• Era fàcil que aparegués la figura del tirà.
• L’aristòcrata de l’Apokia no tenia la mateixa legitimitat divina que la de la metròpoli.
• Hoplites: infanteria pesada per defensar les polis. Aquesta pràctica s’exportava a les metròpolis.

Emporion:

• Ocupació ocasional amb finalitats comercials
• Cleruquia: tipus de colonització dels atenesos durant el segle III i IV aC per establir ciutadans fora de la polis.
• Cleruco: ciutadà que s’establia fora de la polis. Rebia una porció de terra. No perdia mai el seu dret de ciutadania. Tenien la funció de controlar les polis locals. Funcions militars.

La polis d'Esparta

La polis d'Esparta s'establí a la riba del riu Eurotes, al centre de la península del Peloponès. No hi havia un urbanisme ben desenvolupat. El seu origen es troba en la unió de quatre poblets. Tenien conflictes molt violents amb els veïns a Laronia i Mesenia. Als segles VII-VI hi hagué tres guerres messèniques, que Esparta guanyà, consolidant la polis com la ciutat hegemònica del Peloponès.

El resultat victoriós a les guerres messèniques va ajudar a establir l'estructura de l’Esparta clàssica:

• Esparciates (ciutadans de ple dret, els iguals, homoioi). Tots tenien la mateixa riquesa.
• Periecs (de segona categoria). Tenien autonomia interna, però en política exterior depenien dels Esparciates. Vivien a la perifèria.
• Ilotes (els sotmesos), els esclaus comunitaris, de l’Estat.
• Partenoi (semi-espartiants), eren aquells esparciates que per alguna raó havien perdut la seva condició.

Esparciates:

• Tenien el seu Kleros (lot de terra). Periòdicament es redistribuïen les terres.
• Systion: grups d’amics, de companys. Mengen, dormen i viuen al mateix grup de companys. Tenen la mateixa propietat.
• Tenen els mateixos drets polítics.
• S'era espartiata per naixement. Eren educats de manera igualitària.
• No treballaven la terra.
• La seva ocupació era l’exercici atlètic i el govern de la ciutat.
• No van superar els 10.000 esparciates.

Periecs:

• Vivien als límits de la polis.
• No tenien ni veu ni vot.
• Practicaven lliurement el comerç, l’artesania... Els esparciates ho tenien prohibit.

Ilotes:

• Eren propietat de la comunitat.
• No podien abandonar el seu lot de terres.
• A la nit els esparciates assassinaven els ilotes.

Govern dels esparciates

La ciutat d'Esparta estava governada per una diarquia (dos reis). No era una monarquia hereditària. Sempre eren triats en el si de les dues famílies aristocràtiques més importants de la polis (la dinastia euripòntida i l'altre de l'agíada). Les dones tenien una certa preparació militar per poder defensar la ciutat.

A Esparta hi havia un Consell dels Ancients (gerúsia), format per 28 gerontes més 2 persones més. El consell dels 30 membres, que formaven els esparciates majors de seixanta anys.

A la polis s'elegien anualment 5 magistrats, els èfors, sense cap límit familiar o de riquesa. Eren triats pels esparciates en assemblea (l'Apel·la). L'Apel·la era l'assemblea deliberant de la ciutat estat d'Esparta, que correspon a l'ekklesia en la majoria d'altres estats grecs.

L'Apel·la era l'assemblea on podien participar tots els ciutadans espartans de sexe masculí que havien completat els trenta anys. L'assemblea triava els gerontes i al nou rei. La tria dels èfors es feia per aclamació:

• Els èfors tenien poder executiu, el govern
• La gerúsia tenia el poder legislatiu, garantia el compliment de la tradició.

Els diarques només tenien poder militar, quan es declarava a la guerra.

Aquest sistema se li atribueix a un legislador espartà, Licurg. Aquest procés es va formar entre els anys 700 i el 550 aC. Entre el 600 i el 550 aC a Esparta es produí un canvi de cultura important. Va desaparèixer els objectes egipcis i la tradició poètica. Esparta era un règim policial.

Un moment de gran dificultat per Esparta va ser durant la Guerra del Peloponès.

Atenes: colonització, tirans i legisladors

Atenes durant l'edat Arcaica

• Intent de tirania: Ciló 632 aC.
• Primer legislador: Dracó 624 aC.
• Segon legislador: Soló 595 aC.
• Intent de tirania: Pisístrat (fracassa al 561), després triomfa al 547-527 aC. Deixà el poder a la seva mort als fills: Hiparc (fins a 514) i Hipres (fins a 510).

El gran reformador del règim polític a Atenes va ser Clístenes (508-507 aC). Atenes no colonitzarà cap ciutat.

El desenvolupament polític i social d'Atenes

A Atenes havia existit un temple micènic. Conservava la tradició d’un poder reial. No tenia tradició d’arribada de pobles dòrics. Atenes tenia tradició de ciutat refugi, lloc tranquil, on es refugiaven caps aristocràtics d’altres zones. Tenia un gran port comercial, el Pireu. Forta riquesa comercial.

En el segle VII ja existia una Atenes que comerciava amb tot el mar Egeu. Atreia els camperols dels voltants. Això facilità la creació d'una força d'infanteria camperola a la zona. Això explica l’aparició de la tirania l'any 632. Com si aquesta classe rica de comerciants volgués obtenir el poder per sobre l’aristocràcia.

L’intent d'establir la tirania per part de Ciló va fracassar. Destacà en el fracàs del tirà la família dels Alcmeònides. Els partidaris de Ciló es tancaren en el temple d’Atena, lloc sagrat. Els Alcmeònides els van massacrar a tots. El que dirigí l’operació va ser l’arcont de la ciutat, Megacles, que era el magistrat que tenia el poder executiu. L’assemblea dels aristòcrates, l’Areòpag, delegà el poder als arconts. Amb aquest acte cometé un sacrilegi, un acte injust (una atímia). Els Alcmeònides van ser castigats i exiliats de per vida d’Atenes. Afectà 70 famílies. L’aristocràcia no se sentia d’una polis concreta, sinó del seu clan.

Clístenes era un Alcmeònida. Sembla que en època de Pisístrat va haver-hi una certa amnistia i alguns Alcmeònides van poder tornar a Atenes. Què va sorgir d’una aristocràcia sense tant de poder? La democràcia. Clístenes va ser qui liderà el procés de democratització de la polis.

El primer legislador d'Atenes: Dracó (624)

Dracó fou l'autor del primer codi legal escrit d'Atenes anomenat Δεσμοί (Desmoi "llaços, cadenes"), per distingir-lo del νόμοί (Nomoi "llei, costum") de Soló. El va establir cap a l'any 621 aC, quan va obtenir el càrrec de tesmòteta (θεσμοθέτης "legislador") d'Atenes.

A l'àmbit jurídic es passava de la responsabilitat col·lectiva a la individual. Es concedí la ciutadania a tots els que es podien pagar l’armament. Hi havia molts metels (estrangers). Els arconts podien ser elegits entre l’aristocràcia i les capes més riques de la població. Les lleis antiaristocràtiques van acabar fracassant.

Soló (595)

El gran canvi legislatiu d'Atenes va arribar amb Soló (595). Fins a Soló el poder a Atenes estava dirigit pels arconts

• Arcont rei (basileus): funcions religioses que no pas polítiques.
• Arcont polemarca: cap militar.
• Arcont epònim: administració justícia.
• Més endavant s’afegí un col·legi d’arconts amb funcions legislatives, els tesmotetes (6 + 1 secretari). Formava el Col·legi dels 10 arconts d’Atenes.

Al final de la seva legislatura, els arconts formaven part de l’Areòpag, Consell d’Ancians que jutjava els afers majors, assassinats... Per ser arcont s’havia de ser d’una de les famílies aristocràtiques. Soló va crear un fons econòmic per alliberar tots els esclaus atenesos que es trobaven fora de la ciutat. L’estat els havia d’alliberar. Les lleis de Soló eren consensuades tant per l’aristocràcia com pel demos.

Reformes de Soló:

• 1a mesura: perdonà els deutes. Aquells que s’havien endeutat abans de Soló es podien tornar a endeutar després.
• 2a mesura: alliberament de tots els que havien estat esclavitzats pels deutes.
• 3a mesura: establí un sistema de pesos i mesures únic per a tota la ciutat.
• 4a mesura: introduí un cens entre la població a partir de la riquesa de cada un:
  • Més rics: 500 medimnes (el blat com a mesura de riquesa) S’ocupaven dels subministraments a l’exèrcit.
  • 300 medimnes: cavallers.
  • 200 medimnes: zeugites (infanteria).
  • Menys de 200 medimnes: thetes (formen la infanteria lleugera i els remers de la flota).

L'època dels tirants

La tirania a Grècia és posterior en tots els casos als legisladors i és conseqüència al fracàs de l’obra legisladora. La tirania més antiga que coneixem a Grècia és la de Cípsel de Corint, l'any 657 aC.

La forma d’accés al poder canviava d’una circumstància a l’altre, podia ser un magistrat de la polis que no volia abandonar el poder, un militar reconegut o un vencedor dels jocs olímpics. Però en tots els casos, tota tirania tenia suport popular. El tirà representava els interessos del poble enfront dels aristòcrates. El tirà volia el poder en les seves mans, però havia de recolzar-se en el poble i establir mesures que fossin populars.

La polis aristocràtica no era una altra cosa que grups de poder aristocràtic que es posaven d’acord per retenir el poder. El tirà trencava els nuclis de poder aristocràtic per enfortir el poble. Cada família aristocràtica tenia els seus propis cultes privats, com més important fos la família més pretensiosos eren els cerimonials privats realitzats en espais públics.

El poema èpic de les dionisíaques serví per reconduir a tota la població, tot el Demos. Això eclipsava tota la religió privada de les aristocràcies, era una manera de minimitzar el poder aristocràtic i una forma inconscient de formar part de la ciutat d’Atenes.

Els membres de la família de Pisístrat van ser els primers a encunyar moneda Atenesa. Pisístrat concedia crèdits als camperols i també va fer confiscacions de terres als aristòcrates més hostils que tenen al davant. Tot això explica els vint anys que Pisístrat es mantingué al poder. L'any 514 el fill més gran Hiparc morí assassinat i el 510 Hipies hagué de fugir per culpa d’una revolta aristòcrata recolzada per Esparta. El règim aristocràtic assegurava una polis dèbil.

Finalitzats els anys de govern dels Pisístrats, hi hagué una revolta aristocràtica recolzada per Esparta.

La reforma democràtica de Clístenes

Clístenes era membre d’una família coneguda pel seu odi a la tirania, membre dels Alcmeònides. Clistenes tenia prestigi, però a la vegada era un aristòcrata amb poc poder a Atenes. La tirania de Pisístrat havia creat consciència de polis, formant un grup sense haver de dependre d’una concessió aristocràtica. Clistenes no es podia convertir en un tirà, per tant, creà un règim polític nou: La Democràcia.

Dins l’Àtica hi havia 3 regions. Aquestes 3 regions responien a 3 realitats diferents:

• Asty, la ciutat: hi vivien els artesans, comerciants, botiguers, encarregats de les obres públiques.
• Mesogeia (l'interior): on tenien el poder grans aristòcrates atenesos. Latifundis on es produïa el blat, riquesa produïda pels cereals.
• Paralia (la costa): On vivien camperols pobres, vivien de la ramaderia o pesca.

Clistenes volia formar un règim polític amb consistència i continuïtat, que respongués a tota la població, la idea era que el règim polític tingués en consideració les diferències sociològiques. Ell va proposar:

• Va dividir tot el territori de l’Àtica en districtes que va anomenar Demos (que vol dir que tot ciutadà forma part del poble, també és el nom en què es divideixen els districtes administratius). Això vol dir que cada Atenes no s’identificà en el grup familiar en què pertanyia sinó al Demos al qual pertany i aquests districtes creats eren a la vegada unitats de vot.
• Districtes electorals. Cada ciutadà anava a votar en el seu Demos. Aquests Demos eren tots iguals. Hi havia Demos que pertanyien a la ciutat, perifèria o a les planes riques de l’interior. Hi havia 3 districtes (Asty, Paralia, Mesogeia).
• Clistines agrupà els Demos en què anomenà trittyes, cada districte els Demos estaven agrupats en 10 trittyes. S’agafava una trittya de cada districte i es formaven 10 tribus. A l’interior de cada una d’elles hi havia Demos que pertanyien a una trittya de la costa, interior i ciutat. Hi havia població sociològicament diferent.
• Cada Trittya era una representació fidel de la polis.

L’objectiu de Clistenes era el de barrejar la població. Els governants que defensaven els interessos de tota la comunitat i sobretot que no defensaven els interessos de l’aristocràcia, per evitar el caciquisme, havien d’aconseguir que els elegits responguessin a la diferència sociològica de la població.

Es feien eleccions a dins de cada Demos, a un aristòcrata li podia tocar ser o no membre del govern. Les eleccions eren a base de sorteig.

Demos/ Districtes: cada districte hi havia 10 tribus.

El Consell de la Bulé

Els 500 membres de la Bulé foren dividits en seccions de 50 membres tots de la mateixa tribu, i coneguts com a pritans (Prytanes), i subdividits en proedris (Proedri) per grups de 10, cadascun dels quals presidia les sessions per un temps molt curt.

Tota decisió de la Bulé havia de ser aprovada per l’ecclesia (assemblea dels ciutadans).

Un any tenia 10 mesos i 360 dies. Els 50 membres de la Bulé estaven dividits en grups de 10 Prytanes (10 mesos de l’any), cada una governa 1/10 de l’any, a raó d’1/3 de Prytania per cada trittya.

El consell dels 500 era el consell delegat de l’Ecclesia, eren escollits a sort entre tota la població del Demos o entre els que es presentaven com a candidats. El que no volia exercir, no estava obligat a fer-ho. Només es podia ser membre del 500 2 vegades a la vida. Al principi no es rebia cap sou, però després sí. Hi havia normes que tan sols es podien votar si hi havia un mínim quòrum d'assistents.

Hi havia una reunió de l'Ecclesia oberta a les queixes i preguntes dels ciutadans. La Bulé era un ordre conservador, era obert al públic, estava presidida pels Pritans d’aquell mes, cada vegada que es reunien la Bulé estava dirigida pel cap dels Pritans que era l'Epistat, un dels 50 Pritans feia d’Epistat i cada dia canviava, era el que tenia el tresor de la ciutat en les seves mans. El peixater de la cantonada podia ser cap d’estat per un dia, però sols una vegada a la vida. La sobirania sempre estava en mans de l’ecclesia i era qui decidia sobre fer la guerra o la pau.

L’Ecclesia era l’assemblea dels ciutadans. Tot ciutadà tenia dret i deure d’assistir. Es feia una reunió a la setmana, però no podia ser en dies festius. A la primera assemblea de la Prytania s’havia de fer una votació de confiança als magistrats elegits i per certs temes els membres de la Bulé havien de tenir el consentiment. També hi podien haver reunions extraordinàries (consell dels 500) com per exemple per declarar la guerra.

Els seus poders eren il·limitats, tenien plena sobirania. A Atenes hi havia tant ciutadans lliures com esclaus. També eren encarregats dels temes financers, proclamaven decrets, no els elaboraven, això ho feia la Bulé, però ells tenien l’última paraula. L’ecclesia també podia expulsar algun magistrat o algun ciutadà, això s’anomenava ostracisme “ostraca” (en un tros de ceràmica es gratava el nom del qui es volia expulsar, es posava en una urna i si per majoria nom sortia elegit, era expulsat per deu anys).