[Llibre] Breu història de la Guerra Civil de Helen Graham

Helen GRAHAM, Breve historia de la Guerra Civil, Espasa Calpé, 2006, Madrid

Ens trobem davant una obra de la historiadora britànica Helem Graham, catedràtica d’Història d’Espanya en la Royal Holloway. Aquesta “Breu història de la guerra civil” ha estat publicada en la seva versió castellana el 2006 coincidint amb el setanta aniversari de l’inici de la guerra, commemoració que s’ha vist acompanyada amb la publicació de moltes obres sobre aquest període. Subratllaré aquells aspectes que m’han semblat significatius de l’obra. D’una banda, aquells punts que aporten noves interpretacions a la historiografia sobre la guerra i, per altre costat, aquells punts que l’autora desmitifica vells tòpics i fets falsejats entorn la Guerra Civil Espanyola.

Graham seguint la seva línia d’investigació sobre la República i la guerra civil ens porta una obra de síntesi que té per objectiu l’anàlisi de la guerra, les seves causes i desenvolupament sempre des d’una doble perspectiva, espanyola i internacional. No és una obra d’història militar. La tesi de Graham es basa que la Guerra Civil Espanyola va ser una guerra de cultures, idea des del meu punt de vista bastant nova, que enfoca el debat sobre la guerra civil feia nous horitzons. A més trenca de forma tallant amb els tòpics i mites historiogràfics sobre la guerra.

En un primer apartat ens explica les causes de la guerra civil. Planteja que la guerra va ser una guerra de cultures que s’havia gestat durant la dècada de 1930, entre un món urbà avançat que defensava els valors democràtics de la República i un món conservador aferrat a uns valors tradicionals que va veure en el cop d’estat dels militars revoltats l'oportunitat per a restablir l’ordre que havien perdut. Graham es pregunta què hi havia de nou en 1936 perquè uns militars decidissin donar un cop. Per a la historiadora el que va armar el cop va ser el sorgiment i desenvolupament d’una oposició política a les reformes republicanes en els sectors civils de la societat espanyola, que no va provenir només de les elits tradicionals sinó també d’una classe mitjana provinent del centre-nord conservador que va començar a alçar la seva veu contra la nova República. En tot aquest procés va tenir molt a veure l’Església.

En un segon apartat, Graham analitza el desenvolupament de la guerra en la seva fase d’esclat. Sobre la violència exercida en ambdós bàndols, planteja com ja han fet altres historiadors seriosos, que cal diferenciar clarament la violència en la zona republicana i l’exercida en la rebel. En aquest sentit Graham explica que en la zona rebel el cop havia sancionat l’alliberament de la venjança i d’aquesta manera obert el camí als assassinats massius, assassinats produïts per grups paramilitars d'ultradreta amb total impunitat de les autoritats militars, atès que aquests actes formaven part d’una acció netejadora, de “purificació” perfectament planificada per Franco. Les autoritats militars tenien recursos per a contenir la violència, però van decidir no emprar-los. En canvi, en la zona republicana, els actes violents comesos, a menor escala, eren protagonitzats per milicians descontrolats de partits polítics i no comptaven amb l'aprovació de les autoritats.

Un aspecte que dedica part de la seva obra i atenció la historiadora és a connectar la guerra espanyola amb el seu context europeu: l’intent d’apaivagar a Hitler i el pacte de No-Intervenció signada per França i Gran Bretanya. Graham desmenteix que l’hostilitat de l'establishment britànic neixés dels esclats revolucionaris de l’estiu de 1936 i que les Brigades Internacionals fossin l’exèrcit de la Komintern a les ordres de Stalin. En aquest sentit, assegura que Stalin no podia obligar els europeus a combatre per la República de la mateixa manera que si van fer Hitler i Mussolini. A més per a l’autora manca de sentit parlar, com fan alguns comentaristes, que la política i la societat republicanes s’estava “sovietitzant”. A més el fet que els membres del servei secret soviètic també participessin en algunes de les ombrívoles activitats ocorregudes durant els Fets de Maig ha dut a alguns comentaristes a exagerar el grau d’influència política exercida per l'URSS en la zona republicana.

Com assegura Ángel Bahamonde en “Història d’Espanya del segle XX 1875-1939”, Stalin no tenia cap intenció de dur la revolució socialista a Espanya. L’autora desmitifica el paper de la miliciana, que ha arribat fins als nostres dies. Assegura que si bé és cert que les dones van tenir un paper més actiu en la zona republicana que no en la rebel, la seva funció es va centrar en el treball en la fàbrica i no a estar en primera línia del front.

Sobre la construcció del nou Estat franquista afirma que qui escriuen sobre la guerra civil solen establir un nítid contrast entre la unitat política del bàndol franquista i la fragmentació i discòrdia dels republicans, però les raons rares vegades s’expliquen bé. La por que sentien els sectors afins al franquisme cap a tot el republicà proporcionava una força tremenda de cohesió política. Però si l’exèrcit de Franco no hagués anat avançant, també hauria existit tensions polítiques molt majors.

Un altre punt a destacar és la interpretació de l’autora cap a l’incipient estat franquista. Para Graham els rebels van combinar elements tradicionals i moderns. En el seu aspecte nou, on millor es veu que va fer la dictadura va anar amb els derrotats. L’obsessió era de “reconfigurar” les ments dels republicans. L’element específic del franquisme va ser la seva brutalitat. Resulta crucial per a tal efecte l’extensa maquinària de denúncia engegada per Franc després de la seva victòria.

El cinquè capítol ho dedica a la situació de setge que es trobava la República. Introdueix un plantejament que xoca amb la visió tradicional de la historiografia i la mitologia popular. Graham assegura que va ser l’ensorrada política de la República i no la derrota militar contundent, la qual va proporcionar a les forces de Franco la seva victòria. Aquesta ensorrada política revela una vegada més les fantàstiques que són les declaracions sobre la “sovietització” republicana. Per molt que el moviment comunista espanyol augmentés durant la guerra, entre la classe política republicana i la cúpula soviètica continuava existint un autèntic abisme que cap mesurat intercanvi diplomàtic o polític podia salvar. L’important paper ocupat en el lliurament de Madrid per una cinquena columna bé organitzada, planteja preguntes fins ara sense resposta sobre la seva actuació en la rebel·lió contra Negrín que va fer sotsobrar la resistència republicana.

El capítol sis aborda com es va continuar la lluita per la República una vegada va ser aquesta derrotada. És un apartat clau en el discurs de Graham que ve a demostrar la connexió de la guerra civil espanyola amb Europa. Després de la derrota de la República en 1939, la lluita per la democràcia espanyola seguia viva. Quan la major part de les autoritats franceses del Magrib van reconèixer a Vichy, els republicans es van unir a les forces franceses de De Gaulle.

Els republicans que van lluitar per l’alliberament de París van creure que la capital francesa era l’avantsala simbòlica de l’alliberament de Madrid. En menys d’un any els republicans van perdre la batalla per Madrid. L’alliberament aliat es va detenir als Pirineus. Franco estava bé situat per a guanyar la Segona Guerra Mundial. La seva dictadura seriosa respectada per les potències occidentals, cada vegada més preocupades per les visions de la guerra freda i amatents a fer els ulls grossos als assassinats i la repressió massiva dintre d’Espanya.

L’Espanya franquista anava a construir-se com una comunitat monolítica mitjançant l’exclusió brutal de categories específiques de persones.

Els exclosos van ser dels sectors socials polítics que s’havien identificat amb la República. El sector social més castigat dintre de l'“univers penitenciari” va ser la classe obrera urbana. Els sous per sota del llindar de subsistència van ser un factor crucial per a l’acumulació accelerada de beneficis pels bancs, la industrial i els grans terratinents durant la dècada de 1940. La repressió també influiria en l’auge econòmic de 1960, garantint la “pau” que cap a Espanya atractiva per a la inversió estrangera.

La “causa general” es va aixecar amb l’objectiu de legitimar i consolidar el règim mitjançant la creació d’una narrativa maniquea de la guerra civil. El missatge fonamental de la causa general eren les atrocitats que solament havien comès els republicans. Entre 1939 i 1945 500.000 persones van ser sotmeses als procediments de Responsabilitats Polítiques. Els religiosos van ser un important agent de disciplina social en l’Espanya de postguerra. La denúncia va ser un mecanisme primordial per a provocar la detenció i judici dels republicans durant la postguerra. Desenes de milers d’espanyols corrents van respondre a la invitació entusiasta del règim, denunciant als seus veïns, coneguts i fins i tot familiars.

El règim va manipular una versió de la guerra monolítica i molt partidista. La història de la guerra civil es va reduir a un instrument propagandista del règim. Solament els militars, sacerdots i funcionaris van tenir accés als arxius. Para Graham el fet que les elits franquistes van acceptar la transició, en canvi, de l’amnistia política en la qual es va basar el denominat “pacte de silenci”, va afectar en un primer moment a la historiografia, que no es va atrevir o no va poder entrar en profunditat a estudiar el període franquista.

Graham es pregunta sobre quins són els nous reptes que esperen a l’historiador de la guerra civil. La historiadora britànica explica que s’han començat a desmantellar els mites franquistes.

També han aparegut noves obres que es basen en les metodologies de la història social desenvolupada per especialistes en altres països europeus. Queden per investigar aspectes claus com la funció de la mobilització social com agent nacionalitzador, tal vegada especialment en l’Espanya republicana.

1939-1945 va constituir el sagnant desenllaç d’anys de conflicte intestí, tant social i cultural com polític. Va ser una guerra lliurada per la brutal categorització que conformava en nucli del nou ordre nazi. No hem de convertir en mites els nostres temors i tornar-los com armes contra els quals són diferents. La Guerra Civil Espanyola i totes les altres guerres civils europees de mitjans del segle XX es van configurar en gran part per aquesta mitificació de la por, per una versió a la diferència. Com ja hem dit, la Guerra Civil Espanyola va ser una guerra de cultures.

Helem Graham fa una dura crítica als autors revisionistes que segons Graham han aparegut per a contrarestar l’interès creixent de la societat espanyola a recuperar la memòria de la guerra civil. L’obra de Graham s’emmarca en un moment històric que bona part de la societat es mostra interessada a saber què va passar durant la guerra civil. En aquest sentit, la seva obra pot ser útil no només per al lector especialitzat en la matèria sinó per al públic general, ja que es tracta d’una obra amena, fàcil de llegir i que a part de desmitificar molts aspectes sobre la guerra, aporta noves dades i intenta donar respostes a temes fins avui no tractats. El llibre conté una sèrie de lectures complementàries, il·lustracions així com una cronologia de la guerra.