Sistema imperial: el Pròxim Orient, l'Índia, el Japó i la Xina

Territoris colonials del Pròxim Orient

Als territoris ocupats del Pròxim Orient el component històric del conflicte era molt present. Quan la decadència de l'Imperi Otomà s'inicià a finals del segle XIX, les potències colonials angleses i franceses ho aprofitaren per entrar a la zona. A tot això cal sumar el fet que des de finals del segle XIX s'iniciaren les reclamacions del poble jueu per tornar al territori històric d’Israel.

Context general del Pròxim Orient:

• Problema de retrocés del poder polític històric, l'Imperi Otomà.
• Avanç de noves potències que volen ocupar l’espai (Gran Bretanya i França).
• Conflicte social a conseqüència de la persecució dels jueus a Europa, tenen com a objectiu recuperar un territori que els és històric.

El retorn del poble jueu al territori històric d'Israel

El 1890 s’inicia la immigració jueva provinent d'Europa. Al territori de Palestina comptava amb poc més de mig milió d’habitants. Comprenia una franja que anava des del sud del Líban fins a la península del Sinaí. Incloïa Cisjordània i Transjordània. Els habitants eren en un 86% per àrabs musulmans, un 9% per cristians, un 1% de drusos àrabs i un 3% de jueus no àrabs. La raó de la immigració jueva era la seva persecució fonamentalment a l’Imperi Rus.

El moviment Sionista invocava el dret històric per tornar al territori d'Israel. Israel era el territori històric, usurpat als seus pares. Entre el 1200 aC i el 63 aC d’una forma discontinua hi havia existit dos estats jueus: el Regne d’Israel i el de Judà. El seu dret històric de tornar allà s'establí a la Bíblia. Gran part del discurs històric es basava en la Bíblia, fet que posava en dubte aquest discurs.

Els israelians eren un poble semita, d’un grup lingüístic-cultural heterogeni. Suposadament originaris d'Egipte. Aquest poble oprimit pels egipcis va ser alliberat per Moisès. El poble jueu elaborà la seva pròpia història, a partir d’un relat oral, que seria després la Bíblia.

Cap al 1200 aC aquest poble s'establí al sud d’Israel i allà s’enfrontà a dos enemics: els filisteus i els cananeus. Palestina deriva de la paraula filisteu, que vol dir invasors. En aquest món semític es va produir invasions de pobles indoeuropeus. Els filisteus es van instal·lar a la Franja de Gaza. Els palestins invoquen a Canaan com anterior a Israel. El problema històric és que aquella va ser una zona de pas habitada per molts grups humans diferents.

El regne unificat d’Israel només va durar 100 anys. En el segle VIII aC va ser ocupat pels semites. L’existència del Regne d’Israel desapareix al segle VI. Al 164 aC es restaurà el Regne d’Israel. En aquest procés de pèrdua cultural del poble jueu, una proposta fou l’hel·lenització d’Israel. Contra això Judes Macabeu restablí el regne.

El 63 aC el regne va ser conquistat per Roma. Al segle II dC es produí una reactivació del moviment reivindicatiu jueu, quan entre els anys 132-136 es produí una segona revolta jueva (Revolta de Bar Kokhebà) que comportà l’expulsió dels jueus per part de Roma. Com a represàlia Roma canvià el nom del territori per Palestina. Aquest territori va ser romanitzat i cristianitzat.

A finals del VII aquest territori va ser islamitzat. A partir de llavors existí a Palestina un territori que s’identificava com a àrab. Aquest territori àrab de Palestina va ser territori de conflicte entre musulmans i cristians durant l'època de les Croades. Va ser ocupat per l’Imperi Otomà al segle XIV fins a la seva caiguda l'any 1923.

Descomposició Imperi Otomà

A finals del segle XVIII i inicis del XIX comença a decaure l’Imperi Otomà, quan experimenta la pressió dels imperis europeus i per altra banda Gran Bretanya i França inicien el seu procés d’expansió colonial sobre Àfrica. Napoleó es va llançar a la conquesta d’Egipte, però va ser expulsat pels britànics i la dinastia local dels Mamelucs. Muhàmmad Alí Paixà, mameluc, pràcticament es van independitzar del sultà d’Istanbul, inclús va intentar substituir-lo com autoritat religiosa. A la independència de Muhàmmad Alí Paixà (considerat el fundador de l'Egipte modern) seguirà un procés d’expansió colonial francesa (colonització d'Algèria) el 1830 i Tunísia el 1850.

El 1869 s’inaugurà el Canal de Suez que inicialment era un projecte francès. La derrota de Napoleó III va fer que el Canal de Suez entrés en fallida. Els britànics ho aprofitaren per convertir-lo en una via de comunicació perfecta amb Índia.

Davant del declivi otomà es produïren diverses reaccions:

• Reacció contra l'occidentalització de l’àrea, que inicialment fou anti-otomana. A finals del XVIII Ibn Abd-al-Wahhab va predicar contra la contaminació que l’eclecticisme otomà estava fent a l’islam. Segons el wahhabisme, l'Imperi Otomà estava pervertint la doctrina oficial musulmana. Aquest moviment es va desenvolupar com a reacció a Occident.
• Nahda o Renaixement àrab. Molt diferent de la reacció d'Abd-al-Wahhab. Significa el ‘renaixement àrab’. Moviment de tipus cultural, de rellançament de la cultura àrab i la identitat àrab enfront de la dels turcs, cada vegada menys poderosos. Surten una sèrie de propostes:
  • Jamal-ad-Din al-Afghaní, anomenat al-Afghaní. Reacció contrària a Abd-al-Wahhab. Segons aquest teòleg, que va ser un dels fundadors del reformisme islàmic, les societats islàmiques estaven retrocedint en dues coses: en el desfasament tecnològic respecte Occident i en un eixamplament de la divisió entre els mateixos musulmans (xiïtes i sunnites). Com a resposta a aquests desafiaments propugnava la unió de tots els musulmans, en un moviment nacionalista àrab que anés més enllà de la confessió àrab no religiosa.
  • Abd al-Rahman al-Kawakibi. Una figura menor. Segons aquest intel·lectual siri, el renaixement àrab havia de culminar en un nou estat, un nou califat des de Bagdad al Iemen que englobaria tot el món islàmic amb seu no discutible per cap musulmà.

Quan esclatà la primera guerra mundial el govern britànic present a Egipte volia obrir un nou front de guerra. Els britànics volien prendre el control d'un nou producte que es trobava a la Mesopotàmia, el petroli de Bàssora i el Kurdistan. El govern britànic va tenir la idea de promoure l'aixecament dels àrabs contra els otomans i es va posar en contacte amb un notable àrab, Hussein ibn Ali (xerif de la Meca), cap dels Haiximites.

Els haiximites eren un grup encarregat per Mahoma de protegir La Meca. El 1915 Hussein va ser elegit portaveu de tots els àrabs a l’Imperi Otomà. El govern britànic es va dirigir a ell a través del diplomàtic Sir Henry Mac Mahon. Mac-Mahon va oferir a Hussein donar suport a la rebel·lió àrab a canvi de reconèixer un estat àrab independent. Aquesta promesa va anar acompanyada per l’enviament d’un agent secret, Thomas Edward Lawrence (simpatitzant de la causa àrab, conegut popularment com a "Lawarence d'Aràbia").

Instigat per l’Imperi Britànic i pel suport financer, Hussein inicià el 1916 la rebel·lió àrab des de La Meca i es dirigí a Jerusalem arribant el 1917. Gran Bretanya i França van acordar el 1916 a través dels acords secrets de Sykes-Picot que no contemplaven la creació de cap estat àrab (com volien els rebels àrabs) sinó el repartiment dels territoris de la següent manera:

• A Gran Bretanya li tocaria Iraq i Palestina.
• A França Síria i Líban.

Lawrence d'Aràbia no coneixia aquest tractat secret. El 1917 abans que els àrabs arribaren a Jerusalem l’exèrcit Britànic va prendre Jerusalem i començà a controlar junt amb l’exèrcit de Faisal I tota la zona del Pròxim Orient. Faisal es va fer proclamar Emir de Síria i el seu germà Abd-Al·lah I de Transjordània (incloïa Palestina). Aquí van intervenir els britànics, bloquejant aquest procés i posant en marxa un nou procés diplomàtic que havia de decidir la sort del territori, pel qual els haiximites van haver de resignar-se.

El 1919 el President dels Estats Units Wilson va encarregar un estudi arbitral a uns diplomàtics, que van redactar l'Informe King-Crane, per determinar què s'havia de fer amb els territoris no turcs de l'Imperi Otomà. L'informe formulava una proposta: l’òptim era constituir un estat àrab unificat i el que s'havia de fer era garantir els drets nacionals de les minories, en particular de la minoria hebrea. La proposta no es va fer pública perquè no interessava ni a França ni Gran Bretanya. No va ser fins a 1922 que es va conèixer aquest informe, però ja no servia de res, perquè el 1920 es van reunir a San Remo britànics i francesos on es va decidir el repartiment del territori en tres:

• Península Aràbiga (Meca i Medina). Es va constituir un estat àrab governat pels haiximites.
• La resta es repartia segons l’acord secret Sykes-Picot. França i Gran Bretanya es repartien el territori en forma de mandat de la Societat de les Nacions. Mandat de Síria per França i mandat d’Iraq per Gran Bretanya.

Gran Bretanya va designar a Abd-Al·lah I rei de la Transjordània i a Faisal I rei de la Gran Síria i després rei d'Iraq (1921-1933). Aquests regnes tutelats serien les futures dinasties governants. Gran Bretanya es va inventar un altre nom pel territori a l’est del Jordà: Transjordània, per donar Abd-Al·lah I un premi de consolació. La Conferència de San Remo descartà la possibilitat de crear un altre estat, el Kurdistan, que es dividirà entre Turquia, Iraq, Síria i Iran.

Conflicte de Palestina

La renovada onada antisemita al segle XIX va fer que una part dels intel·lectuals jueus comencessin a difondre una proposta: constituir-se com a estat independent. Es va començar a recuperar l’hebreu i es va inventar una bandera. Es va fundar el moviment sionista Internacional al congrés de Viena de 1897 amb la idea de constituir un estat nacional jueu en el termini de 50 anys: 1947 Estat Israel. El lloc natural era Israel. A principis del segle XX va començar a agafar les característiques d’una emigració amb objectius polítics.

Durant la primera guerra mundial Gran Bretanya es plantejà establir relacions amb el moviment sionista. Interès britànic d’obtenir crèdits de banquers jueus i una oferta d’un històric dirigent sionista, Zeev Jabotinsky, per constituir una legió sionista a favor dels aliats. Gran Bretanya donà suport públic a l’objectiu dels sionistes. Arthur James Balfour envià un telegrama informant del suport del govern als sionistes (la Declaració Balfour de 1917).

Això va generar un problema. Gran Bretanya dividí Palestina en dos: el territori que es mantenia sota mandat directe britànic i un altre territori sota el govern del rei Abd-Al·lah I i tutela britànica a Transjordània. Aquesta situació provocà conflictes en la població, intensificats a partir de 1918.

• Raons culturals: pels israelites Palestina era un nombre usurpador. Menyspreu cultural dels jueus cap als filisteus.
• Raons religioses: aquestes dues poblacions compartien el mateix lloc sagrat de tres religions: Jerusalem. Pels musulmans és la segona ciutat santa, on es troba la tomba d’Abraham. El que van fer els musulmans fou edificar sobre l’antic temple de Salomó, a l’esplanada de les mesquites.
• Raons polítiques: els àrabs de Palestina es consideraven traïts pels britànics. A partir de 1919 identifiquen a la població jueva com els agents de la nova potència colonial.
• Raons socials: aquesta població jueva que va arriba a Palestina s'anava instal·lant al camp, a través d’un procés de compra de terres per part del moviment sionista que les concedia als colons, mitjançant col·lectivitats, els kibbutzs.

Els propietaris dels terrenys eren notables àrabs i turcs. De vegades es compraven a Istanbul. Aquestes terres estaven treballades per camperols, un Felah. Els Felah es quedaven sense terres, perquè allà s’instal·laven els jueus. Va generar un altre desplaçament de població de Palestina.

El 1936 es produí la Gran Revolta àrab de 1936-1939 al mandat de Palestina. Els palestins eren àrabs, no tenien identitat nacional palestina. La revolta era dirigida contra l'autoritat mandatària britànica, hi donaven suport els partits àrabs i també s'adreçava contra la immigració jueva. Volien la creació d'un Estat independent.

A partir del conflicte els palestins van acabar adoptant una identitat nacional. Es creà un moviment interclassista, popular, de rebel·lió. El conflicte s’allarga fins a 1937. Davant el conflicte els britànics es van plantejar que no era viable el seu suport a la creació d’un Estat d’Israel. Ara es plantejaven una Palestina única, tallant la immigració jueva a Israel i proposant una solució al conflicte amb l'anomenada Comissió Peel:

• Partició del Mandat de Palestina en dos estats: Estat d’Israel (territoris de Galilea i la costa) i l’estat Palestí a la resta.
• Jerusalem es mantindria sota mandat britànic connectat al corredor de Saffa al mar.

La proposta no fou acceptada ni pels àrabs ni pels jueus. Es va produir una divisió al moviment sionista entre: Jabotinsky (que va rebutjar l’Estat d’Israel perquè era indefensable sense el control dels Alts del Golan) i Jaim Weizmann (que sí que va acceptar l’estat).

El projecte Peel va ser l’antecedent de la divisió territorial de 1947, com a solució de l'ONU davant l’aixecament jueu. El projecte Peel comportava un altre precedent: difusió del plantejament Jabotinsky: Estat d’Israel fort amb superioritat militar respecte als veïns, mur de ferro entre jueus i palestins.

L'Índia Britànica

Era inconcebible pensar en l’Imperi Britànic sense l'Índia. La història de la colonització del subcontinent indi va iniciar-se al segle XV amb l'arribada dels portuguesos. Els portuguesos van instal·lar factories i de l'Índia exportaven canyella, especies, cotó i tints (matèries primeres). Després dels portuguesos van arribar els francesos i els britànics al segle XVIII desplaçant així als portuguesos.

Francesos i britànics competiren pel control a l'accés del món indi. Finalment els britànics van prendre el control expulsant francesos i portuguesos. Al segle XVIII instal·laren factories a la costa sense intenció de colonitzar. Però aviat es produí un canvi de sistema i es passà a ocupar el territori amb un nou negoci, l’opi (triangle Índia-Birmània). Al segle XVIII descobriren que l’opi interessà enormement a la Companyia de les Índies Orientals i per això van colonitzar el territori de Birmània per controlar el cultiu de l’opi.

El sistema colonial contemplava l'ocupació del territori. L’últim territori controlat fou l'Índia oriental. La Companyia de les Índies Orientals conquistà una part de l’Índia, però de forma econòmica. L'Índia de l’imperi Mogol era un estat descentralitzat amb un emperador a Delhi. La Companyia de les Índies Orientals va mantenir el reconeixement de l’emperador Mogol, però el control real del territori el tenia la companyia anglesa. Gran Bretanya s’emportava l’opi que el venia a la Xina a canvi de te i seda.

Les indústries manufactureres índies van ser desmuntades per la Companyia de les Índies Orientals. El procés d’industrialització de l'Índia va quedar en suspens. L'expansió del cultiu del cotó i de l’opi es va fer en perjudici dels cultius destinats al consum propi. A finals del XIX quan la població índia va començar a créixer es creà una disfunció.

La situació a mitjans del XIX era complexa. La Companyia de les Índies Orientals va deixar de ser monopolista i es va substituir per una intervenció directa de la Corona amb entrada de diferents empreses privades. La base de l’exèrcit era població nativa que era sotmesa pels britànics, els sipais. El 1857 es produí una rebel·lió dels sipais perquè aquell any van canviar la munició dels fusells (els cartutxos anaven embolicats per una capa de greix de porc), que va produir una rebel·lió dels sipais que es va estendre per tot el centre de l'Índia en contra dels britànics. Això suposà la fi de l’Imperi Mogol (1857) i la instauració d’un govern directe amb un virrei (El Raj britànic, govern directe de la Corona britànica sobre el subcontinent indi de 1858 a 1947). Els anglesos van començar a desenvolupar un aparell de l’estat i a explotar massivament Índia: construcció del ferrocarril.

El govern directe de l'Índia afavorí el creixement urbà del país. La nova classe mitjana emergent a ciutats com Nova Delhi i Bombai, es van trobar amb un problema. Igual que a l’exèrcit on no estava permès l'accés als alts càrrecs a la població autòctona, tampoc a la funció pública es podia arribar a les posicions més altes. Advocats o metges només podien exercir entre natius.

Això creà un greuge social molt gran a la població índia que veien com impossible la promoció personal i social dins les estructures colonials. Aquest sentiment d'exclusió portà al naixement d'un moviment: Congrés Nacional Indi de 1885 que va elaborar un programa reivindicatiu, per demanar la fi de les limitacions imposades a la població local. El 1900 aquest moviment donà lloc al Partit del Congrés, moviment de reafirmació religiosa i nacional d'identitat.

El 1905 els britànics plantejaren la divisió de Bengala en dos territoris que suposà la protesta del Congrés Nacional Indi. Aquest va ser un any fonamental cap a la transició al nacionalisme polític. Reivindicacions d’autogovern, sota el lideratge de la fracció més extremistes de Bal Gangadhar Tilak. Va tenir una resposta a la mateixa Índia. Els musulmans que no se sentien representants pel Partit del Congrés formaren un moviment propi, La Lliga Musulmana o Awami, fundada entre d'altres pel qui seria el pare del Pakistán Muhammad Ali Jinnah.

La reacció britànica va ser la d’intentar neutralitzar la dissidència nacionalista amb una reforma el 1909 (la Indian Councils Act 1909). Entre les seves principals reformes destaquen:

• Constitució d’un Consell legislatiu amb funcions d’assessorament al virrei integrat per 60 membres, 27 dels quals elegits per la població nativa amb un vot molt restringit només a la classe mitjana.
• Què buscava la reforma?
  • Neutralitzar la mobilització nacionalista.
  • Obrir un front entre la població índia.

El 1906 la Lliga Musulmana va proposar que se celebressin les eleccions per districtes religiosos. L’agitació nacionalista es va reobrir amb la primera guerra mundial per culpa dels musulmans. La Lliga Musulmana va demanar no comprometre l'Índia en la guerra però no ho va aconseguir. El 1916 es va signar el Pacte de Lucknow per l’autogovern entre musulmans i hindús. Va contribuir a mobilitzar el món rural.

Mentrestant el 1915 Mohandas Karamchand Gandhi, que havia passat la seva joventut treballant d’advocat a Sud-àfrica, retornà a l'Índia. Gandhi va elaborar una doctrina política pròpia, la Satyagraha (força de l'ànima). Plantejava una lluita contra l'ocupació colonial com un moviment pacifista. Gandhi cridà a una primera Satyagraha el 1917, esdeveniment que el convertí en un personatge popular. El govern britànic va respondre amb la massacre d'Amritsar de 1919.

El govern britànic plantejà unes reformes el 1919 (Montagu–Chelmsford Reforms) que introduïa institucions d'autogovern a l'Índia. Les característiques principals eren:

• El Consell Legislatiu Imperial consistia ara en dues cambres: l'Assemblea Legislativa Central i el Consell d'Estat.
• Les províncies tenien a partir d'aquell moment un sistema dual de govern o diarquia. Introduïa al costat del virrei (que mantenia les competències en finances, llei i ordre, exèrcit, policia, etc.) a un executiu format per personalitats locals (amb competències en Salut pública, educació, agricultura, autogovern local, etc.).

El moviment de resistència va seguir endavant fins al 1922 quan Gandhi va ser detingut. Aleshores es produí una radicalització del nacionalisme. El 1920 s'havia iniciat el Moviment de la no-cooperació, on participaven personalitats destacades com Jawaharlal Nehru, Chandra Bose i el mateix Ghandi.

Gandhi ja era la figura principal del Partit del Congrés. Tot i les desavinences amb Nehru, acabà acceptant que el Partit del Congrés exigís la independència i la seva constitució com a domini.

El 1930 Gandhi impulsà una nova campanya, la ‘Marxa de la sal’. Gandhi plantejava la lluita contra Gran Bretanya, la lluita per l'emancipació econòmica de l'Índia denunciant els monopolis. La mobilització nacionalista no parà de créixer.

Nova reforma del govern britànic: Acta de l'Índia de 1935. Diarquia en l'àmbit provincial amb plena elecció dels governs provincials. Amplià el cos electoral de 6 a 30 milions d’electors. Es va fer una distinció entre una Índia governada per l’administració i la dels prínceps: federalisme disfressat.

El nacionalisme va rebutjar aquesta proposta. Nehru i Gandhi reclamaren el dret a vot dels intocables (els pobres). El Congrés Nacional Indi es va presentar a les eleccions de 1937 i va guanyar en la majoria de províncies. La majoria de la població recolzava la independència de l'Índia o bé la creació d'un nou estat, Pakistan.

L’administració virregnal va perdre el control polític de l'Índia. Amb la segona guerra mundial en marxa, mentre la Lliga Musulmana recolzava Gran Bretanya a canvi de la independència del Pakistan, el Congrés Nacional Indi rebutjava la participació en la guerra.

Nova campanya de desobediència civil. El 1942 ‘Quiet India’ (deixar l'Índia). Chandra Bose es va separar de Gandhi i Nehru organitzà amb el suport d’Alemanya i el Japó la creació d’un exèrcit. De nou Gandhi fou enviat a la presó.

L’èxit popular del moviment suposava una no marxa endarrere. El govern laborista de Clement Attlee començà a negociar el procés d’independència de l'Índia. Quedava una cosa pendent: Gran Bretanya accedí a la reivindicació de la Lliga Musulmana de la separació del Pakistan de l'Índia, generalitzant un procés de neteja ètnica amb la massacre de minories importants.

El 1947 Gandhi acceptà la separació i es creà el Pakistan occidental (Bengala el 1970 s’independitzà) i el Pakistan oriental.

Xina

El 1915 el món estava dominat per Europa. Al segle XX va créixer una alternativa política i econòmica a aquest domini europeu: el Japó i la Xina, històricament contraposats al llarg dels segles XIX i XX però que convergiren al segle XX.

Històricament Xina fou la potència dominadora de l’Extrem Orient amb projecció cap al Japó. Al segle XIX es produí una caiguda ràpida com a potència continental paral·lela a la colonització econòmica i política per les potències europees i el Japó, que des de la seva obertura exterior experimentà un desenvolupament ràpid, es posicionà com a potència competidora.

Procés colonitzador de la Xina

La colonització de la Xina comença d’una forma tardana. A principis del segle XIX Xina no es relacionava amb l’exterior. Però el trencament de l'aïllament va ser fruit de l'opi, exportat primer pels portuguesos i després pels britànics. A començaments del segle XVIII Portugal i Gran Bretanya exportaven 200 caixes per any i cada caixa tenia 65 grams d’opi. El 1819 ja eren 4.000 caixes i el 1830 s'arribaria fins a 200.000 caixes per any. A finals de segle s’exportaven 100.000 caixes. El mercat de l’opi anava en augment. A l'última dècada del segle XIX les exportacions van caure perquè van impulsar el cultiu de l'opi també a la Xina. L'opi va ser la clau d'entrada de la penetració europea a la Xina.

A la fi del segle XVIII es prohibí la importació de l’opi i es generà un problema: augmentaren les exportacions de contraban i la corrupció en l’administració imperial. El 1839 un administrador imperial intentà tallar el procés d'introducció de l'opi i confiscà un carregament de 20.000 caixes. Els comerciants britànics que havien importat l'opi de contraban van ser expulsats del país. Aquest fet provocà la Primera Guerra de l'Opi (1839-1842) entre l'Imperi Britànic i l'Imperi Qing (l'última dinastia regnant de la Xina).

La guerra durà 3 anys. No va ser una guerra de grans fronts. Acabà amb el Tractat de Nanjing (1842) que obligava a la Xina a reconèixer el lliure comerç amb els britànics a través de ports, entre ells Canton (fins a 1949), Amoy (fins a 1930), Foochow (Fuzhou), Ningpo (Ningbo) i Xangai (fins a 1949).

El govern xinès va lliurar un petit illot, Hong Kong, peça clau pel posterior procés de penetració d'Europa a la Xina. El 1899 el procés es repetirà. Els intents de resistència davant aquesta penetració provocaren el primer aixecament popular que culminà amb la rebel·lió dels bòxers, moviment contra la influència comercial, política, religiosa i tecnològica dels occidentals a la Xina. Una aliança de potències estrangeres s'hi va afrontar, aconseguint la victòria.

Les potències colonials van prendre el control de la façana marítima de la Xina i van aconseguir penetrar a l'interior del país. Ocupació parcial del territori. Gràcies al control dels ports, van començar a controlar l'interior. Desenvolupament d'un caciquisme intern que de vegades s'enfrontava a l'estranger. Les derrotes successives comportaven que el derrotat havia de pagar les costes i un progressiu endeutament respecte a l'estranger.

Conseqüències econòmiques

Xina sol tenir desbordaments fluvials i per a controlar-los emprava uns mecanismes dels quals es feia càrrec l'Imperi. L'Imperi assumia el cost de manteniment dels desbordaments a través de dics. L'endeutament de l'Imperi envers les potències estrangeres reduí l'eficàcia de la intervenció de l'Estat, el que deteriorava l'agricultura de la part central de la Xina. Aquest fet va promoure els processos de mobilització popular contra l'estranger i l'Emperador. Moviments que es van generalitzar per tota la Xina. La vergonyosa derrota de la cort imperial i la contínua imposició econòmica des de l'exterior va deixar a l'Estat en fallida i el descrèdit d'un personatge, l'emperador Guangxu (1875 - 1908). Amb la mort d'aquest, s'entronitzà el fill, de només 3 anys: emperador Pu Yi (l'últim emperador de la Xina).

Dos tipus de moviments nacionalistes

• Nacionalisme antimanxú que recordava que la dinastia que governava (dinastia Qing) des de 1644 no era d'orígen xinesa, sinó manxú. Aquest sentiment antimanxú es desenvolupà entre l’aristocràcia xinesa i es plantejava com sortida el derrocament dels manxús i la creació d'un Estat xinès integral.
• Nacionalisme republicà, de caràcter socialista, impulsat per un intel·lectual cantonès, Sun Yat-sen. Regressà del Japó per a organitzar un grup secret, la Societat de la Conspiració (Tiandihui). Objectiu: derrocament dels manxús i la proclamació d'una República democràtica i reformista, que havia d'emprendre la reforma agrària, la incorporació de la dona a la vida social i econòmica i contemplava a l'Estat com a promotor del procés de modernització econòmica per alliberar-lo de la tutela estrangera.

Van ser dos moviments presents durant la revolta dels bòxers però que van créixer després.

Revolució Xinhai de 1911

La Revolució Xinahi o Republicana de 1911 culminà amb un cop militar. No era una revolució a la russa sinó un cop militar promogut pel cap militar del nord de la Xina Yuan Shikai i que va finalitzar-se per la instauració d'un sistema polític republicà a Manxúria, el que va significar la fi a 268 anys de govern de la Dinastia Qing i de segles de govern imperial.

Yuan Shikai es convertí en el primer president provisional de la nova República, càrrec que ostentà durant pocs mesos. Per després autoproclamar-se emperador.

Sun Yat-sen organitzà un partit-moviment de masses, el Guomindang, també conegut com a Kuomintang. Amb la revolució en marxa, la fragmentació de la Xina era una realitat. El país estava en mans de diversos senyors de la guerra, oposats entre ells. Yuan Shikai volia pactar amb els senyors de la guerra, implementar una dictadura militar i que fos reconegut per tots com el principal senyor. Però Yuan Shikai morí el 1916 i en aquell moment es va fer molt evident la divisió de la Xina.

Mentre la Xina desapareixia com a Estat, les potències occidentals i el Japó ho aprofitaren per guanyar terreny sobre la Xina. Ja el 1895 la Xina havia hagut de transferir sobirania sobre l'illa de Taiwan al Japó i l'establiment d'un protectorat japonès sobre la península de Corea, en la qual Xina perdia tota la seva influència.

La Primera Guerra Mundial va deixar exhausta a la Xina. Japó s'havia sumat a la guerra mundial donant suport a les potències aliades. Acabada la guerra el Japó va rebre totes les possessions alemanyes a la Xina i al Pacífic.

El 1917 Sun Yat-sen va tornar a la Xina, establint-se a Guangzhou, on va ser nomenat President d'un autoproclamat Govern Nacional. Va organitzar el Guomindang com a un partit d'estil leninista, malgrat no ser comunista, la qual cosa li va valer el suport de la Komintern, i va propiciar el primer Front Unit dels nacionalistes del Guomindang amb el recentment creat Partit Comunista Xinès.

Durant 5 anys les relacions entre la Xina republicana i l'URSS funcionaren. L'URSS era la principal potència que dóna suport a la Xina i l'exèrcit que formà Sun Yat-Sen formava els seus oficials a l'URSS. Dura mentre Sun Yat-Sen està al capdavant del Guomindang. La relació amb l'URSS es trencà amb la mort de Sun Yat-Sen el 1925.

Després de la seva mort, Chiang Kai-shek va esdevenir el líder del Guomindang. El 1926 aquest va llançar l'expedició del Nord per a conquistar el nord de la Xina. El 1927 va traslladar el Govern de Guangzhou a Wuhan, i el 1928 establia la capital de la República de Xinesa en la ciutat de Nanjing, la "capital del sud", complint els desitjos de Sun Yat-sen. Des de llavors, a Nanjing es troba el Mausoleu de Sun Yat-sen, on està enterrat.

Dècada de Nakin 1927-1937

Expansió del territori republicà per mitjà del control directe o l'aliança de cacics territorials. Chang-Kai-Chek era el principal cap polític de la Xina. Creix l'alternativa al Guomindang. Resistència que es refugia en una regió muntanyenca on una organització regional sobreviu en un món rural. Organització sobre una base social diferent amb els camperols dirigits per un mestre d'escola: Mao Zedong. Substitució del poder dels senyors de la terra per un comunisme agrari acceptat.

Chiang Kai-shek, que havia afermat el seu poder a Nanjing, la capital de la República de la Xina, estava determinat a posar fi al moviment comunista. El Kuomintang va llançar cinc campanyes de cèrcol i anihilament entre 1931 i 1934 sobre els comunistes proveïts en aquella base fronterera.

L'octubre de 1934, l'exèrcit del Kuomintang va avançar amb un milió de soldats cap a les zones controlades pels comunistes al soviet de Jiangxi. En la direcció del Partit Comunista, la línia de Mao va quedar en minoria i va ser acusat de dretà. Es va impulsar, contra les opinions de Mao i de Zhu De, una guerra de posicions, d'exèrcit contra exèrcit. L'Exèrcit Roig va perdre la iniciativa i va ser derrotat i es veié obligat a fugir en un periple per la Xina interior que seria conegut com la Llarga Marxa.

Japó envaí la Manxúria (1931) i controlava en el nord de la Xina, Xangai. Els japonesos expulsen a Chang-Kai-Chek provocant un nou gir polític: el Partit Comunista i el Guomindang signen un pacte contra els japonesos. Suport nord-americà i soviètic. El front unit durarà el que durà la guerra. L'aliança amb el Guomindang beneficiava al partit comunista.

El 1945 acabà la guerra i acabà l'aliança que estava plena de ruptures, no hi havia un projecte comú: uns defensaven una República occidentalitzada i uns altres una República comunista. Acabada la invasió es reprengué la guerra civil.

Després de la Segona Guerra mundial, els Estats Units van seguir protegint Chiang Kai-shek, ja obertament en guerra contra l'exèrcit comunista de Mao Zedong, rebatejat com a Exèrcit Popular d'Alliberament (EPL), en la seva estratègia de derrotar el comunisme on aquest es manifestés. Igualment, la Unió Soviètica va donar suport a Mao, si bé l'ajuda militar que van rebre d'aquesta nació mai va ser tan alta com originàriament es creia i constantment es va mantenir molt per sota de les promeses soviètiques.

El 21 de gener de 1949, les forces del Kuomintang van patir una derrota massiva a mans de l'EPL i van començar a replegar-se cap al sud. Al llarg de l'any, van anar caient en cadena les ciutats més importants, obligant al KMT a traslladar la capital successivament de Nanjing a Wuhan, Guangzhou, Chongqing i finalment Chengdu. El 10 de desembre de 1949, l'EPL va envoltar les tropes del KMT a Chengdu, l'últim baluard de les forces nacionalistes. Chiang Kai-shek i el seu fill Chiang Ching-kuo van fugir amb avió a Taiwan, on aconseguirien mantenir el règim de la República de la Xina.

La República Popular de la Xina va ser establerta l'1 d'octubre de 1949. Va ser la culminació de dues dècades de lluita dirigida pel Partit Comunista.

Japó

Japó va tenir una resposta diferent de la Xina respecte al colonialisme. A més el Japó passà a dominar a la Xina. Al segle XVII Japó havia decidit tancar les seves fronteres prohibint l’entrada d’estrangers i la sortida de japonesos del país. Aquest Japó aïllat va seguir així fins al segle XIX quan les incursions xineses i nord-americanes van acabar arribant al Japó.

El 1853 el govern dels Estats Units envià una expedició militar, un buc, al comandament del senyor Perry, amb l’objectiu de forçar a obrir les seves fronteres. Es presentà a la Baia de Tòquio. El govern japonès, espantat (no tenia tecnologia per enfrontar-se) inicia una sèrie de concessions comercials a occident que provoca una crisi del poder.

L’organització del poder era peculiar i diferent de la Xina. El cap de l’estat eral’emperador (Mikado) governava el país però des del segle XII qui realment governava era el Shogun (representant dels senyors feudals). Al segle XII els senyors feudals es van imposar al monarca obligant-lo a quedar-se al Mikado com una funció simbòlica entregant el poder a un senyor feudal.

El 1853 governava la dinastia dels Tokugawa. Qui va carregar el pes de la falta de resposta davant el fracàs del Japó van ser els senyors feudals.
Es va produir una reacció al centre de Tòquio nacionalista que va donar suport a la restitució del poder del Mikado enfront del poder dels senyors feudals. Aquest grup va sostenir a l’emperador que accedí al tron el 1867, Mutshuhito. Quan accedí al tron va contactar amb aquest grup, es va recolzar en ells per destituir el Shogun i trencar amb l'era Tokugawa per entrar en la Meijí i iniciar una transformació política i social. Es va liquidar el poder dels senyors feudals.

El 1877 es produeix l'última rebel·lió dels samurais que serà derrotada per l’exèrcit nacional. Restauració del poder polític central en un territori molt més homogeni. Serà més fàcil governar el país. Aquest grup reformista no sols plantejava la liquidació del poder dels senyors feudals sinó que es plantejà respondre a aquesta entrada occidental fent competència cap a ells. El que havia de fer Japó era sumar-se a aquesta nova economia. De l’economia agrària s’havia de passar a l’economia capitalista. L’objectiu era estretir la col·laboració entre estat i empresaris. Copien d’occident la tècnica i la ciència.

A finals de segle Japó deixà de ser un país agrari endarrerit per convertir-se en un país amb una revolució industrial avançada que farà que ja no sigui un país colonitzable sinó colonitzador. Determinades famílies que governen corporacions empresarials es fusionen en els Zaibatsu. Al segle XIX hi havia 4 de diferents sectors: financer i industrial. Aquesta concentració empresarial va permetre que l'economia es disparés ràpidament perquè el poder estava controlat en poques mans.

El creixement econòmic plantejava problemes nous per al Japó. La producció agrícola cada vegada era menor per una població major, que generar una necessitat d’aprovisionament de primeres matèries. Es va haver de començar a buscar-les fora: tèxtil, carbó, ferro, alimentaries... Per mantenir el creixement. D’aquí el pas a ser un país colonitzador.

Serà un país superpoblat que va començar a expulsar població cap a Amèrica (Perú, Mèxic, Califòrnia) i al sud (Illes Pacífic, Austràlia, Nova Zelanda). Va començar a ser tan massiva que va provocar rebuig racista. Austràlia i Nova Zelanda van aprovar lleis prohibint la immigració japonesa.

A partir de finals de segle Japó es llança a la conquista de mercats i aprovisionaments de primeres matèries. El 1894 Japó va fer el mateix que els britànics i va enviar una flota a la Xina. Guerra xino-japonesa entre 1984-1985. El 1895 s’arriba a un Tractat de Shimonoseki pel que la Xina dóna l’illa de Formosa (Taiwan) i l’Illa dels Pescadors al Japó, amb grans espais agraris i que va permetre al Japó enviar població. Va plantejar un conflicte de veïnat pel control del nord de la Xina entre Rússia i el Japó. Rússia voldrà frenar Japó i va calcular malament la seva victòria. El 1905 es produeix una derrota de Rússia, la primera d’una potència europea a mans d’un estat no europeu. Noves incorporacions: Illa Sajalí i el reconeixement de Rússia al Japó per establir un protectorat sobre Corea.

El 1905 Corea posseïa mines de ferro i en la Manxúria es podien fer plantacions de cotó. Japó implanta un protectorat i el 1910 s’adhereix Corea com a territori propi.

Japó es va sumar a l'Entente amb l’objectiu d’ampliar les seves possessions a la Xina i durant la primera guerra mundial ocuparan les colònies alemanyes per així incrementar la seva producció industrial pesada amb destí als països en guerra.

Japó posseeix una economia avançada autosuficient per desenvolupar la seva pròpia indústria de guerra. Japó va créixer de nou però es va veure frustrada en un aspecte: l’emigració japonesa rebutjada volia contrarestar això. Japó va demanar a la SDN l’aprovació d’un principi que rebutjava la prohibició de l’emigració per motius racionals. Això l’obligarà a posar el punt de vista sobre el Pacífic.

El 1922 unilateralment ocupa el sud de la Manxúria. Primera crisi entre el Japó i els Estats Units. Conferència Wash: va obligar al govern japonès a limitar la seva expansió territorial i a no sobrepassar la potència militar de Gran Bretanya i els Estats Units.

Conflictes interns:

El desenvolupament industrial i el procés d’urbanització portarà problemes socials: donarà lloc a la formació d’un partit socialista i de sindicats que reclamaran la transferència de les grans propietats agràries als pagesos. Serà uns focus de tensió urbana que esclatarà abans de la primera guerra mundial. Va generar una gran inflació.

Motins de l’arròs: encariment de les substàncies. Activació dels moviments socialistes que demanaran la participació de la classe mitjana al govern del país. El 1867 s’havia reformat el país socialment, econòmicament i políticament, però no es va establir un règim democràtic. Els japonesos van copiar els règims lliberals més conservadors: còpia del britànic i l’alemany.

La Constitució de 1889. Se situa l’emperador com a cúspide del poder executiu. Tenia el dret ple per al nomenament del govern. El govern de l’emperador, no del parlament. El cap de l’exèrcit era l’emperador.
L’únic contrapès era un parlament bicameral amb senat hereditari i una cambra de diputats que no tenia capacitat per legislar amb només capacitat sobre els pressupostos. Amb un dret de vot molt restringit de només l’1%.

El sistema s’organitzava en dos partits:

• Seiyukai: partit més conservador de l’elit més pròxim de la cort.
• Minseiko: partit dels funcionaris mitjans. Classes mitjanes de Zaibatsus nous. A l’estil del partit liberal a favor del sufragi universal.

El 1925 s’atorga el sufragi masculí universal als majors de 30 anys, passant de l’1 al 25%. S’obre la política de masses: socialistes i comunistes que tindrà immediatament un fre: la llei de conservació de la pau de 1925: estat policial per evitar el creixement dels partits de masses. L’objectiu era el partit comunista. Es dibuixava el camí d’un règim d’elit de masses, canvi que no fou acceptat per les elits. Naixement d’un nacionalisme de dretes que demana la derogació del sufragi universal i l’establiment d’un règim de força per facilitar el creixement del Japó com a potència industrial.

El 1931 el governador de Manxúria del Sud sense el coneixement del govern japonès inicia una invasió de Manxúria creant una crisi en el govern que no va ordenar aquesta invasió. Japó abandona la SDN i forma un estat titella a Manxúria generant una expansió imperial a gran escala.

El 1932 es produeix un cop militar que acaba amb el govern dels partits i implanta un govern imperial de militars plenament sostingut pels Zaibatsu. Fa pública la declaració de ‘Amau’ de 1933. Japó s’autoproclama:
Protector de les relacions entre la Xina i occident.

Com a galant de la pau a l’Àsia oriental, el Japó era la potència hegemònica política a l’Àsia oriental es planteja excloure a les potències occidentals.

Dècada de 1930

Militarització del Japó. Subsisteix el parlament, formalment els partits excepte el comunista però ja no controlen el poder. Procés expansiu fa un nou salt endavant el 1937. Japó es planteja la invasió directa de la Xina. Ocupació de Shangai i control ràpid de tota la Xina despoblada (franja costanera del centre i el sud de la Xina). Nou pas en la configuració del règim que abandona la reforma política.

El 1940 es va dissoldre el parlament i els partits: Nova Estructura Nacional. Es ratifica a l’emperador com a màxim responsable del poder executiu i se li reconeix la divinitat de l’emperador.

Es fa una nova proclama en política exterior: esfera de prosperitat a l’Àsia oriental. Hegemonia única i exclusiva a l’Àsia oriental i per consegüent una crida a ocupar la Indoxina francesa (aprofitant la rendició de França a la segona guerra mundial) i ocupar Singapur. Inicialment no es va plantejar una guerra directa amb els Estats Units. L’objectiu final era l’expulsió dels Estats Units i els bancs del Pacífic.