Les Conferències de Pau de la Segona Guerra Mundial

L’organització del món que havia de sorgir després de la Segona Guerra Mundial es va decidir en una sèrie de conferències de pau realitzades entre els aliats (els Estats Units d'Amèrica, Gran Bretanya i l'URSS) i que es van celebrar a partir de 1941. Les més importants van ser les impulsades per les tres grans potències aliades el 1943 a Teheran, el febrer de 1945 a Ialta (Crimea) i el juliol-agost de 1945 a Potsdam (Alemanya).

La Segona Guerra Mundial transformà l'esquema geopolític vigent des dels inicis de l'edat Moderna. A partir de 1945 l'esquema polític, econòmic i militar estigué format per dos blocs antagònics:

• El bloc occidental i capitalista (liderat pels Estats Units d'Amèrica).
• El bloc oriental i socialista (encapçalat per la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, l'URSS).

Al voltant d'aquests dos bàndols es crearen aliances polítiques i militars hermètiques, sense fissures, fins al final de la guerra freda.

La guerra mundial rehabilità als vençuts integrant-los en el bàndol occidental (Itàlia, Alemanya i el Japó). La guerra posà de manifest que no hi havia antagonismes estructurals dins el nou bloc occidental malgrat que havien lluitat en bàndols diferents durant la guerra. En realitat eren una sèrie d'estats que tenien el mateix model social i econòmic (capitalisme). La qüestió cabdal després de la guerra era decidir quin model d'organització política havien de tenir els països vençuts: una democràcia de lliure mercat o un estat totalitari. La solució implicava liquidar el model totalitari dins el bloc occidental i impulsar la creació de democràcies constitucionals i parlamentàries.

L’element que va fer possible la rehabilitació dels vençuts va ser la presència de l'URSS dins el bàndol dels aliats. La Segona Guerra Mundial fou una aliança conjuntural, interclassista entre formacions socials. Amb una celeritat impensable es produí la inversió d'aliances. Els aliats passaren a ser enemics i els enemics aliats. La Segona Guerra Mundial obrí una etapa radicalment diferent en les relacions internacionals. Abans de la guerra el món era Europa. Després del conflicte, els Estats Units, país que havia practicat la política aïllacionista, esdevingué una gran potencia. El Pla Marshall suposà la colonització i subordinació d'Europa cap als Estats Units.

L'URSS sortí molt prestigiada de la guerra. Per al nou bloc occidental-capitalista l’amenaça de la postguerra era l'URSS i se l’havia de declarar la guerra encoberta. Era una evidència per tothom el gran patiment sofert per la població soviètica durant la guerra: 22 milions de morts, el 60% de la infraestructura industrial perduda, trasllats forçosos, etc.

A més, el veritable vencedor de la guerra a Europa contra l'enemic nazi va ser l'Exèrcit Roig de l'URSS. Pel moviment de la resistència antifeixista, la victòria de l'URSS sobre el nazisme havia de portar un canvi en les estructures polítiques d'Europa. Els partits comunistes de França i Itàlia, després de la guerra comptaven amb un gran suport popular. En ambdós països membres d'aquests partits van ser cridats a entrar als governs.

La Segona Guerra Mundial també tingué ressonàncies a Àsia i Àfrica a partir de la implicació de governs col·laboracionistes en la batalla:

El Japó, que després de proclamar el Memorial Tanaka el 1927 per legitimar el discurs imperialista nipó en contra l'ocupació europea, s'havia convertit en un estat autoritari amb vocació expansionista i ferm aliat del règim nazi al Pacífic, acabada la guerra es veia obligat a replegar-se dins les fronteres del seu territori i a abandonar els postulats militaristes.

L'Índia, a través del líder del Partit del Congrés Subhash Chandra Bose, cercà l'aliança del règim nazi i militarista japonès per alliberar-se de l'ocupació britànica.

L'emperador Bao-Dai de la Indoxina francesa, proclamat el 1925 com a emperador del Vietnam, es convertí en un govern titella dels nazis.

A la mateixa llista de governs col·laboracionistes es troba el govern de l'Hongria de Miklós Horthy, de les Filipines de José P. Laurel o el govern de Vidkun Quisling a Noruega. Altres personatges propers al règim alemany van ser el Gran Muftí de Jerusalem o l'Allal-Fasí del Protectorat francès del Marroc.

En canvi, altres colònies franceses a l'Àfrica es posaren del costat de la resistència antifeixista, com Algèria, Camerun i el Senegal.

A partir de 1943, quan l'entrada a la guerra dels Estats Units d'Amèrica va ser decisiu per fer inclinar la balança a favor del bàndol dels aliats, s'iniciaren una ronda de contactes entre els líders de les potències aliades per repartir-se el món de la postguerra i delimitar els espais d'influència dels futurs dos blocs dominants. En aquestes conferències de pau també van participar França i Itàlia, que havien aconseguit canviar el seu estatus de països enemics a aliats. Les reunions més importants van ser:

• Conferència de Teheran (novembre - desembre 1943). Participen: Roosevelt, Churchill i Stalin.
• La Quarta Conferència de Moscou (octubre 1944). Participen: Stalin i Churchill.
• Conferència de Ialta (febrer 1945). Participen: Roosevelt, Churchill i Stalin.
• Conferència de Potsdam (juliol-agost 1945). Participen: Truman, Churchill/Attlee i Stalin.

Conferència de Teheran (1943)

Context de la guerra

Al moment de celebrar-se la conferència de Teheran, el novembre de 1943, al front del Pacífic el Japó està en reculada. Els Estats Units i Gran Bretanya dominen la zona gràcies a la victòria de la batalla del Guadalcanal de febrer de 1943. La victòria aliada és més a prop. A l'Àfrica la guerra s'ha acabat amb la victòria aliada a la segona batalla d'El-Alamein.

Mentrestant al front de l'Europa oriental, els soviètics han guanyat la batalla de Stalingrad (agost de 1942-febrer de 1943) i la batalla de Kursk (juliol-agost de 1943) que marquen l'inici de l'alliberació dels estats de l'Europa oriental. França i els Països Baixos continuen en mans alemanyes.

A Itàlia el juliol de 1943 s'ha produït el desembarcament de les tropes britàniques i canadenques a Sicília. En aquell moment l'Estat feixista italià no només tenia problemes a la guerra sinó al mateix país, amb una creixent oposició antifeixista.

El Gran Consell Feixista (celebrat el 25 de juliol de 1943) havia d’analitzar la marxa de la guerra. Comptà amb la presència dels grans jerarques feixistes Dino Grandi, Giuseppe Bottai, Emilio de Bono, Roberto Farinacci i Galeazzo Ciano. Al Gran Consell es qüestionà la forma com el Duce estava portant la guerra. Però ningú s'atreví a demanar l’armistici.

L'endemà, el 26 d'agost, el rei Víctor Manuel III destituí i empresonà Mussolini. Oficialment liquidà el feixisme i nomenà al general Badoglio com a primer ministre donant-li l'ordre secreta de concloure un armistici amb els aliats. Els jerarques feixistes que en aquell moment s'oposaren a Mussolini ho van fer després d'assegurar-se certes garanties personals per part dels aliats. Però finalment van ser jutjats i condemnats a mort per la República Social Feixista durant el Procés de Verona celebrat el gener de 1944.

Quan Mussolini fou empresonat, els alemanys entraren a Itàlia (amb un escamot de les SS dirigit pel coronel Otto Skorzeny), alliberaren a Mussolini i crearen la República Socialfeixista de Saló. A partir d'aquell moment Itàlia quedava dividida en diversos territoris:

• Al sud en mans dels aliats.
• Al centre la zona sota jurisdicció de Badoglio (territori que anava de Roma fins a Bríndisi) i que el setembre de 1943 firmà l’armistici de Cassabile per incorporar-se al bàndol aliat en la lluita contra Alemanya.
• Al nord el territori de la República de Saló en mans dels nazis-feixistes.

A partir del setembre de 1943 s'inicià una dura guerra civil a Itàlia. La resistència popular antifeixista, en aliança amb els monàrquics de Badoglio, lluitaren contra els alemanys i els feixistes de Saló per construir una república socialista. El líder del partit comunista, Palmiro Togliatti, a l'exili, acceptà la legitimitat de Badoglio i cridà a la lluita contra Saló. El rei d'Itàlia necessitava deslligar-se de la dictadura feixista, però un cop acabada la guerra, els italians votaren en referèndum el 2 i el 3 de juny de 1946, abolir la monarquia i proclamar la república.

La conferència

Per què se celebrà la primera conferència de pau a Teheran? Per una banda, calia estabilitzar i consolidar una anterior presència britànica-soviètica sobre territori iranià. També s'havia d'exercir in situ el control dels hidrocarburs perquè quedés en mans dels aliats just en el moment en què més falta feia per finalitzar la guerra. A més Gran Bretanya, potència colonial de la zona, intentava evitar un desplaçament de l'opinió pública àrab cap a la causa de l'Eix en favor de la descolonització. No és per casualitat que l'Iran, junt amb Grècia, es convertirien en els dos primers conflictes de la Guerra Freda un cop acabada la guerra. L'Iran acabà sent una monarquia dictatorial útil per frenar l'expansió comunista al Pròxim Orient.

A la Conferència de Teheran, Stalin demanà insistentment que es produís aviat una acció que obligués a la dispersió de tropes alemanyes. Stalin insistí a demanar més solidaritat a la resta d'aliats. D'acord amb la petició d'ajuda, els Estats Units decidiren donar suport a l'URSS, però de forma calculada, gradualista, que no respongué mai a les necessitats de l'URSS. Cal destacar que l'URSS, tot i patir la invasió del seu territori, mai va tenir un programa de préstecs ni ajuts. L’aliança del bàndol aliat superficialment no presentà cap fissura, però al llarg de la guerra aquesta unió es debilità.

Prèviament a la celebració de la conferència, Stalin havia dissolt la III Internacional el maig de 1943. El missatge que volia transmetre el líder soviètic era que la guerra ja no es feia pel socialisme. Era un important canvi en la retòrica: o democràcia o feixisme. L'URSS mostrà la seva sinceritat de ser un aliat fidel vers la causa de la democràcia.

Stalin insistia en l'obertura d'un segon front a Europa i un gest de bona voluntat envers els aliats era la supressió de la III Internacional. Amb la seva decisió Stalin anul·là la capacitat operativa d’una institució que coordinava el moviment comunista internacional. També decidí, el gener de 1944, suprimir l'himne de la Internacional a l'URSS, calia recuperar la grandiositat de la Rússia tsarista.

Finalment, la Conferència de Teheran decidí obrir un segon front, que es feu efectiu el 6 de juny de 1944 amb el desembarcament aliat a Normandia.

La conferència també aprovà bolcar-se en l'ajut a les resistències populars antifeixistes a Iugoslàvia, Itàlia i França i exigir la rendició incondicional d’Alemanya. De moment Japó quedà apartada. La rendició havia de ser incondicional, sense cap condició prèvia als alemanys. Es pensava que amb la fi de la guerra es faria un tractat de pau. La pau mai no se signà: de sancions no n'hi haguera, sols un pillatge científic i una certa rapinya d'infraestructures industrials.

Les tres potències aliades (EUA, URSS, GB) no signaren una pau unilateral amb l’Alemanya nazi. Aquesta era una clàusula perseguida per Stalin que temia que les pors dels Estats Units d'Amèrica i la Gran Bretanya del fet que l'URSS pogués capitalitzar políticament i ideològicament la guerra no generés una certa angoixa que fes que els aliats tinguessin la temptació de fer una pau unilateral i crear un nou front contra l'URSS.

Finalment a Teheran, les potències aliades decidiren la creació d'una institució que vetllés per la pau internacional. Un cop acabada la guerra es crearia una institució per mantenir la ‘pau perpetua’ i que substituís la Societat de Nacions on les potències vencedores tindrien unes prerrogatives diferenciades: els Estats Units, la Gran Bretanya, l'URSS, França i la Xina Nacional (govern a l'exili a l'illa de Formosa).

En aquell moment França encara estava ocupada per l'exèrcit alemany. A partir del desembarcament de Normandia s'articulà una col·laboració entre l’exèrcit de la França Lliure i els aliats. Els aliats donaren suport a la resistència moderada burgesa del general De Gaulle, per restar importància als comunistes. Els partits comunistes havien de quedar a l'oposició, dins del sistema capitalista burgès beneit pels Estats Units.

Quarta conferència de Moscou (9 octubre 1944)

Reunits Stalin i Churchill a Moscou, formalment la Conferència va ser intranscendent. No hi hagué cap acord establert. Aquestes “converses” van ser l’embrió del futur repartiment de les zones d'influència i el dibuix de la zona oriental que quedaria sota influència de l'URSS amb la forma de “democràcies populars”. A Moscou s'establí que a la zona d'influència occidental l’alternativa d’esquerres seria totalment avortada i substituïda per governs de centredreta. Els percentatges de les zones de repartiment quedava així:

• Romania: Rússia: 90% i la resta: 10%
• Grècia: Gran Bretanya (d'acord amb els EUA): 90%, Rússia: 10%,
• Iugoslàvia: 50/50%
• Hongria: 50/50%
• Bulgària: Rússia: 75% i la resta: 25%

En el moment de la seva celebració, França ja havia estat alliberada i en tots era molt present el pes dels maquis en l'alliberament de la Provença.

Entre la primavera de 1944 i l'hivern de 1945 a Itàlia el govern monàrquic del general Badoglio actuava amb una passivitat criminal, abstenint-se de dur a terme un avenç militar al nord a canvi que fossin els partisans els qui s'enfrontessin a la doble coalició nazi-feixista. A França el general De Gaulle decidí desarmar els partisans a l'efecte d'evitar un doble poder. Al front oriental l'octubre de 1944 l'URSS iniciava l'ofensiva final contra Alemanya.

L'URSS ja havia quedat alliberada i el 16 d'abril de 1945 els soviètics arribaren a Berlín, que finalment fou alliberada el 9 de maig. Allà on hi havia partits polítics i sindicats d'esquerres i el model capitalista anterior a la guerra estava agonitzant, les potències aliades van reinstaurar els règims capitalistes-liberals, però amb una paradoxa: la por que traslladava el comunisme a les classes dominants del bloc occidental va obligar els estats burgesos a introduir reformes socials, elements de pseudosocialisme en societats capitalistes. El Pla Marshall fou la solució política.

Conferència de Ialta (febrer 1945)

El febrer de 1945 ja s'ha produït la batalla de les Ardanes i pràcticament tota Europa estava alliberada, només restava Berlín en mans dels nazis. Al Front del Pacífic quedava alguna resistència japonesa després de l'èxit aliat d'Iwo Jima (19 de febrer-26 de març) i l'acceleració dels bombardejos massius sobre el Japó.

Què es decideix a Ialta? Els aliats acceptaren allò que informalment havia quedat entès a les converses de Moscou. Es preveia el futur pels estats centrals i orientals d'Europa alliberats i ocupats per l’exèrcit soviètic. Es decidí que hi hauria respecte a l’autodeterminació. També es donava el vistiplau per la celebració d'eleccions a l'Europa occidental, sempre eliminant les forces totalitàries. A França, Alemanya i Itàlia, països controlats pels americans, s'establí la instauració de la democràcia parlamentària i el liberalisme econòmic amb l’intervencionisme estatal que calgués. Es desestimava qualsevol hegemonia que catapultés les esquerres al govern. Podrien existir però sense representació majoritària als parlaments.

A l'Europa central i oriental es decidí establir governs on els quals l'URSS hauria d’exercir una certa tutela. En aquesta zona cap futur govern podia ser contrari als interessos de l'URSS.

A la Conferència de Ialta s'establí que Àustria i Alemanya serien dividides en 4 zones d’ocupació en mans de Gran Bretanya, Estats Units, URSS i França. Alemanya restaria en aquesta situació fins al 1947. Àustria fins al 1955.

A França se li concedí l’estatus de potència vencedora: d’estat col·laboracionista a potència guanyadora. Era una decisió de postguerra, de guerra freda. D'aquesta manera els aliats potenciaven la candidatura de les forces que encapçalava el general Charles De Gaulle. Aposta a favor d’un govern de De Gaulle amb estructures parlamentàries en mans del centredreta. El 1946 se celebraren les primeres eleccions després de la guerra que donaren lloc a la IV República liderada per De Gaulle, però encara amb una lògica front-populista, almenys fins a 1947.

A Àustria els resultats van ser diferents. Però la solució plausible no arribà fins a la firma del tractat de 1955 quan les quatre potències vencedores van decidir evacuar Àustria que quedà convertida en una república federal desmilitaritzada, neutral, que no s’integrà dins els organismes internacionals.

La frontera artificial entre Alemanya i Polònia s'establí als rius Oder/Neisse, ratificada en el moment de signar la pau (que mai arribarà). Era una línia provisional. Comportà dues coses: a Polònia se li va reconèixer l'expansió cap a occident. I per compensar-li el que perdia per l’est, guanyà Danzig (expulsió de sis milions d’alemanys). I a l'URSS se li concedí Ucraïna i Bielorússia.

Les potències aliades aspiraven a la reunificació d'Alemanya, que no arribaria fins a la dissolució de la RDA i la seva absorció per part de la RFA. La RFA, amb la doctrina Hallstein (1955) declarava trencades qualsevol relació diplomàtica amb tots aquells estats que acceptessin la sobirania de la RDA. Això durarà fins a la doctrina Ostpolitik de 1970. L’Ostpolitik volia trencar l’aïllament i normalitzar les relacions amb els veïns

El 1955 la RFA fou admesa a l'OTAN. Pocs dies abans, el 15 de maig de 1955 es fundà el Pacte de Varsòvia. El rol de l’estat alemany amb les dues postguerres presenta una estratègia molt semblant. RFA a la segona postguerra. Avançada territorial contra la hipotètica expansió soviètica. Rol contrarevolucionari.

Una altra decisió important: l'URSS es comprometia a declarar la guerra al Japó tan bon punt acabés la guerra a Europa. Això ja fa saltar tots els senyals d’alarma als EUA.

Conferència de Potsdam (juliol-agost 1945)

El juliol de 1945 es produeix l'entrada de l'URSS a la guerra contra el Japó. I Corea del Nord és ocupada per tropes soviètiques.

A la conferència de Potsdam s'acordà la devolució de tots els territoris europeus annexionats per Alemanya des de 1937 i la separació d'Àustria.

Per Alemanya es decidí la seva desmilitarització, desnazificació, democratització i descartelització i la persecució dels criminals de guerra nazis.

Per Polònia s'aprovà l'adopció de noves fronteres el 1945; el reassentament de forma "humana i ordenada" de les minories alemanyes de "Polònia, Hongria i Txecoslovàquia"; un acord per la reconstrucció (els aliats van estimar les seves pèrdues en 200 mil milions de dòlars).

Alemanya va ser obligada a pagar únicament 20 mil milions en productes industrials i mà d'obra.

I finalment es van decidir els termes de la rendició per al Japó.