Conseqüències de la Primera Guerra Mundial

D'entre les conseqüències de la Primera Guerra Mundial la més tràgica va ser la mort de 12 milions de persones, entre combatents i civils. Va ser la primera guerra on es va bombardejar la població civil. La guerra va suposar una gran desfeta econòmica i la desestructuració de bona part del centre d’Europa. A més els tractats de pau signats després de la guerra van establir una falsa pau, perquè per a les potències derrotades, especialment per Alemanya, va alimentar uns alts nivells de rancor.

Conseqüències demogràfiques i culturals de la guerra

Quin va ser l’impacte demogràfic de la Primera Guerra Mundial? El més important, l'elevat nombre de morts entre combatents i població civil. Però també cal tenir en compte els que per culpa de la guerra no van arribar a néixer.

En percentatge, el repartiment de morts per països va ser el següent:

• Sèrbia: 30% de pèrdues humanes.
• Rússia: 18%.
• Àustria-Hongria: 9,5%.
• Alemanya: 8%.
• França: 7,7%.
• Itàlia: 7,6%.

En l'àmbit cultural la Primera Guerra Mundial va tenir efectes sobre les mentalitats de l’època important, sobretot en la valoració de la violència i la idea de la mort. Els que van sobreviure al llarg conflicte, ho fan després d’haver viscut una barbàrie, que comportà:

• El creixement d’un pensament pacifista
• El Rebuig a les guerres

El món combatent es desmobilitzà i no sempre van poder recuperar el seu lloc de treball. Els excombatents tenien enyorança de la guerra. L'escriptor, filòsof i historiador alemany Ernst Jünger, que participà en la Primera Guerra Mundial, escrigué al llibre "Tempestes d'acer," un cant a la guerra pel que tenia d'experiència interior, en què malgrat això ni rebutjà ni atenuà la brutalitat de la guerra i que el va catapultar a la fama.

Jünger ajudà a crear un esperit de camaraderia d'assalt entre els excombatents alemanys. Eren idees que ajudaven a cohesionar els exsoldats i fer-los sentir ciutadans honorables. I això generava moviments violents que acabarien desembocant en el feixisme. Aquests grups, que fan apologia de la violència, aviat s'organitzaran com a moviments polítics i comptaran amb grups armats, els feixistes.

Els socialistes, en resposta, també van organitzar els seus propis grups de violència com a mesura de protecció. A Alemanya funden "l’exèrcit paral·lel" del partit socialdemòcrata.

Conseqüències polítiques

La Primera Guerra Mundial va empènyer a reformar el sistema polític. El sistema polític liberal de competència del mercat obert sorgit de les revolucions del segle XIX se substituí per un sistema liberal democràtic on l'estat estava cada vegada més present en la regulació de l'economia i la societat. La guerra portà a una reforma del sistema de caràcter democràtic, on s'amplià el sufragi de vot:

• 1915: Dinamarca s’estableix el sufragi universal.
• 1909: Suècia estableix el sufragi masculí. 1921 arribà el sufragi universal (dones i homes).
• 1917: Holanda estableix el sufragi masculí. El 1918 s'establí el sufragi universal.
• 1892: Bèlgica estableix el sufragi masculí. Es concedeix d’acord amb l’anomenat sistema de vot plural. Tot home major de 25-30 anys tenia dret a un vot. Si a més tenia, un determinat nivell de diners, podia votar dues vegades. I si a més tenia, estudis superiors tindria, 3 vots. Fins al 1919 no s’estableix el vot universal masculí únic. El 1948 es concedeix el sufragi universal.
• Segle XIX a Gran Bretanya vot censatari. A poc a poc evoluciona cap a un sistema electoral on no es valorarà la riquesa. El 1918 s’establí el vot universal masculí i el vot femení en part (es requeria tenir més de trenta anys i ser independent). El 1926 s'implantà el vot universal en igualtat de condicions entre dones i homes.
• 1919: Alemanya vot universal.
• 1919: Estats Units vot universal.
• A França el Senat bloqueja el vot universal femení.

El procés de reforma dels sistemes liberals, que en alguns països havia començat abans de la guerra, s'estendrà per tot Europa un cop acabada la guerra mundial. L'aspecte més important és l'obertura del procés electoral a tots els ciutadans. I això es deu, entre altres motius, al considerable pes els partits obrers i socialistes.

A l’Europa occidental la guerra va comportar la concessió del vot. A l’Europa oriental es va prometre la reforma agrària, per l’eclosió dels partits agraris. Es faria expropiant als propietaris que no pertanyien al partit patriòtic, a costa de la redistribució de terres després de la guerra.

Entre els anys 1917 i 1919 es posà fi al cicle revolucionari: Revolució Russa (comunista), revolució alemanya (democràtica), processos revolucionaris derrotats a Bulgària i Baviera.

La guerra també comportà una reordenació del mapa mundial, sobretot a Europa:

• Desaparició de l’imperi austrohongarès.
• Desaparició de l’imperi rus.
• Desaparició de l'imperi otomà.
• Canvis a les fronteres a l’Europa oriental i central.
• Inici d'una creixent presència d’Àsia en les dinàmiques mundials en competència amb els Estats Units, Anglaterra i França.
• L’entrada dels Estats Units com a potència mundial.

Conseqüències econòmiques

La guerra va tenir conseqüències directes per l'economia, però des del punt de vista de la producció no van tenir conseqüències catastròfiques, tan sols en aquelles zones on es va patir la guerra. La guerra no va afectar els principals centres industrials europeus. No va ser tant en la destrucció dels centres industrials com si va afectar en la modificació de les estructures productives, al procés de modernització.

La guerra propicià l'ascens dels monopolis (càrtels). Procés que va afavorir als governs i també al procés d’afiliació sindical. Els interessava pactar la producció, la pau social... Modificació de l’estructura empresarial.

També comportà la modificació de la política econòmica dels estats. Del "laisser faire, laisser passer" característic del liberalisme clàssic del segle XIX es passà a tot el contrari, l'intervencionisme de l’estat en l'economia. Intervencionisme que passava per la regulació de l’economia: preus i salaris i intervenint en sector en crisis. Aquesta serà la configuració econòmica del segle XX.

Tendència a l’aliança entre governs-empresaris-comandaments militars.
Modificacions en la forma de treballar: l’economia de guerra va afavorir l’expansió de l’organització científica del treball. Treball en cadena, als Estats Units de la mà de Henry Ford. O el taylorisme. Es va anar configurant el nou capitalisme monopolista, on es produïa científicament i es contemplaven factors com la productivitat.

Elements negatius directes de la guerra en la producció

La guerra a Alemanya i Gran Bretanya va sobredimensionar sectors econòmics determinats, com el carbó i l’acer (necessari per construir maquinària de guerra i transports) de tal forma que va haver-hi una sobreproducció durant la guerra. Què va passar després de la guerra? El problema de la mineria del carbó a Gran Bretanya: acabada la guerra bona part de les mines van haver de baixar la producció i es va produir el conflicte social més important de Gran Bretanya que no es va resoldre fins a 1926.

La guerra va provocar inflació i endeutament i va entorpir la recuperació econòmica. Serà part de l’origen de la crisi del 1929. Els pressupostos públics es van disparar.

El Banc de França va haver de fer avançaments de diners, que tenien una conseqüència molt negativa per a l'economia, ja que produïen l’augment de la inflació. Els préstecs prestats per països exteriors converteixen la guerra en un negoci. A Alemanya el 1920 es pateixen els efectes de la pèrdua del sector productiu i de les reparacions de guerra. Tindrà repercussió en la conflictivitat social. Les majors vagues es viuran en aquesta època.

El govern que va prestar diners a tots els països va ser els Estats Units i en major quantitat.

Pel que fa a la inflació, va ser conseqüència per:

• L’augment dels diners en circulació.
• L’increment dels préstecs.
• El canvi de l’economia de guerra a l'economia de consum. La reducció dels articles de consum generà inflació. Els articles de primera necessitat es van encarir.

La guerra va provocar la pèrdua de la capacitat productiva dels vençuts: a Alemanya, a Àustria-Hongria on hi havia una important indústria tèxtil. Amb la ruptura de l’imperi austrohongarès aquesta indústria quedà dividida. La producció del teixit es va quedar a Àustria i la producció del fil a Bohèmia (Txecoslovàquia). El Tractat de Versalles, que creà el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens (a partir de 1929 anomenat Regne de Iugoslàvia) comptava amb 5 sistemes ferroviaris diferents. Era molt difícil unificar aquests sistemes.

Reparacions de guerra

França platejà la idea que Alemanya havia de pagar les reparacions de la guerra i se l'havia de declarar responsable de la guerra. Alemanya serà obligada a pagar bona part de les reparacions. Totes aquelles destruccions avaluades, més les pensions de viudetat... Se li va plantejar pagar 131 milions de marcs que havien d'anar a:

• A França el 52%,
• a Gran Bretanya el 22%,
• a Itàlia el 10%,
• a Bèlgica el 10%
• i als Països Baixos el 6,5%.

Alemanya es va negar a pagar tot el que se li demanava i això causà la reobertura del conflicte econòmic.

Tractats de Pau de la Primera Guerra Mundial

Els Tractats de Versalles de 1919 van ser una sèrie d’acords dels vencedors sobre els vençuts. A Alemanya van ser rebuts com un ‘dictat’, una imposició. Els vencedors de la guerra van ser França, Gran Bretanya i els Estats Units. Itàlia va quedar a mitges amb les seves idees. Els protagonistes dels Tractats de pau van ser els primers ministres Georges Clemenceau (França), David Lloyd George (Anglaterra), Vittorio Emanuele Orlando (Itàlia) i el president Woodrow Wilson (Estats Units d'Amèrica).

Georges Clemenceau, primer ministre francès, tenia un doble objectiu:

• Neutralitzar per molt de temps una reacció alemanya mitjançant la màxima reducció territorial i militar. Volia un debilitament d’Alemanya i la dissolució d’Àustria-Hongria.
• Potenciar a França l’eix miner-siderúrgic, mitjançat el control de bona part de la producció alemanya de la conca del Ruhr.

Llyod George, primer ministre del Regne Unit volia:

• Ampliar el seu domini colonial a expenses d’Alemanya.
• Dissolució imperi austrohongarès.
• Frenar a França per impedir que un debilitament excessiu d’Alemanya impliqués en un potencialment de França. Gran Bretanya defensarà amb França l’Europa de Versalles, però serà contradictòria, perquè anirà frenant a França.

Thomas Woodrow Wilson, president dels Estats Units, volia:

• Deixar fer a França i Gran Bretanya aquest joc, portant endavant dues idees fonamentals:
  • Arbitrar els conflictes europeus per llançar Estats units com potència mundial.
  • Promoure la Societat de Nacions, com organisme que regularia les relacions internacionals i evitaria les futures guerres. Wilson considerava que bona part dels conflictes europeus radicaven pel domini dels imperis nacionals, d’aquí la idea de l’autodeterminació de les nacions.

Tots ells van compartir un objectiu: per a tots la Revolució Russa constituïa una amenaça. S’havia de rodejar la Rússia revolucionària amb un cinturó d’estats forts que servissin com a contenció de la Rússia revolucionària.

Gran Bretanya va aconseguir els seus objectius. Alemanya sempre va considerar a França com la culpable de la seva situació. La política alemanya consistirà a restablir relacions amb Gran Bretanya.
Wilson va aconseguir substituir els imperis nacionals per estats-nacionals, però aquests estats van continuar tenint realitats nacionals complexes (Txecoslovàquia seria la suma de 3 nacionalitats).

L’èxit de Wilson residí en la creació de la Societat de Nacions. El que va ocórrer fou que el galant de la Societat de Nacions era els Estats Units, però els Estats Units mai van participar en la Societat de Nacions, perquè el Senat no va ratificar el Tractat de Versalles.