Expansió de l'Islam, àrabs i berbers a la Mediterrània (segles VIII-X)

L'expansió de l'islam s’inicià a l'Aràbia (Meca i Medina), en direcció cap al Mar Roig. Aquest procés històric va començar l'any 622 quan Mahoma va organitzar a Medina un conjunt de soldats que aviat es va tornar prou fort per unificar tota la península aràbiga. Després de la mort de Mahoma l'any 632, l'islam va tenir una expansió sorprenentment ràpida, afavorit en primera instància per la debilitat de l'Imperi bizantí, i va ocupar tot el nord d'Àfrica, l'Iran, la part meridional de l'Àsia Central, l'oest del subcontinent indi, la península Ibèrica i el sud de França.

Europa: dos mons fracturats? Va ser l'inici de l'etapa fosca per Europa?

La tesi de la historiografia tradicional assegurava que l'expansió de l'islam va dividir l'Europa en dos. Aquests historiadors asseguraven que aquest era l'inici de l'època fosca per l'Europa. Una suposada època fosca i d’empobriment que s'estenia durant la baixa edat mitjana per culpa de l’expansió àrab. Un dels màxims exponents d'aquesta tesi va ser l'historiador belga Henri Pirenne.

Pirenne defensava que l'arribada de l'islam a la Mediterrània havia produït una fractura entre el nord i el sud d'Europa. Aquesta teoria ha quedat superada en l'actualitat. L'economista libanès Georges Corn, defensa que es va tractar d'una “fractura imaginària” i negà la idea clàssica de la fractura entre els dos mons.

Expansió de l'Islam: àrabs i berbers a la Mediterrània

L'expansió de l'islam s’inicia a l'Aràbia (Meca i Medina), en direcció cap al Mar Roig. L'iniciador de l'expansió islàmica va ser el profeta Mahoma, que establí diverses rutes. La ciutat de Medina es deia en l'època preislàmica Yatrib. Mahoma va fer el seu famós viatge l'any 622 de La Meca cap a Medina (desplaçament per ser acollit per algú altre).

Mahoma va néixer en el si d’una tribu molt gran dominant a la ciutat de la Meca, la Quraysh. Un dels clans d'aquesta tribu era el Banū Hāshim, on pertanyia el profeta islàmic, Mahoma.

Mahoma feia negocis en les caravanes que s'organitzaven des de La Meca fins als ports mediterranis. La història explica que Mahoma va ser cridat a anar a la ciutat de Yathrib (Medina) per fer de mediador en un conflicte entre pagesos. Al 612 un dia Mahoma es retirà a un turó (el mont Hirà) i rebé una revelació. A partir d'aquell moment recità la paraula de Déu. Després de rebre el rebuig inicial a La Meca i a Medina s’acabà constituint la primera comunitat de creients, l'Umma. Va rebre altres noms: Jamma’a i Hizb Allàh.

La península Aràbiga al segle VII

Un segle després de la mort de Mahoma, l’islam s’havia estès des de l’Indus fins a l’Atlàntic. La religió Islam nascuda inicialment a Aràbia al 610 en el si d'una societat de camellers i pagesos, es convertí en una religió amb una difusió molt ràpida. Al segle X ja tota la població era islàmica.

Condicions inicials de la propagació de l'islam

L'Aràbia era en aquell moment la zona de pas d'una ruta que unia l’Índic amb la Mediterrània (un dels ports era La Meca). Tenia molt a veure amb la demanda de productes exòtics de Bizanci i Pèrsia. Era un comerç amb coses petites però molt valorades. La Meca a més de ser una estació de la ruta del comerç era des de molt abans un mercat d’abast local i regional i era un santuari, un lloc sagrat, ja abans de l’islam.

La Meca era un lloc sagrat perquè era on estava la Kaba, pedra d’origen meteorit. La Meca era un mercat, un espai de trànsit de matèries. Era una societat formada per gestors de camells, un lloc on s’havia d’assegurar la pau per poder fer els intercanvis. Lloc fonamental per assegurar la supervivència dels grups humans de la zona. Això era molt important en una societat on no hi havia Estat. La inclusió de La Meca en aquestes rutes va fer que alguns grups de camellers tinguessin un control garantit en règim de monopoli, entre La Meca i Palestina. Això va fer que hi hagués grups familiars que s’enriquissin moltíssim i d’altres que no tant.

Muhàmmad, l’enviat de Déu

Mahoma va néixer dins dels grups pobres. Un rebesavi de Mahoma ja va intentar solucionar els desequilibris en la ruta del comerç, per disminuir les diferències creades. Finalment va ser el missatge de Mahoma el que va trobar escolta, però els grups rics el van fer fora i va haver d'anar a Medina. Allà Mahoma va seguir predicant.

A cada “Sura” recitada per Mahoma a Medina es donaven pautes de comportament a la nova societat creada amb aquest missatge. Mahoma va viure en una casa molt humil. Aconseguí integrar altres grups de fora que es van afegir a la nova comunitat. De vegades es feia de forma violenta. Mahoma va exterminar alguns grups jueus. Aquesta comunitat va adquirir pes fins al punt d’amenaçar el control de la ruta comercial. Poc abans de morir Mahoma tornà a entrar a La Meca.

En el moment de morir van aflorar els problemes que encara no s’havien resolt estan Mahoma en vida. Arribà un moment en què aquesta comunitat dominà la ruta comercial, amenaçà i conquerí el territori dels dos grans imperis del moment, l'Imperi Bizantí i l'Imperi de Pèrsia dels Sassànides.

La constitució del nou Estat islàmic

Després del Primer Califat Rashidun ("el ben guiat") dels quatre califes successors de Mahoma i amb seu a Medina, Damasc va ser conquerida pel general àrab-musulmà Jalid ibn al-Walid a l'agost-setembre del 635 dC. A partir d'aquest moment s'anà configurant el primer estat islàmic, amb capital a Damasc, fora d’Aràbia.

Aviat l’islam deixà de ser una religió únicament dels àrabs. Després del Primer Califat, el Califat abbàssida traslladà la capital a Bagdad. La mort de Mahoma va fer sorgir els primers problemes: Mahoma era l’últim profeta, perquè Déu havia parlat ja de forma definitiva. No hi hauria un nou profeta. Déu parlant a través de Mahoma havia donat forma a la religió perfecta. I, per tant, l'única certesa d'allò que calia fer era el que havia escrit Mahoma.

Els Omeies

Qui havia de substituir a Mahoma en la direcció i guia de la nova religió? Qui ocupà el seu lloc en la direcció de la pregària va ser el califa. El primer califa munyia cabres. La primera dinastia de l'islam va ser els Omeies (661-750).

Aquí va sorgir el primer problema: s'havia d'unir en una sola persona la direcció de la pregària i la direcció de l’estat? Sota els Omeies, a la funció religiosa del califa se li uní la direcció de l’estat. Però Déu no havia donat les instruccions sobre com s’havia d’organitzar un Estat. L’islam no s’ha acabat de fer mai, perquè Déu no ho va deixar tot dit.

La “xaria” és la llei islàmica. Quins eren els seus els fonaments? El bàsic, l’Alcorà. Tot el que no digués l’Alcorà, es faria segons els hadits, allò que va fer o dir, o va deixar de fer o dir el profeta. L’expert en jurisprudència és l'alfaquí i pot emetre una fàtua.

La gestió del nou Estat incipient es creà a partir de les conquestes i s’expandí molt ràpidament. Molts funcionaris perses i bizantins es passaren a l’Imperi islàmic. Els habitants de l'Imperi de religió musulmana tenien tractes fiscals millors dels qui no ho eren, els protegits, que eren d’altres religions, amb un tracte fiscal més dur i els prohibien que fessin un culte ostentós. Tractament molt sever als qui no processaven amb l’islam. Això va ajudar molt a què la gent es convertís a l’islam.

De què estaven fetes les societats, el medi apte que va afavorir la propagació de l’islam? Què era el que oferia l’islam de nou? Per què l’islam s’aturà a Poitiers? L'islam trobà un tipus de societats que tenien unes condicions favorables per a l’adopció de la nova religió. L'expansió islàmica va ser un procés molt més complex, on es va barrejar la difusió i creació de la religió, la dimensió militar, la creació de nous estats, la migració. Tot això va coincidir cronològicament. L’islam fou una religió que es va fent a mesura que es va expandint. Tot i aquesta característica d’una religió incompleta, no va originar la creació de noves religions.

Quines característiques va tenir l'islam perquè fos tan receptiu? Per què va haver-hi un moment en què ja no es va expandir més?

L'islam va ser molt receptiu sobretot pel seu règim fiscal, molt més favorable que el d'altres estats de l'època. L’islam en aquests primers segles es difongué en societats caracteritzades per una forta fragmentació política. En les societats antigues, els grups humans s’autoorganitzaven.

Als territoris de l'actual França i Espanya, sota domini dels visigots i merovingis, arribà un poder exterior, l'islam, que es trobà amb grups humans organitzats. Però més enllà de la unitat política, els grups humans que hi habitaven no estaven cohesionats i això era molt procliu al fet que algú volgués cohesionar aquests grups humans.

Aquestes societats van ser receptives al missatge de l'islam. Les societats mediterrànies, abans unides i cohesiones sota el domini de l'Imperi Romà, es podien tornar a cohesionar entorn d'un poder centralitzat i l’islam va servir precisament per això. L’islam va tenir la capacitat de cohesionar aquests grups polítics fragmentats. Les formes per cohesionar aquests grups va ser molt variables: per la força, de manera voluntària, amb una fiscalitat favorable...

La dimensió política i la religiosa no es podien separar. L’islam s’havia convertit en un missatge polític. Ibn Khaldun, al segle XIV, va escriure “Muqqadinah” on va formular com funcionaven aquests primers estats islàmics. La base del seu raonament estava en el fet que el poder polític es fonamentava en la seva la grandària. Ell va explicar com en circumstàncies excepcionals aquesta relació podia fer que aquesta capacitat cohesionadora acabés generant una nova dinastia, i aquest no era un procés habitual. I això passà a mitjans del segle VIII, amb un personatge que formava part de la primera dinastia islàmica dels Omeies i que creà el califat “Umayya”.

Els Abbàssides

Els Abbàssides, la següent dinastia després dels Omeies, van traslladar la seu del seu califat a Bagdad. Tots els membres de la dinastia dels Omeies havien mort, menys un, que aconseguí escapar i arribà a al-Àndalus. Era Abd ar-Rahman I. Es refugià al nord d’Àfrica i quan passà a al-Àndalus assolí aglutinar diferents grups, aprofitant aquesta força fins al punt que Alb-ar-Rahman I es convertí en el primer emir del nou Emirat independent de Còrdova. Aquest Estat va perdurar fins al segle XI.

L’explicació que va fer Ibn Khaldun va ser que les dinasties segueixen cicles. Arriben, creixent i després s’extingeixen. No era ben bé així, però podia passar en circumstàncies extraordinàries que la força numèrica servís per substituir una dinastia i crear-ne una nova. Qualsevol poder polític podia ser considerat il·legítim, perquè Déu no va deixar dit com s’havia d’organitzar l’Estat. Tot allò no dit o fet pel profeta podia ser considerat il·legítim i es podia reclamar un poder polític ortodox (que generés un missatge ortodox, contra la pràctica il·legítima). A tot aquest procés se li va dir “asabiyyah”, la força del grup. Aquesta nova dinastia s’havia d’aguantar per la força d’uns mercenaris, que s’havien de pagar amb impostos. Era una cadena.

La migració pagesa àrab i berber

La migració estava protagonitzada per grups àrabs que sortien d’Aràbia. S’instal·laren al nord d’Àfrica i al-Àndalus barrejats amb grups berbers. No se sap perquè es van produir aquests processos migratoris. Migració de grups pagesos que portaven els diferents dialectes àrabs. No era una migració de persones i prou, sinó de grups organitzats que portaven tot el bagatge tècnic, que els servia per assegurar la seva supervivència. Coneixement sobre plantes i bèsties. Constitueix una xarxa a partir de la qual es difon un mercat d'espècies i variants de procedència oriental.

A la segona meitat del segle VIII hi ha una notícia on s’explica com l’emir recorda que va enviar una ambaixada a Síria i d’allà es va portar una varietat de magrana molt curiosa. Un dels assistents a aquesta reunió va quedar sorprès i va portar diverses mostres al lloc on vivia. Les va portar a l’emir i va ordenar que es plantessin a l’hort de l’estat. Des d’allà es va estendre per tot al-Àndalus. Al segle VIII hi havia una organització eficaç que permeté expandir la magrana per tot al-Àndalus.

L'organització social al món àrab

Es constituí un ordre social molt receptiu a les noves espècies i una organització eficaç per difondre-les. Moltes d’aquestes plantes tenien el seu origen a la Indoxina. Aquestes plantes requerien crear de forma artificial sistemes d’aclimatació pel cultiu d’aquestes plantes. Aquests coneixements permetien trencar amb la rigidesa de l’estiu. La introducció de sistemes hídrics permeté que l’estiu fos una època de creixement de les plantes. Garantia el fet que les collites no es concentressin en alguns moments de l’any agrari, sinó que permetia que s’allargués. L’èxit de difusió d’aquestes tècniques trobaren un medi social favorable. Grups pagesos que ordenaven i organitzaven la seva activitat d’acord amb una lògica marcada per la supervivència.

En qualsevol societat des del neolític, l'organització de la producció oscil·lava sempre en dos extrems: la supervivència (pensant en la supervivència del grup pagès) a través de la diversificació, les reserves i els intercanvis i l'especialització o comercialització: la major part de l’esforç es dedicava a la producció d’una sola varietat, orientada a la comercialització. I trobem grups pagesos que organitzen la producció pensant en la seva supervivència.

La possibilitat d’introduir noves varietats durant l'expansió i dominació àrab va fer que la població pagesa d'arreu fos molt receptiva al nou poder musulmà. No hi havia cap poder polític que fos capaç de controlar això.

Al “Calendari de Còrdova” (any 961) hi ha anotacions amb més de 200 plantes. El calendari agrícola es diversificà per obtenir més collites esglaonades al llarg de l’any i per evitar plagues. Era una societat que creà una xarxa de mercats, per on circulaven notícies, coneixements, espècies noves. Intercanvi de producció: migració tancada a finals del segle VIII.

Al-Àndalus: estats que es feien i es desfeien

Els historiadors Pierre Bichart i Andrew Watson van escriure sobre al-Àndalus i la revolució agrària que va dur a terme (1974). Segons aquests autors, els estats islàmics funcionaven amb la finalitat de reclamar els impostos. Eren estats qüestionables en termes islàmics. L'única manera que tenien per exigir acumulacions de diners era a través de tributs. Eren estats que es creaven i es desfeien molt freqüentment. Podien canviar de dimensions de forma molt freqüent.

Quan al 711 es produí la conquesta de la península Ibèrica s’organitzaren immediatament els procediments fiscals. Volien ordenar el territori que depenia del nord d’Àfrica i de Damasc. Al 750 la dinastia omeia va ser derrotada. Un omeia fugí i constituí una nova dinastia amb seu a Còrdova, entre els segles VIII-XI. Primer Emirat (emir= dirigent). A principis del segle X, Abd-Al Rahman III es proclamà califa (títol originàriament religiós). L’estat omeia s’havia consolidat.

Com es va consolidar el nou Estat Omeia a al-Àndalus?

Els Omeies es van consolidar organitzant campanyes militars i imposant la seva autoritat de forma pactada amb les poblacions autòctones. Aquests poders tenien com a enemic, com també li succeí a l'Imperi Romà, el temps i l’espai. Al segle X aquella comunitat creada per Mahoma, es trobava en una situació no prevista inicialment.

I és que al segle X hi havia tres unitats polítiques/religioses en l'espai musulmà, els califes:

• El Califat de Bagdad.
• El Califat omeia de Còrdova.
• I el Califat xiïta d’Al-Kareiguan, que funden la ciutat del Caire.

La fragmentació del poder califal a al-Àndalus

Aquests califats van acabar o bé dissolent-se, com el califat Omeia o fragmentant-se. Arribaren al segle XI amb una situació encara menys creïble. La divisió s’exceptuà amb l’aparició de noves dinasties. Aquesta extremada fragmentació dels creients de seguida va tenir ressò en les discussions sobre les tenses relacionades entre l’imanat (poder controlador del culte) i el mulk (poder polític). “L’únic poder polític que hi ha és el poder que existeix efectivament”.

Després de la desaparició del califat andalusí es van començar a constituir diferents poders polítics amb diferents dinasties, que produí una tensió continua entre la direcció religiosa de la comunitat i el poder polític. Es crearen les Taifes (poders dinàstics creats per antics membres de l’estat califal). A València els primers governadors taifes eren funcionaris encarregats d’organitzar els tombs de les séquies en època califal.

Eren poders polítics amb una gran mobilitat. Necessitaven tenir força numèrica al seu voltant que els donessin suport. Un poder polític que se sosté amb aquesta base tenia una força inicial inestable.

En el moment que l’Estat comença a engegar les rutines habituals comencen a sorgir qüestionaments religiosos: els experts en jurisprudència, els fiqh (o alfaquí), van escriure una carta a l’emir dels almoràvits reclamant la seva intervenció per acabar amb els poders polítics fragmentats (els fiqh cridant als almoràvits perquè tornin a unificar el poder polític). Amb els almoràvits tot això s’acabà, ja que va haver-hi una certa unificació del món àrab.

El segle XIII va ser el segle de les grans conquestes cristianes a la península Ibèrica.