La crisi de la monarquia francesa de l'Antic Règim

França estava regida, al segle XVII, per una monarquia de caràcter absolutista on el rei regnava amb el consell dels seus ministres. La societat continuava dividida per estaments, com en l'època medieval, però el seu sistema econòmic i social ja no era plenament feudal com abans, sinó que estava en transició cap al capitalisme. Però aquest sistema va entrar en crisi durant la segona meitat del segle XVIII. La crisi de la monarquia francesa va ser l'avantsala de la Revolució Francesa.

L'Antic Règim era encara vigent, perquè el mode de producció en el seu 85% continuava sent feudal (tradicional) i estava sotmès a un gran problema, les inclemències meteorològiques. Per això al llarg del segle XVIII van continuar produint-se successives crisis de subsistència, vinculades a episodis de males collites. El temps, doncs, marcava el ritme de l'economia, en una societat on les relacions entre senyors i serfs eren de tipus feudal i la propietat estava dividida entre els qui posseïen el domini eminent i els qui tenien el domini útil. Al segle XVIII la monarquia francesa va estar en mans de tres reis: Lluís XIV, Lluís XV i Lluís XVI.

L'Antic Règim i les institucions de la Corona

El concepte d'Antic Règim fou inventat durant la Revolució Francesa per designar els països, com França, on la societat estava dividida en estaments o ordres i la forma de govern de la monarquia era l'absolutista. L'Antic Règim implica tenir un sistema econòmic on el mode de producció feudal representa el 85% de l'economia i està sotmesa a un gran problema, el temps. Com en l'època medieval, la societat estamental estava formada per grups socials ben diferenciats: els privilegiats (la noblesa i el clergat) i els no privilegiats (camperols, comerciants, marginats...). A l'edat moderna aquestes divisions, tot i continuar, eren més complexes i sovint comerciants o altres representants de la burgesia enriquida aconseguien títols nobiliaris i escalar posicions dins d'aquest esquema social.

A França el 30% de la propietat estava en mans de l'aristocràcia senyorial (laica o eclesiàstica). Els serfs (camperols) havien de produir els seus cultius i pagar els impostos segons les normes del sistema de rendes feudals (pagament de taxes als senyors). I malgrat els intents de la monarquia per centralitzar el sistema, continuaven existint múltiples jurisdiccions: reial, senyorial i eclesiàstica. A França cada estat provincial recaptava els seus impostos i tenien lleis pròpies. No hi havia ciutadans, sinó súbdits.

En l'àmbit reial els súbdits havien de pagar:

• La taille (impost directe) proporcional dels ingressos que guanyava el pagès (4%).
• La Gabelle (impost directe sobre determinats productes de primera necessitat, com la sal).
• La Capitation (impost directe), imposada en època de Lluís XIV, per fer front a les despeses militars
• El Papier Timbré.
• La Vientieme.

En l'àmbit senyorial es pagaven:

• Els censos.
• Les Banalité (pagament per l'ús d'estructura propietat dels senyors, com els molins).
• Champart (el pagès havia de donar part de la collita al senyor).

I en l'àmbit eclesiàstic es pagava:

• El Delme (10% collita).

El 1789 aquest sistema entrà en un greu col·lapse, per una sèrie de factors que units expliquen el que passà després: la revolució. L'economia del país, a conseqüència d'una sèrie de males collites i despeses militars insostenibles, no donava per més. El sistema feudal francès estava a mig camí entre el sistema anglès (capitalista) i el de tots els països de l'est (feudalisme a ultrança). El 40% de la terra era de la pagesia.

Composició del Regne de França: les províncies fiscals i els estaments

França tenia 58 províncies, agrupades en 33 generalitats (organitzacions administratives). El 1789 el país tenia entre 28 i 29 milions d'habitants. Aquestes províncies, que també rebien altres noms com États o marquesats, tenien certs poders fiscals i polítics.

En l'àmbit social, la societat estamental comptava amb tres estats: L'estament del tercer estat (camperols i burgesos) representava el 98% de la població, el segon estat, la noblesa l'1,3-1,5% i el primer estat, el clergat el 0,5-0,7%. La població jove era el 35% (menys de vint anys).

Qui formava part del Primer Estat (clergat):

• 169.000 persones.
• Alt clergat: 139 bisbes
• Baix clergat: 88.500 monjos; 39.000 rectors i 20.500 vicaris.

Segon Estat (noblesa):

• 300.000 persones.
• Noblesa d'espasa (1781, reglament de Segur, per ser militar s'havia de ser noble i acreditar 4 generacions): 10.000 vivien a Versalles.
• Noblesa de toga.

Tercer Estat (els no privilegiats):

• 98% població, inclosa la burgesia.
• Burgesia: 8% població. Inclou l'alta burgesia comercial (colonial) i de talent (professions liberals) i la baixa, tallers, petits comerços.
• 90% pagesos.
• Primers obrers i assalariats.
• Criats
• Hi havia 40.000 jueus i 700.000 protestants.

La crisi de la monarquia de l'Antic Règim. Els orígens de la Revolució

Al llarg del segle XVIII una sèrie de factors convergeixen i posen en qüestió la viabilitat del sistema de l'Antic Règim i la mateixa supervivència de la monarquia. Les successives crisis econòmiques i socials, el moviment filosòfic de la Il·lustració i la mateixa fallida de la monarquia portaran a França cap a la Revolució.

El moviment filosòfic de la Il·lustració

La publicació de l'Enciclopèdia (1751-65) de Denis Diderot i Jean le Rond d'Alembert, que promovia el coneixement a través de la raó, va ser un impuls important per difondre el pensament il·lustrat a tot Europa. La Il·lustració promovia el coneixement científic i empíric però sense rebutjar a Déu.

El 1749 la publicació de l'obra “L'esperit de les lleis” de Montesquieu, on es dibuixava per primer cop la separació dels tres poders (executiu, legislatiu i judicial) però sempre dins la monarquia, va ser també un fort impulsor de les idees de canvi. Montesquieu proposava una monarquia il·lustrada, no absolutista.

Un altre il·lustrat destacat va ser Jean Jacques Rousseau que el 1762 publicà “L'opinió pública” on parlava de la necessitat que els il·lustrats donessin la seva opinió sobre els afers monàrquics. Perquè fins aleshores mai els pensaments dels nobles sortien de l'àmbit dels salons. Rousseau animava als nobles a donar la seva opinió als diaris. Serà una influència il·lustrada durant la revolució. La Il·lustració no va ser la causa de la revolució, però quan esclatà se li donarà una nova dimensió al moviment il·lustrat, que es reinterpreta.

La revolució reinventà la il·lustració. Rousseau va ser un dels il·lustrats que més influència tindrà durant la revolució per la seva idea de pacte social. Però Rousseau no parlà mai del dret a la insurrecció. En canvi, el filòsof anglès John Locke sí que havia parlat del doble pacte: elecció dels governs, i si aquests no compleixen el pacte, quedava anul·lat. La primera part de la revolució es basà en Rousseau. En canvi, la Convenció defensava les idees de Locke.

Crisi econòmica i social

El corrent il·lustrat advertí al monarca Lluís XVI sobre els efectes negatius de la política econòmica que s'estava aplicant al país, en un moment on França registrava nombroses crisis de subsistències. A partir de 1774 Lluís XVI recollint les idees de la Il·lustració nomenarà una sèrie de ministres il·lustrats per solucionar els problemes financers: Anne Robert Jacques Turgot (en el càrrec entre 1774-1776), Jacques Necker (1776-1781), Charles Alexandre de Callone (1783-1787) i Étiene-Charles de Brienne (abril 1787- agost 1788). Tots eren nobles.

El rei i els seus ministres pretenien reformar el poder sense tocar res. El que es va fer amb aquests ministres va ser posar a la noblesa en contra de Lluís XVI, perquè, a partir de 1774, les diferents mesures aprovades pels ministres implicaven que tothom havia de pagar impostos, inclosos els nobles: i això portaria a la Revolta dels Privilegiats (1787-88), també coneguda com la revolta aristocràtica.

La crisi financera actuà com a catalitzador. França estava en fallida per la guerra dels Set Anys que acabà el 1763. França perdé el Canadà i les illes del Pacífic. Encara havia de pagar els préstecs de la guerra de Successió espanyola i França entrà en la guerra d'Independència de les Colònies nord-americanes contra Gran Bretanya (1776-1783). A més a tot això cal sumar la pujada de preus: des de 1789 el blat era un 150% més car.

Proposta de reforma del ministre Turgot

Turgot (un fisiòcrata que participà en la redacció d'alguns articles de l'Enciclopèdia) creu que la riquesa ha de venir de la terra, l'agricultura. Per això proposa la repoblació de terres, però les seves idees arriben tard perquè la revolució industrial està molt a prop. Turgot recomana una explotació de la terra més eficaç, amb una rotació triennal i explotació intensiva. A més suggereix aprovar la llibertat d'empresa i de comerç, per poder crear un autèntic mercat nacional. Però tot això era inviable. Recomana una tributació equitativa i racional. Aquestes propostes són rebutjades pels Parlaments (nobles) perquè suposa perdre els seus beneficis.

Proposta del ministre Necker

Seguint la teoria de Turgot, Necker introdueix un element: les tributacions de nobles i eclesiàstics han d'anar en funció de la seva propietat. Introdueix un element de racionalitat. Proposa fer un cadastre (1776). Els nobles es rebel·len. Defensen que per aprovar qualsevol canvi d'aquest tipus s'han de convocar Estats Generals, que no s'havien reunit des de l'any 1614.

Proposta del ministre Calonne

Proposa que per fer els cadastres es convoquin unes assemblees provincials, les que hauran de decidir quan i qui paga els impostos. Aquestes assemblees provincials no s'han de fer segons els estaments sinó segons la riquesa i les classes. Això és un pas molt important. Els nobles com a resposta a Calonne demanen la convocatòria d'Estats Generals.

Proposta del ministre Brienne

El ministre Brienne intentà que Lluís XV portés a terme la proposta de Calonne. L'any 1787 es convocà una Assemblea de Parlamentaris als quals s'exigia que fessin un cadastre i paguessin segons la seva riquesa. El Parlament de París s'hi negà i es tancà (el rei impedeix que es torni a reunir). La resta de parlaments fan el mateix.

La darrera oportunitat davant la crisi de la monarquia francesa: l'Assemblea de Notables i la convocatòria dels Estats Generals

El 5 de maig de 1788 es fa una Assemblea del clergat on donen suport a què s'havia decidit a l'Assemblea de Parlamentaris. El 25 d'agost de 1788 és destituït Brienne i torna Necker, que convocà Estats Generals, únic òrgan que podia decidir si el primer i el segon estat havien de pagar impostos.

L'agost de 1788 es pren la decisió de convocar els Estats Generals, que s'obriran en sessió solemne el 5 de maig de 1789. Són convocats per parlar sobre la qüestió econòmica. Dins l'Assemblea de Parlamentaris hi havia una part de nobles que eren partidaris de pagar impostos, però la majoria no volia.

La minoria de nobles que estava a favor de pagar impostos són coneguts com els “patriotes”, que el 1788 formen el partit Patriota. El novembre de 1788 es constitueix una societat política: “Societat dels 30” formada per Lafayette, Condorcert, Mirabeau. Feliciten el rei per la convocatòria dels Estats Generals, però diuen que si això s'ha de votar als Estats Generals reunits per ordres, sempre es perdrà 2 a 1. El primer i segon ordre sempre votaran contra els impostos. El que demanava el partit patriota era votar per persones, no per ordres. Però Lluís XVI s'hi oposà. Si es votava per persona era possible que tirés endavant la proposta perquè tothom pagués impostos.

El ministre Necker convocà una segona Assemblea de Notables entre l'octubre i el novembre de 1788. Lluís XVI acceptà doblar el nombre de representants del tercer estat, però es continuava votant per ordres. A finals de 1788 l'abat Sieyès recolzà els Patriotes i publicà l'opuscle “Assaig sobre els privilegiats”. El gener de 1789 publicà “El tercer estat”.

Sieyès plantejava l'essència del noble, que davant el tercer estat no és res. La política havia de fer-se pensant en el tercer estat, que és la majoria. A partir d'aquí la gent va prenent consciència que és alguna cosa. La discussió arribà al carrer. Apareixen caricatures ridiculitzant els nobles. Part dels nobles comencen a veure que cal una reforma de l'estat, però la reforma trencava els fonaments de l'Antic Règim.

Els "Cahiers de Doléances"

Els representants de les províncies del tercer estat recullen totes les seves queixes en els “Quaderns de Greuges”. Se'n van fer uns 30.000 quaderns. Tothom es podia adreçar al rei i queixar-se.

Característiques comunes:

• Tots mostren una fidelitat al rei. L'únic que demanen és que es limiti el poder reial. El 1788-89 no hi ha consciència revolucionària.
• Tots reflecteixen i demanen unes constitucions (lleis) que garanteixin la llibertat individual. Això es refereix sobretot als pagesos de la Vendée (llibertat pel que fa a l'abolició dels drets feudals). No es demana mai un règim parlamentari.
• Es demana una igualtat davant de l'impost.
• Es demana la supressió dels abusos de la justícia senyorial.
• Supressió de les banalités (mals usos), com l'obligació dels treballs obligatoris al senyor. Realment entre la pagesia no hi havia malestar, el problema era que es limités la jurisdicció senyorial.

Queixes per estaments davant la convocatòria d'Estats Generals:

• Primer estament: amb els quaderns de greuges, l'alt clergat demanava un nou concordat. Que Roma no controlés tant el nomenament de bisbes i que hi hagués una certa autonomia. El baix clergat demanava que els bisbats no es posessin tant amb les parròquies.
• Segon estat: disminució del poder reial.
• Tercer estat: que els béns eclesiàstics es destinessin a utilitats públiques. Els pagesos demanen el dret a caça. Que es facin caixes de suport a dins els camps en cas de crisi. Supressió dels drets feudals.

El 24 de gener de 1789 es va publicar el reglament d'elecció dels diputats als Estats Generals:
El Primer Estat elegia els seus membres per sufragi directe. Es feien reunions de l'alt clergat i elegien un representant per província. El clergat regular triava 1 representant per cada 10 membres de cada monestir. En total s'elegeixen 291 eclesiàstics (200 eren regulars i 97 prelats).

El Segon Estat també elegí els seus membres per sufragi directe. En total van enviar 270 membres: 70 alta noblesa i 200 nobles de província.

L'elecció dels membres del Tercer Estat va ser més complex: l'elecció no era per sufragi directe sinó amb sufragi de segon i tercer grau. Podien ser elegits els majors de vint-i-cinc anys. S'havien de triar els representants del camp i de la ciutat.

• Al camp es triava 2 representants per cada 200 famílies.
• A la ciutat:
  • Gremis: 1 representant per cada 100 membres.
  • Negociants: 2 representants per cada 100 membres.
  • Altres habitants: 2 representants per cada 100 membres.
  • Aquests representants de cada ciutat es reunien i elegien 2 membres per ciutat (tercer grau).

En total els representants del tercer estat van ser 570 membres:

• 200 homes de lleis
• 100 negociants, banquers, industrial
• 50 propietaris rurals.
• La resta era burgesia baixa. En total van ser elegits 1.139 representants.