[Llibre] 'El segle soviètic' de Moshe Lewin
Reflexió sobre el fragment del text de Moshe Lewin “De cuadros a herejes” a “El siglo soviético”
Moshe Lewin, historiador nascut a Polònia el 1921 i resident als Estats Units era un dels investigadors crítics de Rússia i l'URSS més coneguts i va ser durant molts anys professor d’història a la Universitat de Pennsylvania. Ha escrit entre d’altres "Lenin’s Last Struggle", “The making of the Soviet System” i "Russia-USSR-Russa". El fragment analitzat és una part del capítol tercer (De cuadros a herejes) del seu llibre “El siglo Soviético” que té per subtítol “¿Qué sucedió realmente en la Unión Soviética?”. Lewin, segons explica en la introducció de l’obra, ha realitzat investigació exhaustiva per desentrellar quins van ser els mecanismes i els puntals de l'URSS al llarg de la seva història.
En el fragment a analitzar parla sobre la figura de Stalin i dels mecanismes interiors que utilitzà per apoderar-se del poder dins el partit i el país. Stalin no fou un personatge que sobresortís per la seva activitat política ni intel·lectual abans i després de la revolució. Quan va ocupar el càrrec de secretari general del partit, el 1922, el seu paper encara no seria decisiu, però en les seves paraules ja es començaven a llançar certs missatges que acabarien esdevenint la seva praxi política. Lewin posa com a exemple unes paraules pronunciades durant el XIII Congrés del partit, just morir Lenin, sobre el paper dels camarades del partit (els que ocupaven les posicions més altes). Per Stalin els quadres havien de dur a terme una tasca fonamental dins del partit, tasca de control sobre la resta de la militància i havien de fixar-se fins al darrer detall. Tots sabem com van acabar aquells militants del partit que no van seguir la línia traçada pel seu líder.
En aquest sentit, Lewin ens explica la irracionalitat de la lògica de Stalin i de com aquest quan fallava alguna cosa havia de trobar sempre una persona que pagaria molt car aquest error. La sense lògica del Terror aplicat a partir de 1929 buscava eliminar la dissidència interna i Stalin no dubtava a acusar de “desviacionista” fins al més alt càrrec del partit. No importava si aquest es tractava d’un personatge com Trotski per tal d’injuriar-lo i arribar a ordenar el seu assassinat.
Stalin arribà a crear una imatge d’ell mateix com a líder indiscutible de la revolució (quan el seu paper havia estat secundari) i no dubtava en mentir descaradament en els llibres d’història per tal de presentar-se com a protagonista. Arribà a amagar els veritables desitjos de Lenin en morir per tal de presentar-se com a continuador de la seva obra. Com explica Lewim Stalin amagà el Testament de Lenin i Stalin va realitzar un muntatge conegut com el “Jurament a Lenin” on llistava una sèrie de suposades ordres que havia deixat escrites Lenin i que ell seguiria al peu de la lletra. Lewim afirma que aquesta maniobra no tenia altre sentit que la de preparar el seu propi culte.
Fou durant la guerra civil que Stalin i altres com ell es convertiren en líders, mentre d’altres s’acostumaren a la brutalitat, a la crueltat i al terror, que era essencial per a la supervivència. Inevitablement, durant la guerra civil els homes durs se situaren en un primer pla. Solament la disciplina severa podia ser útil al règim. El sofriment del període del comunisme de guerra causà un descontentament molt estès i els dirigents veien de seguida amb claredat que una oposició organitzada era massa perillosa per ser tolerada. L’oposició es prohibí el 1921. El terror revolucionari era la tasca de la txeca. Es digué que tot allò era la primera etapa d’una transició cap al comunisme. Els funcionaris del partit, que no tenien cap experiència de planificació, varen fer pèssimament la tasca d’organitzar la indústria. Els comissaris lluitaven, improvisaven, confiscaven i executaven. En aquesta terrible escola aprengueren les lliçons de l’art de governar Stalin i la majoria dels seus futurs addictes.
Stalin ascendí a la cúspide del poder d’una forma gens accidental. Hi col·locà al seu voltant a funcionaris de grau mitjà del partit que havien ascendit durant la guerra civil, persones semi analfabetes i simples. El més important per a ells era la disciplina. L’ascens de l’estalinisme i del Secretariat es produí mentre l’economia soviètica es recuperava amb rapidesa sota la influència beneficiosa de la NEP. El poder de Stalin es consolidà.
El control de Stalin no va ser absolut fins a finals de la dècada dels anys vint. Després de la mort de Lenin, Stalin havia d’anar amb peus de plom. El Comitè Central coneixia el Testament de Lenin i Stalin no podia anar massa enllà en les seves intencions, almenys fins que no destruís del tot a Trotski, Zinoviev i els seus aliats. En aquells anys estava enlloc que fer amb la industrialització. Si es donava prioritat a la indústria pesant, això comportava multiplicar els sacrificis. Una decisió favorable a la planificació centralitzada i contra les forces del mercat canviaria tant l’escena política com econòmica i acabaria empenyent l'URSS cap al totalitarisme.
Stalin no opinà durant aquest període gaire al respecte. L’explicació més probable és que sempre hagués contemplat la NEP com un compromís forçat i temporal. A l’hivern de 1927-28 es comença a desmantellar la NEP amb l’evident aprovació de Stalin, malgrat que en tots els discursos oficials es continuava exaltant els principis de la NEP. Stalin afrontà el problema del proveïment del gra amb violència. La violència s’exercia contra tothom. Començava una nova era coercitiva.
Com bé expressa Lewin, Stalin convertí els quadres del partit, aquells més experimentats i cultes, en heretges. Ja no els hi eren útil per Stalin per construir el seu socialisme en un sol país. La seva concepció dels quadres com a bons dirigents disciplinats no concordava amb l’esperit dels vells quadres. I ara com a heretges, eren enemics de l’estat i se’ls havia d’eliminar físicament. Se’ls acusava de traïdors o de ser espies de l’enemic. De la vella classe dirigent bolxevic ben poca cosa va quedar.
