La dictadura franquista (1939-1975)

La dictadura franquista s'implantà en el territori que durant la Guerra Civil Espanyola estava en mans del bàndol rebel feixista, fins que el bàndol dit "nacional" ocupà tot el territori de l'Estat. A partir de 1939 tota Espanya estava sota el règim dictatorial del general Franco.

L'organització del Nuevo Estado

a) El nuevo estado

El sistema polític, social i econòmic imposat al conjunt d'Espanya el 1939 va ser un règim feixista comparable al de Mussolini a Itàlia, o al de Hitler a Alemanya. És conegut amb l'etiqueta de franquista no perquè fos substancialment diferent, sinó pel nom del dictador que el dirigí des del començament al final, Francisco Franco Bahamonde.

Franco havia aconseguit ràpids ascensos en la carrera militar gràcies a la seva participació en la Guerra d'Àfrica. Els militars destinats al Marroc eren coneguts com a africanistes. Eren partidaris de l'ús de la guerra per imposar els seus interessos i favorables a utilitzar aquesta lògica de violència i disciplina militar en la política.

b) L'Estat dels vencedors

La prioritat del nou règim, a mesura que avançada en la dominació de més territori a la guerra civil, era la construcció d'un Estat pensat per garantir que les idees i els interessos socials, econòmics i culturals dels vencedors dominessin sobre el conjunt de la societat per sempre més. Per tant, resultava indispensable el control i la repressió dels vençuts, que eren totes les persones que havien defensat el govern legítim de la República. Mai es va cercar un compromís amb els derrotats, sinó la seva submissió.

c) El principi jeràrquic

Per acomplir aquests designis, el Nuevo Estado s'organitzà de dalt a baix, seguint un ordre rígidament jeràrquic. Franco era el cap de l'Estat, el cap del Govern, el cap de l'exèrcit (Generalísimo de todos los Ejércitos) i cap del partit únic (el Movimiento) tot alhora, per un període indefinit i amb poders il·limitats, només responsable “ante Dios y ante la Historia”. Per tant, tenia la llibertat de nomenar i destituir ministres i alts càrrecs quan volgués Els ministres s'encarregaven de nomenar els càrrecs de confiança dels seus departaments - amb el vistiplau de Franco - i així successivament en tots els nivells de l'administració.

En aquest esquema organitzatiu, el ministre de la Governació era una peça fonamental, perquè era l'encarregat de nomenar els governadors civils - un per província -, els presidents de les diputacions i els alcaldes de les capitals de província.

d) El centralisme

A més de controlar els càrrecs per nomenament directe i els funcionaris pel sistema de la depuració, es controlava també les competències que tenien. L'Estat franquista era terriblement centralista i uniformitzador: no només eliminà la democràcia sinó que també retallà les competències tradicionals que tenien els ajuntaments i les diputacions provincials.

El control social

El franquisme es recolzava en aquelles corporacions que, com l'Exèrcit i l'Església catòlica, van ser fonamentals ja en temps de la Guerra Civil. El règim creà noves institucions per ajudar a complir els propòsits. Seguint l'exemple dels altres règims feixistes, les principals institucions de la dictadura van ser:

• El partit únic, anomenat Falange Española Tradicionalista de la Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas (FET-JONS)
• El sindicat únic, anomenada Central Nacional Sindicalista (CNS), popularment conegut com a "sindicato vertical".
• Les imprescindibles i múltiples institucions policials per assegurar el control de la població.
• Les institucions empresarials.

Cada institució esmentada tenia la seva pròpia xarxa d'altres institucions que giraven al seu entorn:

• L'Església, comptava amb multitud de grups al seu interior, un dels més actius era Acción Católica.
• L'Exèrcit comptava amb el Servicio Militar Obligatorio, d'una durada de tres anys, que tenia l'objectiu de formar l'autèntic esperit nacional entre els joves.
• La Falange, amb el Movimiento Nacional, controlava la societat. El partit creà una extensa xarxa de grups per agrupar la població:
  • El Frente de Juventudes, agrupava la joventut.
  • La Sección Femenina, s'encarregava de l'educació de les noies per ser unes bones esposes, portar l'economia familiar i educar els nens.
• La policia, a través de la Brigada Politicosocial investigaven i torturaven els espanyols "desafectos".
• Els empresaris controlaven els treballadors. Eren els responsables del Sindicato.

La repressió

Organitzar tot aquest entramat estatal era molt fàcil en una societat no democràtica que estava passant per una dura etapa de postguerra. Els grups clandestins de l'oposició que podien resistir a la dictadura no estaven encara ben organitzats.

Els vençuts en la Guerra Civil es trobaven totalment desarticulats. En primer lloc, durant la guerra es produí una intensa mortaldat de militants polítics i sindicals als fronts de combat. En segon lloc, milers de militants havien estat víctimes d'assassinats o execucions durant la guerra i la immediata postguerra. En tercer lloc, centenars de milers eren a la presó o a l'exili. I la mort i l'exili s'havien endut una munió de científics, artistes i intel·lectuals com Federico García Lorca, Manuel Machado, Miguel Hernández, tots ells morts durant la guerra o a l'exili. I Rafael Alberti, Pau Casals, Pompeu Fabra, Carles Riba, Pere Bosch, forçats a l'exili.

a) Víctimes de la repressió

Es calcula que hi va haver un mínim de 150.000 sentenciats mort i executats durant la Guerra Civil i la primera postguerra; 280.000 presos en camps de concentració i 250.000 exiliats definitius que ja no tornaren al país mai més.

Repressió als treballadors públics i d'altres sectors:

• Les depuracions tenien l'objectiu d'acomiadar a tots els funcionaris considerats republicans de les institucions de l'Estat.
• Els acomiadaments polítics, acusats de desafectos del règim eren acomiadats de la feina.
• Els desterraments de persones conegudes a llocs aïllats del territori espanyol.
• L'espoli de les propietats dels republicans.

Aquesta situació de gran repressió causava entre la població la por. El règim aconseguia el seu objectiu d'eliminar l'enemic i mantenir la gent atemorida, vigilada, controlada i castigada.

Ideologia del franquisme

L'única ideologia de Franco era la idea de mantenir-se al poder. Per aconseguir-ho el règim va haver de crear una ideologia, en molts casos copien les idees d'Itàlia o Alemanya. En el franquisme, destaca l'ultranacionalisme espanyol, l'ocultació històrica, el nacionalcatolicisme i el corporativisme.

• Ultranacionalisme: tenia l'objectiu d'exaltar els valors de la pàtria espanyola per sobre de tot. Era un nacionalisme excloent i que mitificava la història del país.
• Ocultació de la història: no hi havia història sinó mites, amb parts de la història que s'ocultaven i s'excloïa l'origen plural del país.
• Nacionalcatolicisme: el franquisme identificà la pàtria amb la religió catòlica. La religió es convertí en un deure ciutadà. Tot el que la religió era vist com a pecat, el franquisme ho convertí en delicte al codi penal. L'Església es va mantenir al costat del poder, sobretot en la primera etapa de la dictadura i va promoure una ferotge repressió ideològica contra la sexualitat i la dona, entre molts altres temes.
• Corporativisme de tipus paternalista: teoria de Mussolini segons la qual la democràcia era individualista i al ser individualista igualava els febles amb els forts i enfrontava uns ciutadans amb els altres. Franco proposà la creació de corporacions, bàsicament una per les famílies, pels municipis i pel sindicat. La "democràcia orgànica" de Franco volia dir que les persones eren representades a partir del vot, si no a través de les corporacions que cuidaven d'ells (el cap de família, l'alcalde i l'empresari). Els caps de família, els alcaldes i els empresaris eren les persones que representaven als ciutadans en les Cortes de Procuradores (actual Congrés), on participaven representants d'aquests tres terços.

La societat davant el règim franquista

La societat quedava dividida en dos grans grups: els partidaris de la dictadura i els opositors. Els diferents graus d'acceptació del règim eren molt diferents:

• Els partidaris convençuts: les persones ideològicament properes al règim i que van obtenir beneficis de la dictadura.
• Els catòlics més intransigents, van acceptar el nou règim sense problemes.
• Els republicans que van enganyats: tots aquells republicans forçats a participar en la División Azul durant la Segona Guerra Mundial, amb la promesa de ser perdonats tots els seus crims de guerra.
• Els indiferents o supervivents.
• Els partidaris crítics amb el sistema.
• L'oposició activa del règim, grup molt divers i actiu en diferents graus d'implicació.

Evolució de la Dictadura franquista

La postguerra i el suport als feixismes europeus (1939-1945)

a) Política interna i relacions internacionals durant la Segona Guerra Mundial

Pel que fa a l'evolució política del règim, cal destacar que el període de la postguerra més immediata va ser per la dictadura una etapa d'eufòria. Durant els primers anys de la dictadura es desenvolupà una activitat legislativa frenètica de cara a construir la nova legalitat. En són alguns exemples:

• La Ley de Creación de las Cortes (1942), per la qual es constituïa un parlament purament consultiu els membres dels quals eren, en la seva majoria, nomenats per Franco.
• El Fuero de los Españoles (1945), una falsa declaració de drets perquè podien ser suspesos cada cop que el govern volgués.
• La Ley de Referéndum (1945), que permetia fer consultes a la població.

Entre el 1939 al 1942 la dictadura i especialment Franco, tenien la sensació que el món s'encaminava cap a un nou ordre internacional dominat pel feixisme. Durant la Segona Guerra Mundial, especialment quan semblava que Hitler guanyaria, Espanya passà de la neutralitat a la no-bel·ligerància: expressió que amaga la participació espanyola en el conflicte, sobretot contra l'URSS.

L'exèrcit espanyol formà la División Azul, que va combatre al front rus de l'est a les ordres dels nazis i facilità a Alemanya la importació de mà d'obra i de productes estratègics espanyols com el mercuri o el wolframi. També col·laborà en tasques d'espionatge i d'abastiment a vaixells alemanys en els ports espanyols entre un llarg etcètera d'altre tipus d'ajuda al III Reich.

Amb la derrota dels alemanys a Stalingrad i sobretot després del desembarcament de les tropes angleses i nord-americanes al nord d'Àfrica el 1942, les perspectives pel bloc feixista a la guerra mundial van canviar i el règim començà a témer que la possible derrota nazi podia compartir la desaparició de la mateixa dictadura espanyola. Acaba la guerra, amb la derrota dels feixismes, la situació internacional per la dictadura s'agreujà, fins al punt que el 1946 arribà la condemna de l'ONU al règim franquista i l'aïllament diplomàtic internacional.

b) Situació interna

La postguerra es caracteritzà per la pràctica totalitat de la població per ser una època de fam i de por. On més es va patir la fam va ser a les ciutats per la falta d'abastiment dels aliments. A més, va sorgir un mercat negre paral·lel de productes que es podien aconseguir ignorant tots els controls governatius. Aquesta corrupció va ser coneguda com l'estraperlo, que permetia als més rics i amb connexions amb el règim no haver de patir pel desproveïment d'aliments. En aquest mercat negre es venien els aliments fora de les estrictes normes de racionament imposades per la dictadura i amb preus més elevats.

La postguerra va ser un període gran repressió. Les dades mostren que la repressió va ser molt dura:

• 60.000 persones van ser executades després de la guerra.
• 200.000 persones estaven esperant a la presó ser executats

Franco va allargar la guerra per convertir-la en una guerra d'extermini. Fins al 1948 la repressió de la postguerra va ser molt elevada.

En l'àmbit econòmic, la greu crisi de la postguerra va provocar una paràlisi en l'economia espanyola.

c) Forces de l'oposició

En una lluita desesperada per evitar donar per tancada la Guerra Civil, que xocava amb l'escassetat de mitjans i les dificultats de trobar suport entre una població civil derrotada i espantada, els líders republicans buscaren des de l'exili mantenir la legalitat i la continuïtat de la República. Així els dirigents republicans van intentar difondre entre la diplomàcia del món l'idea que Franco no representava el poder legal. A París s'havia traslladat la seu de la Presidència de la República i també de la Generalitat de Catalunya.

Amb l'objectiu de provocar la reobertura de la guerra que obligués intervenir a les potències aliades, es van crear grups de guerrillers (maquis), seguint les instruccions del Partit Comunista i la CNT. Es va planificar la invasió de la Vall d'Aran el 1944, en una operació organitzada pel partit comunista, però que acabà en fracàs. Els opositors espanyols no van rebre l'ajuda esperada de les potències aliades, que únicament van fer una condemna simbòlica del règim de Franco el 1945. A poc a poc les esperances de derrotar el franquisme es van esvair.

A les presons els presos es van començar a organitzar per mantenir la moral i preparar-se per realitzar un cop fora de la presó les accions clandestines per poder derrotar el franquisme.

La derrota dels feixismes europeus i l'aïllament internacional de la dictadura (1945-1953)

a) Relacions exteriors

Acabada la Segona Guerra Mundial, el 1945, es va veure que les potències aliades no van intervenir a Espanya per fer fora al règim franquista. El motiu pel qual no van intervenir va ser perquè preferien a un dictador anticomunista que no pas un govern que pogués ser aliat de l'URSS.

Les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial, per justificar la seva no-intervenció, van aprovar l'any 1946 una resolució segons la qual es declarava il·legal al govern de Franco i es demanava que cap país del món mantingués relacions diplomàtiques amb el règim. Aquesta decisió, que pretenia salvaguardar la imatge de les democràcies va acabar perjudicant els ciutadans espanyols, ja que va provocar l'aïllament del país i agreujar la greu crisi econòmica que venia patint a conseqüència de la guerra. Argentina fou l'únic país del món que no va retirar el seu ambaixador.

A l'inici de la dècada de 1950 els països del bloc occidental ja començaven a pensar en què era necessari col·laborar amb Franco, ja que podia ser un fantàstic aliat en la lluita contra el comunisme de la nova etapa oberta, la guerra freda.

b) Situació interna

A partir de 1945 el règim maniobrà amb una certa habilitat, per amagar els aspectes feixistes més superficials, difonent la idea de la seva neutralitat en la guerra i assegurant que es volia restaurar la monarquia. Amb aquest propòsit, es començà a legislar per crear l'aparença d'un règim d'estat de dret. Es van aprovar les "Leyes Fundamentales del Reino", eren un total de vuit:

• Fuero del Trabajo (1938): primera de les lleis fonamentals, text d'inspiració feixista. Reivindica l'esperit de la reacció contra el capitalisme liberal i el materialisme marxista.
• Ley Constitutiva de cortes (1942): dotava a Espanya d'un organisme consultiu, les Cortes de Procuradores.
• Fuero de los Españoles (1945): carta de drets malgrat que en qualsevol moment podien ser suprimits.
• Ley del Referéndum (1945): Franco podia preguntar al poble sobre algun tema que li interessés.
• Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado (1947): Franco era designat com a Cap de l'Estat de forma vitalícia i a partir de la seva mort s'instauraria la monarquia del Movimiento Nacional. No es deia qui seria el successor.
• Ley de los Principios Fundamentales del Movimento (1958): recollia la definició de la nació.
• Ley Orgánica del Estado (1967).
• Ley para la Reforma Política (1976, aprovada durant la transició).

Després de 1945, tot i que el règim va sobreviure a la caiguda dels feixismes a Europa, l'economia espanyola continuava en la més absoluta ruïna. L'autarquia volguda pel dictador estava agreujant la postguerra.

S'entén per autarquia la teoria econòmica segona la qual, Espanya havia de ser autosuficient econòmicament, havia de reduir les importacions al mínim i per tal de no veure's sotmesa a cap potència exterior. Això suposava trencar els lligams i les dependències amb l'exterior.

El règim franquista s'inventà en aquesta època una pseudocultura popular amb l'objectiu d'oferir una imatge del país menys negre. Intentà promoure una imatge del país alegre, desenfada. S'inventà la canción española (copla, flamenc andalús...).

c) Oposició

Amb la Segona Guerra Mundial acabada i la política de la no-intervenció de les potències aliades a Espanya, els dirigents i exiliats republicans van veure com les seves esperances de portar la guerra mundial a Espanya es diluïen. Molts d'ells van perdre tota esperança i van donar per acabada la seva activitat a l'oposició.

Acabada la Segona Guerra Mundial, el Partit Comunista d'Espanya donà instruccions el 1947 per dissoldre les guerrilles internes dels maquis.

A les presons començaven a sortir alguns dels presoners polítics a partir de concessió d'indults i la finalització de les penes. Molts dels expresoners impulsaren la lluita clandestina contra el franquisme. El 1951 es produí una vaga dels tramvies de Barcelona a conseqüència de la pujada dels preus. Era la primera mobilització popular important que es produïa a Barcelona després de la fi de la guerra civil.

El restabliment de les relacions internacionals del règim (1953-1959)

a) Relacions exteriors

A principis de la dècada de 1950 el règim cercava la normalització de relacions amb l'exterior. Les prioritats de Franco eren dues:

• L'acostament i el reconeixement oficial dels Estats Units
• La redefinició de les relacions amb el Vaticà.

Els contactes amb els Estats Units van ser relativament senzills. El règim cercava una línia de crèdit per recuperar l'economia del país. El primer crèdit dels Estats Units arribà al 1951 i va permetre a l'any següent la fi de la política de racionament.

El 1953 es va signar els acords militars amb el Govern nord-americà que comportaven la cessió de territori espanyol per a la construcció de les bases militars nord-americanes a Torrejón, Rota i Morón. D'aleshores ençà, el clima de relacions bilaterals convertí Espanya en un potent aliat dels Estats Unitats a la Mediterrània a la vegada que convertien els Estats Units en la garantia de l'estabilitat i la consolidació internacional del règim de Franco.

Tots els dictadors tenen el seu petit moment de glòria i el de Franco arribà el 23 de desembre de 1959, quan va rebre la visita del president nord-americà Eisenhower. Franco no va sortir mai a l'estranger després de la Segona Guerra Mundial.

De resultes d'aquestes bones relacions amb els americans, el 1952 Espanya va ser admesa a la UNESCO i posteriorment al 1955 entrà definitivament a l'ONU. El 1952 se celebrà a Barcelona el XXXV Congrés Eucarístic Internacional, que serví per preparar el Concordat amb el Vaticà, signat el 1953.

b) Situació interna

En aquests anys es van produir enfrontaments dins les diverses famílies del franquisme (grups de persones amb una ideologia i uns orígens molt diversos: monàrquics, falangistes, carlistes o militars). El 1956 i 1957 es produí una onada important de vagues i protestes estudiantils a la Universitat de Madrid sense precedents. Aquests fets van provocar una crisi interna dins el govern de Franco.

Crisi política del 1956-1957

En aquesta fase de crisi Franco va dur a terme la primera gran remodelació del seu govern, reduint el nombre de militars i donant entrada a un nou grup de persones "civils" vinculades a l'organització catòlica de l'Opus Dei. El nou personal polític vinculat a l'Opus Dei ocupà càrrecs de l'àrea econòmica. L'almirall Carrero Blanco guanyava pes.

Dins de les diverses famílies polítiques del franquisme, aquells que provenien del partit únic, els falangistes, no van desaparèixer, però a mesura que la guerra civil era més llunyana en el temps, els seus membres més veterans s'anaven retirant. El relleu de la vella guàrdia (els militants falangistes d'abans de la guerra civil) va ser gairebé complet i deixava clar que l'autèntic cap de FET-JONS era Franco i que Carrero Blanco també podia influir en el nomenament de falangistes concrets als càrrecs de l'administració.

El grup vinculat a l'Opus Dei se'ls coneixia com a "tecnócratas", gent jove que havia pogut estudiar a les universitats nord-americanes i amb molta capacitat intel·lectual. Els ministres de l'Opus Dei tenien la missió de deixar enrere la política econòmica autàrquica i introduir l'economia capitalista en una Espanya oberta a les inversions estrangeres. El personatge clau del grup va ser Laureano López Rodó que transformà l'economia autàrquica en una nova economia productiva capitalista.

El tàndem Carrero Blanco - López-Rodó amb els ministres opusdeistes van fer-se càrrec de l'economia del país i van ser els ideadors del Plan Nacional de Estabilización Económica (1959).

El Plan de Estabilización pretenia preparar l'economia espanyola per obrir-la a l'entrada d'inversions capitalistes de l'exterior. Entre les mesures més importants, destaquen:

• La liberalització de la burocràcia econòmica.
• La retirada de la prohibició d'entrada de capital estranger.
• La devaluació de la pesseta.
• La congelació dels salaris.

Aquest Plan va produir una alta inflació que va repercutir en les classes populars.

El ministre de la Governació Alonso Vega endurí la repressió (Ley de Orden Público, 1959) i els falangistes en el govern van intentar desmobilitzar els treballadors amb l'oferiment d'obrir-se a la negociació col·lectiva i a què els enllaços sindicals poguessin tenir un paper important en la negociació (Ley de Convenios Colectivos, 1958).

c) Oposició

L'oposició franquista que encara restava viva dels temps de la Guerra Civil havia sofert un cop mortal en els anys 1947-1948. Les organitzacions polítiques de l'interior van perdre a partir d'aquell moment qualsevol possibilitat de protagonisme i les direccions a l'exili que es trobaven a l'exterior del país tenien moltes dificultats per mantenir el contacte amb la realitat interna espanyol. Era un procés que s'agreujava encara més per la mort d'alguns dels principals dirigents republicans per motius d'edat.

Els partits comunistes (PCE i PSUC), el sindicat anarcosindicalista (CNT) i el partit socialista (PSOE) mantenien una certa organització a l'exili, encara que la CNT estava molt dividida. A l'interior del país, les desarticulacions de grups clandestins i nuclis dirigents de finals dels anys quaranta abocaven a una vida grisa i d'estricta supervivència als anys cinquanta.

Tanmateix, mobilitzacions populars més o menys espontànies de la dècada dels cinquanta, sorgides de moviments socials incipients, donaven noves possibilitats a l'oposició interior. Si el boicot als tramvies de Barcelona el 1951 significà la demostració que s'estaven superant parcialment els temors a manifestar-se públicament pel descontentament de la gent, les vagues obreres del 1956 acompanyades de mobilitzacions estudiantils a Madrid i Barcelona significaven el punt de partida d'un doble procés: d'una banda, la recuperació d'una estructura clandestina interna del Partir Comunista d'Espanya i el Partit Socialista Unificat de Catalunya PCE-PSUC que aviat esdevingué el gran partit de l'oposició clandestina; de l'altra, un procés de renovació de les opcions polítiques de l'oposició amb la incorporació de noves generacions.

L'estratègia de les forces comunistes (PCE i el PSUC a Catalunya) a partir de 1956 significava un gir polític en la seva política. El 1956 s'aprovà una nova estratègia per al partit, coneguda com a "reconciliación nacional" que consistia a fer una crida a la unitat de totes les forces polítiques de l'oposició antifranquista en la lluita contra la dictadura:

... El Partido Comunista representa sin duda a la parte del pueblo que más ha sufrido en estos veinte años; a la clase obrera, los jornaleros agrícolas, los campesinos pobres, la intelectualidad avanzada. Si de hacer el capítulo de agravios se tratara, nadie lo tendría mayor que el nuestro. Nosotros entendemos que la mejor justicia para todos los que han caído y sufrido por la libertad consiste, precisamente, en que la libertad se establezca en España. Una política de venganza no serviría a España para salir de la situación en que se encuentra. Lo que España necesita es la paz civil, la reconciliación de sus hijos, la libertad.

En aquest procés van ser molt importants l'aparició a Madrid del Frente de Liberación Popular (FLP) i a Barcelona del Front Obrer de Catalunya (FOC), integrats per joves universitaris, alguns d'ells de procedència catòlica, i que defensaven una línia d'actuació més propera al socialisme democràtic d'estil occidental, allunyat del comunisme soviètic.

A Catalunya l'espai marxista també estava en renovació: el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), sorgit a la dècada anterior de les cendres del Partir Obrer d'Unificació Marxista (POUM), era la referència catalana d'un PSOE que es trobava gairebé reduït al món de l'exili. Igualment, dins del Partir Nacionalista Basc (PNB), un grup de joves s'escindí per formar Euskadi ta Askatasuna (ETA).

Dins de l'espai catòlic sorgí un grup crític amb la posició de la jerarquia eclesiàstica de suport al règim. A Catalunya el grup era Crist i Catalunya (CC).

El desarrollismo econòmic i l'inici de les mobilitzacions contra el règim (1959-1970)

a) Relacions exteriors

En la dècada de 1960 Espanya s'integrà plenament en el bloc capitalista de la guerra freda. Ja havia entrat al Banc Mundial, al Fons Monetari Internacional i mantenia relacions diplomàtiques amb tots els països capitalistes. Coincidia amb una etapa de distensió a la guerra freda. Malgrat això, Espanya no va poder entrar ni a l'OTAN ni a la Comunitat Econòmica Europea.

b) Situació interna

La dècada llarga que va del 1962 al 1973 resultà en termes econòmics la del "desarrollo" econòmic. Va ser la primera fase d'un llarg procés que portà a Espanya a recuperar els nivells econòmics previs a l'esclat de la guerra civil i a apropar-se amb els nivells de l'Europa occidental.

Políticament, en canvi, el règim estava en crisi - crisi que resultà irreversible - just en el moment que semblava que la dictadura havia assolit la plenitud. Els anys seixanta - fins al 1969 - semblava que la dictadura estava plenament consolidada i que Franco s'havia assegurat la continuïtat del règim per la via de la instauració d'una monarquia del Movimiento, en la figura del príncep Joan Carles de Borbó. Els propagandistes del règim van fer famosa la frase del "todo está atado y bien atado".

Les claus del desenvolupament econòmic

Contra el que la propaganda del règim pretenia fer creure, el desenvolupament econòmic no va ser fruit exclusiu de la seva gestió. Malgrat que el Govern volia donar la imatge que planificava l'economia, en realitat no tenia els mitjans per fer-ho.

El creixement de l'economia espanyola va ser el resultat d'un conjunt de factors interns i externs que es van conjugar favorablement durant més d'una dècada. Entre els mèrits governamentals destaquen l'abandonament de l'autarquia i la liberalització econòmica relativa iniciada el 1959, però en cap cas els Planes de Desarrollo - 1964, 1968 i 1971 -, no es van complir mai.

En la dècada dels anys seixanta l'economia espanyola va créixer cada any un 10% el seu PIB. Així en deu anys Espanya doblà el seu PIB. Aquest creixement es va produir sobretot per la industrialització del país i el gran esforç del conjunt de la societat espanyola per treballar, estalviar i consumir, que va contribuir a posar les bases d'un creixement sostingut i d'una balança de pagaments relativament equilibrada.

En primer lloc, cal considerar el problema de l'ocupació. La pèrdua de llocs de treball a l'agricultura i a la ramaderia, producte de la modernització del sector primari, amenaçava de generar importants bosses d'atur enmig d'aquest procés d'estira-i-arronsa amb la liberalització del mercat. Això no obstant, la porta oberta a les inversions estrangeres va permetre un creixement de l'oferta d'ocupació industrial, tant a les àrees tradicionalment desenvolupades del país com als nous pols d'industrialització situats al voltant de Madrid.

En aquest procés també va intervenir la bona marxa de l'economia europea, que facilitava l'absorció d'immigrants i mantenia, d'aquesta manera, uns nivells de desocupació pràcticament zero. Un altre factor va ser el dèficit de balança de pagaments. Amb l'autarquia, la pobra capacitat exportadora condicionava les importacions. El creixement de l'economia als anys seixanta incrementà la necessitat d'importacions. També va ajudar els diners que enviaven els emigrants que van anar a treballar a altres països europeus i l'entrada de milions de turistes al país.

Així la balança comercial s'equilibrava mitjançant:

• La diferència entre les importacions i exportacions. El govern va deixar entrar capital estranger. Els inversors apostaven per Espanya gràcies a les bones condicions que oferia la dictadura (salaris baixos, prohibició dels sindicats i els pocs impostos als empresaris).
• Les inversions estrangeres.
• Les divises que enviaven els emigrants des d'altres països europeus.
• El turisme.

El fenomen del turisme

El gran esforç del franquisme va ser la de crear un país atractiu de cara als turistes. Espanya oferia preus molt baixos i un bon clima. Per potenciar aquesta indústria turística Franco nomenà com Manuel Fraga Iribarne com a ministre de Turisme. Fraga va promoure la construcció a tota la costa espanyola d'hotels, càmpings i apartaments. La ciutat model va ser Benidorn. Aquesta nova indústria va destruir tota la costa, per la manca de planificació, el caos i l'especulació urbanística. Amb el turisme els espanyols van veure una altra forma d'entendre la vida, els valors morals, religiosos... L'impacte del turisme en la societat va ser molt important.

Conseqüències polítiques del creixement econòmic

La població per primera vegada podia tenir accés massiu al consum. Va ser l'època en què quasi tothom es podia comprar un cotxe, un televisor i una nevera. Aquests productes es compraven gràcies als crèdits al consum. El model de cotxe de la SEAT 600 es convertí en el símbol del règim.

Molt sovint els espanyols per poder tenir accés a aquests productes havien de tenir més d'un treball, ja que els salaris eren molt baixos. Així la població quan ja va tenir assegurades les necessitats bàsiques es va començar a preocupar per la situació política del país. La societat s'anava distanciant del règim.

Friccions entre aperturistes i continuistes

L'any 1962 mostra amb molta claredat quins eren els límits de l'evolució del règim franquista. Malgrat que es parlava molt de les reformes - la paraula de moda era apertura -, el canvi de Govern el juliol i la gestió que els seus ministres portaven a terme deixaven del tot clar que el que es pretenia era reformar el franquisme, però sense canviar-lo d'una manera substancial. A la primavera, les vagues es dispararen, fruit dels desacords amb la patronal durant la negociació dels convenis col·lectius. El govern va respondre amb més repressió.

La mala imatge de la repressió que Espanya ofereix a l'exterior, allunyaven el país de la seva entrada a la Comunitat Econòmica Europea. Franco es va veure forçat a remodelar el Govern. El nou Govern donà aviat la mesura de les seves possibilitats quan el 1963 creà un tribunal especial pels delictes polítics: el Tribunal de Orden Público (TOP), transformat després en l'actual Audiència Nacional. El mateix any es van executar tres presoners polítics a mort: els anarquistes Joaquín Delgado i Francisco Granados i el comunista Julián Grimau, aquest darrer acusat encara per "delictes" comesos durant la Guerra Civil.

El nou Govern de 1962 aprofundí en la renovació política del 1957, donant entrada a cares noves i apadrinant una bona colla de projectes que volien modificar aspectes diversos del funcionament del règim. Però eren reformes que mai cercaven canviar el règim, sinó fer-lo més sòlid davant dels nous reptes que plantejaven els canvis socials i econòmics.

La monarquia del Movimiento

Per als franquistes dels anys seixanta, la mort de Franco, que un dia o altre havia de succeir, els feia pensar en què passaria amb el règim sense la figura del seu fundador. La dictadura s'havia de preparar per al futur del règim sense Franco.

Això implicava concretar les disposicions de la Ley de Sucesión de 1947, nomenant un hereu de Franco amb el títol de Príncipe de España. La nova monarquia era del Movimiento, havia de complir els seus principios fundamentales i no havia d'implicar cap més canvi que algun retoc institucional, els imprescindibles per continuar amb el règim.

Tot plegat va ser un procés que el Govern deixà a punt amb l'aprovació de la Ley Orgánica del Estado, ratificada en referèndum, el 1966 i amb el nomenament de Joan Carles de Borbó i Borbó, com a Príncipe de España el 1969 i futur hereu del dictador Francisco Franco sota el títol de rei.

c) Oposició

El més rellevant del llarg període 1962-1973 pel que respecte al futur del règim, van ser les transformacions profundes que va viure el conjunt de la societat espanyola. No es tractava només que l'augment del benestar fes augmentar el nivell de vida de les classes mitjanes i reduís bona part de les bosses de misèria que s'haurien pogut detectar uns quants anys abans; no era només que la població urbana superés per primera vegada a la població rural i que, a més de la indústria, el sector dels serveis tingués ja un volum comparable al dels països desenvolupats; la transformació es va deure sobretot a què les actituds socials de la població estaven canviant.

El creixement econòmic no generava consens social: no hi hagué una societat agraïda al règim per la millora de les condicions de vida i de treball. Hi havia una societat cada cop més farta de la repressió, més farta d'estar condicionada per plantejaments polítics i culturals propis del feixisme i cada cop més activa i disposada a generar espais de democràcia participativa. S'estava vivint un procés de regeneració de la societat civil, esquinçada pel franquisme.

El pes d'aquests canvis determinants el portà el moviment obrer, liderat principalment per les Comissions Obreres (CCOO), que van néixer a Astúries el 1962. Dirigien l'acció reivindicativa al marge de les autoritats sindicals del règim. Les comissions obreres van optar per infiltrar-se a les estructures del sindicat oficial a través de les eleccions sindicals a les empreses, aprofitant les escletxes legals del sistema vertical.

Progressivament, es van produir onades de vagues cada cop més intenses, que de reivindicacions laborals es transformaren en polítiques a causa de la repressió. Els treballadors demanaven llibertat sindical, dret de vaga i una llarga llista de reivindicacions polítiques.

Al seu costat, els estudiants universitaris, primer, i els professors, després, es mobilitzaven progressivament per la millora de les condicions de l'ensenyament, pels drets estudiantils i laborals i per la democratització de l'ensenyament.

La situació arribà al clímax amb la proclamació de l'estat d'excepció per part del Govern el gener del 1969. El resultat fou almenys 729 detinguts, dels quals 301 eren estudiants.

A la dècada dels anys setanta s'obrí encara un nou front opositor dins dels moviments socials, amb la maduració del moviment veïnal. Les associacions de veïns, a poc a poc legalitzades, iniciaren una escalada reivindicativa davant les autoritats locals del franquisme que va ser determinant en l'erosió dels ajuntaments franquistes.

Finalment, cal compatibilitzar dins de l'oposició aquells sectors de l'Església catòlica que estaven en plena renovació, sobretot des de l'elecció com a papa de Joan XXIII i de la celebració del Concili Vaticà II. Aquesta va ser una de les circumstàncies que més sorprengué i indignà les autoritats franquistes: que la seva aliada tradicional abandonés el seu bàndol.

Tota aquesta situació va fer augmentar el suport social als partits de l'oposició. El principal continuava sent el PCE - PSUC. L'acció dels activistes comunistes dins de CCOO i dins del món universitari, veïnal i associatiu en general era molt intensa i això li va fer guanyar nous adaptes.

Tanmateix no eren els únics, ja que va ser l'hora de l'anomenada nova esquerra: es van consolidar grups marxistes alternatius com ara el Moviment Comunista (MC), la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), l'Organització Revolucionària del Treball (ORT), etc. A poc a poc van reaparèixer a l'interior la CNT i el PSOE (el PSOE renovat), mentre sorgien altres grups opositors que es transformaven en partits durant la crisi definitiva del règim entre 1973 i 1976.

En l'àmbit de la cultura destaquen els moviments reivindicatius de la Nova Cançó, que a través de la música i la literatura iniciaren la seva protesta contra el règim.

La crisi de la dictadura (1970-1975)

a) Relacions exteriors

Al bloc capitalista es produí un fort canvi de rumb en l'economia a causa de la crisi del petroli (1972-1973). Aquesta crisi va comportar una important recessió econòmica en tots els països desenvolupats, que també va afectar Espanya.

A Portugal l'any 1974 va caure de forma pacífica la dictadura de Salazar, a conseqüència de la retirada del suport de l'exèrcit, amb l'anomenada Revolució dels clavells. A Grècia després del suport del rei a la dictadura, l'any 1973 va caure tant la dictadura com el règim monàrquic. La dictadura espanyola s'estava quedant sola a Europa.

Espanya, que havia crescut molt en la darrera dècada, no se li permetia entrar a la Comunitat Econòmica Europea. Alguns sectors de la burgesia reclamaven l'entrada a la CEE per millorar la seva situació dins el context internacional.

b) Situació interna

Els setanta van ser una època de gran pressió social contra el règim. Ja tothom hi estava en contra i el règim va respondre dividit, ja no sabien com controlar la situació:

• Per una banda, hi havia els franquistes més reaccionaris que defensaven l'augment de la repressió i la mà dura. Se'ls coneix com al grup del Búnquer.
• Hi havia sectors més oberts dins del règim que veien que l'única possibilitat de sortir de la crisi era fer algunes concessions. Se'ls coneix com els aperturistes.

El règim estava en total descomposició, ja no podien controlar la situació. La mort de Franco era pròxima. La incògnita entre les famílies del franquisme era saber qui seria nomenat com a president del Govern. Finalment Franco va nomenar al seu amic íntim i ultrareaccionari Luís Carrero Blanco com a President del Govern. Per primera vegada Franco es desprenia d'un dels seus poders absoluts.

El 20 de desembre de 1973, un comando terrorista d'ETA assassinà Carrero Blanco. El govern semblava que s'ensorrava, sortien a la llum pública les rivalitats internes i un Franco molt envellit i malalt nomenà com a nou President del Govern el fins aleshores ministre de la Governació Carlos Arias Navarro.

La mort de Carrero Blanco comportà la presa de possessió d'Arias Navarro com a nou president del Govern. Arias va fer un confús discurs el 12 de febrer de 1974 parlant de canvis polítics - conegut com l'Espíritu del 12 de febrero - reformes que no tenien cap concreció. La imparable conflictivitat sindical, estudiantil i veïnal i l'impuls que estava adquirint el terrorisme d'ETA portaren el Govern d'Arias a la crisi amb cessaments i dimissions a finals de 1974 i principis de 1975.

Franco morí finalment el 20 de novembre de 1975 en un llit d'hospital. Deixava un règim en crisi, amb un Govern col·lapsat.

c) Oposició

El principal problema de l'oposició als anys setanta era el de posar-se d'acord. El primer organisme que uní totes les posicions antifranquistes va néixer a Catalunya l'any 1971, l'Assemblea de Catalunya. Aquesta organització clandestina estava formada per tota mena d'associacions polítiques i socials de l'oposició franquista. Es van posar d'acord en reclamar quatre temes:

• L'Amnistia a tots els presos polítics i exiliats.
• La celebració d'unes eleccions lliures i amb llibertat.
• L'aprovació d'un nou Estatut d'Autonomia.
• La solidaritat amb la resta d'Espanya.

L'Assemblea estava formada per molta gent i el sol fet de reunir-se era tan complicat que finalment a la tercera reunió la policia va detenir als seus membres. És la coneguda "detenció dels 113". El portaveu de l'Assemblea era Pere Portabella.

A la resta d'Espanya es va intentar copiar el model català i el PCE va crear la Junta Democratica de España. Alguns ja els semblava bé, però el PSOE no va voler entrar perquè els semblava que el partit comunista tenia massa poder. El PSOE va crear la Plataforma Democratica.

Finalment, PCE i PSOE es van posar d'acord en unificar les dues organitzacions i van crear la Coordinación Democratica, coneguda popularment com a "platajunta".