La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya
El cop d'estat de Miguel Primo de Rivera, amb origen a Barcelona, es propagà per tota Espanya amb rapidesa, amb una premsa que afavorí l'ambient. Amb el cop d'estat començava l'última etapa del règim de la Restauració borbònica, la dictadura de Primo de Rivera a Catalunya (1923-1931).
Les arrels catalanes del cop d'Estat de Primo de Rivera
A l'estiu de 1923 es produïren diversos contactes informals entre Miguel Primo de Rivera i el president de Foment del Treball, Joan Antoni Güel, Marquès de Comillas i Comte de Güel, entre d'altres. Primo de Rivera, que no es caracteritzava per la seva intel·ligència, es deixava estimar. Cada cop més temptat per la idea d'agafar el poder, és possible que en aquestes converses fes promeses de caràcter regionalista, com respectar la llengua catalana. Aquí es creà un equívoc al voltant de Primo de Rivera.
Els burgesos de la Lliga van entendre que donant suport al règim no anirien tan malament. Era una mena de compromís tàcit entre Primo de Rivera i l'ala més dretana de la Lliga (Puig i Cadafalch) en aquests termes: donar suport al cop d'estat a canvi d'algunes concessions descentralitzadores. En el si de la Lliga alguns van tenir la temptació de provar d'un general allò que no s'havia aconseguit després de vint-i-tres anys d'acció parlamentària.
No tothom ho veia clar, Cambó va tenir una cura especial perquè el cop d'estat l'agafés el més lluny possible. En canvi, Puig i Cadafalch sí que es comprometé de ple.
El cop no trobà oposició a Catalunya. Era un cop d'estat estrany. Generalment, els cops es fan a la capital i aquest tingué lloc a Barcelona. Van passar un parell de dies sense saber si el cop havia triomfat o no. En aquesta fase d'indecisió, el 14 de setembre el president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch, es comprometia a donar suport a Miguel Primo de Rivera. El 15 de setembre el rei torna a Madrid i cridà a Primo de Rivera l'endemà per entregar-li el poder. El 17 de setembre, amb Miguel Primo de Rivera ja com a president, nomena el govern (Directori militar), que era una junta de generals. En la primera sessió de Govern, el Directori adoptà el seu primer acord: la “Represión del separatismo”, que incloïa qualsevol expressió de nacionalisme a Catalunya. Ho prohibia tot. La sensació d'engany i de ridícul dels sectors de la Lliga que havien col·laborat amb Primo de Rivera era enorme.
La liquidació definitiva dels contactes entre el catalanisme i el dictador es produí quan el gener de 1924 es destituí Puig i Cadafalch del seu càrrec de president de la Mancomunitat. Fou substituït per Alfons Sala, president de la Unión Monárquica Nacional. Sala es dedicà a desmuntar l'obra de la Mancomunitat. El juliol de 1925, en contra de l'opinió de Sala, es liquidà la Mancomunitat de Catalunya.
L'Església, el Col·legi d'Advocats de Barcelona, el FC Barcelona, entre altres institucions, tingueren importants conflictes amb la dictadura. El cardenal català Francesc Vidal i Barraquer va plantar cara al règim. A Catalunya va perdre el suport del clergat.
L'actitud del règim envers Catalunya
La dictadura perseguí el catalanisme i la llengua catalana. Però Primo de Rivera tingué la virtut de provocar la indignació d'àmplies capes de la societat catalana, fins i tot més enllà dels sectors catalanistes. Fets, comportaments culturals que fins a setembre de 1923 no tenien major càrrega política, per reacció a la dictadura es convertiren en actes de resistència. Les forces polítiques catalanes (la Lliga i Acció Catalana) davant aquesta actitud hostil van adoptar una total inhibició. El règim feia una sensació de fragilitat, improvisació. En aquelles condicions resultava difícil imaginar organitzar-se políticament per enderrocar el règim.
Primo de Rivera, a diferència del franquisme, arribà al poder sense cap projecte polític definit ni partit polític creat per a tal propòsit. Va arribar al poder amb un cop d'estat típic del XIX. No va ser fins després d'un any que es formà el Partit Únic (Unión Patriótica). Van passar tres anys fins que el règim es decidí a crear una Assemblea Nacional consultiva. El règim feia una sensació real de precarietat, que va fer veure als partits catalanistes pensar que no faria falta organitzar-se per lluitar contra el règim. El 1927, amb la simpatia dels intel·lectuals espanyols, s'organitza a Madrid una fira del llibre.
L'oposició a la dictadura de Primo de Rivera: el Complot del Garraf (1925) i els Fets de Prats de Motlló (1926)
La resposta al règim va quedar en mans de petits grups nacionalistes catalans, sobretot Estat Català. Macià s'exilià a França. Aquest petit univers nacionalista català quedà dividit, entre els dirigents que eren a l'exili i els seguidors de base a Catalunya. D'aquests dos nuclis apareixen dos projectes d'accions armades contra Primo de Rivera.
Els militants joves que es quedaren a Catalunya organitzen el maig de 1925 el Complot del Garraf. La idea era col·locar un gran explosiu a la línia de ferrocarril de la costa al pas del tren reial. En el moment de portar-la a la pràctica no es dugué a terme perquè no hi havia experiència en aquest món. Els preparatius van ser molt rudimentaris. L'operació va ser avortada. Aquest grup utilitzava el nom de “Bandera Negra”.
Entretant Francesc Macià s'havia instal·lat a París, capital dels exiliats de tot el món. Allà hi havia de tot. Macià era conscient que les forces de què comptava eren insuficients. La seva primera preocupació a París va ser trobar suports. El 1925 Macià escoltà la idea que Rússia ajudava a tota revolució que es produís al món. Per això anà a Moscou. Macià tenia contactes amb Andreu Nin. Però Macià tornà a París sense cap cèntim. Macià pensava en Irlanda per imitar el model de finançament: la generositat dels milions de nord-americans d'origen irlandès que havien finançat a l'IRA.
Macià pensava en els emigrats catalans a Amèrica i per això creà l'emprèstit Pau Claris. Qui emetia l'emprèstit era el Govern Provisional de la República Catalana. Era una emissió de deute públic. Contra les expectatives de Macià, no es va arribar a recollir ni un milió de pessetes. Era poc però suficient. La recaptació modesta l'obligava a intentar alguna cosa. Decidí organitzar un exèrcit català en miniatura. Reclutà uns quants centenars de joves catalans exiliats a França.
Macià, que era militar de carrera, era conscient de la dramàtica preparació dels seus reclutes per fer alguna cosa. Va començar a pensar a poder trobar una gent amb experiència. Contactà amb antifeixistes italians (el net de Garibaldi). Els italians cedien 40 voluntaris. El que no sabien era que el net de Garibaldi era un espia, agent d'informació de Mussolini. Els serveis d'espionatge francès ensopegaren amb els catalans i descobriren la conxorxa de Macià: “els Fets de Prats de Molló”, que es va dur a terme el novembre de 1926.
L'acció de Macià havia de consistir en una marxa fins a Olot per crear un reducte alliberat. Macià tenia al cap els fets de la Pasqua irlandesa de 1916, que tot i haver acabat amb derrota, s'havia convertit en la llavor de la victòria. Poques hores abans del complot, la Gendarmeria Francesa va detenir a tots els sospitosos, inclòs Macià.
El febrer de 1927 se celebrà un judici a París contra Francesc Macià que es convertí en un espectacle mediàtic. Macià va caçar l'ocasió al vol. Va veure que al judici li deixaven dir tot el que volia. Va convertir el judici en un míting. Macià s'instal·là a Brussel·les. Després decidí fer una gira per les Amèriques. El 1928 celebrà a l'Havana una Assemblea del separatisme català, on s'aprovà la Constitució de l'Havana, text amb tot luxe de detalls. Fins principis de 1031 no va poder tornar a Espanya.
Tot això consagrà el mite de Macià. D'aquí sorgeix el mite, el Macià símbol de Catalunya. Fou l'únic polític català que s'ha jugat el tipus per respondre a les agressions anticatalanistes del règim.
Entre 1923-29 hi hagué una àmplia difusió social del sentiment catalanista agredit. Gràcies a Primo de Rivera sectors sociopolítics de la petita burgesia catalana que fins a 1923 s'havien mostrat reticents amb el catalanisme, van descobrir el caràcter progressista i antidictatorial del catalanisme. Aquest catalanisme el fa seu, amb una rotunditat que no existia abans de 1923. La Lliga per no haver fet res contra la dictadura perdrà l'hegemonia i la representativitat del catalanisme, que es desplaça cap al centreesquerra. Dels sectors burgesos als sectors populars. En aquests anys aquest desplaçament no es visualitza perquè no hi ha eleccions. La clau del canvi és la dictadura. Per reacció a la dictadura.
El moviment obrer sota la Dictadura
L'aliança de la UGT-PSOE amb el règim buscava anul·lar la CNT. El 1923 Solidaridad Obrera decideix autoclausurar-se. Aquests grups anarquistes que havien sorgit del 1919 a 1923 com a elements armats no van desaparèixer. A l'estiu de 1927 creen la FAI, que no era una escissió de la CNT sinó un nucli organitzat per actuar dins la CNT. Com que la UGT era molt poca cosa (25.000 afiliats el 1930) obliga la dictadura a recolzar-se a Catalunya en els Sindicatos Libres, que van arribar a tenir 100.000 afiliats.
Va ser durant la Dictadura de Primo de Rivera que cristal·litzà un nucli comunista català. El PSOE a Catalunya era minoritari. Difícilment podia sorgir un partit nou d'alguna cosa tan petita. Els primers comunistes catalans venien de la CNT. A la CNT hi havia tota mena de gent. Entre aquesta gent inquieta, revolucionària, l'enlluernament cap al 1917 rus va tenir el seu efecte. Alguns elements van mantenir la seva simpatia i acabaran apartant-se de la CNT creant els Comitès Sindicalistes Revolucionaris (Andreu Nin i Joaquín Maurín). Nin marxarà a Moscou. Els Comitès Sindicalistes constitueixen el 1920 la Federació Comunista Catalanobalear, que estableix uns vagues vincles amb el PCE. El novembre de 1930 trenquen amb el PCE i creen el Bloc Obrer Camperol, incorporant a joves que han abraçat el marxisme i comunistes antiestalinistes. El BOC arribarà tenir 5.000 militants. Mentre els partits comunistes oficials en aquella època rebien tot de Moscou, el BOC anava per lliure.
En la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera Catalunya no hi tingué un paper protagonista. Després de més de sis anys, la dictadura no havia aconseguit consolidar-se. La dictadura s'havia aprofitat dels bons aires econòmics dels Feliços Anys Vint. Però el Crack de 1929 l'afectà. Es començaren a aixecar crítiques cap a la gestió econòmica del règim, massa intervencionista i monopolista (Telefònica, Campsa...).
Els poders fàctics que havien catapultat al poder a Primo de Rivera el 1923, ara el 1929 li començaven a retirar el seu suport. Com que el règim no havia estat capaç d'organitzar un moviment de masses propi, en el moment en què els sectors fàctics li retiren el suport, la dictadura es quedà penjat d'un fil: el rei, que havia cregut que la dictadura li anava bé. A partir d'un moment determinat Alfons XIII arribà a la conclusió que el manteniment de la dictadura li portaria més problemes que beneficis. Fins i tot l'exèrcit li retirà la confiança.
