Evolució econòmica i demogràfica d'Espanya al segle XIX

Principals indicadors demogràfics

Creixement vegetatiu de la població

El 1800 hi havia a Espanya uns 10,5 milions d'habitants. En canvi, el 1900 la població era de 18,5 milions. Per tant, en un segle la població va augmentar un 70%, l'increment més gran de població a Espanya en un segle. Però si ho comparem amb les dades del mateix període històric amb Anglaterra, que va incrementar la seva població un 250%, s'observa com la dada de creixement espanyola no és tan alta com la dels països més industrialitzats.

El 1800 obria una nova etapa respecte a la demografia: del model demogràfic antic (típic de l'edat mitjana i Moderna) es passava al model de transició. Característiques principals:

• Es mantenia la taxa de natalitat alta, com en els segles anteriors.
• La taxa de mortalitat, que també era alta, anava baixant de forma progressiva.
• Esperança de vida durant el segle XIX era de trenta-cinc anys, donat que encara la mortalitat infantil era alta.
• La població encara patia grans alts i baixos a causa de fams, epidèmies, guerres...
• L'autèntic canvi de model demogràfic de població no arribà fins a finals del segle XIX.

Moviments migratoris

Durant el segle XIX hi hagué dos tipus de moviments migratoris: l'intern i l'extern:

• Intern: la població espanyola anava del camp a les ciutats, sobretot des de les regions agrícoles d'Andalusia, Galícia, Castella, Múrcia, Aragó i València cap a les ciutats de Bilbao, Madrid i Barcelona.
• Extern: els espanyols emigraven cap a Sud-amèrica, a destacar Argentina, Mèxic i Uruguai.

Població urbana

El 1877 la població rural encara superava la urbana, ja que la meitat dels espanyols encara vivia al camp. En canvi, a Catalunya al segle XIX la majoria de la població vivia a les ciutats, en entorns industrials.

Situació econòmica a inicis del segle XIX

Una economia agrícola estancada

• A l'arrancada del segle XIX, la majoria de la població espanyola treballava al camp (sector primari).
• La majoria de la renda s'obtenia de l'agricultura.
• La majoria de les exportacions són agrícoles.

Al segle XIX l'agricultura era de molt baix rendiment a Espanya, estava poc desenvolupada i molt estancada. L'utillatge era molt primitiu, el sistema de rotació estava antiquat, no s'utilitzaven adobs ni se seleccionaven les millors llavors. No hi havia inversions.

La causa del fet que no hi haguera inversions eren perquè l'agricultura a Espanya mantenia unes estructures feudals, on encara existia la figura legal de la propietat vinculada, les mans mortes (terres sense conrear) i el majorat (mayorazgo en castellà).

• No existia mentalitat inversora que incentivés un canvi en el sistema de producció del camp, per exemple, per afavorir la mecanització.
• El no haver-hi mecanització al camp influïa negativament en la demografia.
• El fet de tenir poca població per treballar al camp i la poca mecanització d'aquest, influïa que també hi havia poca gent per poder anar a la ciutat, per tant, hi havia molta mà d'obra al camp i els salaris eren baixos, mentre que la indústria tenia menys mà d'obra, i en conseqüència els salaris eren més alts.

Aquest fet provocava la desmotivació a la classe industrial per invertir i per això el sector industrial a Espanya era mínim. Si afegim a això que els pagesos, que representaven un 80% de la població, no podien vendre els seus productes per la poca demanda, la situació s'agreuja. Per això els governs progressistes van voler sempre fer inversions en l'agricultura.

• Baix consum, baixa demanda = poc benefici, poc capital inversor.

Un Estat crònicament endeutat

Durant tot el segle XIX hi hagué a Espanya guerres, exempcions fiscals als grans nobles, l'Església... (que no havien de pagar impostos), sumat a la pèrdua de les colònies americanes, el comerç deficitari...

Les conseqüències de tot això van ser:

• Pujada d'impostos, que provocà l'agreujament del precari nivell de vida dels ciutadans, i, per tant, la baixa demanda de productes de consum. Això impedia fer les inversions que tant necessitava el país.
• El Govern va haver de demanar préstecs als ciutadans, però sobretot a la banca. Amb això l'Estat encara s'endeutava més i pujava el dèficit.
• Una altra opció que es va dur a terme va ser la d'atreure capital estranger, però tenia el risc que els beneficis anaven a parar fora del país i augmentava la dependència cap a l'exterior.

Per tot això, a Espanya durant el segle XIX l'Estat va ser un fre pel desenvolupament de l'economia, endarrerint la revolució industrial que altres països europeus ja tenien en marxa.

Resistències en el país contra el desenvolupament econòmic de tipus urbà i industrial

• Una burgesia poc poderosa i minoritària que a Espanya vivien de les rendes i, per tant, no invertien els seus diners.
• Espanya ocupava una posició perifèrica respecte al desenvolupament industrial que s'estava produint al continent europeu.
• Existien problemes per aconseguir mà d'obra, era poc abundant i estava poc formada.
• Baix nivell de renda de la població del país. El consum era baix i en conseqüència la demanda també era baixa.
• La inversió era escassa, no incentivava la demanda.
• Manca de capital i finançament. La banca tenia poc capital per prestar i els diners eren cars.
• Inestabilitat política provocada per les guerres, els canvis de règims, les revolucions, els pronunciaments, etc.

Amb tot això el procés d'industrialització al país va ser lent i parcial (només es desenvolupà una part del territori i alguns sectors de l'economia). Espanya no arribà a ser un país plenament industrial fins a l'any 1960, cent trenta anys després que Anglaterra.

Els canvis econòmics al llarg del segle XIX

Canvis al sector primari (agricultura)

a) Abolició del Règim senyorial feudal (en tres fases: 1812, 1820 i 1835)

• Majorat (mayorazgo en castellà), que era una forma de propietat vinculada.
• Supressió dels drets senyorials.
• Desvinculació de la propietat.

b) Desamortitzacions

• Trienni Liberal (1812): petits monestirs.
• Ministre Mendizabal (1836): afectà els béns eclesiàstics. La propietat passà a mans dels terratinents.
• Ministre Madoz (1855): afectà les terres comunals. La Llei de ferrocarrils afavorí l'augment de la producció, però no va ser suficient perquè els preus fossin competitius amb els de fora.

El 1891 el govern adoptà polítiques proteccionistes, llargament reclamades pels industrials catalans.

Visió general del sector primari al segle XIX:

• Gràcies a les desamortitzacions de les terres eclesiàstiques va poder disminuir, de forma parcial, el deute públic de l'Estat.
• L'Església va ser una gran opositora al liberalisme durant la primera meitat del segle XIX. Només va canviar d'opinió quan s'establí el règim de la Restauració.
• Les polítiques liberals van provocar el perjudici dels petits camperols, ja que no podien competir amb els grans terratinents. Molts van haver de vendre les seves terres i convertir-se en jornalers.
• A cada canvi de propietat, els lloguers augmentaven i, per tant, els camperols havien de pagar més. El 65% de les terres estaven en mans dels terratinents, classe social poc consumidora i conflictiva.
• El patrimoni cultural va quedar desolat i en mans de l'Església i dels poderosos.
• Aquests canvis van consolidar l'agricultura, però no va alterar l'estructura de la propietat.
• A Catalunya no hi havia grans propietaris, abundava la propietat mitjana. Aquesta estructura de la propietat era la més propícia per desenvolupar el capitalisme. A Catalunya no va afectar massa les desamortitzacions.

Canvis al sector secundari (indústria)

La industrialització a Catalunya “la fàbrica d'Espanya”

• Inici de la industrialització (1814 - 1830) Durant el regnat de Ferran VIII.

Els aiguardents i el negoci de les indianes (s'exportaven robes de cotó d'Amèrica que s'estampaven a Catalunya) van generar capital. El destí d'aquests productes eren les colònies espanyoles, molt especialment Cuba. D'aquí s'importaven sucre i cotó.

Aquest comerç amb Amèrica va incentivar la indústria tèxtil, que en un primer moment era de tipus manual. La dinamització econòmica del país va fer que el capital acumulat s'invertís sobretot per dur a terme la mecanització industrial. Els diners s'invertien en maquinària anglesa: el 1831 arribà la primera màquina de vapor produïda a Anglaterra i destinada a la fàbrica Bonaplata de Barcelona.

A Catalunya haver disposat d'u agricultura més productiva i d'una indústria tèxtil manual van ser els factors determinants per fer el salt a la industrialització i mecanització del tèxtil.

• Arrencada de la industrialització (1830 - 1860)

Època de gran prosperitat en la indústria catalana.

• 1840: 20% mecanització de la indústria.
• 1870: 77% mecanització de la indústria.

Màquines de filar i de teixir (tissatge). Màquina de vapor:

• De filar cotó: “mule jenny”, continua, selfactina.
• De filar llana: teler de Jacquard.

Les fàbriques tèxtils que feien servir l'energia produïda pel vapor per moure els telers mecànics es van estendre ràpidament per tot el territori. Hi havia fàbriques de dues tipologies:

• Vapors: fàbriques es van estendre sobretot pel litoral de Barcelona i una mica més tard pel Vallès. Per fer funcionar la maquinària necessitaven el carbó (d'on sortia el vapor), que el compraven a Cardiff (Gal·les) i que es portava en vaixell donant tota la volta a la Península. Els productes que sortien d'aquestes fàbriques eren més cars i en conseqüència perdien competitivitat. Es necessitava el proteccionisme per poder-los col·locar al mercat sense la competència dels productes exteriors.
• La colònia: estaven situades en el curs dels rius. La força de l'aigua movia les turbines que produïen electricitat. Els obrers treballaven i vivien en les mateixes colònies. Resultava més competitiu.

Avantatges i desavantatges d'un model o un altre:

• La inversió per fer una colònia era molt més alta a la de construir un vapor.
• El preu de la matèria primera a la colònia era gratuït, l'aigua, mentre que pel vapor, el carbó s'havia de comprar i fer arribar des d'Anglaterra.
• Com que a les colònies vivien els treballadors, allunyats de les ciutats, els moviments sindicals no tenien tanta força i eren més reprimits.
• Les dones i els nens anaven a treballar a les colònies.
• A les colònies es feien torns de 12 hores i, per tant, es treballava tot el dia. La recuperació dels salaris per part de l'empresari era un fet, ja que el que guanyava l'obrer després s'ho gastava en les botigues de l'amo.

Durant el segle XIX, els industrials catalans reclamaven el proteccionisme, perquè els preus locals eren cars i els estrangers barats. A més faltava un mercat nacional potent i davant la pèrdua de les colònies americanes, l'únic lloc on els catalans exportaven els seus productes es va perdre.

La industrialització va afavorir una certa millora en les condicions de vida a les ciutats. I també va provocar el creixement de les ciutats. Va ser l'època en la qual es van enderrocar les muralles medievals i es van dur a terme projectes d'urbanització de les ciutats. A Barcelona l'arquitecte Ildefons Sardà planificà l'urbanisme de l'Eixample.

• La crisi dels anys seixanta (1860 - 1875)

Quan s'inicià la Guerra civil dels Estats Units d'Amèrica, els territoris on es conreava el cotó que després arribava a Catalunya es trobaven en plena zona de conflicte. Per tant, durant tots aquells anys el cotó no podia arribar a Catalunya i això afectà molt a les indústries tèxtils, que es van quedar sense matèria primera. Es coneix com la “fam de cotó”. A més en aquesta època es produí el crac borsari que també afectà negativament a la indústria. Per acabar d'agreujar la crisi, durant el Sexenni Democràtic s'aprovarà el lliurecanvisme, molt desfavorable per a la indústria catalana.

• La febre d'or (1875 - 1885)

Amb la Restauració borbònica s'inicià una època de gran esplendor per als empresaris catalans. Aquest grup social tenia ganes d'invertir i guanyar diners i es produí una gran especulació inversora, de compravenda sense crear riquesa. Però aquesta època d'expansió s'acabà al cap d'uns anys i s'entrà en una nova crisi, malgrat que els anys de l'especulació van ajudar molt a remuntar la indústria.

• Crisi de finals de segle (1885 - 1898)

La darrera dècada del segle XIX va estar marcada per l'arribada de la plaga de la fil·loxera. Tots els negocis vinculats a la vinya que s'havien creat anteriorment van desaparèixer. Aquest fet causà una gran crisi econòmica al país.

Cal sumar-li l'arribada de productes a Espanya provinents d'altres països, com Argentina, Estats Units i Austràlia i que eren més barats que els productes locals.

Per acabar, la Guerra de Cuba va perjudicar molt a les exportacions catalanes perquè Espanya va perdre la seva darrera plaça colonial que era un important mercat pels industrials catalans.

La Industrialització a la resta d'Espanya

• La mineria

Espanya era un país ric en recursos naturals, però en aquella època estaven sense explotar. Gràcies a la Llei de Mines, aprovada durant el Sexenni, es va facilitar a la indústria la matèria primera que necessitava per funcionar. A més, l'explotació minera va proporcionar molta feina.

• Mines de carbó d'Astúries (Mieres).
• Mines de coure de Huelva (Riero Tinto).
• Mines de ferro de Biscaia (La Felguera).
• Mines de mercuri de Ciudad Real (Almaden).
• Mines de plom de Jaén (La Carolina i Linares).

• La siderúrgia

La siderúrgia és un tipus d'indústria bàsica necessària per industrialitzar un país, ja que es dedicava a la producció de ferro, que després servia per fabricar les màquines que movien els telers a les fàbriques o els trens al ferrocarril.

• Primer intent: es produeix a Màlaga el 1840. Van funcionar fins als anys 1860. El motiu de fracàs fou que no tenien abastiment de carbó que es necessitava.
• Segon intent: anys 1860 a Astúries. Al cap de 10-15 anys fracassa, perquè el carbó que s'utilitzava, el d'hulla, no era gens rendible.
• Tercer intent: es produeix a Biscaia als anys 1880. Aquí sí que va prosperar amb èxit. Aquest emplaçament va ser motivat per les mines que ja existien de carbó a la zona. A més es va consolidar gràcies als intercanvis amb Gal·les, on els biscaïns facilitaven ferro i els gal·lesos el carbó. Es van crear els Altos Hornos de Vizcaya, de l'empresari Ybarra. Al voltant d'aquesta gran indústria s'instal·laren moltes altres indústries de maquinària i metal·lúrgiques. També es va obrir una xarxa de bancs industrials per tal de facilitar préstecs als empresaris, com van ser el Banco de Bilbao, el Banco de Vizcaya i el Banco de Santander.

Canvis en el sector terciari (serveis)

• Sector transport

Gran endarreriment del transport terrestre, que afectava el sector secundari, que necessitava articular un mercat nacional potent. La llei de ferrocarrils de 1885, durant el Bienni Progressista, no va produir l'efecte que buscava. Les empreses que van invertir capital per crear la xarxa de ferrocarril a Espanya eren estrangeres. Es construí un ferrocarill amb amplada de banda de la via diferent de l'europeu, el conegut “ancho de banda ibérico”.

Es va construir una xarxa centralista, que no ajudava a la mobilitat entre els nuclis industrials del país. Les principals empreses del ferrocarril foren la MZA (Madrid- Zaragoza – Alicante) i la FNE (Compañía de Ferrocarriles del Norte de España).

La xarxa de navegació no va patir cap canvi important durant el segle XIX. La xarxa de carreteres va patir algunes millores, però seguint el model radial centralista.

• Sector comerç

La intenció era la de crear un mercat nacional potent, per tal de tenir capacitat per vendre i comprar productes en un mercat interior. Però el nivell de vida de la població, que no permetia comprar més del que no era necessari per viure, no ajudà a crear un mercat nacional prou ampli. L'intercanvi comercial que es produïa era:

• Matèries primeres del centre a la perifèria, sobretot aliments com el blat.
• De la costa a l'interior es portaven productes manufacturats.
• El comerç exterior que existia al país es feia mitjançant el ferrocarril. S'exportaven primeres matèries, com ferro i aliments. Els productes que s'importaven al país eren el cotó i les manufactures (comerç propi d'un país pobre, ja que produïa un balanç comercial negatiu).

• Sector de la banca

• Banca pública: Ferran VII crear el Banco Español de San Fernando, el 1830. Posteriorment, els liberals fundaren el Banco de Isabel II, el 1844. Aquests dos bancs s'unificaran durant el Bienni i es creà el Banco de España, el 1856. El Banc d'Espanya era l'encarregat de canalitzar el deu públic. A partir del regnat d'Amadeu I, tenia la missió d'emetre la moneda del país, la pesseta.
• Banca privada: el primer banc privat espanyol es creà a Barcelona, el 1844, anomenat Banco de Barcelona. El seu creador fou Manuel Girona. Posteriorment al País Vasc sorgeixen nous bancs.

La situació econòmica a Espanya a finals del segle XIX

L'agricultura

Durant el segle XIX l'agricultura va experimentar pocs canvis respecte a la resta de països d'Europa.

• S'havia augmentat la superfície de conreu, a causa de les desamortitzacions i el canvi de propietaris.
• S'havia produït una certa especialització de la producció. A Castella es conreaven cereals i al Mediterrani la vinya, l'horta i l'olivera.
• S'havia consolidat la gran propietat agrícola, gràcies al mètode de pagament de les desamortitzacions, poc favorables als petits camperols, però beneficioses per als grans terratinents.
• Crisi dels petits propietaris, que van haver de vendre les seves propietats i convertir-se en jornalers.
• Poca evolució tecnològica.
• Nivell de renda agrària molt baixa. El nivell de vida al camp es manté molt baix. Això produirà una baixa demanda de productes.

El fracàs de la industrialització a Espanya

A Espanya la industrialització va ser un fracàs durant el segle XIX. L'única excepció la trobem a Euskadi (indústria de la siderúrgia), Astúries (indústria de la minera) i Catalunya (indústria del tèxtil).

Es pot dir que el 1900 Espanya no era un país industrialitzat. Les raons: econòmiques, la manca d'energia, la manca de demanda, la manca de capital inversor, el gran dèficit públic que detreia capital a la inversió, la manca de tecnologia, les guerres, la inestabilitat política i la falta de mà d'obra a la ciutat. A més a Espanya la burgesia era un grup molt feble

El lliurecanvisme només beneficiava als terratinents castellans, però als industrials catalans els era molt desfavorable. Finalment, el 1891 s'aprovà el proteccionisme.