L'Edat de Plata en la cultura espanyola: la Generació del 98, del 14 i del 27
Al llarg del segle XIX es va popularitzar a Espanya, gràcies a la premsa escrita, la figura de l'intel·lectual. El context general que va fer possible l'aparició d'aquesta figura, sobretot en el canvi de segle, va ser el següent:
- La interpretació tradicional formulada pel filòsof José Ortega y Gasset i recollida per Pedro Lain Entralgo assenyala que els intel·lectuals van aparèixer a Espanya a la fi de segle XIX a la calor d'una sèrie de mobilitzacions polítiques al voltant del procés judicial contra uns 400 obreristes i anarquistes catalans conegut com a "Procés de Montjuïc". Entorn d'aquest procés molts escriptors van denunciar a la premsa la farsa dels judicis. Succeïa entre els anys 1896-1897.
- Per primera vegada feien acte de presència pública els intel·lectuals per posicionar-se contra una decisió polèmica del poder. També es produí en paral·lel a tot el que estava succeint al voltant del "Affaire Dreyfus" a França, que va servir de model per als intel·lectuals espanyols.
L'Edat de Plata de la cultura espanyola
A partir d'aquests dos esdeveniments, els intel·lectuals van actuar de forma coordinada. És el que s'ha conegut com a l'Edat de Plata de la cultura espanyola, amb les generacions d'intel·lectuals següents:
- La Generació del 98. Principals noms:
- Ángel Ganivet;
- Miguel de Unamuno,
- Enrique de Mesa,
- Ramiro de Maeztu,
- Azorín,
- Antonio Machado,
- els germans Pío i Ricardo Baroja,
- Ramón María del Valle-Inclán,
- Ramón Menéndez Pidal, filòleg.
- La Generació del 14. Principals noms:
- Ortega y Gasset,
- Gabriel Miró,
- Ramón Pérez de Ayala,
- Gustavo Pittaluga,
- Manuel Azaña
- Gregorio Marañón;
Amb plantejaments diferents però amb certs punts comparables, el poeta Juan Ramón Jiménez i Ramón Gómez de la Serna. També hi ha la presència catalana, amb Eugeni d'Ors.
- La Generació del 27. Principals noms:
- els poetes:
- Els novel·listes i assagistes:
- I sense oblidar el paper destacat de les dones:
- Concha Méndez, poeta i escriptora de teatre;
- María Teresa León, escriptora;
- Ernestina de Champourcin, poeta;
- Rosa Chacel, poeta, novel·lista, assagista, traductora...;
- Josefina de la Torre, poeta, novel·lista, cantant lírica i actriu;
- María Zambrano, filòsofa i assagista;
- Margarita Gil Roësset, escultora, il·lustradora, poeta.
Els principals mitjans de comunicació d'aquests grups d'intel·lectuals van ser:
- El diari "El sol".
- La revista "Revista de Occidente".
La gran preocupació que centrava els intel·lectuals era la idea d'Espanya.
Sota la dictadura franquista la majoria d'aquests intel·lectuals van quedar oblidats i silenciats. No va ser fins a mitjans de 1970 que s'inicià la recuperació d'intel·lectuals que havien quedat apartats per la dictadura, com el mateix Manuel Azaña. Tot això acompanyat per una relectura d'altres figures destacades de la cultura "perifèrica", com la catalana o basca.
S'ha posat èmfasi en el moment històric de l'aparició de l'intel·lectual a finals del segle XIX, però aquesta figura no va aparèixer de cop, sinó que va ser un procés que venia de la Restauració o fins i tot abans amb la revolució liberal. En ple segle XIX trobem figures rellevants com Mariano José de Larra. Larra s'enfrontava críticament al poder, a la societat establerta, etc. i denunciava els mals socials.
A la fi del segle XIX l'actitud pessimista i de denúncia que caracteritzava els escrits de Larra es va generalitzar. Però també van existir, abans de la fi del segle XIX, intel·lectuals conservadors, que d'alguna manera criticaven el liberalisme i desitjaven el retorn a uns temps suposadament millors. Expressions d'aquest conservadorisme van ser Jaume Balmes i Juan Donoso Cortés (reaccionaris), que feien una crítica a la modernitat. Marcelino Menéndez Pelayo va prendre com a referent a Donoso Cortés, com també l'alemany Carl Schmitt (intel·lectual referent del nazisme).
La figura de l'intel·lectual
L'intel·lectual necessita un context de relativa llibertat. Pot opinar de temes que no són de la seva professió. Per l'intel·lectual és imprescindible de comptar amb un mitjà de comunicació àgil i de masses, com són els diaris, que es van popularitzar just a finals del segle XIX i inicis del XX. També ha de tenir un públic lector molt determinat i una població alfabetitzada capaç de rebre els missatges.
La proliferació de titulats universitaris que es produí a principis del segle XX ajudà a amplificar el fenomen de la figura de l'intel·lectual.
L'escriptor i periodista Leopoldo García-Alas "Clarín" i d'altres intel·lectuals escrivien sobre tot allò que passava a França. Rafael Altamira i Santiago Ramón y Cajal van escriure el 1900 sobre la possibilitat de crear una lliga d'intel·lectuals per poder intervenir en el debat públic amb més eficàcia. Era el moment de naixement del moviment del Regeneracionisme.
En les novel·les escrites durant el canvi de segle es troba molt ben reflectit tot aquest debat. Els bons, segons aquestes novel·les, eren els intel·lectuals i els dolents tots els elements foscos del passat (per exemple els clergues). A més s'intentava derrotar els vells mites sobre el passat espanyol: el Cid, Don Quixot, etc. Defensaven la veritat i denunciaven tot allò que l'ocultava.
L'historiador Carlos Seco Serrano defensa que els intel·lectuals intentaven articular un discurs de caràcter nacional dirigit a tot el poble per modernitzar el país, per la necessitat de dur a terme la regeneració d'Espanya.
El referent per tots ells era Europa. Això ho traslladaven a la seva pròpia activitat professional, per exemple traduint obres d'escriptors europeus que consideraven que estaven a l'avantguarda. Una de les editorials amb un paper més important va ser "La España Moderna" que també editava una revista amb el mateix nom. El 1898 es traduí per primera vegada l'obra de Karl Marx "El capital". Es publicaren obres de Nietzsche, Freud o Kauskty, entre d'altres.
Tot això coincidia amb el període d'aparició amb força del catalanisme i el basquisme. Xoc de discursos.
Els intel·lectuals i la qüestió social
Davant el conflicte social d'aquells anys, la resposta de l'Estat era l'habitual: la repressió. No es contemplava la via de les reformes. Els partits polítics de la Restauració mai es van prendre seriosament el tema. Tan sols es van fer algunes petites reformes, però molt febles.
Precisament en aquest terreny va ser on més incidència van tenir els intel·lectuals. Una part dels intel·lectuals es van convertir en defensors de les reformes socials. No qüestionaven el sistema liberal, però defensaven profundes reformes. Es tractava d'una crítica que moltes vegades era més moral que política. Visió ètica i moral.
Hi hagué alguns que s'apuntaren en un primer moment a la visió més radical, i que després van adoptar posicions més conservadores, com Ramiro de Maeztu, Miguel de Unamuno o Azorín. Compromís social molt més gran. Alguns dels més compromesos escrivien a "El Socialista" o "La revista blanca". Però la major part col·laborà en la premsa liberal.
La generació del 98
Aquesta fase de fe en la modernitat va durar molt poc. Molt aviat es van desencantar. La generació del 98 aviat es van allunyar d'aquestes posicions més radicals. Molts d'ells van començar a escriure sobre temes ja no tan compromesos.
Podria semblar que el món dels intel·lectuals estava enredat en un debat aliè a la societat. Aquests debats es donaven en paral·lel al que succeïa en altres països. Els mateixos debats i els temes no eren molt diferents dels temes que es debatien a França, Gran Bretanya... Crisi intel·lectual de finals de segle a Europa (racionalisme, positivisme ...).
Aquesta crisi va ser combatuda per l'irracionalisme i el vitalisme. Venien a qüestionar els models ideològics dominants del segle XIX: el decadentisme burgès. El nou Regeneracionisme formava part del debat modern, europeu. La idea del "Sonderweg" (excepcionalisme, desviament, camí especial) no tenia res a veure.
Espanya no va tenir una via de desenvolupament tan diferent que l'allunyés d'Europa. Això no vol dir que en el debat espanyol es plantegessin temes únicament espanyols.
Crisi de l'intel·lectualisme
Durant el primer terç del segle XX es va viure una fase de desencís. Molts intel·lectuals van anar a vies menys crítiques i més espirituals: contemplació del paisatge, les persones... Això no vol dir que els intel·lectuals es desencantaran de la vida política. Ortega y Gasset es va plantejar el 1908 de crear un Partit dels Intel·lectuals. La idea mostra fins a quin punt els intel·lectuals no es van desencantar de la vida política. Va haver-hi intel·lectuals que van entrar al partit conservador, el liberal o el republicà.
Alguns van arribar a plantejar-se un rebuig cap a l'intel·lectualisme, en considerar que els intel·lectuals estaven prenent un paper excessiu. Això es donava en tots els àmbits ideològics. Dins dels cercles de poder aquests intel·lectuals crítics eren vistos com els seus enemics.
Dins l'esquerra obrera veien als intel·lectuals com gent d'una altra classe social. Que aquests intel·lectuals benestants anessin a dir-los el que havien de fer era vist amb recel.
La Generació del 14
El primer relleu en la Generació del 98 es va produir amb l'aparició d'una nova generació d'intel·lectuals. Aparició d'una generació més jove (la Generació del 14) que inclou a gent d'una talla intel·lectual enorme. Van ser els protagonistes de la II República: Ortega y Gasset, Manuel Azaña.
La Generació del 14 era 15 anys més jove que la generació del 98. Aquesta nova generació d'intel·lectuals va aparèixer a finals de 1910. Al voltant de la Gran Guerra van ser un referent intel·lectual clar. La data clau és el 23 de març de 1914. Aquell dia va haver-hi una conferència a càrrec d'Ortega y Gasset al Teatre de la Comèdia de Madrid. Conferència amb el títol "Vella i Nova Política". Tenia com a objectiu la presentació d'una nova associació: "Lliga d'Educació Política".
Els signants del manifest eren: Manuel Azaña, Fernando de los Ríos, Américo Castro, Luis Araquistáin, Salvador de Madariaga, Luis Bello, Ramiro de Maeztu, Pablo de Azcárate, Manuel García Morente, Ángel Galarza, Lorenzo Luzuriaga, Antonio Machado, Enrique de Mesa, Federico de Onís, Antonio J. Onieva, Ramón Pérez de Ayala, Gustavo Pittaluga, Rodrigo Sanz, Ramón María Tenreiro, Agustín Viñuales, Luis de Zulueta o Enrique Díez Canedo, entre d'altres.
Els signants del manifest fundacional de la Lliga de l'Educació Política plantejaven que la vella política havia fracassat rotundament. No només qüestionaven el sistema polític i criticaven als partits que feia dècades que controlaven la política, sinó que també criticaven els seus dirigents.
A més denunciaven el fracàs del Regeneracionisme des de dalt. Denunciaven que havia representat el mateix que el reformisme d'Antonio Maura (de dretes) o de José Canalejas (liberal). Deien que calia anar cap a una nova política. Defensava la necessitat que els intel·lectuals exercissin un lideratge moral i polític en aquesta nova etapa. Havien de conduir la població per la nova senda per avançar en el procés de modernització: havien d'educar les masses, nacionalització de les masses.
A través de quin instrument? Calien partits polítics nous. Van creure que hi havia un partit que podia canalitzar tot allò: Partit Reformista (1912). El seu dirigent era Melquíades Álvarez. El partit va evolucionar cap a posicions accidentalistes en la forma de govern. L'important no era la forma de govern sinó les polítiques que s'aplicaven i el funcionament democràtic del règim. Canalitzar l'esforç reformador en aquest partit.
Els intel·lectuals eren una minoria selecta, l'avantguarda de la societat. Element que va fer d'Ortega y Gasset un referent del falangisme. El falangisme va prendre d'Ortega alguns elements pel seu ideari: idea de l'elit, minoria selecta cridada a dur al país endavant...
Tot aquest debat en realitat va acabar tenint molt pocs efectes. Va servir per posar a Ortega y Gasset en la primera fila intel·lectual. D'aquí va sortir un setmanari que havia de tenir una gran influència entre els cercles intel·lectuals: la revista "España", dirigida per Luis Araquistáin.
El partit Reformista va ser un bluf i va desaparèixer el 1924.
La generació del 27
La crisi política i social més important de la Restauració va tenir lloc l'any 1917. Aquesta crisi va fer que el debat intel·lectual comencés a girar entorn de temes més concrets: la necessitat immediata d'una reforma constitucional. El mateix Luis Araquistain o Fernando de los Rios tindran un paper molt crucial. Plantejaven la necessitat d'una reforma a fons si és que la monarquia volia mantenir-se, anar cap a un veritable règim parlamentari. El sistema polític havia d'avançar cap a la democratització. Calia convertir el Parlament en el centre de la vida política i el sufragi havia de ser un dret real. Que ho comencessin a dir els intel·lectuals de primera línia tenia una importància molt gran. Que es comencés a qüestionar la forma del règim per part de gent de prestigi tenia la seva importància.
A partir dels esdeveniments de 1917, tancats pel règim de manera insatisfactòria, alguns intel·lectuals van començar a apostar per la fórmula republicana com a únic camí de solució.
El cop d'estat de Primo de Rivera va ser el punt d'inflexió per molts dels intel·lectuals, que a partir d'aquell moment van tenir la prova definitiva de què la monarquia no estava pel camí de la reforma constitucional, sinó que donava suport a una dictadura militar.
