Els efectes econòmics i socials de la crisi baixmedieval

A principis del segle XIV Europa va patir una greu crisi agrària (successió de males collites) causades per un clima desfavorable i pel cultiu de terres de mala qualitat. La conseqüència va ser l’extensió de la fam per tot el continent europeu. A tot això cal sumar l'arribada de l'epidèmia de la pesta negra que va assolar Europa i va provocar una gran mortaldat.

Els esdeveniments descrits van frenar de manera brusca el llarg període de bonança econòmica que s'havia viscut a Europa entre els segles XII i inicis del XIV. El període de recessió iniciat al segle XIV es va allargar fins al segle XV.

Repercussions del col·lapse demogràfic al món rural: el despoblament del camp

Hi ha consens entre els historiadors en afirmar que el col·lapse demogràfic produït a conseqüència de la crisi baixmedieval va ser més significatiu a la ciutat que al camp. Les epidèmies i les fams van ser més mortíferes a les ciutats, ja que hi havia molta gent concentrada i una major falta d’higiene. No obstant això, a mitjà i llarg termini els efectes de la pèrdua de població també es van fer més visibles al camp perquè es produí un moviment migratori de gent que marxava del camp cap a la ciutat.

Per què la gent marxava cap a les ciutats? Molts tallers artesanals de les ciutats van quedar buits i com que hi havia demanda de mà d’obra, els salaris van tendir a pujar. A més també s'ha de tenir en compte el fet que molts pagesos fugien del camp per evitar els abusos dels senyors feudals.

En paral·lel també es van produir moviments migratoris dins del món rural. Alguns pagesos simplement canviaven de terres. Algunes àrees rurals van quedar pràcticament buides.

Arran de la crisi es va produir un reordenament dels nuclis de poblament. Les ciutats van recuperar ràpidament el nivell de població que tenien abans de l'alta edat mitjana en detriment del camp que va perdre població. Tot això va tenir repercussions per l’engranatge del sistema feudal.

Quin va ser l’efecte més immediat de la crisi?

El primer i més espectacular va ser el descens i la reducció de les superfícies de cultiu per l'abandonament dels camps. Aquest fenomen se'l coneix com a despoblament rural. Va ser un abandonament selectiu.

Es van abandonar les terres marginals les quals s’havien posat a conrear més tard, perquè eren les més dolentes, a la vegada que s'optava per l'aprofitament més exhaustiu de les millors terres.

Amb què es va manifestar aquesta reducció de la població rural?

• Als Països Baixos es van deixar de mantenir els dics i els canals.
• A tota Europa es va produir l'avenç dels boscos sobre les àrees de cultiu.
• Multiplicació dels animals salvatges.
• Abandonament de les àrees de residència al camp. L’abandonament de masos va ser un fenomen comú a l'Europa Occidental. A Catalunya a aquests masos es coneixen com a "mas rònec".

Arran la crisi del segle XIV hi havia interès per part de la pagesia per emigrar a les ciutats més pròsperes. L'abandonament dels camps va produir de retruc un canvi en l'orientació econòmica, ja que a partir d'aquell moment es va potenciar la ramaderia, que necessita menys gent que l'agricultura.

A Alemanya el fenomen del despoblament rural es coneix amb el nom de Wüstung. Entorn l'any 1300 hi havia comptabilitzats uns 170.000 nuclis de poblament, mentre que cap al 1500 la xifra es reduí fins als 130.000. A Alsàcia entre 1300-1800 es van produir 224 desaparicions de nuclis.

A França el fenomen del despoblament se'l coneix amb el nom de "desertés". I A Anglaterra també es detecten despoblaments rurals anomenats "lost villages". Els nuclis despoblats a Anglaterra tenien més a veure amb una reordenació del treball agrícola. Moltes explotacions es van encaminar cap a la ramaderia. L'àrea amb més nuclis despoblats va ser la central (de Londres cap amunt, zones de muntanyes).

El descens de la producció agrària i de la renda feudal

El descens de la producció agrària va ser molt espectacular. El plantejament inicial seria observar la relació entre l'home i la terra. Com es planteja abans i després de la crisi?

Abans del 1300, és a dir, en el període de creixement, el valor de la terra era elevat. Ho sabem gràcies a:

• L'elevat cost que pagaven els pagesos en forma de renda feudal.
• El valor d’entrada que es pagava per l'establiment a la terra (quan es formalitzava un contracte de conreu es pagaven uns diners per entrar-hi). Per què el valor de l'establiment era alt? Perquè hi havia una gran demanda de terra i poca oferta.
• En canvi els salaris pel valor del treball eren baixos perquè hi havia molta mà d’obra.

Aquesta va ser la situació general fins al 1300. Fins als inicis del segle XIV predominava la petita explotació pagesa.

Que va passar a partir del 1300? La tendència positiva del període anterior s'inverteix. S'observen aquests factors:

• Entre el 25-30% de mà d’obra ha desaparegut a causa de les epidèmies, les fams, guerres... Poca mà d’obra suposava revalorització del factor treball.
• Els salaris van pujar a conseqüència de la manca de mà d’obra. Se seleccionen les millors terres, es podia triar i s’abandonaven les terres marginals.
• Si es treballaven les millors terres, s’hauria de suposar que si es mantenia constant l'aportació de treball i el capital, el rendiment de la terra seria més alt. En aquest sentit, la situació del pagès hauria de millorar, cosa no va ser del tot així.

Els ingressos senyorials van disminuir i això és justament el punt central de l'anomenada crisi baixmedieval. Es produí un acaparament de parcel·les i masos abandonats, cosa que interessava tant a pagesos com a senyors. Aquests últims donaven facilitats, ja que si volien que els pagesos ocupessin terres havien de donar incentius (rendes més baixes i preus d’entrada més assequibles).

Però a l'hora d’accedir a les terres no tots tenien les mateixes possibilitats. Hi va haver un procés de selecció. No tots els pagesos eren iguals, uns podien tenir grans explotacions mentre que d'altres no. S'observa una forta jerarquització del treball pagès. Una minoria d’aquesta pagesia es va poder consolidar, era potent, seran els “pagesos grassos” (els més afavorits).

Molt sovint aquests pagesos més rics no podien treballar totes les seves terres. Per això molts d’ells van llogar mà d’obra assalariada o van fer subestabliments i o subarrendaments i això va provocar que amb el pas del temps els “pagesos grassos” deixessin de treballar la terra, dedicant-se només al seu control i gestió.

Aquest fet va crear grans diferències i contrastos dins del treball pagès.

Els efectes econòmics i socials: la reorientació de la producció

Els canvis produïts per la crisi van exigir nous criteris per la gestió i l’explotació de la terra. El sistema de la terra indominicata o mansus indominicatus, la part de reserva de la propietat que el terratinent cedia als seus serfs o colons per tal que l'explotessin a canvi d'adquirir el compromís de pagar-lo amb diversos treballs i obligacions, va retrocedir. Els senyors feudals tenien moltes dificultats a l'hora de fer la recepció de les corvees (obligació del pagès de treballar gratuïtament a les terres del senyor), perquè la pagesia es negava a fer-les i es revoltaven.

L’augment de salaris feia molt difícil als senyors feudals l'obtenció de mà d’obra de franc. Pels senyors era una autèntica ruïna. Com que no podien aconseguir mà d’obra de franc, el sistema de la reserva era una forma d’explotació inviable totalment. Per tant, s’havia de buscar alternatives, com el canvi d’orientació en les produccions i noves fórmules contractuals. Es va començar a fer una gestió directa de la terra, vigilància de l’explotació a la vegada que s’orientava la producció cap a l’abastament del mercat urbà (demanda diversificada). Gestió de la terra feta per arrendataris o propietaris. Els espais comunals moltes vegades van ser acaparats pels senyors.

Els grans gestors, pagesos grassos, van orientar la producció i van convertir el camp en una àrea dependent de la demanda urbana. Els membres de la burgesia urbana van canalitzar l’àrea suburbana cap a les necessitats d’abastiment de les ciutats, cada vegada més grans pel seu augment de població.

Les àrees adjacents de les ciutats difícilment podien abastir-les de blat, per tant, havien d’anar a àrees més llunyanes. Es necessitava gra i vi (que s'obtenien de les àrees suburbanes), plantes que servien per a la producció artesanal (lli, espart, cànem, tintòries), productes agraris molt especialitzats (arròs, sucre, hortalisses...) però sobretot, el que es va veure a l'època va ser el gran potencial de la ramaderia, sobretot la bovina (la llana de les ovelles era molt rendible, perquè el tèxtil era la gran indústria de l'edat mitjana és el tèxtil).

Totes aquestes necessitats del mercat implicaven una complicitat molt gran amb les àrees adjacents de la ciutat. Aquesta nova producció requeria posar en pràctica altres formes per explotar la terra. No podem dir que siguin noves formes de producció, però s’amplien molt, com per exemple:

• L’arrendament (cedir el terreny a canvi d'una renda fixa, sigui quin sigui el volum de la collita).
• La parceria (es donava una part de la collita al propietari del terreny). Contracte de conreu, renda proporcional.
• Els jornalers (mà d’obra contractada). Però era el més fluctuant de tots, ja que estava molt vinculada a la relació dels salaris. Era una mà d’obra precària. En èpoques de molta feina acostumava a haver-hi molta mà d’obra i en altres no. Els jornalers servien per èpoques concretes. Qui era jornaler? A vegades els mateixos parcers que treballaven poca terra i llogaven la seva força de treball per obtenir uns diners addicionals. Podia ser mà d’obra mòbil, persones que constantment es movien per cultivar la terra. O mà d’obra esclava, provinents de l'Europa de l’Est (eslaus).

Abans del 1300 l’excedent de gra comercialitzable era escàs i hi havia dificultats per abastir les ciutats. El producte era escàs i el seu preu era elevat. Malgrat que els excedents que es comercialitzaven eren petits, s’obtenia un bon preu. Superats els efectes inicials de la Pesta Negre la situació es va invertir: hi havia més excedent i més abundància degut a la caiguda demogràfica. Els preus van baixar i els ingressos de la pagesia es van reduir.

Els pagesos, a partir del 1300, tenien més a menys preu. En termes de subsistència la situació era molt millor que abans. Els pagesos tenien més recursos. El gran problema va ser que la crisi afectà els senyors feudals, que van patir una gran davallada en els seus ingressos, per tant, hi haurà canvis:

• Es produí un procés de selecció. L’aristocràcia més potent no tan sols es mantingué sinó que va poder acumular més patrimoni perquè en produir-se la desaparició de moltes persones, aquests nobles van poder quedar-se amb les terres abandonades pels morts. Els senyorius més febles i més petits tenien menys ingressos, i, per tant, es van arruïnar. No els quedava més remei que vendre's el patrimoni
• Va ser un període en què la burgesia urbana, davant el risc d’invertir en els negocis, el comerç o les manufactures va preferir invertir en la compra de patrimoni, que era més segur. Per això molts burgesos van passar a viure de les rendes i a ser anomenats burgesia rendista. Molts d'ells van accedir a títols nobiliaris (tant comprant els títols o bé a través del matrimoni).

En alguns moments es va produir un increment de les exigències senyorials. S'incrementaren les exigències jurisdiccionals, aquelles càrregues que anaven dirigides sobretot als pagesos grassos. Van ser aquests pagesos rics els que van protagonitzar les revoltes del segle XIV. Els pagesos rics eren els qui dirigien les revoltes.

Repercussions del col·lapse demogràfic baixmedieval al món urbà

Després de la gran mortalitat del segle XIV a les ciutats s'experimentava una reducció de la demanda i, per tant, la producció retrocedí. L'activitat manufacturera bàsica era el tèxtil. Les altres activitats es relacionaven amb els recursos de cada zona en particular. Per la seva banda el tèxtil era universal a l'edat mitjana. Tanmateix, és difícil establir les dimensions reals del tèxtil a l'època. Només es disposa de dades per a Anglaterra. Allà el producte agrari es calcula en uns tres milions de lliures. El tèxtil, considerant el producte comercialitzat, suposava unes 100.000 lliures. Només representava el 2% de la mà d'obra. Això no obstant, no cobria tota la demanda. Per cobrir-la els nuclis rurals també produïen. La població rural s'autoabastia en bona part. L'activitat tèxtil era cara i es destinava a una clientela d'alt nivell adquisitiu.

Durant la baixa edat mitjana va tenir lloc la crisi del sistema productiu de tipus feudal. Els grans centres productius (nord d'Itàlia i Flandes) van ser els que més van patir. En afectar a aquestes zones més actives el fenomen va ser més visible, però això no vol dir que fos general. En el camp es produí un increment de la productivitat i es va poder abastir millor a les ciutats. Les ciutats pagaven els proveïments que arribaven del camp amb la venda dels productes artesanals. Però els preus eren més rígids. No augmentava la productivitat urbana i, per tant, els preus no baixaven. Així la comunitat rural seguia sense poder adquirir els productes urbans per la qual cosa es produïa una reducció de la demanda. Aquest fenomen s'anomena la tisora de preus. D'altra banda, cal considerar també el desequilibri entre preus i salaris.

La demanda dels grups més poderosos també es va reduir, ja que van disminuir les seves rendes. A Florència el 1300 es produïen unes 100.000 peces de tèxtil. El 1350 unes 70.000 peces. L'any 1373 es va reduir fins a les 30.000 peces. I el 1382 la quantitat disminueix fins a les 19.000 peces. A Flandes sembla que la proporció seria similar. Aquest fenomen de reducció de la demanda s'ha de relacionar amb les revoltes urbanes de l'època.

Augmenta la distància entre una minoria rica i una majoria pobra de la població. Davant d'aquest col·lapse calia buscar alternatives per recuperar l'activitat. La solució era adaptar-se a la demanda. En aquest sentit, destaquen tres eixos d'actuació:

• Es van potenciar els oficis de producció de productes de luxe (teixits estampats, vaixelles de qualitat, orfebreria ...)
• Es van reduir els costos de producció. No es pot realitzar una millora tècnica per la qual cosa es fabriquen teixits de menys qualitat, el fust.
• Es va produir una dispersió geogràfica de la indústria en comptes de concentrar-la en un sol nucli. Es volia fugir de la rigidesa dels gremis i d'aquesta manera va néixer el "domestic system". Es produïa així un canvi estructural en la producció artesanal.
• Es va diversificar la producció sobretot a partir del segle XV amb la indústria del metall.

Les finances i el comerç

En aquesta època van fer fallida moltes banques a causa dels deutes dels poders públics (monarquies i ciutats) que es mantenien a base de crèdits. Aquests crèdits els oferien els banquers italians i alemanys. Quan els clients no podien retornar els crèdits els banquers feien fallida. Els banquers més importants eren els florentins. Havien atorgat crèdits al rei anglès i al francès en el marc de la Guerra dels Cent Anys. Però a mitjans del segle XIV aquests crèdits no es retornaven i es produí la ruïna d'aquells banquers i d'altres clients d'aquests.

La ciutat també era un centre mercantil molt important. El sistema tradicional de comerç es va veure molt afectat per la crisi de la baixa edat mitjana. La Mediterrània va ser la zona més afectada. Hi ha tres raons per explicar aquest fenomen:

• Hi havia diversos focus comercials, destacant les ciutats italianes, que sovint tenien una ferotge rivalitat i competència. Aquest fet va provocar un desgast, ja que estaven en contínua lluita a través de mètodes com la guerra de cors.
• El comerç mediterrani estava basat en la redistribució d'articles de luxe a l'abast d'una minoria amb gran poder adquisitiu. La dependència d'aquests articles necessitava un gran volum de renda d'aquest cercle de notables, que després de la gran crisi s'havia reduït. Amb la crisi, la demanda de productes de luxes va disminuir i per això aquest comerç vinculat al luxe es va ressentir molt.
• La presència de turcs i mongols a la Mediterrània Oriental era un factor de desestabilització. Només Venècia va poder mantenir els vincles. Algunes ciutats mercantils van entrar en una greu crisi, com Barcelona.

Però la crisi del Mediterrani no només va afectar aquesta zona. Tot el circuit generat per aquest comerç es va ressentir, com ara les rutes terrestres intermèdies. Només es van salvar d'aquest declivi Venècia i Gènova. Venècia va mantenir els seus contactes amb Orient i també el seu contacte terrestre amb el nord d'Europa. A més es va introduir en el comerç d'esclaus. Gènova per la seva banda estava connectada amb la Mediterrània Occidental amb ciutats com València, el Regne andalusí de Granada, Sevilla...

Després de la crisi va haver-hi diferents maneres de recuperar-se. La crisi d'una zona podia provocar l'auge d'una altra propera. Una altra sortida possible era la recerca d'un comerç de menys luxe. S'optà per l'obertura de les rutes atlàntiques encara que de moment el trànsit en elles era menys intens i important del que seria algun temps més endavant. Es van perfeccionar els mètodes d'administració, gestió i finances.

A part de la Mediterrània, un altre gran espai comercial era el Mar del Nord i el Bàltic. Era l'espai de la Hansa Germànica o Lliga Hanseàtica, una confederació de ciutats mercantils que comptava amb recursos militars propis utilitzats per defensar els seus interessos o per imposar les seves condicions. També constava d'institucions polítiques pròpies com les assemblees de representants. La ciutat central de la Hansa era Lübeck.

L'àmbit mercantil de la Hansa va créixer constantment. El 1350 tenia 77 ciutats adscrites i el 1400 eren ja més de 200. La Hansa es dividia en quatre circumscripcions, cadascuna amb una capital comercial: Westfàlia (Colònia), Saxònia (Brunswik), Wende (Lübeck) i Prússia (Danzig). També hi havia diversos kontors, les ciutats terminals (limítrofs) on es rebien algunes de les diferents matèries que eren objecte de comerç. Per exemple, a Bergen es rebia fusta i pesca salada, a Novgorod fusta, pells i cautxú. Els productes amb els quals comerciava la Hansa eren productes agraris, metalls, sal, cautxú, quitrà...

La Hansa va suportar la crisi baixmedieval millor que l'àmbit mediterrani, sobretot perquè traficava amb articles de primera necessitat. Generava més volum de mercaderies però menys de negoci. Algunes ciutats es van veure més afectades que altres. Flandes es va veure molt afectada per la crisi, però el seu dinamisme es va traslladar al nord, a la ciutat d'Anvers. De 1440 a 1500 va passar de 20.000 a 500.000 habitants. Anvers va esdevenir un gran centre tèxtil i de pesca salada. La ciutat era un centre manufacturer i comercial. Celebrava dues fires a l'any de dos mesos de durada cadascuna. Tenia un port molt ben equipat, fins i tot amb una grua portuària. La major part de les ciutats comercials tenien allà un consolat. D'Anvers va irradiar un gran hinterland. Tenia relacions amb Frankfurt i Colònia i més al sud amb Nuremberg. Aquesta ruta continuava cap a Augsburg i arribava fins a Venècia.

Els contactes entre el nord i Venècia es realitzaven a través de tres ciutats bàsiques: Nuremberg, Augsburg i Ravensburg. En aquesta última hi havia l'anomenada Gran Companyia. Tenia consolats a Milà, Gènova i Venècia, Avinyó, Marsella, Lió, Tolosa i Montpeller, Frankfurt, Viena, Londres i Maastricht; València, Barcelona, Saragossa, Alacant i Perpinyà. La Gran Companyia es va formar a partir de 1390 amb la reunió dels capitals de tres grans famílies i va continuar creixent. S'organitzava a partir de tres governadors que dirigien a més de cent agents comercials.

Des del Mediterrani es van obrir rutes cap a l'Atlàntic. Una data clau és 1340, quan es produí l'últim intent de reunificar al-Àndalus. Els Benimerins van ser derrotats a la Batalla del Salado. A partir de llavors s'incorporava la zona de Gibraltar a Castella i s'obria el comerç a l'Estret de Gibraltar.

El 1248 Ferran III havia conquerit Sevilla. Amb l'obertura de l'Estret Sevilla va experimentar un gran auge. El 1276 Alfonso X instituí el Gran y Honrado Concejo de la Mesta. La Mesta va generar uns negocis extraordinaris gràcies a la llana. Aquesta passava de les fires com a Medina del Campo, a Burgos i d'aquí cap als ports cantàbrics i cap a Flandes i els Països Baixos. La Mesta va propiciar la creació de grans fortunes. Aquesta classe benestant va generar de nou una demanda d'articles de luxe que els genovesos portaven a Sevilla, on es van instal·lar.

Sevilla es convertí en el nexe d'unió entre el Mediterrani i l'Atlàntic. De vegades els mercaders castellans venien o atorgaven concessions de drets comercials als genovesos. A causa de tot aquest procés es va generar una economia colonial: s'exportava matèria primera i s'importaven productes manufacturats i de luxe. Tot i existir a Castella els factors necessaris (demanda i matèries primeres) no es genera una indústria manufacturera.

L'exploració europea de l'Atlàntic

L'espai geogràfic europeu només s'havia superat en l'època de les Croades. Cap a finals del segle XIII es produïren arribades esporàdiques a l'Àfrica atlàntica. Aquests viatges van tenir poca continuïtat. Van ser esporàdics perquè els mitjans tècnics no estaven molt desenvolupats i perquè existia un alt risc, de manera que no rebien suport financer.

A principis del segle XIV va tenir lloc l'arribada dels castellans a les Canàries. Allà també es van establir comunitats religioses.

Cap a finals del segle XIV es produeix un important canvi. L'última dècada del segle marca l'inici de les expedicions castellanes i portugueses. Tenien un caràcter de predicació i d'aconseguir botí. Eren una continuació del procés de la Reconquesta. Els castellans també van ocupar zones de la costa marroquina, com Melilla, Bugia... La participació de castellans i portuguesos en aquest nou espai atlàntic havia de portar necessàriament a un enfrontament. Així es van haver de delimitar les zones d'influència. Un primer acord va ser el Tractat d'Alcaçovas-Toledo (1479).

Les Canàries es van convertir en un punt clau en la ruta cap a Amèrica i eren un lloc d'experimentació per a la posterior conquesta americana. La conquesta de les Canàries va tenir un caràcter feudal. Es va exterminar a la població autòctona i es van colonitzar les illes amb població de la península Ibèrica. Tot i això, faltava mà d'obra, per la qual cosa es va utilitzar mà d'obra esclava africana. A les illes es treballava en les plantacions de canya de sucre, orxella i la sang de drago (ambdues per fer tints).

Els portuguesos van desenvolupar una intensa activitat mercantil. La burgesia estava consolidada i era molt potent. Tenia molts contactes amb la resta d'Europa. Els portuguesos anaven a l'Àfrica per capturar esclaus i or. Els mercaders portuguesos volien trobar una nova ruta de les espècies per l'Atlàntic, circumnavegant l'Àfrica.

La reacció del sector burgès urbà de financers a rendistes. Els mètodes d'administració, gestió i finances

Una altra manera de superar la crisi baixmedieval va ser a través del desenvolupament de nous instruments mercantils, tècnics i financers.

A l'edat mitjana, pel que feia als transports i les rutes, s'usaven rutes terrestres, fluvials i marítimes. Però aquests mètodes eren lents i cars (representaven fins a un 25% del cost total). El transport es triava en funció de la distància, però el preferit era el marítim. El més utilitzat era la navegació de cabotatge. A cada tram de costa s'havia de pagar un peatge, les lleuda.

No obstant això, era necessària una navegació millor. Feien falta nous mètodes de navegació. Es van desenvolupar noves embarcacions, com la caravel·la que muntaven nous tipus de vela, com la quadrada. Amb aquesta nova embarcació es podia transportar més tonatge (fins a 300 tones). També s'utilitzava sistemàticament la brúixola, els portolans, les taules trigonomètriques, l'astrolabi ...

A poc a poc s'anava millorant el transport de les mercaderies amb l'objectiu d'aconseguir travessies més segures. Tot i això, seguien sent perilloses a causa dels corsaris i els pirates. Per protegir-se d'aquests contratemps es van desenvolupar les assegurances i els combois.

Així doncs, les relacions mercantils eren cada vegada més complexes. Es reglamentava el comerç i es redactaven codis mercantils. És molt conegut el Llibre del Consolat de Mar de Barcelona. Era un codi en constant evolució perquè es revisava en funció de les necessitats.

Un altre aspecte per fer front a la crisi va ser l'evolució en la gestió i l'administració comercial. En els grans centres comercials es van universalitzar els procediments. Del mercader-viatger es va passar a un capitalista que controlava una xarxa d'agents comercials. Es van diversificar les activitats i les inversions. Les companyies comerciaven amb qualsevol article. Així s'assegurava la inversió. Si fallava un producte, un altre ho compensava. També s'especulava amb el canvi de moneda i els préstecs. Les companyies mercantils passaven a ser cada vegada més estables i s'agrupaven diversos capitals per afrontar amb més força les inversions.

En aquesta època es van desenvolupar els instruments financers i de crèdit. Es feien necessaris a causa de l'elevat volum de les operacions i la distància dels viatges. Portar els diners a sobre era perillós i calia tenir en compte el canvi de divises. Es van cercar solucions i es van desenvolupar sistemes per facilitar l'intercanvi.

S'adoptà la numeració aràbiga. Es portaven llibres de comptabilitat amb entrades i sortides. Es practicava la transferència de capitals i préstecs. Això es feia amb els xecs i les lletres de canvi.

Per tot això alguns historiadors parlen del desenvolupament d'un protocapitalisme.