L'Europa de Bismarck i els estats-nació liberals

Un cop deixat enrere el període de les revolucions liberals de la primera meitat del segle XIX, Europa s'encamina cap a la construcció d'un sistema d'equilibri de poders entre les diferents potències europees que tingué com a principal promotor i arquitecte el canceller alemany Otto von Bismarck.

L'objectiu del canceller alemany era l’aïllament de França i Gran Bretanya com a potències polítiques d’Europa i l’establiment d'una aliança pangermanista permanent amb l’Imperi Austrohongarès amb l'objectiu de fer d'Alemanya una potència incontestable al continent.

Formació i consolidació dels Estats burgesos. L'Estat-nació en el sistema Bismarck del segle XIX

Qualsevol fenomen relacionat amb el nacionalisme s’ha d’estudiar en el seu propi context històric. No ens podem fiar de les grans construccions teòriques que ens vulguin explicar el fet nacional. Les grans corrents del pensament del segle XIX recullen el fet nacional en la seva doctrina:

• Liberalisme: pels liberals el poder està en mans del poble. La nació com a tal és la que determina el govern. Es vincula l'Estat a la nació (el poble). Així doncs, la nació s’articula com a Estat.
• Romanticisme: moviment d’origen alemany, per ells la nació seria l’esperit del poble, l’ànima, allò que anomenen "volkgeist" format per la llengua, els seus costums, tradicions, història... Influirà molt en el catalanisme del segle XIX i el moviment cultural de la Renaixença.
• Marxisme: el nacionalisme per ells és una qüestió polèmica. Marx i Engels no el tracten gaire en els seus tractats. Marx veia que hi havia una sèrie de poblacions amb trets comuns. El nacionalisme seria una categoria històrica, que es donava en un moment històric, en ple desenvolupament del capitalisme. En la lluita de classes el nacionalisme és un tema subaltern.
• Aportacions de Lenin: introdueix el concepte de l’autodeterminació, com un element revolucionari. Això ho feia pel potencial que tenia per l'URSS.

Els tres grans períodes del nacionalisme al segle XIX

Primera etapa: 1815-1848

Durant aquest període, després de les Guerres Napoleòniques, Europa visqué unes dècades on van conviure les revolucions liberals de 1820, 1830 i 1848, amb els continus intents de les monarquies per restaurar el vell ordre absolutista. Les revolucions de 1830 i 1848 van fer emergir els sentiments nacionals de les nacions.

Segona etapa: 1850-1870

Fracassada la revolució de 1848 i les barricades populars, entre els anys 1850 i 1870 el liberalisme i el nacionalisme arriben a la seva consolidació amb la creació dels Estats nacionals. Característiques:

• Per construir un estat no calia ser un nacionalista radical. La consolidació dels estats es va fer des del conservadorisme. Qui va portar la unificació d’Alemanya i Itàlia va ser el sector conservador.
• La revolució de 1848 posà de manifest el perill que representava el moviment popular per a les classes altes. El nacionalisme es construeix des de la diplomàcia, la guerra. Des de qualsevol àmbit que no tingui res a veure amb el moviment obrer i les classes populars. La guerra era el gran instrument per beneficiar uns quants.

Tercera etapa: 1870-1914

En el període comprès entre 1870 i 1914 es produeixen dos fenòmens significatius: el reforçament de les nacions-estat i la seva consolidació i el sorgiment del sentiment de pertinença a un país. Els estats europeus giren cap a posicions més conservadores i reforcen un patriotisme molt vinculat a ideologies de dreta. I lligat a les crisis econòmiques de finals de segle, els estats defensen polítiques comercials proteccionistes.

L'exaltació dels valors nacionals i els seus símbols afavoreix els postulats més conservadors. I aquesta exaltació nacional arriba al 1914 amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial. És un nacionalisme que justifica l’imperialisme. Es vincula l'expansió colonial, amb l'imperialisme i l'orgull nacional.

Però també durant aquest període sorgeixen els sentiments nacionals de comunitats sense estat. El nacionalisme va tenir dues derivades. Per una banda, el reforçament dels grans Estats-nacions i per l’altra l’aparició d’aspiracions nacionalistes a les nacions sense estat que reclamaven els seus drets lingüístics i històrics, plantejaven qüestions com el reconeixement dels elements diferencials, l’autonomia i la independència.

El creixement de l’estat-nació i els elements de cohesió

A l’Antic Règim el poder estava parcel·lat en mans dels senyors feudals aristocràtics. Amb l'Estat nació liberal això desapareix. Amb les revolucions liberals del segle XIX el territori s'estructura sota un sistema de govern liberal i un Estat, amb la seva burocràcia, que es fa responsable que funcioni el país. Per diversos motius:

• Raons econòmiques.
• Cohesió de la nova realitat.
• Control de:
  • L’administració. Estat operatiu quan genera una administració eficaç. Genera llocs de treball.
  • Ensenyament. Cultura per tothom. Qui serà l’encarregat? L’estat.
  • Policia. Creació de sistemes policials. L’estat unifica les policies. L’estat té el monopoli de la violència.
  • Exèrcit. Representació de la nació. Prestigi nacional. Concepte de l’opinió pública.

La Gran Bretanya: auge i decadència de l’època victoriana

Els monarques del segle XIX, XX i XIX són:

• Victòria (1837-1901) – seixanta-quatre anys regnant.
• Eduard VII (1901-1910).
• Jordi V (1910-1936).
• Eduard VIII (gener-desembre 1936).
• Jordi VI (1936-1952).
• Elisabet II (1953- 2022).
• Carles III (2022-present).

Al segle XIX la gran protagonista de la política anglesa va ser la reina Victòria. Del seu regnat deriva que es conegui aquest període com "l'època victoriana". Una època de gran prosperitat econòmica per Anglaterra, de bon funcionament de les institucions, de la creació d'una consciència moral comuna, de sentiment de seguretat en la nació i d'orgull patriòtic pel fet imperial.

Les bases econòmiques de l’hegemonia victoriana i els inicis de la seva caiguda

Al segle XIX Gran Bretanya era el primer país industrialitzat del món. Per la Gran Bretanya es produí una arrancada econòmica espectacular. El 1851 se celebrava la Primera exposició Universal a Londres, amb edificis tan significatius com el Crystal Palace. Amb l’Exposició Universal s’inaugura el que significarà al segle XIX Anglaterra, una nació pròspera.

Per què?

• La Gran Bretanya gaudia d'una posició central econòmicament parlant.
• Era l'economia dominant. 1800-1870, període d'alça de preus constant. Li afavoreix la política del lliurecanvisme. Tots els intercanvis comercials els eren favorables.
• Era el principal centre financer del món, on es generava el capital.
• De Gran Bretanya surten els invents que faran possible la revolució industrial a Europa. Tots els industrials europeus hi aniran per copiar els invents.
• Els seus productes manufacturats no tenien competència ni en qualitat ni en preu.
• La Gran Bretanya era la gran estimuladora del comerç mundial. Ara l’important eren els agents comercials, com les companyies comercials britàniques.

Però la crisi econòmica de final de segle suposà per la Gran Bretanya que altres països també van entrar en l'escena econòmica. Fins al punt que va sorgir una nova potència mundial, els Estats Units d'Amèrica, posició que es va fer molt evident a partir de 1917.

L'Anglaterra victoriana, una societat de classes i commocions socials

La Gran Bretanya va ser la societat que més transformacions socials va tenir al llarg del segle XIX. Van coincidir:

• Canvis en el món rural, que a poc a poc va desapareixent.
• Moviment polític del Cartisme, que va ser una insurrecció social i que no va arribar a ser una revolució per molt poc.
• La llei de pobres de 1850, millorava les condicions de vida del poble britànic i les seves condicions laborals. La llei es va aconseguir gràcies a la pressió sindical dels obrers britànics. Es van produir multitud de vagues legals.

El paradigma del règim polític liberal

La Gran Bretanya era un model de sistema liberal al segle XIX. Un país que construïa el seu sistema polític a partir de les revolucions del segle XVII. Comptava amb 5 institucions:

• Parlament: de tradició medieval. Té dues cambres, dels Comuns i dels Lords, en un sistema bicameral. La cambra dels Comuns cada vegada adquireix més importància
• Govern de Gabinet: presidit per un primer ministre responsable d’un equip ministerial.
• Oposició: característica institucional. Crític al govern i alternativa. Es crea la figura del cap de l’oposició.
• Partits polítics: representació del govern o l’alternativa. Organització que reunirà els partidaris d’una posició i els seus representants.
• Monarquia: representada per la reina Victòria, amb un paper institucional polític conciliador. No governarà. Passa de ser rei a dipositari de la nació, icona de Gran Bretanya

A través de reformes polítiques el 1867 i el 1984 es va eixamplant el cos electoral. Les classes mitjanes podran votar. El sistema de partits bipartidista es trenca el 1900 quan entrà al Parlament per primera vegada el Partit Laborista (partit socialista anglès).

Política exterior i colonial

La Gran Bretanya era la gran potència del segle XIX i actuava com la policia del món. Dominava l’escena internacional gràcies a la seva força naval, al comerç i l'imperialisme. El seu Imperi era motiu d'orgull nacional.

Força naval

La Marina britànica, la Royal Navy era la més important del món. Tenia pràcticament el domini de tot el món. Era la primera en preparació i coneixement. A més formar part d'aquest cos militar era un motiu prestigi entre els britànics. La Marina assegurava la presència britànica a certs llocs estratègics del món i això feia que la Gran Bretanya tingués enclavaments territorials repartits per tot arreu que li asseguraven el seu domini mundial. I per si no n'hi hagués prou, la Marina li assegurava el control dels mars.

Diplomàcia britànica

Diplomàcia de la intervenció però sense compromís. La Gran Bretanya intervingué en tots els conflictes, però no es comprometé mai en cap conflicte.

Comerç

Política comercial lligada al poder polític. Aposta pel lliurecanvisme: servirà als interessos britànics.

Imperialisme

Interessos econòmics i d’estratègia política. Necessitats d’aquest orgull nacional.

El triomf dels valors victorians

L'era victoriana posa de relleu determinats valors socials: una moral estricta, un puritanisme exagerat i la hipocresia. També es caracteritza per ser una moral elitista i plena d'aparences. Els seus valors van dirigits a les classes altes, però aspira a influenciar a les classes populars, perquè segons diuen "el poble, si vol ascendir socialment, ha de millorar la seva aparença".

La moral victoriana era utilitzada per controlar la gent i eliminar els comportaments considerats "heterodoxos". Així s'emprava la religió per inculcar un puritanisme malaltís, amb un perpetu sentiment d'obligació, de respecte a Déu i del sentit del deure. També s'usava la família, com a element d'estabilitat social. Quan l’obrer vivia de forma miserable l’entorn de la família era clau. Família tancada dins la casa en el qual l’home era l’element important.

Era una cultura masculina. Valors de la intel·ligència, el negoci... La dona no calia que estudiés, llegís... Culte al treball domèstic en mans de les dones. El treball agafà una dimensió religiosa. La ganduleria era vista com un vici i perdre el temps era immoral. El treball dignificava a l’home. La persona si treballava, podia aspirar a millors condicions de vida, es deia.

La qüestió d’Irlanda

Irlanda era el problema més greu per a la Gran Bretanya. Va ser un conflicte que durà tot el segle XIX i el segle XX i que arriba fins a l'actualitat amb la qüestió no resolta d'Irlanda del Nord.

Irlanda quedà annexionada el 1801 a la Corona anglesa, amb la Union Act. L'illa perdia així el seu propi Parlament de Dublín. A partir de llavors Irlanda patirà una triple subordinació:

• Política: dependència a la Corona britànica. Eliminació de tots els drets polítics propis.
• Econòmica: els camperols irlandesos estaran sota el control dels terratinents anglesos.
• Religiosa: la religió de la immensa d’irlandesos era la catòlica, en canvi, l’església oficial a partir del 1801 passava a ser l’anglicana. Els pagesos catòlics passaran a pagar els impostos a l’Església anglicana.

En el moment que Irlanda quedà sota la subordinació de la Corona britànica, es començà a generar el primer moviment nacionalista a Europa. Moviment que tindrà gran influirà als moviments nacionalistes europeus i on el nucli del seu ideari era el greuge religiós (població irlandesa de majoria catòlica enfront de la religió oficial protestant anglicana).

El moviment nacionalista irlandès va tenir en el clergat catòlic la seva força. El primer líder nacionalista irlandès va ser Daniel O’Connell, a través de la seva associació catòlica, se'l considera el pare del moviment nacionalista als anys 1830.

Les lluites dels primers moviments nacionalistes van aconseguir que a partir del 1829 hi hagués diputats catòlics irlandesos al Parlament britànic.

El que pretenien era derogar l’Acta d’Unió i retornar els drets polítics d’Irlanda. A la dècada de 1840 el missatge d’O'Connell era cada vegada més moderat. A més durant aquests anys van aparèixer moviments nacionalistes més radicals.

El 1845 la crisi econòmica a Irlanda produïda per la "crisi de les patates" va produir unes fans espectaculars. La immensa majoria dels irlandesos moriren o emigraren als Estats Units o Anglaterra, aprofitant la demanda de mà d’obra de la industrialització anglesa. Els nacionalistes irlandesos van culpar a Gran Bretanya de la situació en què es trobava el poble irlandès.

Les revolucions de 1848 també van tenir el seu ressò a Irlanda. El moviment nacionalista va pujar de to i apostà a partir d'aquell moment per la lluita armada. Immigrants irlandesos als Estats Units van fundar la Germandat Feniana per ajudar econòmicament a la causa nacionalista irlandesa, que cada vegada era més important també a les ciutats. La seva base social era la catòlica. Comencen a produir-se atemptats contra interessos anglesos a Irlanda i algun cop que a Anglaterra. Acció que genera repressió, repressió que portarà més acció.

El 1869 es va aconseguir que els irlandesos no haguessin de pagar impostos a l’Església anglicana. L'estratègia parlamentària implicava obtenir diputats al Parlament anglès per exposar els problemes dels irlandesos a través de la propaganda, els discursos llarguíssims... I també s'optà per l'acció directa a través d'atemptats. La icona més important d'aquest període era Charles S. Parnell (mort el 1891).

En aquests anys el primer ministre anglès era William E. Gladstone. El mateix primer ministre era conscient que Irlanda necessitava una solució política. Així ho va plantejar amb la famosa “Home Rule” que oferia autonomia per Irlanda, però que no s'arribà a aplicar. La situació política es polaritzà a partir dels anys 1880. La "Home Rule" mai va triomfar. El 1914 quedava alguna cosa acordada, però era massa tard.

Hi havia sectors importants d’Irlanda que plantejaven la independència del país. Però Irlanda no era homogènia i al nord hi havia un sector de protestants orgullosos de ser anglesos. Quan el primer ministre va plantejar l’autonomia per la Irlanda, al nord es van començar a mobilitzar en contra. Els Irlandesos del nord, contraris a qualsevol autonomia o independència, van optar per la lluita armada.

El 1891 mort Parnell. És un moment de canvi. El nacionalisme irlandès tenia interès a recuperar la llengua i la cultura gaèlica. El sector independentista més radical s’estava organitzant. Arthur Griffith creà el 1905 una nova organització que reclamava la independència, el Sinn Féin, que plantejava la independència d’Irlanda i la separació absoluta d’Anglaterra. Serà un moviment minoritari però molt potent.

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) va ser un esdeveniment fonamental per a Irlanda. La guerra d’Anglaterra contra Alemanya va ser l'ocasió daurada dels irlandesos per anar contra Anglaterra i trobar ajuda amb els alemanys. El 1916 es produïren els fets de la Revolta de Pasqua de Dublín. El 1916 el Sinn Féin preparà una insurrecció de Dublín. Irlanda es revoltà. Aquest esquema fallarà, perquè els britànics detectaren els contactes entre irlandesos i alemanys abans de temps. Quan a la Pasqua de 1916 la revolta fracassà, els seus líders van ser detinguts, jutjats i condemnats a mort.

El Sinn Féin es convertí en un moviment molt important a partir d’aquest moment. La lluita irlandesa continuà fins que el 1924 s’aconseguí la independència d’Irlanda.

L'Europa de Bismarck i el sistema d'aliances

Una vegada completada la unificació d'Alemanya, el canceller Otto von Bismarck es va convertir en l'àrbitre de la política internacional europea durant les dècades dels setanta i vuitanta del segle XIX. El seu principal objectiu era mantenir l'hegemonia d'Alemanya a Europa, que implicava aïllar diplomàticament a França, el seu potencial enemic, així com mantenir unes bones relacions amb Gran Bretanya, sense interferir en el seu imperi colonial, la màxima prioritat britànica. Per complir els seus propòsits requeria establir una sèrie d'aliances amb Àustria-Hongria i Rússia i, d'aquesta manera, evitar que s'entenguessin amb França.

Primera etapa: 1872-1878

Comença amb l'anomenada "Lliga dels Tres emperadors" perquè la signen l'emperador d'Àustria, d'Alemanya i el tsar rus. L'objectiu de l'aliança era aïllar a França perquè no ataqués a Alemanya. Però es destruirà per la rivalitat entre Rússia i Àustria perquè les dues potències volen aconseguir els Balcans. Es produeix la crisi de 1875 quan Rússia s'annexiona Bulgària. Per evitar un conflicte se celebra el Congrés de Berlín (1878), presidit per Bismarck. S'acorda:

• Armènia segueix sota control de l'imperi Otomà.
• Bòsnia-Hercegovina és posada sota control de l'Imperi d'Àustria-Hongria.
• Sèrbia, Montenegro i Grècia augmenten el seu territori i es crea el Principat de Bulgària a expenses de l'Imperi Otomà.
• Xipre és posada sota control britànic.
• El tractat assegura a França i Itàlia la possibilitat d'ocupar Tunísia i Tripolitània (Líbia).

Segona etapa: 1879-1887

Durant aquest període Bismarck posà en marxa el segon sistema d'aliances, que passà per diverses fases:

La doble aliança (1881)

La signen de forma secreta Àustria, Rússia i Alemanya. Alemanya ajudaria a Àustria a aconseguir els Balcans i Àustria ajudaria a Alemanya contra França.

La Triple aliança (1882)

Era una aliança bastant important. Era la primera vegada que Itàlia, Alemanya i Àustria es tornaven a aliar. Itàlia volia aconseguir Albània.

Tercera etapa: 1887-1890

Durant aquesta tercera etapa es produeixen tres aliances estratègiques:

Tractat sobre el Nord d'Àfrica

Per solucionar la crisi del Marroc, perquè Alemanya i França rivalitzen per controlar el Marroc. El Marroc es dona com a protectorat a Espanya i França, però Alemanya serà compensada amb el Camerun (territori francès). Es va aconseguir la pau.

Segona aliança

Es torna a renovar l'aliança d'Itàlia, Alemanya i Àustria

El tractat de reassegurament (1887)

Es torna a aconseguir l'aliança dels 3 emperadors, és obra de Bismarck. Els 3 es comprometien a ser neutrals en el cas:

• Guerra entre França i Alemanya.
• Guerra entre Àustria i els Balcans
• En el cas de Rússia i els Balcans.

En resum, a partir de 1890 fins al 1914 es canvien les aliances. Totes les nacions desconfien de les altres, provoca un clima de tensió. Totes comencen a fabricar armes. Serà el preludi de la Primera Guerra Mundial, on es conformaran dues aliances:

• Els Estats Centrals: Alemanya, Àustria i Itàlia
• Els Estats Aliats: França, Anglaterra i Rússia.