Europa i el món colonial a finals del segle XVIII
La crisi de l'Antic Règim provocà la transformació de les estructures polítiques, econòmiques i socials en bona part de l'Europa i el món colonial. Entre els anys 1789 i 1849 les revolucions liberals es van estendre pels principals països del continent. L'Europa de finals del segle XVIII poc tenia a veure amb l'Europa del segle XIX. Aquests canvis portaren el continent cap a l'era del capitalisme i el constitucionalisme liberal.
L'Europa i el món colonial durant l'Antic Règim
Durant l'Edat Moderna les monarquies europees van tendir a centralitzar el poder en un procés de construcció estatal on el que calia era eliminar les antigues jurisdiccions feudals, fins aquell moment, en mans de l'aristocràcia nobiliària. Malgrat les fortes resistències dels estaments nobiliaris, l'absolutisme monàrquic va ser la forma de govern característica durant tot aquest període, exceptuant els casos d'Anglaterra i Països Baixos, on predominaven formes de parlamentarisme.
Fins a les revolucions liberals de finals del segle XVIII i inicis del XIX, a l'Europa continental la societat estava dividida en tres estaments: el clergat, la noblesa i el tercer estat (poble). Amb el final d'aquest sistema d'Antic Règim, allà on triomfaren les revolucions burgeses, això suposà:
- La desaparició de les monarquies absolutes (malgrat les fortes resistències).
- La pràctica desaparició de les estructures feudals que encara eren vigents a Europa i la servitud agrària.
- El triomf del liberalisme parlamentari.
- L'assentament de la propietat privada perfecta.
A més dels aspectes polítics i econòmics, durant el segle XIX també es van produir importants canvis en la societat: increment demogràfic gràcies al descens de les taxes de mortalitat i l'increment de l'esperança de vida en néixer, canvis en les relacions entre les persones a causa del naixement d'una moderna societat i canvis en la tècnica i en l'art. També en l'àmbit tecnològic els avenços van ser molt destacables, a destacar:
- Invenció de la màquina de vapor el 1769.
- Invenció del teler mecànic el 1785.
- Primer vaixell de vapor el 1807.
- Primer ferrocarril entre Liverpool i Manchester el 1830.
Estructures polítiques abans de les revolucions dels segles XVIII-XIX
Els Estats més importants a Europa a finals del segle XVIII eren: l'Imperi Rus i l'Otomà i els el Regnes de Bohèmia, Hongria, França, Prússia, Espanya i Gran Bretanya. Tots aquests estats excepte Gran Bretanya eren monarquies absolutes. A l'Europa Central, Polònia va ser objecte d'intercanvi entre les potències que l'envoltaven. Es van produir 3 repartiments del país:
- 1772: entre Prússia, Rússia i Àustria
- 1793: entre Prússia i Rússia
- 1795: entre Prússia, Rússia i Àustria
L'Imperi Rus
L'Imperi Rus s'havia posicionat com la gran potència territorial de l'est d'Europa a partir del regnat de Catalina II (1762-1796). Rússia s'havia expandit cap a l'oest gràcies als repartiments de Polònia. Rússia necessitava una sortida al mar i ho va aconseguir a costa de l'Imperi Otomà.
El Sacre Imperi Romanogermànic (Àustria, part d'Alemanya i Hongria)
El Sacre Imperi era un estat heterogeni, multinacional (format per eslaus, romanesos, rutens...) i dispers. Aquest Imperi estava regit per la Casa dels Habsburg. Durant el regnat de Josep II, iniciat el 1765, va intentar modernitzar l'estat amb un programa de reformes, va abolir la servitud el 1781 i les corporacions en donar garanties als camperols sobre la propietat.
També va abolir les prestacions de treball que havien de fer els camperols, va establir les bases de la tolerància religiosa, l'educació secular i va crear les universitats.
Va tenir guerres a la seva frontera a causa dels intents d'invasió suecs i turcs. A Josep II se'l considera un dèspota il·lustrat. El 1782 a causa de les pressions de la noblesa es va restablir la servitud. Durant el seu regnat es va produir una rebel·lió dels Països Baixos austríacs.
El Regne de França
Fins al 1789 França era una monarquia absoluta. Regnava Lluís XVI (1774-1792), de la dinastia dels Borbons. La Revolució de 1789 significà un complet desmantellament dels residus absolutistes. Entre el 1789 i el 1793 continuà regnat Lluís XVI sota un règim constitucional. El 1793 s'instaurà la Primera República.
El Regne de Prússia
Sota el regnat de Frederic II el Gran (1740-1786), Prússia es va convertir en una gran potència. Des de 1741 comptava amb la regió de Silèsia (actual regió del sud-oest de Polònia). Frederic II era un rei molt culte, aficionat a la música que representava els valors de la Il·lustració. Voltaire va ser acollit per la cort de Frederic II.
Va reformar l'exèrcit, va aplicar la tolerància religiosa i va realitzar moltes reformes de caràcter il·lustrat. Malgrat això el poder seguia en mans d'un monarca absolut. La noblesa continuava ostentant el seu poder als grans territoris situats a l'est del riu Elba. La noblesa a Prússia rebia el nom de “Junkers” i tenia un poder molt important dins de l'exèrcit i el funcionariat. A Prússia es va mantenir la servitud.
El Regne d'Espanya
La Monarquia espanyola a finals del segle XVIII seguia mantenint les seves possessions a Amèrica. La seva política exterior estava lligada a la de França pels “Pactes de família” amb els Borbons francesos. Carles III i Carles IV eren reis de caràcter il·lustrat. No van aconseguir transformar la societat, ja que la seva política estigué molt limitada pels interessos de la noblesa. La reforma agrària i fiscal no va ser acceptada per la noblesa.
El Regne de la Gran Bretanya
Gran Bretanya era una excepció entre la resta dels estats europeus. A partir de la Revolució Gloriosa de 1688 la monarquia era de tipus parlamentària. Això a la pràctica significava l'establiment d'una monarquia aristocràtica de caràcter parlamentari, ja que s'havia abolit el dret diví.
En el marc de la monarquia parlamentària britànica, el sobirà tenia les prerrogatives limitades: Jordi III (1760-1820) no podia, sense el consentiment del Parlament, impedir l'aplicació de les lleis. No podia crear impostos ni mantenir l'exèrcit permanent en temps de pau. El monarca governava envoltat d'un gabinet i un primer ministre.
Des de 1783 el primer ministre era William Pitt el Jove. Era escollit d'acord amb la majoria de la Càmera electiva dels Comuns. El Parlament anglès constava de dues càmeres: la dels Lords (noblesa) i la dels Comuns (electiva, formada per diputats d'Anglaterra, Gal·les i Escòcia). Funcionava amb un sistema electoral restringit, prestat a tota classe de corrupteles.
Gran Bretanya era una gran potència comercial i marítima, amb interessos enfrontats amb França. Comptava amb les colònies americanes (fins a 1776) i l'Índia.
Estats de menor importància:
República dels Set Països Baixos Units (Províncies Unides d'Holanda)
Aquest era un país sense monarquia format per una confederació de set províncies, entre les quals, Holanda era la més poblada. Comptava amb un organisme central de govern a la ciutat de la Haia, anomenat “Estats Generals” dirigit per un Estatúder. El càrrec de l'Estatúder era un títol militar atorgat tradicionalment als prínceps de la Casa d'Orange. De 1751 a 1795 va ser Guillem V. La guerra contra Anglaterra entre els anys 1780-1784 i la Revolució Francesa de 1789 el van obligar a abandonar Holanda i refugiar-se a Anglaterra.
A la fi del segle XVIII les Províncies Unides d'Holanda es trobaven en una situació de decadència, ja que ciutats com Amsterdam havien perdut la importància com a porta comercial. A la fi del XVIII la classe burgesa comercial es mobilitzà i creà un moviment de protesta anomenat “Moviment Patriòtic” (Patriotten en neerlandès), que reivindicava la democratització de les estructures polítiques. Demanava la limitació del poder de l'Estatúder i, d'altra banda, la instauració d'una República Unitària a Holanda. El “Moviment Patriòtic” es creà el 1780 i es dissolgué el 1787, quan es produí la intervenció de l'exèrcit prussià per sufocar les protestes a Holanda. S'obligà l'exili de la burgesia que formava part del moviment.
Els “Patriotes” no eren defensors d'una causa nacional sinó que era el nom que se li donava al grup radical contrari a l'Estatúder William V, Príncep d'Orange, i els seus partidaris que eren coneguts com a orangistes. Durant la Revolució Francesa els patriotes eren els partidaris de la Revolució.
Confederació Helvètica (Suïssa)
La Confederació estava formada per 13 cantons (actualment són 26), al marge de la República de Ginebra. La República estava governada per l'aristocràcia. Comptava amb una escassa consciència unitària motivada per les diferències religioses i lingüístiques. El seu poder econòmic i militar era escàs i molts suïssos servien en exèrcits estrangers. Suïssa era un enclavament estratègic molt important (caurà sota el domini de Napoleó).
Políticament, estava organitzada en ciutats-estat, de la mateixa forma que Ginebra, Venècia i Gènova (aquestes ciutats-estat presentaven signes de decadència). Eren repúbliques oligàrquiques, on el poder era exercit per un petit nucli aristocràtic.
Estats de la península Itàlica
Itàlia a finals del segle XVIII només era una unitat geogràfica repartida entre 12 estats: entre els més importants destacaven: el Regne de Nàpols, el Regne de Sicília (unificats pel Congrés de Viena el 1816 com a Regne de les Dues Sicílies amb rei Ferran I, fill de Carles III d'Espanya), el Regne del Piemont-Sardenya (regnat pels Savoia), la República de Venècia, els Estats Pontificis, el Ducat de la Toscana i la República de Gènova.
La casa dels Habsburg d'Àustria exercia una gran influència al nord d'Itàlia, ja que controlava els territoris de l'actual Llombardia i el Ducat de Milà i Màntua. Els Ducats de la Toscana i de Mòdena eren governats per familiars de la Casa d'Habsburg.
Els Estats alemanys
Alemanya estava fragmentada en més de 350 estats d'una gran diversitat de grandària i importància. Molts d'aquests estats estaven inclosos dins del Sacre Imperi romanogermànic, organisme de caràcter medieval dirigit per Àustria, que ostentava el títol d'emperador. Cada estat d'aquesta confederació tenia la seva pròpia política. Això dificultava enormement que entre els territoris alemanys s'assumís un sentiment nacional comú, que fos més enllà del sentiment cultural germànic.
Estructures econòmiques i socials al segle XVIII
L'Europa del nord i l'oest presentaven uns avenços tecnològics i econòmics majors que l'Europa meridional i de l'est. A l'oest d'Europa hi havia un menor pes de les relacions feudals i un major desenvolupament de la burgesia. A l'est hi havia àmplies zones on les estructures feudals encara dominaven la societat i existien relacions de servitud agràries. En aquestes zones també s'observa una escassa implantació de la burgesia. A l'Imperi Rus van existir les relacions de servitud fins al 1861.
La Gran Bretanya era una potència comercial marítima. A finals del segle XVIII s'inicià un gran desenvolupament agrícola i industrial, així com uns grans canvis socials. Durant el segle XIX tingué lloc la proletarització de la pagesia agrícola, un creixement de la població urbana i un desenvolupament de la burgesia i la classe adinerada.
Europa a finals del segle XVIII no pot comprendre's sense adonar-nos que:
- Europa és encara un territori eminentment rural. Entre un 90 i un 97% de la població és camperola.
- A Anglaterra, la zona més avançada del continent, la població urbana va superar la rural el 1851.
Canvis en l'agricultura
En alguns comtats anglesos i a les Províncies Unides d'Holanda (Holanda i Zelanda) existia una agricultura més avançada que a la resta de territoris europeus. En aquests territoris es va iniciar un canvi en el sistema de conreus, amb l'eliminació del guaret.
A Anglaterra amb el procés de les Enclosure (encerclaments) es desenvolupà un sistema de cultiu triennal sense guaret. S'introduïren noves plantes farratgeres que permetien l'explotació mixta de les terres i s'incrementà la cabanya ramadera. S'inicià un creixement econòmic sostenible que permeté incrementar els rendiments, aconseguint obtenir elevats productes per hectàrees. Era una agricultura diversificada i intensiva.
A Flandes també hi havia una agricultura avançada, com la dedicada al conreu del lli per a l'explotació tèxtil (s'extreia la fibra). A la zona del riu Po (Itàlia) es conreava arròs per la gran disponibilitat d'aigua.
Al segle XIX es van perfilar dues zones amb diferent estructura agrària, clarament diferenciades:
- A l'est del riu Elba: exigència del treball camperol gratuït amb relacions de servitud. Grans explotacions de cereal.
- A l'oest de l'Elba. Els propietaris rurals han abandonat les seves terres i s'han abolit les relacions de servitud.
Sistema agrari a l'Europa de l'est:
A l'Europa de l'est existien les relacions de servitud. Els camperols (serfs) vivien lligats a la terra. Només podien abandonar les terres amb el permís del senyor. Necessitaven un salconduit. Els serfs pagaven al senyor diversos drets. Havien de treballar pels propietaris de forma gratuïta, durant un temps variat.
A l'Imperi Rus, d'entre 38 milions d'habitants, hi havia prop de 36 milions de camperols. Poc menys de la meitat eren serfs. A Àustria els serfs eren els camperols eslaus (txecs i eslovacs. Rebien el nom de “robot”). A Prússia oriental també hi havia serfs. La finalitat fonamental del sistema era la de garantir l'obtenció regular de treball gratuït.
Sistema agrari a l'Europa de l'oest:
A l'Europa occidental al segle XVIII hi havia camperols no sotmesos a la relació de servitud, però sí feudals (subjectes al pagament de censos). Era obligació dels camperols el lliurament d'una part de la producció (censos en diners i en espècies). A l'Església se li pagava el delme.
A occident, abans del segle XIX, seguien existint els monopolis senyorials: pagament de censos, renda feudal que venia a representar el reconeixement directe del senyor sobre la terra. Podia ser en diners o en espècies. El que exigia el propietari a l'arrendatari era que li pagués una part de la collita. S'exigia 1/3 part de la collita. El terme mitjà era ½ part, el 8,3%. Pagament del delme: es pagava sempre en espècies. Era l'obligació de donar a l'Església un 10% de la collita. Percebuts pels bisbats i les comunitats religioses poderoses. El més freqüent era que els perceptors del delme no fessin res per mantenir les parròquies. Molt sovint les parròquies rurals havien de ser sostingudes pels mateixos camperols.
Els monopolis senyorials, “les banalités”, estaven relacionats l'ús d'estructures bàsiques per a un camperol com eren el molí, la premsa per al vi, el molí per l'oli i el forn per coure el pa. Els camperols estaven obligats a utilitzar aquestes instal·lacions. Havien de pagar una part de la seva producció al monopoli.
Aquests impostos canvien de forma extraordinària al llarg d'Europa. Es deu a les circumstàncies històriques que havien portat als propietaris a adaptar-se segons el territori.
Exemple del que un camperol havia de pagar en forma d'impostos:
8,33% (cens) + 10% (delme) = 18,33% + 25% (calia guardar un 25% per a l'any següent) = 43,33%. El camperol solament li quedava el 55% restant de la collita. D'aquí sortia el cereal per comerciar.
Aquestes càrregues senyorials es van incrementar al llarg del temps. L'augment de la població a les ciutats va suscitar una forta demanda de productes i d'aliments. Això provocà un important augment dels preus. Els propietaris van reaccionar tractant de treure el màxim possible dels seus drets senyorials. I van exigir el pagament dels seus censos en espècies.
El 1800 el país més poblat era Rússia (37,5 milions d'habitants), seguit de França (29,1 m d'hab.) i la península Itàlica (territori dividit en diferents estats abans de la unitat d'Itàlia: 17,2 m d'hab.). Estats amb menys habitants eren: Regne Dinamarca (0,9 m d'hab.), Escòcia (1,6 m d'hab.), Països Baixos (2,1 m d'hab.) Suècia i Portugal.
L'increment general de la població es va deure al manteniment de les taxes de natalitat i descens de les taxes de mortalitat. Al segle XIX es produí la transició demogràfica, o “Revolució demogràfica”. Significava la ruptura amb el cicle demogràfic antic vigent fins aleshores, que estava relacionat amb el menor nombre de guerres, el control de les epidèmies i les menors crisis de subsistència.
La causa de la disminució de la mortalitat va ser:
- Els progressos en l'agricultura i la millor alimentació.
- Millores sanitàries (vacuna de la verola, mesures d'higiene, teixits...)
Nova etapa en el procés d'urbanització i expansió colonial
La concentració urbana més gran a finals del segle XVIII se situava a les Províncies Unides d'Holanda. Aquest procés d'urbanització a Holanda i Zelanda venia d'èpoques anteriors. Al segle XVIII aquest procés era ja molt madur. Destacaven les ciutats del sud-oest dedicades al comerç colonial.
L'èxit de les Províncies Unides era fruit de la importància de la Companyia Holandesa de les Índies Occidentals. Ciutats com Rotterdam, Amsterdam i la Haia estaven industrialitzades i properes a zones de cultiu.
A la Gran Bretanya també hi destaca la relativa importància de les ciutats a Anglaterra i Gal·les i Escòcia. Procés que es desenvolupà a finals del segle XVIII, relacionat amb l'auge de la producció manufacturera i amb el comerç colonial. El 1801 s'incorpora Irlanda a Gran Bretanya i passa a dir-se el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda.
França era encara un estat rural. Solament el 6,7% residia el 1800 en ciutats. La població camperola desenvolupà un paper fonamental en la Revolució Francesa.
L'economia europea continuava sent agrària. La major part de la població residia al camp. Al centre d'Europa, Hongria, tenia un percentatge molt baix de població urbana.
L'expansió colonial europea
Al segle XVIII s'estaven establint les bases de la que seria la gran expansió europea pel món. En el XVIII els europeus van colonitzar territoris d'Àfrica, Nova Zelanda, Austràlia… Les potències europees van dur a terme la destrucció dels pobles que conquerien. Els europeus van realitzar “l'imperialisme biològic”, que va consistir a transformar l'entorn natural.
Els europeus inicien l'expansió d'Europa pel Cap de Bona Esperança (Sud-àfrica), era aquí on es trobava la població més gran blanca del país. Quin era el seu objectiu? El tràfic d'esclaus. Milions d'africans van ser portats a les plantacions nord-americanes.
Francesos i portuguesos també tenien assentaments colonials. França al Senegal i Gàmbia i Portugal a Angola i Moçambic. A Oceania, els europeus realitzen el descobriment total del continent al segle XVIII. Les navegacions de viatgers, com James Cook, van permetre situar les illes dels Mars del Sud en el mapa i definir amb molta precisió la costa americana del Pacífic Oest. A Oceania hi ha possessions britàniques dins d'Austràlia.
Aquests viatges no servien solament per elaborar els mapes, sinó que també van aconseguir canviar la visió de la naturalesa i els éssers humans, gràcies a les aportacions dels científics que viatjaven a aquestes zones. Els científics tornaven amb dibuixos, herbaris, minerals… A finals del segle XVII es coneixien 10.000 plantes diferents. Al segle XVIII s'havien catalogat més de 50.000 plantes. El viatge de Charles Darwin li va servir per demostrar que les espècies no són immutables, recollit en l'obra de 1859 “L'origen de les espècies”.
La Revolució Francesa: orígens i etapes del procés revolucionari
Causes i orígens de la Revolució
La Revolució Francesa cal situar-la en un context europeu. Les idees de la Il·lustració havien contribuït a erosionar les estructures de l'Antic Règim. La possibilitat que esclatés una revolució a Europa estava a l'aire, però ningú pensava en una ruptura política que trenqués les regles del passat. La gent pensava en un canvi més pacífic, com la Revolució Anglesa del segle XVII.
El moviment il·lustrat es va proposar produir una “Revolució general en els esperits”, però no una revolució. Volien il·lustrar pacíficament als monarques millorant el govern i les seves lleis i educant al poble. La Revolució va esclatar a França per sorpresa. Aquest tipus de fets no poden ser ni previstos ni organitzats.
Com era la França de Lluís XVI? El 1789 França tenia 29 milions d'habitants, dels quals 22 milions (75%) eren camperols. París era la ciutat més poblada, amb 700.000 habitants. França era una societat estamental (noblesa, clergat i tercer estat). Era un estat en crisi, afeblit en la segona meitat del segle XVIII per les lluites entre la monarquia i els parlaments (tribunals que pretenien controlar les activitats del govern).
Qui controlava els parlaments? Els parlaments estaven controlats per una aristocràcia de magistrats (nobles). Molts d'ells eren nobles, ennoblits. 13 ciutats tenien parlaments a França. Aquests estaven cada vegada més controlats per l'aristocràcia de magistrats. Pretenien obtenir l'adreça de l'estat. En aquest moment s'obrirà una crisi entre la monarquia i la noblesa aristocràtica parlamentària.
Els esdeveniments que van dur a la Revolució van ser el producte d'una sèrie de factors que van formar el còctel explosiu de 1789: crisi financera, Estats Generals, crisi econòmica i Revolució camperola.
Crisi financera a la monarquia francesa
La monarquia francesa tenia un enorme problema de deute, agreujat per les guerres (la dels Set Anys i la Guerra d'Independència dels Estats Units). Portaran al govern a plantejar uns projectes de reforma:
- Noblesa: s'havien d'acabar els seus privilegis.
- Reforma administrativa i judicial.
Els ministres que van portar a càrrec aquestes reformes van ser: Jacques Necker, Charles Alexandre de Calome, Étienne-Charles de Loménie de Brienne i Chrétien Guillaume de Lamoignon de Malesherbes. Eren unes reformes que comptaven amb l'oposició de la noblesa. La noblesa es va amotinar en els esdeveniments que s'han conegut com a la “Revolta aristocràtica”.
Revolta parlamentària
La revolta parlamentària protagonitzada per la noblesa aristocràtica de magistrats portarà a la convocatòria dels Estats Generals que no es convocaven des de 1614. Aquest fet va suposar una fallida política de la monarquia. Es van presentar els "Quaderns de greuges" (Cahiers de doléances). Però el 17 de juny de 1789 el Tercer Estat es converteix en Assemblea Nacional, d'acord amb el “Jurament del joc de pilota”, el 20 de juny de 1789. Sessió oficial de l'Assemblea Nacional el 23 de juny de 1789. El monarca fa algunes concessions, la qual cosa no accepta és la separació dels tres estats.
Revolució de París i crisi econòmica
La revolució esclatà a París per una sèrie de factors:
- Les males collites de 1788, que provoquen el 1789 una forta crisi de subsistència.
- El monarca ordena el desplaçament de tropes a París, al juny/juliol de 1789.
- Ordena la dimissió de Necker.
Tot això va fer que el 14 de juliol de 1789 es produís l'Assalt a la Bastilla.
Revolució camperola
Les males collites i les càrregues feudals van provocar, a l'estiu de 1789, una revolta generalitzada al món rural, coneguda com "La gran por", entre el 20 de juliol i el 6 d'agost de 1789. Acaba amb unes concessions: “Els decrets d'agost”. El 13 de juliol de 1788 es produeix una gran tempesta de calamarsa que espatlla les collites a França. El 1789 (juny-juliol) com que no es podia disposar de les collites de l'any anterior, calia esperar fins a la tardor per poder disposar de noves collites.
L'historiador George Rudé escrigué: "En temps normals els treballadors de París no especialitzats destinaven a la compra del pa el 50% dels seus ingressos. En la primavera de 1789 a conseqüència de l'increment del preu dels cereals, destinaven el 88% dels seus ingressos per a la compra del pa".
Decrets d'agost: van ser la resposta de l'Assemblea Nacional constituent al clima revolucionari que s'estenia per França. En ells es materialitza la:
- Abolició de certs privilegis feudals.
- Eliminació dels monopolis senyorials.
- Eliminació de les corvees (reducte feudal de treball gratuït).
- S'elimina el delme.
Aquests decrets suposen el principi de la fi del feudalisme a França.
Desenvolupament i etapes de la Revolució Francesa
1a etapa: La França Revolucionària: 1789 a 1792
- Presa de la Bastilla (14 juliol 1789).
- Abolició de la monarquia constitucional (21 setembre 1792) que donarà lloc al naixement de la República Francesa.
Durant aquest període l'Assemblea Nacional constituent va emprendre importants reformes. S'inicia amb l'aprovació de la primera Declaració de drets de l'home, el 1789. També s'aprovà "Constitució civil del clergat" que el 1790 establí que tots els membres de l'Església passaven a ser funcionaris de l'estat amb un sou si juraven fidelitat a França. El Papa Piu VI va condemnar aquesta constitució el 1791.
L'altre punt important de l'Assemblea va ser l'aprovació de la Constitució de 1791. En aquest període s'inicien els primers enfrontaments pel poder entre girondins i jacobins, sobre com s'ha de desenvolupar la Revolució. L'any 1792 es produeix la declaració de guerra de la França revolucionària contra l'Europa aristocràtica. El setembre de 1792 es produeixen les “massacres” contra els presoners de París, considerats enemics de la Revolució. El 21 de setembre es posa fi a la monarquia constitucional, a causa del fracàs d'aconseguir un compromís pacífic entre el sector descontent de l'aristocràcia i la burgesia.
2a etapa: La radicalització de la Revolució: de 1792 a 1794
- Proclamació de la República Francesa (any I), (22 de setembre de 1792)
- la Instauració del Govern Revolucionari de la República Jacobina (l'execució de Robespierre i els robespierristes, el 28 de juliol de 1794).
El gener de 1793 es produeix l'execució de Lluís XVI. Aquest fet serà molt important per a Europa. Al febrer del mateix any França declara la guerra a Anglaterra i Holanda. El març de 1793 es produeix una crisi produïda per la guerra civil de la Vendée, la crisi econòmica i la derrota militar francesa a Holanda.
La Guerra Civil de la Vendée (regió de la Bretanya francesa) va ser una guerra que expressava el descontentament de la pagesia cap a la marxa de la Revolució. El desembre de 1793 la guerra finalitza. La crisi econòmica es produeix per una sèrie de motins de subsistència a París.
El maig de 1793 els de la Muntanya prenen el control de la Convenció i prohibeixen l'entrada als girondins. Entre els dies 31 de maig i 2 de juny de 1793 es produeixen les “jornades revolucionàries” o la “journée” en els quals es detenen als 27 diputats girondins, entre ells a Brisot, líder que s'oposava a Robespierre.
El 24 de juny de 1793 es vota una nova Constitució. Al juliol del mateix any Robespierre entra en el Comitè de la Salut Pública, responsable dels assumptes interns i externs de la República. En aquests moments la República tenia unes necessitats de defensa i havia d'aplicar una economia de guerra, amb un fort intervencionisme en la producció i el comerç.
Els dies 4 i 5 de setembre de 1793 es produeix l'agitació popular dels “sans-coulottes”, moviment popular urbà a París. El 29 de setembre s'instaura el “terror”, en els quals durant deu mesos el govern revolucionari va imposar la seva autoritat.
Cal tenir presents en la conjuntura de la França de 1792-94: la guerra (cal proveir i pagar les tropes) i la pressió popular (cal pal·liar la gana urbana). Per això es creà un sistema d'excepció repressiu i defensiu. Terror i economia dirigida s'uneixen per fer un estat d'excepció. El juliol de 1794 es produeix la caiguda de Robespierre i la fi del govern revolucionari.
3a etapa: La Reacció de Termidor: de 1794 a 1795
- La Convenció Termidoriana (els termidorians pugen en poder el juliol de 1794 i romanen fins a octubre de 1795).
Els Termidorians són els successors dels Robesperristes. Es van recolzar en els moviments monàrquics constitucionalitats que volien la supressió de la República i tornar a la Constitució de 1791 i els girondins.
Aquest període va suposar la fi del jacobinisme i la liquidació del règim revolucionari i la seva base popular. Establiment de la República burgesa moderada. Els termidorians es van proposar desjacobinitzar França. Amb la fi del terror revolucionari, sorgí el “terror blanc”, que no era altra cosa que l'adopció de mesures policials adoptades per la Convenció per ajustar vells comptes amb els jacobins.
El període de la Convenció de Termidor acaba amb la insurrecció reialista del 13 de Vendemiari, el 5 d'octubre de 1795, on el general Bonaparte tingué un paper molt important per sufocar l'aixecament.
4a etapa: el règim del Directori octubre de 1795 a novembre de 1799
- El Règim del Directori, que s'estén des d'octubre de 1795 a novembre de 1799, està ajudat per l'exèrcit per arribar al poder.
- El cop d'estat de Napoleó, el novembre de 1799, cop que es coneix sota el nom de cop del 18 de Brumari.
Aquest període suposa una ruptura radical entre les dues anteriors etapes. Gir conservador que va significar el règim del Directori. No va anul·lar les conquestes revolucionàries de les dues anteriors etapes. Període de gran inestabilitat política. Es produeixen diversos cops d'estat:
- Cop de Babeuf – maig 1796: Revolució dels Iguals. Demanaven la igualtat entre homes.
- Cop de Fructidor – setembre 1797: cop d'estat del Directori contra els realistes. És una resposta a la conspiració de Vendemiari. Els realistes anaven guanyant posicions en l'Assemblea.
- Cop de Floreal – 1798: cop del Directori contra un desafiament jacobí.
També es viuen diverses guerres expansionistes:
- Tractat de pau amb Prússia en 1795
- Tractat de pau d'Àustria en 1797
- Expedició a Egipte en 1798 dins de la Segona Coalició (desembre de 1798) contra França.
El període del Directori acaba amb el cop d'estat de Brumari al novembre 1799 per part de Napoleó Bonaparte. Es forma el Consolat, amb un poder personal.
Impacte de la Revolució Francesa
Sempre que els moderats tractaven de posar fi a la Revolució apareixien sectors populars i impulsaven cada vegada més la revolució radical.
El decenni revolucionari es va desenvolupar en:
- Un context bèl·lic des de 1792.
- Una creixent confrontació política entre els diferents projectes revolucionaris.
- Una creixent crisi econòmica.
- Lluites entre la contrarevolució exterior (nobles fugits de França) i, d'altra banda, les resistències a la Revolució a l'interior.
La Revolució seguirà el seu pas fins a 1799, amb el cop d'estat de Napoleó.
Què va tenir la Revolució Francesa que no tinguessin les altres?
La Revolució Francesa va ser l'única que es va proposar com a objectiu una transformació radical de França, Europa i el món: universalitat del llenguatge revolucionari.
El moviment francès de 1789 complia dues condicions bàsiques:
- Es dona un canvi polític de la monarquia a la democràcia liberal burgesa.
- Es produeix un canvi social important. Va acabar amb les estructures de l'Antic Règim. El feudalisme va tenir la seva fi en 1793.
- Va nacionalitzar el patrimoni de l'església amb les desamortitzacions eclesiàstiques.
- Es van treure a la venda les propietats agrícoles en mans mortes.
- Enfront de la monarquia absoluta de 1789 la Revolució va aportar la legitimació dels drets de l'home. Va crear la base teòrica per a un nou poder. Va reservar el poder a la burgesia, a través d'un sistema electoral per sufragi masculí censatari.
- Esdeveniment pioner. En 1789 no es va mobilitzar contra l'Antic Règim només l'elit nobiliària i les masses rurals i populars.
- Participació desconeguda de la població en la política.
- Revolució dirigida per l'elit dels diferents equips polítics.
- La minoria militant durant el procés revolucionari no superava el 15% de la població.
- El debat polític estava pertot arreu, en el treball, els carrers, en la família...
- Canvia les relacions existents entre la societat civil i l'estat. La intervenció del poble en política està legitimada.
- Es va inventar la política moderna. Va ser un assaig per a la política del futur.
- Es van portar a la pràctica els principis de llibertat, igualtat i fraternitat.
- Implicacions econòmiques i socials. França es va convertir en una societat burgesa, no plenament capitalista. En l'àmbit social les elits de 1799 són diferents de les de 1789. Supressió dels estaments. La burgesia accedirà al poder polític.
Impacte a Europa
La Revolució Francesa havia transformat Europa. El continent estarà dividit entre els partidaris a la revolució i els detractors.
Al començament de la Revolució Francesa entre 1789 i 1791 no va suscitar una reacció contrària de les potències europees. Al principi era vista com un factor de debilitació de l'estat francès. Molt ben vista per Àustria, Gran Bretanya i Prússia.
Quan la Revolució va ser més radical i posava en perill la persona dels monarques francesos l'enfrontament va resultar inevitable. El 1792 va tenir lloc l'abolició de la monarquia. El 1793 es va assassinar al rei de França. Els estats europeus es van proposar lluitar contra França. S'oposaven a la difusió dels principis revolucionaris. Per mitjà de la censura i la propaganda contrarevolucionària. Van a fer marxa enrere en el terreny de les reformes que havien emprès. S'enfronten a França militarment.
La Revolució Francesa va superar les fronteres de França. Va ser la que va iniciar l'era de les revolucions des de 1795. Els valors proclamats enfrontaren la Revolució amb la qüestió de l'esclavitud. Només el Govern Revolucionari va ser el que el febrer de 1794 proclamà la seva abolició.
Síntesi dels esdeveniments de finals del segle XVIII
- Excepcionalitat de l'esclat de la Revolució de l'Europa de l'època.
- Significat i abast de la Revolució. S'obre una nova era històrica de ruptura amb l'Antic Règim.
- Van permetre l'inici d'una nova etapa històrica i la formació de l'ordre liberal capitalista.
