Elliot Fernandez

Historiador i Desenvolupador web

L’expansió del gran capitalisme industrial

El capitalisme industrial és una nova fase del sistema econòmic capitalista, que es desenvolupa al llarg del segle XIX.
industrial Capitalism
Elliot Fernández

Elliot Fernández

És llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona (2009) i Màster en Història del Món per la Universitat Pompeu Fabra (2011).

Publicat el 13/03/2018 | Actualitzat el 13/09/2022

Comment Sense comentaris


Índex de continguts:

El capitalisme industrial és una nova fase del sistema econòmic capitalista, que es desenvolupa al llarg del segle XIX a partir de les revolucions polítiques i tecnològiques iniciades a finals del segle XVIII. Amb aquesta nova etapa se supera el capitalisme comercial, també conegut com a mercantilisme, que es va originar a partir de finals del segle XIV i es va perllongar fins a precedir al capitalisme industrial.

La revolució agrícola com antecedent del capitalisme industrial

Entre els anys 1850 i 1914 es desplega i consolida el capitalisme de tipus industrial a Europa. És una època de creixement econòmic on influeixen aspectes polítics i tecnològics. Però el capitalisme industrial necessitava, per a desenvolupar-se, una sèrie de requisits, entre els quals un dels més importants era haver tingut prèviament un procés d’expansió i especialització agrària.

Primera etapa: la revolució agrícola (final segle XVIII – inici del segle XIX)

L’augment de la producció i la productivitat al camp, gràcies a l’aplicació d’innovacions tècniques provoca un creixement de la demanda, dels preus i dels beneficis. Tot això estigué motivat pel creixement demogràfic.

El creixement de la indústria al segle XIX va en paral·lel al creixement agrícola, o sigui, a la revolució agrícola iniciada a finals del segle XVIII i continuada durant el XIX a la majoria de països d’Europa. Aquesta revolució agrària té com a característiques principals:

  • Expansió dels conreus
  • Modernització dels mètodes de conreu
  • Millora d’utillatge
  • Creixent mecanització del camp
  • Selecció de llavors
  • Millora la cria dels animals
La mecanització del camp al segle XIX, gràcies a la força dels animals, va ser un punt clau pel creixement de la producció
La mecanització del camp al segle XIX, gràcies a la força dels animals, va ser un punt clau pel creixement de la producció

La revolució agrària provocà l’augment de la producció i la productivitat al camp. I també l’especialització dels conreus, amb un fort component geogràfic. I tot aquest procés va ser possible pel creixement de la demanda (posava a disposició de la població més aliments i més mà d’obra).
El camp donarà més productes i més gent. La introducció del capitalisme al camp suposava l’alliberament de la mà d’obra del camp, que es podia dedicar a altres feines (activitats industrials).

Segona etapa: expansió industrial (segle XIX)

L’expansió industrial es va donar en aquells indrets on es produí prèviament un creixement i especialització de l’agricultura. Seguint el model de revolució industrial anglesa, aquest traspassà al continent. Els capitalistes europeus adoptaren la maquinària anglesa, la forma de produir… s’optà per copiar el sistema anglès però adoptant una certa fisonomia segons cada economia nacional. El paper de l’Estat determinà fortament la política econòmica de cada país (liberalisme, proteccionisme…).

Mapa que mostra l’edat aproximada de l’inici de la Revolució Industrial i la posterior industrialització a tot el planeta. Font: https://www.researchgate.net/publication/264450783_A_Stratigraphical_Basis_for_the_Anthropocene

Els processos d’industrialització semblen igual a tot arreu, però tenen una fisonomia diferent. Durant la segona meitat del XIX es generalitza la industrialització:

  • Països primerencs (segle XVIII i primera meitat del segle XIX): industrialització molt aviat: Gran Bretanya, França i Bèlgica.
  • Cap a finals de segle XIX la industrialització arriba als Països escandinaus, nord d’Itàlia, Imperi Hongarès, zones de Rússia i part de Catalunya.
  • Més tardans, però molt potents: Alemanya, els Estats Units i el Japó.

Els transports i les comunicacions

El segle XIX portà grans millores en els mitjans de transport, gràcies a l’arribada de la màquina de vapor en el ferrocarril i el vaixell. També es produeixen millores en les vies de comunicació.

Ferrocarril

El ferrocarril representa una revolució tècnica la seva construcció durant la segona meitat del XIX. La seva construcció i desenvolupament és un important estímul a la producció siderúrgica i la mecànica.

Estació Pimlico de Londres al 1860
Estació Pimlico de Londres el 1860

És un magnífic transport de mercaderies en tonatge. Permet arribar a llocs on fins a aquell moment no es podia arribar. Facilita el creixement en el trànsit de passatgers i la seva mobilitat. Al costat de les xarxes ferroviàries millorarà la xarxa de carreteres. El tren mai va perjudicar els carreters. Assegurava el subministrament d’aliments a les grans ciutats i el transport de les mercaderies en els llocs industrials.

A més permeté aprofundir en els canvis a l’agricultura i afavoreix l’especialització. Impacte cultural del ferrocarril: forma part de la cultura del XIX.

Vaixell a vapor

Les conseqüències de la introducció de la màquina de vapor a la navegació marítima van ser transcendentals i un fort estímul a la construcció de grans vaixells. El vapor augmentà la velocitat i la seguretat. La velocitat era una peça fonamental que no tenia la navegació tradicional. Tingué una gran incidència en l’agricultura a escala mundial, ja que el transport permetia l’especialització agrícola a escala mundial. I facilità l’articulació del mercat agrícola i ramader americà.

També va ser un estímul a les migracions transoceàniques. A més, implicava la construcció dels ports i instal·lacions portuàries modernes. Per últim, com en el cas del ferrocarril, el vaixell de vapor tingué una implicació cultural de gran abast. Formava part del dia a dia de les ciutats.

Vies de comunicació

Es construeixen camins i carreteres per tota Europa. També es milloren els ja existents. Aquestes comunicacions havien de connectar els centres industrials i comercials. També es duen a terme millores dels canals fluvials:

  • Canal de Suez: comunica la mediterrània amb el Mar Roig (1859-1869)
  • Canal de Panamà: connecta els dos oceans. Obra faraònica (1914)

Telègraf

Es comença a desenvolupar primer la telegrafia amb fils i després sense. El primer cable submarí és de 1866. L’enginyer italià Guglielmo Marconi va ser l’inventor del telègraf sense fils (1891-1892).

Segell

A partir del XIX es comencen a crear les companyies nacionals de correus. La figura del segell sorgeix el 1840 a Anglaterra. Produeix un canvi qualitatiu i quantitatiu brutal. No té cap precedent.

El Comerç internacional i polítiques comercials

L’expansió del comerç depengué en gran manera de la tendència política econòmica de cada estat. Perquè sobre el comerç els Estats legislaven seguint una determinada tendència econòmica que l’afectava enormement. Al segle XIX el comerç es convertí en una política d’estat:

  • Proteccionisme.
  • Lliurecanvisme.

Tendències comercials durant el XIX:

Durant la primera meitat del segle XIX i els inicis de la segona, la política determinant a Europa sobre el comerç era el proteccionisme. Però la Gran Bretanya, en canvi, apostava pel lliure comerç. I això va fer canviar l’escenari a Europa, que durant la segona meitat del segle XIX es passà al lliurecanvisme.

El 1860 es va signar el Tractat Cobden-Chevalier (acord comercial entre França i Gran Bretanya) que establia en una zona de lliure comerç amb productes sense aranzels entre les dues nacions. Aquest tipus d’acord eren d’una enorme importància i al llarg del segle XIX es van signar d’altres per tot Europa. Els països van començar a col·laborar entre ells a altres nivells:

  • Acord en la construcció del ferrocarril.
  • Acord en el trànsit fluvial als grans rius d’Europa: llibertat de comerç i navegabilitat.
  • Acords i tractats monetaris.

També s’introduí una clàusula de “nació més afavorida”, per la qual si Bèlgica i França pactaven entre elles, qualsevol estat que hagués pactat amb algun dels dos estats anteriors es convertia en col·laborador de l’altre.

Divendres Negre a la Borsa de Viena el 9 de maig de 1873
Divendres Negre a la Borsa de Viena el 9 de maig de 1873

Les conseqüències d’aquest període lliurecanvista van fer canviar les relacions comercials entre els països. Però a partir del 1870 (1873-1896 Gran Depressió), es produí un cert retorn a la política proteccionista. La crisi econòmica de finals de segle farà tornar certs plantejaments proteccionistes, motivats per:

  • Augment competència internacional en els productes agrícoles.
  • Augment competència en certs productes industrials. Cert pànic dels industrials.
  • Reclamacions que sempre solen acompanyar períodes de crisi. Reclamacions patriòtiques de finals de segle. S’utilitzarà el fet nacional com a element de pressió econòmica.
  • Interiorització del fet nacional.

Capitals, bancs i inversions

Els negocis i les inversions van propiciar el creixement econòmic i el desenvolupament del capitalisme. Per fer inversions i negocis dins el capitalisme, cal, però una sèrie d’instruments: la Borsa com a lloc d’especulació per fer diners i la gran banca comercial (neixen els grans bancs nacionals).

En el capitalisme no hi ha límits morals. Els estats promouen canvis legislatius per adequar les estructures financeres que serveixen per a les seves inversions. Al segle XIX es creen els bancs nacionals amb l’objectiu de regular el sistema bancari, la política monetària (instrument de la política econòmica) i el marc legal nacional i expansiu.

El centre financer més important al segle XIX era Londres.

Les noves formes d’empresa i d’organització del treball

Les empreses canvien. Es tendeix a la concentració. Les empreses familiars es transformen en societats anònimes, societats limitades o multinacionals, per tal de captar més capital. A finals del XIX trobem el boom de la concentració empresarial. Volen aconseguir el control del mercat. I també es produeixen canvis en l’organització del treball: s’introdueix l'”organització científica” per augmentar la productivitat. Processos de treball diferents: treball en cadena, taylorisme

Etapes de l’evolució econòmica al segle XIX

  • 1816-1848: fase de desenvolupament lent de la industrialització.
  • 1848-1873: Creixement econòmic ràpid.
  • 1873-1896: La Gran Depressió.
  • 1896-1914: represa econòmica i canvis en l’estructura evolutiva.

Primera etapa. 1816-1848: l’inici del canvi

Aquesta etapa es caracteritza per un desenvolupament econòmic lent, de desenvolupament del capitalisme i de la industrialització encara en una fase molt inicial. Dificultats d’aquest període:

  • Encara hi ha moltes formes tradicionals en l’agricultura.
  • Manteniment del sector tèxtil com el més avançat en la producció industrial.
  • Problemes en les comunicacions. Cares i mediocres.
  • Forma individualista i familiar de les empreses.
  • Aspectes socials i polítics. Temes socials: encara en aquesta època, la meitat d’Europa està en la servitud, sobretot Europa de l’est.
  • Aquesta època és una restauració del que hi havia abans. Les velles estructures polítiques frenen el progrés.

Segona etapa. 1848-1873: acceleració de l’expansió econòmica

Durant la part central del segle XIX tant el capitalisme com el creixement econòmic acceleren la seva expansió i el seu creixement. Aquesta etapa vindrà caracteritzada per diferents punts:

  • Canvis en l’estructura agrícola importants.
  • Desenvolupament i diversificació industrial.
  • Ampliació de la demanda de pràcticament tots els productes.
  • Liberalització del comerç i legislació econòmica.
  • Desenvolupament de les relacions comercials i internacionals.
  • Auge dels transports i comunicacions.
  • Més disponibilitat de mitjans financers, més capital, més moviment de capital, les empreses seran més grans.

Aquests elements que influeixen en el creixement econòmic, són elements quantitatius, però també hi ha elements qualitatius que influeixen en el creixement, com són els socials i els polítics. El món de les revolucions de 1848 fracassa. Tot a partir de 1848 és diferent, estem davant una societat més burgesa. Els beneficiaris no sempre són els de la barricada.

Tercera etapa. 1873-1896: la Gran Depressió

La Gran Depressió de 1873-1896 és la primera gran crisi del sistema capitalista. Produeix una forta desacceleració econòmica, reducció econòmica i l’inici del declivi econòmic Britànic. Tret fonamental:

  • Caiguda de tots els preus. Tant de matèries primeres, productes industrials, agricultura, ramaderia… aquesta baixada generalitzada dels preus serà degut a un augment de la competència i de l’oferta, a preus cada vegada més baixos. Depressió, baixada de preus i augment de la competència. Aquesta crisi no retrocedeix la demanda, el problema és que en haver-hi més competència, els productes són més barats. El que hi ha és una disminució del rendiment del capital.
  • El sector agrícola: té una baixada de preus i la causa immediata és la penetració dels productes agraris provinents de Països Europeus, extraeuropeus i Europa Oriental, això passava perquè eren productes a baix preu i l’altre els mitjans de transport. El blat europeu resultava més car perquè les extensions de terra eren més petites.
  • La indústria: L’extracció de metalls, carbó la fa possible. La indústria també baixa per la competència, hi ha més empreses i més sectors.

Quarta etapa. 1896-1914: canvis econòmics

L’última etapa, des de final del XIX i fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, és de represa del creixement econòmic: quantitatiu i qualitatiu. Hi ha tres grans elements:

  • Canvi tecnològic. Explosió de la tecnologia a finals del XIX. Adopció del petroli com a font d’energia i invenció del motor d’explosió. Adopció de l’electrificació als Estats Units
  • Canvis en la demanda.
  • Desenvolupament indústria química. Processos diferents en la siderúrgia

Els canvis tecnològics estimulen el mercat, el fan créixer a l’interior i l’exterior. La gent compra més coses i això genera el consumisme, gràcies al fet que s’amplia la capacitat adquisitiva. Per altra banda, l’expansionisme colonial i imperial europeu permet col·locar la producció europea a més parts del món.

Els canvis en les formes empresarials i els canvis tecnològics de finals del segle XIX porten cap a la Segona Revolució Industrial. Tot i que serà un procés desigual:

  • Països desenvolupats: Europa occidental, els Estats Units d’Amèrica i el Japó
  • Països dependents: Món colonial i neocolonial.

Allà on es doni la segona revolució industrial es produirà la concentració i fusió d’empreses, el trencament amb les lleis del mercat i una relació cada vegada més clara entre el capitalisme industrial i financer, entre els bancs i les empreses. Les noves formes d’organització del treball arriben per tal de fer que el capital sigui més productiu, amb uns treballadors més productius, augment del consum.

Però en l’agricultura, hi ha un cert retorn al proteccionisme, tancament de fronteres. S’intenta reduir els costos a la producció de l’agricultura europea a través de la millora tècnica i noves tecnologies. També a partir de canvis a certs hàbits de la nostra dieta a canvis animals. Però tindrà un gran cost: expulsió de gent del camp, que haurà d’emigrar a la ciutat.

Els canvis demogràfics i les grans migracions

El segle XIX és una etapa de creixement demogràfic. El món dobla la seva població a tot el planeta. Quina va ser la regió que més va créixer? El continent europeu va ser el que més va créixer, però Àsia era el continent més poblat del planeta.

Gràfica amb l'evolució de la població mundial. També mostra el percentatge de població que viu a les ciutats
Gràfica amb l’evolució de la població mundial. També mostra el percentatge de població que viu a les ciutats

També creixent en les colònies europees i els territoris que havien estat anteriorment colonials. Amèrica del Nord és, en sentit demogràfic, un continent eminentment europeu. Però el creixement demogràfic del segle XIX és europeu. Aquesta població en creixement va poder marxar a altres parts del planeta.

A què es va deure el creixement de la població al segle XIX?

  • Gràcies al creixement vegetatiu.
  • Pas del cicle demogràfic antic al modern que suposa:
    • Reducció mortalitat i reducció de la natalitat
    • Taxa de mortalitat baixa per l’aturada de les catàstrofes associades a episodis de fam, pestes…
    • Transformacions a l’agricultura. Millora l’alimentació. Europa deixa de passar gana.
    • Condicions higièniques i mèdiques més favorables. Revolució mèdica del XIX. Vacunes de Pasteur.
    • Rebaixa de la mortalitat infantil. Desapareixerà quan aparegui la protecció als infants (escola obligatòria) i les mares (permisos de maternitat).
    • Baixa la natalitat
    • Millora les expectatives de vida i la mateixa baixada de la mortalitat infantil. En disminuir la mortalitat infantil baixa la natalitat.
    • Canvis en les pautes de fecunditat. A les ciutats europees el número per fills disminueix.
    • Expectatives de viatjar, emigrar, fan que es redueixen certes natalitats en llocs pobres. Tendència a l’individualisme i a saltar preceptes religiosos.

Les grans migracions

Mapa de les migracions europees al segle XIX
Mapa de les migracions europees al segle XIX

El fenomen més important amb relació a la demografia del segle XIX va ser el fet migratori, que va ser el més important de la història de la humanitat. És un moviment migratori d’Europa fonamentalment cap a Amèrica. El punt d’arribada era la ciutat de Nova York. Els números són els següents

  • 1648-1890: 377.000 persones/any.
  • 1891-1920: 918.000 persones/any.

És un moviment de 50 milions de persones que arriben a Amèrica. Entre el segle XIX i la primera meitat del XX arriben:

  • Als EUA arriben 34 milions d’europeus.
  • Al Canadà 2,3 milions.
  • A Brasil 4 milions.
  • A Argentina 6,5 milions.
  • També a Austràlia 3,5 milions.

Factors que expliquen el fenomen migratori:

  • El creixement demogràfic d’Europa
  • I les transformacions econòmiques que provoquen l’expulsió de la gent del camp cap a la ciutat, però que provocarà que molta gent no trobi feina i l’hagin de buscar fora, a llocs amb expectatives millors. Neix el “mite d’Amèrica”, terra d’oportunitats.

L’emigració important comença als anys 1840. Emigració irlandesa a causa de “la crisi de les patates”. A principis del segle XX és el moment més àlgic. A partir de 1929 el crac financer serà fulminant.

Pel que fa a l’origen dels emigrats, el 1840 eren irlandesos i moltes famílies alemanyes. A finals de segle XIX els immigrants europeus provenen de l’Europa de l’est, d’Itàlia i Grècia. En canvi, al segle XIX la immigració prové de la Xina i el Japó.

La ciutat, protagonista d’un món nou

Al segle XIX les ciutats van ser els espais que més van créixer, en rebre la població provinent del camp. El procés d’urbanització d’Europa va ser brutal. Va ser a les ciutats on es van viure les transformacions econòmiques, culturals i socials del segle XIX. La ciutat esdevé protagonista. Londres era la gran ciutat del món al XIX. La segona és París.

The Royal Exchange and the Bank of England, London
The Royal Exchange and the Bank of England, al segle XIX. Londres

Per què la ciutat creix en una societat contemporània?

Bàsicament per les transformacions econòmiques del segle XIX. Perquè a la ciutat es concentra la indústria, el comerç, els serveis, la borsa, els llocs de poder, l’administració…

Però a la vegada que creixen les ciutats, també es produeix un procés de segregació urbana. El preu del sòl variarà segons el tipus d’ús que se li doni. Se segrega a la població urbana, no es barreja. La burgesia abandona els centres històrics i es desplacen cap als eixamples. És el que passa al llarg de segle XIX a ciutats com Barcelona, París, Londres…

Les ciutats creixent devorant els territoris que l’envolten. L’extensió de la ciutat només es pot cobrir en transport públic, el tren, que es convertirà en el metro. El primer metro, de 1863, estava a Londres. A París arriba al 1900. Implica una de les construccions més bèsties de la història.

Condicions de vida dels treballadors a les ciutats

La classe treballadora vinguda del camp s’amuntegarà en barris populars obrers, amb molt males condicions de vida.

  • Arribada massiva de treballadors a la ciutat.
  • S’amunteguen en cases petites, habitacions minúscules.
  • Barris obrers absolutament degradats
  • Els pisos cada vegada són més petits.
  • Condicions sanitàries molt dolentes.
  • Nivell de contaminació i pol·lució molt alt.
  • La gent vivia amb contaminació acústica.
  • Problemes respiratoris.
  • Problema de l’aigua a corrent i els residus que provoquen malalties com el còlera, tifus i tuberculosi: tres grans malalties del XIX.
  • El clavegueram i l’aigua a corrent no arribaran a tots els punts de les ciutats.

La pobresa al món urbà serà un fenomen molt massiu. Els treballadors, malgrat tenir una feina, seran pobres. El pobre ara treballa molt, però en males condicions i cobra molt poc. La pobresa és culpabilitzada. Són pobres aquells que no volien treballar.

Societat, canvis socials i moviment obrer

La concentració urbana i els canvis en el món laboral, provoquen l’emergència de noves realitats socials. Els quatre grans grups socials del segle XIX eren: l’aristocràcia, la burgesia, els camperols i els obrers.

La diferència entre la primera part del segle i la segona va ser en el món obrer, que no adquirirà una gran importància fins a la segona meitat del XIX, mentre que el món rural i dels camperols va desapareixent.

Les classes benestants

Durant la primera part del segle XIX l’aristocràcia i la burgesia estaven desunides. A la segona meitat del XIX hi hagué una lenta unió entre l’aristocràcia i la burgesia en un procés de certa confluència entre els dos sectors. La burgesia s’aristocratitza i l’aristocràcia imita la burgesia. L’òpera i les universitats seran a partir d’ara pels burgesos. Al segle XIX la burgesia fa els seus teatres amb els seus arguments amb elements d’aristocratització.

Burgesos admiren la il·luminació pública dels carrers a Londres al segle XIX
Burgesos admiren la il·luminació pública dels carrers a Londres al segle XIX

Classe obrera

En canvi, al segle XIX la classe obrera era molt heterogènia, perquè estava formada per grups molt diversos:

  • Treballadors industrials
  • Treballadors domèstics
  • Treballadors artesans

L’historiador anglès E. Thompson, a la seva clàssica obra “La formació de la classe obrera” descriu el procés que van seguir les classes populars per arribar a la seva organització com a moviment social:

El capitalisme comporta la industrialització, que crea l’obrer (amb condicions de vida i de treball pèssimes i les seves tradicions). La feina a la fàbrica a l’obrer li permet agafar una consciència de classe (influenciats pels ideòlegs) i a partir d’aquí actuar, que el farà que es comenci a afiliar als sindicats per millorar les seves condicions de vida (sindicats que plantegen el canvi de sistema capitalista: la revolució).

A la segona meitat del XIX les condicions de vida de la classe obrera comencen a millorar en alguns aspectes, tímidament: gràcies a l’augment del salari real i a la tendència a disminuir la jornada laboral. Tot això es va anar guanyant gràcies a la lluita del moviment obrer.

Quan algun dels partits i organitzacions obreres comencen a forçar el sufragi universal hi hagué un interès per part de l’estat per cuidar aquest electorat i és aleshores que es comencen a introduir alguns elements de la societat del benestar: a l’Alemanya de Weimar neixen les mutualitats, les societats cooperatives…

La Primera Internacional

A partir de 1850 adquireix importància la doctrina marxista. Es desenvolupa moltíssim el sindicalisme. El 1864 es crea la Primera Internacional, a conseqüència de constatar la internacionalització del sistema econòmic capitalista i adonar-se que l’única forma de lluita era dotar-se d’una organització d’escala internacional. Això suposarà la ruptura entre Marx i Bakunin sobre com s’havia de fer la revolució (la lluita entre marxistes i anarquistes que acabà amb l’expulsió dels seguidors de Bakunin).

Imatge de la Primera Internacional reunida a Ginebra al 1866
Imatge de la Primera Internacional reunida a Ginebra al 1866 durant el I Congrés de Ginebra

La Segona Internacional

La Primera Internacional es va dissoldre el 1876. Un nou intent d’agrupar totes les organitzacions obreres es produí el 1889. Es va produir un debat entre els revisionistes i els ortodoxos.

Revisionistes: comencen a revisar la mateixa teoria revolucionària de Marx, a posar-la en dubte. Marx havia augurat que el capitalisme se l’havia d’expulsar, que entraria en contradicció i s’acabaria descomponent. Semblava que això podia ser per la crisi de finals de segle XIX. El que no va tenir en compte Marx és que la crisi econòmica se solucionaria amb l’imperialisme i trencant amb les lleis del mercat: la concentració d’empreses i reservant espais.

Els revisionistes també van posar en discussió el terme revolució. Proposen el terme de reforma. Aquest grup parlava de reformar el capitalisme. No posaven en dubte el sistema capitalista, sinó que reclamaven una millora. El mal del capitalisme era que creava desigualtats. Aquesta és la base de la socialdemocràcia. Les desigualtats s’abolirien per l’actuació de l’estat i els impostos.

Ortodoxos: deien que el capitalisme era el nucli de l’explotació. Aquests dos grups acabaran desunits i els ortodoxos fundaran el moviment comunista. Quan tot fos de l’estat tot anirà millor.

Hi ha dos temes que el moviment obrer no va poder superar: l’imperialisme i el pacifisme. Van acordar ser antiimperialistes, però la realitat era una contradicció, ja que el colonialisme portava riquesa i ofertes de treball a més d’un orgull patriota. Es van declarar pacifistes perquè es veia que hi havia una escalada d’armament en els estats. Quan arribà la Primera Guerra Mundial tot això saltà, fins al punt que els partits socialistes entraren per primer cop als governs burgesos.

Condició de la dona i orígens del feminisme

Les dones, en una societat d’antic règim, estaven condemnades a una situació de menysteniment. La cultura judeocristiana i la tradició conferia a la dona dos tipus de treball (tot en un mateix espai: la llar rural):

  • El treball agrícola.
  • El treball domèstic.

En una societat industrial la dona també estava condemnada a una situació de menysteniment per la tradició de les culturals anteriors i les noves: perquè estava menys pagada, obligada a fer feines no especialitzades i era mal vista per l’home.

A la ciutat les dones feien dos tipus de treball (espai separat):

  • El treball a la fàbrica: rol de classe.
  • El treball domèstic: rol de gènere.

Camí cap a l’emancipació femenina: aportacions ideològiques de la Revolució Francesa i Anglaterra. La primera onada del feminisme, quan s’articula, denuncia:

  • Les injustícies que pateix la dona.
  • La submissió cultural a l’home.
  • El no accés a la cultura.
  • La prohibició de l’accés al vot.
  • Les lleis que penen a la dona i que no podien disposar dels seus béns

Com es van organitzar les dones per reclamar els seus drets? A través del sufragisme, la reclamació del dret a vot (per la via reformista o la dels sabotatges-radical). El sufragisme sorgeix a finals del segle XIX principis del XX.

El vot de les dones, per l’Estat, era impensable perquè es tenia por que la superació del “rol de gènere” (quedar-se a casa) trunqués la cultural dominant dels homes. No es volia “trencar la família” ni “l’estabilitat”. El paternalisme no ho acceptava.


Tots els articles del curs:

  • Link Europa i el món colonial a finals del segle XVIII
  • Link Era napoleònica a Europa (1799-1815)
  • Link Congrés de Viena i la Restauració de l’ordre europeu
  • Link Canvis socials i econòmics al segle XIX
  • Link Liberalisme i nacionalisme al segle XIX
  • Link Les revolucions liberals de 1820, 1830 i 1848
  • Link L’expansió del gran capitalisme industrial
  • Link L’Europa de Bismarck i els estats-nació liberals
  • Link Imperialisme i expansió colonial al segle XIX
  • Link La Primera Guerra Mundial (1914-1918)
  • Link Conseqüències de la Primera Guerra Mundial
  • Link El nou mapa territorial de l'Europa d'entreguerres
  • Link Revolució Russa (febrer – octubre de 1917)
  • Link Les democràcies de l’Europa d’entreguerres: Gran Bretanya, França i Alemanya
  • Link Ascens al poder del feixisme a Itàlia el 1922
  • Link Sistema imperial: el Pròxim Orient, l’Índia, el Japó i la Xina
  • Link Estalinisme a l’URSS en l’època d’entreguerres
  • Link Revisió del Tractat de Versalles i la reobertura del conflicte a Europa
  • Link La Segona Guerra Mundial (1939-1945)
  • Link Nazisme: l’ascens al poder a Alemanya
  • Link La Revolució de Novembre de 1918 d’Alemanya
  • Comentaris a "L’expansió del gran capitalisme industrial"

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

    A l'enviar el formulari es demanen dades com el teu correu i nom que s'emmagatzemen en una galeta perquè no hagis de tornar a completar-los en pròxims enviaments. A l'enviar un formulari has d'acceptar la nostra política de privacitat.
    • Responsable de les dades: Hispano Atlantic Consulting, Ltd.
    • Finalitat: Respondre a sol·licituds de l'formulari.
    • Legitimació: El teu consentiment exprés.
    • Destinatari: Hispano Atlantic Consulting, Ltd. (dades emmagatzemades en la base de dades del web).
    • Drets: Tens dret a l'accés, rectificació, supressió, limitació, portabilitat i oblit de les seves dades.
    %d bloggers like this:
    Secured By miniOrange