Ascens al poder del feixisme a Itàlia el 1922
El feixisme va ser una ideologia de caràcter nacionalista i dictatorial que es va desenvolupar a Itàlia després de la Primera Guerra Mundial com a reacció al creixement dels partits d'esquerres, sobretot el Partit Socialista Italià, i els sindicats. En un clima de violència política i social entre els anys 1919 i 1921, el feixisme es prepararà per a l'assalt al poder. L'ascens definiu del feixisme al poder, a Itàlia, es produí l'octubre de 1922, després de la celebració de la "marxa sobre Roma".
La resposta a la contra: el feixisme a Itàlia
El feixisme es plantejà com una sortida a la crisi dels règims democràtics-liberals durant la dècada dels anys 1920. En el cas italià, en l’origen del feixisme s’han d’indicar una sèrie d'antecedents anteriors a la Primera Guerra Mundial:
- L'existència d’un nacionalisme popular, que al segle XIX va impulsar la reunificació d’Itàlia com a Estat (Garibaldi, Mazzini...) amb una monarquia de tipus liberal, al qual se li va superposar a finals del XIX un nacionalisme expansiu de tipus imperialista, que sorgí del desig del govern de la monarquia de sumar-se al repartiment colonial. Nacionalisme de l’últim arribat. El govern italià es fixa en Etiòpia (amb sortida al Mar Roig). El 1896 es produí un intent de conquesta que acabà amb la derrota de l’exèrcit italià. Eritrea va ser l’únic territori que va poder conquerir.
- La frustració produïda per la derrota de 1896 a la Batalla d'Adwa, a poc a poc anirà generant una pressió per reformar el sistema polític liberal censatari, al mateix moment que s'iniciava un procés d’industrialització del nord d’Itàlia. El 1912 es produí una reforma electoral impulsada pel primer ministre Giovanni Giolitti i que va ser presentada com a premi a la població italiana després l'enfrontament militar contra Turquia el 1911 i del qual van aconseguir la conquesta de Líbia.
Amb la reforma electoral de 1912 s'introduí per primera vegada a Itàlia el vot universal als homes, però amb unes condicions: majors de 21 anys i amb estudis elementals (havien de saber llegir i escriure) o que haguessin prestat el servei militar. Els analfabets podien votar a partir dels 30 anys. Les classes mitjanes estan en ple desenvolupament.
Una societat polititzada
Ja abans de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, a Itàlia existien dos partits polítics veritablement de masses, en contraposició als partits de l'elit molt minoritaris. Eren: el Partit Socialista d’identitat marxista i el Partit Popular d’identitat catòlica.
A iniciar-se el conflicte mundial, el president del Govern Giovanni Giolitti va decidir mantenir Itàlia fora de la Primera Guerra Mundial. Tampoc es tenia clar en quin bàndol havia de posicionar-se el país:
- Aliança amb les potències centrals: era l'opció preferida pels poders econòmics.
- Aliança amb la Triple Entesa de França, Rússia i Gran Bretanya: bàsicament perquè França havia recolzat el procés de reunificació d’Itàlia, però a la vegada eren les potències que obstaculitzaven la seva expansió territorial. Aquesta opció també era defensada pel Partit Liberal d'Antonio Salandra, que apostava per entrar a la guerra al costat de l’Entesa, opció majoritària entre els industrials del nord.
La pressió popular era molt forta. Existia un poderós moviment intervencionista d'esquerres que reclamava que Itàlia no es quedés fora de la guerra (sector format per republicans garibaldins, una part del Partit Socialista encapçalada per Mussolini que dirigia el diari del partit Avanti!, i el radicalisme sindical). Per aquest grup la guerra era l'oportunitat per fer entrar el règim burgès en crisi i generar, a partir de la crisi que provocaria la guerra, un procés de reforma social.
L’entrada d’Itàlia a la guerra dividí a la societat italiana, el que era una novetat respecte del panorama europeu on la participació en la guerra era àmpliament recolzada per la població. Finalment, Itàlia entrà a la guerra al costat de les potències aliades en el moment de firmar-se el tractat secret de Londres. Però acabarà la guerra encara més dividida.
La Itàlia de la postguerra era una societat enfrontada. Els partits tradicionals volien mantenir el poder malgrat la reforma política en marxa, malgrat que els partits que s’havien oposat a la guerra, com el Partit Popular i el Partit Socialista ara veien reforçades les seves posicions. El món intervencionista pressionava des de sota.
A partir de la fi de la guerra el clima de tensió política i social es va fer evident. En el procés de radicalització del discurs per part dels grups nacionalistes contra les forces polítiques burgeses partidàries dels acords de Versalles, que no havien donat a Itàlia allò que reclamava, també atacaven l'internacionalisme marxista.
En aquest ambient s'estava gestant un moviment polític amb un discurs antiliberal, antidemocràtic i antimarxista. I Benito Mussolini era, a través del diari que dirigia "Il Popolo d'Italia", la figura clau que aglutinarà aquest món dispers, el món del nacionalisme popular. Aquest moviment creixerà ràpidament, sobretot després de la derrota al Fiume del poeta Gabriele d'Annunzio.
Els primers passos en política de Benito Mussolini
Benito Mussolini era militant del Partit Socialista Italià i des del 1912 era el director del diari del partit "Avanti!". Però donada la seva postura favorable a l'entrada a la guerra, el 1915 va haver de dimitir de la direcció del diari i del partit. Aleshores fundà un altre diari: "Il Popolo d'Italia".
Acabada la guerra, el 1919, va fundar les "Fasci Italiani di Combattimento", que no eren un partit sinó un moviment. Volen proclamar-se com el grup de suport als excombatents. Inicialment només actuaran al nord d’Itàlia. Mussolini elaborà la seva ideologia política sobre la marxa. D’aquí que les fascio eren una combinació de doctrines positives i reactives: nacionalista, antiliberal, antimarxista. Va créixer com a contrarevolució, com contrapartida al règim liberal democràtic.
El 1919 es presenten a les eleccions sense obtenir cap diputat. Però aquestes eleccions marcaran la profunditat de la crisi del sistema democràtic italià i l'inici d'un bienni de grans agitacions polítiques i socials.
Evolució política durant el "Biennio Rosso" (1919-1920)
Les eleccions de 1919 van ser les primeres celebrades amb sistema proporcional i sufragi universal masculí. El resultat va ser la primera derrotada del bloc liberal-democràtic-radical. La reforma democràtica de 1912 va beneficiar als partits de masses. A les eleccions de 1919 el bloc constitucional que havia controlat sempre la Cambra de diputats va perdre la majoria. S’obria una nova etapa de sistema polític multipartidista. L’alternativa estava en mans d’una nova coalició a partir de la desfeta dels partits tradicionals. Govern de Nitti i Giolitti en minoria. Societat altament mobilitzada.
La situació econòmica era moguda. Anys 1919 i 1920 es van produir multitud de vagues i l'atur no parava de pujar. Aquest govern en minoria no era capaç de fer front al Tractat de Versalles, ni al moviment nacionalista ni a les mobilitzacions populars. Situació política molt convulsa.
Els partits tradicionals ja no aconsegueixen majories. L’alternativa passava pel Partit Socialista (electorat en el nord que a més ja havia arribat al seu sostre electoral) i el Partit Popular (presència més extensa al sud).
Al Congrés de Livorno del Partit Socialista celebrat el 1919 el líder del partit Giacinto Menotti Serrati era partidari de la revolució socialista seguint el camí soviètic. Altres membres del partit, com Filipo Turati que representava al sector moderat del partit, considerava que Itàlia estava en una crisi del règim i que s'havia de reformar però sense una revolució. Turati quedà en minoria dins del partit.
En aquest mateix congrés de Livorno es produí l'escissió del Partit Socialista, quan els comunistes seguidors d'Amadeo Bordiga van fundar el Partit Comunista Italià.
El Partit Popular rebutjà governar en coalició amb el Partit Socialista.
Les eleccions de 1921 i la creació del Partit Nacional Feixista
El 1921 la situació de crisi política no s'havia resolt. Mentrestant el moviment nacionalista liderat per Benito Mussolini continuava creixent. El primer ministre Giolitti va intentar una maniobra. Davant la impossibilitat d’obtenir el suport dels populars, intentà integrar a la nova coalició el moviment nacionalista de Mussolini en creixement a la ciutat i el camp. Mussolini tenia a les ciutats el suport dels obrers i al camp els dels propietaris que buscaven trencar les mobilitzacions dels jornalers.
Mussolini acceptà l’oferta de Giolitti i acudí a les eleccions de 1921 dins del Bloc Nacional. Giolitti pretenia domesticar els feixistes i Mussolini aprofità la coalició per fer-se més fort.
Paral·lelament Mussolini modificà el seu moviment. En un congrés impulsà la transformació del moviment en partit. D'aquesta forma es donava vida al nou Partit Nacional Feixista, que abandonava la identitat republicana i el discurs socialitzant corporativista. Deixava de ser un feixisme urbà per ser alguna cosa més complexa.
El partit canvià de creditors. Qui pagava a Mussolini quan va ser expulsat del Partit Socialista eren els socialistes francesos i belgues, dels fons secrets de l’Entesa i d’una petita part de fons privats. Quan creà el moviment dels fascio el finançava ell mateix, però aviat aconseguí fons provinents de la indústria i la patronal agrària, fet que permetrà al moviment consolidar-se.
Després d'haver-se presentat Mussolini a les eleccions de 1921 dins el Bloc Nacional, decideix trencar amb Giolitti i la monarquia. El 1922 la condició que posarà al rei per entrar al govern era el de presidir-lo. Aquest va ser l'origen de la "Marxa sobre Roma".
La Marxa sobre Roma i l'arribada al poder del feixisme
La Marxa sobre Roma no es va plantejar com un moviment insurreccional, sinó com una mobilització massiva del feixisme per pressionar la substitució del govern de Luigi Facta per un govern nacional encapçalat pels feixistes.
Facta no aconseguí el suport dels partits i perdé el suport del rei, que davant una eventual crisi, aconsellat pels industrials, decidí que la solució era entregar-li el govern a Mussolini. Formà un govern nacional, integrat per liberals, populars (però quedaran exclosos socialistes i comunistes).
La data de formació del primer govern Mussolini va ser el 30 d'octubre de 1922.
Mussolini arribà al poder sense la legitimitat electoral perquè a les eleccions de 1921 només havien obtingut 35 diputats. La primera cosa que havia de fer Mussolini era consolidar-se al poder. Havia arribat al poder a través d'un complot, de la pressió de les masses. Però la Cambra de Diputats votà un decret que donava a Mussolini pels poders, per governar en situació d'emergència. Les esquadres feixistes es van convertir en una policia paral·lela que va dur a terme una intensa repressió contra els dissidents i opositors del règim.
Malgrat obtenir tot el poder executiu això no era suficient. Mussolini no tenia la garantia que el sistema electoral proporcional li donés una majoria parlamentària estable. El 1923 es plantejà una nova llei electoral, la llei Acerbo, que establia un premi extraordinari a la llista que aconseguís més vots. Aquella llista que fos la guanyadora i assolís el 25% dels vots tindria automàticament les 2/3 parts de la Cambra dels Diputats. En el fons volia dir que encara que no arribés la majoria absoluta dels vots, Mussolini s’assegurava la majoria qualificada. El partit Popular no va acceptar aquesta llei i va abandonar el govern.
Les eleccions de 1924: la victòria del Partit Feixista
El 1924 se celebren eleccions amb el triomf absolut de la "Llista Nacional" promoguda pel Partit Nacional Feixista de Mussolini. Un element bàsic del feixisme és el seu caràcter popular. Mussolini era ja un líder entre el poble. Obtingué més del 60% dels vots, però a més la llei Acerbo li assegurava el control total del Parlament. A partir de 1924 va poder governar sense cap problema a la Càmera amb una oposició política minimitzada.
La transformació del règim parlamentari en dictadura (1924-1926)
El règim parlamentari liberal sota la presidència de Mussolini es transformà en una dictadura, en un règim d’excepció. L'assassinat de Giacomo Matteotti (socialista que denuncià el caràcter fraudulent de les eleccions) causarà un gran malestar polític. El gener de 1924 Mussolini assegurà que Matteotti va ser víctima dels excessos dels feixistes i assumí la responsabilitat política de l’assassinat. D'aquell assassinat Mussolini en sortirà reforçat. A partir de 1925 el règim ja començava la seva transformació en una dictadura.
El 1926 Mussolini aprovà la llei de defensa, que prohibia els partits comunistes i socialistes i destituïa del seu càrrec de diputats a tots aquells que havien denunciat l’assassinat de Giacomo Matteotti. L’oposició era expulsada: s’iniciava la dictadura.
El règim dictatorial feixista (1926-1945)
Mussolini combinà un règim de dictadura política en el qual s'anava desmuntant l’arquitectura parlamentària amb un discurs econòmic liberal. Mantindrà el Senat, pel compromís amb el rei. Respecte a l’autonomia de l’exèrcit.
El 1928 la nova llei electoral redefinia la funció de la Cambra dels Diputats com a càmera consultiva. Mussolini governà per decret llei. Tornarà a modificar el sistema electoral establint el partit únic.
En el terreny liberal es perfilà un nou sistema laboral, la llei Rocco. S’establí el sindicat únic, vertical, d’obligada afiliació pels obrers i patrons en un mateix sindicat. S’il·legalitza la vaga i l’estat era l’àrbitre dels conflictes: corporativisme sindical.
En el terreny econòmic el liberalisme no va ser qüestionat, per mantenir el compromís dels empresaris amb el règim. Mussolini mantingué la política exterior de recerca d’aliances amb França i Gran Bretanya.
El 1935 la situació canvià, sobretot en la política exterior, amb la campanya d’Etiòpia. La invasió d’Etiopia va ser rebutjada per França i Gran Bretanya i condemnada per la Societat de Nacions. Això suposà la ruptura d’Itàlia amb els seus aliats tradicionals i el canvi en la política interior.
A partir del 1935 i amb la Segona Guerra Mundial cada vegada més a prop, Mussolini abandonà el liberalisme econòmic i el substituí per l'intervencionisme econòmic per preparar-se a la guerra. L’economia s’estatalitzà. A Europa hi havia dues societats estatalitzades (Rússia i Itàlia). Sobretot en el sector industrial, on dues terceres parts del ferro van acabar en mans de l’empresa pública. L’estat s’assegurà així el control de la indústria pesant. Però Mussolini deixà en mans dels empresaris la producció dels béns de consum. Aquest intervencionisme no trencà les relacions amb els empresaris, però suposava l'inici d'una nova etapa d’autarquia econòmica.
A partir de 1936 Mussolini s’alià definitivament amb l'Alemanya nazista de Hitler.
El 1939 la Cambra de Diputats consultiva va ser definitivament eliminada i substituïda per la Camera dei fasci e delle corporazioni. Itàlia entrà a la Segona Guerra Mundial al costat de Hitler en el moment que Mussolini va veure clara la victòria del bàndol nazi-feixista.
El 1943 davant el desembarcament aliat al sud d’Itàlia el Gran Consell Feixista destituí a Mussolini amb el beneplàcit dels alts comandaments de l’exèrcit, el rei, els industrials i bona part del feixisme. El nou govern del general Badoglio buscà un armistici amb els aliats.
Va ser en aquest moment que Hitler decidí la invasió d’Itàlia, alliberant de la presó a Mussolini i instal·lant al nord d'Itàlia un règim titella controlat pels alemanys.
La República Social Italiana de Saló (1943-1945)
Amb el restabliment de Mussolini al poder al nord d'Itàlia gràcies a l'ajuda de Hitler, s'instaurà una República entre els anys 1943 i 1945 i on Mussolini va poder aplicar les seves mesures revolucionàries. És l'etapa de desenvolupament pur del feixisme. Però era totalment dependent d’Alemanya. En realitat el poder de Mussolini era totalment fictici.
L'avenç aliat a Itàlia i la determinació en la lluita dels partisans antifeixistes italians van fer derrotar el que quedava del feixisme. Mussolini acabà executat el 28 d'abril de 1945.
