Els Fets del Sis d'Octubre de 1934

El 6 d'octubre del 1934, poc després de les vuit de la tarda, el president Lluís Companys proclamava des del balcó del Palau de la Generalitat “l'Estat català de la República Federal Espanyola”. Començaven a Catalunya els esdeveniments que coneixem amb el nom de "Els Fets del Sis d'Octubre de 1934" i que a la resta d'Espanya, especialment a Astúries, havien començat el 4 d'octubre sota una vaga general revolucionària.

La crisi política i social de 1934

Entre el gener i octubre de 1934 es visqué un procés de deteriorament polític a tota Espanya que portà als Fets del Sis d'octubre. Hem de considerar una sèrie de factors per analitzar els motius dels Fets d'Octubre: un factor espanyol, dos catalans i un internacional.

El factor espanyol: la victòria del centredreta a les eleccions generals de 1933

L'Estatut de 1932 havia estat massa lligat a les circumstàncies polítiques de 1931: la proclamació d'una República governada per les esquerres i una Generalitat en mans d'ERC. L'Estatut i la Generalitat republicana no van ser dissenyats pensant en l'alternança política a Madrid. És el que s'anomenà “l'esperit del 14 d'abril”. L'Estatut s'elaborà en una atmosfera de sintonia bàsica entre la República espanyola i la Generalitat. Aquesta sintonia es va desfer com a conseqüències de les eleccions generals espanyoles de 1933 i la derrota del centreesquerra. La nova majoria republicana de Radicals i la CEDA era obertament anticatalanista. A partir de desembre de 1933 la sintonia entre la República i la Generalitat desaparegué i va ser substituïda pels recels i la desconfiança.

Els factors catalans de la crisi: la victòria de la Lliga i el conflicte al camp

Des de l'abril de 1931 al novembre de 1933 ERC havia governat amb comoditat perquè no tenia oposició. La Lliga havia sortit del 14 d'abril de 1931 molt tocada. Però a mitjans de 1933 la Lliga inicià un important procés de refundació. Passà a nomenar-se Lliga Catalana. La Lliga superà aquest període de decadència i el 1933 va recuperar forces. A les eleccions legislatives de 1933 obtingué uns resultats molt bons, que donaren forces al partit. Ja estava preparada per governar la Generalitat.
Les eleccions de 1933 a Catalunya (resultats en escons):

• Lliga Catalana: 22
• Esquerra Republicana de Catalunya: 17
• Unió Socialista de Catalunya 3
• Partit Republicà Federal 3
• Independents de dreta 2
• Comunió Tradicionalista 2
• Valencianistes conservadors 1
• Partit Republicà Radical 1
• Unió de Rabassaires 1
• Acció Catalana Republicana 1
• Federació Catalana del PSOE 1

L'actitud de la Lliga canvià totalment a partir de novembre de 1933 després de la seva victòria a les generals. A partir d'aquell moment es convertí en una oposició impecable al govern d'ERC amb l'objectiu d'erosionar la majoria d'esquerres. La Lliga pensava que si pressionava al llarg de 1934, s'haurien d'avançar les eleccions catalanes.

Paral·lelament, hi hagué un agreujament de la situació al camp. A l'espera d'una llei llargament reivindicada, la coneguda com a "llei de contractes de conreus", s'intensificaven els conflictes entre rabassaires i propietaris. En el terreny del camp l'ambient estava cada vegada més escaldat. Aquests eren dos temes que es connecten. La Lliga ho aprofitarà.

El context internacional

En el terreny internacional el 1933 es produí l'ascens de Hitler al poder. La situació d'assetjament i amenaça per la República espanyola per l'avenç del feixisme a Europa arriba a Catalunya.

Els fets del Sis d'octubre: desenvolupament i significació

A Catalunya mentrestant la Generalitat estava governada per un Govern de coalició presidit per Lluís Companys. El 14 de gener de 1934 tingueren lloc eleccions municipals a Catalunya. La Lliga plantejava aquestes eleccions com una segona volta a les generals, amb l'argument d'exigir la dissolució del Parlament i la convocatòria de noves eleccions per triar una nova majoria al Parlament.

Les esquerres van aprendre de la derrota de les generals de 1933, perquè s'havien presentat per separat. De cara a les eleccions municipals les esquerres es van tornar a presentar juntes. Gràcies a aquesta unitat van aconseguir guanyar les eleccions. A la Lliga li provocà un molt mal perdre. En senyal de protesta el 18 de gener els diputats de la Lliga abandonaren el Parlament. Quan el gener de 1934 el Parlament començava a discutir la llei de Contractes de Conreu no hi haurà cap diputat de la Lliga present.

La Llei de Contractes de Conreu. El conflicte amb el govern central

La llei de Contractes de Conreu va ser aprovada pel Parlament de Catalunya el 12 d'abril de 1934. Què deia aquesta llei? Els pagesos arrendataris que haguessin treballat la terra almenys divuit anys seguits tenien dret a comprar-la a un preu que s'havia de fixar de comú acord, però si no hi havia acord, era la Generalitat que nomenaria uns taxadors. Un cop fixat el preu el comprador disposava de quinze anys per pagar-la a terminis. Dels 150.000 pagesos rabassaires que hi havia al país, la llei podia beneficiar a la meitat d'ells.

Els propietaris agrícoles associats a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre es posaran en contra la llei, però ja estava aprovada. Què es podia fer? Recorre-la al Tribunal de Garanties Constitucionals. Però aquest recurs no el podia presentar la Lliga, sinó el Govern Central. La Lliga va demanar al Govern de centredreta que recorregués la llei i ho acceptà. Durant la jornada del 28 d'abril es presentà el recurs. El recurs deia que la llei era inconstitucional perquè l'Estatut només permetia legislar sobre el dret civil català i no sobre el dret social agrari, de la qual la Generalitat no tenia competències. El 8 de juny ja hi havia sentència a favor del recurs presentat pel Govern contra la llei i, per tant, la llei de Contractes de Conreu quedava anul·lada.

Però el 12 de juny el Parlament de Catalunya es reuní en sessió solemne i la majoria d'ERC tornà a aprovar la llei exactament com ja va estar redactada i votada el 12 d'abril. Els diputats de les esquerres catalanes a Madrid es van retirar del Congrés.

Del conflicte polític amb el Govern Central els membres del Govern de la Generalitat en van fer dues lectures:

1. La part minoritària del Govern, formada pels nacionalistes més radicals (JEREC, joventuts d'Esquerra, de Josep Dencàs). Aquest sector fa del conflicte de la llei de Contractes de Conreu la següent lectura: és una manifestació més del conflicte Catalunya-Espanya. La resposta: accentuar el radicalisme i avançar cap a la independència.
2. La part majoritària dins del Govern Companys fa una interpretació ideològica del conflicte: expressió de l'enfrontament dretes-esquerres. Conflicte entre les esquerres i les dretes catalanes, aliades de l'espanyola. Catalunya seria l'últim baluard de la República.

El president Companys procurava fer d'àrbitre dins el seu partit i unir les diferents tendències internes en el Govern. A l'estiu de 1934 Companys va fer un gest al sector independentista d'Estat Català i els permeté celebrar discursos i desfilades. Al mateix temps Companys apostava per la via de la negociació. Aquell estiu hi haurà negociacions secretes entre la Generalitat i la República per tal que s'arribés a un acord que acontentés les dues parts. Aquests intents d'entesa seran boicotejats pels grans propietaris catalans, totalment contraris a la llei. Quan els “isidres” van veure que la Lliga apostava per una postura conciliadora, abandonaren la Lliga i cercaren el paraigua de la CEDA a Catalunya creant el partit d'Acció Popular (la competència de la Lliga).

L'entrada de la CEDA al govern de la República. La vaga general d'octubre

Quan circulà la notícia de què la Generalitat i la República havien arribat a un acord, la CEDA va fer saber que no hi estava d'acord i amenaçà de retirar el seu suport parlamentari al Govern Central, fent-lo caure. A més va exigir l'entrada de la CEDA a un nou govern de la República més dretà.
Les amenaces de la CEDA eren cada cop més insistents. A finals de setembre la CEDA insistiren amb la formació d'un nou govern on ells havien de ser perquè del contrari retirarien el seu suport parlamentari. Això va fer disparar totes les alarmes a les esquerres espanyoles que identificaven a la CEDA amb el feixisme.

L'1 d'octubre es reobriren les Corts i la CEDA, com havia promès, retirà el seu suport al Govern, que quedà en minoria i presentà la dimissió. Al vespre del dia 4 d'octubre es formà un nou govern presidit per Alejandro Lerroux, de majoria Radical i amb 3 ministres de la CEDA, tots amb carteres menors. Per les esquerres això equivalia a un cop contra la República. Aquella nit la UGT i el PSOE convocaren la vaga general.

Com va reaccionar el Govern de Catalunya a l'entrada de la CEDA al govern de la República?

A Catalunya governaven les esquerres. El Govern Companys tenia clar que havia de fer alguna cosa, però el Govern no podia reaccionar convocant o donant suport a una vaga general (això era feina dels sindicats, no del govern). Van caldre fins a 36 hores perquè el Govern Companys decidís què havia de fer. Les diferents propostes eren:

• El sector independentista d'Estat Català (que controlava el Departament de Governació) instava per la independència i declarar l'Estat Català.
• El sector majoritari finalment decidí: si Catalunya era el baluard de la República, Companys cregué que s'havia de fer un pronunciament civil republicà tornant a proclamar la República. S'havia de demanar un canvi de rumb que impliqués tornar a la via progressista del règim.

La jornada del 6 d'octubre a Barcelona

El 6 d'octubre, poc després de les 8 del vespre, Companys va fer un discurs a la Plaça Sant Jaume. En aquest discurs descrigué la formació del nou Govern de Madrid com un cop d'estat a la República. Va fer al·lusions al que estava passant a Astúries. Companys, a continuació, proclamà l'Estat Català de la República Federal espanyola. Això no era la independència (el que volien els d'Estat Català) sinó allò que deia l'Estatut de Núria. Però la proclama violava la Constitució, malgrat que no era un moviment separatista. Al cap d'una estona algú li digué a Companys que el conseller Dencàs havia fet penjar una estelada del balcó del Departament de Governació i Companys ordenà retirar-la.

L'actuació de Companys estigué molt dominada pel record del 14 d'abril. Però aquesta estratègia va fallar. El fracàs de Companys va ser aquest: no va ser capaç de repetir l'efecte del 14 d'abril de 1931. Les diferències entre l'èxit del 14 d'abril i el 6 d'octubre de 1934 està en quatre fotos. El 14 d'abril la multitud als carrers era un fet. El 6 d'octubre quan Companys llegeix el seu discurs a les 8 del vespre la plaça era plena, però a les 10 de la nit ja no quedava ningú. Aquella nit tot el centre de Barcelona està buit com mai. El clima que s'instal·là fou de por, prudència.

Va ser el fracàs de Companys. La manca de gent als carrers va fer possible l'actuació de l'exèrcit per reprimir el govern de la Generalitat i les forces polítiques que li donaven suport. Quan van arribar les notícies a Madrid del que estava passant a Barcelona el Govern va actuar enviant l'exèrcit i proclamant l'Estat de guerra. El receptor de l'ordre fou el general Domènec Batet, general de la divisió catalana i decididament republicà, demòcrata.

Quan el general Batet rebé un tèlex de Madrid proclamant l'estat de guerra, Batet demanà a un ajudant que li digués en quin estat es trobava la Rambla. El general Batet no va tenir cap pretext per no complir amb les ordres. Per això va fer treure uns quants soldats per la Rambla, que junt amb un petit grup del Partit Català Proletari de Jaume Compte, obriren foc contra els soldats. Acabà amb la mort de Jaume Compte. Es produïren petits tiroteigs al Palau de la Generalitat.

A les 6 del matí del dia 7 d'octubre vist el fracàs, Companys ordenà la rendició. Tot plegat havia durat unes 10 hores. Hi havia hagut algun mort, però allò no havia estat cap batalla campal. Els soldats detingueren a Companys i els ministres i els portaren a la seu de Capitania. Batet tot el que va fer en veure'l va ser dir-li a Companys “collons, quina nit”.

La suspensió de l'Estatut i la repressió als polítics catalans

La repressió que va seguir a continuació va ser clarament desproporcionada i de seguida se li va veure un clar afany de venjança. Aprofitant l'avinentesa s'entrà amb duresa sobretot el que havia representat l'autonomia catalana. Hi hagué 5.000 detinguts, inclòs tot el Govern de la Generalitat (excepte Dencàs), alcaldes i regidors d'ERC, tots els alcaldes d'esquerres de Catalunya, el Patronat de la Universitat de Barcelona, militants de base... Al desembre, quan ja s'havien alliberat alguns, encara quedaven 3.500 persones detingudes. Això obligà a habilitar vaixells com a presons flotants, com l'antic transatlàntic Uruguai, on estigué retinguda tota la classe política catalana.

S'anul·là la Llei de Contractes de Conreu. A més es castigà als rabassaires rebels amb l'anul·lació dels seus contractes. Tots els ajuntaments catalans amb majories d'esquerres van ser destituïts i substituïts per Comissions Gestores en mans de les dretes. Tots els centres polítics van ser tancats i la premsa quedà en mans de la censura militar. Es jutjaren els caps dels Mossos, militars de carrera (comandant Perez Farràs i Frederic Escofet). Foren sotmesos a un consell de guerra i condemnats a mort (indultats després).

El govern Companys va restar pres al vaixell Uruguai fins a finals de juny de 1935 quan foren traslladats a Madrid per ser jutjats pel Tribunal de Garanties Constitucionals. Foren condemnats a la màxima pena que establia el Codi Civil republicà (trenta anys de presó). Els condemnats foren enviats al penal de Santa Maria de Cadis i Cartagena. Foren tractats com presos comuns. Això causà molt d'impacte a l'opinió pública catalana.

El 7 d'octubre un coronel de l'exèrcit s'instal·là a la Generalitat i actuà com a president. El Govern de Madrid començà a discutir què s'havia de fer amb l'Estatut. S'imposà la tesi més moderada (Radicals) que proposà que l'Estatut fos suspès.

El gener de 1935 quedà suspès sine die i es dibuixà una mena de règim estrany: la “Generalitat Governativa” dirigida des de Madrid, sense Parlament i amb competències retalles.

La “Generalitat Governativa”

El president de la Generalitat passà a tenir el nom de “governador general de Catalunya”. L'abril de 1935 Lerroux nomenà com a governador general de Catalunya a Joan Pich i Pon, veterà de l'escena política catalana. Era un obrer analfabet que a principis de segle s'afilià al lerrouxisme i havia fet una carrera empresarial notable esdevenint un empresari de prestigi. Tot i haver fet molts calés, Pich i Pon continuà militant al Partido Radical, esdevenint el principal pagador. Pich va ser senador del Reino. El 1917 fou alcalde de Barcelona, impulsor de l'Exposició Internacional de 1929. Analfabet com era, ocupant tants càrrecs importants, havia de fer discursos.

Pich i Pon forma un govern compost pel Partido Radical, la CEDA i la Lliga. La col·laboració de la Lliga és el més remarcable, perquè els radicals estaven en hores baixes, en canvi, la Lliga era el partit seriós. La glòria de Pich i Pon va ser efímera perquè al mes d'octubre de 1935 es va veure arrossegat per l'escàndol de corrupció que afectà el seu partit: “l'escàndol de l'Estraperlo”.

L'estraperlo era un joc de ruleta elèctrica de marca "Stra-Perlo", nom derivat de Strauss i Perlowitz, qui n'eren els promotors, uns aventurers internacionals d'origen centreeuropeu que apareixen a Espanya el 1934. Perquè se n'autoritzés la instal·lació al Casino de Sant Sebastià (Guipúscoa), van subornar el 1934 alts càrrecs del Govern, entre ells Aurelio Lerroux, nebot d'Alejandro Lerroux o el ministre de Governació, Rafael Salazar Alonso, del mateix partit.

El joc fou prohibit per la policia després de demostrar-se que era fraudulent, la qual cosa no va impedir que funcionés també a Formentor (Mallorca), on posteriorment també fou clausurat. Strauss i Perlowitz van escriure tot el tema de la corrupció i el fracàs del muntatge i Indalecio Prieto, intuint que hi havia un afer polític, va comprar el material. Fou així com esclatà l'escàndol.

El Partit Radical sempre havia estat envoltat de mala fama i corrupció a Barcelona. Hi havia la sensació general que la corrupció era generalitzada en el partit de Lerroux. L'escàndol de l'estraperlo va tenir un efecte polític devastador. Una de les dues potes que sustentava la coalició de dretes del Govern va caure. Pich i Pon va patir les conseqüències i al mes d'octubre dimiteix. El govern de Madrid nomena un personatge vinculat a la CEDA, el valencià Ignasi Villalonga, com a governador general de Catalunya, però no va estar molt de temps perquè el desembre de 1935 es va dissoldre el Govern de Madrid i es convocaren eleccions pel mes de febrer de 1936. Es va confiar el Govern de Catalunya a un membre de la Lliga. El balanç d'aquest govern va ser deplorable, amb 3 presidents en molt poc temps i sense Parlament. Inestabilitat i situació de suspensió de l'Estatut, la pseudo-Generalitat no tenia gairebé competències. Per a la imatge de la Lliga això no va ser positiu.

Eleccions Generals 1936: el Front d'Esquerres i els processos unitaris dins del moviment obrer

El conjunt de les esquerres catalanes, que fins a l'octubre de 1934 havien tingut discrepàncies, van començar a reconsiderar les seves posicions després de la forta repressió que van patir. La repressió desfermada després del 6 d'octubre va ser el millor element de cohesió pels partits d'esquerres catalans. Al llarg de 1935 els dirigents de les esquerres catalanes van comprendre que si volien recuperar el poder, era imprescindible fer pinya.

Al llarg de 1934 l'Esquerra Comunista, l'Acció Catalana, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerres van formar un Comitè d'Enllaç de les Esquerres Catalanes per anar junts a les eleccions. En el si de les esquerres catalanes durant 1931-36 es va donar la paradoxa que la gran organització obrera era la CNT, però com que no era un partit polític, a l'espai polític obrer hi havia un gran nombre de partits: Esquerra Comunista, Bloc Obrer i Camperol, Partit Català Proletari, Partit Comunista de Catalunya, Federació Catalana del PSOE i Unió Socialista de Catalunya.
Partit Comunista Proletari: prové del partit d'en Macià, de la minoria que no renuncià a l'independentisme.

Hi havia dues fraccions diferents: la línia independentista de dretes i que va crear el Partit Nacionalista Català i la línia obrerista, socialitzant del Partit Català Proletari, formada per 200-400 persones. El PCP fou la primera organització política que integrà comunisme i independentisme. Propugnaven una República socialista catalana, independent. Tenia com a líder Jaume Compte. Durant els Fets d'Octubre van proveir-se d'armes i van dirigir-se a la seu del CADSI i van obrir foc contra els soldats. Morí Jaume Compte.

Bloc Obrer i Camperol: fou una organització política catalana d'ideologia comunista, fundat el 1930 a Barcelona com a resultat de la fusió del Partit Comunista Català (PCC) i la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB). També incorporava militants valencians de la Federació Comunista de Levante (FCL). De caràcter comunista i antiestalinista.

Esquerra Comunista: el partit més petit de l'esquerra comunista. Tenia un líder molt important, Andreu Nin. A finals de la dècada de 1920 Nin es convenç de què ha de sortir de Rússia. Als anys 30 torna amb la seva família al país. Així organitzà l'Esquerra Comunista. Mantindrà relació amb Trostky, però el seu grup no és exactament trostkista.

Aquests partits, excepte la Unió Socialista de Catalunya (que havia tingut rellevància política important) havien tingut un paper poc important a l'escena política catalana. El setembre de 1935 el Bloc Obrer i Camperol i Esquerra Comunista es fusionen donant lloc al POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).

Els quatre partits restants (USC, PCC, PCP, Federació catalana del PSOE) inicien converses el 1935 de cara a la seva unificació. Quan el novembre de 1935 es trencà la majoria governamental de la República i es convocaren eleccions el febrer de 1936, a Catalunya, les esquerres tenien clar que s'havien de presentar conjuntament, per poder guanyar les eleccions. Hi ha un factor llunyà que afavoreix aquesta dinàmica: el juliol de 1935 el VII Congrés de la Internacional Comunista a Moscou havia rectificat la política de la classe contra classe amb la qual els comunistes no podien establir cap aliança amb organitzacions que no fossin comunistes. Ara la Internacional, en vistes que el règim nazi s'estava consolidant i que estava disposat a iniciar una guerra contra l'URSS, aprovà la tàctica del Front Popular antifeixista. Ara l'enemic era el feixisme i tots els partits s'havien d'aliar per fer-ne front.

La força a Espanya del PCE era mínima, amb tan sols 1 diputat. Però a l'ambient de la societat catalana i espanyola la nova estratègia de la Internacional va ser molt ben acollida. El 1935 es va començar a configurar el Front Popular i a Catalunya el Front d'Esquerres que tenia com a base Esquerra Republicana. El programa d'aquestes coalicions era la restauració de l'esperit del 14 d'abril, no era un programa revolucionari. Volien anul·lar la involució dretana que des de novembre de 1933 s'havia instal·lat a la República. Demanen l'amnistia pels presos del 6 d'octubre i els revolucionaris d'Astúries.

Les eleccions del febrer de 1936 i el restabliment de l'autonomia

A Catalunya hi ha dues opcions a les eleccions de 1936:

• El Front d'Esquerres, on eren representades les forces polítiques republicanes d'esquerres.
• El Front Català d'Ordre, el bloc del centredreta que es creà per reacció a l'anterior, unió del centredreta fins a la ultradreta. El Front Català d'Ordre estava format per la Lliga, els supervivents del Partido Radical, la CEDA, monàrquics, carlins... Van fer una campanya poc unitària, protagonitzada per la Lliga que proposa que s'havia d'evitar que tornessin els polítics del 6 d'octubre.

Com que havia passat un any i mig dels Fets d'Octubre i la repressió va ser molt dura molta gent pensava que havien de votar les esquerres perquè sortissin de la presó. La campanya de les esquerres demanava restablir l'Estatut, reobrir el Parlament i alliberar els presos del 6 d'octubre.

El diumenge 16 de febrer de 1936 la participació arribà al 68%, una xifra molt alta per l'època. A Catalunya el Front d'Esquerres obtingué la victòria amb el 58,9% dels vots i el Front Català d'Ordre el 41%. El sistema electoral republicà majoritari donà 41 diputats a les esquerres catalanes (dels quals 31 d'ERC, 1 del POUM, 1 del PCC...).

No era una victòria de les esquerres revolucionàries, sinó de l'esquerra reformista, del centreesquerra. Dels 13 diputats del Front Català d'Ordre, 12 eren de la Lliga.

La CNT no va donar cap consigna de no anar a votar. Això afavoria que molts obrers anessin a votar. Estaven a favor de l'amnistia. A Espanya guanyà el Front Popular amb un marge més petit. Però l'important era guanyar perquè tindrien la majoria de Govern.

El PSOE aconseguí 88 diputats, a Catalunya només 1. El PCE 15. Entre les dretes hi hagué predomini de la CEDA mentre l'extrema-dreta obtingué una reduïda presentació. Tothom va considerar que calia agilitzar la transició.

El 19 de febrer Manuel Azaña assumia la Presidència del Govern. El 21 de febrer se signava l'amnistia general pels “presos polítics i socials”.

Companys assegurà que no volia tornar a Barcelona si no era com a president de la Generalitat. El 26 de febrer el Tribunal de Garanties Constitucionals autoritzà la reunió del Parlament, que el 29 del mateix mes reelegí a Companys i reprèn el Govern.

Companys substituí al capdavant del Departament de Governació Josep Dencàs per Josep Maria España. Entre març i juliol de 1936 s'obrí una nova etapa política a Catalunya. Relativa pau social en comparació a la violència que es vivia a altres zones de l'Estat, sobretot a Madrid. Canvi de tàctica de la dreta. Fins al juliol de 1936 creien que podien tornar al poder a partir de les urnes. Com que això no es va produir, començà a haver-hi en el si de la dreta una reacció i una aposta decidida pel cop d'estat.

En la mesura que a finals d'abril hi ha aquesta aposta resulta necessari mostrar que la República governada per les esquerres era un caos. Aquesta és l'excusa. Per tant, calia que el clima sociopolític fos el més agitat possible. Sobretot a Madrid hi convenia crear aquest clima. L'estratègia estava calculada per tal de fomentar aquest ambient. Falange va fer la feina bruta.

L'oasi català i els preparatius del cop d'Estat de juliol de 1936

Per contrast amb què passava a molts indrets d'Espanya, especialment a Madrid, semblava que Catalunya era el paradís. Aquí va ser quan naixé  el tòpic periodístic de “Catalunya és l'oasi de la República”, però sí que hi havia conflictes encara que alguna cosa té de veritat. Factors sociopolítics que alimenten una atmosfera més serena. Catalunya durant els mesos de maig-juliol visqué una relativa tranquil·litat política. Hi ha una sèrie de fets objectius que contribueixen a explicar que el clima no fos el mateix que a Madrid.

A ERC es visualitza una certa correcció de rumb. Bona part de l'ala independentista que s'havia fet forta a les JEREC (Josep Dencàs com a cap visible) havia quedat molt desprestigiada pel paper que aquest tingué el 6 d'octubre de 1934. Com a conseqüència, el sector d'Estat Català dins ERC abandonà el partit i el maig de 1936, juntament amb altres grups independentistes crearen un nou partit explícitament independentista: Estat Català (el líder era Josep Dencàs).

A la mateixa primavera de 1936 els antics dissidents de L'Opinió expulsats el setembre de 1933 tornaren a ERC (Tarradellas...). ERC guanyava en cohesió i era més homogèniament no independentista. Ara era una ERC molt més identificada amb Companys, que actuava en aquests mesos com si el 6 d'octubre l'hagués escarmentat. Hagués estat fàcil que Companys hagués caigut en la temptació de venjar-se amb els que els tancaren a la presó. No va ser així. Actuà buscant consensos amb l'oposició. La mateixa Lliga semblava que havia escarmentat per la seva conducta el 6 d'octubre.

Els diputats de la Lliga van tornar al Parlament i van fer el paper d'una oposició lleial. La Lliga abandonà les aliances amb l'extrema dreta i girà cap al centre. En uns mesos en què el gros de la dreta espanyola es movia cap a l'extrema dreta, la Lliga va fer tot el contrari. No tindrà cap connexió amb la trama colpista. A Catalunya l'extrema dreta antirepublicana era molt minoritària. La seva capacitat per desestabilitzar és pràcticament zero. Segons algun testimoni posterior el juliol de 1936 la Falange tenia 300 militants a Catalunya. El carlisme era l'únic moviment amb un cert arrelament a Catalunya. Aquesta extrema dreta no hauria pogut mai intentar desestabilitzar el sistema perquè no tenia força. Catalunya no era l'escenari decisiu del cop d'estat, Barcelona era una ciutat secundària en l'organització de la sublevació militar.

La CNT també experimentà la primavera de 1936 un canvi de rumb. El maig de 1936 tingué lloc un Congrés de la CNT a Saragossa que suposava el retorn dels trentistes (Sindicats d'Oposició) a la CNT. Aquest retorn significava que la CNT abandonava l'estratègia revolucionària adoptant una posició moderada.

La burgesia catalana, a diferència de l'espanyola, no apostava pel cop militar. No estigué involucrada en el complot. La conspiració a Catalunya es va circumscriure en uns 100 militars integrats dins una organització clandestina: la Unión Militar Española. Eren militars de baixa graduació. No hi havia cap general. Gairebé no tenen coixí civil.

La Policia de la Generalitat tenia sotmesos a vigilància a aquests militars des de març de 1936. A finals de juny la policia trobà amagat un conjunt de papers on hi havia tota mena de detalls dels plans per apoderar-se de Barcelona. Els conspiradors no van saber que aquests plans es coneixien i, per tant, no els van canviar. El cop a Catalunya no tenia gaires bones perspectives. Aquesta informació va ser transmesa al govern de Madrid, que va minimitzar les informacions. El president del Govern Casares Quiroga va aplicar la tàctica de l'estruç: fer-se el mort. Era evident que el General Mola estava conspirant, però ningú el va cessar.