Elliot Fernandez

Historiador i Desenvolupador web

La Revolució Feudal de l’any 1000

Durant el període comprès entre els segles VIII i X es produí una transformació progressiva de les estructures econòmiques i socials a l'Europa occidental molt rellevant, que facilitaria la posterior revolució feudal.
Elliot Fernández

Elliot Fernández

És llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona (2009) i Màster en Història del Món per la Universitat Pompeu Fabra (2011).

Publicat el 18/10/2009 | Actualitzat el 14/09/2022

Comment Sense comentaris


Índex de continguts:

Cap a l’any 1000 es va establir definitivament a Europa un sistema polític, econòmic, jurídic i social que s’havia gestat durant els segles VIII-IX, el feudalisme. La revolució feudal de l’any 1000 va suposar el retrocés de l’antic poder central reial, que va donar pas a un nou ordre feudal en què els cavallers aristocràtics independents van exercir el poder sobre les comunitats camperoles mitjançant tàctiques d’intimidació i amenaces de violència.

Els espais feudals i els àmbits de la senyoria: els castells

Durant el llarg període comprès entre els segles VIII i X l’Europa occidental va viure una progressiva transformació de les estructures econòmiques i socials molt rellevant. Aquesta transformació va tenir com a eix principal la fiscalitat: es passà d’uns districtes de recaptació fiscal a uns nous districtes de captura de renda. El concepte clau aquí és la captura de renda, molt diferent del de recaptació fiscal.

Va ser en aquest marc del procés de canvi en el sistema de recaptació de tributs “estatal” cap a un nou al sistema de captura de rendes on es va produir la construcció de l’ordre feudal.

Tots els indicis apunten que es va produir una paralització dels avenços tecnològics agrícoles que s’havia produït en l’època de l’imperi romà. Les cròniques redactades pel clergat parlen de períodes de fam que generaven dificultats a les comunitats pageses, als centres monàstics i als senyors feudals, que no podien acaparar les rendes. Es parla fins i tot de la pràctica del canibalisme.

La classe feudal era en aquests moments un grup en formació. No hi havia ostentació. Tenien una capacitat limitada de recaptació de rendes i tenien dificultats per controlar als pagesos. Els castells d’aquestes èpoques eren construccions molt humils. La poca ostentació de la classe dominant demostrava que tenien serioses dificultats per controlar a la població. Al llarg d’aquest període es produí la desaparició de l’esclavisme. I també es produïen constants enfranquiments (acció de donar la llibertat al serf).

Al segle X-XI el règim de servitud s’havia acabat. L’autoritat de caràcter públic va perdent força i va transferint prerrogatives a les aristocràcies locals (els drets propis de la monarquia van a parar als senyors feudals, estava en marxa una privatització de molts àmbits). Els senyors feudals adaptaren aquestes prerrogatives a les seves necessitats.

El senyoriu franc-carolingi

Miniatura de l'epoca
Miniatura de l’època

La presència dels senyorius està molt bé documentada. Els textos políptics (inventaris dels béns dels senyors) ens informen de l’existència d’aquestes grans senyories, les villae, que estaven compostes per:

  • Terra indominicata o mansus indominicatus (mas senyorial o dit “domini” o “reserva”). El senyor feia la gestió d’aquesta part i dirigia la seva explotació. La reserva podia ser d’1/4 del total o la meitat.
  • Les terres mansionàries (masos o “tinença”). Les tinences ocupaven la resta de l’espai.
  • I la bonna comuna (bens comunals o bé monopolis senyorials), formats per boscos, pastures o trulls.

Com es treballava la terra?

A les tinences o masos trobem una gran heterogeneïtat quant a composició. Terra dividida en moltes porcions. Entre els dipositaris d’aquestes tinences hi havia esclaus (“servi-casati” o sigui, esclaus casats amb una casa). Hi havia també colons (pagesos que ja havien obtingut la llibertat i que s’havien posat sota el patrocini d’un senyor) o els mancipi (emancipats), esclaus alliberats que ja eren lliures jurídicament.

Es pagaven censos, càrregues, taxes d’origen públic. Pagaven amb les corvees (del francès corvée), prestacions en forma de treball personal (corvees de conreu o fabricació) que els pagesos havien de fer a les reserves senyorials. Els domini o reserva eren una explotació directa del senyor.

Però qui treballava aquestes terres? La terra la cultivaven els serfs (condicions properes a l’esclavitud) que estaven a completa disposició del senyor. També mà d’obra contractada, com a paper complementari, que s’utilitzava en èpoques de concentració del treball. Així mateix, hi havia les corvees del masover, que no estaven pagades. Hi havia llocs que s’escapaven d’aquesta organització.

Era una constant la presència de comunitats pageses fora de tota mena de domini. Actuaven amb autonomia amb una organització social sobre la base del llinatge, molt comunal i global. Es trobaven en zones com el sud dels Alps i a les àrees frontereres més conflictives.

A la mort dels nets de Lluís el Pietós es produeix una crisi política total en el territori que s’havia conegut com l’Imperi Carolingi. L’antic Regne dels francs s’havia convertit en una mitja dotzena de monarquies electives, que estaven entre elles molt fragmentades. Encara mantenien, però, un cert vincle amb el rei franc, però actuaven pel seu compte. No hi transmetien les rendes capturades. S’estava entrant ja en l’ordre feudal.

Al segle X es produeix una crisi absoluta a França. S’entronitzà a una nova dinastia, els Capets (987). A Alemanya es creà el Sacre Imperi Romanogermànic (962) i el títol imperial quedà vacant durant setanta anys. El pontificat també entrà en una crisi absoluta. A la mort del papa Formós I, al 886, el van succeir 8 papes en només deu anys.

Quina era la situació política de l’Europa que havia format part de l’Imperi de Carlemany?

Europa a l'any 1000
Europa l’any 1000

L’antic Regne dels Francs entrà en un procés de desintegració territorial. A tot Europa es produí un retrocés de la monarquia com a institució central. En canvi, s’enfortí el poder de l’aristocràcia. Dissolució del règim del sistema fiscal antic, de natura pública, que va degenerant cap a un sistema privat de recaptació de rendes. L’Estat va perdre les prerrogatives a favor d’uns particulars, els senyors feudals. El mateix rei es convertia en un senyor feudal.

A partir d’aquest moment el monarca havia de viure exclusivament dels seus béns. Les aristocràcies locals cada cop tenien més poder i començaven a actuar de forma autònoma a l’estat. Aquests poders locals immediatament van intentar posar sota les seves ordres més gent. Hi havia fam de rendes. Les comunitats pageses que restaven al marge d’aquest control ara desapareixeran per la via de la submissió.

Per tota l’Europa occidental els senyors feudals van construir-se els castrum (fortificació o campament militar). Aquí també s’hi posava l’espai de la parròquia.

Les aristocràcies locals també van aprofitar-se d’un precepte gòtic per apropiar-se de les terres abandonades. Consistia en l’aprisió: totes les terres que quedaven lliures passaven a ser del comte o el senyor feudal, ja que qualsevol persona que es fes càrrec d’una terra pública abandonada tenia el dret d’usdefruit sobre aquell espai. Si es podia demostrar una possessió indefinida en el temps, la terra es convertia en un alou, terra lliure i pròpia. Però podien haver-hi llacunes en aquesta llei i precisament per això era un procediment molt utilitzat pels comtes i senyors feudals.

Així doncs, l’espai feudal quedà dividit en els castrum. Els mateixos districtes feudals evolucionaven. Això passà perquè els efectius de la classe feudal s’incrementaven, per fer recompenses a les lleialtats dels nobles, per exemple. A partir a la segona meitat del segle X es començà a imposar el sistema de primogenitura a la successió. Se subdividien els castum més grans provocant efectes molt notables entre el territori i la població que conduí a què el control senyorial sobre la població pagesa fos cada vegada més gran, arribant molt més bé a tot arreu.

Els castrum – que esdevindran en castells fortificats – van ser el marc geogràfic on van succeir les transformacions en el treball agrari, autèntica dimensió de l’ordre feudal. Capacitat per disciplinar els processos laborals. Tot aquest procés es coneix amb el nom d’encastellament (concepte crea per l’historiador francès Pierre Toubert)

Relacions feudovassallàtiques i institucions feudals

Les relacions de vassallatge sempre s’havien relacionat amb el feudalisme, però aquestes relacions es donaven en moltes altres societats. Parlem de relacions personals de clientelisme. En el moment en què l’Estat desapareix, per disposar d’una institució que podia fer de protector calia establir unes relacions personals. El més dèbil es posava sota la protecció d’un poderós. L’aristocràcia no era un grup homogeni, estava profundament jerarquitzat.

Piràmide social del feudalisme
Piràmide social del feudalisme

L’aristocràcia tenia en comú que tots vivien de la captura de rendes i que establien relacions feudovassallàtiques (relació d’un vassall amb el senyor a canvi d’un feu). Aquestes relacions van configurar la piràmide feudal, on participaven únicament els homes lliures, no hi participaven pagesos. Uns es comprometien a assistir militarment i l’altre assegurava protecció. Gran part d’assistència era militar i, per tant, trobem la formació de tropes militars privades, a càrrec d’un senyor (privatització de l’exèrcit). Aquestes relacions personals es formalitzaven per escrit. Donaven l’ordre segons la jerarquia i rebien el nom de convinences (anava datat).

Després es feia un segon document, el jurament de fidelitat i llavors la investidura del feu. Els regnes àrabs pagaven al comte feudal les pàries d’or. Per consolidar el poder del comte de Barcelona comprava castells a l’aristocràcia i en acabat els hi tornava en forma de feu.

Cerimonia de l'homenatge
Cerimònia de l’Homenatge

Principals deures del vassall:

  • Rendició i lliurement de la fortalesa.
  • Potestat del senyor sobre el vassall.
  • El senyor podia enviar un nunci (delegat).
  • Respecte als serveis militars, el vassall havia de defensar la fortalesa, participar en la cavalcada (expedició curta per fer pillatge), formar part de la host (quan el senyor havia d’anar-hi part del seu exèrcit havia d’acompanyar-lo) i prestar serveis de cort i altres (formar part del Tribunal Senyorial, per exemple).
  • Hi havia vegades que els vassalls estaven obligats a fer préstecs als senyors en moneda.
  • També s’havien de prestar com a ostatges.

Els deures del senyor consistien a donar protecció al vassall, sobretot quan el feu cedit estava en perill.

El cerimonial feudal: homenatges i juraments

  • Fidelitat natural: es devia a la màxima jerarquia, el rei.
  • Fidelitat simple: qualsevol vassall al senyor.
  • Fidelitat sòlida: quan hi ha un senyor que preval sobre un altre.

Tipus de feu:

Es concedien segons la categoria dels vassalls. Als grans senyors se’ls concedia parts del castell. Els castlans rebien les castlanies (infeudació d’un part de l’àmbit del castell) i els cavallers rebien el feu de les cavalleries (espai que podia garantir el manteniment d’un cavaller).

La captura del treball pagès: de la fiscalitat estatal a la renda feudal

El que defineix l’ordre feudal és la renda, element sistèmic (circula per dins): era una coerció extraordinària per part del senyor, a qui l’únic que li interessava era recaptar. El senyor estava al marge de tot el procés productiu, però intervenia de forma clara dictant com havia de ser aquest procés. La producció pagesa ja no era una opció lliure. La renda feudal actuava per dintre.

L’ordre feudal introduí novetats de gran abast sobre la forma de viure i treballar de la pagesia. Amb la feudalització els senyors privatitzaren les àrees comunals. Per utilitzar-les s’havia de pagar impostos, taxes… Això produí un canvi en la dieta dels pagesos. En el moment que hi havia més producció, més gana es passava.

Element interior de la renda

El senyor a través de la renda estava ordenant quant en volia i què s’havia de produir. Als pagesos se’ls estava imposant unes pautes de producció que implicaven augmentar l’àrea de conreu. S’havia de produir més. Com es podia fer? Una via hauria pogut ser a través de la intensificació del conreu per tal d’incrementar la productivitat. Però això a l’edat mitjana no succeirà mai. L’únic que es podia fer era incrementar l’extensió dels conreus.

Per tant, l’única alternativa real per produir més era l’extensió dels conreus. Les conquestes de l’exterior en bona part eren aquesta conseqüència. Per aconseguir posar en conreu més terres, existien exempcions fiscals i incentius pels pagesos.

Tampoc hi havia llibertat per conrear qualsevol cultiu. Fonamentalment, només estava permès el cultiu de cereals, vinya i olivera. Nou espai agrari producte de la renda feudal. Aquest és un fenomen que ve de dins del sistema. I això tenia incidència en la dieta alimentària, que va perdre en qualitat, quantitat i diversitat.

L’eix de la dieta pagesa era el pa. Les crisis de blat provocaven autèntiques fams. A través de la renda, s’obligava el pagès a produir una quantitat superior a la que li faria falta per la seva supervivència i a més no qualsevol producte, sinó determinats productes.

Per estendre les àrees de conreu, s’utilitzaven bàsicament tres mecanismes:

  • El desboscament als segles X-XI. Es produeixen rotacions de grans superfícies, en sacrifici del bosc.
  • L’amargenament o abancalament de terrenys agrícoles en pendents abruptes: s’aprofitaven els vessants de les muntanyes a través de fer marges i parets de pedra seca a mesura que s’anava muntanya amunt, i en terres més estretes i més dolentes per conreu.
  • La dessecació de llacunes, aiguamolls...

Durant el període medieval es van fer feines que requerien molt de temps i eren molt complexes.

Sistema tècnic feudal

  • Arada d’orelló: és una arada que a diferència de la romana, la qual rascava la terra, porta incorporada una pala lateral que llança la terra en un costat, i a més remena i oxigena la terra mentre es treballa. També, porta incorporada una rella, és com un punxó i permet aprofundir la terra. El més normal és que la rella fos de ferro. Hi havia una taxa per esmolar la rella, que es deia llòssol. També hi ha un tallant incorporat que estripa la terra. Aquestes arades sobretot en l’àrea Atlàntica, on hi ha terrenys més gruixuts, eren arades molt més grans, i fins i tot a vegades, li havien d’incorporar rodes. Aquestes s’anomenen carruca (arada gran).
  • Sistemes d’acoblament a l’animal: millora el sistema de tracció.
    • El collar rígid: collar de cuir, l’animal feia força pel pit, cada vegada s’utilitzen més mules i cavalls, ja que eren molt més ràpids que el bou.
    • També acoblament de ferradures: fa que la peülla de l’animal es desgasti molt menys. La ferradura allarga molt més la vida de l’animal.

També es generalitza la civada pel bestiar.

  • La generalització de rotació triennal: consisteix a dividir un camp en 3 parts, un any es fa que hi hagi cereal a l’hivern, primavera i guaret (repòs), i el següent any s’intercanvien els papers.

Els invents d’aquesta època són més de difusió que no pas d’invenció. En menys temps es treballa més. No són, però grans millores de rendiment de la producció, la productivitat no augmenta. Sortirà el mateix, però s’haurà cultivat més de pressa. Cada vegada s’utilitzen més factors de vent, aigua per generar moviment.

  • La roda hidràulica: Transmet moviment, com per exemple: molí fariner, batents, serraries.

L’espai guanyat al camp anirà perdent de forma gradual la fertilitat, produint collites més minses. Això implicava que contínuament s’havien d’anar a buscar nous fronts de colonització.

Productes normalment cultivats

A l’àrea mediterrània els cultius més freqüents eren els cereals i la vinya (oliveres, producció d’oli). Els senyors els hi interessava fomentar i incentivar determinats conreus, perquè d’aquesta manera venien el producte a les ciutats. Quan un senyor feia un establiment (contracte) amb un pagès, el que contenia el contracte era: qui era el senyor de la terra, qui rebia la terra, l’usdefruit, qui la treballava, on estava la terra, a vegades diu quina era la superfície, tot sovint posen unes condicions com per exemple: condició de plantar vinya, oliveres…

A través de quins mecanismes senyorials podien fiscalitzar la producció pagesa?

Serien 3 grans mecanismes:

  • Sistema institucional: Controlar i administrar la producció pagesa a través d’uns administradors. Eren els anomenats batlles (administradors de béns i rendes dels senyors). Cada senyor tenia un Batlle, en cada senyoria aquest Batlle controlava que a l’hora de fer divisions de la collita, aquesta es fes de la forma que s’havia pactat. El Batlle, rebia un percentatge de la renda que li corresponia al senyor.
  • A través d’instruments com: molins fariners, els forns, els trulls (d’oli, raïm), premses, aquests instruments eren molt costosos o eren de tota la comunitat o del senyor. Per tant, el senyor monopolitzava la producció. Era un element de fiscalització perquè obligava els pagesos a anar a moldre al molí senyorial, pagant taxes. Hi haurà persecució dels molins artesanals.
  • Concentrar la població pagesa. Com més dispersa estava més difícil era de controlar, en conseqüència, s’intentava tenir la població en un mateix espai.

Els senyors tenien uns instruments que els pagesos havien d’utilitzar obligatòriament i que servien per fiscalitzar la producció: els monopolis senyorials (exclusiva de la propietat) com eren els molins, l’ús de l’aigua, etc. Els senyors establien com s’havien de fer les particions d’aigua (règim de partició d’aigües). Tenien el monopoli dels permisos per edificació de molins i obligaven els serfs a fer servir aquests instruments.

El col·lectiu de la pagesia era molt heterogeni. Fins i tot hi havia pagesos que havien capturat moltes terres. Gràcies als capbreus es podia saber quines terres tenien els pagesos.


Tots els articles del curs:

  • Link La crisi del segle III a l’Imperi romà
  • Link Imperi Romà cristià: la conversió de Constantí (312)
  • Link Invasions bàrbares: la fi de l’Imperi romà d’Occident
  • Link Expansió de l’Islam, àrabs i berbers a la Mediterrània (segles VIII-X)
  • Link Alta Edat Mitjana: societat i alimentació pagesa
  • Link La Revolució Feudal de l’any 1000
  • Link L’Església: una institució universal en l’ordre feudal
  • Link La gènesi de les monarquies feudals
  • Link Les ciutats medievals en el feudalisme i l’expansió comercial
  • Link La qüestió del creixement medieval (segles XI-XIII)
  • Link La desacceleració baixmedieval dels segles XIII i XIV
  • Link Els efectes econòmics i socials de la crisi baixmedieval
  • Link Revoltes camperoles i conflictivitat urbana a la Baixa Edat Mitjana
  • Link El Cisma d’Occident (1378-1417)
  • Link Imperi Carolingi (751-987) i el llegat de L’emperador Carlemany
  • Link La Guerra dels Cent Anys (1337-1453)
  • %d bloggers like this:
    Secured By miniOrange