La Guerra dels Cent Anys (1337-1453)

La Guerra dels Cent Anys (1337-1453) va ser en realitat la suma d'una sèrie de conflictes bèl·lics desenvolupats durant el final de l'edat mitjana entre la Casa de Plantagenet, dinastia governant al Regne d'Anglaterra, i la Casa de Valois, governants de França. Cada bàndol comptava amb aliats importants que van convertir aquest conflicte en una guerra de proporcions europees.

Els conflictes polítics durant l'Edat Mitjana

La característica principal del període tardà de l'edat mitjana va ser la inestabilitat social i política. La inestabilitat política i social es va produir en el conjunt de l'Europa feudal, tant dins com fora dels estats. Les guerres van afectar la societat civil de manera molt directa. La Guerra dels Cent Anys (1337-1453) va ser la síntesi dels conflictes de l'època per excel·lència.

Conflictes interns

Allà on les monarquies exercien la seva autoritat, els conflictes van tenir dos orígens:

• Guerres entre la noblesa i la monarquia. La noblesa va tractar de fer valer els seus privilegis feudals contra una monarquia que defensava la seva autoritat i volia imposar-se com a nou poder centralitzat i gairebé únic. Eren enfrontaments entre la mateixa noblesa per retenir el poder. Les institucions que van vèncer després d'aquesta lluita, les monarquies, van tendir cap a la centralització del poder. S'obria un nou període històric protagonitzat pels prínceps renaixentistes, amb l'ideal del poder de tipus absolutista.
• Conflictes menors però constants entre els membres de la noblesa. Eren conflictes que tenien lloc a la Cort. Molt sovint després de la successió d'un rei.

Nobles en guerra contra el rei per reclamar nous privilegis

Al Regne de Castella fins a finals del segle XV va haver-hi conflictes permanents, guerres sense fi que van durar més de dos segles. Això tingué necessàriament un impacte negatiu en la societat.

A la Corona d'Aragó també es van viure conflictes similars. El més destacat va ser el de la guerra de la Unió d'Aragó (unió dels nobles d'Aragó i València per reclamar una sèrie de privilegis al rei Pere el Gran). El 1287 les "unions" van aconseguir del rei Alfons el Franc el "Privilegi General de les Unions".

La concessió de privilegis a la noblesa, com el que va passar a l'Aragó, suposaven un obstacle molt important en l'intent de la monarquia per centralitzar el poder en les seves mans. La Unió aragonesa s'erigia en un contrapoder a la monarquia.

Pere el Cerimoniós abolí el 14 d'octubre del 1348, els privilegis de la Unió, després d'un conflicte armat que durà dos anys.

Conflictes externs: les guerres entre les monarquies europees

En el cas del Regne de Castella destaquen tres fronts de guerra, que van ser amb:

• La Corona d’Aragó: la Guerra dels dos Peres (Pere I de Castella contra Pere el Cerimoniós). Anys 1356-1375. No va ser un conflicte permanent. Què va ocasionar aquestes guerres? Problemes fronterers. Període de lluites entre el rei i els Trastàmares (aquests van anar a buscar l’aliança dels reis d’Aragó, a canvi els hi oferien llana). Antiga aliança entre Castella i la ciutat de Gènova, aquesta última enemiga de Barcelona. A causa d’aquesta aliança esclatà el conflicte. Aragó fou l’escenari de la guerra. Els Trastàmares no van complir cap dels pactes en què s’havien compromès. L’hegemonia peninsular estava a Castella.
• Portugal: Joan I de Castella es casà amb Beatriu de Portugal (l'única hereva del tron de Portugal). Joan I va reclamar els drets sobre la Corona de Portugal, però hi havia un sector important de la burgesia de Lisboa que no acceptava la situació malgrat que també hi havia un sector de la noblesa que sí que volia Joan I com a rei de Portugal. Aquesta divisió portà al conflicte armat. Les milícies portugueses es va imposar a la Batalla d’Aljubarrota (1385). Molts membres que haurien donat suport a Joan I van marxar de Lisboa a Castella. Els nobles fugits de Portugal van reclamar ajuda i privilegis al rei Joan pel suport donat.
• Granada. Conflictes constants en aquest període contra l'emirat andalusí de Granada.

Altres conflictes a Europa:

• La reincorporació en temps de Pere el Cerimoniós del Regne de Mallorca a la Corona d’Aragó. Mallorca s'havia constituït com a regne independent de la Corona d’Aragó fins que Pere el Cerimoniós el va unir el regne el 1344. Això va provocar tensions polítiques.
• El Sacre Imperi Romanogermànic emprengué guerres contra Bohèmia, el Papat, etc.
• Anglaterra en l'àmbit exterior a finals del segle XIII va anar estenent la seva influència.

Cap regió de l’Europa feudal es va veure lliure dels conflictes durant aquest període protagonitzat per la crisi baixmedieval. Les guerres es van estendre i generalitzar per tot arreu. La guerra es va convertir en una alternativa a la captura de la renda feudal. Els nobles aconseguien capturar botí i el rei els pagava. Amb l’excusa de la guerra les monarquies van aprofitar per centralitzar molt més el poder.

El llarg segle de conflictivitats entre regnes: La guerra dels Cent Anys

La Guerra dels Cent Anys va ser un conflicte armat molt llarg, que ocupa un període de cent setze anys de guerra. La durada del conflicte va ser descomunal, fenomen molt complex que emet moltes perspectives des del punt de vista historiogràfic. Va acabar sent un conflicte entre diversos països en la mesura en què es van desvetllar profunds sentiments nacionals a tots dos bàndols.

No fou una lluita bàsicament per un rei o un altre sinó que fou una lluita pel país. Amb amplis períodes de treves, el conflicte es pot dividir en un 60% d’enfrontaments i un 40% de treves. Tot començà amb un conflicte entre dues monarquies i acabà amb l’enfrontament de dos països (Anglaterra i França). El conflicte va tenir profundes incidències en la societat, generant en els dos casos revoltes socials, inclús a la mateixa monarquia. En el cas de França, va patir una revolta en el context urbà i també una revolta en el context del camp.

Va ser una guerra molt costosa pels dos bàndols. Per Anglaterra la guerra sempre es va desenvolupar en territori francès, per tant, va haver de posar en marxa una important logística. Per França el problema va ser que era l’escenari de la guerra. Això va ser molt negatiu perquè, entre altres coses, Anglaterra va practicar la tècnica de la terra cremada, el que va comportar la destrucció de collites, moviments forçats de població, morts, molts pobles abandonats... La guerra va significar un elevat cost pels dos bàndols enfrontats per causes i motius diferents.

Durant el conflicte es produí la participació més o menys intensa i activa d’altres monarquies: Castella, el Sacre Imperi Romanogermànic i el Papat d'Avinyó, entre altres estats menors. La Guerra dels Cent Anys fou l'última guerra medieval, però també és considerada com la primera guerra moderna, ja que va ser una guerra de caràcter medieval per a França però de caràcter modern per a Anglaterra (exèrcits més grans, utilització de noves armes de foc).

Els orígens i les causes de la guerra dels Cent Anys

Les causes que van donar origen a la Guerra dels Cents Anys són de tres tipus: territorials, estructurals i immediates.

Causa territorial

Els reis anglesos eren vassalls del rei de França per tota una sèrie de feus que tenien al continent (tota la part Atlàntica des de Normandia fins als Pirineus). És a dir, posseïen una tercera part de França. A mesura que les dues monarquies van anar consolidant el seu poder, també s'incrementaven les tensions entre ambdues corones.

Pel rei d'Anglaterra dependre del de França era una subordinació i al rei de França no li agradava que el rei d’Anglaterra tingués tantes terres a França.

A principis del segle XIII el rei Felip II l’August aprofitant que el rei Ricard Cor de Lleó d’Anglaterra es trobava a l'exterior participant en la Tercera Croada, el convocà a una reunió i com que aquest no va poder acudir, li retirà algunes de les seves terres del continent. A partir d'aquest moment els feus del rei d’Anglaterra en territori continental francès van quedar reduïts al Ducat de Guiena i Poitiers. Aquest fet va generar una tensió constant entre les dues monarquies. Fins que l'any 1259 els dos reis van buscar una solució de compromís en el Tractat de París. Però amb aquest tractat no van acabar els problemes. Els anglesos van intentar recuperar els feus perduts i els francesos els volien expulsar definitivament. Les tensions van continuar sent fortes.

Causa estructural

El territori del Comtat de Flandes enmig dels dos bàndols. Els comtes de Flandes sempre havien estat vassalls del rei de França i eren fidels. Però Flandes s’havia convertit en una àrea molt dinàmica econòmicament. Depenia de les importacions de llana anglesa (matèria primera) per les seves produccions de teixits. Per tant, es trobava enmig de dos focs. Econòmicament, depenia d’Anglaterra però històricament sempre havia tingut un vincle polític amb França, i per això Flandes va ser utilitzada de forma recurrent pels dos països com a excusa per iniciar les hostilitats.

Causa immediata

L’esclat de la guerra va ser originat per un problema dinàstic, l'extinció de la dinastia dels Capet a la mort de Carles IV de França (sense descendència) el 1328. Hi havia tres possibles candidats per succeir Carles IV (de menys a més possibilitats):

• Felip III de Navarra, conegut com a Felip d’Évreux (estava casat amb la filla del que havia estat rei).
• Eduard III d'Anglaterra (però descendia igual que Felip, de la línia femenina i la llei sàlica no ho permetia).
• Felip IV de Valois, fill del comte de Valois. Aquest va ser finalment el rei de França. Hi haurà un canvi de dinastia, la dels Valois.

Eduard III es va prendre molt malament no poder optar al tron francès, però ho va haver d'acceptar. Anglaterra tenia un front obert amb Escòcia. S'iniciava la Segona Guerra de la Independència d'Escòcia (1332-1357). El nou rei de França Felip VI no va tenir millor idea que recolzar la Revolta Escocesa. Això va agreujar el conflicte. Eduard III no va tenir més paciència i declarà la guerra al rei de França.

En el moment que va començar la guerra Anglaterra estava organitzada en una economia de tipus semi colonial (s’importaven productes manufacturats de l’exterior i s’exportava matèria primera, com llana a Flandes). Tenien una única llei, anomenada Common Law, amb una monarquia fortament centralitzada. Estava escassament urbanitzada, tenia 4 milions d’habitants i era productora de cereals i llana.

França per la seva banda era un territori més gran, molt més poblat amb zones agrícoles riques i especialitzades. El rei controlava aproximadament unes 2/3 parts del territori i a la resta hi havia uns ducats molt potents que en general es van mantenir fidels al rei de França, com ara Borgonya, Bretanya o Flandes. Però en alguns moments de la guerra aquests ducats van trencar les relacions amb el rei de França i s’alien amb el rei d’Anglaterra.

Anglaterra tenia com aliats:

• L’Emperador Alemany, el qual va aportar 2.000 combatents durant sis mesos i 300.000 Florins.
• Els Països Baixos.

Anglaterra a més disposava d’un exèrcit molt ben organitzat encara que no tan nombrós com el francès. El rei podia fer una crida i obligar a fer el servei militar, normalment en situació de necessitat, ja que la base de l’exèrcit el constituïa l’exèrcit mercenari, en definitiva, un exèrcit professional ben pagat i organitzat.

En el cas de França, el seu exèrcit era molt nombrós però molt mal organitzat. Era un exèrcit construït a la manera feudal a partir de relacions feudovassallàtiques.

Fases de la Guerra dels Cent Anys

Primera fase 1337-1360

En aquesta primera fase es van produir les primeres victòries angleses però cap d'elles definitives. Quin era l'objectiu d'Eduard III, rei d’Anglaterra? Intentar resoldre la qüestió en una sola batalla a camp obert, evitant tenir un exèrcit permanent a la Guiana (antiga província al sud-est de França) amb tot el que això representava per les dificultats logístiques de mantenir l’exèrcit contínuament estacionat.

Per això es van posar en marxa dues estratègies:

• Anglaterra imposà sancions econòmiques a Flandes. Van deixar de vendre-li llana. I van empresonar tots els mercaders flamencs del port de Flandes. Amb aquesta mesura intentaven que Flandes trenqués la relació amb França i es vinculés a Anglaterra. Flandes paralitzà les seves activitats i fou aleshores quan es produí una revolta dels productors dirigida per Jacob van Artevelde, qui va forçar al Comte de Flandes a desvincular-se de França i relacionar-se amb Anglaterra. D'aquesta forma Flandes es convertia en una porta d’entrada al continent pels anglesos.
• Organitzà una cavalcada duríssima fins al centre de França i castigà la població civil perquè es revoltés contra el seu rei.

Paral·lelament, es va produir una batalla naval (la primera de l’edat mitjana) coneguda com a Batalla naval de Sluis (1340). En aquesta batalla els anglesos van guanyar amb claredat i es van convertir en els amos del mar. Però Eduard III estava mancat de recursos financers, la hisenda reial va quedar pràcticament arruïnada, arrossegant a la ruïna les banques florentines i a petits inversors.

La debilitat fiscal anglesa va obligar el rei a aturar les hostilitats contra França. S'iniciava la primera treva (1340-1342). Per França el primer període de la guerra derivà en un greu problema intern. Encara que recuperà l’aliança de Flandes, sorgiren dificultats al Comtat de Bretanya, per la successió. Hi havia dos candidats i el que va ser rebutjat pactà amb Anglaterra. De nou Anglaterra reprenia la iniciativa bèl·lica a través de Bretanya i començaven una altra vegada les hostilitats després d’una època de treva.

El 1346 es produí una nova cavalcada anglesa. França reaccionà. Es produí la Batalla de Crécy amb la victòria anglesa que fou seguida de la conquesta de la base de Calais, la qual es convertí en el port més important. A partir d'aquest moment s'inicià un setge d'onze mesos per part dels anglesos amb la intenció d'ocupar Calais. Més tard es produí una altra treva, obligada per la pesta negra, la qual va deixar nombroses baixes als dos bàndols.

Durant aquests esdeveniments es va produir un canvi de rei a França i a mesura que els anglesos es van veure més forts van exigir a França reconstituir les fronteres de l'antic regne en època dels Plantagenet (des de Normandia fins a Aquitània). La negativa francesa va provocar una nova cavalcada anglesa i una nova batalla, la Batalla de Poitiers el 1356, molt important i dura. Joan II (rei de França) fou empresonat. Això va fer esclatar una doble revolta, urbana i rural. En aquest context es va signar la Pau de Brétigny de 1360.

Durant el captiveri del rei hi va haver un moment en què se li concedí la llibertat a canvi de l'alliberament d’ostatges de l’alta aristocràcia anglesa i el pagament de 4.000.000 d'escuts. El rei anglès també reclamava l’antic territori Plantagenet i mantenir els feus al continent. A canvi d’això el rei d’Anglaterra renunciava a ser rei de França. Tots aquests tractes que es van establir no es van acabar de dur a terme.

D’aquesta manera es va tancar la primera fase de la guerra, la qual va ser d’absolutes victòries angleses, però mai definitives. I s’inicià una segona i llarga fase de la guerra (encara que no va haver-hi grans enfrontaments, com en el primer període).

Segona fase 1360-1413

Aquest va ser un període intermedi amb diverses pauses en la guerra. Es caracteritzà pels greus problemes interns que patiren cadascuna de les monarquies.

Situació interna a França

A partir de 1360, a França van regnar els reis Carles V i Carles VI, els quals van viure diversos conflictes interns:

• Lluites per la successió del Ducat de Borgonya, que es van prolongar moltíssim. A la pràctica fou una guerra civil interna, els borgonys en molts casos van estar aliats amb el rei d’Anglaterra. El Ducat de Borgonya havia estat concedit pel rei al seu fill i això no va ser acceptat pels Ducs de Borgonya.
• Lluites internes en el Ducat de Bretanya. Finalment, els ducs de Bretanya van acabar renovant la fidelitat al rei francès.
• Problema de successió a Flandes. Davant les dificultats d’aconseguir llana, els comtes de Flandes retornaren a l’aliança amb el rei d’Anglaterra i van trencar el vincle amb el rei de França.

El rei Carles V decidí reorganitzar l’exèrcit francès i encarregà aquesta missió a un militar: Bertrand du Guesclin (es va dotar de mercenaris i va configurar el que es coneix com les Companyies Blanques).

Però es plantejà un problema: era una època de treva, de pau. Aquestes tropes també volien cobrar quan no havia guerra (la soldada). I si no cobraven, sorgien els problemes. D'on s'obtenien els recursos? Els mateixos soldats l'assolien a partir de botins, saquejos... La qüestió de tenir soldats sense fer la guerra es va poder solucionar perquè la lluita va passar a Castella, on s'acabava d'imposar una nova dinastia, la dels Trastàmares.

El conflicte de Castella va servir com a vàlvula d’escapament i també com un lloc de proves per les Companyies Blanques.

Un altre problema pel rei francès van ser les lluites per exercir el càrrec de conseller reial. Hi hagué autèntiques lluites civils durant el regnat de Carles VI (el rei tenia una malaltia mental, per tant, estar a l’òrbita reial significava manar molt). El duc de Borgonya, Joan sense Por i Lluís d'Orleans (germà del rei), eren enemics. Joan estava aliat amb una part de la burgesia de París i Lluís estava aliat amb la major part de la noblesa del sud. Joan fou acusat de matar a Lluís d'Orleans, per tant, no tingué més remei que marxar i en aquesta fugida es passà al bàndol contrari pactant amb la monarquia anglesa.

Situació interna d'Anglaterra

Els dos conflictes més intensos durant aquest període van ser la Revolta Pagesa de 1381, on es va arribar a ocupar Londres, i també el canvi de dinastia. Ricard II, net del rei Eduard II, morí sense descendència. Ricard II volia acabar amb el conflicte amb França, però el van assassinar.

Amb la mort de Ricard II es va produir un canvi forçat de dinastia. Es va imposar la dinastia dels Lancaster, clarament bel·licista. Els Lancasters tenien un programa de conquesta de França.

A més Anglaterra tenia conflictes de manera intermitent amb Escòcia i Gal·les. La presència de la flota castellana a les costes d’Aquitània equilibrà el domini del mar, que clarament era anglès. El Príncep Negre va ser enviat pel seu pare com a príncep d'Aquitània. Va plantejar als habitants de la Borgonya la següent qüestió: que contribuïssin més per mantenir la guerra. A causa d’aquesta pressió fiscal extraordinària es va perdre part del suport de Borgonya.

Les hostilitats entre les dues monarquies es reobriren però de forma intermitent. Es produí una victòria naval franco-castellana a La Rochelle. Paral·lelament, els francesos van anar recuperant territori de la Borgonya. Els anglesos van continuar amb les cavalcades. La part més afectada va ser la de l'entorn de París. Van fracassar els intents diplomàtics fins i tot amb la intervenció dels Papes. En un moment en què el rei Carles VI se sentia fort, realitzà un parell d’intents d’intervencions per atacar Anglaterra i ho va fer a través de dues estratègies:

• Va intentar pactar amb els escocesos del nord.
• Simultàniament amb l'ajuda de la tropa castellana, va intentar filtrar-se pel Tàmesi fins a arribar a Londres.

Això va ser un fracàs, aquests intents es van quedar en projectes. Aquests cinquanta anys d’enfrontaments van ser molt menors que els de la primera fase.

Tercera fase 1413-1453

El que va originar l'esclat de la tercera fase del conflicte va ser l'ascens al poder la Casa dels Lancasters a Anglaterra. De nou Anglaterra demanava l’antic territori que ocupaven els Plantagenet. Davant la negativa francesa, els anglesos passaren a l’acció.

A partir de 1413 es produí una gran cavalcada que afectà la zona central de França. Es produí la important Batalla d'Azincourt l'any 1415, la qual significà una nova victòria anglesa, que va seguir d’una gran ocupació. Els francesos tenien el convenciment que guanyarien, però van fallar amb la tàctica i es van trobar en un terreny que no confiaven. Les baixes en l’exèrcit francès van ser terribles i els anglesos pràcticament no van tenir baixes significatives.

Per primera vegada els anglesos van ocupar territori. Va significar la màxima penetració anglesa en territori francès. En aquesta fase els anglesos tenien d’aliat a Borgonya. També van posar en marxa un nou sistema: hi havia un programa de colonitzacions, van atorgar terres franceses a anglesos o a aliats.

Davant aquesta situació delicada per França, es va veure obligada a signar el Tractat més important: el Tractat de Troyes el 1420, en el que es decidia el següent:

• S’establia que Carles VI de França continuava com a rei fins a la seva mort.
• Havia de lliurar la seva filla Catalina en matrimoni a Enric V, rei d’Anglaterra.
• El fill comú del matrimoni es convertiria en el futur rei d’Anglaterra i França.

Però el rei Carles VI tenia un fill, Carles VII (conegut com el Delfí, en un primer moment va estar apartat perquè se l'acusava d’haver instigat l’assassinat del Duc de Borgonya, això impedia que pogués agafar el tron).

El Delfí Carles no acceptava els termes del tractat i s’exilià. Hi va haver una part de l’aristocràcia francesa que li va fer costat. A partir d’aquell moment es va reprendre les hostilitats.

A partir del 1422 hi havia dos reis reconeguts a França, Enric V i Carles VII. Els borgonys van acabar trencant amb Anglaterra i donant suport a França.

Va arribar un moment en què Anglaterra no podia mantenir la guerra. L'any 1435 es va signar un nou pacte, conegut com a Tractat d’Arras.

El 1453 esclatà la Guerra de les Dues Roses (guerra interna a Anglaterra, que va començar com un problema de relacions feudals i acabà com un problema nacional). El nou conflicte anglès va empitjorar tot.

França perdé totes les batalles importants, però acaba guanyant la guerra. L'última expulsió militar dels anglesos fou el 1453. França va poder expulsar els anglesos de tots els territoris continentals que fins aquell moment controlaven. S'acabava així la Guerra dels Cent Anys.