La Guerra Civil a Catalunya: la Batalla de l'Ebre i l'exili
Deixat enrere l'any 1937, la guerra civil continuava mentre la República estava cada cop més assetjada per les tropes revoltades del general Franco. Al Front d'Aragó el bàndol "nacional" va aconseguir entrar a Catalunya per conquerir Lleida, Balaguer, Camarasa i Tremp. L'any 1938 es desenvolupà el darrer intentant republicà per canviar el curs de la guerra: la batalla de l'Ebre.
L'ocupació de Lleida es va produir el 3 d'abril de 1938 i en menys de dues setmanes van prendre Vinaròs, aconseguint trencar a continuïtat de la zona controlada per la República. Havien partit en dues meitats el territori controlat per la República. La Batalla de l'Ebre va ser el darrer intent de la República per aturar l'avenç franquista sobre València i Catalunya, els pulmons industrials i comercials que encara controlava el govern legítim.
A més la República volia demostrar a les potències democràtiques que encara era viva i podia ser un aliat en la guerra contra el feixisme. Els combats s'iniciaren el 25 de juliol de 1938, i afectaren els territoris del Matarranya, la Ribera d'Ebre, el Baix Ebre i la Terra Alta.
La situació a la rereguarda el 1938
El desgast de la guerra produït pels alts costos humans i econòmics i la reordenació de la rereguarda estava produint devastadors efectes entre la població catalana. El 1938 l'entusiasme per la defensa de la República anava decreixent. En paral·lel a la retirada de l’exèrcit republicà a gran part del territori, Franco allargava innecessàriament la guerra.
En aquest sentit, durant els mesos de gener a març de 1938 es produïren els bombardejos aeris sobre les ciutats de Barcelona, Tarragona i d'altres poblacions que van provocar autèntiques massacres de població civil. La duresa de la guerra, que fins aquell moment no s'havia viscut en primera persona a Catalunya, es començava a fer evident. Es van viure situacions d’escassetat de productes, i és l’any de les evacuacions de població civil de les grans ciutats.
La realitat de la guerra s’imposà definitivament. La cohesió de la rereguarda, ja molt difícil de mantenir, s'havia d'assegurar a força de combinar diversos elements la coerció. S'imposà el manteniment d’una mínima rereguarda a l’espera de l’arribada dels franquistes. I a Catalunya un altre element important de cohesió a la rereguarda va ser la cultura i l’assistència als refugiats.
La Batalla de l'Ebre, estiu de 1938
L’operació de la Batalla de l’Ebre va ser el darrer intent de trencar amb l’ofensiva franquista que arribà l'abril de 1938 en un punt culminant amb l’ocupació de Lleida. La Batalla de l’Ebre estava pensada per aturar l’ofensiva sobre Catalunya. Però no hi havia exèrcit de reserva en cas de resposta franquista. La Batalla comença el 25 de juliol de 1938 i va ser la més dura i intensa de tota la guerra civil. Acabà al novembre amb la victòria franquista.
La batalla va durar cent quinze dies en els quals es van produir 110.000 baixes, 30.000 morts, 75.000 ferits i 15.000 presoners en els dos bàndols. Durant aquests cent quinze dies el riu va ser el testimoni d'un enfrontament cruel i decisiu pel desenllaç de la Guerra Civil.
Durant tota la batalla de l'Ebre, el govern republicà tenia l'esperança d'una intervenció internacional per esperonar els comandaments militars rebels. Però França mai va enviar soldats ni armes. Només durant la primavera del 1938 va permetre l'arribada d'armes soviètiques i txeques. Però amb l'ascens com a primer ministre de Daladier França va canviar l'actitud i va seguir la política marcada per Gran Bretanya de no-intervenció. El cop final per les aspiracions de la República van ser els acords de Munic (signats el 30 de setembre de 1938): davant la negativa de Gran Bretanya, França es va comprometre a no atacar Alemanya, traint el tractat signat amb Txecoslovàquia que l'obligava a defensar-la en cas d'un atac. Aquesta traïció va enfonsar totes les esperances del govern de la Segona República.
La Batalla de l'Ebre es va convertir, per decisió del general Franco, en una batalla de desgast, un infern per als prop de 250.000 combatents que s'hi enfrontaren. L'exèrcit nacional disposava de més efectius i una superioritat aèria total, mentre que l'exèrcit republicà atacava a camp obert, mancat de suport aeri i amb una artilleria mòbil insuficient. L'exèrcit republicà va atacar entre els dies 26 a 31 de juliol i va arribar fins a les primeres cases de Vilalba dels Arcs, però a partir del 31 de juliol va haver de passar de facto a la defensiva.
Després de les ofensives del bàndol rebel de setembre i octubre, els alts comandaments republicans decideixen que han d'evacuar. La tarda del 15 de novembre, a les ordres de Manuel Tagüeña, les tropes republicanes creuen a Flix el riu en sentit invers, i a quarts de cinc de la matinada es vola el pont de ferro. La batalla s'havia acabat.
L'etapa final de la guerra. Mesos de desembre de 1938 a Abril de 1939
Amb la derrota republicana a la Batalla de l'Ebre s'obrí una situació d’espera, fins que a la vigília de Nadal de 1938, tot i els precs del Papa, Franco ordenà llançar l’ofensiva final sobre Catalunya. L’objectiu era arribar a la frontera de França i segellar-la. L’ofensiva era ja imparable. El 15 de gener caigué Tarragona i entre el 20 i el 22 de gener s’iniciava l’evacuació de Barcelona dels principals dirigents de la República i la Generalitat, que aniran primer a Girona, després a Figueres i finalment passaran la frontera el 5 de febrer.
L’objectiu de Franco és anar pujant lentament per castigar el territori. Barcelona va caure el 26 Barcelona.
El 10 de febrer les tropes franquistes arribaren a la frontera i la tancaren. La guerra s’acabà al febrer des de l’òptica catalana i a Espanya l’1 d’abril amb el cop d’estat del coronel Casado a Madrid, que es rendí davant les tropes de Franco. El cop de Casado va ser l'última crisi de la República.
A finals de febrer de 1939 els governs britànic i francès reconeixent oficialment a Franco. La guerra estigué molt ben acabada en termes militars i polítics. L’estratègia de Franco sortí tant o millor del que preveia: guerra de desgast que no va deixar cap bossa de resistència a l'interior del país. Franco havia aconseguit la victòria militar i política que desitjava i havia destruït l’estructura política de la República. La República va haver de marxar d’Espanya. La càrrega simbòlica de què tots els elements de la República haguessin passat la frontera era més que bona. Va ser una guerra d’extermini i expulsió.
L’1 d’abril, quan acabà la guerra i l’1 de maig se celebrà la desfilada de la victòria a Madrid no quedava res que es pogués considerar un enemic del bàndol perdedor.
La República camí de l'exili
Al final de la guerra civil a Catalunya es produí una gran onada de refugiats que es desplaçaren cap a França. L’exèrcit franquista arribà al Pertús i Portbou el 10 de febrer de 1939. Del 28 de gener al 10 de febrer la frontera s’havia obert per deixar passar a la població civil evacuada i des de primers de febrer als contingents militars. A partir de 5 de febrer les autoritats franceses permeteren el pas massiu cap a les comarques de frontera a l’espera de l’arribada de l’exèrcit franquista.
Entre el 28 de gener i el 10 de febrer travessen la frontera 220.000 militars i 240.000 civils, que representen 460.000 refugiats. Al llarg de 1939 retornen a Espanya prop de 300.000 refugiats. Van quedar a l’exili permanent unes 160.000 persones repartides entre Europa i Amèrica.
El govern Negrín havia comunicat a la República francesa que calculaven el pas per la frontera d’unes 150.000 persones com a màxim, i ho havien comunicat tard (després de la caiguda de Barcelona). Això explica uns dels motius pel qual l’acollida dels refugiats va estar marcada per la improvisació i la instal·lació de grans camps de forma urgent. El segon element que ho complicà va ser el volum de militars que s’havien anat retirant des de l’Ebre cap amunt i que arriben a la frontera amb equipament militar i que presentaven un factor de risc cap a les autoritats franceses que pretenien neutralitzar-los a l'instant. Sembla que Negrín en un moment determinat hauria pensat a fer passar aquests militars armats a França i des de Port-Vendres sumar-los a l’exèrcit republicà via València. A més l'hostilitat francesa estava relacionada en què els refugiats eren un col·lectiu que l’estat francès els veia com el nucli d’un règim que ja no era republicà sinó format per assassins, anarquistes, radicals...
Què va fer les autoritats franceses davant l'allau d'exiliats?
En el moment d’acceptar obrir la frontera, immediatament les autoritats franceses van desarmar els militars i els obligaven a anar camps de concentració repartits pel Rosselló. D’entrada els envien a les platges del Rosselló, que s’aniran convertint en camps de concentració improvisats.
Punts de sortida i arribada:
- Sortida d'exiliats per Puigcerdà i Coll d’Ares: arriben a punts de reunió (magatzems, camps de conreu tancats, estables) provisionals, a la Cerdanya francesa, el Vallespir i Conflent.
- Sortida per La Jonquera: és la més nombrosa. Dues grans vies. La població no militar majoritàriament se’ls buscarà un centre de refugiats provisional a casernes, centres escolars... En el temps s’aniran estenent per tota França: Normandia, Toulosse, Pirineus Occidentals i Llenguadoc (Migdia francès). La població militar anirà a parar a Camps de concentració. Des del Pertús són dirigits als camps i són concentrats en unes grans zones sense habilitar a l’espera de la seva identificació. Són platges: Sant-Sarrià, El Bancalès i Argelès. Hi van 250.000 persones. Aquestes platges tenien uns perímetres de seguretat i eren vigilats pels soldats senegalesos Spahis. Lentament, es van anar construint els camps. Fins a finals de febrer no es consolidaran aquests espais. L’altra sortida, no tan important eren els vaixells-hospital i el Castell de Cotlliure.
- Sortida per Portbou: o bé van als centres de refugiats provisionals o als camps.
A partir d’aquí els exiliats republicans van tenir dues opcions:
- La primera era retornar a Espanya. Per aquesta opció s’habilità un camp especial anomenat “el camp de Franco” on es prepararà la gent per ser transportada en tren fins a Hendaia. Una vegada passada la frontera s’enviaven a camps per a la seva identificació.
- L’altra opció va ser la de construir un sistema de camps més estable a França, més estens i pensat en termes d’una certa permanència.
El govern francès creà un sistema de camps de caràcter permanent i més estable, segons un criteri d’organització previ. A Gurs es construí un camp on anaren els refugiats d’origen basc, que estava tutelat pel mateix govern Basc a l’exili. A Ribesaltes hi havia un camp mixt, on va anar a parar gent sortida dels camps del Rosselló sense una categoria especial. Servirà per als refugiats espanyols i a partir de 1940 pels jueus europeus, que després serien traslladats als camps de concentració nazis.
Al camp d’Agde es creà un sistema de 3 camps, un dels quals va ser destinat pels refugiats catalans: antics Mossos d’Esquadra, funcionaris i militants d’ERC, principalment. Els refugiats eren de l’òrbita d’ERC i estava autogestionat per catalans amb fil directe amb la Presidència de la Generalitat a París. Era la forma de justificar el manteniment de la Generalitat a l’exili i per donar cohesió al col·lectiu català exiliat, però aquest intent es va veure frustrat per la falta de mitjans econòmics. També hi havia els camps de Vernet i Bram.
Quina sortida possible hi havia per la població reclosa als camps francesos?
Es podia sortir del camp mitjançant el reagrupament familiar o la incorporació al mercat laboral, encara que no sempre funcionava així. Hi hagué dues fases: amb anterioritat a setembre de 1939, la política de reagrupament es va fer per tornar a Espanya. Aquesta era la política de França en els primers mesos de l’exili. A partir de setembre de 1939 començà la Segona Guerra Mundial i les prioritats canvien. Es continuava facilitant el retorn, però ja no interessava tant.
Ara el més interessant era incorporar els refugiats espanyols al mercat laboral francès per reforçar de mà d'obra el sector industrial de guerra (França s'estava preparant per a la nova guerra amb Alemanya). També es necessitava gent per la primera verema de la tardor de 1939. Això donava als refugiats la possibilitat de residir a França o marxar cap a Amèrica, que es feia a través dels camps.
L'exili republicà a Amèrica. Principals destinacions
La via de sortida pels exiliats republicans més clara va ser Mèxic, que s’havia ofert per acollir els refugiats. Fou el país llatinoamericà més favorable al govern de la República. Oferí acollida per tots els refugiats que volien anar a treballar, en especial mà d’obra qualificada. Més de 20.000 persones s’exiliaren a Mèxic. Altres arribaren fins a Xile, Colòmbia, Argentina o Veneçuela. La República Dominicana, en plena dictadura de Trujillo, oferí acceptar refugiats a canvi de diners. Els Estats Units no rebé pràcticament refugiats perquè era un país molt restrictiu. Al Canadà hi anaren petits contingents. Per últim, a l'URSS hi anà a parar l’exili comunista. Els anarquistes es van concentrar a la ciutat francesa de Toulosse.
L’exili republicà patí les divisions nacionals: hi haurà un exili espanyol, català i basc i divisions ideològiques: l’exili comunista, l’anarquista i del POUM. En l’àmbit cultural l’exili republicà i català van a part. Hi havia dues organitzacions que es van encarregar de l’ajuda als refugiats: la Junta de Auxilio a los Refugiados Españoles (JARE) i el Servicio de Emigración de Republicanos Españoles (SERE)
El Govern de Negrín, refugiat a França, creà una ponència ministerial per establir un servei d’ajuda als refugiats. Però el març de 1939 es convocà una reunió de la Diputació Permanent de les Corts Espanyoles a París amb l’ordre de l'endemà: considerar il·legítim i nul el govern de Negrín i encarregar la gestió del final de la guerra a les mateixes Corts. Abans, però el Govern Negrín per salvaguardar el fons econòmic que encara disposava la República va llogar un iot “El Vita”, on va carregar un munt de caixes amb el “Tresor de la República”.
Negrín, preveient que la Diputació Permanent es posaria en contra del seu govern, decidí traslladar aquests recursos econòmics a Mèxic des d’on un enviat especial del govern els gestionaria per continuar la gestió del SERE. El problema va ser que el iot arribà tard a Mèxic i el govern mexicà avisà a Prieto perquè se’n fes càrrec, que el posà a disposició de la Diputació Permanent, assumint la seva gestió i creant la JARE, que substituirà el SERE com a servei d’auxili dels refugiats.
Una altra sortida per als refugiats va ser la d’integrar-se en companyies de treballadors francesos o formar part de Batallons de marxa, unitats paramilitars que treballaven per a l’exèrcit francès, sense formar-ne part. L'última opció era la d’allistar-se a la Legió Estrangera francesa amb seu al Nord d’Àfrica. Els batallons de marxa no eren unitats militars. Per això aquells que van caure en mans dels alemanys el juny de 1940 van ser arrestats com a civils i portats als camps de concentració alemanys. El govern franquista es va desentendre d’aquests espanyols.
