L’Europa de l’Humanisme i el Renaixement

L’Humanisme va ser un moviment de renovació cultural que va sorgir a Itàlia, al segle XIV, i que va ser expandit per Europa durant els segles XV i XVI. El seu vessant cultural va ser el Renaixement. Aquest moviment girava entorn de l'estudi i la valoració dels clàssics grecollatins.

Característiques de l’Humanisme

Al segle XVI l'Humanisme va deixar una empremta enorme en l'àmbit de les arts i la cultura en general. La renovació cultural que propicià girava entorn de la recuperació dels elements de l'antiguitat clàssica en tots els ordres de la cultura: literatura, art, pensament, actituds i comportaments. Es gestà a Itàlia al llarg de dos segles (1350-1550), amb variables territorials diferenciades i d'impacte urbà. L'Humanisme, com a impulsor del fenomen més general del Renaixement, estava restringit inicialment a l'àmbit filològic.

Humanisme i cultura renaixentista a Itàlia

L'eclosió de la cultura renaixentista als territoris del centre i nord d’Itàlia es va produir entre els segles XIV i XV. Cronologia coincident amb l’èxit de les ciutats-estats i dels densos intercanvis comercials i culturals amb la Mediterrània oriental. Els principals nuclis d'aquest ressorgiment cultural van ser:

• La Florència de Cosme el Vell (1434-1464) i Lorenzo de Médici (1469-1492). Destaca l'Accademia neoplatonica: humanisme cívic i defensa de les llibertats republicanes.
• La Nàpols d’Alfons V d’Aragó (1442-1458): destaca Lorenzo Valla (1407-1457), revalorització del llatí clàssic, establiment de la crítica textual histórico-filológica.
• La Roma del mecenatge dels papes, entre 1447 (Nicolau V) i 1521 (Lleó X). Obres monumentals de la Basílica de Sant Pere (Bramante, Rafael i Miquel Àngel)
• La Venècia del patriciat, identificat amb l’humanisme republicà. La dispersió de molts artistes després del saqueig de Roma (1527) afavorí la seva consolidació com a centre creador (proximitat al mediterrània oriental).

Els grups que van ser protagonistes de l'Humanisme italià van ser tres minories urbanes:

• Les oligarquies dirigents que comptaven amb el mecenatge del Papat (Roma), el patriciat Venecià, els Médici (Florència), els Sforza (Milà), els Gonzaga (Màntua) o els Este (Ferrara, Mòdena i Reggio).
• Els intel·lectuals, erudits, secretaris, escrivans i pedagogs (primers dignataris civils i eclesiàstics, tertúlies i acadèmies)
• Els artistes plàstics, reclutats entre l’artesanat gremial.

L’educació i el pensament humanista

El terme "Humanisme" té el seu origen etimològic en "studia humanitatis". El currículum universitari medieval girava entorn de set matèries:

• Quadrivium (grau elemental en arts): aritmètica, geometria, astronomia i música.
• Trivium: gramàtica, retòrica i lògica (introducció de la història i la filosofia moral).

Gran importància de la paraula: Llatí clàssic (Ciceró, model no el vulgar medieval), grec clàssic i hebreu/arameu. Interès pels manuscrits antics grecs i llatins a les biblioteques privades de l'època: Este, Gonzaga o Vaticà. Els Mèdici obriren la primera biblioteca pública; a Venècia destaca la figura del cardenal Bessarion. Es promogueren traduccions més depurades: desenvolupament de la crítica filològica (a la recerca d’un estil més clàssic i d’autenticitat)

La base filosòfica de l'Humanisme mantingué l’aristotelisme medieval, fixat per Tomàs d’Aquino (conciliació entre raó i revelació). L'aristotelisme tomista va ser clau a la reforma catòlica. Alguns filòsofs dubtaven d’un coneixement racional de les veritats de la revelació: els conceptes serien només noms (nominalisme) sense aspirar a representar l’essència de l’objecte.

També tingué gran influència l’aristotelisme averroista, que separava filosofia i fe (doble veritat, científica i religiosa): recepció a les universitats de Pàdua i Bolonya. I es procedí a recuperar el Platonisme (gran impacte, amb la traducció llatina dels diàlegs). El principal difusor del neoplatonisme va ser Marsilio Ficino (1433-1499) que volia conciliar-lo amb l’aristotelisme. Bellesa i bondat, conceptes fortament revalorats.

La literatura i la història

Entre els gèneres, obres i els seus protagonistes trobem:

• Recuperació de les llengües clàssiques i vulgars amb gèneres literaris clàssics amb mixtura de la tradició medieval.
• Poesia lírica: a Itàlia destaca Francesco Petrarca, a Anglaterra Henry Howard (mort el 1547) i a Castella Garcilaso De la Vega (1501-1536).
• Poesia èpica: Luis de Camoes (1524-1580) destaca per l'obra Los Luisiadas (1572).
• Ficció de cavalleries: el burlesc "Orlando furiós" (1516) de Ludovido Ariosto (1474-1533) i L’Amadís de Gaula (1508) de Rodríguez de Montalvo.
• Narracions dramàtiques i costumistes: Celestina (1499) i Lazarillo de Tormes (1554); sàtira francesa: François Rabelais (1494-1553).
• Història desborda la crònica medieval (narració d’esdeveniments); anàlisi crítica dels fets i conclusions de present: Història Florentina de Nicolau Machiavelli (1532) i Història d’Itàlia de Francesco Gucciardini (1540).

L'Humanisme i el Renaixement a Europa

Els centres principals de l'Humanisme a l'Europa, fora d'Itàlia, del segle XV-XVI van ser:

• A Castella: la ciutat de Salamanca amb Antonio de Nebrija (1444-1522): catedràtic de llatinitat i retòrica; Gramàtica castellana (1492), primera d’una llengua vulgar. A Alcalà d'Henares (1502), traducció d’una Bíblia Poliglota en llatí, grec, hebreu i arameu.
• A França: humanisme tardà i cortesà; escolasticisme a la Sorbona. Figures clau: Lefevre d’Étaples (1450-1537), clergue misticista i Guillaume Budé (1467-1540), especialista en grec i llatí (director de la biblioteca de Fontainebleau).
• A Anglaterra, moviment de la cort; centres humanístics a Cambridge i Oxford. Figures clau: John Colet (1467-1519), estudi filològic i històric dels escrits de Sant Pau; Thomas More (1478-1536), jurista i canceller reial (1529-1532), autor d’Utopia (1516): societat ideal comunitària.

Figures importants de l’humanisme cristià

L'Humanisme italià no només era paganitzant, al nord d'Europa molts dels seus protagonistes estaven compromesos amb l’estudi de les sagrades escriptures i amb la reforma de l’església. Alguns dels principals humanistes cristians van ser:

• Erasme de Rotterdam (1469-1536) teòleg neerlandès, estudiant universitari París des de 1495 i viatger infatigable amb estades a Oxford, Cambridge, Itàlia, Lovaina i Basilea. Difongué la crítica filològica aplicada als textos clàssics grecoromans, a la sagrada escriptura i als Sants Pares. Les seves obres van causar gran impacte. Obres destacades:
  • Manual del cavaller cristià (Lovaina, 1503): humanisme cristià de tarannà laic i liberal.
  • Diàlegs crítics: Elogi de la follia (1511)
  • Controvèrsia: Libero arbitrio (1524).
• Alfonso de Valdés (aguda crítica social). Conferència de teòlegs (Valladolid, 1527): persecució dels erasmistes; protestants l’expulsen de Basilea (1529): tercera via eixorca. Obra destacada:
  • Dialogo de Mercurio y carón (1529).
• Joan Lluís Vives (1492-1539) Valencià, fill de jueus conversos: estudis a París (1509-1512), desencantat de l’escolasticisme. Etapes vitals clau:
  • 1517-1521: coneix Erasme i el futur Adrià VI (Lovaina)
  • 1523-1528: coneix Thomas More, la cort anglesa i els humanistes d’Oxford.
  • 1528-1539: 50 obres (Bruges) a molts camps: humanista cristià, filòsof antiescolàstic, filòleg, educador i pedagog, antropòleg i reformador social. Destaca comentaris a la ciutat de Déu de Sant Agustí (1522), com les d’Erasme, acabarà a l’Índex.

Art i ciència al Renaixement

Les arts plàstiques

El 1500 s'arriba a la culminació de l'art del Renaixement, com a resultat de la superació de l'esperit medieval i importància que l'humanisme atorgà a la creació artística. El treball dels artistes combinava elements antics i moderns. S'organitzaven en petits grups o tallers i era considerada una feina sense el prestigi de les arts liberals (són arts mecàniques).

Del període destaquen tres artistes: Leonardo da Vinci (1452-1519), Michelangelo (1465-1564) i Raffaello (1483-1520).

Evolució del Renaixement

• Primer estadi: imitació estricta dels models clàssics grecs i romans;
• Segon estadi: després creació d'un estil propi, definit per l'afany de creativitat, perfecció i bellesa (característiques pròpies del Renaixement).
• Tercer estadi: la perfecció total.

Un exemple és Giorgio Vasari, arquitecte, pintor i escriptor italià que passà per 3 etapes durant la seva carrera artística:

• Infantesa: vacil·lacions;
• joventut: perfecció representativa;
• maduresa o terza maniera: perfecció total, gràcia i vida a l'estadi anterior.

El Renaixement evolucionà cap a dos estadis finals simultanis, les dues tendències a l'art renaixentista del cinc-cents: el Classicisme: rigor en el seguiment dels models i el Manierisme: alteració a la recerca d'expressivitat i originalitat.

Arquitectura

En el terreny de l'arquitectura es promou la recuperació dels antics: ruïnes i edificis clàssics a moltes ciutats, sobretot Roma; reedició dels deu llibres sobre arquitectura de Vitruvi (1486)  (teoria de les proporcions i ordres columnaris).

Entre els arquitectes més destacats de l'època trobem:

• Leon Battista Alberti (1404-1472): de la retòrica i la gramàtica, conceptes arquitectònics de ritme i harmonia; de la matemàtica i la geometria, coneixement de la perspectiva
• Michelangelo Buonarrotti (1475-1564): treballs de la basílica de Sant Pere (iniciats per Bramante l'any 1506) amb la gran cúpula sobre tambor (1557).
• Jacopo Sansovino (1486-1570): obres venecianes: Biblioteca de Sant Marc (1536-1553).
• Andrea Palladio (1508-1580): arquitectura civil del patriciat venecià (viles a la terraferma).
• Jacopo Vignola: inicià (1568) Il Gesù, preludi del fastuós barroc romà.

A Itàlia la recuperació de les restes arqueològiques estimulen la recreació arquitectònica i urbanística; a la resta d'Europa, la penetració dels models va ser molt lenta i parcial: les burgesies alemanya i neerlandesa identificaven els seus models constructius amb la mateixa tradició municipal i republicana.

Escultura

Recreació clàssica basada en el col·leccionisme de peces antigues (magnats, papes, prínceps i intel·lectuals). Descobertes d'obres clàssiques (Apol·lo del Belvedere, Laocoont o Venus de Médici) i imitació formal i dels temes: bustos i representacions mitològiques. Destaquen:

• Miquel Àngel: grandiós i dramàtic, glorificació de l'home (David, 1504 o Moisès, 1513-1516).
• Leone Leoni (1509-1590): milanès (bronze i marbre); retrats dels Habsburg hispànics.

Pintura

Sense restes, imitació idealitzada dels clàssics (descripcions literàries o a la imitació de l'escultura: estímul al retrat com a gènere independent). Destaquen:

• Leonardo da Vinci (1452-1519): perfecció de la perspectiva amb gradacions de llum i ombres (Sfumato): Verge de les roques (1483); Gioconda (1503).
• Tiziano Vecellio (1485-1576): atmosfera colorista, sensualitat i llum: retratista oficial de la monarquia hispànica.

Les ciències: coneixement i experimentació

Durant el Renaixement hi havia un retard creatiu en els aspectes científics. L'origen de l'humanisme va ser l'abandó del quadrivium (les ciències) per les lletres. Paradigma científic aristotèlic: marc conceptual bàsic amb predomini de la metafísica sobre la filosofia medieval (o física): l'objecte principal del saber, l'ésser no els accidents (ànima/cos).

Malgrat l'abandó inicial de les ciències, es van produir alguns elements que facilitaren l'interès per la ciència:

• El redescobriment d'escrits científics i tècnics clàssics (Arquimedes, Plini o Vitruvi) i millors traduccions (Hipòcrates, Galè o Ptolemeu).
• L'antropocentrisme de l'humanisme portà a l'estudi físic de l'home i el seu entorn material.

Des de Francis Bacon (1561-1326), la ciència obté un valor central: davant dels clàssics grecoromans i antics cristians, preferència per l'experimentació i l'observació científiques, principis de la denominada Revolució científica.

Les matemàtiques

El 1450 es difongué la geometria d'Euclides. Luca Pacioli (suma d'aritmètica, geometria i proporcions, 1494) estableix les bases de la proporció, aplicable a les arts visuals.

En el camp de l'àlgebra destaca John Napier (1595-1614) desenvolupà els logaritmes. Els sabers matemàtics aplicats als oficis i tècniques de l'època: avenç de la física en l'aplicació militar (artilleria).

La medicina

Bases inicials a l'anatomia d'observació (dissecció a l'ensenyament universitari), contrària al galenisme tradicional; encara els principals avenços, més dels pintors i escultors que no dels metges. Destaquen:

• Andreas Vesal (1514-1564); professor a Pàdua i Pisa, “De humani corporis fabrica” (1543): 300 gravats, descripció detallada del cos humà.
• Gabriele Fallopio (1523-1562).
• Miquel Servet (1511-1553). Camp de la fisiologia (funcionament intern): circulació sanguínia menor o pulmonar a “Christianissimi Restitutio” (1553).

L'astronomia

El gran astrònom del Renaixement va ser Nicolau Copèrnic (1473-1543): canonge i metge polonès, estudià literatura; dret a Cracòvia, Bolonya i Pàdua (1496-1506). La seva obra cabdal va ser “De revolutionibus orbium coelestium” (1543), origen de l'astronomia moderna on defensa com a hipòtesi la teoria heliocèntrica contra la tradicional geocèntrica de Ptolemeu.

Les investigacions de Copèrnic van ser el resultat de vint-i-cinc anys d'estudi dels autors clàssics (pitagòrics i Aristarc). El canvi de la teoria general cosmològica va ser de molt lenta assimilació (univers clos i jerarquitzat a homogeni i infinit).

Els moviments del sol i les estrelles podien explicar-se admetent un doble moviment terraqüi: rotació i translació; teòlegs catòlics, Luter i Calví hi posen textos bíblics.

L'obra de Copèrnic va ser continuada per Tycho Brahe (1546-1601) a Praga, primers aparells d'observació: aporta la idea (que rebutja com a contrària a la raó) que els planetes podien girar en òrbites el·líptiques.

Les pràctiques culturals

L'alfabetització

A la baixa edat mitjana llegir i escriure estava només a l'abast d'uns pocs. Fins i tot moltes persones dels estaments socials més alts eren analfabets. La invenció de la impremta al món occidental s'atribueix a Johannes Gutenberg al segle XV. La impremta permeté una major accessibilitat als llibres i la lectura.

Durant el segle XVI els llibres, malgrat una circulació encara molt modesta, estimulaven l'interès per l'educació i la teoria pedagògica (element central de l'humanisme); interès en el coneixement de les lletres, a més d'utilitat, capacitat per adquirir coneixements. L'abast del canvi va arribar a les classes populars o només als privilegiats? En part arribà a tothom perquè fomentà l'educació, la propaganda (sobretot religiosa) i el desenvolupament dels gustos populars.

El volum d'alfabetitzats, tot i que és difícil de saber, el podem calcular per les signatures en registres públics. Segons els registres a la regió francesa de Narbona, a finals del segle XVI hi havia un percentatge d'alfabetitzats segons el seu estament social de:

• Burgesia, 90%.
• Artesans urbans, 65%.
• Població rural, 10/30%.

Al llarg del segle XVI el percentatge d'alfabetitzats anava a l'alça, però no va ser un procés lineal. Les crisis i els moviments demogràfics provocaren desarrelaments. L'humanisme tingué un impuls positiu a l'àmbit popular per la lluita entre la Reforma i la Contrareforma; els protestants es van prendre molt seriosament l'alfabetització: la Bíblia, base de la fe, cal que tothom la llegeixi.

L'alfabetització avançà molt als països atlàntics, més que als mediterranis.

L'impacte de la impremta

La impremta va obrir una nova era del coneixement. Fer circular informació era ara molt més fàcil que a l'edat mitjana, on la publicació de llibres estava en mans d'intel·lectuals, esglésies i governants; enorme maquinària de comunicació.

• 1430: primera etapa de tallers tipogràfics (caràcters fies); matrius de fusta o planxes metàl·liques (escassa durada i feixuc treball previ).
• 1450: Johannes Gutenberg (1395-1468): caràcters mòbils; metàl·lic; xinesos (XI).
• 1485: segona generació d'impressors, defineix els principals centres.
  • 1500: 236 ciutats amb establiments tipogràfics: 50%, ½ sud d'alemanya i ½ nord d'Itàlia.

A Alemanya la difusió de la impremta va ser molt rellevant (1480-1520) a les valls del Rin i el Danubi (Colònia, Estrasburg o Basilea). I també a Itàlia: Venècia (1490-1500), 1.500 obres (500 a Roma, 260 a Milà o 150 a Florència).
Magnituds de la difusió:

• 1450-1500: 15.000-30.000, els incunables 815 milions d'exemplars amb tiratges de 500).
• 1500-1600: 150.000-200.000, amb un tiratge d'un miler d'exemplars: el llibre, més a l'abast.

Es creà la figura dels editors, que superen el concepte tècnic d'impressors per impulsar obres des de criteris ideològics. Destaquen:

• William Caxton (mort el 1491), gran promotor de la llengua anglesa.
• Aldo Manuzio (Venècia, mort el 1515): obres grecoromanes i edició de llibres de butxaca.

El llibre i la premsa

Durant l'edat mitjana l'Església era clau per modelar l'opinió pública. Al segle XVI catòlics i protestants redescobreixen el seu poder d'influència entre la societat.

Es produirà una gran batalla també per la paraula impresa, pel control dels llibres (impressors perseguits), que provocarà una forta emigració d'editors des de països catòlics a països protestants.
Gèneres literaris:

• Domini del llibre religiós (de devoció o polèmica). Exemple d'una impremta de París (1598, 169 llibres publicats):
  • literatura, 32%;
  • religió, 29%;
  • història, 16%
  • Ciències i arts, 13%.

L'edició de llibres era relativament car i es feien tiratges petits (mil exemplars, potser 1.500). Els Llibres més impresos durant el segle XVI van ser:

• La Bíblia de Luter (1 milió).
• “Imitació de Crist” de Tomàs de Kempis (només a França, 50 edicions entre 1550 i 1610).

La llengua dominant en els primers llibres era el llatí. A la fira de Frankfurt s'exhibiren entre els anys 1564 i 1600 15.000 obres, 1/3 part en alemany.

Prenen gran rellevància l'edició de pamflets i fulls volanders. Els conflictes desenvolupen un llenguatge directe i combatiu (propaganda entre les masses urbanes). Neix la premsa periòdica de notícies o avisos: “Avvis”, butlletins de comerciants; des de Venècia als Függer (1554-1565) o de Roma al duc d'Urbino (1554-1605).

I es posa en marxa la censura. Amb la circulació de llibres i impresos les autoritats van ser conscients de la força dels mitjans. Anglaterra: primera llista de llibres prohibits (1529) i sistema de llicències imposat per Alexandre VI a Roma (1492-1503) i els Reis Catòlics als seus dominis ibèrics.

Les universitats

Sorgeixen moltes noves universitats entre els anys 1450-1600. La majoria en l'àmbit catòlic i en el protestant (només a Castella, 1475-1520: 18 noves universitats).

A l'Imperi es passà de 4 a 18 universitats entre els anys 1400 i 1520. Destaquen la Universitat calvinista de Leyden (1575), Douai (1562) i Lovaina (als Països Baixos del sud són catòliques).

Més alumnes a les universitats: a Castella (1560-1590): increment del 10%, també Oxford (1550-1580) o Leipzig (1560-1620). A les velles institucions, nous col·legis per als estudis humanístics (Oxford i Cambridge).

Extracció social: molts cavallers volen un toc de cultura (1550-1620): Heidelberg, 5% d'estudiants titulats. Manuals de gira: vida universitària, un viatge més que un període de formació reglada.

Programes: introducció d'estudis humanístics i nova filosofia, lenta i difícil (1556 acaba l'hebreu a Salamanca). Estudis d'arts liberals (equivalents al Batxillerat), seguits per tres facultats superiors:

• Dret (civil i canònic): principal disciplina, porta al servei públic.
• Teologia.
• Medicina: poc prestigiós i molt teòrica.

S'introdueix un nou mètode científic. Obren col·legis independents i acadèmies privades, salons literaris a França i Itàlia (1550-1600): Accademia dei Lincei (1603).

La cultura popular

Dues tradicions culturals a l'Europa moderna:

• Fundació d'escoles de gramàtica i universitats, per al grup que disposa de les eines culturals adequades i que coneix el llatí.
• Difusió de la cultura al poble mitjà i baix a través de mitjans informals, a esglésies, tavernes o mercats (vulgar).

Es popularitzen les representacions: ball (en grup), cançó, representació de prosa (contistes) i paròdia (imitacions satíriques); el carnestoltes. L'Humanisme comportà canvis en la cultura popular: la Reforma abolí la Quaresma i el Carnestoltes. La Contrareforma catòlica reconduí els hàbits socials i els purificà d'elements pagans i d'ètica particular dubtosa (espontaneïtat i generositat); tolerància amb el desordre.