Imperi Carolingi (751-987) i el llegat de L'emperador Carlemany

El Regne dels Francs (481-987) representa una etapa cabdal en la història d'Europa. La dinastia regnant durant aquest període va canviar, sent la primera la dinastia Merovíngia (481-751) i la segona la dinastia Carolíngia (751-987). Sota el regnat de l'emperador Carlemany, el poder de l'Imperi Carolingi s'estenia per pràcticament tota Europa, a excepció de l'actual Anglaterra.

El Regne dels Francs

El Regne dels Francs es divideix en dues etapes: el període de la dinastia Merovíngia (481-751) i el període de la dinastia Carolíngia (751-987). Durant l'etapa Merovíngia es va produir la conversió al cristianisme del rei Clodoveu I i s'inicià el procés d’expansió territorial sobre els territoris controlats pels visigots al sud i amb l'annexió del Regne del Borgonya. Es pot dir que amb Clodoveu el Regne dels Francs va restablir les fronteres de l’antiga província de la Gàl·lia romana. Clodoveu va morir al 511 repartint el regne entre els seus fills (idea patrimonial de la Res-publica). Sota els merovingis, la institució monàrquica no estava representada pel rei.

Pel que fa a la fiscalitat del regne existia una estructura de tipus palatina, característica dels règims fiscals antics. El rei confiava la recaptació dels impostos en el grup dels "potentes" (l'alta aristocràcia). Els pagesos pagaven als potentes no en moneda sinó en forma d’espècies (part de la collita). La conversió d’aquestes espècies en moneda es feia sota el procediment de l'adaeratio (originari d'època romana). El rei tenia els seus fundus particulars i d’altres que eren del fisc públic.

Qui governava el regne?

Durant el període merovingi es va consolidar una institució clau: el maior domus (en català conegut com a "majordom de palau"). Com a intendent principal del rei, era l’encarregat d’administrar els seus béns. Els diferents majordoms de palau d'aquest període van ser els autèntics governants a la França merovíngia. Era més que un funcionari.

Els majordoms més destacats van ser els de la regió d’Austràsia, que pertanyien a la dinastia dels Pipínids. Carles Martell, majordom de palau d'Austràsia (714 - 741) i Nèustria i Borgonya (717 - 741), va ser el que va contenir i derrotar els musulmans a la batalla de Tours l’any 732. L'any 752 el fill de Carles Martell, Pipí el Breu, amb el suport de l'aristocràcia i el papat destronà el darrer rei merovingi Khilderic III i Pipí fou proclamat com a rei dels francs a Soissons iniciant la nova dinastia dels carolingis.

La nova dinastia Carolíngia

L'ascens al poder de la nova dinastia carolíngia marca un punt d’inflicció molt important en la història europea. Els carolingis van posar fi a la successió dinàstica estable que s'havia produït durant l'era de la dinastia merovíngia. A partir d'aquest trencament, la successió dinàstica va ser organitzada des de palau. El primer rei carolingi va ser Pipí III, el Breu, “mayordumus” (funcionari en cap).

La descomposició de l’Estat merovingi coincidí amb l’aparició de les primeres relacions feudals. El nou poder polític tenia una ideologia diferent respecte la representació que es feia dels reis merovingis. La família era un nucli molt tancat (merovingis), eren reis pagans, duien els cabells molt llargs i se’ls atribuïa virtuts curatives (condicions singulars). Coincidint amb la pèrdua de poder polític molts cronistes se’n van riure d’aquests poders.

La legitimació del poder

Els carolingis van construir una legitimitat del poder molt més potent i clarament cristiana. Van introduir la consideració que l’origen del poder terrenal provenia de déu (per la gràcia de Déu). Carlemany era considerat un vicari de déu, per sobre del mateix papa.

En època carolíngia es va introduir la unció reial (santificava el poder polític del rei i el convertia en intocable). Aquesta inclusió de les consideracions cristianes no va acabar aquí. Amb els carolingis hi va haver la impossibilitat de separar la dimensió política i la religiosa. El rei Pipí III inicià una nova nissaga de poder que no aconseguí solucionar els problemes successoris. Pipí III delegà als seus fills el poder. Això causà dificultats en la transmissió del poder polític.

L’Imperi Carolingi va ser fonamental en la creació de la idea d’Europa en l'imaginari col·lectiu dels pensadors de l'època (religiosos bàsicament).

La conca del Rin era el cor de la dinastia carolíngia, des d’on s’expandí l’imperi en època de Carlemany, cap a la zona de Saxònia, Itàlia, la zona del sud de França, la Marca Hispànica i la Bretanya.

El rei convocava anualment als magnats, els franqui. L’estat físicament s’agrupava en una assemblea. Però quin era el sentit d'aquesta reunió de magnats? Passaven comptes i portaven els tributs que havien de lliurar al rei. Entre 4000 i 5000 persones es podien reunir en aquestes assemblees i s’escenificava la posició superior del rei.

Carlemany, emperador d'Europa

Carlemany fou el successor de Pipí III. Va rebre el regne juntament amb el seu germà, Carloman. Però Carloman va morir tres anys després i Carlemany es va quedar amb la part del regne del germà més la incorporació de nous espais conquerits.

Carlemany fou proclamat Emperador el 25 de desembre del 800, a Roma, en una cerimònia presidida pel Papa. Era transcendental que a l'Europa occidental tornés a haver-hi un emperador. Carlemany es mostrava com a continuador de Constantí (primer emperador cristià). El 25 de desembre del 800 fou una data considerada de canvi d’era en el còmput, aquest dia marcava el pas d’una era a una altra.

La proclamació de Carlemany com a Emperador, amb el suport del papat, s'ha d’entendre en un context de pugna política i divisió religiosa, entre l'Occident (representat per Carlemany com a poder polític i el papat de Roma com a poder religiós) i l'Orient (amb l'Imperi Bizantí que es reclamava com a continuador de l'Imperi Romà i l'Església oriental). Els dos poders polítics i religiosos cercaven la restauració d'una única legitimitat política i religiosa, però això va ser impossible i acabà en un procés irreversible de separació entre l’Església oriental i l'occidental.

A partir de l'any 800 el Papat de Roma i Carlemany quedaven vinculats, assegurant d'aquesta manera la preeminència del poder del Papa de Roma per sobre de l'Església d'Orient. Fou l'època on Carlemany va construir la nova Constantinoble pel seu Imperi, la nova ciutat imperial d'Aquisgrà, una de les seus de la seva dinastia.

Intercanvis comercials durant l’Imperi Carolingi

Els comerciants es desplaçaven a conseqüència de l'activitat dels monestirs o per la mateixa cort carolíngia. També hi havia els “emporio”, que eren ports de comerç, grans complexos residencials i de producció de mercaderies. El trànsit de mercaderies estava gravat per impostos, eren els telodium (lloc on es cobraven els impostos i en segons quins contexts podia ser un magatzem fiscal). Aquests telodium regulaven el moviment de mercaderies al moment d’entrar a l’Imperi. Hi havia fires anuals. Una de les més importants era la que se celebrava a Saint-Denis, dins del monestir. Les fires eren llocs de concentració d’intercanvis que duraven entre 2 i 3 dies. La de Saint-Denis tenia una durada d’un mes.

Què implicava l’organització de fires? La mobilitat dels comerciants des de llocs llunyans. Les fires es realitzaven per permetre l’entrada regular de productes exòtics i concentrar en un mateix espai productes de tot arreu. Per l’organitzador de la fira li suposava poder recaptar impostos, taxes. En canvi, els emporio eren centres de producció d’objectes. Al llarg de tot el riu Rin hi havia centres de productes de ceràmiques, olles, que eren autèntics objectes d’intercanvi. Altres productes, com la sal o les pedres de molí també tenien lloc en aquests centres.

La fiscalitat dels intercanvis

L’Imperi Carolingi promogué la multiplicació i increment dels intercanvis de productes. Per això es realitzaven mercats setmanals, fires i sorgiren els centres anomenats emporio. L’època carolíngia aquí descrita contrasta amb la tesi central de l'historiador Henri Pirenne. A partir del debat generat per les tesis de Pirenne s'ha descobert la magnitud dels fluxos comercials de l'imperi que han deixat un gran rastre arqueològic. Aquests fluxos comercials estaven estretament lligats al poder polític. Els emporio estaven controlats per l’Estat fiscalment.

Malgrat tot, els carolingis van acabar malament. Amb Lluís I el Pietós, fill de Carlemany, va aparèixer el problema de la transmissió del poder. L’imperi fou fragmentat i sorgiren tensions. L’autoritat no generarà formes de poder polític estable.

Moment de canvi en la història europea. A l’Imperi carolingi es reprodueixen els procediments habituals dels estats antics: capacitat de mobilitat, fiscalitat vacil·lant (una possible solució que s’havia trobat era la convocatòria de les assemblees anuals).

És molt difícil de mesurar, però d'aquest període crida l’atenció el domini carolingi sobre els intercanvis.

Era un Imperi transitori, que es va desfer pels seus problemes dinàstics. L’estat s'anava fent cada vegada més petit per les fragmentacions. Molts historiadors situen l’inici d’Europa just en la desfragmentació de l’Imperi Carolingi. Després de l’Imperi carolingi van aparèixer estats amb transmissió de poders molt més estables.

Les grans conquestes territorials de Carlemany i la divisió de l'Imperi

Carlemany va intentar organitzar la successió dinàstica creant diferents regnes per repartir-los als fills. La idea era atorgar al primogènit l’espai central de l’Imperi i compartir les terres conquerides en regnes menors, supeditats a l’autoritat del fill que rebia el poder central.

Carlemany va repartir el seu imperi entre els seus fills de la següent manera:

• A Carles el Jove (conegut com a Rei dels francs) va donar-li la zona central;
• A Lluís (conegut com a Lluís I el Pietós) li correspongué Aquitània;
• I al seu fill Carloman (Pipí d'Itàlia) li donà Itàlia. La idea era crear una unitat hegemònica amb els territoris de l’imperi de Carles.

Una sèrie d’esdeveniments va fer que el problema successori s’ajornés. Van morir tant Carles com Carloman. Aleshores Lluís I el Pietós va esdevenir l'única autoritat sobre tot l’Imperi. Aquestes morts van ser presentades pels cronistes com uns fets accessoris divins. Lluís va ser conegut com “El pietós”, en castellà “Ludomico Pio”.

La reforma monàstica en temps de Lluís el Pietós

Lluís el Pietós va ser sempre molt present a Aquitània. Això no va impedir que hi hagués problemes successoris greus amb els fills de Lluís. Amb Lluís es produí la continuació de la cristianització de l’imperi. Una de les reformes impulsades va ser la reforma monàstica. Durant l’època visigoda hi havia poca unitat a l’hora d’organitzar la vida monàstica a la península. No hi havia regles.

Les institucions monàstiques no estaven regulades. Lluís va homogeneïtzar les regles monàstiques i la mateixa litúrgia cristiana. S’intentà regularitzar. L’impulsor principal d’aquesta reforma va ser Benet d’Anià, conseller de Lluís el Pietós. En un Concili celebrat a Aquisgrà l'any 816, s'elaborà una regla que pretenia superar l'anarquia dels diversos costums canonicals, la confusió creixent entre clergues i monjos, i també reforçar els febles lligams comunitaris que aleshores hi havia entre els canonges.

Benet d'Anià va fonamentar la seva reforma en una regla escrita uns quants segles abans per Benet de Núrsia, que havia elaborat la regla benedictina i va fundar el monestir de Montecassino. Aquesta reforma tenia molt a veure amb la mateixa organització imperial. Els monestirs eren com capitals organitzades. L’interès en època carolíngia de posar-hi ordre tenia relació amb regular aquests centres monacals perquè era allà on se sustentava tot l’imperi.

Documentació de l'època

Els políptics eren documents amb inventaris detallats dels llocs que estan sota el domini fiscal d’un imperi. Aquests políptics inclouen a part un llistat de circumscripcions amb les corresponents càrregues fiscals assignades que poden ser descompostes en documents menors. Les Brevium eren descripcions (estimació fiscal) de registres fiscals de cada unitat sota l’autoritat del monestir. De vegades la unitat rebia el nom de vil·la o Mas i el conjunt de Brevia. Conformen un políptic. Els fiscus eren les circumscripcions fiscals. Tot això es va intentar homogeneïtzar. El que resulta el més curiós és l’intent de codificar tot el que regula l’imperi. Van voler agilitzar els processos recaptatoris. Però no es va aconseguir de fer a tots els indrets de l’imperi.

L'ordinatio imperii (817)

Amb la mort de Lluís el Pietós l’imperi es començà a trencar. L'ordinatio imperii (817) fou un intent per organitzar una pràctica que Carlemany ja havia dut a terme per preveure l’associació en el govern de l’imperi dels seus fills, els quals se’ls nomenava reis de la zona exterior de l’imperi però aquesta disposició va ser un fracàs perquè es van barallar.

Lotari I, rei d’Itàlia, volia tenir dominis en el cor de l’imperi i es va enfrontar amb els seus dos germans (Lluís el Germànic i Carles II el Calb) a la Batalla de Fontenoy. Lotari va perdre la batalla. Al 843 es va arribar al Tractat de Verdun, convivència pacífica entre els fills, cadascú dels tres germans tenia una zona de la França central. Això va durar un parell de decennis. Però la successió no es va acabar d’ordenar.

Les relacions amb el Papat de l'Imperi Carolingi

Formava part de la política exterior de l’Imperi Carolingi el manteniment de les bones relacions amb l’Església a Roma. Des del període carolingi l’Església començà a tenir possessions territorials. El Papat representava un fort poder ideològic. A l’Església li interessava tenir una institució política forta que pogués assegurar el manteniment de la pau i a l’Estat carolingi li interessava tenir la legitimació de l’Església a través de la unció reial.

Durant el regnat de Pipí el Breu, hi havia una situació d’equilibri entre la monarquia i el papat. El rei era un escollit per Déu. Situació de cordialitat. Els longobards actuaven com a tanca entre el rei franc i el papat als territoris de Pavia. El papat tenia el suport dels francs i els bizantins. Però quan el papat va veure que es quedava sol a la península Itàlica va demanar ajuda als francs per treure els longobards del mig. El rei franc va accedir a ajudar-lo i va entregar-li al papat tot el territori que ocupava el regne dels longobards, donant lloc a la creació de l’Estat Pontifici (any 752).

La noblesa franca havia usurpat molts terrenys a l’Església. El rei va fer que compensessin les usurpacions a través d’una taxa, lliurament d’un 10% part de la producció a l’Església (el delma). Precaria verbo regis: concessió a canvi d’alguna cosa. Amb Carlemany, l'emperador tenia més poder que la mateixa Església. Carlemany era un rei molt potent.

La investidura laica

En un context de dinàmica expansiva per l'imperialisme franc, la figura del papa, Lleó III, era molt debilitada. Lleó III era un papa molt rebutjat per l’aristocràcia romana. Situació de desequilibri.

El 25 de desembre del 800 el papa Lleó III va coronar Carlemany Emperador. L’emperador participava en el nomenament de la jerarquia eclesiàstic. Es coneix com la Investidura laica, procés habitual a partir de Carlemany i que causaria molts problemes en els segles posteriors.

A partir de l'any 800 es produí la identificació entre el cristianisme i el regne dels francs amb Europa. Neix la noció de Christianistas=Europa. Essència de l’origen d’Europa. El regnat de Lluís el Pietós suposà un canvi absolut dels papers. L’imperialisme franc s’aturà. Comencen problemes que ja anunciaven la descomposició del regne. El costum de la investidura laica però es mantindrà.

Institucions de l’Imperi Carolingi i l'organització administrativa

L'administració central de l'Imperi Carolingi era una organització col·legiada, en l'espai del palatium: conjunt format pel rex (rei) i els potentes (poderosos). Els potentes devien lleialtat al rei. El rei havia de tenir capacitat per sotmetre als poderosos. Els potentes formaven part de l'Aula Regia, format pels comes (comites en plural, d’aquí deriva comte). L’Aula Regia formava part del sequi del rei. Els comites aconsellaven al rei, l’acompanyen en els seus viatges... Els comes palati (comte del palau), tenien funcions judicials. El senescal, amb funcions de tipus militar, era portador dels estàndards del rei. El cambrer proveïa el tresor i els béns públics.

A l'administració local, l’entitat bàsica eren els comtats. Múltiples unitats: 350 comtats. El govern del comtat estava encomanat a un comes (comte), designat pel rei, tot i que moltes vegades el rei per premiar la lleialtat dels comtes nomenava els fills.

Funcions del comte: assumia funcions militars, judicials, fiscals... Actuava en nom del rei. Hi havia una institució del rei que rebia el nom de Missi Dominici ("els enviats del senyor"). Eren persones de màxima confiança del rei els quals vigilaven els diversos comtats, per tal que l’administració local no s’escapés del control reial.

Entre els diversos comtats, hi havia els perifèrics, situats a la frontera del regne, que van crear les marques (espai fronterer). Eren zones insegures. Àrees que s’havien de militaritzar, amb fortificacions, muralles, castells. També podien ser plataformes preparades per l’expansió territorial. Aquestes zones sovint foren molt contràries al rei (revoltes contra el poder central).

Quin vincle tenien els comtes amb el rei?

Tendien a feudalitzar-se. Els comtes havien de jurar fidelitat al rei. Aquest era un pas previ que evolucionà cap al feudalisme. Què obtenien a canvi els comtes? Eren retribuïts a canvi d’aquesta fidelitat, en el que s’anomenava el Beneficium. No es tractava d’un salari, sinó la concessió d’una part dels recursos que corresponien al rei.

Quins beneficis obtenia el comte? Una part dels recursos fiscals del rei eren pel comte (rebia un determinat percentatge del conjunt de les rendes del rei). El beneficium era la base del que després va ser el feu (donar en benefici com a retribució dels serveis prestats). Anava lligat al càrrec, no a la persona. El vassall era tot individu noble que estava per sota la tutela d’un altre noble.

Expansió territorial com a motor de centralització

L'expansió territorial carolíngia era el motor de la centralització de l'Imperi. La projecció externa de l'agressivitat aristocràtica permetia al rei repartir càrrecs, beneficis. Carlemany encapçalà aquestes campanyes d’expansió. Carlemany tenia oberts diversos fronts de conquesta de forma simultània, que actuaven per sotmetre els pobles enemics. Hi va haver diversos fronts oberts entre el 770 i el 800: un primer front cap a Itàlia (conquesta de la Llombardia). Un segon front de conquesta cap a Baviera, Septimània i sud dels Pirineus, fins a Barcelona (801), Girona (785) i finalment cap al Regne dels Avars.

L’àrea de la Saxònia era un territori que podríem considerar pagà, primitiu i perifèric, que tot sovint llançava incursions sobre el territori Franc. Davant això, Carlemany atacà l'any 782 i destruí un arbre sagrat a Paderborn, que era un dels símbols del paganisme que caracteritzava els Saxons.

La cristianització dels pobles estrangers

La conquesta, a partir d’aquest moment, adquirí un caire religiós. En l’anomenada assemblea de Paderborn alguns caps tribals es van batejar, probablement per salvar la vida. Hi hagué resistència per part d’un dels caps tribals, Widukind que va acabar al 782 després d’autèntiques massacres, on es calcula que van morir 4500 saxons. Obligat a rendir-se, els francs van emprar mesures de força en tots els sentits.

Els Francs van establir una normativa legal que es coneix com la Lex Saxonum, el text de la capitulació dels saxons on s'establia el respecte pels seus costums. Una de les fórmules emprades per la cristianització va ser el transport de relíquies.

La fi de l’Imperi Carolingi

Durant el període Carolingi, el regne s'estructurava territorialment en: Austràsia, Nèustria, Aquitània i Borgonya. Es diu que l’Imperi Carolingi marcà l’inici d’Europa. L’imperi va durar només un segle amb tres reis diferents. Pipí en morir va repartir el regne entre Carlemany i Carloman. Carlemany va aconseguir la renúncia del germà, esdevenint l’únic rei del territori al 771. L’any 800 va ser coronat emperador. Al 814 mort i el succeeix Lluís el Pietós, l’últim rei capaç de mantenir la unitat territorial.

Fragmentació de l'Imperi Carolingi després de la mort de Lluís el Pietós

El regnat de Lluís el Pietós (814-840) i els problemes successoris

Durant el regnat de Lluís el Pietós van succeir una sèrie de problemes que van desencadenar en la fragmentació del territori. Lluís el Pietós va ser l'únic sobrevivent dels fills de Carlemany. Lluís va intentar unificar tots els pobles que havien format l'imperi, centralitzant el poder en la seva figura. Però es va trobar en el fet que l’expansió de Carlemany havia estat tan espectacular que ja no es podia continuar expandint el territori. I en el moment que es van paralitzar les conquestes, van iniciar els problemes amb l’aristocràcia local.

En el moment que les conquestes no podien continuar, els béns que es transferien a l’aristocràcia havien de sortir d'aquells que eren els propis del rei o bé a través de concessions dels béns de l’estat. Però això debilitava fortament a l’estat, en deixar-lo sense possessions directes. Aquesta cessió de béns de l'Estat i del rei a l'aristocràcia enfortien els poders locals enfront de l'Estat, cada vegada més petit i debilitat.

D’altra banda, les revoltes constants sobretot a la perifèria protagonitzades per l’aristocràcia, generaven tensions entre els fills de l’emperador.

El rei l'any 817 va intentar salvaguardar la unitat del territori a través d'una llei que es coneix com a Ordinatio Imperii, destinada a preservar la unitat territorial. Lluís el Pietós ja veia a venir que la seva successió portaria problemes. El 840 mor Lluís el Pietós.

Tractat de Verdun

L'any 841 els dos germans (Carles i Lluís) s’alien per enfrontar-se a Lotari (altre fill), a la batalla de Fontenoy. El primogènit era Lotari i els 2 germans el vencen. El 842 Carles el Calb i Lluís el Germànic en els Juraments d'Estrasburg acordaren mantenir l’aliança i dividir-se el regne entre ells dos.

Carles i Lluís es van dirigir als seus homes, un parlant en alemany i l’altre en francès. La conflictivitat entre germans no va ser només una divisió familiar sinó que implicava que la noblesa s’havia de posicionar. El 843 el Tractat de Verdun establí la disgregació de l'imperi Carolingi:

• La part central, Itàlia, Roma, més el títol Imperial, va anar a parar a Lotari.
• La que coneixem com a Germania (la França oriental) a Lluís.
• I la part occidental, pròpiament la França Occidentalis, va anar a parar a Carles.

Tots els membres de l’alta aristocràcia es van haver de posicionar donant lloc a un procés de fragmentació en cadena. Es comença a dibuixar la línia divisòria entre França i Alemanya. Gran part dels conflictes territorials estaven en territori de Lotari.

La fragmentació en cadena de l'Imperi

A la França occidental, Carles va intentar enfortir la seva situació, intentà tenir més territoris de la part central, però no va poder sotmetre els Bretons. També va haver de fer front als atacs dels vikings, normands que cada vegada eren més freqüents, agosarats i acumulaven botí. La debilitat de les defenses feia que els vikings cada cop fossin més valents. Això va ser així fins que el rei traspassà a l'aristocràcia la responsabilitat de la defensa. El problema era que l'aristocràcia no defensava el país, sinó el seu propi territori. Era una privatització de la defensa.

La situació de la França Oriental Germànica, era diferent, reconeixien l’autoritat d’un sobirà, però era una zona menys poblada, menys urbanitzada, menys “civilitzada”. Sobretot les fronteres orientals i septentrionals eren fronteres molt perilloses, amb els vikings i els eslaus. Internament, estava, però més coaccionada, tanmateix, externament era molt perillosa.

Cronologia final del procés de desintegració del regne

• 870: Tractat de Mersen.
• 876: Mor de Lluís el Germànic, divisió del regne entre els tres fills.
• 877: Mor de Carles II el Calb. Independència de Borgonya: Alta. Baixa: Regne de Provença o Arles. Capitular de Quiezy: disposició legal sobre la successió dels càrrecs, heretabilitat.
• 879: Mor de Lluís II el Tartamut.
• 880: Tractat de Ribermont: fixació de la frontera a Lorena.

Quina va ser la incidència de la segona onada d’invasions a l’Europa Cristiana?

La principal repercussió que va tenir l'arribada d'aquests pobles al territori franc va ser la de posar de manifest la debilitat defensiva de l'Imperi.

Els protagonistes de la segona onada d'invasions van ser els escandinaus, els normands, els vikings (homes del litoral) i els hongaresos (també anomenats magiars). Com en època romana, eren els anomenats bàrbars, que ara es tornaven a moure. Però en aquesta nova onada migratòria també hi havia els musulmans.

Mentre els escandinaus i hongaresos actuaven de forma semblant, els musulmans tenien molt poc en comú amb l'anterior grup. Tant els escandinaus com els hongaresos, en general, practicaven el saqueig amb terror sobre la població local. En un principi no tenien intenció de domini polític, sinó de fer-se amb el botí i marxar. Per contra, els musulmans sí que pretenien consolidar les seves conquestes. Molt poques zones d’Europa van quedar lliures d’aquestes agressions.

Segona onada d’invasions bàrbares

La importància de posar en relleu aquests processos migratoris demostra la ineficàcia del poder carolingi. Vikings, normands (noruecs, danesos i suecs) es llençaren sobre l’Europa cristiana, per què?

La mobilitat d'aquests pobles cap al territori dels francs va ser fruit d'un canvi en la correlació de forces amb els seus veïns. En el moment en què els carolingis mostraren signes de debilitat, aquests atacs es van fer més freqüents. Un altre motiu va ser que vikings i normands volien fiscalitzar als frisons.

Entre els pobles exteriors també s'estaven produint transformacions, que implicaven dissoldre l'antiga solidaritat tribal i la creació de centres de poder, amb capacitat per sotmetre altres a tribus. També era molt important de cara a altres tribus mostrar el poder i la capacitat per dirigir expedicions bèl·liques. Els bàrbars comptaven amb bons instruments de combat amb vaixells ràpids capaços de remuntar rius i amb un armament lleuger. També tenien bons sistemes per repartir el botí.

Fases de l’expansió

Al segle IX els noruecs es van desplaçar per la ruta del nord fins a arribar a Groenlàndia i a les costes del Canadà. Es van produir atacs a: Irlanda, Anglaterra, Escòcia, Riu Loira en amunt, Sevilla, Cadis, Provença, Eivissa, Egipte, Nord d’Àfrica...

Els danesos van atacar França, Anglaterra, la Garona, Tolosa, Gijón i Empúries. Eren atacs basats en la rapidesa. A finals del IX van començar a establir negociacions amb els objectius atacats, per tal que els pobles amenaçats paguessin un tribut a canvi de no ser atacats.

A partir de finals del segle IX, es produeix un atac frustrat a París per part dels vikings i aquests veuen que cada cop els resulta més complicat fer aquest tipus d’atacs. Es plantegen altres estratègies. Una era a través d'una fórmula alternativa, iniciant establiments permanents que permetien consolidar territoris a la costa, sobretot a la costa est d’Anglaterra. Eren grups molt reduïts, que acabaven fins i tot absorbits pels pobles natius.

El rei Knut i l'Imperi Danès d'Escandinàvia

D'aquest període hi ha la creació de l’Imperi Danès d’Escandinàvia, relativament curt en el temps. El rei era Knut (Canut), rei de Dinamarca i Anglaterra, durant els anys 1017 a 1035. Les tropes de Knut van dur a terme l'ocupació de la costa septentrional de França, la Normandia. Al 911 va esdevenir un ducat. Fou una concessió de l’Imperi Carolingi per establir-se en aquesta zona. Si això era producte d’un acord amistós, el regne franc s’estalviava futurs atacs. A canvi els danesos havien d’assegurar la fidelitat al rei de França i s’havien de cristianitzar. Normandia es va convertir en una plataforma d’expansió. El 1066 es van dirigir cap a Anglaterra i l’ocuparen. El 1071-75 intervenen pel sud d’Itàlia, inici del Regne de les Dues Sicílies. Aquests territoris inicialment eren bizantins.

Les expedicions dels suecs o varengs/varegs (comerciants) es produïren a la riba dels mars bàltics. No eren tan agressius. Fonamentalment, la seva acció eren tractes comercials. Es van introduir pels rius de la mar bàltica i connectaven fins al Mar Negre. Arribaven al Mar Caspi. El que buscaven era Constantinoble i Bagdad per comerciar amb la plata. Aquestes accions no eren només de pillatge, sinó que van tendir cap a la sedentarització, relacionant-se amb els natius i creant ciutats: es van establir a grans ciutats, com Novigorod i Kiev. Ràpida fusió dels aristocràtics varegs amb l’aristocràcia local, procés d’estabilització. Es van cristianitzar. Formació dels primers regnes russos i eslaus.

Magiars i hongaresos

Les expedicions dels hongaresos/magiars tenien una presència activa a l’Europa carolíngia entre el segle IX i X. L’origen dels magiars és poc conegut. Podria ser d'origen finès. Cap al 875 van travessar els carpats i es van instal·lar a Hongria-Txèquia. Van expulsar els pagesos i missioners que s’havien establert en aquella zona de Pannònia. Eren molt agressius. La regió de Pannònia va ser el punt de partida d’expedicions molt violentes.

Van arribar a Orleans, Borgonya, la vall del Po i al sud d’Itàlia. Gran rapidesa dels desplaçaments i gran velocitat. Utilització de ferradures i estreps. Armament lleuger com els arcs curts utilitzats des del cavall. Una forma d’actuar que els cavallers cristians els costava de fer front. Els magiars creaven horror apocalíptic als pobles cristians. Com es van defensar els pobles atacats dels magiars? Fortificació de les ciutats més frontereres i construcció de castells. Otó I, emperador alemany els va derrotar l’any 955 a la batalla de Lechfeld. A partir d’aquell moment els magiars van quedar paralitzats, mobilitzats. Per aquest motiu van començar el seu procés de cristianització.

Els musulmans

Per últim, els musulmans d'al-Àndalus inicien una sèrie d'expedicions de conquesta. Des de la mort de Mahoma els governadors musulmans es van llançar a l’expansió per totes bandes. En alguns moments van actuar en forma de ràtzies. Les més rellevants foren els atacs sobre la costa de la Provença formant una base molt important, l'emirat de Fraxinetum. Des d’aquí llançaren els atacs sobre Itàlia. Una de les conquestes més rellevants va ser la de Sicília, al 830 i les Balears. Al-Àndalus fou una conquesta per part de poblacions provinents del Magreb, els berbers.

De quina manera va afectar la segona onada migratòria sobre Europa i el procés de feudalització a l'Imperi Carolingi? Segurament va influir però la defensa sobre aquests atacs va ser molt més forta en el moment que els senyors van organitzar les seves pròpies defenses. El control sobre l’exèrcit havia passat ja als senyors, mostra de la decadència de l’organització estatal.