Invasions bàrbares: la fi de l'Imperi romà d'Occident

Les invasions bàrbares van ser un gran moviment migratori de poblacions de l'est i del sud que van establir-se al territori de l'Imperi Romà des de l'inici del segle IV fins al segle VII. Hi havia una gran diversitat de pobles, que hom ha anomenat tradicionalment com a "germànics", però que tenien grans diferències entre ells: els vàndals, els huns, els visigots, els francs, els angles, els saxons i els juts.

La creació del Regne Visigot de Toledo a l'antiga Hispània romana. Leovigild, rei visigot

Els gots, establerts a l'Aquitània segohttps://elliotfern.com/wp-content/uploads/002-mapa-expansio-cristianisme-imperi-roma-cat-gran.jpgns els antics acords amb l'Imperi, van ser expulsats durant la Batalla de Vouillé de l'any 507 i van anar a parar a la península Ibèrica. El poder polític dels visigots no estava en absolut establert a la península. No va ser fins al regnat de Leovigild (568-586) que aparegué una forma d'Estat més o menys sòlida, malgrat que era encara un Estat poc definit. Durant aquest període redactà la primera crònica de la dinastia visigoda feta pel bisbe Joan de Biclar.

Bona part de la informació que ha arribat als nostres dies sobre el rei Leovigild la sabem gràcies a Joan de Biclar. Leovigild va impulsar d'una codificació legislativa, però s'ha perdut. També coneixem que per primera vegada un rei visigot va inscriure el seu nom a les monedes amb la següent inscripció: Leovigildus Rex.

Fins aleshores les monedes que circulaven a la península Ibèrica reproduïen còpies de les antigues monedes de l'Imperi Romà. Això suposava l'assumpció, per parts dels visigots, d'una legitimitat inqüestionada segons la qual ells eren els autèntics i únics hereus de Roma.

Leovigild va construir l'any 578 ciutat palatina (complex estatal) a la qual posa el nom d'un dels seus fills, Recópolis (província de Guadalajara). A més al llarg del seu regnat va haver de realitzar moltes campanyes militars per pacificar el territori.

La qüestió successòria al regne Visigot

L'any 573 succeí un fet molt important: Leovigild va associar al tron als seus dos fills, segurament perquè governessin junts a la seva mort. La qüestió successòria era fonamental, ja que va ser un intent de Leovigild per establir la successió reial de forma legítima. Això era el reflex d'un període poc estable. Fins a aquell moment la qüestió successòria era un autèntic problema pels visigots de la península. No passava el mateix a la dinastia Merovíngia on tenien una successió molt més ordenada. Amb el regnat de Leovigild es produí una certa sofisticació del cerimonial de la cort. Leovigild seia en un tron quan es reunia amb alts dignataris i vestia robes distingides.

Just al principi del seu regnat s'enfrontà amb les tropes imperials. Al 572 es produeix una batalla a la Vall del Guadalquivir. La crònica de Joan Biclar ho explica: “Multasque urbes et castella interfecta rusticorum (pagesos) multitudine in Gothorum dominium revocat”.

Leovigild tornà a posar sota el domini dels visigots aquests terrenys rústics, amb l'objectiu de restaurar l'autoritat i donar-li legitimitat. L'any 574, durant la seva campanya contra Cantàbria, Leovigild pren la ciutat d'Amaia (Burgos) i mata els aristòcrates locals que formaven el "senatus" de la província. El 581 organitza una campanya contra els bascos. Es passà 15 anys fent batalles per tota la península. Organitzà batalles contra poders polítics locals, difícilment estructurats, grups rústics. El resultat immediat d'aquestes campanyes era el saqueig. Després de la batalla es feien uns acords, pax, amb els derrotats.

Durant anys Leovigild es dedicà a organitzar el poder, amb procediments rutinaris de fiscalitat. Leovigild va tenir enormes problemes per mantenir-se en el poder i va patir molts intents d'usurpació del seu poder, entre els quals destaca l'intent d'usurpació realitzat pel seu propi fill, Hermeregild.

L'Estat visigot (507-711) mai va ser capaç d'organitzar una recaptació regular, estable i homogènia dels tributs.

Els nous poders: què era un Regnum? Com s'explica la submissió dels Gothis al regne?

Sobre què se sustentava la posició superior dels Gots dins del Regne visigot? Els Gots eren els recaptadors d'impostos. Rebien atribucions fiscals. Quan el rei els castigava, els enviava a l'exili (els hi revocava les atribucions fiscals que tenien). Això suposava un problema: no sempre els Gothi organitzaven les recaptacions d'impostos i per això s'havia d'enviar a algú que passés comptes amb ells. Aquesta situació provocava una gran inestabilitat a l'interior mateix del regne.

La qüestió del poder

Segons deixà escrit Gregori de Tours en una de les seves cròniques, els reis Francs organitzaven de manera freqüent expedicions contra els Saxons. Gregori, a la seva "Història o Gesta dels francs" explica que el Rei Clotari I encapçalà diverses expedicions contra els Saxons, acompanyat pels "Franci" (que eren els gothi o potentes). Els franci formaven un petit grup al centre de l'Estat que dirigia els exèrcits i tenien gran influència en el rei.

Clotari I, al costat dels "franci", es presentaren al país dels Saxons. Els franci no volien signar la pau amb els Saxons, però aquests davant l'expedició de Clotari I, enviaren missatgers a demanar la pau. Els missatgers dels Saxons afirmaren que no es negarien a pagar tributs però els franci no se'n refiaven. Les negociacions van continuar i els Saxons enviaren per tercer cop missatgers a la cort de Clotari. Els Saxons, afirmaven els missatgers, estaven disposats a donar-ho tot, excepte les dones i els nens. De nou els franci negaren l'acord i tot plegat acabà en una batalla, que van perdre.

El rei Clotari I va haver de delegar el poder als magnats (també anomenats en les diferents fonts històriques franci, gothi o potentes). El rei, amb un poder polític molt limitat, acabà delegant l'autoritat política en aquests magnats.

Per què volien els franci dones i nens?

Els estats medievals eren estats capturadors de gent. El poder polític en aquestes societats en bona part depenia d’una qüestió numèrica. El nucli central de l’Estat estava format per la gent. En la mesura que el nucli central tenia la capacitat de mobilitzar més gent, podia aspirar a tenir més o menys poder polític.

El poder polític es transmetia a través de gent, per tant com més gent millor. Es podia donar el cas, a vegades, que aquestes captures les fessin grups que no estaven formalment constituïts com a estats. En el cas de les captures per part de pagesos de dones i nens ho feien per assegurar la supervivència del grup. També hi havia gent que era capturada per ser venuda. A vegades les captures podien ser el resultat d'un botí o com a tribut. La paraula “valor” té sempre el sentit originari, el preu que paga algú per alliberar-se. Hi hagué un moment en què aquestes captures podien acabar erosionant o extingint el grup. Però hi havia solucions substitutòries: la captura de cereal, bestiar o moneda a canvi de la vida.

El problema en la captura de la gent estava en el fet que la reproducció humana és lenta, per tant, per pal·liar la manca de gent es podia optar per capturar bestiar, monedes... coses que es podien regenerar en un ritme més ràpid. Encara en els segles VI, VII i VIII l’Estat havia de delegar les tasques de recaptació fiscal en tercers. Això feia als estats molt inestables.

La recaptació fiscal. Tipus de pagament fiscal

• Ordinationes: exigències de pagament a gent que estava dins el registre.
• Lignatium (llenya): pagaments en llenya, la qual s’havia de tallar i porta al monestir.
• Annona: Pagament amb collites.
• Diners: en aquest cas passarà comptes anualment.

El problema principal estava en la manera de mesurar la quantitat que s'havia de pagar, que sempre depenia de les circumstàncies específiques del lloc. En canvi, les autoritats sempre tenien tendència a utilitzar mesures regulars.

Exemple de recaptació fiscal en una plantació agrícola:

• Els pagesos mesuraven el camp i miraven la seva orientació.
• Construïen el camp, i decidien com llauràvem: amb animals (més despesa perquè s’havien d’alimentar) o sense animals.
• A continuació sembraven.
• Protegien els camps amb grada o arbusts, perquè no poguessin entrar els animals.
• Amb els camps ja sembrats, el pagès havia d'esperar les pluges i el fred perquè normalment se sembraven espècies en cicles vegetatius diferents.
• S’havien de treure les males herbes amb una falç.
• Després tocava segar, per exemple, amb una dalla, si el terreny era pla i no hi havia cap pedra.
• Un cop finalitzada la sega, s'havia de portar el cereal fins a l’era. Amb carro, animals o humans.
• Un cop portat el cereal a l'era, en aquest l'ordi, calia batre'l. Hi passaven els animals per sobre.
• Batut l'ordi, calia separar el gra de la palla. Per fer-ho, es tirava enlaire.
• Acabat el procés, es guardava la palla pel menjar als animals i per fer maons. I el gra, o bé es guardava (llavor, consum i farina) o es transformava en altres productes.

Al final de tot aquest procés, arribava el moment de donar una part a l’Estat. El fet que l'Estat es presentés al final del procés es considerava com una manifestació del domini polític. De fet l'Estat no exercia el seu domini sobre cap de les fases anteriors del procés. I aquest era el principal problema i aquí residia la raó de la inestabilitat del poder.

A l'Imperi Romà d’Orient: l'Imperi Bizantí

L'Imperi Romà d'Orient o dit també Imperi Bizantí, sota l'emperador Justinià I, s'expandí per la península Itàlica, el nord d’Àfrica, el sud de la península Ibèrica, els Balcans, l'Anatòlia, l'Assíria i l'Egipte.

Però entre finals del segle VI i inicis del segle VII l'Imperi Bizantí va començar a perdre territoris. El que explica aquests canvis territorials és el fet que l'Imperi Bizantí estava organitzat com el romà, tot i que es van intentar solucionar alguns problemes. L'emperador Heracli (610-641) intentà vincular el seu fill al tron com a corregent per donar estabilitat hereditària. Però aquest intent de creació d'una nova dinastia només durà 1 segle.

A principis del segle VIII l’Imperi Bizantí ja no tenia territoris a l’Occident. A partir d'aquest moment era un Imperi molt petit i amenaçat per tot arreu.

La qüestió religiosa a Orient

Els problemes també van venir per motius religiosos:

• El problema de la iconoclàstia i la persecució al culte de les imatges humanes. Controvèrsia de l’emperador amb la jerarquia eclesiàstica i també pel control dels monestirs. En un concili els monestirs van prohibir la iconoclàstia. L’emperador va ser titllat d'hipòcrita.
• Gran conflicte amb el culte als sants. L'afer del culte als sants era que s’havia d’unificar l’administració del culte, de forma centralitzada. La veneració per la imatge d’un sant es feia de forma local, difícilment controlable de forma centralitzada des del poder. A Occident aquesta qüestió no era tan important. En canvi, a Orient va ser més rellevant.

La tesi de l'historiador Henri Pirenne

L'historiador belga Henri Pirenne, va publicar l'any 1937 una obra titulada “Mahoma y Carlomagno”. En ella elaborà la tesi segons la qual sense Mahoma no es podria explicar Carlemany. Què els unia?

Carlemany marcà fortament l’edat mitjana, època de contracció, empobriment i foscor. Per Pirenne, als segles VII-VIII es va produir una separació a la Mediterrània. El Mediterrani, que en època clàssica s’havia servit per organitzar els intercanvis comercials, al segle VII es convertí en un mar tancat. Es posi fi als intercanvis, a causa de les conquestes musulmanes i el domini àrab del territori. Els ports van perdre tota la vitalitat que tenien abans. Es produí el trasllat dels centres organitzadors del comerç que fins aquell moment estaven situats a la Mediterrània, cap al nord i el centre d’Europa, amb un eix central nou, el Rin.

Les conquestes àrabs van trencar el comerç a la Mediterrània?

Segons Pirenne, la pèrdua de la vitalitat comercial de la Mediterrània va ser deguda a les conquestes àrabs.

Per això, el nucli fundacional de la dinastia carolíngia es va situar al Rin, on s'hi havia traslladat tota l’activitat comercial.

Malgrat la importància que va tenir la tesi d'Henri Pirenne durant molts anys, la historiografia posterior la va revisar i desmuntar completament. A la dècada de 1980 aparegué una obra fonamental de revisió crítica de Pirenne, dels arqueòlegs Fichard Hodges i David Whitehanse “Mohammed, Charlemagne & The Origins of Europe: Archaeology and the Pirenne Thesis”, de l'any 1983. L'obra és un qüestionament general de tota la tesi de Pirenne.

Hodges i Whitehanse primer matisen i després revisen les cronologies imaginades per Pirenne:

• No hi hagué una interrupció total dels intercanvis comercials a la Mediterrània.
• Es va revisar la cronologia dels canvis proposada per Pirenne. El punt d’inflicció no van ser les conquistes àrabs, sinó abans, a finals del segle V amb la fi de l'Imperi Romà d'Occidental i les incursions dels pobles germànics.