Imperialisme i expansió colonial al segle XIX

L'imperialisme dels segles XIX i XX va ser un fenomen històric que va tenir com a protagonistes principals els països europeus, de major a menor importància: Gran Bretanya, França, Bèlgica, Països Baixos, Alemanya, Rússia, Portugal, Espanya i Itàlia. La política imperialista es va centrar en la conquesta i dominació d'amplis territoris sobretot a Àfrica, Àsia i Oceania. També van existir potències imperialistes fora del continent europeu, com van ser els Estats Units d'Amèrica i el Japó.

L’imperialisme i el colonialisme: continuïtat o canvi?

L’imperialisme de l'època contemporània va ser un procés històric que s'originà a la dècada dels anys 1870 quan bona part dels països europeus, a més dels Estats Units i el Japó, van iniciar una cursa de conquesta i control d’amplis territoris a conseqüència de la conjuntura econòmica de recessió d’aquell moment i amb el pretext d’estendre la cultura de l’home blanc a tot el món (racisme).

El debat historiogràfic entorn el colonialisme durant el segle XIX plantejava aquest fenomen de dues formes ben diferent: com una continuïtat de l’anterior fase de conquesta (les colònies americanes d'Espanya, Portugal, Anglaterra i França) i com un fenomen totalment nou.

Les causes de l’imperialisme

Per trobar l'origen de l'imperialisme cal distingir entre les seves causes, els factors, els instruments i la conjuntura econòmica.

Causes econòmiques, polítiques i culturals

Entre les causes econòmiques de l'imperialisme cal destacar l'interès dels financers de l'època per invertir els capitals a l'exterior. Un altre dels motius econòmics necessaris per entendre aquest procés era la necessitat d'apropiar-se dels recursos naturals que es trobaven fora d'Europa amb condicions d'explotació laboral de la mà d'obra implicada (sovint es recorria a l'esclavitud). I per últim, l'establiment de colònies afavoria els intercanvis comercials de la metròpoli amb els territoris colonials ocupats (se'ls forçava a comprar els productes de la metròpoli en uns temps on predominaven els mercats proteccionistes).

La interpretació de l'imperialisme sempre acostuma a ser de caràcter econòmic. L'economista anglès John A. Hobson va escriure el 1902 l'obra "Estudi de l'imperialisme" on afirmà que l'excedent ociós del capital va ser la causa de l'imperialisme. Defensava la teoria del subconsum de la Gran Bretanya i, per tant, la recerca de nous territoris per fer augmentar els consums.

L'imperialisme tenia una clara causa econòmica. Amb Hobson arrencava la teoria marxista de l'imperialisme. En van ser representants d'aquest corrent: Otto Bauer, Rudolf Hilferding, Rosa Luxemburg, Karl Kaustsky, Nikolai Bukjarin i Lenin.

Lenin va escriure el 1917 l'obra "L'imperialisme, fase superior del capitalisme", on afirmava que l'imperialisme i el colonialisme eren manifestacions lògiques d'una nova fase del capitalisme, o sigui, el capitalisme de caràcter monopolista i financer. Per Lenin el capitalisme monopolista financer portava a l'imperialisme i aquest era el que havia portat a la Primera Guerra Mundial. Per tant, segons Lenin el capitalisme era la causa de la Primera Guerra Mundial.

Com a causes polítiques hi ha de dos tipus: externes i internes. En clau externa cal destacar la recerca de zones militarment estratègiques i la possessió d'àrees d'influència política. Per causes polítiques internes, hi ha raons de prestigi nacional i de cohesió interna.

També hi ha causes ideològiques i culturals. El patriotisme conservador, profundament racista, formà el marc mental i ideològic de l'imperialisme. Gran paper en aquest sentit dels descobridors, les societats geogràfiques... De fons hi havia la creença de la superioritat de l’home blanc i de la seva cultura respecte d’altres. Això argumentant-se científicament. El diplomàtic francès Joseph-Arthur Gobineau va escriure el 1853-1856 “Essai sur l’irregalité des races humaine”.

Altres factors de l'imperialisme

Entre els altres factors que expliquen l'auge de l'imperialisme es troba el creixement demogràfic europeu del segle XIX. Una part de l'excedent de població es va veure obligada a emigrar. Va ser un factor d’estimulació de l’imperialisme.

Avenços tecnològics

La tecnologia va permetre emprendre noves exploracions i ocupacions de territori en indrets remots del planeta.

Conjuntura econòmica

La depressió econòmica, el proteccionisme i la salvaguarda de bosses de riquesa van potenciar l'imperialisme.

L’expansió colonial a l’Àfrica

L’Àfrica abans de l’imperialisme

L’Àfrica era a principis del segle XIX un continent quasi desconegut pels europeus. Des del segle XV s’havien fet algunes incursions a l’Àfrica, per part dels portuguesos, però sobretot en zones costaneres. Als segles XVII i XVIII els holandesos i francesos comencen anar a les costes d’Àfrica per explotar els seus recursos: or, marfil, minerals i esclaus. Però mai van arribar a penetrar a l’interior.

Els primers enclavaments europeus estaven a la Costa d’Or (actual Ghana): Senegal i Costa d’Ivori. Al segle XVIII l’esclavitud era el gran negoci pels europeus. El tràfic d'esclaus era l'element econòmic més important d’Àfrica. Aquest "comerç" el van potenciar anglesos i holandesos. També hi participaven catalans.

Sense el comerç d’esclaus no existiria el comerç triangular britànic, base de la formació de capital per fer la industrialització. El comerç d'esclaus marcà absolutament la història del continent africà:

• Molts africans van morir per la violència produïda pels europeus.
• L'esclavitud provocà enfrontaments interns entre els pobles africans:
  • Tribus en lluita.
  • Trencà l’equilibri entre els pobles africans.
  • Àfrica acabà sent considerada una mena de reserva natural i humana de recursos. Servia exclusivament per anar a buscar-hi recursos. Reserva humana comerciable.

El tràfic d’esclaus desaparegué, teòricament, amb el Congrés de Viena de 1815. Gran Bretanya prohibí el tràfic d'esclaus al seu Imperi el 1807.

Va ser a partir de la segona meitat del segle XIX quan es van iniciar les exploracions cap a l’interior d’Àfrica. La colonització d’Àfrica anà precedida de tots els viatges d’exploració de les societats geogràfiques. Àfrica causava gran admiració.

L’expansió i l’acció colonial europea a Àfrica comportà l'exportació de les estructures econòmiques i polítiques europees i l'eliminació de les estructures pròpies de les poblacions africanes, amb la seva pràctica desaparició. Sempre es considerava l’indígena com una mena de nen a qui se l'havia d'humanitzar. Els europeus es veien com a éssers superiors.

El repartiment d’Àfrica

Les rivalitats entre europeus i africans van fer possible la ràpida ocupació del continent. Es va fer per etapes:

Primera etapa en la colonització d'Àfrica

• Àfrica subsahariana. Magreb, Algèria i Egipte.
• Zona costa oest.
• Angola i Moçambic i Sud-àfrica.

Segona etapa: l'Àfrica interior

A partir d’aquí s’entrà a l’Àfrica interior a través dels rius, bàsicament quatre: Nil, Níger, Congo i Zambezi. En remuntar els rius quedava descobert tot l’interior africà.

Els grans descobridors de l'època van ser els anglesos David Livingstone i Henry Morton Stanley.

La colonització d’Àfrica va ser una cursa per les rivalitats entre europeus que es va resoldre per la via diplomàtica. La gran qüestió era com repartir-se el continent. Allò es va resoldre al Congrés de Berlín celebrat entre els anys 1884 i 1885. S’havien d'establir els criteris d’ocupació. Al Congrés de Berlín es va establir que els territoris africans serien propietat dels qui els ocupessin realment, que era la tesi defensada dels països potents. Els drets històrics no contaven.

Les grans potències eren França, Gran Bretanya i el rei Belga. Portugal era una potència menor. Del repartiment territorial d'Àfrica van quedar al marge Libèria i Abissínia (actual Etiòpia), que van poder mantenir una certa independència.

La gran preocupació de les potències ocupants era buscar els eixos de comunicació entre el nord-sud i l'est-oest, que havien de servir per fer passadissos estratègics. El passadís francès est-oest, el passadís anglès nord-sud i el passadís portuguès. Dels tres, l'únic passadís que es va realitzar va ser l’anglès.

La construcció d'aquests eixos va provocar rivalitats i enfrontaments entre les potències europees. El conflicte més important va ser entre Anglaterra i França quan es va trobar l’eix ferroviari francès amb l’eix ferroviari anglès al Sudan. Els anglesos van lluitar contra els indígenes i els francesos contra els anglesos en el que es coneix com a Incident de Fashoda, xoc produït els anys 1898-1899. França es retirarà del Sudan i passarà a dominació anglesa.

A l’Àfrica del Sud, hi havia establert un vell colonitzador, els bòers (holandesos). Els van empènyer cap a l’interior. Anglesos troben allà recursos minerals molt importants. Guerra dels Bòers entre els anys 1899-1920. Aquesta guerra acabarà configurant la Unió Sud-africana.

L’Àsia entre l’imperialisme i la modernització

El subcontinent indi

Índia era la “joia de la Corona” de l’Imperi Britànic. La dominació britànica marcà la història del subcontinent. L'Índia era molt important per als anglesos perquè els permetia establir un pont de comunicació amb l'Àsia. Era un eix estratègic des de segles enrere. Al segle XVIII la Companyia de les Índies Orientals controlava gairebé tot el territori indi. I al segle XIX tot el territori ja estava sota dominació anglesa. Índia era un país amb unes estructures de poder molt complexes al segle XIX.

Entre els anys 1857 i 1858 es produí la rebel·lió dels sipais contra la dominació britànica. Els sipais eren els soldats indígenes que estaven enrolats a l’exèrcit britànic. A partir d’aquest moment el mateix govern britànic passà a controlar l'Índia administrativament. S’inicià un procés molt accelerat per convertir l'Índia en el mite del colonialisme britànic.
El 1877 la reina Victòria va ser coronada emperadriu d’Índia.

L’administració britànica canvià l'Índia:

• Creació d’una administració de caràcter britànic.
• Construcció d'una xarxa de ferrocarrils notable.
• Estimulació del comerç.
• Millores en l’ensenyament. Implantació del sistema britànic d’ensenyament, pels anglesos que residien allà i les classes altes índies.
• Quatre elements importants per entendre la utilitat de l’Índia per a l'Imperi Britànic:
  • Productor de matèries primeres, com el cotó (coincidirà en el temps amb la Guerra de Secessió americana 1861-1865), productes manipulats pels britànics com el té i les espècies i per la bona font de capitals, en la construcció del ferrocarril...
  • Gran lloc d’oportunitats.
  • Mà d’obra jove.
  • L'exèrcit britànic vivia a l’Índia una situació gairebé privilegiada (els oficials).

Cap a finals del segle XIX van sorgir alguns grups nacionalistes indis que comencen a demanar la independència. El més important era el Congrés Nacional Indi, on s’aglutinava tot el moviment nacionalista indi, que posteriorment es dividirà entre els hindús al Congrés Nacional Indi i els musulmans a la Lliga Musulmana (1906). Al cap de cinquanta anys es produí la divisió d’Índia i el Pakistan. Bona part dels conflictes del segle XX entre indis i pakistanesos tenen el seu origen a l'època de dominació britànica.

L’últim virrei d’Índia britànic va ser Lord Mountbatten.

Península Indoxina i la presència francesa en el sud-est de l’Àsia

Aquest era un territori de dominació francesa. Des dels anys 1858-1860 França posseïa la Cotxinxina, el Vietnam, Cambodja i Laos (tot al voltant del riu Mecong). Els anglesos ocuparan Birmània i després Malàisia i Singapur.

Al mig quedava el Regne de Siam (Tailàndia) que quedà com una zona neutral entre els anys de 1895 i 1896. I a Indonèsia, els milers d’illes que conformen el país eren controlades pels Països Baixos.

La Xina

La Xina era un Imperi mil·lenari, immens, amb una certa diversificació però amb una identitat cultural. Des del 1644 estava governada per una dinastia manxú, els Qing amb una història compulsa.

Estructures terriblement tradicionals

La Xina al segle XIX dona alguna pista sobre com serà la història posterior. Estava plena de contradiccions internes. Xina es movia entre la realitat política i econòmica, però amb les estructures molt tradicionals tant a escala local com imperial. Anglesos, francesos i russos es movien per la Xina durant el segle XIX. La Xina no era un país econòmicament endarrerit.

L'estructura de la propietat era de tipus feudal. Dedicada a l’agricultura i el conreu del cotó. Era un país amb molta tradició comercial i artesanal i una tradició manufacturera molt gran. El port de Shangai tenia més quantitat d’intercanvis que el de Londres.

Per què la Xina, malgrat tenir una intensa activitat econòmica, no desenvolupà la seva economia? Per què no va acabar com el Japó? L'argument típic dels revolucionaris explica que el creixement de la Xina no va ser possible per culpa de l’imperialisme europeu.

Però la realitat és que a la Xina sempre hi va haver una certa desproporció entre el creixement demogràfic i el creixement agrícola. La sobreproducció de mà d’obra portava a la recessió tecnològica. El capital que es generava molt sovint era sostret per l’Imperi o destinat a qüestions vinculades al luxe, poc productives. L’Imperi xinès era una administració molt gran, luxosa. El règim imperial era fix, immòbil i molt tradicional.

Les contradiccions internes van marcar la història de la Xina. Els conflictes entre la societat pagesa i la societat benestant eren constants.

Revolucions i guerres xineses

Moviment Taiping 1851-1864

El moviment Taiping estava integrat per camperols, amb un missatge místic i col·lectivista. L’exèrcit imperial manxú acabà amb la revolta. És normal que fos a la Xina on es fes la primera revolució de caràcter camperola.

Guerres de l’Opi: 1839-1842 i 1856-1860

Guerra entre la Xina i Anglaterra. L’opi era una droga tradicional oriental. Anglaterra la comercialitzava a la Xina, fins que un dia l’emperador prohibí el comerç, perquè tothom anava drogat. Hi havia moments en què l’administració quedava absolutament paralitzada. Anglaterra s’ho va prendre com una agressió xinesa.

El resultat d’aquestes guerres va ser la firma dels tractats de Nanjing i de Tianjin, pel qual Anglaterra va aconseguir la sobirania sobre part de l’actual territori de Hong Kong, a més de drets comercials i de navegació per a les potències occidentals.

A la segona guerra de l’Opi Anglaterra i França s’alien. S’arribà a ocupar Pequín i es controlaran les mines xineses.

• 1882-1885: França aconsegueix la Indoxina.
• 1894-1895: Guerra xino-japonesa. Aquesta situació provocarà un trencament, una pèrdua d’importància del govern imperial. Provocarà entre el poble reaccions antioccidentals i la rebel·lió dels bòxers 1899-1901.

Revolució de 1911

El 10 d’octubre de 1911 es produeix l’Aixecament de Wuchang, rebel·lió contra la dinastia Qing a l’actual ciutat de Wuhan, que provocà la Revolució de Xinhai, que acabà amb el derrocament definitiu de l’últim emperador de la dinastia Qing, Pu Yi el 1912 (Pu Yi era un nen encara).

El líder revolucionari era Sun Yat-sen. La revolució es va estendre per tot el país. Els motius eren:

• Per la unitat de la Xina, una Xina unida. Certa crítica a l’occidentalització.
• Liquidació de la monarquia.
• Modernització econòmica i democratització.

Es proclamà la República Xinesa, quan el febrer de 1912 abdicà l’últim emperador, Pu Yi. Aquesta revolució va acabar fent que alguna cosa canviés perquè tot seguís igual. Entre els anys 1916 i 1919 es va produir la Guerra Civil a la Xina. Pequín com una capital i al sud un altre. S’havien canviat les estructures polítiques però no les socials. El missatge col·lectivista de Mao, dècades més tard, va ser un atractiu per la població.

El Japó

Per què el Japó acabà sent una potència al segle XX? Cal repassar els esdeveniments més destacats de la història del Japó dels darrers segles.

Shogunat Tokugawa (1600 – 1868)

El shogunat Tokugawa, també conegut com a shogunat Edo, va ser el tercer i últim shogunat que va ostentar el poder a tot Japó; els dos anteriors van ser el shogunat Kamakura (1192 - 1333) i el shogunat Ashikaga (1336 - 1573). Durant el període dels shogunats, existia una espècie de dictadura militar que sotmetia específicament a l'Emperador del Japó. El shōgun, es convertia en general de les forces armades al Japó, tenia el poder militar i polític del país; mentre que l'Emperador se li va assignar el poder espiritual i religiós, era com un enllaç entre les persones i els déus, i el poder nominal a la Cort Imperial de Kyoto.

Per tant, l’emperador no manava, estava tot el poder absorbit pel clan familiar dels Tokugawa. Durant aquest període el Japó era una societat de tipus feudal i agrícola. Vivien absolutament aïllats del món.

El 1853 es produí el primer intent per part dels Estats Units d'Amèrica d'entrar a l’illa del Japó. L’illa era una peça clau per poder comerciar i fondejar vaixells. Finalment, els vaixells americans van poder recalar en alguns ports japonesos. Aquest fet, insòlit en la història del Japó, obrí una etapa de gran inestabilitat política, que s'allargà fins al 1868.

Revolució Meiji (1868-1912)

L'era Meijí és el nom amb què al Japó es coneix l'interval de quaranta-cinc anys de govern de l'emperador Meiji, entre el 23 d'octubre del 1868 i el 30 de juliol del 1912. L'era començà amb la remoció de l'últim shōgun, Tokugawa Yoshinobu i l'entronització de l'emperador, el primer emperador amb poder polític després de diversos segles de shogunat.

La Restauració Meiji és el retorn al poder imperial de l’emperador. S’ha d’entendre com el retorn del poder real de l’emperador. Anul·la l’antic clan que estava al poder, els Tokugawa. Alhora la revolució suposà l'inici de la modernització del Japó, l’occidentalització, el creixement econòmic, la industrialització i el seu expansionisme.

Dues etapes del període Meiji:

Primera etapa: 1868-1881

Es duen a terme importants reformes polítiques. La primera és el restabliment del poder imperial de l'emperador. Divinització del poder imperial que arribarà fins al moment de la derrota a la Segona Guerra Mundial. De mica en mica s’aniran introduint processos d’estat nació com els viscuts a l'Europa occidental. És un Estat cada cop més centralitzat i burocratitzat.

La capital imperial es trasllada de Kyoto a Tokyo. Es reforma l'exèrcit sobretot per modernitzar-lo. Es posa fi al món dels samurais. S'inicien reformes econòmiques que porten el Japó cap al capitalisme. S'incentiva la indústria pesant i la millora de les comunicacions i el transport. Tanmateix, es promou l'explotació minera i els estímuls pel consum de la indústria tèxtil.

Es funda la borsa de Tòquio. S'introdueix el yen com a nova moneda que articula l'estat nació. El Japó crearà una forta indústria armamentística. Era la mateixa monarquia la que canalitzava fons cap a aquests sectors.

S'introduí un sistema jurídic modern d'inspiració liberal francesa (codi civil, codi penal). La societat tendirà a la igualtat jurídica davant la llei. El Japó s’obrirà a l’exterior i prendrà dels diferents països occidentals la seva millor imatge. Canvien el calendari i passaren al Gregorià. També canvien el sistema educatiu, d’inspiració europea. Premsa d’estil europeu.

Totes aquestes reformes es van dur a terme buscant una profunda simbiosi de les arrels japoneses per crear un model japonès propi de modernització i industrialització. L'historiador Michio Morishima es planteja per què va triomfar el Japó. Morishima planteja que el triomf del Japó va ser possible per haver agafat el model occidental i passar-lo a la cultura japonesa a través del xintoisme (religió japonesa) que té com a trets principals la fidelitat, l’obediència, el sentit col·lectiu sobre l’individu. Aquest fet va ser clau pel model japonès de creixement.

Segona etapa: 1881-1912

Durant aquest període es produeix la consolidació del sistema de reformes. Japó ja era en aquest període una gran potència regional.

Aspectes polítics:

S'estableix una monarquia constitucional a través de la promulgació de la Constitució de Meiji, llei fonamental de l'Imperi del Japó, vigent del 29 de novembre de 1890 fins al 2 de maig de 1947. Se suprimeixen els privilegis feudals. S'instaura una separació de poders.

La nova Constitució era d’inspiració prussiana. La constitució federal prussiana tenia una característica: les cambres legislatives estaven subordinades a un executiu molt fort. Al Japó l’emperador i el govern tenien poder sobre el legislatiu, en definitiva, era una constitució molt autoritària. L’emperador manava sobre les dues cambres, on estaven representants els partits polítics i les oligarquies feudals. El poder oligàrquic tradicional va perdre els drets feudals a favor dels drets econòmics, l’arrel del poder en una societat contemporània. A poc a poc es va anar tendint cap a la creació de grans empreses capitalistes que ostentaven el poder.

Creixement econòmic:

• Plenitud de l’arrencada.
• Nació industrialitzada i potent. País en expansió econòmica i demogràfica. El creixement demogràfic va poder ser assimilat gràcies per l’augment de la riquesa.
• Es desenvolupà un sistema bancari molt consolidat.
• Organització industrial que tenia tendència a la concentració.
• Mà d’obra dòcil i condicions laborals dures.

Expansió exterior del Japó

Feta la industrialització començà l’expansionisme japonès. El Japó agafà aspiracions imperialistes, idèntiques a la dels pobles europeus occidentals. Motius: tenia un exèrcit extremadament poderós i bones relacions amb la Gran Bretanya, que suposarà un coixí per poder fer les seves expedicions.

• 1894-1895 Guerra xino-japonesa. Japó té interessos sobre la península de Corea. S’enfronta a la Xina. La derrota de la Xina és impressionant. Japó controlarà l’illa de Formosa (Taiwan). Independència de Corea, sota la tutela del Japó. El Japó seguirà tenint privilegis sobre el comerç.
• 1904-1905 guerra russo-japonesa. Guerra important per la història universal. Serà la posada de llarg del Japó com una gran potència. El Japó tenia por de Rússia i sobretot per un ramal del tren Transsiberià, el transmanxúria, que arribava fins a la Xina. Davant aquestes circumstàncies esclatà la guerra on finalment guanyaren els japonesos. A partir d’aquest moment els japonesos van tenir el control de la Manxúria i controlaven Corea. Serà les bases per al futur del Japó.

Aquesta guerra va tenir molta importància per Rússia. La va perdre i l'any 1905 es produí la revolució de Desembre, que no acabà bé, però serà la primera fase de la Revolució bolxevic. Tot el poder del Tsar comença a qüestionar-se obertament. Grans conseqüències per Rússia.

El 1905 el Japó tenia clar que és una gran potència. Estem a les portes del feixisme al Japó.

El 1912 l’emperador Meiji mort.