La instal·lació del franquisme a Catalunya

La instal·lació del franquisme a Catalunya, un cop acabada la guerra civil l'abril de 1939, va suposar, com a la resta d'Espanya, l'anul·lació de les llibertats democràtiques, la prohibició i persecució dels partits polítics (excepte del partit únic del règim, la FET-JONS, "Falange Espanyola Tradicionalista y de las JONS"), la clausura de la premsa no adscrita a la dictadura militar i l'eliminació de les entitats d'esquerres. A més, l'any 1938 s'havia suprimit l'Estatut d'Autonomia i les institucions d'ell derivades. El franquisme a Catalunya, tot i no comptar amb una base social àmplia, tenia la complicitat d'una part de la burgesia.

El personal polític del nou règim (falangistes, carlins, monàrquics i catòlics)

Qui és el personal que haurà de dur a terme la posada en pràctica del projecte franquista? A Catalunya hi ha un problema d'origen: la base social del projecte franquista és d'origen molt escàs. El suport originari del franquisme és escàs. El falangisme local (camisas viejas a Barcelona) és un grup molt petit amb una escassa incidència social, concentrat a Barcelona i amb un nucli important a Tarragona, amb molt poca representativitat social.

Els sectors conservadors se senten representats a través d'organitzacions més tradicionals com Foment del Treball i La Lliga. Abans de 1936 a Catalunya l'extrema dreta espanyolista és molt escassa. Existeix, però és molt petita i dividida entre falangistes, monàrquics espanyolistes (Peña Blanca), alguns seguidors de José Calvo Sotelo i Renovación Española. Com a sector més tradicional es troben els Carlins. Quedaria el sector de José María Gil Robles (CEDA), però el corrent majoritari era La Lliga, que no estava en el bloc originari que preparava i impulsava l'aixecament contra la República.

A Catalunya hi haurà una escassetat de personal dirigent a l'hora de dur a terme la posada en pràctica del sistema franquista. La formació d'una classe dirigent franquista primer a la zona rebel, des de 1936, i després a Catalunya serà complex i amb orígens diferents, però bastant representativa del franquisme sociològic. En origen la focalització de qui hauran de ser els responsables de dur a terme el desplegament del projecte franquista a Catalunya se centra en el nucli falangista i carlí, que es disputaran al llarg de 1936 i 1937 la preeminència a l'hora de dirigir la projecció del franquisme a Catalunya. Aquestes disputes entren en una fase nova l'abril de 1937 quan es decreta la unificació en el marc de FET-JONS i es decreta la convergència de falangistes, carlins, catòlics, monàrquics... S'inicien les disputes pel poder d'aquesta organització.

Les disputes les protagonitzaran els Camisas Viejas (militants més antics) del falangisme català, que reivindiquen la seva qualitat de veterans i el paper central del falangisme en la configuració del nou règim, únics que poden dirigir el desenvolupament del franquisme i els carlins, obligats a incorporar-se a FET-JONS, que reivindiquen la seva presència tradicional a Catalunya i, per tant, la seva experiència històrica per dirigir l'entrada a Catalunya. Les disputes acaben l'estiu de 1937 quan Serrano Suñer imposa una direcció a Catalunya formada majoritàriament per Camisas viejas. Missatge de Serrano Suñer: el pes de la direcció del desplegament del projecte franquista el duran a terme els sectors més feixistes del projecte.

El règim especial d'Ocupació (1939)

El significat del “Ha llegado España” és el desplegament institucional de la dictadura a Catalunya, territori que sempre ha estat hostil. Serà un desplegament que s'haurà d'adaptar a les peculiaritats catalanes. L'eslògan del “ha llegado España” val per reflexionar sobre el desafecte a Espanya com per veure la seva plasmació real, tangible, més enllà de l'estricta repressió. El primer pas i únic a la resta d'Espanya és el Règim Especial d'Ocupació, entre febrer i agost de 1939.

A Catalunya el règim especial d'ocupació afectava tot el país, però es focalitzà a Barcelona. Ni el País Basc, València, Alacant, Cartagena o Madrid mereixen un règim especial d'ocupació, només Catalunya. Per què? Perquè Catalunya és un cas específic, que demana el 1939 a més de la instal·lació del franquisme, una presència específica.

Catalunya, i en especial Barcelona, representa tot allò contra què s'ha combatut. Representa des de l'anarquisme històric, fins al catalanisme polític. Representa la formació i articulació d'una classe obrera fins a una burgesia emprenedora que ha qüestionat la política de l'estat. Barcelona i Catalunya, eren una societat articulada i organitzada al voltant d'uns projectes comuns i que de forma majoritària havia treballat per projectes radicalment oposats al franquisme. Perquè Catalunya ha estat durant dos anys i mig fora del control de l'Espanya autèntica. Catalunya havia viscut d'una forma singular i especialment intensa tota l'experiència de la guerra. Això requereix un tractament especial.

Per això és important en bona part a la premsa de 1939 la informació de caràcter pedagògic. Els ciutadans no saben què és el franquisme. ¿Qué es lo nuevo? De José Pi Martí. Se'ls haurà d'explicar de forma intensa i ràpida. Això li dona un caràcter singular. Ha estat una societat impermeable als discursos que venien més enllà de l'Ebre, una societat molt oberta a Europa. Una suma d'aquests elements justifica plenament la imposició d'un sistema específic de control. Una regió molt especial, amb una capital de primera magnitud. Ha estat Barcelona on s'ha articulat el moviment obrer, on s'han donat les més considerables respostes obreres a la Restauració i la República. És on hi ha la burgesia més avançada que a causa de la revolució de 1936 ha passat al bàndol franquisme. Hi ha una desconfiança radical, que obliga a una gestió excepcional.

El segon problema era de tipus geogràfic. Catalunya fa frontera amb França, en un moment delicat. El febrer de 1939 la frontera es trobava tancada. És un país acabat d'ocupar militarment i a l'altra part de la frontera hi ha prop de 500.000 militars i civils en camps de concentració. Aquesta situació genera dubtes de seguretat, una total desconfiança sobre com es gestionarà aquesta realitat humana i hi ha la incògnita de saber què passarà amb els exiliats. Es crearà un grup armat aprofitant la presència de militars a l'exili? Es crearan grups polítics de pressió al règim franquista?

Per això moltes masies de la frontera van ser ocupades per l'exèrcit i transformades en destacaments militars. El govern francès acceptà la militarització de la frontera com a forma per no tenir problemes a la frontera.

Organització del règim d'ocupació

La gestió del Nou Estat a Catalunya quedà en mans militars. La màxima autoritat de la nova administració era un militar, el general Eliseo Álvarez Arenas, que el 28 de gener de 1939 fa publicar a La Vanguardia Española un bàndol d'ocupació on es fixen els criteris principals de com serà aquest règim especial. “Ordeno y mando” (hemeroteca La Vanguardia). S'especifica que l'ordre públic, el restabliment institucional, el control del territori i la identificació dels ciutadans, entre d'altres, restarà sota el control militar.

També en mans dels militars quedaven totes les comissions de recuperació de fons artístics, financers i bancaris. Sota control militar estaven els proveïments de productes de primera necessitat i tot el que feia referència als sistemes de censura i liquidació de patrimonis culturals. També quedava sota supervisió militar totes les activitats polítiques que només es poden dur a terme en el marc de FET-JONS: commemoracions, homenatges...

Tot just ocupada Barcelona els carlins es van afanyar a recuperar i obrir els seus locals, com si fossin una entitat pròpia al marge de FET-JONS. L'autoritat militar els va tancar. No s'acceptava que els carlins es presentessin amb una imatge política pròpia. El règim especial d'ocupació queda centrat al voltant de l'administració militar que a Barcelona, com a element singular, no tindrà governador civil fins a l'agost de 1939, perquè les seves funcions són assumides per l'administració militar. Per sota el poder militar cal reorganitzar la nova administració franquista.

Primer nivell: Diputacions provincials

Reconstitució de les quatre diputacions provincials, suprimides a partir de 1932 d'acord amb el nou Estatut. El 15 de gener de 1939, caiguda Tarragona, la Diputació rebrà el personal, els serveis i els recursos que fins aleshores estaven en mans de la Generalitat, quan havia assumit les competències de les diputacions el 1931. Es desmuntà tota l'administració autonòmica i es retornà a allò que havia estat l'administració provincial d'abans de l'autonomia republicana.

La més important és la Diputació de Barcelona, que reassumeix el gruix del funcionariat de la Generalitat, tant els funcionaris de l'antiga Diputació incorporats el 1931 a la Generalitat com els nous. Tots passaren la depuració corresponent. Tots els funcionaris de nomenament posterior a juliol de 1936 són expulsats de la nova administració. Els que s'incorporaren entre 1931 i 1936 van haver de passar diferents filtres. Els anteriors a 1931 sobreviuran majoritàriament.

Les quatre diputacions recuperen l'estatus que tenien anterior a la Segona República: tindran un escàs poder econòmic i polític. Aquestes institucions provincials van viure supeditades a les directrius i orientacions del governador civil de la província i gestionaven els pressupostos vinculats a obres públiques, millores materials de l'administració local, però poca cosa més, a causa de les mancances pressupostàries i les limitacions polítiques. Les diputacions van estar sempre subordinades al poder del governador civil.

La Diputació de Barcelona reassumeix serveis i institucions de la Generalitat. Institucions que ja existien abans de 1931. Incidència notable en l'àmbit cultural: museus, biblioteques, Biblioteca de Catalunya. Tots retornen a la Diputació de Barcelona, amb un personal depurat. Es perd l'àmbit nacional català per provincialitzar-se. El franquisme impulsarà un procés de competència entre diputacions per crear-se els seus serveis provincials.

En l'àmbit cultural cada diputació crearà el seu Patronat cultural. Abans de la guerra l'àmbit de referència era l'Institut d'Estudis Catalans, ara cada diputació tindrà la seva pròpia xarxa. Tots tindran la seva pròpia xarxa de biblioteques. Tot se substitueix per la identitat provincial.

Les diputacions serviran per repartir el poder. La creació de les quatre províncies facilitarà l'accés a la nova administració franquista de sectors procedents d'àmbits no estrictament falangistes, però que formen part de la “la gran coalició reaccionària”: forces que donen suport al projecte franquista. Les diputacions serviran com a carta per integrar sectors diversos al nou projecte franquista.

Fou l'exemple de Josep Maria Milà i Camps, comte de Montseny, primer president de la Diputació de Barcelona. Figura monàrquica, a través d'ell es dona una mínima parcel·la de gestió i representació a un sector social determinat que no és el falangista, però que pertanyen a la dreta monàrquica i que han donat suport a la construcció del règim. Aquesta possibilitat de gestionar una parcel·la de poder com la Diputació de Barcelona que dona una projecció pública important implica que els seus gestors acceptin que gestionen aquella parcel·la de poder:

• En nom d'un poder central que els ha concedit aquesta gràcia, per delegació d'un poder central, que els ha facilitat l'accés.
• Gestió en nom de la universalitat franquista. Han de renunciar a qualsevol forma d'identitat política pròpia.

Se serà president de la Diputació per gràcia del dictador. La seva obligació és exclusivament amb el poder franquista que li ha facilitat aquesta parcel·la de poder. Això val per a tota Espanya. Implica necessàriament abandonar una identitat política pròpia. De la mateixa manera que ets nomenat president ho pots deixar de ser.

El nomenament del comte de Montseny és una forma d'integrar al sector monàrquic, però no se li accepta l'autonomia de ser un sector propi. Provoca situacions de conflicte. La simple insinuació que Montseny parla per part d'un sector concret farà que sigui destituït de forma fulminant el setembre de 1939, perquè s'ha cregut un paper que no li tocava fer i perquè s'ha cregut que podria tenir un perfil propi que ningú li va demanar que tingués. L'alcalde de Teià demanà la seva dimissió, però la resposta que rebé fou que ningú dimitia per voluntat pròpia.

Les diputacions van permetre un petit joc d'integració d'aquells sectors que havien participat en la consolidació del franquisme i que volien participar en el repartiment del poder. Això es notarà als ajuntaments. A Catalunya, però hi havia un problema d'escassetat de personal falangista propi. L'administració pública de Catalunya havia creat un problema al franquisme: amb els elements propis no hi havia suficient personal. A Catalunya l'administració franquista s'havia de construir a partir d'una àmplia heterogeneïtat de personal i un repartiment del poder entre elements que no eren falangistes “camisas viejas” i alguns que no arribaren a ser ni militants, o ho seran per raons instrumentals, la qual cosa no implica que no siguin franquistes, entre altres coses perquè la militància falangista no era obligatòria.

El partit únic acabà sent utilitzat com un mecanisme per assolir un nivell professional determinat. Cas de Joan Antoni Samaranch: emprarà FET-JONS com una fórmula d'anar escalant posicions i obtenir l'objectiu que s'havia marcat. Plena identificació ideològica dels sectors conservadors amb el franquisme. Hi ha uns elements aglutinadors d'aquests sectors per damunt de les divergències. Una altra cosa és que amb els anys aquesta conjunció comenci a presentar algunes esqueres importants. La base de l'entesa es mantindrà molt de temps.

Ajuntaments

Molt ben estudiat per l'historiador Martí Marín. Els ajuntaments es construeixen sobre els mateixos principis que la resta de l'administració. El primer pas és la depuració i l'expulsió del personal no fiable, amb una presència inicial molt important en els llocs de decisió de militants falangistes amb trajectòria contrastable. A més a més l'administració local servirà per integrar en el sistema aquells sectors de població (vencedors) que per raons de la guerra havien quedat exclosos del mercat laboral: orfes, combatents franquistes, mutilats de guerra, ex-cautivos, viudes... A tots ells se'ls reserva un percentatge alt de llocs de treball a l'administració local.

L'altre via era la concessió de llicències públiques: estancs, administració de loteria. Era una via habitual per construir una administració afecte envers el règim i mantenir l'adhesió d'un sector que ha deixat de ser útil, però que no se'l pot deixar al marge.

L'administració local està perfectament jerarquitzada sota el control estricte del Ministeri de la Governació els governadors Civils. És el ministre de la Governació a les grans ciutats, i en casos com Madrid i Barcelona el mateix Franco, qui designa els alcaldes. A les poblacions petites qui els designa és el governador civil. De la mateixa manera que nomena a l'alcalde el pot cessar. La intervenció del governador civil sobre l'administració local és permanent i està sota control directe.

A Catalunya a l'hora de crear les primeres Comissions Gestores locals, el gran problema és el de disponibilitat de personal. En una primera onada s'haurà de triar entre elements coneguts per la seva trajectòria conservadora, religiosos, elements amb experiència de gestió durant la dictadura de Primo de Rivera o posterior als Fets d'Octubre de 1934. Fins i tot s'haurà de captar militars i Guàrdies Civils jubilats. A la Catalunya rural es busca d'entrada grans propietaris que havien format part del Sometent i seran nomenats independentment de la seva voluntat, edat o situació personal.

Aquesta situació generarà el primer conflicte entre els primers nomenaments fets sobre el terreny i els civils que arriben amb les tropes franquistes i que pel sot fet d'arribat des de la zona franquista ja es consideren amb el dret natural d'assumir el nou poder. Durant els primers mesos es donaran alguns episodis conflictius entre els nous arribats i els acabats de nomenar per les autoritats militars. Aquests conflictes mai transcendeixen al públic, sempre passen dins el règim. Són conflictes que es concreten en la idoneïtat dels primers nomenaments i la seva substitució pels franquistes acabats d'arribar. Conflictes entre falangistes i membres de La Lliga, carlins... que es troben enfrontats a una nova classe franquista que arriba amb els militars. Això explica que el franquisme no sigui un fenomen monolític.

Problema català: el personal estrictament falangista era escàs. Es farà una captació general de la gent d'ordre, sempre sota la tutela directa del governador civil i de l'staff dirigent del nou Estat franquista. Les necessitats del final de la guerra havien provocat que entre febrer i abril s'haguessin de nomenar una sèrie de comissions gestores treien el personal que havien posat en el moment de l'ocupació els militars. El nou personal serà d'ordre: perfil conservador, catòlic, amb experiència de gestió durant la dictadura de Primo de Rivera i el Bienni Negre, però també des de militars jubilats, guàrdies civils...

Les Comissions Gestores provisionals, constituïdes sobre el terreny, prèvia designació dels serveis d'ocupació, genera un conflicte amb tots els elements incorporats al bàndol franquista que s'aniran reincorporant a Catalunya i que exigiran la seva part del botí de guerra. Això obliga a partir de l'abril-maig a remodelar les comissions gestores, fent lloc als acabats d'arribar i posant en marxa els llocs de treball reservats pels excombatents. Balanç provisional de les comissions gestores, diversitat d'elements:

• Gent que prové de la Unión Patriótica.
• Carlins.
• Renovación Española.
• Militants de la CEDA, a Catalunya Acció Popular.
• Tota mena de monàrquics.
• Elements de La Lliga.
• Elements del lerrouxisme.
• Algun element provindrà del republicanisme catalanista.

Aquesta heterogeneïtat generarà diversos conflictes que seran arbitrats amb mà dura pel govern civil. El funcionament jerarquitzat serà impecable. Els governadors civils actuaran amb mà de ferro. Amb poques ocasions se'ls escaparà el control de conflictes entre diferents famílies polítiques. Conflictes entre la família reaccionària, per exemple a Salt entre carlistes i falangistes, a Terrassa o Manresa, entre d'altres. Són sempre conflictes en l'àmbit intern que obliguen a reajustar la maquinària del poder local.

L'exemple més clar és el de l'Ajuntament de Barcelona. El nomenament està supervisat directament per Franco, amb l'ajuda de Serrano Suñer. Franco juga amb la idea del repartiment de parcel·les de gestió entre la gent de la gran coalició reaccionària. L'alcalde serà Miquel Mateu i Pla (1939-1945), propietari, inversor o gestor de la Hispano Suiza, Banco Urquijo Catalán, Barcelonesa de Publicaciones S.A. (Diario de Barcelona), Agència EFE, Caixa de Pensions, etc. De tradició monàrquica alfonsina, no té una actuació política durant la República. Interessa com a alcalde perquè és amic personal de Franco i perquè té una trajectòria que aixeca poques suspicàcies en els sectors de poder de Barcelona. Té el carnet de Falange, però a la vegada té prou recorregut propi per a jugar i tenir bones relacions amb la resta de sectors de la ciutat.

El problema era que no hi haurà un candidat falangista de pes per governar Barcelona. Cap alcalde de Barcelona provindrà de la nissaga més pura dels falangistes. Sí que hi haurà elements per col·locar-los com a tinents d'alcalde. Les dues tinences més importants estaran en mans de Falange i una en mans dels carlins.

Queda la resta d'elements de la coalició reaccionària (elements anticatalans, alfonsins i carlins, gent de dretes sense afiliació concreta i fins i tot hi haurà lloc a La Lliga, a la regidoria de cultura).

Què se'ls s'hi demana? Absoluta lleialtat al sistema, a Franco i a la jerarquia del nou règim. Absoluta submissió als governadors civils, ministres de la Governació i a Franco. Se'ls demana la més absoluta dissolució del seu perfil polític. S'és regidor o alcalde per designació de la superioritat i, per tant, el càrrec es deu a la superioritat. Un no és diputat provincial per defensar els interessos de la seva família política sinó per defensar els interessos de la seva superioritat. No hi haurà cap mena d'autonomia en la gestió del poder municipal, sempre estarà sota el control del governador civil. No hi ha perfil polític propi. Un cop al poder no es pot actuar com a portaveu d'un grup determinat.

Falange era el mecanisme d'escalada social i professional. No serà una opció política sinó una opció instrumental. Sectors socials que accepten el sistema i que actuen amb absoluta lleialtat. Quan el 1945, en una situació crítica, Franco demana a Mateu Pla anar d'ambaixador a París accepta el càrrec per fidelitat, principi a la jerarquia i submissió. L'única opció política és la franquista.

Els governs civils (el de Barcelona com a exemple)

El nou règim privilegiarà a la figura del governador civil, que a Catalunya havia desaparegut durant la II República. Paper polític reforçat i capacitat d'intervenció extraordinària. El governador civil és el representant del ministre de la Governació a la província. Dirigeix l'acció del govern en l'àmbit provincial, controlant els delegats ministerials, controla l'administració local i és el responsable principal de l'ordre públic a tota la província i té la direcció de les forces d'ordre públic i l'aparell sancionador corresponent.

Pot dictar detencions governatives, pot imposar sancions econòmiques pels motius més diversos (estraperlo, conflictes laborals…). A Catalunya el governador civil tenia una importància molt notable. El nomenament del governador civil de Barcelona era un nomenament on intervenia directament Franco.

El governador civil inicialment tenia dues missions: l'ordre públic i cultivar els llaços d'interessos i d'amistat amb les forces polítiques i socials locals, assegurant el suport dels grups econòmics locals. Havia de garantir el correcte manteniment dels llaços d'interessos de la base econòmica amb el poder. Des de la pressió del governador civil cap a elements determinats, fins a tolerar certs nivells de corrupció.

El governador civil no ha de fer tant d'intermediari sinó com a vàlvula de seguretat per unir els sectors econòmics locals amb el govern central. Són sector profranquistes, però cal ser hàbil per evitar desajustaments interns. El governador civil era la primera autoritat de referència de l'estat franquista, més enllà de l'administració local i provincial. Ser governador civil a Barcelona tenia una importància notable: per ser la província més complexa del país.  A més una bona gestió a Barcelona obria les portes a desembarcar a un càrrec a Madrid. Barcelona seria la darrera escala abans d'arribar a Madrid.

Wenceslao González Oliveros (agost 1939-desembre 194)

Primer governador civil. És un catedràtic de filosofia del dret de la Universitat de Salamanca. Director general a la dictadura de Primo de Rivera, amb un bagatge cultural important. Respon molt bé a les necessitats de Barcelona el 1939, del “Ha llegado España”.

Durà a terme una neteja del territori. Tindrà un protagonisme notable en el desenvolupament de les polítiques ideològiques i culturals franquistes. Com que la repressió ja funciona de forma autònoma, amb un aparell policial i militar eficient, González Oliveros haurà d'intervenir poc. On destaca és en l'àmbit de les relacions socials. Relacionar-se amb el poder local i econòmic. Èmfasi en els aspectes culturals. A González Oliveros li va costar el càrrec per les males relacions amb els sectors qualificats. No deu ser casualitat que es donin consells de guerra contra alguns empresaris. També hi juga en el seu cessament les males relacions amb l'alcalde de Barcelona. Per tot és destituït el desembre de 1940, mitjançant la seva promoció a través del nomenament com a president del Tribunal de Responsabilitats Polítiques a Madrid.

Antonio de Correa y Veglison (desembre 1940-agost 1945)

El gran governador civil de la postguerra. Personatge de clar perfil populista. És el primer governador civil que suma el càrrec de cap provincial de Falange, iniciant el procés de burocratització del partit únic. Home de projecció pública constant, sense entrar en confrontació amb cap sector destacar de la província, Correa intenta una política de falangisme populista, amb campanyes proalimentació dels centres populars... Projecció d'imatge permanent d'una societat organitzada pel falangisme.

Seran els anys daurats de la presència pública del falangisme. No vol dir que tinguin el domini absolut sobre la societat. Manté unes relacions excel·lents amb italians i alemanys presents a Barcelona. Home perfectament identificat amb els països de l'Eix. La mateixa evolució de la Segona Guerra Mundial el convertiran en un element incòmode quan la guerra mundial acabi amb la victòria aliada. Serà destituït l'agost de 1945.

Bartolomé Barba Hernández (agost 1945-juny 1947)

Militar que assumeix el càrrec de cap provincial de Falange. Demostra una notable eficiència en l'apartat repressiu, ja que és durant el seu mandat que es duran a terme les operacions de repressió política més importants de la dècada de 1940. És ell qui ha de gestionar la reactivació de les activitats antifranquistes, incloent-hi els Maquis, però també la reconstrucció dels aparells polítics fins aleshores a l'exili: ERC, Front Nacional, PSUC.

Disposa d'informació a l'hora de desactivar bona part dels intents de reorganització sindical de la CNT i d'un intent menor de la UGT. Paral·lelament a aquesta activitat és en els seus anys que es permetrà una certa tolerància i permissivitat cap a les activitats culturals del país, autoritzant algunes activitats com l'Orfeó Català o permeten una mínima presència del català en l'àmbit públic, però sempre de forma marginal. No vol dir que hi hagi un procés de liberalització. La fita més important pels sectors conservadors catalans serà l'autorització des de Madrid per celebrar les festes d'entronització de la Mare de Déu de Montserrat l'abril de 1947.

Serà la primera gran ocasió perquè certs sectors del país, sobretot elements catòlics i burgesos moderats, de tradició catalanista, que fins aleshores s'havien mostrat passius davant la dictadura a partir de l'abril de 1947 comencen una lenta reorganització de les seves xarxes de sociabilitat, a partir de contactes fets a Montserrat que facilitarà l'estructuració d'un teixit social i cultural (no polític encara) que anirà dibuixant una línia acusadament antifranquista en l'àmbit cultural i religiós. Serà el primer intent d'estructurar-se per part d'uns sectors conservadors que no se sentien identificats amb la proposta franquista. D'aquí neix una línia civil que donarà lloc a opcions polítiques antifranquistes conservadores.

Barba Hernández, a més, haurà de fer front també a vagues i conflictes socials. Vaga tèxtil a Manresa. Barba Hernández reconeix l'alta conflictivitat d'aquells anys a Barcelona i els intents de reorganització del moviment sindical. És destituït al junt de 1947, quan es detectà que la seva permissivitat havia estat excessiva. Serà substituït per un home designat per Franco.

Eduardo Baeza Alegría (juny 1947-març 1951)

Metge, no era falangista d'origen. No va destacar per gran cosa durant el seu mandat, excepte: pels enfrontaments amb el falangisme local per les quotes d'influència. I la seva ineptitud a l'hora de gestionar el primer gran conflicte social de la postguerra: Vaga de tramvies de març de 1951. No va saber detectar ni neutralitzar-la. Va ser destituït enmig del conflicte i en el seu lloc es va anomenar un personatge que marcaria la diferència.

Felipe Acedo Colunga (1951-1960)

Home de mà dura, responsable el març de 1951 de posar fi a la vaga de tramvies. Tot aquest personal respon a la tipologia de la nova administració política que s'imposa durant aquesta època. Acedo Colunga fou un mestre en la gestió de la repressió i el consens social.

Instal·lació del franquisme a Catalunya: un balanç

Obres: Carles Viver Pi-Sunyer “Personal polític a Catalunya” i Martí Marín “Els Ajuntaments franquistes a Catalunya”.

Balanç:

• El personal dirigent de l'administració franquista a Catalunya en un 90% són personatges vinguts de fora de Catalunya. La direcció política i administrativa del franquisme queda en mans d'elements de fora de Catalunya, que utilitzaran aquesta plataforma per anar a Madrid. La seva trajectòria final és Madrid.
• La seva filiació política, quan la tenen, és la militància a Falange, però anteriorment majoritàriament provenen de l'extrema dreta espanyolista. Amb experiència política durant la dictadura de Primo de Rivera i amb una constant i una posició comuna d'anticatalanisme i antiliberalisme.
• Per sota d'aquest personal que formaria l'elit franquista, als ajuntaments, diputacions... la majoria d'aquest personal és català, és del territori. En l'administració local la majoria d'alcaldes representen o formen part dels grups de poder més importants, independentment del seu perfil polític previ a 1939. Però normalment es prima els elements dels grups locals que poden aportar el suport dels grups de poders locals. No serà tan crucial l'afiliació política com ho serà el personal social. El que es necessita és vertebrar la dictadura des de sota. Es tracta de cooptar els grups d'interessos locals.
• Línia de continuïtat en l'ocupació del poder, interrompuda en dues fases. Del 1923 a 1931 ocupen el poder durant la dictadura de Primo de Rivera. Són desplaçats durant el Bienni Progressista de la II República, entre 1931 i 1933. Recuperen els càrrecs entre 1933 i 1936 i tornen a sortir entre 1936 i 1933. A partir de 1939 tornaran a ocupar el poder. No tots els nous elements del poder franquistes segueixen aquesta trajectòria, però aquesta línia de continuïtat es dona en un nivell bastant alt.

A Catalunya a causa de la poca implicació civil en els preparatius del cop franquista es donarà un element d'heterogeneïtat en el nou personal polític. A manca d'un nucli falangista mínimament important l'administració franquista a Catalunya es nodrirà de l'ampli espectre dretà-conservador del país, des de La Lliga cap a la dreta.

L'historiador Borja de Riquer defensa que tots aquests elements són cooptats a l'administració i recompensats a canvi d'una renúncia explícita a mantenir un perfil propi i voler representar algun sector determinat. Una cosa és que l'administració es nodreixi d'elements provinents de diversos sectors i altra cosa és que aquests es pensin que representen diferents famílies polítiques. El franquisme es mostrarà sempre molt monolític i tancat a qualsevol joc de representació. El franquisme anirà jugant entre els diferents sectors, però altra cosa és que els diferents sectors actuïn autònomament en relació amb el franquisme.

L'alternativa monàrquica ni és alternativa ni és oposició, simplement és un grup a l'espera del que faci Franco. Tots tenen interessos propis i tots volen quotes de poder, però sempre assumint que no tenen autonomia política ni perfil polític propi, perquè hi ha uns principis intocables: El Movimiento. Difícilment pot haver-hi oposició des de dins ni haver-hi franquistes liberals. No existeixen les dissidències internes, ni de cara endins ni de cara en fora.

El poder franquista que instal·la a l'administració uns grups que ja havien tingut presència pública durant la dictadura i l'entrada d'aquests grups es farà a canvi de reaccionar a qualsevol mena d'autonomia i perfil polític propi. No se't demana que defensis un grup determinat.