Introducció a la història de Catalunya al segle XIX
Les bases econòmiques i socials de Catalunya al segle XVIII
A Catalunya durant el segle XVIII es va produir un important creixement de la població. Si el 1717 la població total era de 500.400 habitants, el 1787 arribava fins als 900.000. El creixement demogràfic va comportar un augment de la demanda sobre els productes agrícoles en un moment on l'activitat principal econòmica del país era encara l'agricultura.
Amb l'augment demogràfic del segle XVIII va arribar la necessitat de posar en correu més terres. Més terres de cultiu significava poder alimentar més persones. Però les noves terres necessàries per posar-les en cultiu eren propietat de les elits aristocràtiques, que es van aprofitar de la situació per apujar els preus.
La impossibilitat de posar més terres en cultiu i l'alça dels preus agrícoles va obligar molta gent a emigrar del camp a les ciutats. S'iniciava un procés d'abandonament de les zones agrícoles i del creixement exponencial de la població de les zones urbanes. Creixement demogràfic desigual però molt accentuat a les zones costaneres de Catalunya.
L'agricultura al segle XVIII
Durant el segle XVIII es va produir el pas de l'agricultura de subsistència cap a l'agricultura comercial. Durant la primera meitat del segle trobem una pagesia empobrida sense gaires opcions per produir excedent. Això va canviar gràcies a l'expansió agrícola que es va produir en algunes zones del país, on es va modificar el paisatge (sobretot a la costa) a partir de la introducció i expansió del cultiu de la vinya. La producció del vi i l'aiguardent va desencadenar un veritable canvi econòmic.
La conjuntura econòmica del mercat internacional va afavorir la implantació dels nous cultius a Catalunya. L'augment demogràfic d'Europa va crear més necessitat de productes com el vi. La gran demanada del vi i l'aiguardent al mercat internacional va empènyer els agricultors catalans a interessar-se per aquest cultiu. A més els preus que es pagaven per aquests productes eren molt més alts respecte als cereals. Durant el segle XVIII es va produir a Catalunya un important canvi de mentalitat. L'agricultura es va anar enfocant cada vegada més cap al mercat comercial internacional (es prioritzava més el fet de vendre la producció agrícola per sobre de la subsistència, com va explicar l'historiador Pierre Vilar).
La demanda de productes agrícoles també va augmentar a conseqüència del creixement econòmic general de la societat catalana. Això afavorí que la població pogués accedir a productes que ja no eren de primera necessitat. Hi havia més capacitat de consum. Per això es diu que duran el segle XVIII es va dur a terme una revolució del consum. Es va passar, en definitiva, d'una agricultura de subsistència a una de mercantil o comercial.
Característiques de l’estructura de la propietat i del sistema d'explotació al segle XVIII
El tipus de producció agrícola i de la propietat de la terra a Catalunya al segle XVIII estava determinada per la presència del règim senyorial. Predominava el sistema tradicional feudal, si bé aquesta havia evolucionat al llarg dels segles, sobretot en època moderna. Existia encara el pagament d'impostos tan antics com el delme.
Predominaven les explotacions agràries mitjanes i petites i majoritàriament se’n cuidaven els membres d'una mateixa família. Això no era així en els grans masos, on hi havia mossos contractats.
Tipologia dels contractes agraris:
- Contracte d'emfiteusi. Figura jurídica present al Dret català, d'origen romà. Suposa la cessió del domini útil (el dret d'ús) d'un bé immoble a llarg termini a canvi d'un pagament anual que s'anomena «cànon» o «cens».
- Contracte de rabassa morta. Contracte pel qual s'estableix un conreu en règim emfitèutic semblant a un arrendament d'un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició de restar dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats, anomenat també “establiment a primers ceps”.
Aquest tipus de contractes agraris van afavorir la creació d'una pagesia diversificada. Els pagesos emfitèutics van poder enriquir-se, en comparació amb els rabassaires. La importància no es trobava en el tipus de propietat sinó en l'accés al treball de la terra. En el món agrícola es considera el paradigma sobre el sistema d'herència desigual a Catalunya (l'hereu), on les terres eren heretades pel fill major. Els altres germans eren enviats als centres urbans perquè aprenguessin un ofici. Amb la part de l'herència que rebien (la legítima) podien obrir el seu propi taller i començar a fer negocis. Els fills segons als masos rebien el nom de "cabalers".
El comerç a Catalunya al segle XVIII
El comerç exterior
Catalunya, en funció de la seva pertinença a l'Imperi espanyol a Amèrica, va tenir lliure accés a aquest mercat a partir de l'any 1778. En aquell moment s'establí el lliure comerç amb Amèrica i es va permetre la participació de vaixells catalans de la companyia de Barcelona en les flotes que comerciaven amb el continent americà.
Amb anterioritat a l'any 1778 tot el comerç català amb Amèrica havia de sortir obligatòriament des del port de Cadis i només es podien dirigir als ports americans de Veracruz o Buenos Aires. Quan s'establí el lliure comerç els intercanvis comercials entre Catalunya i Amèrica van créixer considerablement. Principalment, es van exportar productes com les sabates, el vi, l'aiguardent, els teixits, papers o armes. Tot el que es produïa a Catalunya es podia exportar a Amèrica i des d'allà s'importaven tota mena de productes colonials.
El comerç intern a Catalunya i Espanya. Comercialització: negociants, botiguers i traginers
El comerç intern al segle XVIII va créixer empès pel creixement demogràfic i per l'augment de la riquesa d'un cert sector de la pagesia. La diàspora mercantil catalana per Espanya va tenir una gran repercussió en fer potenciar la producció manufacturera del país. Molts pobles i ciutats se’n van especialitzar en diferents tipus de produccions. Això va durar diverses generacions. Es treballava en companyies.
Manufactures
Durant el segle XVIII va tenir lloc un important augment de la producció de manufactures empès per la demanda local creixent a Catalunya i per respondre a la demanda creixent d'aquests productes a Espanya. Les manufactures més rellevants eren les del tèxtil, el cuir, el paper o les armes.
Els tradicionals gremis van evolucionar per l'interès dels mestres en transformar-se en empresaris. També van aparèixer els artesans assalariats.
Les manufactures tèxtils van haver d'evolucionar per millorar la seva qualitat i per incrementar els beneficis. La Corona espanyola no va permetre exportar aquests productes en un primer moment. La producció tèxtil es va concentrar en nuclis com Terrassa, Sabadell i Igualada.
La manufactura del cotó
El gran canvi productiu del segle XVIII el trobem en les manufactures del cotó. El cotó és un cultiu que necessita un clima molt particular. La seva producció estava a punts del Pròxim Orient (Egipte, Líbia), però també a l'Índia americana. Quan els anglesos van arribar als territoris del nord d'Amèrica i van descobrir els cultius del cotó, van córrer a crear les Companyies comercials que exportaven massivament aquest cultiu, fent del cotó una nova tendència a Europa.
El cotó, convertit en el producte de mode a Europa, estava molt demandat. A Barcelona comencen a importar el cotó i s'inicia la fabricació de teixits de cotó de forma local. La primera fàbrica d'indianes (teles de cotó estampades) de Barcelona va aparèixer l'any 1720. La clau estava a dominar la tècnica dels colors.
Amb l'aparició de les primeres fàbriques (proto-fàbriques) s'inicien noves relacions de producció, fet que comportava l'aparició dels treballadors assalariats (tècnics i obrers). Les fàbriques d'indianes dividien el procés de producció en diferents espais. Hi havia espais dedicats a blanquejar les teles i on es feien els acabats. On hi havia més treball i valor afegit era en l'estampació.
Les fàbriques d'indianes necessitaven les teles blanques de cotó per fer els seus estampats. Es compraven a canvi de vi, aiguardents... Després es va decidir filar i teixir el cotó, que era comprat a Egipte, Líbia o Amèrica. De seguida la Corona espanyola va veure la importància del cotó i va decidir produir-lo a les colònies americanes.
Filar el cotó era un procés manual molt lent i complicat. El convertia en un procés molt costós. A Anglaterra es va resoldre convertint aquest procés manual en mecànic. Les primeres màquines de filar angleses van arribar a Catalunya el 1789.
Quan el 1808 va esclatar la Guerra del Francès a Catalunya hi havia tres models de màquines de filar molt consolidades:
- La Spinning Jenny (inventada per James Hargreaves el 1764).
- El marc giratori mogut per aigua (water frame) patentat el 1769 per Richard Arkwright.
- La Spinning-mule o mula giratòria inventada per Samuel Crompton el 1779.
A Catalunya la seva proximitat amb França va tenir una gran importància perquè d'allà arribaven els avenços tecnològics. La Corona espanyola no va ajudar a Catalunya en la producció de les manufactures, però sí que va tenir un paper més destacat en altres indrets d'Espanya, com en el cas de Castella on van sorgir les Reales Fábricas.
La manufactura va tenir un important desenvolupament a Catalunya gràcies a la iniciativa privada. El lliure comerç amb Amèrica establert el 1778 la va oferir amb l'exportació del vi i l'aiguardent i la prohibició d'importar fil de cotó el 1804.
