Introducció a la Història Moderna d'Europa
La caiguda de Constantinoble (1453) i el descobriment d'Amèrica (1492) són dos dels esdeveniments principals que serveixen a la historiografia clàssica per delimitar l'inici de la Història Moderna a Europa. I la Revolució Francesa de 1789 és l'esdeveniment que marcà el final d'aquest període. Entre aquests importants esdeveniments trobem una societat en evolució, en creixement i que dugué a terme fites extraordinàries per a la humanitat. Són els segles de l'Humanisme, el Renaixement, el racionalisme i el Barroc, de la Revolució científica i la Reforma Protestant, de la guerra moderna i el naixement de les monarquies absolutes.
La crisi baix medieval i el naixement del món modern
La història de l'Edat Moderna és un període relativament curt en comparació amb altres èpoques històriques i comprèn els segles XVI i XVIII. És un temps de relativa estabilitat per a la immensa part de la població, no obstant els importants canvis en la política, l'economia o les ciències. La població continuava tenint una curta esperança de vida i hi havia grans problemes de proveïment d'aliments.
L'escola història marxista i dels "Annales" van posar en relleu que durant tota l'Edat Moderna el mode producció feudal no es va posar en qüestió, si bé hi havia diferències entre els territoris de l'interior i del litoral o entre l'Europa occidental i l'oriental.
Però és cert que entre l'Europa del 1300 i la del 1500 s'aprecien importants diferències. Estava en procés una lenta transició del feudalisme d'època medieval cap a un capitalisme primerenc. Sense oblidar la gran expansió colonial europea a pràcticament tots els continents del món. Pel que fa a la cultura i la seva difusió, la Reforma Protestant i d'invenció de la impremta van marcar una fita molt rellevant.
El concepte del "món modern"
Els intel·lectuals humanistes i els reformistes defensaven al segle XVI la idea del "canvi" respecte al passat europeu medieval. Són ells els qui inventen el concepte de "món modern". Però no és fins al segle XIX, en ple Romanticisme, que l'historiador suís Jacob Burckhardt qui creà la formulació clàssica del que va ser el Renaixement a l'obra "La cultura del renaixement a Itàlia (1860)". Les seves tesis se centraven a destacar:
- L'exaltació de l'individu com a home i com a ciutadà.
- L'interès per llegir i comentar els textos literaris grecs i romans.
- El descobriment del món a través dels viatges i l'exploració.
- La ruptura amb les idees medievals sobre la societat, la natura i la filosofia.
Autor: Jaillot, Alexis Hubert, 1632-1712.
Però aquestes tesis van ser molt discutides per la historiografia. Alguns historiadors han assegurat que els humanistes no eren moderns perquè atacaven els nous estils literaris en llengua vulgar i pretenien recuperar les estructures polítiques i militars de l'època clàssica, entre altres aspectes.
Més que d'innovació cal parlar de restauració d'una època antiga o mítica. Els reformistes no volien un home nou sinó recuperar les profecies de l'Antic Testament, els revolucionaris de l'època invocaven el passat i els monarques la restauració de l'ordre.
L'edat Moderna està caracteritzada per la noció euro-cèntrica del món. Tot gira entorn Europa.
Els precedents: la crisi baixmedieval
La pesta negra que arribà a Europa entre els anys 1348-1350 va provocar un daltabaix demogràfic de primer ordre. Va esdevenir un agent d'una gran fractura històrica. Els índexs demogràfics europeus no van recuperar fins al segle XVI:
- L'any 1300 la població europea era de 73 milions d'habitants.
- El 1500 Europa comptava amb 69 milions.
Quant als aspectes econòmics, l'inici de l'Edat Moderna està caracteritzada per la crisi provocada per la transició del feudalisme cap a un nou sistema econòmic encara molt poc definit i desenvolupat, el capitalisme. A Europa van ser molt freqüents durant tot el període les crisis de recursos que provocaren episodis de fam. La producció agrària patí un retrocés i el descens del consum provocà una caiguda de preus que afectà sobretot als pagesos.
La transició entre l'Europa medieval i la moderna està també protagonitzada pels combats entre la noblesa (cavalleria) i la monarquia (exèrcit). També entre els pagesos i els senyors. A França es donen les "jacqueries" contra la misèria i la guerra.
Durant el període final medieval hi hagué moviments de gran intensitat espiritual, com els flagel·lants de 1349. El daltabaix de la pesta negre provocà entre la població sentiments de provisionalitat que portaren a la relaxació dels costums. Per tot Europa es viuen esclats d'irracionalitats com els assalts contra les comunitats jueves.
L'ebullició religiosa portà a moviments que prefiguraven la Reforma protestant, com els místics flamencs i a l'enfonsament del prestigi del papat: Cisma d'Avinyó (1378-1417).
L'evolució de la població
Durant el període modern la tendència demogràfica era cap al creixement sostingut:
- 1400-1500: la població creix un 10%.
- 1500-1800: la població europea es dobla.
- 1800-2005: es multiplica per 5,5.
Se sol dir que abans de l'any 1800 a Europa existia el "Règim demogràfic antic", que es caracteritza per:
- L'existència de taxes de natalitat i mortalitat molt elevades,
- que provocava un creixement de la població molt baix a llarg termini.
Per què estava condicionat el creixement poblacional durant l'Edat Moderna? Faltaven recursos que asseguressin l'existència de la població. Els recursos agraris eren limitats i mancaven les mínimes condicions sanitàries.
Hi ha dos moments històrics d'expansió demogràfica: el segle XII i l'època moderna fins al 1800. A segle XVI les dades relativament fiables asseguren que hi havia uns 100 milions d'europeus. Entre el 1500 i el 1600 la població va augmentar entre un 25% i un 30%. Però hi havia importants desigualtats entre territoris: Flandes i Anglaterra van ser els territoris que més van augmentar la seva població.
Durant l'edat moderna les ciutats esdevenen importants nuclis de població. Sevilla i Anvers són rellevants ports comercials. Nàpols era la ciutat més poblada al segle XVI.
- Roma, Sevilla, Lisboa, Milà, Amsterdam superaven els 100.000 habitants.
- Nàpols, Londres i París superaven els 200.000 habitants.
Però al segle XVII començà un nou segle de crisis demogràfiques. Els historiadors tenim molts problemes per determinar amb fiabilitat les dades demogràfiques, perquè les fonts existents són poc fiables.
- L'Edat Moderna és una etapa preestadística.
- Fallen les fonts documentals.
- El primer cens espanyol és de 1876.
- A Anglaterra al segle XVII es produeixen els primers estudis estadístics.
- Maquieval i Bodene estableixen el nombre d'habitants.
A Castella existeixen les "Relaciones topográficas" de Felip II. I a Catalunya tenim els "fogatges de Corts Catalanes" que comptabilitzen els caps de família. En l'àmbit eclesiàstic, a finals del segle XVI ja trobem llibres on es feia un control dels feligresos. A partir del Concili de Trento es generalitzà l'ús d'aquests controls. Serà obligatori dur control dels feligresos en el “llibre sacramental”.
Les variables de l'evolució demogràfica: taxa de natalitat, mortalitat i taxa de creixement natural
Durant el "règim demogràfic antic" la taxa de natalitat és elevada, del 40% (3 vegades superior a l'actual). Era així per una mera supervivència de l'espècie. Perquè l'índex de mortalitat també era molt elevat, especialment l'infantil. Mecanismes habituals de control: allargament de l'alletament matern. Retardament de l'edat per contraure matrimoni.
Mecanismes més extrems: fills il·legítims fora del matrimoni. Nuclis familiars en situacions econòmicament penoses, abandonen els nadons. Avortament i infanticidi.
Respecte a la natalitat, durant l'edat moderna era habitual la pràctica del matrimoni tardà. Velocitat en la creació de nuclis familiars. Les dones es casaven entre els 23 i els 25 anys. Sistema matrimonial que generaven parelles autònomes d'escassa diferència d'edat.
Al final d'aquest període, el 1800, el predomini demogràfic era europeu, quan al segle XII no era així. Quin era el sistema matrimonial occidental?
- Parella autònoma.
- Matrimoni tardà.
- Escassa diferència d’edat entre els cònjuges.
I en canvi, el sistema matrimonial oriental era:
- Parella depenent.
- Matrimoni primerenc.
- Important diferència d’edat entre els cònjuges.
En general, a les famílies humils el matrimoni es retardava a la recerca de seguretat econòmica. L'habitual era cassar-se als 24/27 anys les dones i als 27/30 els homes, amb oscil·lacions en funció de la conjuntura econòmica.
La conjunció del matrimoni tardà i el celibat donava com a resultat una natalitat reduïda. El 1500 les grans civilitzacions orientals (a Orient Mitjà, l'Índia i la Xina) estaven per davant d’Europa en nivell demogràfic, però el 1800 el panorama canvia del tot. Per què?
- Els avantatges de l’entorn geogràfic.
- Capacitat política d’eliminar poders arbitraris (promou la inversió i estimula el creixement).
Una societat assetjada per la mort
En el dipòsit de la població, la mortalitat constitueix el fluix de sortida permanent a l’antic règim demogràfic, la taxa de mortalitat se situava en el 30 per mil (3 vegades l’actual) en els anys “normals” la presència de la mort, marcava l’univers mental dels Europeus, les pintures del Judici final i la Divina comèdia com a exemples.
Per al segle XVI la historiografia fixa l'esperança de vida en néixer d’uns 25/35 anys. Existien diferències socials? Els pagesos catalans de 1602 lleguen el seu mas i la seva herència al fill gran el dia del seu casament, perquè es consideren vells i d’edat més de quaranta anys. Felip II de Castella, veu morir 17 persones d’entre el seu entorn familiar directe. Com condicionava l’omnipresència de la mort les relacions entre pares i fills?
Causes de l’elevada mortalitat:
Podem repassar-les seguint el curs vital d’un individu, una carrera d’obstacles.
Durant el part i el primer mes:
Una mortalitat infantil de proporcions enormes. Durant el part el risc era doble. 1/10 dones moria en alguns dels seus parts (hemorràgia immediata o febres postpart). Durant el primer mes de vida, 50 % de les morts infantils manca total d’higiene (asèpsia poc valorada fins al descobriment de les infeccions microbianes al segle XIX). Com a conseqüència, entre ¼ a França i 1/5 a Anglaterra dels nens, no arribaven al primer any.
Del primer mes a la pubertat:
Gairebé la meitat dels europeus no arribava als quinze anys. La manca d’higiene: creences sobre la cura dels nens equivocades. Cures del metge de Cort al Delfí i futur Lluís XIII de França: els dos mesos, fregues al front amb aigua tèbia, a set anys, bany de cos sencer. L’alletament mercenari: activitat considerada només pròpia dels pobres (incomoditat, consideracions estètiques, creences mèdiques i teològiques). Provoca mortalitat un 50 % superiors a les normals.
Arribats a la joventut:
Una vegada arribats als vint anys, els europeus del segle XVI eixamplaven la seva esperança de vida.
La manca d’higiene:
Parlem d’un món brutíssim, especialment a les ciutats, amb una fortor insuportables, manca de clavegueram i amb excrements animals arreu. Les malalties infeccioses podien desenvolupar-se a plaer: pesta, tifus, verola, tuberculosis i disenteria. Són les anomenades malalties d’hivern, gent i roba amuntegada i sense rentar, plena de puces i polls, vectors d’infeccions.
La fam, diferències entre pobres i rics. A Anglaterra, un augment del preu dels cereals el 1549 del 84 % que el 1556 arribà al 24 % posà molts habitants al límit de la subsistència. Grans propietaris i agabelladors fan l’agost. Inanició relativament rara; predisposició a la malaltia.
Les existències alimentàries estaven condicionades pel temps atmosfèric però també per molts factors humans, com ara:
- Una mida molt petita de les explotacions agràries
- Volum de demanda a les grans concentracions.
- Comunicacions i mitjans de transport.
Àmplies zones d’Europa eren deficitàries i requerien importacions de graners continentals: Sicília, Polònia o Ucraïna.
La relació entre nivell d’alimentació i mortalitat és real, però sotmesa a contradiccions. Sovint les males collites eren conseqüència de situacions climàtiques extremes que afebleixen els organismes: fam i infeccions (parasitàries, respiratòries) es reforcen mútuament. L’absència dels aliments habituals porta a la substitució.
La guerra no causava una mortalitat directa, però si l’extensió de les infeccions al seu pas que provocaven un agreujament de la mortalitat i retardament de la fecunditat.
La mortalitat extraordinària
Les grans epidèmies eren les causants d'episodis de mortalitat extraordinària. La més important de les malalties infeccioses al segle XVI va ser, de nou, la pesta: L’únic remei: fugir, marxar el primer, anar ben lluny i tornar l’últim. Només s’ho podien permetre els rics nobles i burgesos que fugien al camp; desbandada institucional a les ciutats: l’exemple de la cort anglesa el 1563.
La mortalitat accentuava les contradiccions socials, moltes epidèmies esclataven als barris més pobres de les ciutats. La lluita institucional contra la malaltia:
- A l’esclat de la pesta, la ciutat responia decretant mesures d’aïllament:
- Tancament de muralles i ports.
- Expulsió de pobres forasters.
- Concentració extrema de malalts.
- Clausura dels habitatges dels malalts.
A Itàlia, les juntes de sanitat van néixer durant la Pesta Negra i es van institucionalitzant: Milà (la meitat del XV), Venècia (1486) i Florència (1527), la seva acció permanent simbolitzava el pas del pedaç a l’acció preventiva. Moltes de les mesures manifesten el retrat mèdic del moment, avui distingim malalties infeccioses (a través de vectors, com ara polls, puces o mosquits) i contagioses (sífilis, pestes, pneumònica, grip) aleshores es desconeixia del tot el paper de virus i bacteris.
A qui s’atribueix la responsabilitat del mal?
A la corrupció i infecció de l’aire que degenerava en “miasmes” verinoses, enganxoses que atacaven per inhalació o contacte. L’origen d’aquesta corrupció podia ser des d’una nefasta conjunció astral a exhalacions procedents de coses o cossos (associació amb la mala olor). El desconeixement dels mecanismes de contagi invalida i feia contraproduent moltes de les mesures adoptades: matança de gossos i gats.
La transmissió i l’impacte de la pesta:
Causes de la pesta bubònica: infecció del bacil Yersinia Pestis a través de la puça de la rata com a vector (una vegada morta aquella passa a l’home). Pesta pneumònica: es pot contagiar més virulenta però més habitual. Un cop arribat a l’organisme el Yersinia Pestis provoca l’aparició d’hemorràgies i pústules (bibes) per penetració cutània. Després d’una incubació de 6/7 dies mata un 50 % dels afectats (alguns autors eleven a 70-80 %).
A les ciutats entre un 30/40 % moria en pocs mesos al camp índex molt semblant, encara que algunes parts escapaven.
Les grans epidèmies
Moltes ciutats perden entre un 30/50 % de la població. Tolosa, Florència o Arràs. Zuric passà de 17.000 habitants el 1348 a 4.000 al 1468. La pesta arribà després d’un llarg període de carències alimentàries provocades potser per un petit canvi climàtic fred.
Des d'aleshores la pesta apareix regularment unes 10/15 vegades per segle en intervals, però que van allargant-se al segle XVI. Destaquen els contagis de 1522, 1564, 1580, 1586 i 1599. Desapareix completament d’Europa després de la gran pesta de Marsella de 1719-1720.
La pesta trobarà les seves continuadores en la tuberculosi i el còlera: cal no oblidar, a més, que totes les altres malalties epidèmiques (grip, tifus, febres tifoides i verola), potser van sumar tants o més morts durant el segle XVI: grip anglesa de 1557 i 1559, 10 % de mortalitat.
Per què va desaparèixer sobtadament la pesta?
- Substitució de la rata negra per la grisa.
- Èxit progressiu de la lluita institucional contra la malaltia, cordons sanitaris i control marítim.
Doble procés d’adaptació a llarg termini: humans més resistents i desenvolupament d’un bacil més innocu (Yersimia pseudotuberculosi). Teoria de MacNeil: els grups humans acaben adaptant-se a les malalties epidèmiques (immunització) Ara bé, quan es posen en contacte amb altres humans no adaptats el contagi és molt virulent.
