La qüestió del creixement medieval (segles XI-XIII)

El conjunt de la historiografia està d’acord en plantejar l'existència d'un creixement medieval, sobretot en l'àmbit demogràfic, que coincideix amb el desenvolupament del sistema feudal als segles XI-XIII. En aquest període Europa ultrapassà el marc geogràfic de la cristiandat llatina. Es produí un moviment d’expansió territorial espectacular més enllà de les fronteres naturals del continent.

Hi ha historiadors que situen l'arrencada del nou ordre feudal al segle X i d'altres a l'XI. En canvi, tots estan d’acord en situar la fi de l'ordre feudal entre finals dels segles XIII i començaments del XIV. En aquesta època es van produir diversos esdeveniments, d'una banda, el sotmetiment de les comunitats pageses i per una altra, la projecció de la cristiandat a l’exterior, que implicava el sotmetiment de societats no feudals. Se sotmetien pobles a través de campanyes militars, saquejos, croades. Sota la creu es justificava tot.

Factors del creixement demogràfic medieval

Els autors que han dedicat les seves recerques a aquesta etapa estan d’acord en el fet que hi va haver un augment poblacional. Els historiadors s’inclinen per donar unes xifres que varien de manera espectacular entre uns i els altres. Una primera aproximació situa el creixement demogràfic a Europa explicant que es passà d'una població inicial de 40 milions al segle XI a 70 milions d’habitants al segle XIV. Altres asseguren que durant aquest període la població es triplicà. Va ser un creixement gairebé sense interrupcions, durant un període molt llarg de temps.

Aquest augment s’aconseguí per diversos factors:

• Edat de matrimoni força precoç. Les parelles es casaven molt joves (mitjana de vint-i-quatre anys). Això feia allargar els anys de fertilitat.
• Major fertilitat, precisament per l'avançament en l'edat de matrimoni.
• Taxa de mortalitat ordinària molt elevada. L’esperança de vida mitjana era de quaranta anys.

Aquestes circumstàncies no es donaven per igual a tot arreu. Hi ha unes acusades diferències regionals. El creixement urbà superà el creixement rural. Probablement, la fertilitat era més alta a la ciutat que no pas al camp, ja que en època de prosperitat hi havia més qualitat de vida a la ciutat.

També hi havia un considerable moviment migratori del camp a la ciutat. Hi ha historiadors crítics amb aquesta visió, que afirmen que no hi ha fonts documentals fiables. Però en l'època feudal sí que hi havia més control sobre la població i més mitjans per poder-la comptar. Era una població que es feia més visible, a mesura que es tractava d’una població dominada (serfs). Es va imposant la família nuclear, com a resultat d’un procés de descomposició de les unitats familiars àmplies ("tribals").

L’Església imposà el model de família nuclear (nuclis petits), per exemple no deixant casar-se entre parents. Una família petita estava menys protegida. S’imposaven unes lleis d’herència que procuraven afavorir a una sola persona, a través de lleis de primogenitura (l'herència passava només al germà gran).

Les grans rompudes i l’expansió agrària. Una població en creixement

L'època feudal va ser una etapa de colonització agrària. L'augment de la població exigia un augment de la producció agrícola. Això comportava en certs aspectes una millora del nivell de vida. Però a l’edat mitjana l'augment de la producció agrària només es podia realitzar per l'explotació extensiva dels camps, o sigui, posant en conreu més terres.

El creixement agrari va ser la causa-efecte del creixement demogràfic. Què va impulsar aquest fenomen? L'increment dels conreus va ser el resultat d’una iniciativa pagesa o va ser l'efecte de l'exigència de més rendes per part dels senyors feudals? La renda implicava dictar quina quantitat s'havia de produir. Els senyors feudals efectivament van exigir més a les comunitats pageses en aquest període.

I què s'havia de produir? Els senyors feudals no s’acontentaven amb qualsevol cosa. L'exigència de més rendes per part dels senyors i l'obligació de cultivar determinats productes, influïa directament en els hàbits de la dieta de la població. La població pagesa era absolutament dependent del cereal i a la llarga això era molt negatiu i devastador en èpoques de males collites.

Les rompudes de noves terres es localitzaven tant a l’interior com a l’exterior. A l’espai interior, on ja hi havia comunitats pageses, eren immobilitzades i fixades pels senyors feudals. Els senyors es repartien l’espai i assignaven dins d'aquells espais les seves comunitats pageses i, a través de la renda, els hi imposaven unes noves pautes en el treball pagès. I a l’espai exterior els senyors feudals es repartien les noves terres a les àrees d’expansió feudal.

El procés de rompudes va ser possible gràcies a un nou sistema tècnic. No només es tractava de nova tecnologia agrícola, sinó també de noves formes de cultivar la terra i l'ús de noves energies. Es produí la difusió de l'ús del ferro, sobretot per la construcció de les arades. Això feia que cada vegada prengués més importància l’art del ferrer i les ferreries. Tendència cap a l’especialització d’alguns oficis.

Instruments nous durant l'època feudal:

• L'arada de ferro.
• Sistemes de tracció dels animals, com els jous: servien per estirar els animals, a partir del pit i no del coll.
• Nous sistemes de conreus: lenta introducció del sistema de rotacions triennal. Permetia treballar les 2/3 parts del camp i deixar 1/3 part en repòs. Aquest sistema permetia fer rotació de cereals de primavera i estiu, es diversificava el cereal, perquè podien cultivar el cereal d’hivern com el blat i els cereals de primavera com l’ordi i la civada.
• Aplicació de la ferradura als animals.
• Tecnologia: ús de l'aigua i el vent. Aquests instruments tenien capacitat d’alliberar molta mà d’obra.

Els nous avenços tecnològics van permetre estendre l’àrea de conreu i incrementar els rendiments.

El problema del creixement agrari feudal va ser que un cop s'aconseguí el canvi qualitatiu i quantitatiu esmentat, la millora s'aturà. Pràcticament, fins al segle XVIII no es tornà a assistir a una renovació en les tècniques de cultiu.

El segle XIII es van posar en cultiu grans hectàrees de terreny, perquè era l'única manera d'incrementar la producció en un moment en què la població s'incrementava. Però arribà un moment en què aquest creixement extensiu no va poder créixer més i s'inicià un procés de retrocés. Al cap d’un temps, les terres van començar a decréixer i van fer baixar la producció.

Durant l’alta edat mitjana en la dieta de la pagesia hi havia un important espai per la carn obtinguda a través de la caça d'animals. No era una caça abundant, però permetia tenir una dieta més equilibrada i diversificada. En canvi, a partir de l'època feudal la dieta es basava quasi exclusivament en el cereal. El fet que la dieta depengués en un percentatge elevadíssim d’un sol producte era molt negatiu. En cas de problemes en la collita, les conseqüències podien ser catastròfiques per a la població.

La recuperació econòmica i demogràfica de les ciutats gràcies al comerç i l’artesanat

L’especialització de la producció portava a la necessitat d’intercanviar béns. La necessitat dels intercanvis creava nous sistemes de creixement vinculats a l'espai per excel·lència d'aquests intercanvis, les ciutats. El procés d’urbanització medieval va arrencar al segle XII. Per què que es va produir aquest procés d’urbanització? Per una banda, es va incrementar el nombre de ciutats a l'Europa feudal i per l'altra, es va incrementar la superfície de les ciutats que va permetre l'augment de la població que hi vivia.

Què considerem com a ciutat feudal? Per ser considerada una ciutat medieval, era necessari ser una entitat per sobre els 2.000 habitants. En època feudal el fenomen més espectacular va la formació dels burgs (eren un tipus de ciutat mitjana, una vil·la comarcal, amb unes funcions molt concretes de domini sobre la resta de poblacions del seu entorn). Els burgs eren un terme mitjà entre els pobles i les grans ciutats.

Les ciutats d'un mateix territori tenien relació entre elles i formaven part d’una xarxa jerarquitzada. La ciutat no es definia pel nombre d’habitants sinó per les funcions que duia a terme que acostumaven a ser funcions no agràries.

Quines eren les funcions d'una ciutat?

• La producció de productes artesanals i de consum diari, des d'objectes de consum corrent, com vestits, calçat, eines o ceràmica... És a dir, tota aquella producció que responia a una demanda local o comarcal. A vegades, les ciutats oferien productes que no es trobaven a la zona.
• També a l'espai de les ciutats es feien fires. Era una funció mercantil. Les fires acostumaven a ser el mercat setmanal. La ciutat que tenia una mica més d’entitat podia celebrar una gran fira anual. Aquestes eren funcions que la ciutat centralitzava dins el seu espai.

L'activitat productiva de la ciutat generava una sèrie d’ingressos. Les taxes i els impostos que es cobraven en l'espai de la ciutat eren imposats pels senyors feudals. L'enriquiment d'aquests senyors feudals els va permetre convertir-se en una nova oligarquia local que a poc a poc va acaparar les institucions del poder local de les ciutats. Oligarquies locals que eren conegudes com a “patricis” (com en temps de l'Imperi romà).

Els fluxos mercantils que es generaven a les ciutats necessitaven instruments per poder facilitar aquestes activitats. Comencen a aparèixer:

• Mitjans i sistemes de transport que eren més ràpids i segurs. Avenços en la navegació (timons, veles, vents...).
• Instruments financers, comptables i de crèdit (xecs, lletres de canvi, talons...). A principis del segle XIII es comencen a documentar les primeres assegurances.
• L'instrument més utilitzat va ser les monedes (ús de peces de moneda metàl·lica o bé en forma de paper, diners, xecs...).

Els nous instruments mercantils i financers de la ciutat

A mesura que es desenvolupa el comerç i l'intercanvi de béns, la societat es monetitzava més. De la monetització sorgí la necessitat d'establir un sistema d’equivalència entre monedes i productes.

Exemple: un castell feudal valia 3 cavalls, tenint en compte que el valor de cada cavall eren 30 lliures.

Tot tenia un preu establert. Però això no volia dir necessàriament que circulessin peces de moneda. Per què, seguint l'exemple del castell, es podia comprar un castell amb cavalls i no amb monedes. Però s'havia fet servir el troc (canvi d’un producte per un altre)? En realitat no. Perquè el cavall tenia una referència monetària. Per contra en el troc es feia un intercanvi d’un producte per un altre, això no obstant, el valor de cada objecte era el que satisfeia les necessitats.

A poc a poc la societat s'anava monetaritzant i l'ús de peces de moneda augmentava. La moneda rebaixà el contingut en plata facilitant d'aquesta manera l’intercanvi. La moneda deixava de ser un objecte selectiu, abans en mans dels magnats. A partir d'aquest moment la moneda s'utilitzava per a l’adquisició de béns comuns.

Trobem moltes referències documentals al segle XII de la utilització de diners per a la compra de pa i vi. Això volia dir que el seu ús s’havia generalitzat. El sistema monetari consistia en el fet que només hi havia una moneda circulant, el Denarius (en català Diner, d'època carolíngia).

Quan s’utilitzava en grans quantitats s’utilitzava un múltiple del diner, el Sou. Un sou equivalia a 12 diners. El sou era la moneda de compte, no era una moneda circulant, era com dir 100 cèntims = 1 euro. Encara hi havia un altre múltiple per sobre del sou, la lliura. L'equivalència era 1 lliura = 20 sous.

Per què es podia rebaixar el contingut de la moneda? Cap al darrer terç del segle XII es descobreixen noves mines de plata. Això va fer incrementar la massa monetària en circulació. A Gran Bretanya, el preu del blat es va multiplicar per dos i el preu del metall es va reduir a la meitat.

S’observa un ús cada vegada més freqüent del crèdit, que s'utilitzava per adquirir qualsevol cosa. Apareixen els primers préstecs amb interès, que abans del període feudal havien estat molt mal vistos. L’Església era més vulnerable que abans. Apareixia un incipient “mercat dels diners” i també es posaven les bases d’un incipient mercat de la terra (compravenda de la terra).

La terra tenia un domini directe (en termes actuals, la propietat de la terra en mans dels senyors feudals) i un domini útil (el dret de conreu, en mans del pagès). Un senyor venia la terra, però els pagesos també podien vendre el seu domini útil a un altre pagès. El senyor, però, sempre es quedava amb un percentatge de la venda del domini útil.

La nova situació afavoria l'aparició del treball contractat (assalariat). S’utilitzava mà d’obra que era retribuïda en diners, fins i tot en el camp. La societat s’havia monetaritzat gràcies al mercat. L’existència del mercat va ser molt visible a partir que els senyors tenien interès per controlar l’activitat.

Els pagesos havien perdut producció no agrària, perquè quan hi havia especialització, el que produïa una família no era pel consum, sinó per l'intercanvi. Una part de la renda que generava el camp passava a la ciutat.

Aquesta situació generava tot sovint tensions. En zones suburbanes (àrees més properes als camps), s’establien cultius especialitzats, sobretot de productes que les ciutats reclamaven com el vi, l'oli, primeres matèries de tipus industrial, el lli, el cànem... Era un comerç de productes de primera necessitat. En les grans ciutats aquestes àrees es convertien en els centres i eixos principals del comerç internacional. Això era una novetat, ja que durant el segle XIII el comerç que es practicava era de luxe.

El fenomen d’urbanització no era general a tot Europa, hi va haver grans diferències. Les regions més urbanitzades eren les costaneres, tant al nord com del sud d’Europa. La urbanització era força escassa tant al llevant com al ponent.

Al nord i a la mar Bàltica, el comerç estarà dominat per la Hansa Germànica. Al sud del mediterrani, amb les rutes comercials que connectaven amb l’Orient, estava controlat de forma especial per ciutats italianes.

Entre els dos grans pols de comerç internacional, el nord i el sud, hi havia tota una sèrie d'eixos de connexió, que es van fer en dues o tres vies principals. Una primera via de comunicació va ser per la Vall del riu Roine que comunicava les fires de la regió de la Xampanya al segle XII, però com que aquesta via va decaure es va buscar una altra. La segona via va ser pels Alps (Suïssa i Alemanya). Aquesta via va permetre obrir un passadís central.

Cada vegada les ciutats es feien més grans i dependents. Havien de ser contínuament abastides, necessitaven sobretot gra i matèries primeres. Això les feia vulnerables perquè qualsevol tall en el subministrament els hi provocava un autèntic desastre. Les ciutats eren grans nuclis de demanda.

La consolidació de les monarquies feudals

Al segle XI encara no podem parlar d'Estat. Més aviat hi havia una constel·lació de regnes, principats, corones, res-pública, populus, etc., unitats polítiques que van ser la llavor que acabà generant l’Estat. A partir del segle XI es van anar perfilant unes noves formacions polítiques a partir del desmembrament de l’imperi Carolingi, les monarquies de caràcter feudal, que es van enfortint gràcies a:

• L’Església: entitat que donava suport al rei i legitimava el poder del monarca. El rei passava a ser un representant espiritual de Déu a la terra. I a canvi el rei defensava a l’Església i executava les seves ordres.
• El dret, la llei: els juristes de l’època van recuperar el dret comú, preceptes del dret romà com el Codi de Justinià.

Aquests eren els dos grans suports que donaven legitimitat a l’existència de la monarquia. Les monarquies feudals van tendir a articular-se i a fer-se més visibles a mesura que s’identificaven amb una comunitat, la qual passava a ser considerada com a súbdits. Els súbdits admetien l’autoritat del rei. A la vegada, la monarquia també s’identificava amb un espai territorial, cada cop més delimitat. Espai que rebia el nom de Regnum.

Aquesta realitat es concretava en 3 aspectes.

1. Enfortiment de la institució monàrquica, no de la figura del rei, sinó la institució.
2. Formació i articulació de nous òrgans de representació política dels estaments, com les corts o els parlaments. Segons el territori rebien un nom o un altre.
3. Progressiva construcció d’una fiscalitat d’Estat, gràcies a un conjunt de taxes que permetien fer front a les despeses d'aquest Estat.

La nova fiscalitat reial

Tot això comportava un canvi estructural respecte la situació anterior, ja que fins aquest moment els reis depenien de les seves pròpies rendes i no existia una hisenda d'Estat. Amb l'enfortiment de les monarquies i la seva posició dominant dins la societat feudal, els reis van haver de buscar noves fórmules per ingressar recursos dins les estructures fiscals de l'Estat.

Els reis, en la seva recerca de nous recursos, van afegir noves taxes, sense eliminar les que ja pagaven els subjectes fiscals amb anterioritat als senyors feudals. Aquest va ser l'origen de les grans revoltes dels segles XIV i XV.

Els estats feudals més potents eren el Regne de França, el Sacre Imperi Romanogermànic, el Regne d’Anglaterra i els diversos regnes de la península Ibèrica (Castella i Aragó). El sistema de monarquies de l’època moderna té el seu origen a l’edat mitjana, durant els segles XIII-XIV.

Per què es van haver d'incrementar les taxes i cercar noves fonts de finançament?

• A conseqüència de la generalització de la guerra. I també pel fet que els exèrcits es van fer més nombrosos i en molts casos s'havien de contractar els serveis militars d'exèrcits privats de mercenaris (com en el cas de la Gran Companyia Catalana).
• I pel creixement del mateix Estat, que obligava a pagar el sou a més funcionaris i mantenir una burocràcia i un cos diplomàtic potent. L'Estat necessitava més recursos per poder funcionar d’una forma més efectiva.

Els conflictes que afectaven el territori del Regnum, també tenien conseqüències sobre els veïns que hi habitaven. Per això es va crear la defensa del Regnum. La necessitat de defensar el Regne implicava un canvi substancial respecte la situació anterior.

Si el rei tenia la responsabilitat de defensar tot el territori, el rei havia d’obtenir recursos no únicament dels pagesos que vivien a la seva jurisdicció, sinó de tots els llocs que defensava. El primer que havia de fer el rei era demanar permís al senyor feudal (un noble) per tal de fiscalitzar les seves senyories. Això es feia a les Corts, les quals eren convocades pel rei per aquest propòsit (petició del donatiu, dit també subsidi). En aquestes Corts, el rei demanava als tres braços el donatiu o subsidi. La noblesa sempre cedia, però a canvi demanava gaudir de més privilegis (com no pagar impostos). El resultat de les Corts sempre era un augment del poder de l’aristocràcia.

La gran perjudicada en el procés de consolidació de les monarquies va ser la pagesia, que ja pagava les rendes feudals als senyors i ara veia com a més a més se li afegia el pagament de noves taxes al rei.

Els capitulars eren els acords que es prenien a les Corts. El procediment de recaptació de tributs implicava la confecció de llistes de contribuents (calia saber a qui s’havia de cobrar el tribut, per això es feien els censos d'habitants anomenats focs). Els fogatges es confeccionaven senyoria per senyoria.

Per dur a terme les tasques de recaptació fiscal calia constituir òrgans burocràtics per poder recaptar els impostos. Originàriament, a Catalunya l’òrgan de recaptació era la Diputació del General, més tard coneguda com a Generalitat. Els funcionaris que anaven a cobrar s’anomenaven “generalitats”. Va arribar un moment on les recaptacions eren tan seguides que els òrgans burocràtics intermitents van haver de convertir-se en permanents. Inicialment, eren uns organismes exclusivament fiscals, però amb el temps van adoptar poder polític. Amb el temps es va anar formant un sistema de taxes que variava molt segons les característiques polítiques, la força del rei, les característiques econòmiques de cada zona...

Conseqüències de la recaptació de tributs:

• La nova tributació se sobreposava a les taxes feudals ja existents i tampoc no s’ha d'oblidar que als segles XIII, XIV i XV hi ha èpoques de crisis, per tant, l'augment de les taxes va provocar moltes revoltes.
• El sector més beneficiat va ser la monarquia, que obtenia recursos que, per una altra banda, no hauria pogut adquirir.
• Per la noblesa també va ser molt beneficiosa, ja que una gran part del pressupost de l'Estat anava dedicat a retribuir els exèrcits privats de mercenaris, formats per la mateixa noblesa.
• També van beneficiar a tota la gent que vivia de l'Estat i en formaven part: els funcionaris que configuraven la burocràcia i l’administració de l’estat (a Catalunya veguers, batlles, entre d'altres).

En aquesta nova situació, les monarquies feudals van sortir enfortides, com també els senyors feudals. La pagesia, sense cap mena de dubte, en va sortir perjudicada.

Les conquestes feudals i la qüestió de les colonitzacions

L'expansió de la cristiandat europea es produí entre els segles XI i XII i va posar les bases de l'hegemonia d’Europa al món. Els orígens de l'expansió cristiana es troben en la Reforma Gregoriana. Arriba un punt en què cristiandat i feudalisme eren la mateixa cosa.

El paper de l’Església va ser fonamental perquè creava el discurs i donava legitimitat al procés de conquesta. El fi justificava els mitjans. A mesura que la projecció militar es projectava en societats no cristianes, la conquesta era legítima. S’havia de convertir els no cristians. La base ideològica era el discurs de l'Església de sotmetiment dels infidels i cristianització dels pagans. L'Església legitima les accions, les quals implicaven l’ús de la violència, ja que només importava l’expansió de la cristiandat. L’Església era el principal avalador del moviment de la Croada, i qui l'executava era l’aristocràcia.

Europa es va expandir per totes les direccions possibles. Aquest procés de creixement comença a finals del segle XI, a partir del discurs del Papa Urbà II (any 1095), que marcà l'inici de la primera Croada. Però s'ha de dir que la primera croada no va ser realment la primera acció d'expansió europea, perquè abans ja hi havia hagut moviments. L’operació de conquesta era més complexa que no pas l’operació militar. En el cas feudal implicava:

• Preparar la host (exèrcit), formar-lo. En funció de l’aportació militar que aportava cadascú hi havia un repartiment previ del territori que suposadament es conqueriria.
• Els setges (operació pròpiament militar), la forma d’atac era la de llançar-se contra els castells i les ciutats. Això implicava rodejar la ciutat, aïllar-la, suprimir els seus subministraments. I si això tenia èxit, procedien a repartir-se el "premi" segons l’acord prèviament pactat.

En conjunt, les tropes feudals van demostrar una superioritat militar que no va ser mai aturada. Els exèrcits feudals creaven una mena de ferotgia anterior a l'atac per tal d’atemorir l’adversari. Els procediments utilitzats variaven segons el destí final dels vençuts.

Procediments de conquesta

La conquesta implicava el sotmetiment de la població autòctona, això no implicava necessàriament haver de portar colons des del lloc d'origen. Al territori ocupat no es va modificar l’ordre social existent, ni els cicles agraris que hi havia. L'estructura social de la població, social i econòmica, es va quedar igual. La submissió es concretà en l’obtenció de tributs, això implicava un risc. Com que no es canviava res i no es portaven colons per ocupar el territori, aquests territoris conquerits van acabar sent recuperats a la llarga. La conquesta que només utilitzava l’acció militar, podia ser una conquesta reversible. Per això tots els territoris ocupats a Terra Santa van ser perduts al cap d'un temps.

Quan la conquesta comportava una colonització exterior no hi havia cap intenció de sotmetre la població autòctona vençuda sinó que l'objectiu era liquidar la població. Alguns els mataven, els altres els feien fora, dividien les famílies, esclavitzaven una gran part de la població... Ho van fer per impossibilitar la reconstrucció de la població autòctona.

El que es feia era una substitució de la població. La colonització és el procés pel qual les poblacions cristianes agafaven població dels seus llocs d'origen i la portaven al nou territori ocupat. Es produïa la transferència de colons. Perquè això es pogués produir va haver-hi uns reclams.

Aquesta era una colonització molt dirigida pel "locator", una persona especialitzada en l’establiment de famílies pageses a l'exterior. Les cartes de població eren uns documents que emetien els senyors feudals per impulsar aquestes colonitzacions. Ens permeten conèixer per escrit com va ser el procés de colonització, quins incentius de terres es donava a tot aquell que anava a conquerir el territori, com també les exempcions fiscals que es facilitaven.

El paisatge agrari dels territoris ocupats va canviar. Hi va haver la substitució d'uns models agraris per uns altres, nous patrons d’organització de la població, viles noves... La transformació va ser radical i es va fer relativament en poc temps. Per aquesta gran transferència de gent, el paper de l’Església també va ser clau perquè imposava:

• Un nou sistema familiar (nuclear), amb famílies més petites i vulnerables.
• Un sistema de transmissió d’herència, el qual tendia cap a la primogenitura, així que tots els fills no hereus havien de marxar del nucli familiar.

En el procés de conquesta hi havia una l'organització eclesiàstica. Quan s'ocupava una ciutat relativament important es convertia en una seu episcopal. Aquest procés de colonització estava molt ben organitzat i estructurat. Les colonitzacions afectaven a tots els sectors socials per igual: l’aristocràcia buscava senyorius i els pagesos (serfs) van a buscar terres per conrear. D’aquests colons, una petita minoria van prosperar, però la gran majoria van fracassar.

El procés de conquesta va afectar un nucli molt gran (territoris de l'antic Imperi Carolingi), el nucli d’Europa.