Les ciutats medievals en el feudalisme i l'expansió comercial

Formació i desenvolupament de les ciutats medievals durant el feudalisme

Durant els primers segles de l'edat mitjana, període que es coneix com a alta edat mitjana, a l'Europa occidental només existien ciutats importants dins els territoris de l'Imperi Bizantí i els territoris musulmans de la península Ibèrica. No va ser fins a la Revolució Feudal quan van aparèixer ciutats de dimensions rellevants a l'àrea europea de les noves monarquies feudals. Malgrat això les ciutats tenien un paper secundari dins les societats feudals.

La ciutat en el període alt-medieval no tenia gaire importància. Durant bona part de la història de l'Imperi Romà, les ciutats eren l'espai central de la vida política, econòmica i social de les poblacions. Després, amb la desaparició de l'Imperi, aquelles mateixes ciutats s'havien buidat de contingut i de població. Sí que van poder mantenir una certa importància les ciutats que eren seus episcopals. Amb tot, es pot dir que les ciutats es trobaven en regressió.

A partir de la segona meitat del segle XII es produí un canvi de tendència: s'iniciava el desenvolupament espectacular del fenomen urbà, que coincidí amb l’etapa d’expansió territorial europea. Dos fenòmens que no es poden separar un de l’altre, que anava en paral·lel al creixement de les monarquies feudals. Era un element més de la feudalització.

Durant el procés d’urbanització d'època feudal es van produir tres fenòmens:

• El creixement del nombre de ciutats. Va ser una època de fundació de molts centres urbans arreu d’Europa, que va tenir lloc sobretot a les noves zones conquerides.
• L'augment la superfície de les ciutats que ja existien i que van poder recuperar la seva vitalitat gràcies al creixement més enllà de les muralles. Eren ciutats binàries, compostes del nucli antic emmurallat que era insuficient i el nucli nou adjacent a l’anterior amb la plaça del mercat, el barri de l’artesanat...
• L'increment del nombre d’habitants. A mesura que es produí aquest creixement de població, les ciutats anaven adquirint una fisonomia institucional més forta. Reivindicaven més poder als senyors feudals i la monarquia. L'oligarquia de les ciutats aconseguí controlar el poder local.

Però el creixement de les ciutats va ser només producte d’un creixement demogràfic? És molt difícil d'afirmar. Les fonts indirectes indiquen que sí que es produí un creixement demogràfic, però en quina mesura, no se sap.

El que sí que sabem és que el creixement del nombre d’habitants va ser conseqüència del desplaçament de persones del camp a la ciutat. La ciutat es convertí en un reclam. Reclam a una població rural vinguda d’un radi molt proper a la ciutat. A mesura que aquest radi era més llunyà, el procés migratori no era tan actiu.

Com eren les ciutats medievals?

Les ciutats es van desenvolupar enmig d'una societat majoritàriament agrària on la major part de la població vivia al camp. Les ciutats van patir molt aviat una aglomeració demogràfica rellevant. Als seus nuclis es concentrava molta gent, amb una densitat molt més elevada que en el món rural. Com a característiques topogràfiques i urbanístiques podem dir que les ciutats medievals se situaven a les cruïlles dels camins principals o als ports marítims o fluvials.

Els ports marítims o els camins eren espais aptes per ubicar-hi ciutats. I les ciutats estaven emmurallades (murs que tanquen la ciutat). De vegades les muralles eren les mateixes cases amb les façanes que donaven fora la ciutat que actuaven com aïllant de l'enemic exterior.

Quins edificis singulars i comuns hi havia a les ciutats medievals?

Els cinc elements que no podien faltar en una ciutat eren:

• L'església o catedral.
• La casa de la vila.
• La plaça del mercat.
• El castell.
• La muralla.

De tot el conjunt d'elements, la muralla era el més característic, perquè definia el perímetre i la morfologia interna de la ciutat. L’element central era la plaça del mercat. La ciutat obligava a crear burgs a fora, a extramurs.

L'organització juridicopolítica pròpia de la ciutat

A la ciutat feudal existia una organització juridicopolítica pròpia. Les ciutats estaven dins de districtes feudals comuns. Hi va haver una tendència al fet que les ciutats anaven adquirint més autonomia dins l'espai feudal, creant-se uns codis normatius propis. Aquests furs eren bastant normals a les ciutats medievals. Regulaven la vida social i orgànica.

Les ciutats es van dotar d’unes institucions que estaven controlades per les persones que formaven part de les oligarquies urbanes:

• Mercaders.
• Mestres d'oficis.
• Artesans.
• Persones del món financer.

Les ciutats tenien dues institucions de govern bàsiques:

• L’òrgan executiu o de govern (els cònsols, els regidors).
• Les assemblees, consells o senat, que reflectien la jerarquització urbana (parlament local).

Les viles franques eren aquelles que havien rebut algun privilegi per part del rei (certes excepcions fiscals, per exemple).

Les ciutats medievals dins el món feudal

Què representaven les ciutats dins del món agrari feudal? Les ciutats eren illes dins d'un món majoritàriament agrari, on van aflorar activitats  no-agràries com per exemple les activitats artesanals. El tèxtil sobresortia per sobre les altres activitats productives. També hi destacava l'activitat comercial, on destacaven per sobre de tot els mercats setmanals.

A Catalunya a partir del segle XI trobem una gran presència de mercats d’abast comarcal, que configuraven un tipus de vila que capitalitzava l’activitat econòmica dels seus voltants (els camps de l'entorn).

A la ciutat també hi destacaven les activitats del sector serveis: banca, finances, activitats relacionades amb l'Església... A les ciutats més grans l’agricultura perdia importància a favor dels sectors productius artesanals i comercials. L’activitat comercial i de serveis adquiria més importància a les ciutats més grans, eren ciutats comercials importants amb bones comunicacions i amb importants ports.

Teories historiogràfiques al voltant de les ciutats medievals

Una primera teoria situa la ciutat com a continuïtat d'època clàssica. Una segona tesi afirma que la ciutat medieval és de nova formació.

L'historiador belga Henri Pirenne defensava la teoria de la urbanització de les ciutats a partir d'un nucli comercial. Segons Pirenne la presència dels musulmans al Mediterrani havia trencat els circuits comercials existents en tota l'època clàssica fins al segle VIII amb l'expansió musulmana. El comerç entre els segles VIII-XII va estar controlat pels musulmans.

Per Pirenne, el fet que els feudals no controlessin aquest comerç no volia dir que no hi hagués comerç, però Pirenne observà que es produí un desplaçament en les rutes del comerç cap al nord d’Europa, que es convertí en una zona comercial molt important. La demanda es creava quan hi havia diners per gastar i al nord d'Europa era una zona en expansió. A la zona del Mediterrani hi havia menys activitat mercantil perquè la situació havia canviat.

Però Pirenne no havia valorat prou el paper de l’artesania a les ciutats del Mediterrani. Pirenne pensava que el renaixement de l’activitat comercial es devia només al comerç a llarga distància. I per Pirenne el comerç, com activitat externa, no formava part de l’entramat feudal. El comerç seria, segons la seva visió, un element erosiu de l’ordre feudal. Seguint aquesta teoria la ciutat era un element no-feudal.

Hi ha una línia historiogràfica que defensa que a la ciutat s’estava posant la llavor que eliminaria el feudalisme uns segles més tards.

Al contrari, l'historiador britànic Rodney Hilton defensava que la ciutat medieval estava plenament integrada a l’ordre feudal per l'interès senyorial en potenciar el creixement i la fundació de ciutats. Per Hilton la ciutat capitalitzava el nucli de poder i comptava amb una marcada jerarquització (artesanat enfront de grans comerciants). Hi havia una clara separació entre productors i venedors i una subordinació dels productors envers els comerciants. Els que acabaven acaparant la riquesa eren els comerciants, que no reinvertien els guanys en l’activitat productiva ni en la seva estructura. No hi ha un procés d’inversió. Aquests senyors es dedicaven a la usura, els préstecs o eren rendistes (actuaven com a senyors feudals).

Un segon element per reafirmar la teoria de Hilton és la conflictivitat urbana. La lluita de la mateixa ciutat en contra dels senyors feudals.

La ciutat medieval dins l’ordre feudal no era un producte exterior al feudalisme sinó que era un instrument de la mateixa evolució del feudalisme. No es pot parlar d’un xoc d’interessos entre la noblesa feudal i l’oligarquia feudal (formada per rendistes, els prestadors i el món de les finances en general). Els senyors feudals es beneficiaven del comerç local. Molts burgesos adquirien drets, s’ennoblien. Tots plegats constituïen una oligarquia.

Procedència del Patriciat urbà (la burgesia)

El patriciat urbà es va formar a través de l'arribada a la ciutat d'oficials feudals i terratinents i cavallers o fadristerns de llinatges intermedis (castlans, cavallers...). Aquestes persones estaven disposades a fer qualsevol mena d’activitat per millorar la seva situació.

Les ciutats eren un centre d’atracció per a tothom. Els senyors feudals fins i tot hi vivien algunes temporades. La ciutat era un important centre de consum com a nucli de demanda de productes de luxe. Per això les ciutats es van integrar a les rutes del gran comerç, en especial d'articles de luxe, espècies, teixits costosos, pells, joies...

A partir del segle XIII sí que hi va haver un gran increment de productes bàsics. Necessitat de blat, ferro, llana. La connexió entre aquest espai feudal és claríssima. La vitalitat del comerç depenia del consum feudal: el pagès pagava la renda al senyor feudal, que amb ella podia comprar productes de luxe. Aquest circuit donà lloc al comerç.

La vitalitat del comerç feudal depenia de la capacitat dels senyors d’acaparar rendes: clau de volta del sistema feudal.

Activitats econòmiques a l’entorn urbà

L'artesanat

L'artesanat no havia deixat de ser una activitat important en cap moment. La diferència estava en el fet que durant l'alta edat mitjana s’havia deixat de fer per part d’especialistes i estava molt dispers en el territori.

L’artesania la feien les mateixes famílies pageses. Però amb el creixement urbà i el nou sistema econòmic feudal, era necessari que aquesta activitat fos realitzada per especialistes. Durant el període feudal es produí la tendència a la centralització de l'activitat a la ciutat.

Es produí un doble canvi en la manera d’organitzar la producció: ara estava feta per professionals i centrada en uns determinats nuclis.

Existien diverses grans àrees de la producció tèxtil: al nord d’Itàlia (Toscana) i als Països Baixos. Per què calia centralitzar la producció? Per acostar la producció al comprador, per facilitar la captació de matèries primeres i per la distribució. Tenim informació històrica de l’artesanat urbà gràcies a les referències documentals dels gremis.

Els gremis eren una forma d’organitzar la producció artesanal. El gremi era una agrupació d’artesans d’un mateix ofici, sobretot en el marc d’una ciutat. Concentrats en un mateix carrer. Estaven sota la protecció d’un sant patró.

Característiques de la producció gremial:

• Nivell tècnic escàs.
• Feina molt manual.
• Unitats de producció molt petites.
• Escassa divisió del treball.
• Molt jerarquitzada: mestre, oficial, aprenent.
• Existència d’una massa treballadora important.
• No hi ha possibilitat que la producció artesanal es fes al marge d’un gremi. El gremi ho controlava tot.

El sector més important era el tèxtil, sobretot el de la llama. La producció de seda fins i tot es va fer a Itàlia i Bizanci. Hi havia gran capacitat per part de la ciutat per poder atreure aquesta activitat artesanal.

El comerç

El comerç va tendir a centralitzar-se als centres urbans. Abans de l'època feudal existia el comerç del troc (de l'intercanvi), amb uns àmbits locals o comarcals. Funcionava a través de l'intercanvi. Molt difícil de documentar.

Amb el període de la feudalització apareixen les primeres referències escrites al comerç. Els senyors feudals autoritzaven la pràctica del mercat. Ho sabem perquè s'establien una sèrie de taxes que gravaven aquesta activitat. Fins que els senyors no controlaven l'activitat nosaltres no tenim notícies.

Per altra banda, trobem el comerç de llarga distància, internacional. El Mediterrani es convertí en una gran àrea comercial. Aquest comerç no havia estat absent en el passat. El feien jueus i musulmans. Un dels principals grups protagonistes del comerç internacional eren els Radhanites (jueus que van dominar les rutes comercials entre el 600 i l'any 1000). A partir dels segles XII i XIII el comerç era realitzat per mercaders feudals. La importància del comerç depenia de la demanda de productes de luxe. El comerç començava a donar rendiment en el moment de la feudalització.

Les ciutats que van esdevenir pioneres van ser:

• Gènova i Pisa (rutes cap a la península Ibèrica i Àfrica).
• Venècia (rutes cap a l’Orient, on el negoci era més rendible).

Un domini comercial fet a base de la força i la violència. El desplaçament dels mercaders musulmans es va fer per la força. Activitat amb molt poques experiències contrastades. Era un comerç que s’anava fent molt lentament. Davant l’absència d’informacions, la Corona d'Aragó va instaurar els alfòndecs, precedent dels consultats de mar. Eren unes places comercials en una ciutat a l’estranger.

Al segle XI es produí la substitució els mercaders musulmans pels cristians. El volum comercial era molt petit per al moment. A poc a poc es va anar consolidant aquest comerç. Qui el va consolidar van ser les ciutats d’Itàlia.

El comerç venecià va tenir molta capacitat d’influència, sobretot a partir de la quarta croada. Comerç cada vegada més efectiu, a la conca mediterrània, però que necessitava una sèrie de mitjans tècnics: millors veles, l'ampliació de la càrrega dels vaixells, la creació d'instruments financers i comercials, la formalització de contractes comercials (la Commenda).

De la paraula "Commenda" prové el terme comanda, entès com un contracte d’execució d’una activitat comercial. Es van formalitzar societats mercantils. També trobem l'existència de l'ús de xecs. Un viatge a Orient podia durar un any. Tenia molts riscos. Justament pel seu risc elevat els productes tenien un preu molt alt. Es pagava el cost de l’operació, les dificultats.

A mesura que l’activitat mercantil va ser més activa es necessitava un instrument útil: la moneda. Però encara era més pràctic el xec i les lletres de canvi, documents que permetien el canvi de moneda. Eren un ordre de pagament. Treballaven amb marges de benefici. La lletra de canvi permetia l’especulació, era com un precursor de la borsa de valors. A la llarga va ser utilitzat com un instrument especulatiu.

Aquest comerç, cada vegada més complex, necessitava unes normes, un reglament per fer-lo funcionar de forma legal. Un dels més interessants, a partir del segle XIII, va ser el Llibre del Consolat de Mar de Barcelona. Ho regulava pràcticament tot. Era un codi obert, on es podien anar afegint nous apartats.

Principals àrees comercials a l'Europa occidental

El Mediterrani

Circuit marítim amb una ciutat que es convertí en la gran zona del mercat: Constantinoble, que feia de nexe entre l’occident i orient. L’orient era el principi i el fi de tot negoci. La porta d’orient era Constantinoble. La major part dels productes d’objecte de consum venien d’orient. Àrea on el comerç era de poc volum, però generava molt negoci.

Mar del Nord i mar Bàltic

Al Mar del Nord i el Bàltic s'organitzà l'anomenada "Lliga Hanseàtica" o "Hansa germànica". Agrupava les ciutats i els mercaders de tot aquest àmbit, amb l’objectiu d’homogeneïtzar i agilitzar les seves relacions, per actuar conjuntament davant les diferències polítiques i culturals que hi havia. Va variar contínuament al llarg de la història. Constantment evolucionava amb els seus reglaments. No va haver-hi mai una centralitat administrativa. La fundació de La Hansa estigué molt relacionada amb la fundació de la ciutat alemanya de Lúbeck, cap a mitjan segle XII. Aquesta ciutat va exercir el lideratge central. Al seu voltant va aplegar ciutats marítimes i fluvials.

Xarxa urbana important. La Hansa estava formada per 70 ciutats i tenia 200 ciutats més amb alguna mena de vincles.

Ciutats terminals: “Contorius Hanseàtics”. Ciutats que es convertien en receptores dels productes que venien de llocs més llunyans i després els redistribuïen per tota la Hansa. Eren ciutats terminals Bergen, Nordorod (Rússia), Londres i Bruges.

Quins articles es comerciaven? Majoritàriament, eren primeres matèries i articles de més volum: mel, pell, pesca salada, sal, vi de Bordeus. Molt més volum de mercaderies, però el marge comercial no era el mateix. La importància de la Hansa queda palesa perquè fins i tot tenia un cos diplomàtic, una flota naval de guerra molt important i perquè van arribar a plantejar bloquejos marítims.

La Xampanya

Aquesta àrea comercial feia de nexe entre l’àrea mercantil del nord i la del Mediterrani. A finals del segle X comencen a tenir un cert relleu. I a finals del segle XIII comencen a decaure.

Les fires de la Xampanya se celebraven a: Robiens, Bar-Sur-Avee / Magng-Sur-Mane i Provins. Tot l’any anaven fent fires. Això els hi donava una vitalitat extraordinària.

Factors de tipus geogràfic: bon clima, bona producció de cereals i vinya, centre d’una gran xarxa fluvial (Royne i Mosal, que afavoria les bones comunicacions). Era una zona bastant tranquil·la, sense conflictes amb la monarquia. Una fira podia durar de 25 a 30 dies. Quatre setmanes que es repartien sempre de la següent manera: la primera setmana estava dedicada al tèxtil. La segona setmana als productes alimentaris. La tercera setmana al bestiar. I la quarta setmana es dedicava a realitzar les gestions en general: pagaments, contractes, etc.

Per què va decaure aquesta zona a finals del segle XIII? Perquè hi va haver menys interès de la monarquia francesa en mantenir-la, sobretot per l'obertura de l'estret de Gibraltar. Tots aquests factors van obligar a trobar noves rutes comercials: desplaçament de l’activitat comercial cap als passos de Suïssa i a les ciutats alemanyes del sud.