Elliot Fernandez

Historiador i Desenvolupador web

Nazisme: l’ascens al poder a Alemanya

L'ascens al poder d'Adolf Hitler a Alemanya el 1933 va obrir una nova etapa dominada a Europa pels règims polítics totalitaris.
Elliot Fernández

Elliot Fernández

És llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona (2009) i Màster en Història del Món per la Universitat Pompeu Fabra (2011).

Publicat el 24/11/2020 | Actualitzat el 13/09/2022

Comment Sense comentaris


Índex de continguts:

El 1933 el Nazisme va aconseguir arribar al poder gràcies al col·lapse de la democràcia de Weimar. Adolf Hitler, líder del Partit Nacional-Socialista, va esdevenir el canceller d’Alemanya el 30 de gener del 1933.

La crisi econòmica de 1931 i el col·lapse de la República de Weimar

El 1931 hi havia a Alemanya de la República de Weimar 6 milions de desocupats, el que representava el 30% mà d’obra industrial. Les conseqüències de la crisi econòmica de 1929 originada als Estats Units havien arribat a Alemanya amb força. La crisi de 1929 va acabar amb la primera república democràtica d’Alemanya.

La gent s'alinea fora de Postscheckamt a Berlín per retirar els seus dipòsits el juliol de 1931. La crisi bancària europea del 1931 va contribuir directament a la ruptura de la democràcia a Alemanya.
La gent s’alinea fora de Postscheckamt a Berlín per retirar els seus dipòsits el juliol de 1931. La crisi bancària europea del 1931 va contribuir directament a la ruptura de la democràcia a Alemanya. Font: Spiegel.de

La crisi va posar de manifest els mals de la República:

  • Escàs suport social envers el règim.
  • Augment del sentiment popular cap al greuge del Tractat de Versalles.
  • Situació de greu crisi política i descomposició dels partits que donaven suport a la República.
  • La crisi econòmica és d’abast mundial, també afectà altres països europeus, però Alemanya va ser el país més afectat per la dependència que tenia dels préstecs nord-americans amb característiques especials com la clàusula de retirada immediata si la situació empitjorava i hi havia situació de risc. Això va passar amb la crisi americana. Va repercutir a Alemanya d’una manera particular. Incapacitat dels governs alemanys per a plantar cara a la crisi.
Producció industrial a Alemanya, 1930-34 (Font: World Economic Forum)
Producció industrial a Alemanya, 1930-34 (Font: World Economic Forum)
Nota: la zona ombrejada indica el període de la crisi bancària de 1931, des del començament dels problemes a l’Austrian Creditanstalt fins a la fusió entre Danatbank i Dresdner Bank. Les línies verticals blaves mostren: (A) els problemes inicials a Austrian Creditanstalt (maig de 1931), (B) les irregularitats comptables de Nordwolle descobertes i la moratòria Hoover establerta (juny de 1931), (C) el fracàs de Danatbank i els següents dies festius (juliol de 1931), i (D) fusió forçada de Danatbank i Dresdner Bank.

El govern del socialdemòcrata Hermann Müller va reaccionar com el govern anglès de MacDonald, pensant que era una crisi conjuntural i que el mercat per si mateix ho superaria. Segons Müller el que s’havia de fer era deixar el sistema econòmic remuntar per si mateix. Posició de positivitat.

Crisi interna de govern. Calia decidir si es reduïen els fons per pagar el subsidi d’atur als desocupats o augmentar la despesa en rearmament. Enfrontament entre Müller i els seus socis. La crisi acabà amb la dissolució del Reichtag i la convocatòria d’eleccions.

Herman Muller
Herman Müller, canceller alemany de l’SPD entre el 28 de juny de 1928 i el 27 de març de 1930.

A les eleccions federals de 1930 el Partit Socialista, tot i resultar el primer partit, va perdre 10 diputats. L’autèntic terratrèmol va ser el resultat dl Partit Nacionalsocialista, que va obtenir 107 diputats i se situà com a 2° partit de la càmera. Objectius del partit nazi:

  • Necessitat d’un programa en positiu que partia de la denúncia de Versalles i reclamava la devolució territorial i del poder perdut.
  • Refundació d’Alemanya com una Alemanya de tots els alemanys, amb Àustria, els sudets i els alemanys de l’URSS.
  • Nova Alemanya amb puresa ètnica, subordinació de tots els no aris. El programa del Mein Kamp.
  • A més volia ser la potència continental. Alemanya necessitava construir el seu propi espai colonial en l’Est.
  • L’objectiu final era establir un nou ordre mundial, jerarquització de la raça, lideratge de la raça ària, un cert acord amb Gran Bretanya (blancs no mestissos) i amb altres races a costa de la derrota dels EUA.
  • El nacionalsocialisme s’havia de convertir en un partit de masses, competir en el terreny electoral.
  • Programa populista: intervenció econòmica, protecció social en el context d’una fèrria dictadura jerarquitzada. El partit havia de jerarquitzar-se.

Contra aquesta proposta de Hitler, Gregor Strasser (membre destacat del partit, assassinat el 1934 durant la Nit dels Ganivets Llargs) va proposar mantenir el nacionalsocialisme com un moviment insurreccional amb la lluita en els carrers, radicalitzant el discurs anticapitalista de petit propietari. No volia un partit jerarquitzat amb un sol cap sinó mantenir el Partit Nacional Socialista amb diferents caps.

La batalla pel lideratge del partit la va guanyar Hitler. El 1929 Hitler no va fer campanya durant la crisi econòmica, sinó que va dir com plantar-li cara i va proposar una solució intervencionista. Va tenir en compte l’experiència de l’ascens de Mussolini i va entrar en contacte amb sectors de la gran indústria: Fritz Thyssen i Hjalmar Schacht, van fer de pont entre Hitler i la banca. Thyssen també va convèncer a l’Associació d’Industrials Alemanys de donar 3 milions de Reichsmarks al Partit Nazi.

Hitler va fer un gran salt endavant a costa dels antics votants del DVP (Partit Popular), la dreta clàssica. En les eleccions del 1930 va avançar l’extrema dreta i el Partit Socialista va retrocedir.

El Nou govern, encapçalat pel canceller de centre Heinrich Brüning continuà amb una política econòmica de Müller: política deflacionista. Conseqüències: 30% d’atur, guerra en els carrers, crisi política, derivació cap a la dreta del Zentrum. Brüning dimití, es van dissoldre les Càmeres i es van convocar noves eleccions el juny de 1932.

Els resultats electorals de les eleccions de juny de 1932 van ser els següents:

  • NSDAP: 230 (el partit Nazi per primera vegada guanya les eleccions, però sense majoria)
  • SPD: 133
  • PD: 89
  • Centre: 75
  • DNVP: 37
  • BVP: 22
  • DVP: 7
  • DDP: 4
  • WP: 2
Nazismo, sesión del Reichstag
Sessió del Reichstag del 12 de setembre de 1932: En el seu lloc, el Canceller del Reich Papen, que vol anunciar la dissolució del Reichstag, de peu a la cantonada superior dreta, el president del Reichstag, Hermann Göring, gira el cap (borrosa pel moviment) a l’altra direcció.

El Partit Nacional Socialista va doblar el nombre d’escons i es va convertir en el primer partit del Reichtag. Hermann Göring va assumir la presidència del Parlament. El partit del Zentrum va girar encara més a la dreta. El nou canceller va ser Franz von Papen. El seu govern no tenia una majoria parlamentària sòlida, perquè Hitler es va negar a participar en cap govern on ell no fos president ell.

Aquest govern es va veure obligat a convocar noves eleccions. El Partit Nacionalsocialista continuà com a primer partit. El Partit Socialista tornà a perdre 10 diputats. Avenç del Partit Comunista.

Les eleccions de novembre de 1932 van donar com a resultat una situació poc definida. Trencament entre socialistes i centristes. El DVP, el Zentrum i el Nacional-Popular ja no sumaven la majoria. L’últim canceller de la República de Weimar abans de Hitler va ser Kurt von Schleicher.

El 1932 també es van celebrar eleccions per escollir nou president de la República. El partit de Centre i l’SPD donaven suport a la candidatura de Paul von Hindenburg (president des de 1925). El partit Nacionalsocialista presentava al seu líder, Adolf Hitler. El tercer candidat era del partit Comunista, Ernst Thälmann. Els resultats de la segona ronda van ser:

  • 53 % Paul von Hindenburg
  • 36,8 % Adolf Hitler
  • 10,2 % Ernst Thälmann

El mariscal Hindenburg va aglutinar el vot nacionalista. Va mantenir una política nacionalista i va acceptar governar Alemanya mitjançant l’article 48 de la Constitució per a situacions d’excepció. (art. 48) Hindemburg menyspreava a Hitler.

Solució acceptada per Hindemburg: govern encapçalat per l’independent Kurt von Schleicher, davant el fracàs de la política per formar una coalició. Alguns volien, davant la situació d’emergència social, un govern social-militar presidit per un consell d’Independència, recolzat en els sindicats i Von Papen. No va prosperar.

Schleicher va presentar la dimissió el 28 de gener de 1933. S’obria una nova crisi política. Solució:

  • Von Papen, proposà al president Hindemburg encarregar formar govern a Hitler.
  • Hitler assumí la cancelleria el 30 de gener de 1933. El nacionalsocialisme arribà al poder. Final de la República de Weimar.

Gener de 1933: Hitler al poder

El primer que fa Hitler un cop arriba a la Cancelleria va ser convocar noves eleccions per a març de 1933 en les quals el control del procés electoral i de la campanya va estar en mans de la nova policia, la Sturmabteilung (SA).

Desfilada de la SA el vespre del 30 de gener de 1933 davant del palau del canceller del Reich a Wilhelmstrasse.
Desfilada de la SA el vespre del 30 de gener de 1933 davant del palau del canceller del Reich a Wilhelmstrasse.

Incident fosc: el 27 de febrer el Reichtag va ser incendiat i es va detenir un sospitós que havia militat en el partit comunista holandès. Hitler convertí la campanya electoral en un plebiscit contra els comunistes que suposadament van incendiar el Reichtag. A les eleccions Hitler va obtenir el 54% de l’electorat. Els socialistes aguanten i els comunistes retrocedeixen. Reforçament del nacionalsocialisme.

Eleccions de març de 1933 (el clima de repressió contra el partit socialdemòcrata fa que no es puguin considerar com a eleccions lliures):

  • NSDAP: 288 (Hitler havia esdevingut Canceller el 30 de gener de 1933)
  • SPD: 120
  • KPD: 81
  • Centre: 74
  • DNVP: 52
  • BVP: 18
  • DDP: 5
  • DVP: 2

Hitler demanà plens poders per a quatre anys. Tots els partits van estar a favor menys els socialistes i els comunistes. S’iniciava el camí cap a la dictadura, règim de partit únic, control policial, jerarquia, política racial. Liquidació de la pluralitat política. Es prohibeix el partit comunista. Judici a Dimitrov, delegat de la Internacional Socialista a Alemanya.

Hitler va aconseguir que el partit Nacional Popular, el Partit d’Estat i el Partit Popular de Baviera s’integressin en el Partit Nacional Socialista. No obtingué que el Zentrum fes el mateix. Von Papen s’integrà en el nacionalsocialisme.

El canceller Hitler pactà amb el nunci del Papa Pius XII la dissolució del partit de Zentrum a canvi d’un Concordat entre govern alemany i el Vaticà que defensava els drets civils dels catòlics.

El règim de terror implantat per Hitler obligava a liquidar l’oposició. Primer es van fer camps de concentració per tancar els comunistes. Els camps de concentració es van fer perquè el sistema de presons estava desbordat. Els presos tenien dues opcions:

  • Presó permanent.
  • Acceptar una “regeneració” fent treballs forçats als camps de concentració a canvi d’una possible posada en llibertat.
  • Llei de juliol del 33, partit únic i càmera consultiva.
  • Depuració del funcionariat, expulsió de jueus i marxistes per llei, se’ls expulsava dels centres d’ensenyament també.
  • Prohibició de matrimonis mixts, es pagaven amb la presó les relacions sexuals mixtes.
  • Repressió massiva dels jueus a partir de 1938 quan l’assassinat de l’ambaixador alemany a París (Nit dels vidres trencats) provocà l’empresonament en massa dels jueus.
  • Dissolució dels sindicats, nazificació dels organismes socials per decret llei, queden excloses les Societats Patronals.
  • Transformació política i social, però no econòmica, la indústria sempre avançava si coincidia amb els interessos de govern.
  • Dissolució del sistema federal, Reichtag. Poder executiu en la cancelleria.
  • Dissolució dels landers i transferència del govern dels landers als càrrecs nacionalsocialistes.

A principis de 1934 ja no existia formalment cap oposició política per a Hitler. Problema: la dissolució interna. Strasser i Röhm recriminaven a Hitler que hagués moderat la seva política a través del pacte amb les indústries i els militars. Aspiraven a la dissolució de l’exèrcit i la seva substitució per milícies nacionals socialistes. Moviment intern, segona revolució socialista.

Entre els dies 30 de juny al 2 de juliol de 1934 Hitler amb el suport de la SS, dirigida per Himmer, van detenir a Römh i l’executaren (Nit dels Ganivets Llargs). També van ajustar els comptes amb Kurt von Schleicher.

Plena consolidació política de Hitler. Havia liquidat a l’oposició interna encara que li faltava una cosa: encara existia institucionalment la República de Weimar i Hindemburg era president amb el suport de l’exèrcit. Hitler esperà i l’agost de 1934 morí Hindemburg.

La mort d’Hindemburg obrí el camí de Hitler per poder-se convertir en el president de la República, a més de canceller. Es va sotmetre a referèndum, amb el resultat d’un 88% a favor del sí.

Amb aquest resultat, Hitler es va convertir en el Cap de l’Estat, del Govern i l’exèrcit. El Führer. Desaparegué la República de Weimar i s’instaurà el III Reich.


Tots els articles del curs:

  • Link Europa i el món colonial a finals del segle XVIII
  • Link Era napoleònica a Europa (1799-1815)
  • Link Congrés de Viena i la Restauració de l’ordre europeu
  • Link Canvis socials i econòmics al segle XIX
  • Link Liberalisme i nacionalisme al segle XIX
  • Link Les revolucions liberals de 1820, 1830 i 1848
  • Link L’expansió del gran capitalisme industrial
  • Link L’Europa de Bismarck i els estats-nació liberals
  • Link Imperialisme i expansió colonial al segle XIX
  • Link La Primera Guerra Mundial (1914-1918)
  • Link Conseqüències de la Primera Guerra Mundial
  • Link El nou mapa territorial de l'Europa d'entreguerres
  • Link Revolució Russa (febrer – octubre de 1917)
  • Link Les democràcies de l’Europa d’entreguerres: Gran Bretanya, França i Alemanya
  • Link Ascens al poder del feixisme a Itàlia el 1922
  • Link Sistema imperial: el Pròxim Orient, l’Índia, el Japó i la Xina
  • Link Estalinisme a l’URSS en l’època d’entreguerres
  • Link Revisió del Tractat de Versalles i la reobertura del conflicte a Europa
  • Link La Segona Guerra Mundial (1939-1945)
  • Link Nazisme: l’ascens al poder a Alemanya
  • Link La Revolució de Novembre de 1918 d’Alemanya
  • Comentaris a "Nazisme: l’ascens al poder a Alemanya"

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

    A l'enviar el formulari es demanen dades com el teu correu i nom que s'emmagatzemen en una galeta perquè no hagis de tornar a completar-los en pròxims enviaments. A l'enviar un formulari has d'acceptar la nostra política de privacitat.
    • Responsable de les dades: Hispano Atlantic Consulting, Ltd.
    • Finalitat: Respondre a sol·licituds de l'formulari.
    • Legitimació: El teu consentiment exprés.
    • Destinatari: Hispano Atlantic Consulting, Ltd. (dades emmagatzemades en la base de dades del web).
    • Drets: Tens dret a l'accés, rectificació, supressió, limitació, portabilitat i oblit de les seves dades.
    %d bloggers like this:
    Secured By miniOrange