[Llibre] Nosaltres, els comunistes catalans
L'historiador Josep Puigsech a “Nosaltres, els comunistes catalans” s'endinsa a la història del que fou el partit polític més important durant la Guerra Civil a Catalunya. Una obra, en paraules de Borja de Riquer, que era necessària per completar un buit històric crucial que existia fins al moment perquè permet aclarir moltes de les coses que no es coneixien prou bé sobre el procés de formació del PSUC, el seu funcionament i les seves relacions amb la Internacional Comunista.
Gràcies al treball de recerca de Josep Puigsech de la documentació inèdita dipositada als arxius de l'URSS (fins a l'any 1999 es coneixia com a Centre Rus d'Estudi i Conservació de la Documentació de la Història Contemporània de Moscou i que ara forma part del Russian State Archive of Socio-Political History) l'autor ha pogut desmentir mites historiogràfics com els que assimilaven el PSUC amb un partit comunista o els que afirmaven la plena submissió del PSUC a la Internacional Comunista, fet que no és així fins ben entrat 1938.
El PSUC fou el resultat de la fusió de quatre organitzacions polítiques de l'àmbit marxista català: PCP, PCC, PSOE i USC. Era una fusió de comunistes i socialistes. Aparentment, els quatre partits que constituent el PSUC no tenien gaires punts en comú: el PCP era una barreja de nacionalisme català radical i marxisme, que cada cop s'identificava més amb l'URSS, el PCC era el partit dels estalinistes catalans, submís a les directrius del PCE, la USC era la gran organització del socialisme català, que es movia en un grau intermedi entre moderantisme i radicalisme i la FC del PSOE s'anava aproximant al socialisme més radicalitzat però sense tenir gaires simpaties pel factor nacional català.
Al manifest funcional del “Partit Únic del Proletariat” es posa de manifest la simpatia cap a la Internacional Comunista. En canvi, no es deia res de l'adhesió formal del Partit Únic del Proletariat a la Internacional Comunista, ja que la intenció inicial del Comitè d'Enllaç dels quatre partits era crear un partit que no fos pròpiament comunista. El partit era concebut com un partit suma de socialistes i comunistes, en el qual havia de prevaler l'equilibri entre aquestes dues branques del marxisme català. A més el sector procedent del món socialista mantenia reticències a adherir-se a la Comintern.
Per què a partir de juliol de 1936 el PSUC afirma identificar-se amb la Internacional Comunista? Per la necessitat de supervivència del PSUC. L'adhesió a la III Internacional permetia legitimar el caràcter i la idiosincràsia del nou partit. Però el motiu principal d'aquesta identificació fou la coincidència que existí entre el mateix PSUC i la Internacional Comunista a l'hora de caracteritzar la lluita antifeixista i la Guerra Civil Espanyola.
La historiografia ha tendit a considerar que la Internacional Comunista estava al darrere del naixement del PSUC. Segons aquesta interpretació el PSUC seria el resultat del VII Congrés de la Internacional Comunista i tindria la benedicció oficiosa de l'hongarès Erno Zinger, delegat de la Comintern a Catalunya. Puigsech demostra amb la documentació soviètica que ni la Internacional Comunista ni el PCE no donaren suport al naixement del PSUC el juliol de 1936. En un informe de la Comintern s'apostava per la fusió PSOE-PCE, però es considerava que la fusió no s'havia de dur a terme immediatament. Pel cas català s'avalava el procés d'unificació, però aquesta fusió no s'havia de portar a terme immediatament perquè la situació encara no estava prou madura. Els quatre partits que formarien el PSUC no feren cas d'aquesta declaració d'intencions i un mes i escaig després, el 24 de juliol, es fusionaren en un partit únic. S'havia fet sense l'autorització ni el beneplàcit de Moscou.
A partir d'aquí les relacions amb la Internacional Comunista en una primera etapa mai foren bones. A Moscou li preocupava molt el caràcter intern del partit i la presència en igualtat de condicions dels socialistes. A més no podien permetre que el PSUC actués de forma independent respecte el PCE. Si es volia transformar el PSUC en un partit comunista, fidel a l'esperit i a l'essència de la Internacional Comunista, era necessari posar en pràctica el treball de purificació ideològica dels seus membres. La Internacional Comunista tenia suficients elements per a tenir notables reticències i desconfiances cap al PSUC, totes amb el nexe comú de considerar que no era un partit comunista.
Malgrat que fins als Fets de Maig de 1937 el PSUC va actuar i funcionar orgànicament com un partit independent, a partir de febrer/març de 1937 ja es començava a intuir que aquesta independència havia arribat a la fase final. Arran dels Fets de Maig s'inicià una nova etapa decisiva en les relacions del PSUC amb la Internacional Comunista i el PCE. La liquidació de la quasi independència de Catalunya va dibuixar un context favorable als interessos de la Internacional Comunista i del PCE per regularitzar la situació, és a dir, per enfortir i incrementar les relacions amb el PSUC, ja que els mecanismes per controlar i modelar aquest partit ara no topaven amb aquell obstacle. Però el PSUC hagué de pagar un peatge: la Internacional Comunista li exigí la conversió immeditada de partit unificat en partit comunista i encara que aquesta conversió no arribà a fer-se efectiva, es va començar a erosionar el seu origen com a partit unificat. D'altra banda, s'anà incrementant progressivament la dependència del PSUC respecte del PCE.
El febrer de 1938 Joan Comorera, secretari general del PSUC, viatjà a Moscou per tal de passar comptes de la seva pròpia actuació i de la del seu partit. Aquest organisme internacional volia posar punt final a l'excepcionalitat que suposava el PSUC en les files del moviment comunista internacional que dirigia: s'havia d'acabar amb el caràcter unificat del PSUC i passar a ser un partit comunista, filial del PCE a Catalunya, sota control de la Internacional Comunista. Comorera acceptà la conversió immediata del PSUC com a partit comunista, però a canvi aconseguí evitar que el PSUC es convertís en la filial del PCE a Catalunya, alhora que es guanyà la confiança personal de la direcció de la Internacional Comunista.
En tornar Comorera a Catalunya el 23 de març de 1938 s'iniciava el procés de conversió del PSUC en un partit comunista. D'una banda, s'anava incrementant la presència numèrica i el control de membres del PCE en els llocs de direcció del PSUC i en la mesura que era possible s'allunyava dels llocs de direcció del PSUC els membres del partit que no estiguessin d'acord amb la conversió en partit comunista. El PCE reconeixia que estava aconseguint incrementar la influència sobre el PSUC. Havia col·locat dins el PSUC bona part dels militants del PCE refugiats a Catalunya. Aquesta era una de les causes del creixement numèric del PSUC, que arribava fins als 75.000 afiliats.
A més de les relacions del PSUC amb la Internacional Comunista Puigsech analitza l'estructura interna del PSUC i les seves relacions amb les organitzacions de base. El PSUC apostà pel centralisme democràtic per articular, enllaçar i interrelacionar tota l'estructura interna del PSUC. El PSUC havia de ser un partit de quadres dirigents i era inviable l'existència de fraccions o grups dins el partit. Internament, s'estructurava com un partit comunista clàssic, però realment l'estructura del PSUC no era pas la d'un partit comunista. El PSUC adoptà el centralisme democràtic com a forma per dotar el partit de consistència, cohesió i disciplina. Els sectors procedents de la USC i el PCC eren l'eix del nou partit.
Coincidint amb l'inici de la conversió del PSUC com a partit comunista entre l'abril i el juny de 1938 es portaren a terme un conjunt de purificacions com a resultat d'accions d'indisciplina. La novetat era que les purificacions afectaren quadres amb càrrecs importants en l'àmbit local. Ara es feia neteja dels militants que no s'adequaven a la conversió del PSUC en un partit comunista. El centralisme democràtic esdevenia fonamental per vertebrar el PSUC com a partit comunista, en la mesura que aquest era el principi clàssic sota el qual es regien els partits de la Internacional Comunista. El PSUC esdevenia cada dia més monolític. S'arribava el febrer de 1939 havent aconseguit la unificació orgànica i havent començat la ideològica. El paper jugat per la Internacional Comunista havia estat decisiu en l'inici de la unificació ideològica del partit. No fou fins a l'exili que s'assolí la definitiva unificació ideològica del PSUC.
El nucli fonamental d'organització del PSUC era la cèl·lula, concebuda com l'òrgan primari col·lectiu a escala municipal, a partir de la qual s'articulaven la resta d'òrgans del partit. Per sobre hi havia el Comitè de Radi o Comitè Local, que s'encarregava de la direcció del partit a escala local, seguidament dels Comitès Comarcals integrats per les seccions locals del PSUC de cada comarca catalana. Per sobre hi havia el Comitè de Vegueria, i finalment es trobaven els òrgans de direcció del partit.
El PSUC era un partit en construcció. El 1937 es reconeixia que calia incrementar el nombre de militants i fer-ho bàsicament mitjançant l'ingrés d'obrers industrials i combatents del front; millorar la vertebració i el funcionament dels organismes locals i comarcals; enfortir la política de formació i capacitació de quadres; potenciar la incidència del partit en les organitzacions de masses i augmentar els ingressos econòmics a través de les contribucions dels militants.
El PSUC fou el partit que experimentà un creixement més ràpid durant la guerra civil: passà de 5.000 a 90.000 militants a finals de 1938. Gràcies a l'informe de Joan Comorera de 20 de febrer de 1938 sabem que el PSUC naixia amb uns 5.000 o 6.000 militants i reconeix que la USC i el PCC n'aportaven el nombre més gran. Les causes del seu creixement són diverses. D'entrada les propostes del PSUC sobre la guerra i la revolució que sintonitzaven amb els interessos de bona part de la població catalana, especialment els petits propietaris i els camperols. L'atracció de les propostes sobre la guerra i la revolució fou especialment significativa entre els militants d'ERC perquè connectaven amb els projectes polítics i socials que havia defensat ERC i això feia que un nombre significatiu de militants d'ERC veies el PSUC com la reedició radicalitzada dels projectes d'ERC. L'atracció del PSUC també trobà suports entre les files d'Estat Català, en els sindicats mercantils (CADCI) i en sectors del món comunista i anarquista. El PSUC es confirmava com un partit paraigua, on tenia cabuda militància de diferents procedències polítiques i socials.
El llibre de Josep Puigsech és fruit d'una sèrie d'investigacions als arxius de Moscou i amb documentació inèdita que aporta llum on fins ara hi havia ombres. És una obra accessible per a un públic general interessat a conèixer la història del que fou el partit més important durant la Guerra Civil. A la vegada per al lector especialitzat és una lectura imprescindible per aprofundir en l'anàlisi d'un partit del qual fins al moment no s'havia escrit excessivament massa.
És un llibre escrit des de la distància, amb professionalitat i rigor, sense caure en la nostàlgia ni l'apassionament envers el projecte polític del PSUC. El distanciament temporal en què està escrit permet sostreure'n d'ideologismes i de sentimentalismes.
Ressenya de l'obra de l'historiador Josep Puigsech "Nosaltres, els comunistes catalans" (2001)
Josep Puigsech, Nosaltres, els comunistes catalans. El PSUC i la Internacional Comunista durant la Guerra Civil, Eumo editorial, Vic, 2001.
