La caiguda d'Alfons XIII i la proclamació de la República

El final de la dictadura de Primo de Rivera posà en relleu l'esgotament del règim polític de la Restauració borbònica. La Constitució de 1876 feia anys que estava en desús i tothom era conscient, cap a 1929-1930, que era pràcticament impossible tornar als vells esquemes institucionals. La possible caiguda del rei Alfons XIII, el 1930, començava a ser una realitat palpable. Finalment, l'any 1931 es va dur a terme la proclamació de la República.

El compromís de la Lliga Regionalista amb la monarquia borbònica

La dictadura de Primo de Rivera havia liquidat el 1923 el sistema del turno pacífico entre els liberals i conservadors (bàsicament perquè ja no s'hi van celebrar més eleccions a partir d'aquell moment). Els sis anys de la dictadura havien estat letals per als partits polítics dinàstics. Al gener-febrer de 1930 tothom era conscient que era impossible recuperar el vell sistema de la Restauració. El primer que ho sabia era el mateix rei.

Què va fer el monarca després de la dimissió de Primo de Rivera? Tornar a confiar en un militar de la seva confiança per ocupar la presidència del Govern: Dámaso Berenguer (febrer de 1930). Berenguer tenia l'objectiu de guanyar temps perquè la monarquia pogués reorganitzar el sistema.

A Catalunya, el 1930, la Lliga es "descongela". Tornava a la vida pública i ràpidament prengué de nou protagonisme. L'obstacle anterior de la Lliga, els liberals i els conservadors, ja no hi eren. Això permetia a la Lliga tenir via lliure per participar en la política espanyola. La Lliga pretenia salvar la monarquia a canvi de l'autonomia i decidí jugar la carta monàrquica. En el fons la Lliga, pel seu instint conservador, tenia por a la revolució. La Lliga no va ser mai un partit favorable a la monarquia. Per a ells la forma del règim era un factor secundari. Cambó, el 1930, creia que la continuïtat de la monarquia era la millor barrera contra la revolució.

El que li feia pànic a Francesc Cambó era que la caiguda de la monarquia facilités la instauració d'una república dèbil que al cap de poc no pogués impedir l'esclat d'una revolució social.

El suport de la Lliga de Cambó a la monarquia va tenir molts costos pel partit. Donar suport a la monarquia en aquell moment suposava donar suport a un rei i un sistema polític que no comptava amb cap complicitat a Catalunya ni entre bona part de la societat espanyola. La Lliga assumia un cost molt alt que provocà un gran desprestigi de la Lliga a Catalunya. Al mes de febrer de 1931 el rei demanà a Dámaso Berenguer que plegués.

Amb la intenció de reinstaurar el règim constitucional anterior a la dictadura, el nou president del Govern, l'almirall Aznar, convocà eleccions municipals pel 12 d'abril de 1931. El govern d'Aznar restablí les garanties constitucionals. Era un govern format pel bo i millor de la classe política monàrquica, amb participació de la Lliga (Joan Ventosa era ministre).

Al cap de poques setmanes es presentava a Madrid un nou partit espanyol, el Partido de Centro Constitucional, partit creat per la Lliga. La idea era crear de nou dos grans partits espanyols (conservador i liberal). El Centro Constitucional seria el partit conservador.

La reorganització de l'espai republicà catalanista i les relacions amb el republicanisme espanyol. Pacte de Sant Sebastià (1930) i la unió dels republicans catalans

L'any 1930 els sentiments republicans i catalanistes eren més intensos que mai. El problema era que el sentiment republicà catalanista estava absolutament desvertebrat, sense organitzacions polítiques fortes i cohesionades. Fora de Barcelona hi havia una gran quantitat d'ateneus, centres socials, corals d'àmbit catalanista. Eren grups vius però desconnectats els uns dels altres.
A Barcelona hi havia aquestes sigles polítiques:

• Acció Catalana (escissió de la Lliga). El 1929 s'escindeix un grup liderat per Antoni Rovira i Virgili i formà Acció Republicana Catalana.
• Partit Republicà Català (Lluís Companys).
• Estat Català (Francesc Macià).
• El grup de L'Opinió, setmanari creat el 1928 catalanista i d'esquerres. Espai transversal on escrivia tota mena de gent i amb tota mena de temes: catalanisme, republicanisme, laïcisme, federalisme, socialisme.
• Unió Socialista de Catalunya.
• Bloc Obrer i Camperol.

El 1930 hi va haver nombrosos intents per sumar forces entre els partits republicans catalans. La caiguda de la monarquia només era possible si els partits aconseguien sumar les seves forces. Però això, els intel·lectuals del setmanari de L'Opinió impulsaren la unificació dels republicans.

La trobada entre tots els republicans va requerir temps, en un procés molt lent que trigarà més d'un any. Mentrestant hi havia un altre procés en marxa: coordinar les forces del republicanisme català amb la de la resta de l'Estat espanyol. Per aconseguir això es convocà l'agost de 1930 una reunió de representants republicans a Sant Sebastià (firma del Pacte de Sant Sebastià).

Reunits al Casino del carrer Garibay de Sant Sebastià, seu de la Unión Republicana, i sota la presidència de Fernando Sasiaín, es van reunir representants del republicanisme espanyol clàssic, burgès i laic, de Manuel Azaña i Alejandro Lerreoux, fins al socialisme radical de Marceli Domingo, Álvaro de Albornoz i Ángel Galarza o el sindicalisme de la UGT de Largo Caballero, al regionalisme moderat de Casares Quiroga fins a les opcions federalistes i catalanistes de caràcter progressista (Macià Mallol i Manuel Carrasco i Formiguera d'Acció Republicana i Acció Catalana respectivament) o obertament independentistes (Jaume Aiguader d'Estat Català).

Per la part catalana hi van assistir tres representants: 1 d'Acció Catalana, 1 d'Acció Republicana Catalana i 1 d'Estat Català. Aquests condicionaren el suport català al derrocament del règim a què hi hagués un compromís verbal dels republicans espanyols a dotar Catalunya d'algun tipus d'autonomia. El compromís era elaborar un projecte d'Estatut d'Autonomia.

Què s'havia de fer per derrocar la monarquia?

Els republicans intentaren la via insurreccional, solució molt habitual del segle XIX. Militars republicans espanyols iniciaren una insurrecció. Els dos sindicats majoritaris, CNT i UGT convocarien una vaga general. Els preparatius es van dur a terme de la pitjor forma possible. El 12 de desembre de 1930 era el dia previst per dur a terme la insurrecció, però s'ajornà al dia 15. Els militars que s'aixecaren a Jaca el dia 12 no sabien que la insurrecció s'havia ajornat. La via insurreccional va ser un fracàs. Va fer veure als republicans que potser era més fàcil i legítim que la República nasqués per les urnes.

El règim convocà eleccions municipals pel 12 d'abril de 1931. El Govern considerava que el tipus d'eleccions menys perilloses eren les municipals, perquè tenien menys càrrega política. No van calcular que l'opinió pública espanyola estava decidida a anar a favor, fos l'elecció que fos, convertint-les en un referèndum sobre la continuïtat del règim.

La formació d'Esquerra Republicana

Entre els republicans catalans es va fer evident que calia unir forces, simplificant el mapa polític del país. Amb aquest propòsit es convocà la Conferència d'Esquerres Catalanes, els dies 17, 18 i 19 de març de 1931. Van convidar a representants de la galàxia republicana-catalanista amb la voluntat de crear un nou partit. Els de L'Opinió proposaven el nom de Partit Republicà Socialista de Catalunya. Per alguns així era massa radical i acabà amb Esquerra Republicana de Catalunya, partit nacionalista català, federalista espanyol i socialitzant, que es creà el 19 de març.

ERC es presentà a les eleccions del 12 d'abril. Com que era molt precipitat intentaren pactar amb Acció Catalana, creant una gran alternativa catalanista republicana, però no van accedir. L'únic soci que es va trobar ERC va ser la Unió Socialista de Catalunya. La llista es va presentar amb molta precarietat i urgència. Amb aquesta urgència era impossible redactar un programa electoral. Si aquelles eleccions haguessin estat convencionals, on els electors s'interessessin pel programa electoral dels partits segurament ERC no hauria tret cap regidor.

Però el 1931 se celebraven eleccions després de més de nou anys sense poder votar. La gent votà contra la monarquia. El que una gran part de l'electorat volia sentir eren expressions de rebuig contra la monarquia. La campanya d'ERC va consistir a donar canya a la monarquia i allò era la mena de discurs que gran part de l'electorat volia sentir. Allò no eren unes municipals normals.

Les eleccions d'abril de 1931 i el canvi de règim

Els partits que es van presentar a les eleccions municipals del 12 d'abril a Barcelona van ser:

• La Lliga, defensors de la monarquia.
• Partido Republicano Radical de Lerroux, de centredreta espanyol.
• Acció Catalana, republicanisme moderat.
• ERC+USC, republicanisme exaltat.

ERC va fer una campanya estrident a favor de la República. La marca d'ERC era nova, però darrere hi havia una sèrie de nuclis organitzats a Barcelona i comarques que en la seva concreció com a marca no eren nous. Les persones que representaven ERC no eren uns desconeguts, eren gent que ja feia anys que feia política. ERC es beneficià del capital polític de Macià. Això representava quelcom. A les eleccions del 12 d'abril la participació a Barcelona va arribar al 60%. Barcelona havia elegit l'últim diputat monàrquic el 1901. La sorpresa se l'emportaren ERC quan obtingueren la majoria amb 25 regidors, seguits dels 13 dels Partido Republicano Radical i els 12 de la Lliga.

La victòria republicana va ser general a Catalunya. No estava escrit enlloc que de les eleccions s'hagués de produir un canvi de règim. El 13 d'abril ningú tenia clar que la monarquia cauria. Tothom estava a l'expectativa. El dimarts 14 d'abril la idea inicial era que una delegació d'ERC sortiria en cotxe a Madrid, però no es va executar.

Lluís Companys, escollit com a alcalde de Barcelona, era qui portava el pes de la candidatura per Barcelona. Aparegué en un cafè de la Rambla a quarts d'1 del migdia. En un moment donat Companys els digué als seus seguidors que l'acompanyessin a l'Ajuntament per proclamar la República. Absoluta improvisació de l'operació. A la plaça no hi havia gent encara. La cúpula d'ERC no havia estat consultada per res.

Companys, que era un polític intuïtiu, fa veure a la gent d'ERC que el clima ciutadà estava madur per si algú feia un primer gest de tipus republicà. I si allò succeïa, es desfermaria una dinàmica imparable. En molt poca estona, quan va córrer la notícia de què s'havia proclamat la República, les multituds es llençaren al carrer i comencen a aparèixer banderes republicanes per arreu. La notícia arribà a la seu d'ERC, on hi havia Francesc Macià, que es dirigí ràpidament a la plaça Sant Jaume. Macià li retreu a Companys la seva jugada, però entengué que ja no hi havia marxa enrere possible. La dinàmica era imparable.