Alta Edat Mitjana: societat i alimentació pagesa
L'alta edat mitjana és una convenció de la historiografia europea que fa referència al període comprès entre la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident i l'any 1000. És una etapa de prop de 500 anys d'història, de grans canvis poblacionals i culturals, sovint de caràcter dramàtic, i que tradicionalment s'ha considerat com al «període de les migracions» o l'«edat fosca». Però els historiadors moderns prefereixen no utilitzar aquesta denominació per a evitar els estereotips associats amb aquesta nomenclatura, ja que la realitat mostra unes societats més complexes del que es pensava.
Organització de la producció agrària durant l'alta edat mitjana (segles IX-X)
Pels estudis històrics que s'han portat a terme fins al moment, no se sap molt bé com s’organitzava la producció agrària a les societats europees prefeudals. Això és conseqüència, d'una banda, per la manca de documentació d'aquesta època què faci referència als esdeveniments quotidians de la vida dels pagesos, però també es deu al poc interès que ha despertat entre els historiadors aquesta matèria. La historiografia clàssica ha estat més interessada a estudiar com s'organitzava el poder (història de les classes dirigents).
El problema principal dels historiadors quan han de tractar els esdeveniments d'aquests segles és que els pagesos no han sabut mai escriure ni llegir. Transmetien els seus coneixements amb la pràctica i l'oralitat, de generació en generació. Però no ens van deixar testimonis escrits.
Això no obstant, l'activitat agrícola que desenvolupaven els camperols era la base de l'economia de les societats alt-medievals. Sense la seva feina no funcionava el sistema. I eren ells els únics obligats a pagar impostos.
La gestió dels cultius
Una de les gestions agràries més important que el pagès havia de dur a terme era la distinció entre el terreny culte i l’inculte. La base principal de la producció agrària es trobava en saber guardar les proporcions entre les dues parts (el terreny cultivat i el no cultivat). L'historiador Massimo Montanari va escriure un llibre sobre la importància de l’inculte (espais no conreats) durant l'etapa que ens ocupa.
L’agricultura medieval pot ser descrita com la contínua conquesta i transformació d’espais incultes en espais conreats. Aquest procés arribarà fins a la segona meitat del segle XX. Tot aquest llarg de la història europea es basa en un procés continu de colonització de noves zones conreables, perquè aquesta era l'única forma possible d'augmentar la productivitat agrícola.
La runcatio consistia a transformar una zona de bosc en zona de conreu. Sempre es mostrava interès per preservar l’existència de les zones incultes. Aquestes runcatios formaven part d’un procés molt extens que no culminà fins al segle XX.
Què passava durant l'alta edat mitjana, abans de la Revolució Feudal del segle X, a Europa?
Abans la Revolució Feudal hi havia un gran predomini de l’inculte sobre el culte en les pràctiques pageses. I què s’obtenia de l’inculte (els boscos)? Combustible.
Es feia una pràctica agrícola itinerant, una pràctica molt habitual i freqüent. Consistia a crear una clariana en el bosc, tallant i cremant, sembrant, collint, tornant a sembrar i tornant a collir. Llavors es feia el mateix procés en un altre espai. Aquest desplaçament de les zones de treball no implicava que els grups humans canviessin de residència.
Característiques tècniques de les pràctiques agràries prefeudals
- Generalització d’espais fixos, que provocà un canvi important en les agricultures itinerants.
- Agricultura de baix cost. No requeria utilització de bestiar de treball.
- No s’havia de llaurar el camp. No requeria restituir la fertilitat.
- No hi havia separació entre el culte i l’inculte.
- Predominava la gestió de zones al·lúdiques. Procés de colonització continu sobre espais de conreus fixos.
A partir del segle X en endavant els cultius van quedar fitxats en un mateix terreny, per evitar els problemes de fertilitat, i aprofitar d'alguns avenços tècnics com eren:
- Espai de conreu fix amb reg fluvial. S’havia de dividir l’espai en dos: el conreat i el no conreat. En un espai es practicava el guaret (deixar en repòs una part de la terra). Solució: deixar una banda sense conrear, per restituir la fertilitat. El bestiar es portava a pasturar a les zones sembrades en guaret, per portar energia a la terra, així es produïa una transferència d’energia.
- Esquema de rotació en tres parts. Aquest sistema estava associat a sistemes agraris amb presència considerable de bestiar. Es generalitzà entre els segles XII-XIII.
El Calendari agrícola prefeudal
- Gener i febrer, un senyor s’escalfa a la vora del foc;
- març, podar la vinya;
- abril i maig, llaurar (guaret);
- juny, segar amb dalla;
- juliol, segar;
- agost, batre;
- setembre, verema;
- octubre, recollir els aglans perquè mengin els porcs;
- novembre, matança del porc;
- desembre, menjar.
Aquests calendaris eren comuns a tot Europa. Les escenes fan referència a un rang molt limitat de productes. Aquests cultius no van variar massa al llarg dels segles medievals, resultat d’una pràctica especialitzada. També perquè el mateix sistema feudal, amb la intervenció del senyor, feia que quedessin molt pautades les pràctiques agràries sobre el que es podia o no cultivar i sobre com s’organitzava el conreu.
