Reforma Protestant i Contrareforma

El segle XVI va estar marcat per la divisió religiosa en la cristiandat europea. La Reforma Protestant va fer aflorar rivalitats religioses i polítiques i velles enemistats al Vell Continent.

Segle XVI: religiositat i creences populars

Pràctiques populars: entre la màgia i la bruixeria

Allà on no arribava amb suficient força la religió, la població recorria a la pràctica de tradicions ancestrals entre el paganisme i la religiositat precristiana. Calia donar solucions als problemes de la gent allà on no arribava la religió o la medicina. En aquest context cal distingir entre la màgia blanca (endevinació o filtres amorosos) i màgia negra (maleficis).

• 1450: l'Església associà el dimoni amb la màgia negra i es perseguí la bruixeria com a delicte. El manual Malleus Maleficarum (1486) va ser el tractat més important publicat fins a l'època sobre la persecució de les bruixes al Renaixement. Segons aquest tractat la bruixa, en sotmetre's al poder del dimoni, passaven a ser herètiques.
• En àrees aïllades d'Europa, com els Pirineus i els Alps amb nivell cultural baix i poca presència del cristianisme, hi predominava la pràctica de les supersticions i els ritus pagans.

Durant l'etapa de persecució als heretges, els menys capacitats per defensar-se de les acusacions dels tribunals eclesiàstics van ser els estrats més baixos, les dones, els vells, els nens i els malalts. Les denúncies provenien sobretot d'antipaties personals i greuges i eren una força de ventilar conflictes personals.

Les grans persecucions van coincidir en el temps amb les èpoques de calamitats. Els processos s'utilitzaven com a bocs expiatoris de la sensibilitat col·lectiva.

L'anomenada caça de bruixes per excel·lència es va dur a terme al començament de l'Edat Moderna sobretot a l'Europa Central. Es basaven en la denúncia a supòsits seguidors de l'anomenada ciència de les bruixes. La persecució entre els anys 1450-1750 (amb un màxim entre 1550 i 1650) era només en part una acció eclesiàstica contra l'heretgia, principalment es tractava d'un fenomen d'histèria col·lectiva contra la màgia i la bruixeria, que va convertir la màgia en un delicte i va tenir com a conseqüència recriminacions, denúncies, processos públics en massa i execucions. A Castella el Tribunal de la Inquisició no va instruir processos per bruixeria fins al 1526, perquè majoritàriament fins al 1530 va estar ocupat a perseguir els jueus.

El Parlament de París (1564-1640) confirmà un 10 % de sentències de mort (un total de 1094).

Religiositat popular i escepticisme

La religiositat popular estava basada en la pietat i l'exageració dels sentiments típica de l'època baixmedieval. Contraposició entre el pecat i el temor a la justícia divina. Hi havia una gran omnipresència de la por a la mort, que es conjurava amb ritus cristians viscuts des d'una religiositat més pagana que evangèlica.

Elements característics de la religiositat:

• Atracció per profecies de tipus apocalíptic, visions i miracles.
• Manifestació tràgica de la pietat (record de la Passió de Crist: crucifixos i Via Crucis).
• Temor al purgatori i l’infern darrere la mort (devoció a les relíquies, intercessió especialitzada dels sants, indulgències i ritus de penitència)
• Pràctiques populars que eren compartides pels grups dirigents.

Els monarques Lluís XI de França o Felip II de Castella compartien l'obsessió per l’acumulació d’imatges, relíquies i medalles.

• Segle XVI: poc coneixement i ignorància religiosa (a les fronteres rurals, però també a ciutat). De molt difícil valoració.
• Molts esperits curiosos rebutjaven el dogmatisme i l’escepticisme va créixer. Obertura a totes les fonts del coneixement i interès per la pràctica de l'ocultisme i la tradició hermètica (creences alternatives).
• Astròlegs: a cavall dels dos corrents. Johannes Lichtenberger (Pronosticaciones, 1488): el món, trasbalsat per la conjunció de Saturn, Júpiter; anunci de l’arribada d’un estat d’or, darrere de la desaparició del cap de l’Església.

Els abusos morals i eclesiàstics

La cristiandat era conscient de la necessitat de la reforma de l’Església i de la pràctica religiosa ja des de l'any 1000. Al segle IX hi havia una gran diferència entre les pràctiques dels primers cristians i el seu temps. Entre els segles que separen l'any 1000 i el 1500 aquestes diferències es van fer més grans.

Durant la Baixa Edat Mitjana es van multiplicar les denúncies dels mals de l’Església a tots nivells:

• Clergat secular: a les parròquies els sacerdots no tenien cap preparació i autoritat moral. S'acusava un 20% del clergat en territori dels Habsburg de viure com a seglars (laics) o en concubinat (casats).
• Clergat regular: relaxació del règim de vida fixat a les regles, faltant a la vida comunitària que obligava a la pobresa, obediència i castedat.
• Alta jerarquia: bisbes i abats absents, dedicats a acumular beneficis i embrancats en lluites polítiques. La gran majoria eren d’origen aristocràtic i mantenien el tren de vida. Sovint actuaven com a violents senyors feudals.
• Papes i cúria: pèrdua d’autoritat i sovint motiu d’escàndol. Voracitat fiscal i arbitrarietats de la cúria.

Queixes comunes a totes les esglésies:

• Nepotisme: tradició d’encimbellar tot un llinatge familiar amb l’aprofitament d’un càrrec, beneficis.
• Annata: impost del primer any de les places proveïdes pel papa.
• Expectatives: venda d’una futura vacant.
• Dispenses matrimonials, commutació de penes, publicació de butlles o indulgències.
• Papa Juli II (Guiliano della Rovere, 1503-1513): Condottiero obsessionat pel poder temporal dels Estats Pontificis. Durant la resta del segle XVI els papes oscil·len entre el control de les monarquies francesa i Hispànica (Conclaves).

La reforma abans de la Reforma

Abans de produir-se el trencament de la cristiandat durant la Reforma protestant, van tenir lloc intents de reforma en diferents punts d'Europa. A Florència, Girolamo Savonarola fou un dels màxims exponents de la crítica a la corrupció romana. Fou un frare dominic i defensor del rigorisme exacerbat.

En ambients burgesos de Renània i Borgonya es practicava la Devotio moderna, una pietat més interior (menys ritus exteriors comunitaris) i més espontània (sense mediacions eclesials).

A Castella s'intentà una reforma eclesiàstica centrada en el clergat regular. Sostinguda per la reina Isabel I i el cardenal Cisneros imposà als franciscans claustrals l’observança. També es fundà la Universitat d’Alcalà amb l'objectiu de tenir un clergat més docte.

L'Humanisme va recuperar els textos clàssics i va fer una relectura de les Sagrades Escriptures. La impremta va difondre aquests textos religiosos en la llengua vulgar, que era la coneguda pel poble.

Vers l'any 1500 s'intentà el retorn a una religió més autèntica depurada de les estèrils disputes teològiques i dels excessos de la religiositat popular.

Els interessos socials i polítics

La Revolució religiosa, segons l'historiador francès Lucien Febvre, es va produir en un ambient social i polític on es combinaven variables territorials, de grup i individuals (paper determinant de Martí Luter o Enric VIII d'Anglaterra):

• Germanisme antiromà: Luter com a símbol patriòtic contra la llatinitat agressora. Però no podem generalitzar perquè Irlanda o Polònia eren fora de la llatinitat i es van mantenir al costat de Roma.
• Avidesa de poder i riquesa: supressió dels ordes, apropiació de béns; patriciat urbà, control d’institucions d’assistència i educació.
• Intervenció determinant de l’autoritat secular: decantà la fractura religiosa.

Als països nòrdics el protestantisme va ser una reacció contra el rei Cristià II de Dinamarca-Noruega (unitat escandinava):

• Suècia-Finlàndia, divisió interna: els contraris a la unió van deposar l’arquebisbe d’Uppsala: apel·lació a Roma i sentència pontifícia, el rei danès ocupà Suècia (1520). Repressió, derrota i empresonament.
• Gustau Eriksson, rei de Suècia (1523-1560). Sobirà d’una Suècia lliure que rebutjava Roma. El 1531 l'arquebisbe d’Uppsala protestant (luteranisme, religió oficial). El catolicisme quedà prohibit el 1604.

El control de les esglésies no era una tendència només protestant. Els catòlics aprofitaren la feblesa de l’Església per guanyar poder. A Castella, la monarquia aprofità la debilitat de Roma per ratificar el seu control a través de:

• Instauració i enfortiment del Tribunal de la Inquisició (1478).
• Submissió de l’episcopat a través del regi patronat.
• Privatització dels delmes i altres rendes eclesiàstiques, mitjançant concessions pontifícies (sense mesures de desamortització).

La Reforma Protestant

Luter i el luteranisme

Martin Luter, nascut al poble d'Eisleben (regió alemanya de Saxònia-Anhalt) l'any 1483. De família pagesa acomodada estudià filosofia a Erfurt i ingressà com a monjo agustí el 1505. Ensenyà teologia a la Universitat de Wittemberg, però preferia l'ensenyament de llengües clàssiques i esdevingué professor de Sagrades Escriptures. Es veia més com a predicador que com a professor.

Evolució del pensament de Luter

Luter com a professor a Wittenberg (1512-1517)

Anys de crisi interior (experiència de la torre). Angoixat per la salvació, desitjós de reformar l'orde monàstic i escandalitzat després d'un primer viatge a Roma (1510).

• Epístola als romans de Sant Pau va obtenir resposta al voltant de la seva angoixa per la salvació. Per Sant Pau "la salvació no ve de les obres, sinó de la gràcia de la fe rebuda de Déu" (paper mitjancer de l'Església, sense sentit).
• Trencament públic de Luter amb l'Església arribà amb la publicació de les "Diferències de Martí Luter sobre el poder de les indulgències" (1517), més conegut com "Les 95 tesis" on qüestionà l'autoritat papal en la concessió de gràcies. El papa Lleó X en declarà herètiques 41 d'elles (1520) i la Dieta Imperial de Worms (1521) el condemnà a l'exili i ordenà cremar la seva obra. El duc de Saxònia es va convertir en el seu protector.

1520-1521: formula el seu ideari en llibres breus que la impremta difon ràpidament

• Visió pessimista de l'home: el pecat original afecta la llibertat de tria entre el bé i el mal (polèmica amb Erasme de Rotterdam). Idea de la predestinació: és Déu qui tria l'home.
• Relació més personal amb Déu: la Paraula és clau, la Bíblia parla a cada fidel. No cal seguir la guia de la tradició i el magisteri (Papes, bisbes i concilis).
• Sagraments: no atorguen la gràcia sinó per la fe de qui els rep i es limiten als fonaments en les Escriptures: Baptisme i Eucaristia.
• Església més igualitària: comunitat dels qui comparteixen la fe. Els pastors presten un servei i no es diferencien en un ordre diferent.

Repercussió de la difusió de les idees de Luter:

• Primers anys de violència: apel·lació a la noblesa i la pagesia. Revoltes dels cavallers al Rin (1552-1523) i dels pagesos (1524-1525). Luter confia als poders establers (prínceps i ciutats lliures) la implantació de la Reforma.
• 1520-1540: expansió del moviment reformista dins l'Imperi. Arribà abans a les ciutats que als territoris dels Prínceps. El 1535 51 de les 85 ciutats lliures de l'Imperi ja s'havien declarat com a protestants.
• 1531-1539: es creà la Lliga defensiva d'Smalkalda (associació de prínceps protestants en lluita contra l'emperador catòlic Carles V). A la lliga d'Smalkalda es van unir 7 dels 15 grans prínceps del centre i nord i 11 de les 29 ciutats imperials. Van restar fidels a Roma només els grans ducs de Baviera i els Habsburg.
• 1547: victòria de la lliga a Mühlberg (apropament del duc de Saxònia).
• 1555: l'Emperador acceptà la pau religiosa d'Ausburg: “cuius regio, eius religio”, que tradüit vol dir "segons sigui la religió del príncep, així ha de ser la religió dels súbdits".

Els anabaptistes i els reformadors radicals

Propostes dogmàticament radicals i socialment més revolucionàries de les proposades per Luter:

• Huldrych Zwingli (1484-1531). Predicador a Zuric (1518) amb formació humanista i crítiques als erasmistes que l'acosten a Luter. Implantà la Reforma a la ciutat de Zuric (1523), sota les següents premisses:
  • Doctrinalment: iconoclasta (des de les campanes al cant). Declarava com única autoritat la Bíblia i la predestinació. Els sagraments del Baptisme i el sopar, símbols d'unió (nega la transsubstanciació).
  • Socialment: comunitat religiosa i política organitzada de baix a dalt (comunitats confederades en sínodes). Esglésies reformades que depenen del poder civil, controlat per les comunitats.
  • Zuric imposà les seves idees a Basilea i altres territoris, però no va poder dominar tota la Confederació. Derrota davant la lliga de cantons i ciutats catòliques (Kappel, 1531).
• Anabaptistes: al marge de les esglésies luteranes, més radicals i funcionament sectari (grups d'elegits); sense ortodòxies, jerarquies ni estructures; fa al món present les utopies bíbliques (comunitat de béns).
  • Pacífics: perseguits, fundaren petits grups des de Suïssa als Països Baixos i Bohèmia.
  • Violents: la comunitat de Münster (1534-1535), una societat comunista (poligàmia): al sastre Jan van Leiden el proclamaren rei.

Calví i el calvinisme

Luter fou el reformador doctrinal, en canvi Joan Calví va ser el reformador de la vida, d'un culte ordenat i d'un model eficaç de l'església.

Jean Cauvin (Noyon, 1509 – Ginebra, 1564) era un burgès que estudià humanitats i dret a París. Després de la seva conversió a les idees protestants, influït principalment pel luteranisme, va decidir viatjar a Basilea, però es va establir a Ginebra (1536), on va escriure "La institució de la religió cristiana" (1536), exposició sistemàtica de la seva doctrina:

• Predestinació radical: Déu preveu la salvació prescindint de les obres. La pertinença a l'església reformada, signe d'elecció.
  • L'aplicà a Ginebra (1536-1538) i Estrasburg (1538-1541), mitjançant quatre ministeris inspirats en la Bíblia:
  • Pastors: administren paraula i sagraments.
  • Ancians: laics en vetlla pels costums.
  • Diaques: institueixen els joves i interpreten les escriptures.
• Difusió: per rigor i organització Ginebra es convertí en un model d'èxit (1550-1570).
  • França: 1559, Sínode nacional (50 comunitats elaboren la Confessió Gallicana). El 1561 hi havia 670 pastors calvinistes. Va haver-hi 8 guerres civils entre 1502 i 1598 i finalment per posar pau el rei Enric IV proclamà l'Edicte de Nantes (1598): regne catòlic, amb tolerància al culte privat calvinista (1 de cada 10 francesos eren protestants calvinistes, coneguts com a hugonots).
  • Països Baixos: 1561. A les grans ciutats del tèxtil (Lille) i a la costa (des d'Anvers a Frísia) va ser l'ingredient clau de la lluita independentista, iniciada amb la fúria iconoclasta (1566).
  • Escòcia: John Knox (c. 1505-1572) gran figura. El 1560 instigà el Reformation Parliament (Confessio Scotish): trencament amb Roma i secularització dels béns eclesiàstics.

Anglaterra: cisma anglès i la reforma anglicana

La monarquia anglesa va ser la protagonista i el motor del trencament amb l'Església de Roma. El 1529 Enric VIII va redactar un manuscrit de fonts antigues que provaven que la supremacia espiritual pertanyia al monarca i demostrava la il·legalitat de l'autoritat papal. L'Església d'Anglaterra va reconèixer a Enric VIII com autoritat suprema el 1531. El 1532 l'Església va començar a trencar els vincles amb Roma, donant autoritat sobre les qüestions matrimonials a l'arquebisbe de Canterbury qui va anul·lar el matrimoni d'Enric.

Cronologia bàsica:

• 1533: Enric VIII estava casat amb Caterina d'Aragó, però li va demanar al papa Climent VII l'anul·lació del matrimoni. L'arquebisbe de Canterbury li concedí la nul·litat.
• 1534: Parlament aprova les lleis del cisma (ruptura organitzativa, no dogmàtica). Amb l'Acte de Submissió del Clergat es posava fi a la influència del papa i confirmava als reis d'Anglaterra com a caps suprems de l'Església d'Anglaterra. Per tant, el rei passava a ser el cap de l'Església Reformada d'Anglaterra.
• 1535: persecució dels fidels a Roma. Execució dels Bisbe John Fishmer i de l'excanceller Thomas More.
• 1536-1540: supressió de monestirs, tancaments de terres d'ús comunal i revolta dels catòlics de York contra la reforma Anglicana Pilgrimage of Grace (1536).

La ruptura d'Anglaterra amb Roma va configurar una Església amb canvis doctrinals molt prudents. Hi havia por al protestantisme de Luter. Entre el període 1539-1543 es van fer enrere moltes concessions fetes els anys anteriors.

• Eduard VI (1547-1553) va dur a terme un canvi doctrinal: no a la presència de Crist a l'Eucaristia, litúrgia en anglès, fidel celibat i dos Sagraments (Baptisme i sopar).
• Maria I (1553-1558) va dur a terme un capgirament total: restaurà el catolicisme a sang i foc (per això va ser coneguda com la reina "Bloody Mary"). Envià a la foguera a més de 300 protestants (entre ells l'arquebisbe de Canterbury Thomas Cranmer).
• Elisabet I (1558-1608): instaurà l'anglicanisme d'Estat. Durant el seu regnat es publicà els "Els trenta-nou articles de la fe" (1563) on es recuperaven els principis teòrics de Thomas Cranmer (1553) però amb un acostament més gran respecte els calvinistes.
  • 1569: revolta al nord (excomunió). La majoria dels catòlics fan compatible la fidelitat religiosa i política.
  • Persecució a la reforma radical (purificació de l'anglicanisme) i la reina es negà a suprimir els bisbes (episcopalians d'Escòcia).
  • 1603: L'Església catòlica d'Anglaterra (nom oficial) mantingué bona part dels principis doctrinals del catolicisme romà.

La Contrareforma catòlica

Debat historiogràfic al voltant de concepte de Contrareforma. En termes d'història de la religió es parla de Reforma catòlica (abans i després de la reforma luterana). En termes d’època (de la situació política) es parla de Contrareforma.

La Reforma catòlica implicava impulsar la unitat i la universalitat de la fe. Lluita dirigida des de la cúspide i executada per igual a tota la cristiandat. L’auxili militar i polític contrarestà la Reforma protestant. La situació el 1590 era que el 50% d’Europa era protestant. El 1640 els governs catòlics controlaven un 80 % de la població.

Els moviments previs de la Reforma catòlica

Castella: tres eixos principals

1. Bisbes cultes i pietosos: monjo jerònim Hernando de Talavera (confessor de la reina Isabel I, 1493-1507) i el cardenal Cisneros (Toledo, 1495-1517). Nou model de bisbe reformista: clergat format i observança.
2. Universitats: Alcalà i Salamanca, on es van formar els principals teòlegs que van participar en el Concili de Trento.
3. Inquisició (1478): contra la desviació de l’ortodòxia (processos contra els erasmistes).

Itàlia: iniciatives de reforma privades

1. Grups de lacis i clergues devots, dedicats a la caritat dels malalts, pobres o orfes (Oratori de l’Amor Diví fundat a Gènova el 1497 i a Roma el 1513).
2. Fundació de congregacions de clergues amb una tasca concreta (educació, malalts o missions): Filipenses (Felip Neri, 1565).
3. Regeneració dels ordres: el monge franciscà Matteo da Bascio va fundar l'Orde de Frares Menors Caputxins (1520), que defensava l'observança primitiva, la predicació i el servei al poble.

Jesuïtes, entre Castella i Itàlia: fundació del cavaller guipuscoà Ignacio de Loyola (1540). Principal cronologia:

• Eremita a Manresa i Terra Santa
• Barcelona, Alcalà, Salamanca i París.
• 1538: ordenació i primera Fórmula Instituti.
• 1540: La companyia de Jesús es posa en marxa (aprovació pontifícia) amb una organització jeràrquica. Prepòsit general (amplis poders), provincials i rectors de les cases i col·legis. Als 3 vots tradicionals, s’afegeix l’obediència al papa.
• Expansió: l'any 1566 comptava amb 3.500 membres en 18 províncies:
  • Congo (1548), Brasil (1549) i la Xina (1551); formació i selecció entre els més cultes els dóna prestigi (aviat a la cúria i confessors reials).

El Concili de Trento (1545-1563)

La Reforma Protestant posà sobre la taula la necessitat de celebrar un concili davant del repte luterà. Però la seva celebració es va endarrerir per la rivalitat entre França i l’emperador.

• El papa Climent VII (de la família dels Mèdici) (1523-1534) era un ferm aliat de França. Va viure el saqueig de Roma per part de les tropes imperials (1527). Posteriorment, es va produir la reconciliació amb l'emperador Carles V (Bolonya, 1530).
• El papa Pau III (de la família Farnese) (1534-1549) era favorable a Castella. Renovà el col·legi Cardenalici (ambicions reformistes). Volia evitar la penetració protestant: reorganitzà la Inquisició (1542) i impulsà els índexs diocesans (1543).

La primera sessió del Concili de Trento arribà l'any 1545. Trento era una ciutat imperial del vessant italià dels Alps. Tres fases i successives interrupcions:

• 1a etapa 1545-1549 (papa Pau III): assistència de pocs bisbes i generals d’ordes. Frustrat caràcter general: majoria d’italians, pocs espanyols, 3 francesos i cap alemany. S’abordaren els principis doctrinals qüestionats.
• 2a etapa 1551-1552 (papa Juli III): acudiren els luterans (delegats de tres prínceps i sis ciutats), però llurs exigències van ser rebutjades (discutir a partir de les Escriptures i consagrar la superioritat del concili).
• 3a etapa 1562-1563 (Pius IV): amb el protestantisme consolidat, el concili se centrà en la reforma interna del catolicisme.

Durant els anys del Concili es van produir diversos fets transcendentals:

• La Pau d’Augsburg (1555).
• El fracàs de la restauració catòlica a Anglaterra (1558).
• L'assalt dels hugonots al poder (1559).

Les disposicions de Trento

Doctrinals: fixen els principis de l'Església catòlica fins al segle XX:

• Fonts de la fe: l’escriptura com a font primera, interpretada a través del magisteri. La Bíblia llatina de Sant Jeroni (Vulgata).
• Valor de les obres: rebuig de la predestinació; amb la gràcia dels sagraments l’home fa el bé. Conciliació providència divina, llibertat humana: debat teològic.
• Sagraments: donen la gràcia per si mateixos. Eucaristia (presència real de Crist) i orde (clerical, separat del laïcat).

Organitzatives: clericalisme, uniformitat i riquesa del ritu litúrgic (oposició al protestantisme):

Bisbes: ciència (dret canònic o teologia) i pietat. Pastors de l’església local: residència, visites i impuls de sínodes diocesans (reformes): Carlo Borromeo (Milà, 1564-1584).

• Clergat secular: celibat, aspecte exterior (vestit) i cura parroquial: rector adoctrina (predicació i catequesi) i administra sagraments (registres). Formació als seminaris (Roma, Milà i Rieti, 1564).
• Formes de culte: depurades d’excessos. Processons: afirmació de veritats qüestionades, l’eucaristia en Corpus Christi o la intercessió de la Verge i els Sants (Santuaris i ermites).
• Uniformització: des de Roma s’imposà un missal (1570) i un breviari (1568). Se sacrifica la varietat litúrgica.

L’aplicació del Concili

• Via ràpida: el rei de Castella Felip II va fer una acceptació pública del Concili (1564) i afavorí la seva supervisió a través de concilis provincials i sínodes diocesans. Aplicació ràpida als estats italians i Portugal.

• Via lenta: França, la tradició gal·licana retardà l’acceptació fins al 1615; a l'Imperi s'acceptà vers 1600 (impuls dels prínceps bavaresos i Habsburg).

Roma capital reforçada del catolicisme, centre difusor per diverses vies:

• Universitats i col·legis: La Gregoriana desplaçà París, Lovaina o Salamanca. Col·legis específics de missioners (alemanys, irlandesos o hongaresos).
• Diplomàcia: xarxa estable; nunci, informador i actiu en l’aplicació territorial.
• Visites act limina (1585): els bisbes, informen de la marxa de les seves diòcesis.
• Cúria romana: més eficaç (1588), 15 congregacions de cardenals, 9 encarregades del govern de l’església (Inquisició, Índex, Concili, bisbes, etc.).

Una Europa confessional

La divisió de la cristiandat en diferents esglésies va conduir al procés que la historiografia alemanya anomena de confessionalització. Les diferents esglésies en competència van haver de perfilar la seva identitat.

Formulacions dogmàtiques:

• Confessió d’Augsburg (1530), luterans.
• Confessió nacional (calvinistes).
• Els trenta-nou articles de la fe (1563) (anglicans).
• Els decrets tridentins (1563) catòlics, compendis per a la predicació i la instrucció.
• Catecismes major i menor de Luter (1529), Institutio de Calví (1536) o Catecisme romà de Pius V (1566).
• Totes les esglésies dediquen esforços a:
  • Organització interna: sínodes en tots els àmbits territorials.
  • Esforç educatiu: creació de col·legis i acadèmies confessionals.
  • Institucions repressives: persecució de l'heterodòxia.

Transformació de les relacions entre el poder religiós i el poder secular: Papa i emperador deixen de ser referències. Una fe, una llei, un rei, guia els governants: súbdits fidels de diverses confessions, acabar amb la dissidència religiosa. Llibertat de consciència i culte: conflictes creen tolerància religiosa, molt inestable i abocada al fracàs (Augsburg, 1555 o Nantes, 1598).