La Restauració borbònica a Catalunya (1874-1931)
Després de l'experiència del primer procés democratitzador que va viure Espanya durant el període del Sexenni Democràtic (1868-1874), les classes conservadores, sempre contràries a qualsevol obertura del sistema a les classes populars, van reorganitzar-se com a grup de poder. Comptaven amb la col·laboració de l'exèrcit, clau en el restabliment monàrquic de 1874 i posteriorment durant tot el període de la Restauració borbònica a Catalunya (1874-1931).
Les forces polítiques i socials en el marc del sistema de la Restauració Borbònica a Catalunya
La restauració de la monarquia, en la figura del fill d'Isabel II, Alfons XII el 1874, va ser l'inici de l'etapa coneguda com de la Restauració Borbònica. Quan el 1875 la inestabilitat política s'acabà, la represa econòmica va anar a més. Entre el 1875 i el 1878 es posava fi a la Tercera Guerra Carlina i a la primera guerra d'independència de Cuba (1878). Per a l'economia catalana el període comprès entre els anys 1876-1880 van ser òptims (sobretot pel tèxtil i els aiguardents). Van ser els anys coneguts com els de la Febre d'or que van acabar degenerant en una forta especulació. El 1882 aquesta bombolla d'especulació rebentà per un crac borsístic que provocà una primera frenada a la prosperitat econòmica.
Un segon element negatiu per a l'economia catalana va ser l'arribada de la fil·loxera durant les últimes dècades del segle XIX. Comarques senceres que vivien de la vinya van veure com l'epidèmia matava els seus ceps. El 1888 la idea de celebrar a Barcelona una Exposició Universal no fou símptoma de prosperitat en els negocis sinó de la invenció d'alguna cosa per atraure visitants de fora.
Burgesia catalana durant l'etapa de recuperació econòmica
La recuperació definitiva de l'economia va arribar gràcies a les colònies d'ultramar. Espanya, a la segona meitat del segle XIX, només conservava les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines. El dinamisme de Cuba va servir a la indústria tèxtil catalana per remuntar la crisi dels anys 1880. El 1891 el govern espanyol dictà un nou aranzel per Cuba que feia gairebé impossible l'entrada de productes no espanyols a l'illa caribenya. L'actitud política de la burgesia catalana era d'un patriotisme espanyol fervorós.
El 1886 s'iniciava un nou context econòmic d'expansió que va arribar fins al 1898. Durant aquest període la burgesia catalana globalment estigué satisfeta amb la política espanyola. El 1876 s'havia obert una fase de pau social imposada a través de la repressió, l'ordre públic i la il·legalització de sindicats. La satisfacció de la burgesia catalana tenia uns límits. Per alguns sectors més oberts i liberals de la burgesia era indubtable que el sistema de la Restauració no era el seu règim polític ideal. Era un règim on el grup social que tenia la influència real sobre el poder era l'oligarquia castellana i andalusa.
Suport de la burgesia al règim del Sexenni
Durant el Sexenni Democràtic la burgesia catalana havia donat suport al nou règim perquè era més obert a les seves exigències, posant-se al costat del General Prim i la monarquia dels Savoia. La monarquia parlamentària del Sexenni Democràtic era massa avançada per les classes dominants de fora de Catalunya.
Escarmentats per la breu experiència de la Primera República (part final del Sexenni, entre els anys 1873-1874) la burgesia va admetre com a mal menor el retorn dels Borbons. Va ser una aposta pragmàtica.
L'alfonsisme de la burgesia va ser de conveniència i així es va manifestar un cop es va consolidar el règim de la Restauració. La burgesia catalana, després de retirar el seu suport als polítics del Sexenni i recolzar els nous partits de la Restauració, es va replegar i es va atrinxerar en els seus negocis. Durant aquest període hi hagué una manca absoluta de ministres catalans als governs de finals del XIX. La burgesia es va instal·lar en la idea que la política es feia a Madrid i que ells feien únicament diners. Hi hagué una actitud general d'inhibició política.
Els partits dinàstics del règim de la Restauració borbònica a Catalunya: conservadors i liberals
Entre els anys 1876 i 1878 es va configurar a Catalunya les dues seccions dels partits dinàstics.
- Conservadors giraven entorn de Manuel Girona (fundador del primer banc privat d'Espanya el 1844, el Banc de Barcelona), Josep Ferrer i Vidal (industrial), Manuel Duran i Bas (catedràtic i rector de la Universitat de Barcelona) i Joan Mañé i Flaquer (periodista).
- Liberals comptaven amb Francesc de Paula Rius i Taulet (advocat), Evarist Arnús (banquer) i els industrials Alfons Sala, Carlos i Bartolomé Godó. Els Godó crearen el 1881 el diari La Vanguardia com a portaveu oficial dels liberals a Catalunya, fins al 1887, que trencaren relacions i passà a ser el diari dels conservadors.
Conservadors i liberals no eren partits polítics per representar uns interessos d'unes determinades classes socials. Eren partits creats de dalt a baix pel poder. Eren dues estructures que s'anaven alternant en el poder (el turno pacífico). Hi intervenia el cacic de cada poble. A les grans ciutats el sistema de la falsificació electoral es basava en el control dels ajuntaments i els censos electorals. Sistemàticament, els electors que morien no eren esborrats del cens. L'any 1899 l'alcalde Bartomeu Robert, a Barcelona, va descobrir 27.000 electors ficticis i 40.000 ciutadans que no apareixien al cens. Les taxes d'abstenció a la ciutat eren del 70-80-90%.
Els exclosos del sistema: republicans i carlistes
A Catalunya abans de la Restauració el republicanisme havia estat hegemònic i el carlisme continuava tenint una força considerable. Republicans i carlins tenien una important base social. Però a partir de 1874 quedaren il·legalitzats. A principis dels anys 1880 es va permetre de nou la participació electoral de republicans i carlistes. Els carlistes comptaven des de 1876 amb el diari portaveu “El correo catalán”.
Republicans
El republicanisme català seguia tenint gran predicament, però no existia cap força política republicana consistent.
El republicanisme després de la Primera República va quedar totalment dividit en tres famílies:
- Els Federals (a Catalunya els més importants, el seu màxim representant era Pi i Margall, que no fou capaç a partir de 1876 d'actualitzar el seu discurs programàtic).
- Els progressistes.
- Els possibilistes.
Els republicans federals es van mantenir en la defensa de la fracassada República federal. Van patir un procés d'anquilosament. Alguns federalistes, com Valentí Almirall, van fer el salt al catalanisme. A mitjans de 1880 Almirall es convertí en el primer ideòleg del catalanisme. El federalisme es va paralitzant amb el pas del temps.
Els republicans progressistes optaren pel pronunciament militar per derrocar la monarquia (Ruiz Zorrilla), sense èxit. Per la seva part els republicans possibilistes (Emilio Castelar) van creure que valia la pena explotar les possibilitats que presentava el sistema monàrquic.
En general els republicans es mostraven nostàlgics de la Primera República i constataren que el règim monàrquic era invencible. La vida orgànica dels republicans consistí en una mitja dotzena de centres republicans (pisos on si feien reunions periòdiques).
El Moviment obrer durant la Restauració borbònica
El moviment obrer s'havia convertit en un fenomen de masses durant el Sexenni. Un obrerisme que s'havia decantat pels postulats organitzatius de Bakunin. El 1872 es fundà la secció espanyola de l'AIT. Però el 1874 la Restauració il·legalitzà els sindicats.
No va ser fins al Govern liberal de Sagasta de 1881 que s'obrí una fase de tolerància. Es va poder reconstruir l'AIT ara sota el nom de FTRE de l'AIT amb presència a Catalunya i Andalusia. El ràpid creixement de la FTRE alarmà les autoritats. Entre els anys 1883 i 1884 es reprimí durament el moviment obrer sota el pretext de la lluita contra una organització anarquista secreta anomenada “La Mano Negra” a Andalusia.
Anarquisme i sindicalisme revolucionari
La FTRE fou liquidada el 1886. Entre el 1886 i 1900 el panorama del moviment obrer fou força singular. Durant vint anys no hi va haver una organització sindical a Catalunya amb cara i ulls. L'anarquisme desaparegué? No. Els conceptes més bàsics de l'anarquisme van quedar vius en les classes populars (conceptes com la solidaritat, el rebuig a l'Estat...). Els representants de l'anarquisme aquests anys eren: Josep Prat, Joan Montseny (Federico Urales) o Teresa Mañé.
El 1888 desembarquen a Barcelona tot un equip de gent que, des de Madrid, van refundar de forma pública el PSOE i crearen la UGT. No van tenir gaire èxit. Tornaren a Madrid aviat, però la seu de la UGT va restar a Barcelona fins a 1899. Encara el 1890 trobem una gran feblesa sindical a Catalunya. A tot Europa el moviment obrer plantejava la lluita per la jornada de 8 hores. A Catalunya sorgí una petita minoria d'anarquistes que van decidir-se per la pràctica de la propaganda pel fet. Entre 1891-92 es produiran accions violentes.
L'anarquisme terrorista
A finals del segle XIX es produí l'aparició a Barcelona de l'anarquisme terrorista. El 1893 l'anarquista Paulí Pallàs intentà assassinar al Capità General de Catalunya, Arsenio Martínez Campos. Pallàs va ser condemnat a mort. Santiago Salvador, per venjar la mort de Pallàs, col·locà una bomba al Liceu que provocà 20 morts entre els burgesos que es trobaven a la platea del teatre. El 1896 esclatà una bomba al carrer de Canvis Nous. L'autoria de l'atemptat encara és un misteri. La bomba esclatà durant el pas de la processó del Corpus, el que comportà que molts dels morts fossin treballadors. Segurament va ser autoria d'un provocador.
Aquestes accions van desfermar una duríssima repressió. El Govern procedí a realitzar un procés contra tot anarquista o sindicalista que es trobés a Barcelona, en el que es coneix com els Processos de Montjuïc, un autèntic escàndol a escala internacional. Acabà amb cinc condemnes de mort. El moviment llibertari fins al 1907 queda arrasat i el socialista a Catalunya era molt marginal. Una de les últimes accions anarquistes fou l'assassinat del president del Govern, Cánovas del Castillo el 1897, a mans de Michele Angiolillo.
Primer catalanisme polític
L'any 1885 es produí una important crisi financera. El Govern tenia la intenció de firmar un tractat de lliure comerç amb Gran Bretanya. A més hi havia el projecte des de Madrid de liquidar el Dret Civil Català. Aquests esdeveniments crearan un sentiment de rebuig a Catalunya que es materialitzà en el Missatge al rei Alfons XII al 1885, conegut com a “Memorial de Greuges”, redactat per Valentí Almirall.
La unió conjuntural al voltant d'Almirall es va trencar aviat. La iniciativa d'aquest incipient catalanisme se li escapà a Almirall. El moviment passà a estar dirigit per una fornada de nova generació de joves de procedència catòlica integrista. El 1887 es produeix una escissió en el si del Centre Català d'Almirall i es crearen dues plataformes. Els joves crearen el Centre Escolar Catalanista (Prat de la Riba i Cambó). Els més veterans crearen la Lliga de Catalunya (Guimerà, Puig i Cadafalch). El 1891 el petit món dels nuclis catalanistes del país es van federar en la Unió Catalanista, que com a òrgan de difusió creà “La Renaixensa”.
Les Bases de Manresa
S'inicià un procés de maduració doctrinal dins el catalanisme protopolític que encara no tenia un cos doctrinal acabat. Personatges claus van ser: Torras i Bages i Prat de la Riba, que escriví “Compendi del catalanisme”. El 1895 amb les Bases de Manresa es feu un pas important en el desenvolupament programàtic del catalanisme. Les Bases eren un compendi programàtic molt agosarat. Es reivindicava una autonomia àmplia per Catalunya en el marc d'una monarquia federal. Era un retorn al model anterior de 1714. Durant molts anys fou el programa màxim del catalanisme.
Aquest catalanisme conservador començà a sortir al carrer i assajar la pràctica de la mobilització política i social. A l'Exposició Universal de 1888 van presentar un missatge a la Reina Regent on es reivindica el model anterior de 1714. L'any 1886 tingué lloc la primera commemoració en forma de funeral de l'11 de setembre. El 1885 Àngel Guimerà havia arribat a la presidència de l'Ateneu Barcelonès. El 1897 s'envià un missatge al rei de Grècia.
Quin panorama trobem el 1897?
Una profunda catalanitat (manteniment a l'adhesió a la llengua, entesa com a existència d'un moviment elaborat de diferenciació als castellans). Als sectors populars hi havia un profund sentiment antiestatal, d'hostilitat al sistema de la Restauració. El catalanisme estava format el 1897 per una petita minoria d'entre 2.000 i 3.000 persones, homes de carrera, amb pes d'intel·lectuals membres de la Unió Catalanista. Aquests catalanistes havien estat capaços d'inventar una tradició: havien codificat i mitificat una sèrie de figures del passat català i l'havien organitzat com l'arsenal simbòlic de Catalunya. El catalanisme com a doctrina és un producte de laboratori. Totes les tradicions són inventades.
Abans de 1898 el catalanisme ja era una cultura política. Però per ser un moviment polític li faltava l'adhesió activa d'una part de la societat catalana. Això de moment no passà, perquè la burgesia s'havia desinteressat del catalanisme.
El 1898 amb la pèrdua de les colònies fou el moment en què la burgesia reaccionarà i canvià de xip. Es plantejà la conveniència de crear una plataforma política pròpia i s'afegiren al catalanisme, que ja existia.
L'impacte de la desfeta colonial: la crisi de 1898
El 1891 s'aprovà un nou aranzel per Cuba, que era un mercat captiu per la indústria catalana. L'octubre de 1898 es perdé la Guerra d'Independència de Cuba. L'impacte real de la pèrdua de les colònies va ser molt més menor de l'esperat. Sota aquest impacte va ser quan la burgesia catalana es començà a plantejar el seu paper polític a Madrid i decidí dotar-se d'una plataforma política estable.
Després del 1898 la burgesia es va veure obligada a abandonar la seva inhibició política. En una primera fase la burgesia optà per la via política autoritària, representada en el general Polavieja. Aquest general es presentà a la burgesia catalana amb un discurs alternatiu de regeneració del torn dinàstic i una certa descentralització de l'Estat. El novembre de 1898 es creà la "Junta Regional de Adhesiones al programa del General Polavieja", on participà la cúpula de Foment Nacional del Treball.
Mentrestant a la Unió Catalanista es produí una divisió entre: els catalanistes intransigents (sector que acabà guanyant) i els catalanistes possibilistes (que crearen el Centre Nacional Català i La Veu de Catalunya).
La reforma d'Hisenda de Villaverde
El març de 1899 el règim s'obrí a les demandes de Polavieja en el govern dirigit per Silvela, amb participació de Polavieja i Manuel Duran i Bas. Aquest govern no fou capaç de dur a terme les promeses renovadores. La reforma més important la realitzà el ministre d'Hisenda Fernández Villaverde, que augmentava les contribucions industrials (afectava els botiguers i als industrials) i buscava un augment de la recaptació fiscal que fou mal rebut a Catalunya.
Villaverde, amb la seva reforma fiscal, es trobà amb el rebuig de la burgesia catalana que a la tardor de 1899 dugué a terme una vaga fiscal, coneguda com a “Tancament de caixes”. Es creà la Unión Regionalista, antiga Junta Regional de Adhesiones al programa del General Polavieja. La Unión Regionalista era un nucli burgès plenament conscient que necessitava un programa polític. Tot el que necessitava la Unión Regionalista era el que el catalanisme havia fabricat en els últims dotze anys. Per la seva banda els catalanistes del Centre Nacional Català necessitaven el suport d'un sector social important, que era el que sí que tenia la Unión Regionalista. Per això aquests dos nuclis crearen el 1901 la Lliga Regionalista.
