La Revolució de Febrer de 1917

La Revolució de Febrer de 1917 va ser la primera etapa de la Revolució Russa de 1917. Va provocar l'abdicació del tsar Nicolau II. La revolució, nascuda com una reacció a la política autoritària del tsar, i en particular, contra la implicació directa de Rússia en la Primera Guerra Mundial, va portar a l'establiment d'un nou règim polític a través d'una aliança entre el partit liberal i socialista.

L'Imperi tsarista Rus: una perspectiva històrica des de la segona meitat del segle XIX a la Primera Guerra Mundial

En el transcurs de la Primera Guerra Mundial l'Imperi Rus del tsar Nicolau II s'enfonsà. La Gran Guerra va ser l'arquitecte de les dues revolucions de 1917. Rússia entrà a la guerra pels seus interessos geoestratègics als Balcans, territori en disputa amb l'Imperi Àustria-Hongarès. Però Rússia es pensava que guanyaria la guerra en molt poc temps, menystenint la poca preparació que tenia en cas de produir-se una guerra de més durada. En comparació a altres països europeus, Rússia estava molt endarrerida: mancaven aliments, bones comunicacions, efectius militars.... A més els quadres militars russos eren uns autèntics incompetents.

Un cop iniciada la Gran Guerra i davant les primeres derrotes del bàndol rus en el front oriental, van començar les decepcions entre els soldats i la població. Es trencà la Unió Sagrada (moviment de lluita per la pàtria). La classe obrera i els camperols russos eren pocs patriotes. A mitjans de 1915 van arribar els primers problemes greus. L'Imperi Rus només podia reclutar el 5% de la població. S'iniciava una rapidíssima descomposició del sistema tsarista.

Des de 1905 l'Imperi Rus ja no era, teòricament, un sistema autocràtic. Però la realitat és que l'any 1914 era l'única monarquia absoluta a Europa. L'any 1905 s'havia produït una primera revolució, fruit de la derrota russa a la guerra Russojaponesa. Després, ja com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial es va produir la revolució de febrer de 1917 i la d'octubre del mateix any.

La Gran Guerra provocà el trencament entre el país legal (que era immobilista) i el país real, format per una gran massa de camperols i un petit però creixent proletariat concentrat a les zones urbanes. Rússia havia canviat des de finals del segle XIX. La nova classe obrera industrial i una pagesia cada cop més descontenta era una barreja explosiva.

El 1861 es dugué a terme la primera reforma agrària des de dalt, promoguda pel tsar Alexandre II. El 1905 la fam de terres va anar en augment. La situació social dels camperols no havia millorat malgrat les reformes legals. Tampoc la burgesia, el 1905, se sentia satisfeta en un sistema polític que l'excloïa de tota participació política. Tot això portà a la revolució de 1905, quan un nou desastre militar (guerra Japó-Rússia) precipità la crisi i posà de manifest el caràcter obsolet del règim tsarista.

La Revolució de 1905

El 22 de gener del 1905 (9 de gener del calendari julià), dia conegut com a «Diumenge Sagnant», va haver-hi una marxa pacífica de protesta de camperols i treballadors a Sant Petersburg, on bàsicament reclamaven la millora de les seves condicions de vida. La manifestació va ser salvatgement esclafada per soldats d'infanteria i cosacs, apostats enfront del Palau d'Hivern, i va fer un nombre de víctimes que encara avui es discuteix.

La sagnant repressió va provocar una onada de protestes a tota Rússia. El divorci entre el tsar i la massa de camperols i obrers era ja més que evident. Els fets succeïts aquell 1905 van fer possible que molts elements de la societat russa emprenguessin el camí de la protesta activa.

Els principals col·lectius mobilitzats a partir de 1905 foren els camperols (per raons econòmiques), els obrers (per raons econòmiques i l'anti-industrialisme), els intel·lectuals i els liberals (pel que fa als drets civils), les forces armades (per raons econòmiques) i grups ètnics minoritaris (llibertat cultural i política).

Davant el creixent descontent i de la pressió popular, el tsar va impulsar diverses concessions:

• El 18 de febrer (C.J.) signaria tres declaracions, en la més important de les quals anunciaria la creació d'una assemblea consultiva, la Duma Estatal.
• El 6 d'agost (C.J.) es va promulgar una llei electoral. Quan es van donar a conèixer els escassos poders de la Duma i les limitacions al cens electoral, la impaciència s'incrementaria i es convocaria a una vaga general a l'octubre.

Aquest sistema pseudoparlamentari liberal, amb la Duma com a parlament nacional, continuava sota el control absolut del monarca.

La revolució de 1905 no va poder arribar fins al final, en aquesta ocasió, perquè el tsar Nicolau II va mantenir al seu costat la policia política (Okhrana), l'exèrcit i l'església ortodoxa. A més el tsar va saber utilitzar a favor seu les contradiccions de les forces de l'oposició.

En aquell moment, qui podia defensar a la burgesia del perill revolucionari que representaven les classes populars? El tsar. Era una contradicció. La burgesia volia canvis, però sabia que no era suficientment forta per enfrontar-se a les classes populars en una hipotètica revolució.

L'evolució política del tsarisme fins a la Primera Guerra Mundial

Entre els anys 1906 i 1914 l'Imperi Rus no tornà a l'absolutisme, però tampoc s'instaurà un règim liberal parlamentari equiparable al de la resta de països europeus. Simplement era sistema pseudo-parlamentari on el tsar continuava sent el líder absolut, amb control total de l'executiu, la política exterior, l'Església i les forces armades.

Entre els partits polítics creats o legalitzats, cal destacar:

• El Partit Constitucional Democràtic Rus (els Kadets), de caràcter intel·lectual-liberal i d'ideologia centredreta.
• El Grup Laborista dels camperols (Trudovikí).
• El Partit Social-Revolucionari (els membres del qual eren denominats SRs o eseristes).
• El menys liberal Unió del 17 d'Octubre (els octubristes).
• I la reaccionària Unió de Terratinents.

Els diversos partits polítics en joc es van veure amb enormes dificultats per actuar lliurement. La censura continuà funcionant. Hi havia eleccions a la Duma, però el vot no era proporcional sinó estamental. El tsar mantenia el dret de veto i era ell qui decidia. Era una absoluta falsificació del que hauria de ser un sistema liberal parlamentari.

A pesar dels esdeveniments de 1905 el tsarisme va poder retenir el control polític del país almenys fins al 1912. Durant aquest període es produí la “tercera fase de la industrialització russa”. Es dugué a terme una nova reforma agrària, per part del primer ministre Stolipin, que va suprimir el Mir i va liberalitzar la compravenda de propietats agràries. La intenció de Stolipin era crear un grup de camperols pròspers (els kulaks) que subministressin suport social al govern del tsar.

El desenvolupament econòmic d'aquest període va permetre al règim tsarista controlar la situació social i política. La idea de Stolipin era crear una classe mitjana àmplia que fos la base per sustentar el sistema. La realitat era que la seva reforma agrària només beneficiava a la burgesia agrària. Amb aquestes reformes del sistema el tsarisme es va poder mantenir fins al 1912.

El gran problema de l'economia russa era que el seu desenvolupament depenia de les inversions estrangeres. Mentre va haver-hi una etapa d'expansió econòmica, les inversions van arribar a Rússia. Però quan van iniciar-se els problemes, a partir de 1912, les inversions van marxar. En el moment en què el sistema capitalista entrà en una fase de recessió, el tsarisme que havia pogut controlar els diversos sectors socials, va veure com creixia el malestar de la burgesia, la pagesia i el proletariat. Això és el que passà a partir de 1912.

L'any 1912 la preocupació dins del règim a una nova revolució va créixer. En el moment d'esclatar la primera guerra mundial la situació era molt greu. En alguns cercles del tsarisme s'estaven plantejant suprimir la Duma i recuperar els poders que havia perdut implantant una dictadura militar.

En un primer moment, la guerra salvà momentàniament el règim tsarista. La Unió Sagrada simbolitzà la unió del poble rus contra els enemics exteriors. Però les forces d'esquerra eren molt reticents a la unió patriòtica.

Però davant les primeres derrotes a la guerra, la Unió Sagrada es descompongué. La Gran Guerra provocà desercions, motins, vagues a les ciutats... Tothom estava convençut, menys la Cort, que la revolució arribaria. Però, seria la revolució des de baix o des de dalt?

La revolució de Febrer de 1917. Govern Provisional i Soviet de Petrograd. Soviets i partits polítics

La revolució de Febrer de 1917 va ser des de baix i absolutament espontània. Cap partit polític va ser-hi darrere. Els principals partits polítics a Rússia el 1917 eren:

• El centredreta liberal: Partit Constitucional-democràtic “Kadet”.
  • Fins a 1914 no era més que un partit representant del món intel·lectual. A partir de 1914 es produí una progressiva identificació dels sectors burgesos agraris amb el partit.
• Forces revolucionàries:
  • Partit Socialista Revolucionari o SR (esseristes).
    • Nascut als mitjans de 1890, pren forma entre 1904-1905. Partit agrarista, de base social camperola. Era el partit d'esquerres més important de Rússia.
    • No era un partit marxista. Es preguntava sobre quin model econòmic i social havia d'haver-hi a Rússia.
    • Volien anar a la revolució socialista sense seguir les petjades del món occidental.
  • Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR).
    • Partit marxista.
    • Neix a finals del segle XIX.
    • El 1914 estava dividit en dos blocs: el bolxevic i el menxevic, el partit més gran a la revolució de febrer.
    • Els dos formaven part de la Internacional Socialista.

Respecte a la Primera Guerra Mundial, cada partit tenia una opinió diferent:

• El partit Kadet estava a favor de la guerra. Però a mesura que la situació al front s'anava deteriorant tenia la intenció de forçar al tsarisme a instaurar un nou sistema constitucional.
• El partit esserista mantenia una actitud no bel·licista però defensiva. Segons el partit Socialista-Revolucionari Rússia s'havia de defensar de l'enemic.
• El POSDR estava dividit per la qüestió de la guerra entre menxevics i bolxevics.
  • Menxevics: actitud defensiva. Hi havia un sector que no acceptava la guerra: els internacionalistes, que pensaven que s'havia de lluitar per l'internacionalisme obrer, dirigits per Iuli Màrtov.
  • Bolxevics: en bloc s'oposaven a la guerra pel seu caràcter imperialista. Segons els bolxevics, amb la guerra el proletariat només podia perdre.
• Els anarquistes, que eren pocs, estaven en contra de la guerra.

Quan esclatà la guerra mundial, la política de la Unió Sagrada va frenar el creixement de l'oposició en un primer moment. Però quan l'octubre de 1914 comencen les primeres derrotes davant l'exèrcit alemany, la població comença a entendre que es produirà una guerra de llarga duració. I també comencen a ser conscients que el règim tsarista no està preparat per aquest tipus de guerra. Les diferents forces polítiques que des de 1905 estaven exigint la modernització del sistema a partir de 1914 es començaren a preparar per substituir la monarquia o fins i tot per una sortida molt més rupturista.

El partit Kadet anava prenent posicions de cara al moment que el tsar ja no es pogués negar als canvis que la societat reclamava. Fins al 1914 havia estat el partit dels intel·lectuals, però amb la guerra estava sent absorbit pel gruix de la burgesia agrària urbana.

Les forces revolucionàries estaven en dificultats. Malgrat tot, es van anar reestructurant, de cara el que semblava irreversible al final de la guerra: canvi de tsar o canvi de règim. La revolució, fos política o social, havia de venir des de baix o des de dalt?

Si la revolució es produïa des de dalt, volia dir que la burgesia controlaria la situació. Si pel contrari, era una revolució des de baix, era el poble qui prenia el poder i demanaria la retirada de Rússia de la guerra.

El 1917 la revolució va produir-se des de baix, d'una manifestació espontània de la població. I les agitacions van anar en augment. La situació arribà al límit quan el tsar va donar ordres de dissoldre les manifestacions. Però l'exèrcit, a diferència del que passà al 1905, es negà a disparar contra la multitud a Petrograd.

El 1905 el tsar controlà la situació perquè l'oposició no estava unida i mantingué al seu costat l'exèrcit, l'església i la policia. El 1917 el tsar va perdre els seus suports. Amb una petita empenta el règim va caure.

Aquests esdeveniments van obligar Nicolau II a abdicar el 2 de març (JU) (15 de març, GR).

Els principals partits polítics russos

Partit Constitucional Democràtic Rus (KD)

Del partit Kadet neixen una sèrie de grups liberals, que el 1915 van constituir el bloc progressista amb l'objectiu d'estar preparats per al moment que la guerra acabés. Segons aquest grup s'havien de materialitzar canvis democràtics. En el primer moment de la revolució de Febrer de 1917 aquest grup va prendre possessió del control.

Partit Socialista Revolucionari o SR

Dels diversos partits revolucionaris, l'SR va ser fins a la guerra civil el partit de masses. El partit Socialdemòcrata Rus estava dividit. Era el partit marxista.

El partit esserista, nascut a finals de 1890, comença a prendre forma entre els anys 1904-1905. El 1905 es dotà d'uns estatuts i d'un programa polític. Tenia un programa d'abast immediat i un altre a llarg termini: la socialització de la terra i el control obrer de les fàbriques.

Era un partit no marxista. El seu líder era Viktor Chernov. Va ser l'únic partit no marxista dins la Segona Internacional.

També se'ls coneix com a neopopulistes o neorarodniki. Els primers populistes van néixer a partir dels anys 60 del segle XIX. Era producte dels canvis en l'estructura social que es produïren a l'Imperi Rus, a partir de la primera reforma agrària de 1861, que creà “l'Estatut dels Camperols”, que significà l'alliberament jurídic dels camperols. La reforma agrària va estar feta des de dalt. A la pràctica els camperols van romandre lligats a la terra. Una part de les terres es va privatitzar o bé es va posar a la venda. Amb aquest estatut, els camperols lliures van veure com la seva situació econòmica i social es degradava. La reforma només serví per augmentar el malestar.

Els camperols formaven part de comunes agràries, el Mir o Obshchina. El Mir estava dirigit per una assemblea de caps de família. El Mir comptava amb terres comunals i les redistribuïa de forma rotatòria al conjunt de les famílies. El Mir es feia responsable solidàriament de les obligacions comunals. L'assemblea s'encarregava de fer complir les obligacions dels camperols i a més de ser solidària. Si un camperol deixava de pagar, era la comuna la que sufragava els costos. La mobilitat social es feia d'una forma molt lenta. Aspecte positiu del Mir: s'encarregava de temes d'ensenyament, manteniment de camins, terres comunals...

Els primers populistes russos van sorgir de la petita noblesa agrària, quan aquesta s'adonà del deteriorament de les condicions de vida dels camperols. Pels populistes s'havia d'acabar amb el sistema polític, però calia:

• Educar al poble (camperols). S'havia de trencar amb el paternalisme tsarista. Per fer-ho els populistes es van desplaçar fins a les comunes.

Però la via de l'educació no va tenir els efectes esperats. Llavors optaren per la via del terror i entraran en una espiral de repressió. Sorgeixen organitzacions terroristes. A finals de la dècada dels 80 pràcticament desapareixen.

Propostes dels populistes:

• Rebutjaven la industrialització capitalista. Estaven a favor de l'Artel, la petita indústria. Segons els populistes, el capitalisme havia estat el desastre per a totes les classes populars d'Europa.
• Què calia fer amb les comunes? El Mir havia de ser la base de la futura societat socialista. S'havia de treure els aspectes repressius però s'havia de mantenir els aspectes solidaris.
• A mig/llarg termini s'havia d'anar cap a l'agricultura socialitzada. Havia de sortir de la mateixa comuna. No parlaven de nacionalització de la terra, sinó d'una federació de comunes.
• Rebutjaven el paper de l'estat.

El 1880 pràcticament desapareix el populisme. A partir de mitjans de 1890 reapareix el populisme, ara conegut com a neopopulisme. Aquest grup és el que acabà formant el Partit Socialista Revolucionari. La seva base era la pagesia, però s'adonaren que també hi havia una base obrera present. La industrialització ja era un fet a Rússia. Per això el partit promogué una aliança amb la classe obrera. Partit agrari amb importants tentacles a la classe obrera. Programa a llarg termini de socialització de la terra.

Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR)

Aquest partit es vertebrà a partir de 1912. Va néixer de la fusió de diferents nuclis marxistes: Lenin i Martov. El personatge clau del marxisme a Rússia era Plekhanov, l'introductor del marxisme.

Què els porta a la divisió?

El 1912 se celebrà un Congrés a Praga. Allà es plantejà com s'havia d'organitzar el partit socialdemòcrata. Una branca del partit donava suport a la idea que els partits obrers havien d'acceptar com a militant a qualsevol persona que acceptés els estatuts i subvencionés el partit.

El 1902 Lenin plantejà, a l'obra "Què fer?" que aquest model de partit obrer no funcionava. Per Lenin era necessari tenir un partit organitzat amb professionals de la revolució, disciplinat i organitzat com un exèrcit. Lenin creia que si la classe obrera se la deixava que actués de forma deslligada respecte al partit de classe tendia a transformar-se en una classe reformista, acomodada, al model del sindicalisme britànic. Lenin rebutjà el model anglès del reformisme sindical. El partit havia de tenir el paper dirigent, ser la consciència obrera.

Al congrés de 1903 Lenin havia plantejat les idees que defensava al seu llibre "Què fer?". Allà els bolxevics aparentment van quedar en majoria però no era del tot real. Els bolxevics van ser el grup minoritari fins a la revolució de febrer de 1917. La batalla dels bolxevics es produí entorn de la revista Iskra. Lenin perdrà el control de la revista.

Una qüestió molt important era la relacionada amb el ritme de la revolució (1905). Amb la revolució fracassada de 1905 s'havia vist el suport de la burgesia al tsar i la forta mobilització popular. Lenin assegurava que el sistema no es podia modificar des de dins. Ell pensava que no s'havia d'anar a una revolució burgesa, seguint l'ortodòxia marxista, sinó que es podia fer un salt. Donat el nivell de desunió de la burgesia, s'havia d'anar cap a un pacte entre la secció democràtica-burgesa, els camperols i la classe obrera industrial per anar a un sistema de República democràtica d'obrers i camperols més la secció democràtica de la burgesia.

Lenin defensava que s'havia d'accelerar la fase revolucionaria saltant la fase burgesa. El 1912 el partit bolxevic s'acabà constituint.

El leninisme: “Les tesis d'abril”

Lenin va escriure el 1902 “¿Què fer?” on teoritza sobre el model de partit que haurà de fer la revolució. En línies generals, defensava que:

• El model de partit socialdemòcrata no serveix per fer la revolució.
• Els militants havien de ser professionals de la revolució.
• El partit havia de ser l'avantguarda del proletariat.

Al Congrés de Londres de 1903 es va obrir l'embrió del cisma que trencarà el partit Obrer Socialdemòcrata Rus. Allà Trotski va fer dures acusacions al partit. Els bolxevics seran minoria fins a l'estiu de 1917. A partir de 1904 a més es queden sense el control de l'òrgan del partit, l'Iskra.

El trencament definitiu vindrà per la qüestió del ritme de la revolució:

• Els partits socialdemòcrates seguien la doctrina marxista dins d'un model de societat occidental. Aquesta defensava:
  • Les societats d'Antic Règim s'havien de descompondre. Sorgiria una societat capitalista burgesa, que amb el temps generaria la seva pròpia contradicció: el proletariat industrial.
  • S'havia de revitalitzar el proletariat. Primer feia falta aliar-se amb la burgesia per acabar amb el tsarisme. Quan estigué desenvolupat el proletariat, aquests farien el salt al socialisme: REVOLUCIÓ PER ETAPES.

Lenin a partir de 1905 observà que el nivell de descomposició del tsarisme era impagable. La burgesia russa era extraordinàriament dèbil. Per això Lenin trencà amb l'ortodòxia marxista i apostà fer saltar les fases. Defensava la necessitat d'impulsar la revolució popular-democràtica que descansés en l'aliança de les classes populars (camperols), el proletariat industrial i la fracció democràtica de la burgesia. Coincidia amb Trotski en la defensa de la revolució permanent.

Quan Lenin plantejava la possibilitat de la revolució a Rússia, aquesta havia de seguir per tot Europa. Ells eren internacionalistes. Això canvia amb Stalin, que trencà amb aquesta doctrina i impulsant el “socialisme en un sol país” de 1924.

El 1912 es produeix la ruptura definitiva del POSR a Praga. Neix el partit bolxevic. Entre els anys 1912-1914 la posició de Lenin dins de la Internacional Socialista era molt dèbil. El 1914 la Internacional pràcticament es dissol. Fins a 1914 Lenin no s'havia plantejat l'opció de crear una nova Internacional.

Fins a 1917 el debat sobre el ritme de la revolució era un debat teòric. A partir de febrer de 1917 era un problema pràctic, que plantejava un problema d'aliances i una autèntica batalla política.

La primera guerra mundial podria haver estat la possibilitat de reunificació entre bolxevics i menxevics. Amb la revolució de febrer s'intentà de nou la reunificació, però no va ser possible. Les diferències entre bolxevics i menxevics no eren tan grans. Tots dos parlaven d'una etapa intermèdia i de la Dictadura del Proletariat. La composició social de tots dos partits era molt similar. Un petit nucli pertanyia a la Gentry (petita noblesa agrària), obrers de la gran indústria, algun camperol i la intelligentsia.

Sobre la qüestió agrària tots dos estaven bàsicament d'acord. Els menxevics parlaven de municipalització de la terra i els bolxevics de nacionalització. Aquesta era una gran diferència respecte als Socialistes Revolucionaris.

El lideratge de Lenin estava sovint en qüestió. Però com que era un partit disciplinat les decisions es feien complir. Era un partit amb molt debat intern. A partir de 1905 el tsar establí un règim pseudoparlamentari. Els menxevics donaven més valor al treball legal, dins la Duma, que al clandestí.

Des de la revolució de febrer de 1917, el partit bolxevic era encara tancat i disciplinat, però en el període febrer-octubre va esdevenir un partit molt més obert perquè es convertí en un partit de masses. Passà de 24.000 afiliats al febrer a 250.000 l'octubre de 1917. Per què aquest creixement? Perquè van ser capaços de plantejar i elaborar una sèrie d'aspectes que feien que el proletariat se sentís identificat amb ells.

Qüestió agrària

Els bolxevics plantejaven la necessitat de col·lectivitzar les terres. El camperol no tenia coneixements tècnics per invertir. Perquè la terra fos productiva calia anar a les grans explotacions. Lenin abans de la guerra era conscient del pes dels camperols i acabà assumint el programa dels Socialistes Revolucionaris. Lenin parlarà de “la terra pels camperols”. S'havia d'anar a l'agricultura socialitzada, però per la via de la comuna agrària, que havia d'assumir les terres i repartir-les de forma equitativa. Aquest pas no l'havia de fer l'estat, si no el MIR o Obstxina.

S'havia d'eliminar la funció coercitiva del MIR i deixar la solidària: educació, qüestions sanitàries, manteniment de ports i camins. La comuna s'havia d'encarregar de repartir de forma igualitària la terra. Per anar a la societat socialista s'havia de treure al MIR la funció coercitiva i deixar-la com una institució que donés pas al socialisme. Seria una institució clau.

Els bolxevics van assumir el programa dels socialistes revolucionaris. Passava per l'expropiació de les terres als grans propietaris (noblesa) i posar-la en mans de l'Estat. A la pràctica, això volia dir que donaven la terra que havien expropiat al MIR o bé als Soviets de camperols. Un sector del Partit Socialista Revolucionari d'esquerres entrà al govern l'octubre de 1917.

Estructura social al camp:

• Burgesia agrària: KULAK (I). Sector més odiat pels mateixos camperols.
• Per sota, el camperol mig: SEREDNIAK (I).
• Camperol pobre, BIEDNIAK (I)
• El camperol sense terra, BATRAK (I).

Paper dels anarquistes:

• Figures destacades: Bakunin i Kropotkin.
• Defensen el paper de la comunitat camperola. Organització social que descansi en les formes tradicionals agrícoles.
• Kropotkin, figura més destacada, s'inclina el 1914 per posicions bel·licistes.
• Els anarquistes comptaven dins les seves files amb partidiaris de la violència: Maximalistes.

Diferents visions de l'anarquisme:

• Propaganda per la paraula política: Kropotkin.
• Propaganda per l'acció: terrorisme.
• Anarquisme de base cristiana: Tolstoi.
• Anarco-sindicalistes: sindicats.

A l'octubre – desembre de 1905 tindran un paper molt important en els Soviets. A la revolució de febrer de 1917 fins l'octubre de 1917 serà l'edat d'or de l'anarquisme. Es calcula que a finals de 1917 hi havien 10.000 anarquistes. Foren aliats circumstancials dels bolxevics a la revolució i a la guerra civil, fins 1920. El personatge més important va ser Nestor Makhno. A la guerra civil els anarquistes que fugien dels alemanys es refugien al sud de Bielorússia i creen una organització comunal: Makhnovshina. A finals de 1920 es produeix un enfrontament entre l'exèrcit roig i els anarquistes.

Paper dels Soviets

Neixen en el transcurs de l'octubre de 1905, de forma espontània, sense l'impuls de cap partit. Era una organització espontània del proletariat. Acabaran parlant de la formació d'una República democràtica.

Trotski arribà a ser vicepresident del soviet de Petrograd. Els soviets eren consells. Cada fàbrica escollia 3 delegats, que es constituïen en els soviets de barri. Són revocables. La vida democràtica era molt fluida. El febrer de 1917 va néixer el soviet de Petrograd impulsat per les forces polítiques. Hi haurà des dels liberals a l'extrema esquerra.