Elliot Fernandez

Historiador i Desenvolupador web

La Revolució de Novembre de 1918 d’Alemanya

La Revolució de Novembre de 1918 d'Alemanya va tenir lloc en els darrers moments de la Primera Guerra Mundial, entre els mesos de novembre de 1918 fins a març de 1919.
Elliot Fernández

Elliot Fernández

És llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona (2009) i Màster en Història del Món per la Universitat Pompeu Fabra (2011).

Publicat el 13/09/2022 | Actualitzat el 20/09/2022

Comment Sense comentaris


Índex de continguts:

La Revolució de Novembre de 1918 d’Alemanya va tenir lloc en els darrers moments de la Primera Guerra Mundial, entre els mesos de novembre de 1918 fins a març de 1919. Com a conseqüència més immediata cal assenyalar l’abolició de la monarquia i a la instauració de la república democràtica.

Lenin tenia com a idea estendre la revolució per tota Europa. La Revolució Rússia havia de ser la primera d’una escalada de revolucions per tots els països industrialment avançats. Per això quan arriben les primeres notícies de l’esclat de la revolució a Alemanya, Lenin i els altres membres del partit ho rebran molt positivament.

Però la Revolució alemanya va tenir característiques molt diferents de la russa i no va tenir el mateix desenllaç. La causa immediata de la Revolució Alemanya va ser la derrota a la Primera Guerra Mundial. A diferència de Rússia, l’Imperi alemany no era un estat en crisi. Alemanya s’havia reunificat relativament poc temps enrere, tenia un procés consolidat d’industrialització a la part occidental del país i el capitalisme no estava en crisi. Tampoc hi havia una crisi de consens popular.

Alemanya durant la Primera Guerra Mundial va creure fins a l’últim moment en la victòria

Amb la guerra s’havia constituït un govern d’Unitat Nacional. Un sector minoritari, però important del partit socialdemòcrata, l’SPD, s’havia mostrat en contra la guerra i va constituir un partit propi, l’USPD (Partit Socialista Independent). A finals de 1917 va haver-hi un cert moviment de vagues que el 1918 es va diluir.

A començants de 1918 després de la firma del Tractat de Brest-Litovsk, va haver-hi una certa esperança a favor de la victòria d’Alemanya. A la primavera de 1918 es van produir les últimes ofensives al front occidental, semblava que les potències centrals guanyarien la guerra.

Això va fer refer el sentiment patriòtic alemany, però a l’estiu de 1918 va quedar clar que la guerra no seria guanyada. De creure que guanyarien la guerra van passar a perdre-la. En aquest moment el govern alemany es plantejà evitar la derrota arribant a un acord amb les potències aliades.
El Kaiser Guillem II va encarregar formar nou govern al príncep Maximilià de Bade (3 d’octubre de 1918) polític de tendència conservador liberal. Al seu gabinet també va ingressar per primera vegada un socialdemòcrata, Philipp Scheidemann. El govern estava format per l’SPD, liberals i partits de centre-conservadors.

La realitat va ser ben diferent: la derrota alemanya a la guerra

Aquest govern havia de fer dues coses: intentar encaixar en l’oferta de pau que els oferia el president Wilson (que els obligava a realitzar una reforma política del Reich, basada en l’augment del poder del parlament, convertint l’Imperi en una monarquia parlamentària) i sotmetre el poder militar al civil (desactivant la idea del militarisme prussià).

Però la proposta de reforma del Canceller de Bade no va tirar endavant, per l’oposició de l’exèrcit. El mateix Kàiser Guillem II, forçat per la pressió política d’entregar el poder a Bade, no simpatitzava amb aquesta seva reforma.

Esclata la Revolució de Novembre de 1918

Amb aquesta situació prerevolucionària, el kàiser Guillem II abandonà Berlín per anar a la localitat d’Spa (seu de l’Estat Major). Allà es donà l’ordre a la Marina de mantenir la guerra, que es trobava fondejada a Kiel. Aquesta ordre donada a finals d’octubre desencadenarà la insurrecció.

En rebre l’ordre de la Marina, part dels sotsoficials de Kiel van decidir revoltar-se i constituir (28 d’octubre – 4 novembre) un Consell de Mariners, que va ser recolzat pels moviments socialistes de Kiel. El primer pas va ser a Kiel, però la insurrecció va anar estenent-se pel país, sense que ningú cridés a la revolució, totalment de forma espontània. Sindicats i els dos partits socialistes hi donaven suport. Fou un procés en cadena:

  • 6 de novembre, la revolució té lloc a Hamburg, Bremen.
  • 7 de novembre arriba a Munic.
  • 8 de novembre a Colònia i Frankfort.
  • 9 de novembre la insurrecció arriba a Berlín. Aixecament popular, protagonitzat per obrers. També hi haurà classe obrera que es constituirà en el Partit Demòcrata.

Quan la revolució arriba a Berlín, el 9 de novembre, el Kàiser decideix abdicar i marxar del país.

La Revolució triomfà a Berlín el 9 de novembre de 1918
La Revolució triomfà a Berlín el 9 de novembre de 1918

El Canceller Maximilià von Baden considerà que havia perdut la legitimitat i oferí la possibilitat de formar un govern provisional a Friedrich Ebert, un dels líders del partit socialdemòcrata. L’oferta inicialment va ser acceptada. Ebert va intentar formar un govern provisional continuista constituït pels partits majoritaris: socialista, independent, demòcrata, de centre… volia proclamar una república democràtica i aconseguir l’armistici. Però Ebert va quedar desbordat per la situació del carrer.

L’Alemanya revolucionària: el Consell de Comissaris del Poble

Karl Liebknecht (un dels líders de la Lliga Espartaquista que havia fundat el 8 de desembre de 1918 el Partit Comunista KPD) es traslladà el 9 de novembre immediatament a Berlín només sortir de la presó. Es plantejava la declaració de la república socialista, però Phillipp Scheidemann (líder berlinès del partit socialdemòcrata) en assabentar-se de la notícia del triomf de la revolució decidí ràpidament sortir al balcó de l’edifici del Reichstag i des d’allà proclamar la república pel seu compte, contra la voluntat expressa d’Ebert.

 Philipp Scheidemann
Philipp Scheidemann proclama la república el 9 de noviembre de 1918. Foto: dpa

Friedrich Ebert abandonà la idea de proclamar un govern provisional i constitueix un Consell de Comissaris del Poble, que semblava sortit de la Revolució i que era molt semblant dels Consells dels Comissaris del Poble de Rússia. Ebert volia subratllar que el seu consell no estava imposat pel partit socialista sinó per la base, el poble.

Consell de Comissaris del Poble
Consell de Comissaris del Poble sorgit de la Revolució d’Alemanya

El Consell estava format per 6 membres: 6 socialistes, 3 independents. Aquest era el govern de la revolució.

1a mesura

L’exèrcit ha d’acatar la nova situació revolucionària. L’Estat Major serà comandat pel mariscal Wilhelm Groener, el nou Primer Comandant General. Groner assegurà el suport de l’exèrcit i va demanar a canvi la promesa d’Ebert de restablir els rangs de l’exèrcit. Quedaven desplaçats del poder Paul von Hindenburg i Erich Ludendorff. Això suposava la liquidació de l’imperi.

2a mesura

Aconseguir l’armistici, que es firmà l’11 de març de 1919. Aquesta era una gran diferència amb Rússia, ja que l’SPD estava amb la gent, no tenia problemes amb l’Estat i no tenia la guerra perquè aquesta ja s’havia acabat.

3a mesura

Què el nou règim, que controlava el carrer, no es veiés desestabilitzat pel descontentament social (ocupació de les fàbriques per part dels obrers).

Friedrich Ebert promogué un gran pacte entre sindicats i patronal, el 15 de novembre de 1918, acord que va ser tancat en tres dies. En què consistia?

  • El reconeixement de la patronal dels sindicats com a representants dels obrers.
  • Establia la jornada de 8 hores.
  • Reivindicació generalitzada: la patronal es compromet a estudiar la participació sindical al control de les fàbriques.
  • Els sindicats demanen pacificar les fàbriques.

A Alemanya no va haver-hi un procés d’inestabilitat social des del punt de vista laboral. A partir del 15 de novembre els sindicats tindran un interès prioritari perquè s’estabilitzés la situació política. El missatge que donaven és que convenia consolidar la situació política perquè es consolidessin aquests avanços socials.

El govern revolucionari va tenir un problema. L’SPD i l’USPD no tenien les mateixes opinions sobre les opcions del procés revolucionari. En caure l’imperi, els principats i regnes que formaven Alemanya es convertiren en Landes. El 25 de novembre Ebert reuní els Consells dels Landers i aconseguí el seu reconeixement.

Què proposava el partit socialista majoritari SPD?

L’SPD va fer una anàlisi de la situació tradicional de la socialdemocràcia. Alemanya estava en una fase de desenvolupament del capitalisme. Alemanya no estava preparada encara per fer el pas al socialisme. El capitalisme havia de fer el pas al socialisme. El que havia de fer Alemanya era passar de l’Imperi a la República democràtica per avançar cap al socialisme.

A més l’SPD rebutjava el procés revolucionari rus, que consideraven que havia desembocat en una dictadura de partit.

El Consell de Representants del Poble havia de convocar eleccions a l’Assemblea Constituent com més aviat millor. Alemanya ja tenia cens electoral. Havia de tornar a funcionar l’aparell de l’estat i que fos el Parlament el que decidís quina república havia d’haver-hi. El Consell de Representants del Poble per poder restablir l’aparell estatal havia de posar-se d’acord amb el conjunt de funcionaris civils on la presència socialista era mínima. Ebert respectarà l’aparell de l’estat heretat de l’imperi, minimitzarà l’exèrcit i pactà amb els partits burgesos l’acceptació de la nova situació política perquè no es bloquegés l’aparell de l’estat.

L’SPD acceptà aquesta proposta.

Proposta dels socials-demòcrates independents USPD

No hi havia una única proposta, sinó 3. S’havia d’anar cap a una República democràtica o una República socialista?

Eduard Bernstein (representa el sector revisionista) i Karl Kautsky (contrari al procés revolucionari rus) eren representants de l’ala dreta del partit. Proposaven donar suport a la proposta d’Ebert però amb un matís: aprofitar el període provisional per, des del Consell de Representants del Poble, decretar algunes mesures d’orientació socialista en l’àmbit de les relacions laborals, per garantir el triomf electoral.

Hugo Haase aposta per la república obrera, de consells (Soviets) constituïda mitjançant un procés constitucional dels Consells que ja existeixen. Consell Nacional de Congressos i proclamar la República de Consells.

Rosa Luxemburg i Karl Liebknech defensaven que tot el protagonisme havia de ser dels consells. No s’havia d’esperar que els consells es decidissin a proclamar la república, calia practicar la “gimnàstica revolucionària” per tal de mantenir la revolució al carrer. El grup de Rosa Luxemburg i Liebknech constituiran el Partit Comunista, el desembre de 1918.

La Revolució “traïda”. Triomfa la tesi de l’SPD de la República democràtica

El desembre de 1918 s’imposen les tesis de l’SPD. Entre els dies 16 i 20 de desembre de 1918 es convoca el Primer Congrés Nacional de Consells a Berlín. Quasi 500 delegats hi participen, dels quals 2/3 parts militen a l’SPD. El grup de seguidors de l’USPD no arribaran al centenar. 10 delegats eren seguidors de Luxemburg.

El Congrés de Consells donà suport a l’Assemblea Constituent. Per bastir ponts entre majoritaris i independents afegiran que s’iniciï ja abans de les eleccions un programa de reformes socials que passava per:

  • Dissolució de l’exèrcit per una milícia popular. Destrucció del militarisme.
  • Impuls de la socialització de les indústries mitjançant el control obrer de les grans indústries.
  • Constitució de la República democràtica.

Ebert al mes següent convocà eleccions, que se celebraran el 19 de gener de 1919. Al mes de gener es produeixen incidents a Berlín entre partidaris de l’SPD i de la Lliga Espartaquista.

Combats al carrer entre partidaris del SPD i espartaquistes al gener de 1919.
Combats al carrer entre partidaris de l’SPD i espartaquistes el gener de 1919.

El conflicte entre socialdemòcrates i socialdemòcrates independents

Esclatarà un conflicte entre l’SPD i l’USPD que acabà amb la destitució del cap de política, militant de l’USPD, que provocà la protesta dels independents, prenent la decisió de dimitir del Consell de Representants del Poble. Ebert els va substituir per altres 3 representants del seu partit. D’un Consell dividit es passà a nou Consell majoritari de l’SPD: Segon Consell de Representants del Poble. Aquest consell serà més fort que el rus. Ebert donarà entrada a representants de la dreta de l’SPD, Gustav Noske, extremadament hostil a la USPD.

La decisió de convocar eleccions serà acatada per tots excepte el Partit Comunista, que rebutjà la convocatòria i cridà a l’abstenció per bloquejar les eleccions amb una convocatòria de vaga general el 6 de gener, en suport a la República de Consells, amb un seguiment molt minoritari.

El 15 de gener es produeix l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknech.

A les eleccions participà més d’un 80% de la població, amb la consegüent derrota absoluta del Partit Comunista. L’SPD obtingué el 38% dels vots i l’USDP el 7,5%. Èxit d’Ebert. Però l’SPD guanyà sense majoria.

Elecciones enero 1919
Resultados en diputados de los partidos políticos presentes en la Asamblea Nacional. Fuente: Wikipedia.org

L’SPD podia seguir dirigint el procés constituent, però no va tenir la majoria. Serà el partit més nombrós, però obligat a pactar amb el Partit del Centre i el Partit Demòcrata, del qual sorgirà el Govern Scheidemann (febrer-juny 1919).

La nova República de Weimar

Per evitar els posteriors disturbis revolucionaris a Berlín, l’Assemblea Constituent es va reunir el 6 de febrer a Weimar. Allà van elegir l’11 de febrer a Ebert com a president interí del Reich i el 13 de febrer elegiren a Philipp Scheidemann com a primer ministre de l’acabada de formar coalició. El 21 d’agost Ebert fou finalment investit constitucionalment com a president del Reich.

La nova Constitució de Weimar, que convertia el Reich alemany en una república democràtica, va ser aprovada l’11 d’agost de 1919 amb els vots de l’SPD, Zentrum i DDP. Estava dins de la tradició liberal i democràtica del segle XIX i prenia textualment, com l’actual constitució alemanya, molts passatges de la constitució de Pauluskirchen de l’any 1849. Malgrat tot, per culpa de la distribució de majories al congrés nacional, les exigències centrals dels revolucionaris de novembre van quedar insatisfetes: la socialització de la indústria del ferro i el carbó i la democratització dels cossos oficials (Offizierkorps), l’expropiació dels grans bancs, indústria pesant i les grans propietats de terra dels nobles, els càrrecs i pensions dels funcionaris imperials i soldats varen ser explícitament protegits.

Per una part, la Constitució de Weimar contenia més possibilitats de democràcia directa que la Constitució de la RFA “Grundgesetz” (1949), per exemple amb la petició de referèndum (Volksbegehren) i el referèndum (Volksentscheid). Per altra part, l’article 28 de poders d’emergència donava al president del Reich amplis poders per governar, fins i tot en contra de la majoria del Reichstag i en cas de necessitat, l’ús de l’exèrcit a l’interior. Aquest article va resultar un mitjà decisiu per destruir la democràcia el 1932-1933 per part d’Adolf Hitler.

Conclusió de la Revolució Alemanya

El desenllaç final va ser el de la constitució d’una república democràtica, la República de Weimar, formada per partits que mai havien estat republicans ni demòcrates, però que històricament havien pactat amb els socialistes (els catòlics) durant el règim de Wismark. Democràcia sense republicans.


Tots els articles del curs:

  • Link Europa i el món colonial a finals del segle XVIII
  • Link Era napoleònica a Europa (1799-1815)
  • Link Congrés de Viena i la Restauració de l’ordre europeu
  • Link Canvis socials i econòmics al segle XIX
  • Link Liberalisme i nacionalisme al segle XIX
  • Link Les revolucions liberals de 1820, 1830 i 1848
  • Link L’expansió del gran capitalisme industrial
  • Link L’Europa de Bismarck i els estats-nació liberals
  • Link Imperialisme i expansió colonial al segle XIX
  • Link La Primera Guerra Mundial (1914-1918)
  • Link Conseqüències de la Primera Guerra Mundial
  • Link El nou mapa territorial de l'Europa d'entreguerres
  • Link Revolució Russa (febrer – octubre de 1917)
  • Link Les democràcies de l’Europa d’entreguerres: Gran Bretanya, França i Alemanya
  • Link Ascens al poder del feixisme a Itàlia el 1922
  • Link Sistema imperial: el Pròxim Orient, l’Índia, el Japó i la Xina
  • Link Estalinisme a l’URSS en l’època d’entreguerres
  • Link Revisió del Tractat de Versalles i la reobertura del conflicte a Europa
  • Link La Segona Guerra Mundial (1939-1945)
  • Link Nazisme: l’ascens al poder a Alemanya
  • Link La Revolució de Novembre de 1918 d’Alemanya
  • Comentaris a "La Revolució de Novembre de 1918 d’Alemanya"

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

    A l'enviar el formulari es demanen dades com el teu correu i nom que s'emmagatzemen en una galeta perquè no hagis de tornar a completar-los en pròxims enviaments. A l'enviar un formulari has d'acceptar la nostra política de privacitat.
    • Responsable de les dades: Hispano Atlantic Consulting, Ltd.
    • Finalitat: Respondre a sol·licituds de l'formulari.
    • Legitimació: El teu consentiment exprés.
    • Destinatari: Hispano Atlantic Consulting, Ltd. (dades emmagatzemades en la base de dades del web).
    • Drets: Tens dret a l'accés, rectificació, supressió, limitació, portabilitat i oblit de les seves dades.
    %d bloggers like this:
    Secured By miniOrange