Les revolucions liberals de 1820, 1830 i 1848

Els diversos cicles revolucionaris que es van viure a Europa durant la primera meitat del segle XIX, entre els més importants les revolucions de 1820, el 1830 i el 1848 van tenir el liberalisme, el nacionalisme i el radicalisme democràtic com els seus eixos ideològics principals. Les revolucions d'aquest període són liberals en tant que promouen la instauració de règims constitucionals parlamentaris i són fenòmens fonamentalment urbans.

El cicle revolucionari de 1820

Les revolucions de 1820 van tenir lloc fonamentalment als països de l'arc Mediterrani. Van ser uns moviments protagonitzats per minories, amb un programa "ampli" poc precís, de tendència liberal i democràtic-radical. Tots els moviments revolucionaris de la dècada de 1820 es caracteritzen per tenir participació de les classes populars. Excepte a Grècia, la resta fracassa.

La primera onada revolucionària va tenir lloc a partir de 1820 a:

• Espanya (gener 1820), al comandament del General Riego, les tropes s'amunteguen.
• Portugal (juliol 1820).
• Península italiana: Nàpols (1820). Piemont (març 1821).
• Grècia: 1821. Insurrecció dels grecs contra l'Imperi Otomà, combinació de liberalisme i nacionalisme.
• Imperi rus (desembre 1825). Intent liberal. Insurrecció desembrista o revolta decabrista, joves oficials de l'exèrcit rus, sostinguts per alguns aristòcrates liberals russos. Conspiració fracassada. Es proposava acabar amb l'autocràcia tsarista. L'aixecament va ser derrotat pel nou Tsar, Nicolau I (1825-1835), brutalment aixafada.

Característiques generals dels moviments revolucionaris de 1820:

Les revolucions de 1820 van tenir lloc als països on el retorn a l'absolutisme havia sigut més fort després del restabliment del vell ordre europeu al Congrés de Viena de 1815. I també tenen lloc allà on les idees napoleòniques havien tingut major influència, sobretot a Espanya i Nàpols. Van ser revolucions de les minories, i eminentment liberals, però de tendència moderada.

A Nàpols la revolució va estar organitzada i realitzada pels sectors de la burgesia mitjana i alta. Elits polítiques que conspiren en la clandestinitat, per la política repressiva dels seus governs. Eren unes elits organitzades en societats secretes, la més important era "La Carbonara", fundada a Nàpols en 1810.

Tant a Espanya com a Nàpols els revolucionaris tractaven d'aconseguir:

• Derrocament dels governs absolutistes. Utilitzen la fórmula de “pronunciament militar”, que consistia en una rebel·lió militar en la qual els oficials s'alcen contra el poder establert. Es tracta d'un canvi polític sense grans commocions socials. El 1820 el General Riego s'amotinà amb els militars i es pronuncià a favor del restabliment de la Constitució de 1812 i obligava Ferran VII a establir una monarquia de caràcter liberal entre els anys 1820-1823 (Trienni Liberal).
• Programa polític ampli. Pel fet de ser un front comú amagava entre si diferències ideològiques importants. S'aglutinen diferents maneres d'entendre el liberalisme.
• Es rebel·len contra l'absolutisme i a favor d'una constitució.
• Com a conseqüència es van produir enfrontaments entre els liberals, entre moderats i demòcrates liberals.
• A Espanya aquestes diferències es manifesten entre els moderats i els exaltats. Els moderats "doceañistas" són partidaris de la implantació de la Constitució de 1812. Els exaltats representen la tendència del radicalisme moderat. Va més enllà de les reivindicacions liberals.

Un punt en comú en tots els moviments revolucionaris europeus és que tots reivindiquen la Constitució espanyola de 1812, perquè està inspirada amb la francesa de 1791. La Constitució espanyola de 1812 era plenament liberal perquè contemplava una monarquia constitucional, amb un rei amb amplis poders com el veto suspensiu, pel qual el monarca pot rebutjar qualsevol proposta del parlament i on podia nomenar els ministres. Dibuixava un parlament amb dues càmeres. L'exercici de vot estava restringit als homes i propietaris, que fa de filtre basat en la posició social i el gènere. I concedia una situació privilegiada a la religió catòlica i censura en matèria religiosa.

Però la revolució de 1820 era un moviment protagonitzat per les elits urbanes, les quals van desatendre completament les reivindicacions socials provinents del món rural. Es manifestaven a favor d'una política agrària moderada, per interessos econòmics dels mateixos protagonistes de les revolucions liberals. Desatenció motivada per un desconeixement total del món camperol.

Els liberals participaven d'una cultura política urbana i burgesa, que s'havia allunyat de la cultura tradicional, molt arrelada a les zones rurals. Això va conduir al fracàs dels moviments liberals. Els moviments liberals van ensopegar amb l'oposició camperola. El que succeeix a Espanya durant el Trienni Liberal va ser:

• En política agrària: es va desenvolupar la desamortització dels béns eclesiàstics i civils (municipals). En aquella època eren béns propis dels municipis edificis (molí, casa-carnisseria…). La titularitat l'ostentava el municipi i la renda que generen anava a parar a les arques municipals amb l'obligatorietat que cobreixin necessitats socials. I també hi havia els béns comuns, que pertanyien a la col·lectivitat, com les muntanyes. La renda que generava l'explotació d'aquests béns es repartia entre tots els veïns que tenien dret.

En quina mesura va afectar els camperols la política agrària del Trienni Liberal? No es van beneficiar en absolut, perquè els camperols no tenien suficients diners per participar en les subhastes promogudes per l'Estat per comprar els terrenys desamortitzats. I a més van perdre els tradicionals drets d'aprofitament: es van a veure privats de poder aprofitar les pastures, la llenya… Els liberals volien la propietat privada perfecta.

La política agrària dels liberals espanyols girava entorn de la promulgació de disposicions sobre règims senyorials que van portar al reconeixement de les propietats de la noblesa. El juny de 1821 el govern decideix la reducció a la meitat del pagament del delme i estableix un nou sistema de contribucions que va augmentar considerablement el pagament de tributs.

Aquesta política agrària donà lloc a un moviment rural antiliberal (el carlisme). Els camperols es veien afectats per les polítiques liberals que no defensaven els seus interessos. La revolució no la veien com a seva. Aquests camperols que no eren propietaris de les seves terres, eren la classe social més explotada en l'Antic Règim.

Els moviments liberals comptaven amb l'oposició de les grans potències conservadores que integraven la Santa Aliança. El sistema de congressos o "Sistema Metternich" que tenia com a objectiu el manteniment de l'ordre i la pau entre els Estats europeus es va posar en marxa per combatre les revolucions liberals:

• Al Congrés de Liubiana es va decidir la intervenció militar al Piemont el 1821.
• Al Congrés de Troppau de 1820 es decidí la intervenció a Nàpols per sufocar la revolució. Nàpols va caure en mans de l'exèrcit austríac.
• Al Congrés de Verona de 1822 es va autoritzar a França a intervenir a Espanya, amb la coneguda invasió dels “100 mil fills de Sant Lluís”, que van entrar al país en 1823.

Les revolucions liberals de 1820 van ser aixafades, excepte la de Grècia. Per què no a Grècia? El moviment grec va comptar amb l'ajuda de potències estrangeres (Rússia i Regne Unit). Ambdues potències estaven molt interessades en el control d'aquesta zona.

Per desenvolupar una política de pau europea, l'amenaça més gran era “la qüestió de l'est”, o d'Orient. Aquesta zona era un polvorí. En primer lloc, la debilitat de l'Imperi Otomà i també l'inici del despertar dels pobles balcànics, sotmesos al control otomà i del creixent interès de Rússia i la decidida voluntat dels britànics d'impedir-ho costi el que costi. Anglaterra i Rússia tenien unes relacions molt tibants.

Les revolucions de 1830

El 1830 es va desenvolupar una sèrie de revolucions a Europa. Moltes d'elles van triomfar, com la que portà a la independència de Bèlgica del Regne dels Països Baixos.

Els objectius dels moviments revolucionaris de 1830 eren:

• La lluita del liberalisme contra l'absolutisme.
• La lluita de les noves classes mitjanes, la burgesia, contra l'aristocràcia.
• La lluita dels nacionalismes contra els ocupants estrangers.

A diferència de les revolucions de 1820, les revolucions del 1830 es donen a França, Països Baixos, Polònia i als Ducats de Parma i Mòdena.

Característiques del moviment revolucionari de 1830

Sobretot en el cas de França, ara si l'any 1830 hi va haver una major participació de sectors populars urbans. Se superà l'esquema elitista de les revolucions de 1820. Les revolucions de 1830 van precipitar la progressiva desintegració de l'ordre polític sorgit després de la Restauració.

De nou va ser França la que va desencadenar l'onada revolucionària. El poble de París que romania mut des de 1789, es va aixecar el 1830 durant les jornades del 27, 28, 29 de juliol “les tres glorioses”. Ja no es va recórrer al pronunciament militar, sinó a la barricada, improvisades amb qualsevol material: carruatges, tonells, sacs de terra, llambordes… per fer front a les forces armades. La Revolució de París va aconseguir enderrocar la monarquia dels Borbons (que ja mai tornaria a regnar a França). I va transformar la inestabilitat política de l'època d'Europa en moviments revolucionaris. Entre 1830 i 1831 Europa va reviure l'onada revolucionària de 1789.

Focus de les revolucions de 1830

• Bèlgica, agost de 1830
• Polònia, novembre 1830. Es van revoltar contra Rússia. La qüestió polonesa es va convertir en un objectiu dels liberals.
• Itàlia, febrer 1831. Esclaten revolucions, amb fracàs gairebé immediat.
• Es van produir disturbis en estats alemanys, Suïssa, Portugal i Espanya (guerres civils entre liberals i absolutistes).
• A Anglaterra no es van produir revolucions d'aquest tipus. No obstant això van ser anys de gran agitació social. El moviment del radicalisme democràtic anglès estava en lluita i van aconseguir imposar algunes de les seves idees en la Reforma Parlamentària de 1832, on s'ampliava el cens electoral, incrementant el poder parlamentari de la burgesia enfront del gran poder dels terratinents (es va estendre el dret a vot a gran part de la classe mitjana).

Durant les revolucions de 1830 es va produir el triomf del liberalisme moderat a França, acompanyada pel component nacional a Bèlgica. A França l'alta burgesia accedí al poder.

Les revolucions de 1830 també portaren una expansió del radicalisme democràtic amb elements socialistes a través del protagonisme que van adquirir en algunes ciutats la petita burgesia i els treballadors (París i més tard Lió). Important aportació del moviment neobabuvista (seguidors de Babeuf, 1760-1797). Aquest moviment va ser molt rellevant en el desenvolupament de la ideologia igualitària. El 1830 un moviment de treballadors a França de demòcrates radicals es posà en marxa, centrat a París i Lió (1831, Revolta dels Canuts).

L'èxit o fracàs d'aquestes revolucions depenia:

• De la correlació de forces en cada estat.
• Del grau de desenvolupament econòmic i social de cada estat.
• De la importància de les potències vencedores que estan organitzades en la Santa Aliança.
• A França, per què triomfà la revolució?
  • Hi havia un cert grau de desenvolupament econòmic i social.
  • La burgesia tenia un pes social i econòmic considerable.
  • No es va produir una intervenció militar exterior, perquè França formava part de la Quàdruple Aliança.

A la Itàlia central les revolucions van ser sufocades per les tropes austríaques. Es va produir una intervenció militar estrangera. Escassa representativitat de la burgesia, fet que restava possibilitat a l'èxit del moviment revolucionari.

Polònia era una societat profundament agrària. L'agricultura estava poc evolucionada, amb sistema de rotació triennal de cultius sense guaret. Trobem una estructura de la propietat controlada que la noblesa controlava la major part de les terres. L'Església i la noblesa seguien mantenint molta importància i la industrialització amb prou feines s'havia realitzat.

La Revolució de 1830 a França

La Revolució de juliol de 1830 després de tres dies de guerra al carrer va aconseguir enderrocar la monarquia dels Borbons (rei Carles X) i instaurar una monarquia liberal moderada, sota el regnat de Lluís Felip I (1830-1848).

Causa immediata de la Revolució de 1830

L'últim rei Borbó de França, Carles X, governava amb el suport de polítics d'extrema dreta. El seu regnat va donar al govern del país un gir involucionista. El moviment revolucionari va començar després de la proclamació d'unes noves ordenances, el 25 de juliol de 1830, quan a la càmera hi havia l'oposició al govern formada per forces bonapartistes i republicanes. Les ordenances pretenien reduir el poder que tenia l'oposició al Parlament dels diputats hostils. Què recollien aquestes ordenances?

• Suspensió de la premsa.
• Dissolució de les càmeres.
• Nou règim electoral, amb regles molt més restrictives. Es convoquen noves eleccions per a setembre de 1830.

En els primers moments, els polítics de l'oposició es van limitar a discutir els diferents textos. El que ningú s'imaginava era que les manifestacions del carrer, de caràcter espontànies, ho anessin a canviar tot. Per què aquesta vegada les classes urbanes treballadores van donar suport a les mobilitzacions que acabarien en una revolució?

Per entendre-ho és clau mencionar la crisi econòmica que patia França des de diversos anys i que generava un gran malestar social. El 1825 hi hagué un empitjorament de l'economia nacional, a conseqüència d'una crisi financera. El malestar social es va agreujar per les males collites de 1828 i 1829. I aquest episodi causà la reducció del poder adquisitiu de la població. Els productes s'encarien i en conseqüència hi havia un descens de la demanda en una sèrie d'articles que provocaven el tancament d'algunes fàbriques. Això acabà causant una disminució considerable de la producció industrial.

L'historiador francès Ernest Labrousse va escriure a “Fluctuacions econòmiques i història social”, que la crisi econòmica era anterior a 1830 i que aquesta portava a un descontent polític, que va aguditzar els motius de protesta contra el govern, principal responsable d'aquesta crisi.

El marquès de Lafayette, partidari de Lluís Felip d'Orleans es va trobar amb alguna cosa que se'ls escapà de les mans. Van decidir posar-se al capdavant d'un moviment que no havien iniciat ells, per canalitzar-ho i conduir-ho a una solució moderada. La consolidació d'aquesta monarquia sota el liberalisme suposava una garantia per a les potències absolutistes, un mal menor enfront dels perills que podia representar una revolució continuada.

Després de les revolucions de 1830 es va produir una divisió del continent europeu en dues àrees:

• Regne Unit i França apropen les seves posicions. Són potències liberals, enfront de les absolutistes.
• L'Europa de les potències absolutistes: Rússia, Àustria, Prússia.

França i el Regne Unit van recolzar el 1834 els constitucionalistes espanyols i portuguesos. A Europa s'estaven gestant unes solucions pactades enfront de les revolucions que comportava incorporar a les elits burgeses als governs.

Les revolucions de 1848

Les crisis econòmiques (en els àmbits rurals, industrial i financer) i les crisis polítiques i socials són les principals causes del cicle revolucionari de 1848. L'estudi d'aquestes revolucions causa problemes per determinar on van sorgir aquests problemes. Davant el panorama d'heterogeneïtat de causes de les revolucions de 1848 cal tenir presents els caràcters diferencials de cada país.

Principals centres d'esclats revolucionaris:

• Esclat de la revolució a Palerm (12.01.1848).
• Esclat de la revolució a París (22.02.1848).
• Esclat de la revolució a Baden (1.03.1848).
• Inici de l'aixecament de Munic (3.03.1848).
• Esclat de la revolució a Viena i dimissió de Metternich (13.03.1848).
• Esclat de la revolució a Buda i Pest (15.03.1848).
• Esclat de la revolució a Berlín (18.03.1848).
• Esclat de la revolució a Milà (18.03.1848).
• Aixecament de la Gran Polònia (20.03.1848).
• Esclat de la revolució a Venècia (22.03.1848).
• Aixecament a Moldàvia (abril de 1848).
• Inici de l'aixecament al Palatinat (2.05.1848).
• Aixecament de maig a Dresden (3.05.1848).
• Esclat de la revolució a Transsilvània (15.05.1848).
• Inici de l'aixecament a Praga (12.06.1848).
• Aixecament a Valàquia (juny de 1848).
• El papa Pius IX fuig de Roma (24.11.1848).

Principals reivindicacions dels revolucionaris:

• França: tipus polític i social
• Hongria: caràcter nacional
• Hi ha alguns factors comuns i que afecta en diversos graus a cada territori: els canvis experimentats a Europa en el període 1789-1848 i la Revolució industrial.

Dos tipus de causes expliquen el moviment de 1848:

• Crisi econòmica que va afectar des de 1845 a 1848 a Europa.
• Crisi política i social provocada pel descontentament que generava la crisi econòmica. A França, la caiguda de la monarquia orleanista està motivada per l'empitjorament de la situació econòmica al país. Entre 1845-1848 es produeix la pèrdua de 4 collites seguides de patata a Irlanda que produeix una gran fam. Descens del 25%, un 40% van morir de gana el 1849 i per malaltia i el 60% restant van optar per emigrar als Estats Units.

Característiques de les revolucions de 1848

Totes les revolucions es van produir a la primavera de 1848 i tenien components ideològics comuns en el liberalisme, el nacionalisme i el radicalisme democràtic. Les revolucions de 1848 es produeixen de forma gairebé simultània, entre febrer i maig de 1848 i s'estenen per bona part d'Europa. Es van produir revolucions a França, Imperi Habsburg, Prússia i península Itàlica, en ciutats com París, Frankfurt, Berlín, Milà, Venècia, Roma, Palerm…

A les revolucions de 1848 se'ls ha posat l'etiqueta de la "Primavera dels pobles", coneguda així per l'estació primaveral i en al·lusió de la manifestació del nacionalisme en els estats alemanys, la península Itàlica i també a l'Imperi Austríac. També es troben les reivindicacions liberals, provinents de la gran burgesia i el radicalisme democràtic, provinents de la petita burgesia i dels sectors populars.

A França la participació dels treballadors urbans parisencs va ser fonamental. El sociòleg alemany Georg Simmel escrigué que “des de 1830 es va produir a França una creixent conscienciació de la classe treballadora”.

Però les revolucions van acabar amb el fracàs a tot arreu després d'una fase d'èxit momentani. Cap a finals de 1848 la sort estava decidida i en contra de les revolucions. A l'estiu del 1848 és quan es van extingir els últims focus rebels. A la península Itàlica, la revolució va ser aixafada per la intervenció de les tropes franceses i a Hongria per la intervenció de l'exèrcit austríac i rus, que van acabar amb la revolució l'agost de 1849 (el 14 d'abril Hongria havia proclamat la seva independència).

Per què es va produir el ràpid fracàs de les revolucions del 1848?

• Per l'abandonament part del liberalisme de les pretensions revolucionàries. L'historiador Eric Hobsbawm ho explica molt bé: el 1848-1849 la burgesia es va adonar que la revolució era perillosa i que algunes de les seves demandes es podien satisfer sense necessitat de revolucions.
• Pels conflictes entre els nacionalismes. L'Imperi dels Habsburg i el Regne Unit es disputen l'hegemonia germànica.
• Perquè encara era feble la implantació del moviment dels treballadors.
• No podem considerar que les revolucions del 1848 van constituir un episodi històric sense precedents. No es podia governar d'esquena al poble, s'havia de comptar amb l'opinió pública. Lluís Napoleó III, al desembre 1848 serà proclamat president de la República Francesa.

Durant les revolucions del 1848 va tenir lloc l'abolició de les relacions de servitud en l'Imperi dels Habsburg. Va ser una concessió feta per por dels aixecaments dels camperols, per evitar mals majors. A Rússia no es va abolir fins a 1861 i a Romania el 1864. L'abolició de la servitud en la resta de països es va produir durant el règim napoleònic.

Aquestes revolucions van suposar un pas important en la creació d'una consciència nacional a Itàlia i de manera més general les revolucions van contribuir a trencar definitivament amb l'època de la Restauració.

Europa després de 1848

La burgesia, que ja formava part de l'alta classe mitjana, va anar accedint al poder després de 1848. L'alta burgesia mantenia aliances amb sectors de l'Antic Règim. El liberalisme moderat es va anar imposant com a ideologia política dominant. El nacionalisme va estar cada vegada més al servei de la creació de nous estats: el 1870 es produeix la unificació d'Itàlia i el 1871 la d'Alemanya. Els corrents socialistes es van manifestar com un perill desestabilitzador a partir de 1828 i durant la segona meitat del XIX.

Les revolucions del 1848 vénen a ser la línia de separació entre la primera i la segona meitat del segle XIX. Resulta el final lògic d'un procés que en 60 anys va transformar l'atmosfera política i social europea. La Restauració després de l'era napoleònica va salvar una part de les conquestes de 1789.

El cicle revolucionari de 1820-1830 va contribuir a ampliar les concessions. I les de 1848 les va completar. La data de 1848 completa la sèrie de cicles revolucionaris de la primera meitat del XIX. Tanca tot un procés de transició des de l'Antic Règim al Nou Règim liberal.

Les revolucions del 1848 van posar de manifest que les classes mitjanes, la burgesia, el liberalisme, la democràcia política, el nacionalisme i les classes treballadores anaven a ser d'ara endavant els elements permanents del panorama polític.