Revolució Russa (febrer - octubre de 1917)
La fi de la Primera Guerra Mundial va obrir un període històric nou a Europa: el de la Revolució Russa i d'Alemanya. La resposta revolucionària a la guerra va tenir com a principal focus Rússia i Alemanya. Però també van ser els anys de l'ascens del feixisme al poder, tant a Itàlia a partir de 1922 com a Alemanya el 1933; de la crisi de la democràcia burgesa; dels avenços tecnològics; i del contrast entre un gran desenvolupament del capitalisme als anys 1920 i una de les crisis econòmiques més grans de la història mundial recent el 1929, la Gran Depressió.
Revolució Russa en dues parts: de febrer i d'octubre de 1917
Els esdeveniments que van donar lloc a la Revolució Russa van ser conseqüència de la derrota del país a la Primera Guerra Mundial, però hi va haver altres raons de fons. La Revolució es va viure en dues etapes: amb la caiguda del govern autocràtic del tsar Nicolau II durant la Revolució de febrer de 1917 (març al calendari europeu) i la Revolució d'Octubre (novembre pel calendari europeu) del mateix any que portà al poder els Soviets liderats per Lenin del Partit Bolxevic.
Les causes de la Revolució Russa. La monarquia autocràtica tsarista
Hi ha una sèrie de causes que expliquen els motius pels quals Rússia va arribar a enderrocar la monarquia més autocràtica d'Europa. Rússia estava governada per una monarquia absolutista, amb esquemes més propis de l'Europa occidental de l'Antic Règim. I tampoc s'havia produït un procés de modernització econòmica que fes possible sortir de la pobresa més absoluta als seus habitants.
- Xoc entre les necessitats d’una societat en transició i la persistència de sistemes polítics i socials que no afavorien a la població. La monarquia tsarista volia portar el capitalisme industrial sense fer reformes polítiques i socials.
- L'inici del desenvolupament industrial xocà amb les estructures antigues en l'ordre polític i social.
- L’expansió del mercat intern era un problema perquè les estructures socials encara mantenien la submissió de la pagesia sota estructures agràries d’origen medieval.
- Sense un mercat internet fort hi havia moltes dificultats per mantenir un mercat exterior (a les colònies).
La societat russa demanava mesures de reforma política i econòmica, però aquestes pretensions xocaven amb les intencions del règim tsarista autocràtic, que no volia cedir cap forma de poder. El poder estava en mans del tsar i els territoris estaven controlats per la noblesa, que no tenia gens d'interès a promoure una reforma agrària. L’autocràcia era un obstacle per al desenvolupament econòmic.
La derrota a la guerra russojaponesa
El règim tsarista s’identificava amb els interessos de la noblesa, així que la burgesia no podia imposar a l’Estat la política econòmica que li podia interessar. L’única via de sortida per la burgesia era la conquesta de mercats exteriors, bloquejada cap al món europeu i el Pròxim Orient. L’expansió exterior russa va ser cap a Àsia, però no va funcionar per la competència del Japó. El 1904 es produí el xoc entre el Japó i Rússia (guerra russojaponesa).
La derrota russa inesperada davant el Japó va deixar en evidència l’Estat rus, que provocà una crisi interna en la qual es van unir els interessos burgesos i els dels proletaris. La guerra i el fracàs rus van desembocar en una revolta de caràcter antigovernamental i espontània, generalitzada arreu de l'Imperi Rus. Els fets de la Revolució de 1905, aparentment, no van tenir direcció ni control, ni tampoc cap objectiu reconegut. És considerada generalment com el punt d'inici dels canvis a Rússia que van culminar amb la Revolució Russa del 1917 i la fi del Tsarisme.
El règim tsarista va intentar el 1905 iniciar un camí de concessions projectant una reforma política i social amb dues mesures principals:
- La creació d'una assemblea consultiva (la Duma estatal) on la burgesia podia estar representada.
- La promulgació d'una llei electoral i la primera Constitució de Rússia el 1906, pel qual el tsar compartia el seu poder absolut amb el parlament i on el poder executiu seguiria en mans del tsar.
Eren reformes polítiques molt limitades, impulsades pel príncep Piotr Stolipin, que serà primer ministre de la primera Duma. Stolipin intentà impulsar una reforma agrària de caràcter liberal, per la qual va suprimir el Mir (les comunitats de camperols que compartien la propietat comunal de les terres) i va liberalitzar la compravenda de propietats agràries. La intenció de Stolipin era crear un grup de camperols pròspers (kulaks) que subministressin suport social al govern del tsar i frenar la lluita de la majoria dels camperols per la terra. Va permetre una modernització agrària que va treure a moltes zones de l'autoconsum cap a una agricultura comercial que podia abastir, per tant, les ciutats.
Amb la supressió del MIR s'intentava impulsar el mercat de les terres, privatitzant les terres comunals. Es defensava la "modernització del camp", seguint el model anglès, introduint el capitalisme al món agrari per consolidar la propietat privada. Aquesta reforma agrària causà una onada de repressió al camp contra els camperols dissidents que acabà amb multitud d'execucions.
El 1911 Stolipin fou assassinat i el tsar va interrompre el procés de reforma i marginà la Duma. Quan s’inicià la Primera Guerra Mundial la situació a Rússia era pitjor que el 1905. Rússia s’incorporava a la Primera Guerra Mundial trobant-se en una situació de crisi social.
L'Imperi Rus durant la Primera Guerra Mundial
La guerra generà uns costos econòmics i socials enormes. La resposta política de la majoria dels països que van participar en la guerra va ser la creació de governs d’unitat nacional, on participaven tots els partits polítics. Però això no va passar a Rússia. Els països que van construir governs d'unitat nacional van associar la guerra als interessos col·lectius. Rússia s’incorporà a la guerra per interessos estratègics, per aconseguir l’accés lliure al Mediterrani que li bloquejava l’Imperi Otomà. Però no hi havia cap motivació col·lectiva envers la guerra.
La Primera Guerra Mundial provocà una gran inflació a l’Imperi Rus, caos en l’abastiment de productes a les ciutats i mobilitzacions de la massa camperola escaldada per les reformes anteriors. El 1916 la situació ja era prou convulsa. Es produïen conflictes locals constants, el tsar no era recolzat, se’l qüestionava sobre com havia de portar la guerra. La Revolució no esclatà de cop, va arribar perquè s'estaven produint multitud de vagues a les ciutats i motins camperols per tot el país. A més era evident per tothom la gran incapacitat militar de l’Alt Comandament Rus que no era capaç d'assegurar el proveïment d'aliments de les ciutats perquè la producció interna s'estava desviant per alimentar a l’exèrcit al front.
La Revolució de Febrer de 1917
El 18 de febrer (seguint el calendari Julià), la fàbrica més gran de Petrograd, la factoria Putilov, va anunciar una vaga; la policia va disparar als vaguistes i algunes botigues van tancar, cosa que va provocar insurreccions en altres centres de producció. El 23 de febrer es van celebrar una sèrie de mítings i manifestacions amb motiu del Dia Internacional de la Dona que progressivament van prendre un fort to polític i econòmic. De nou la resposta de l'Estat va ser la repressió: es va enviar un batalló de soldats a la ciutat per a apaivagar l'aixecament, però molts d'ells no sols van preferir desertar sinó que es van rebel·lar contra els seus comandaments. Aquests esdeveniments van obligar el tsar Nicolau II a abdicar el 2 de març (JU) (15 de març, del calendari gregorià).
Amb l'abdicació del tsar el règim s’enfonsà. En alguns llocs del país les autoritats van poder mantenir el poder autocràtic mentre en altres indrets els començaren a constituir els Soviets, com va ser el cas del Soviet de Petrograd, que va tenir un paper molt important durant les jornades revolucionàries i que va actuar com a contrapoder del govern provisional establert després de la caiguda del tsar.
El Govern Provisional
El 2 de març es constituí el primer Govern Provisional, per omplir el buit de poder deixat per l'abdicació del tsar. Estava encapçalat pel príncep Gueorgui Ievguènievitx Lvov i integrat per membres del Partit Constitucional Democràtic Rus (KD), entre d'altres Pável Miliukov i Aleksandr Kérenski. Ievguènievitx Lvov era un noble, Miliukov un burgès i Kérenksi un militant del Partit Social-Revolucionari (SRs).
A Sant Petersburg el govern provisional va ser reconegut per l’exèrcit i els principals governs locals, però no per totes les forces polítiques. El seu principal objectiu era el de governar i impulsar la construcció d’un nou règim. I per això es van convocar eleccions a una Assemblea Nacional Constituent.
El govern provisional havia de resoldre el problema de desproveïment i el problema de la guerra. No van treure Rússia de la guerra perquè no podien trencar el pacte de l’Entente amb França i Anglaterra.
Al mes de maig Miliukov envià un telegrama donant garanties que Rússia es mantindria activa al front oriental, el que va provocar la caiguda del govern provisional, que va haver de dimitir. Seguidament es formà un Segon Govern Provisional presidit per Aleksandr Kérenski (21 de juliol – 8 de novembre) i amb la participació de tots els grups polítics excepte el bolxevic.
La Revolució Russa d'Octubre de 1917
Mentrestant Lenin, líder de la facció bolxevic del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR), i que es trobava exiliat a Suïssa, pactà amb el Kàiser d'Alemanya la retirada de Rússia de la guerra a canvi de permetre'l passar per Alemanya per tal de poder arribar a Rússia. El tren sortí de Ginebra el 9 d'abril. El 15 d'abril va arribar a Sant Petersburg.
A la seva arribada pronuncià unes paraules cèlebres:
"El poble necessita pau, el poble necessita pa, el poble necessita terra, i ells li donen guerra, fam, els deixen sense pa i deixen als terratinents la terra. Hem de lluitar per la revolució social, lluitar fins al final, fins a la victòria completa del proletariat. Llarga vida a la revolució social internacional".
Al mes d'abril Lenin desenvolupà la seva idea que calia anar a una nova revolució per enderrocar el govern provisional i fer un govern dels proletaris i obrers (soviets).
El govern provisional comptava amb l’oposició bolxevic (que defensava la tesi de "pa, pau i terra" pels obrers) i un sector de l’exèrcit que conspirava contra el govern. Quan va caure el primer govern provisional la primera cosa que va fer el nou president Kerensky va ser ordenar la detenció dels líders bolxevics. Lenin va aconseguir fugir a Finlàndia, però d'altres bolxevics, entre els quals Trotski i Lunatxarskiy, foren detinguts i empresonats el 22 de juliol (4 d'agost).
A l’agost el general Lavr Kornilov es dirigí cap a Sant Petersburg i intentà un cop d’estat avortat. Això desacredità a Kerensky. Per tal de resistir un possible atac de les forces de Kornilov, Kerensky es va veure en la necessitat de recórrer a l'aparell militar dels bolxevics. A més, Kérenski va ordenar repartir 40.000 fusells entre els obrers de Petrograd, molts dels quals anaren a parar a mans dels bolxevics. El 4 de setembre Trotsky i altres líders bolxevics van ser alliberats. Trotsky es va convertir en el líder del Consell dels Soviets de Petrograd. Lenin ja pensava en l’assalt al poder i imposarà el seu criteri dins el partit.
El Soviet de Petrograd assumeix el poder
A les deu del matí del 25 d'octubre (7 de novembre al calendari gregorià), el Comitè Militar Revolucionari va publicar una proclama, escrita per Lenin, de dissolució del Govern Provisional i de transmissió del poder al Soviet de Petrograd. A primeres hores de la tarda, Trotski va convocar una sessió extraordinària del Soviet de Petrograd, per preparar el Congrés dels Soviets. La reunió estigué controlada pels bolxevics i per la facció esquerrana dels socials-revolucionaris.
El Comitè Militar Revolucionari envià els treballadors armats i els soldats a capturar els edificis claus de Petrograd. El Palau d’hivern va ser atacat a les 9.40 del matí. Kerensky abandonà Petrograd. Els bolxevics havien pres el poder.
El 26 d'octubre (8 de novembre), el Congrés dels Soviets va aprovar el Decret de Pau, el Decret de la Terra i la formació d'un nou govern denominat Consell de Comissaris del Poble sota la presidència de Lenin, que havia d'actuar fins a la reunió de l'Assemblea Constituent.
Les eleccions de novembre de 1917
Es va procedir a celebrar eleccions el 25 de novembre de 1917, però no les van guanyar els bolxevics, sinó els socialistes revolucionaris (ala moderada), el que suposà una bufetada política per Lenin. L’Assemblea Constituent estava dominada pels socialistes revolucionaris.
El 5 de gener es reuní l’Assemblea Constituent, presidida per Victor Chernov, però l’exèrcit roig la va dissoldre. Es començà el procés cap a la dictadura. Chernov va haver de fugir al Caucas i allà formà un Govern de l’Assemblea Constituent, rival del govern bolxevic. Amb la sortida de Rússia de la Primera Guerra Mundial, en funció del Tractat de Brest-Litovsk, signat el 3 de març de 1918, s'afirmava la independència de Finlàndia, Letònia, Estònia, Lituània i Ucraïna.
El govern bolxevic impulsà la Reforma Agrària, expropià les terres dels terratinents per convertir-les en finques públiques per repartir-les entre els camperols sense terres i donà el control de les fàbriques als obrers.
