El Sexenni Democràtic i la Restauració Borbònica (1868-1898)
El Sexenni Democràtic (1868-1874)
La Revolució de “La Gloriosa” (17 setembre 1868)
La Revolució de la Gloriosa s'inicià a partir del Pronunciament de l'Almirall Topete, quan va signar la primera proclamació de la Revolució, el 17 de setembre del 1868 a la badia de Cadis. La revolució va comptar amb la participació dels militars Joan Prim, Francisco Serrano, Domingo Dulce y Garay, Ramon Nouvillas i Ràfols, Rafael Primo de Rivera, Antonio Caballero de Rodas i el mateix Topete.
El 28 de setembre tingué lloc la decisiva batalla d'Alcolea (província de Còrdova) en la qual la victòria va ser per a les forces revoltades al comandament del general Serrano, que van comptar amb el suport de milers de voluntaris armats. L'endemà l'aixecament triomfava a Madrid i el dia 30 Isabel II abandonava Espanya des de Sant Sebastià.
Amb la fugida de la reina, ràpidament es van formar Juntes Revolucionàries per tot el país. Aquestes juntes van tenir una vida molt curta, perquè la Junta Revolucionària de Madrid va ser l'encarregada de formar un Govern Provisional.
El Govern Provisional (1868-1870)
El govern provisional va ser presidit pel general Serrano (octubre del 1868). Dins el govern hi havia el grup dels Progressistes encapçalats pels generals Prim i Topete, el grup dels Unionistes del general Serrano, els Demòcrates de Ruiz Zorrilla i Sagasta.
Per tal d'organitzar les eleccions (al gener 1869), les primeres que es van celebrar a Espanya amb sufragi universal masculí, calia elaborar el cens.
A les eleccions per escollir les Corts Constituents de gener de 1869 va votar el 70% del cens electoral. El resultat d'aquestes eleccions va ser:
- Progressistes: 159 (diputats)
- Unionistes: 69
- Republicans federals: 69
- Demòcrates: 20
- Carlistes: 18
- Isabelins o liberals moderats 14.
En aquestes eleccions el poble va donar suport majoritari als protagonistes de la Revolució. La principal tasca de les Corts Constituents era l'elaboració de la nova Constitució i que seria aprovada al mes de juny de 1869.
Constitució de 1869
- La Constitució de 1869 contenia la declaració de drets més àmplia de la història constitucional espanyola i quan es va aprovar era la més avançada d'Europa. Decretava la llibertat de culte i la llibertat d'impremta, entre d'altres.
- El poder s'organitzava segons la voluntat de la Sobirania popular.
- Les Corts estaven per sobre del poder executiu.
- La constitució establia com a règim polític la monarquia parlamentària constitucional.
Com que la nova constitució proclamava que Espanya era una monarquia, calia cercar un nou monarca. De forma provisional el general Serrano va ser declarat regent, fins que el govern provisional presidit per Prim trobés un monarca que respectés la nova Constitució.
Els pretendents al tron espanyol
- Els carlins estaven a favor de Carles VII.
- Els Unionistes volien al fill d'Isabel II, el futur rei Alfons XII. Eren els anomenats alfonsins.
- Els Progressistes cercaven a un rei constitucional a França o Alemanya, però en aquests moments els dos països passaven per una guerra. Finalment, Prim es decidí per la família reial d'Itàlia, els Savoia. El fill del monarca italià, Amadeu I, va ser l'escollit a ocupar el tron espanyol. Finalment acceptà.
En aquest moment, els carlins van proclamar al seu candidat rei i s'inicià la Tercera Guerra Carlina que durarà del 1872 al 1876.
Mesures econòmiques del Govern Provisional
Lliurecanvisme
Es van abaixar els aranzels (impostos duaners) per tal d'afavorir el lliure mercat, facilitant les exportacions castellanes. Però aquesta mesura anava en contra de la indústria catalana, que preferia en aquest moment el proteccionisme. La burgesia catalana abandonà els partits espanyols.
Llei de mines
Es volia afavorir la creació d'una indústria prou potent per competir amb Europa. Però a Espanya no hi havia capital per invertir i van haver de buscar inversions estrangeres. Es declara públic el subsol.
Unificació monetària (1870)
Creació de la pesseta com a moneda nacional.
Principals problemes per al govern provisional
- El govern va haver de controlar les Juntes revolucionàries. El poble volia que s'eliminés les quintes i els censos, però el govern era contrari a aquestes mesures. Això provocà aldarulls i avalots a les ciutats per part dels republicans.
- El govern tot just prendre possessió es va trobar amb la guerra d'independència a Cuba que haurà de sufocar i durarà 10 anys (1868-1878).
El regnat d'Amadeu I (1871 - 1872)
La nova monarquia parlamentària no va tenir per consolidar-se a Espanya. Amadeu I arribà a Espanya sense suport polític ni popular. Al mateix temps s'iniciava la Tercera Guerra Carlina, a causa de la proclamació dels carlins del pretendent Carles VII com a rei.
A les Corts els Moderats estaven a favor dels Borbons. Els Unionistes moderats volien a Alfons, fill d'Isabel II com a rei. Alguns Unionistes i part dels progressistes donaven suport al nou rei Amadeu I i la resta del grup dels Progressistes i Demòcrates apostaven per la República. Era un parlament molt dividit. A més a més, el nou rei Amadeu havia d'afrontar una situació de gran inestabilitat provocada per les dues guerres en marxa: la carlina i la de Cuba.
Finalment després de l'assassinat del General Prim, Amadeu I abandonà el tron espanyol i tornà a Itàlia.
La Primera República (febrer 1873 - gener 1874)
Quan Amadeu I abandonà Espanya, el mes de febrer de 1873 les Corts proclamaren la República. Els diputats monàrquics no es van presentar al parlament. La República es proclamava però no tenia un suport majoritari El poble era l'únic que la sostenia.
El sistema de poder de la República era vist pel poble com més proper als seus interessos. Pel poble la monarquia reflectia els valors de l'Antic Règim.
La República en els seus 11 mesos de vida va tenir 4 presidents diferents:
Estanislau Figueres (febrer 1873 - abril 1873)
Era un republicà moderat. El seu mandat s'acabà amb la celebració de les eleccions, el mes d'abril del 1873. Les eleccions van ser guanyades pels republicans federals.
Pi i Margall (abril 1873 - juny 1873)
Es va intentar redactar nova constitució, però no donà temps a aprovar-la. El seu mandat va estar ple de problemes interns.
Projecte de Constitució de 1873
El projecte de constitució preveia estendre els drets socials (dret a sindicats, vagues, prohibició treball infantil). L'Estat no podia mantenir relacions amb cap religió. Espanya es definia com a República federal i es creaven 12 estats federats (regions autònomes).
Però la força que tenien els republicans era petita i a més estaven dividits en dos blocs:
- Els contraris al federalisme, a favor d'una República centralista.
- Els partidaris del federalisme, que estaven dividits en dos grups:
- Els encapçalats per Pi i Margall a favor del federalisme des de dalt, per tant, controlat des de les Corts.
- I els federals des de baix, on cada regió o ciutat havia de decidir lliurement amb qui es volia federar, també se'n deien cantonalistes.
Enmig del debat constituent i de divisió del país a Cartagena els cantonalistes proclamaren el cantó independent de Cartagena. Pi i Margall plegà del càrrec.
Nicolás Salmerón (junt 1873 - setembre 1873)
Era un republicà moderat. Va haver de sufocar la revolta de Cartagena i acabar amb els carlins al mateix moment que hi havia la Guerra de Cuba. La revolta de Cartagena es va acabar en 6 mesos i els responsables van ser detinguts i portats a Madrid per ser executats, però Salmerón, contrari a la pena de mort, decidí abandonar i plegà com a president.
Emilio Castelar (setembre 1873 - gener 1874)
Republicà molt unitari i autoritari. Intentà posar fre a la situació de descontrol. Prohibí les manifestacions dels federals. A més va fer tancar el període de sessions de les Corts. Però després de les pressions dels polítics, al desembre tornà a obrir les Corts. En aquest moment els Federals reclamaven una votació per fer fora a Castelar, però quan s'estava discutint el general Pavia entra a cavall al Congrés i portà a terme un cop d'estat. Es nomenà al General Serrano com a president del Govern.
Dictadura del General Serrano (1874 - 1875)
Aquest període dictatorial durà 1 any, en el qual es va proclamar com a president de la República al general Serrano. Es van prohibir els partits polítics federals, els símbols obrers i es van destituir els ajuntaments d'esquerres. També es van prohibir els drets individuals i els de premsa.
Durant aquest any l'exèrcit es va dedicar a posar ordre. La classe social dominant d'aquest període era l'aristocràcia, juntament amb l'exèrcit, que preparaven el retorn de la monarquia borbònica.
El polític Canovas del Castillo, creador del nou partit Conservador, va ser la persona designada per preparar el retorn de la monarquia borbònica i d'organitzar el nou sistema polític.
Canovas demanà a l'exèrcit una mica de temps per tal de preparar el retorn dels Borbons, ja que volia que la població tingués una imatge positiva del príncep Alfons. A més s'havia de fer abdicar a la reina Isabel II. Finalment, el general Martínez Campos cansat d'esperar va donar un cop d'estat i proclamà com a rei a Alfons XII.
La Restauració Borbònica (1875 - 1898)
El sistema polític de la Restauració
L'objectiu de Cánovas del Castillo era recuperar l'estabilitat per tal de consolidar el capitalisme a Espanya. Cánovas es fixà en el model anglosaxó.
- La corona: el rei havia de tenir un caràcter d'àrbitre.
- La Constitució: havia de ser prou inconcreta perquè pogués sobreviure als diferents canvis de partits.
- El bipartidisme: sistema perfecte de dos partits.
Cánovas del Castillo representava al sector més poderós del país, a l'alta burgesia, l'Església i als terratinents. A més per primera vegada al país, l'exèrcit estava al servei dels poderosos al costat de les classes dominants.
Alfons XII (1874-1885)
Segons Cánovas del Castillo la Corona havia de ser una institució neutral i arbitral. No podia estar al costat de cap partit ni posicionar-se a favor o en contra de ningú. En l'època de la Restauració, Alfons XII, fill d'Isabel II, va ser l'escollit per recuperar el tron espanyol. Va ser un rei molt populista i estimat pel poble. Al cap de 10 anys morí. El seu regnat fou de 1874 a 1885. Després de la seva mort, ocuparà el tron la seva esposa, la regent Maria Cristina (1885 - 1902), ja que Alfons XIII, fill d'aquests ni tan sols havia nascut. El regnat efectiu d'Alfons XIII s'inicià el 1902 fins a 1931.
La Constitució de 1876
La Constitució de 1876 era de caràcter conservador. Mantenia bona part dels drets i establia que el sufragi es definiria en una futura llei orgànica. Però serà una Constitució molt ambigua. La Constitució estigué vigent fins a la dictadura de Primo de Rivera de 1923.
- Els drets es podien eliminar si el govern i el rei en algun moment ho trobaven convenient.
- S'establia la sobirania compartida (les lleis les feien les Corts amb el Rei).
- El sufragi es concretava en una lleu posterior. Aquesta llei finalment establia el vot serà censatari. A partir de 1890 s'aprovà el sufragi universal masculí. Fins aleshores el govern només tenia el suport de les classes dominants.
- Espanya es declarà com a país catòlic, malgrat que es permetia la pràctica d'altres religions de forma privada.
- El rei tenia la potestat de cessar al president del govern. Aquest punt permetia manipular les eleccions.
El sistema bipartit
Aquest sistema només afavoria als dos partits majoritaris, creats durant la Restauració. El Partit Conservador fundat per Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Práxades Mateo Sagasta. El partit liberal representava a les classes mitjanes.
Aquests dos partits es comprometien a respectar la Constitució i a no posar en dubte la figura del rei.
Problemes polítics de la Restauració
El Caciquisme
El caciquisme era una pràctica electoral que consistia en l'alteració sistemàtica dels resultats electorals en benefici dels partits del règim (el conservador i el liberal). Durant tot el període de la Restauració (1875 – 1923) no hi va haver mai unes eleccions netes. El Caciquisme funcionava a partir de favors econòmics entre el govern central i els cacics dels pobles, que eren els senyors que controlaven l'economia d'un poble o ciutat mitjana. Es podia fer mitjançant la compra de vots, l'alteració del cens electoral (fer votar als morts) o amb el “pucherazo”, canviant les urnes.
Durant la Restauració mai va sortir un resultat inesperat, ja que les eleccions es planejaven des del Ministeri de Governació molt abans que es realitzessin. Se'n deia l'encasillado.
El procediment per convocar eleccions era el següent: el rei cessava al president del govern, llavors les Corts proclamaven el nou president i el seu govern convocava les eleccions al seu benefici.
Aquest sistema fraudulent el coneixia el poble perfectament i quan pogueren votar, a partir de 1890, es produí un gran absentisme i apoliticisme.
El Moviment obrer
Durant la Restauració van néixer les organitzacions obreres per lluitar contra l'explotació laboral i la repressió. Aquesta repressió de l'Estat contra els moviments obrers va fer que aquests es radicalitzessin, perdent suport popular i convertint-se en grups minoritaris.
Problemes regionalistes
A tot Europa sorgiren moviments per la recuperació de l'esplendor nacional, inspirats pel Romanticisme. A Catalunya, amb la Renaixença, aparegueren moviments nacionalistes que reclamaven la millora de les seves condicions, entenent que des de Madrid mai els farien cas.
Triomfà el nacionalisme de caràcter burgès, un moviment que reclamava mesures proteccionistes per beneficiar les seves indústries i activitats comercials. Es fundà un partit polític nacionalista que reivindicava una capacitat política pròpia, la Lliga Regionalista (1901).
Al País Basc triomfà un nacionalisme més rural, catòlic, reaccionari, en contra de la revolució industrial. Es fundà el PNB dirigit per Sabino Arana. Aquest partit era fill del carlisme.
Partits de l'oposició
Els carlins, situats a l'extrema dreta van ser derrotats militarment el 1876. El partit i el suport popular quedava bastant desfet i dividit. El Partit quedà dividit en:
- Els partidaris del pretendent carlí al tron.
- Una branca que creà el Partit Integrista.
- La majoria dels carlins decidí integrar-se al Partit Conservador.
Els republicans derrotats políticament van continuar amb la seva divisió interna en molts partits.
- El Partit Republicà extremista de Luís Zorrila.
- Els Possibilistes liderats per Figueres i Castelar.
- Els federals dividits en qui defensava una Espanya federal i els federals catalanistes de Valentí Almirall.
En aquesta època els republicans volien canviar la seva imatge i apropar-se de nou al poble. Reclamaven millores en l'educació, ja que segons ells, era l'única forma d'alliberar de la marginació a les classes populars.
A finals del segle XIX aparegueren uns partits nous favorables a les reformes del sistema, com els regionalistes de Catalunya, la Lliga (1901).
La crisi colonial
Durant la Restauració es va viure una segona onada de pèrdua de colònies, després de la primera durant el regnat de Ferran VII. A més la pèrdua de les colònies de 1898 coincidí amb l'aparició del colonialisme francès i anglès, tot el contrari del que estava passant a Espanya, on s'estaven perdent les últimes colònies.
El 1868, just en iniciar-se el període del Sexenni Democràtic, esclatà la Guerra Gran de Cuba que durà fins al 1876 amb la signatura de la Paz de Zanjón, on els espanyols van haver de fer una sèrie de concessions als cubans (drets individuals i participació en les Corts de diputats cubans) i una amnistia pels qui havien lluitat contra l'exèrcit. A més es donava la llibertat als esclaus, però Cánovas no accedí a donar l'autonomia política que demanaven els cubans.
El 1895 torna a esclatar una altra guerra, la Guerra Chica de Cuba que durà fins al 1898. Els cubans comptaven amb la col·laboració dels Estats Units, ja que els interessava econòmicament controlar l'illa, per les exportacions del sucre, que un 80% anava a parar als Estats Units.
La guerra passà per dues fases:
- 1895 - 1898: El general Martínez Campos intentà pactar amb els cubans, però no s'arribava a cap acord. Llavors Cánovas del Castillo envià a Cuba al general Wayler que va fer una autèntica matança.
- Finalment, en tres mesos s'acabà la guerra, amb l'entrada dels Estats Units al conflicte i el bombardeig de l'armada espanyola a Santiago de Cuba. A Filipines també ajudarien els EUA.
Al mes de desembre de 1898 se signava el tractat de pau a París on Espanya reconeixia la independència de Cuba, Puerto Rico i Filipines.
La crisi del 98
La crisi de 1898 causà una gran sensació de depressió nacional magnificada entre la societat espanyola. Els espanyols sostenien que després de la pèrdua de les colònies, Espanya, ja no era ningú davant la resta de països del món.
A més aquesta depressió nacional també s'estengué al món econòmic, sobretot a Catalunya on s'inicià una crisi molt forta. Amb aquesta situació de descomposició nacional, sorgiren a les regions històriques uns moviments de caràcter regionalista.
