Transició espanyola: de la dictadura a la democràcia

La Transició espanyola va ser el darrer període històric de la dictadura franquista. El procés es va iniciar amb la mort del dictador, el 20 de novembre del 1975, i va culminar amb l'aprovació de la Constitució del 1978 i la constitució del primer govern democràtic. Alguns historiadors consideren que la Transició va finalitzar el 1982, quan el PSOE va guanyar les eleccions generals.

La Transició a la mort del dictador Franco

A la mort del dictador Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, s'activaren les disposicions legals previstes pel règim, que asseguraven la continuïtat de la dictadura. La Ley de Sucesión del Reino preveia que a la mort de Franco es procediria a l'entronització del Príncipe de España, Joan Carles de Borbó i Borbó, com a nou Rei. La cerimònia d'entronització va tenir lloc el 22 de novembre.

La transició no va ser un procés segons el qual de la nit al dia Espanya va passar a ser una democràcia. Fins a l'aprovació de la Constitució, l'any 1978, es va anar desmuntant de forma gradual les estructures legals de la dictadura, en un procés que es va anomenar a l'època "de la llei a la llei". En cap moment es va produir una ruptura amb la legalitat anterior, sinó una transformació gradual del marc institucional.

Tampoc és senzill posar una data de finalització de la Transició. Alguns consideren que la Transició acabà l'any 1978 amb l'aprovació de la Constitució. D'altres posen la data una mica més tard, quan el PSOE arribà al poder l'any 1982.

En qualsevol cas, a la mort de Franco no estava escrit enlloc que la dictadura hagués d'acabar. Si finalment es va poder aprovar una constitució democràtica, va ser gràcies a la determinació de les forces polítiques i sindicals antifranquistes que van lluitar al carrer per empènyer a les estructures del règim a cedir i obrir-se al nou escenari.

a) Escenaris oberts a la mort de Franco

• L'escenari de la continuïtat: el rei jurà el 22 de novembre de 1975 el respecte als "Principios Fundamentales del Movimiento". D'entrada el rei no va fer cap moviment d'acostament cap a la democràcia. Aquesta era la via que defensaven els elements més intransigents del franquisme, el grup del "búnquer".
• L'escenari de la reforma: eren els franquistes que defensaven que calia adaptar la dictadura per obrir-la, concedint algunes quotes de llibertat. En aquest escenari participaven els franquistes moderats, coneguts com a "aperturistas".
• L'escenari de la ruptura: era l'opció defensada per la majoria dels opositors a la dictadura. No creien que es pogués reformar el franquisme, volien eliminar la dictadura i implantar un sistema democràtic sense la pervivència de cap element del passat.

b) Context històric

El primer que cal tenir en compte per entendre bona part dels esdeveniments que van marcar la Transició espanyola és el context econòmic i sociopolític internacional, ja que influí decisivament en les actituds dels protagonistes.

Repercussions a Espanya de la crisi mundial del petroli

La crisi del petroli va tenir dues fases marcades per les decisions que va prendre l'OPEP (Organització de Països Exportadors de Petroli) d'augmentar d'una manera molt notable el preu del barril del cru. Això va provocar dues crisis: una primera entre 1973-1974 i la segona els anys 1979-1980. El resultat va ser un increment de costos de producció per les indústries europees.

A Europa la política econòmica que es va seguir per disminuir els efectes de la crisi es poden resumir en els aspectes següents:

• Disminució del dèficit públic, limitant la despesa estatal per evitar que els inversors es concentressin en les emissions de deute públic i d'aquesta manera, alliberar capitals en direcció al sector privat.
• Control de la inflació, limitant les pujades salarials i restringint la circulació monetària.
• Rebaixar costos, abaratint els acomiadaments de les empreses en dificultats i incentivant les contractacions per part de les empreses amb potencial expansiu.

A Espanya aquestes polítiques es van prendre d'una manera tardana. Entre els anys 1974 i el 1977, el règim no reaccionà perquè tenia altres problemes (la profunda crisi política i social del país). El franquisme compensava la manca de llibertat sindical amb l'estabilitat de l'ocupació i es negava a facilitar els acomiadaments. Però en aquest context de crisi, seguir amb aquesta política a mitjà termini significà la desaparició de moltes empreses i, per tant, l'augment molt considerable de l'atur.

La situació econòmica a Espanya era:

• L'atur augmentà entre del 2% el 1974 al 15% el 1978.
• L'existència de monopolis estatals dificultaven la lliure competència.
• Les polítiques proteccionistes i les barreres econòmiques de la dictadura impedien adoptar polítiques econòmiques de correcció.
• Tot plegat provocà una forta inflació, que el 1975 era del 22%

Condicions demogràfiques:

• Caiguda de la natalitat del 7 al 10 per mil. Això generà a la llarga una manca de mà d'obra.
• Molts emigrants europeus van tornar a Espanya.
• Concentració demogràfica en les ciutats industrials.

Condicionants socials:

• Transformació radical de l'estructura econòmica: una societat de base agrària que durant les dècades anteriors es transformà en una societat industrial i de serveis.
• Acceleració de l'èxode rural i del procés d'urbanització.
• Augment del nivell de vida.
• Transformació de les mentalitats; acceptació creixent de valors cívics i democràtics...

Condicions polítiques

• L'exèrcit durant els anys de la Transició continuava sent el mateix que durant la dictadura franquista, igual que la policia, les lleis, el sistema judicial...
• Espanya estava pendent de la línia política que marquessin els Estatuts Units.

Cronologia de la transició

a) El continuisme amb la dictadura (novembre 1975 - juny 1976)

A la mort de Franco, el príncep Joan Carles va prendre possessió com a cap de l'Estat (legalment tenia els mateixos poders que Franco) i ratificà en el seu càrrec de president del Govern Carlos Arias Navarro, el qual confeccionà un nou govern i plantejà una política continuista en la seva intervenció a les Corts del 28 de gener de 1976.

És important adonar-se de què significava en aquells moments el continuisme per entendre per què l'oposició es llançà a una gran ofensiva de mobilitzacions en els primers mesos del 1976. Les forces democràtiques de l'antifranquisme van entendre que sense mobilització sostinguda el règim no cediria mai.

La frase del "atado y bien atado" mostrava que per als franquistes la successió del dictador estava assegurada en la figura de Joan Carles i amb ella la continuïtat del règim. Després de la mort de Franco aquesta continuïtat havia de garantir-la un conjunt d'institucions definides, com a conjunt, per primera vegada a partir de l'aprovació el 1966 de la Ley Orgánica del Estado. El text d'aquesta llei pretenia donar coherència a les institucions del règim, però no era una constitució. Per exercir funcions constitucionals ja existia la Ley de Principios Fundamentales del Movimiento, aprovada el 1958 i un grapat de lleis orgàniques que s'havien anat aprovant des dels anys de la postguerra.

Després de la mort de Franco la separació entre el Cap d'Estat - figura que corresponia al rei Joan Carles - i el president de Govern esdevé definitiva. En aquest sentit, prenia importància el Consejo del Reino, un organisme consultiu presidit pel president de les Corts. Les Corts en la nova etapa política van tenir un paper legislatiu més important del que havien tingut durant el franquisme, i fins i tot, un major paper representatiu de la societat. Aquest paper representatiu s'havia assajat en vida de Franco. Tot i que la major part de membres de les Corts continuaven sent de nominació directa del rei, un petit grup -els procuradores familiares- eren elegits pels caps de família.

La confirmació en el seu càrrec d'Arias Navarro i la composició del seu tercer Govern el 13 de desembre de 1975 van ser dos fets significatius de la combinació impossible de continuïtat i reformes que el franquisme volia experimentar. En primer lloc, per la figura d'Arias, president d'un Govern que en vida de Franco havia estat intensament repressor (1974-1975); en segon lloc, perquè entre els nous ministres del seu Govern destaquen algunes figures amb un passat inequívocament franquista. El personatge principal era el ministre de Governació, Manuel Fraga. Fraga era el ministre que prenia un major protagonisme tant per les petites reformes assajades com per la intensa repressió que ell mateix ordenà contra les mobilitzacions polítiques i obreres que s'estaven produint en aquella fase històrica.

El govern d'Arias Navarro comptava amb la presència de ministres més joves i relativament desconeguts, que van tenir un important paper en el futur més proper, entre els quals destaquen:

• Adolfo Suárez.
• Rodolfo Martín Villa.
• Leopoldo Calvo-Sotelo.
• Manuel Fraga.

Tanmateix, cal jutjar els polítics per les accions que van emprendre en el seu càrrec i no tant per la seva procedència. I és justament en la gestió on es veuen d'una manera clara les intencions no democràtiques d'aquest Govern. Arias i la majoria continuista van sabotejar qualsevol plantejament de canvis substancials.

b) La reforma controla del règim: Súarez i la Reforma Política (juny 1976 - juny 1977)

Va ser en el context d'ofensiva de l'oposició i d'erosió creixent del règim que el rei va haver de forçar la dimissió d'Arias Navarro. El nou president del Govern escollit va ser Adolfo Suárez, que fins aquell moment desenvolupava el càrrec de ministre Secretario General del Movimiento. El nom de Suárez li va ser suggerit al rei pel seu home de confiança Torcuato Fernández-Miranda.

Amb el nomenament de Suárez el rei s'assegurava tenir un president del Govern fidel i audaç amb qui poder confiar plenament. L'objectiu era dissoldre les Corts, que encara estava integrada pels vells procuradors franquistes, i a partir d'aquí tenir una porta oberta per a un parlament diferent amb persones més properes a les reformes. Aquests eren els propòsits del rei i Fernández-Miranda.

A finals de 1976 el president del Govern Adolfo Suárez i el president de les Corts franquistes Torcuato Fernández-Miranda, van aconseguir que la majoria dels procuradors - 425 a favor, 59 en contra i 13 abstencions - votessin la Ley de Reforma Política, en la qual es preveia la convocatòria d'eleccions generals per un procediment nou: sufragi universal i dues cambres, Congrés i Senat i la legalització d'unes associacions polítiques.

L'oposició no confiava d'un Govern que no volia negociar i que només aplicava petits indults per excarcerar presos polítics amb comptagotes. A més a més, Suárez era un polític que havia fet tota la seva carrera política durant el règim franquista. Per a l'oposició no era la persona més adient per dirigir el procés cap a la democràcia.

Durant segona meitat de l'any 1976 es produí una nova ofensiva de l'oposició i també una campanya molt dura de violència de l'extrema dreta contra els militants d'esquerres que cercava desestabilitzar el país. En una cursa frenètica, Suárez prometé als militars que no legalitzaria mai el PCE (8 de setembre de 1976) i intentà aturar les mobilitzacions populars, per vies menys repressives que Fraga. Començava a negociar amb sectors de l'oposició i procurava mantenir la iniciativa, però no sempre ho aconseguia: l'Assemblea de Catalunya concentrà 50.000 persones a Sant Boi de Llobregat per celebrar la Diada de l'11 de setembre. L'acte es transformà en una prova de força democràtica contra el Govern.

El 23 d'octubre, totes les plataformes d'oposició, des de l'Assemblea de Catalunya, la Platajunta a d'altres, s'unificaren en la Plataforma de Organismos Democráticos (POD) per forçar el Govern a negociar. Una vaga general, el 12 de novembre, demostrà el gran poder dels sindicats clandestins.

La situació era explosiva. Suárez donava a entendre que havia assumit com a pròpies algunes de les reivindicacions de l'oposició, com ara la llibertat sindical, el sufragi universal, la legalització de partits (de moment només eren legals els que provenien del franquisme). Es feia evident la necessitat de potenciar les reformes, però el sector d'ultres i militars les volien condicionar i marcar els límits. Per exemple, era inacceptable que el Partit Comunista es legalitzés.

La Ley de Reforma Política

Suárez convocà el referèndum per ratificar la Ley de Reforma Política. L'oposició cridà a l'abstenció i els ultres demanaven el no. El referèndum del 15 de desembre de 1976 va ser un èxit per a Suárez: la participació va ser del 77%. Votaren que sí el 94% dels votants. Suárez recuperà la iniciativa i l'oposició havia de presentar-li les seves demandes en un procés ja obert de negociació del qual semblaven exclosos els comunistes, de moment.

En aquestes negociacions l'oposició li plantejà a Suárez l'amnistia per a tots els presos polítics i la legalització de tots els partits polítics. Poc després el Govern dicta una amnistia per a part dels presos, però l'oposició encara continuava reclamant l'amnistia total per a tothom.

c) El procés constituent (juny 1977 - desembre 1978)

El període 1977-1978 es convertí en un autèntic procés constituent. El resultat final va ser l'aprovació de la Constitució del 1978, malgrat que el camí va ser extremadament accidentat perquè no hi havia un acord de mínims. L'oposició reunida en la Plataforma de Organismos Democráticos nomenà una comissió per negociar amb el Govern, integrada pel conjunt de les forces polítiques antifranquistes -inclòs el PCE-, però amb una composició en la qual tenien més pes les opcions moderades que no havien participat de l'antifranquisme més actiu. La moderació es convertí en el preu que calia pagar per aconseguir un front opositor ampli i cohesionat que obligués Suárez a negociar sense exclusions.

La legalització dels partits polítics

Del gener al febrer del 1977, Suárez transigí amb la legalització de tots els partits polítics excepte del PCE. La legalització tampoc va incloure els grups comunistes a l'esquerra del PCE, que en alguns casos estaven vinculats a l'acció violenta i als atemptats terroristes, com el FRAP o el GRAPO. Aquestes accions violentes donaven força a Suárez per mantenir el veto al PCE - que no tenia res a veure. A més a més, donaven ales als sectors ultres per parlar de caos, desgovern i perill revolucionari.

Els atemptats no eren comesos només per grups armats de l'oposició - inclosa l'organització terrorista ETA -, sinó també per pistolers de l'extrema dreta amb la complicitat dels cossos policials. Va ser precisament l'atemptat d'un grup ultra a Madrid que causà la mort de cinc advocats laboralistes, vinculats a Comissions Obreres i el PCE al seu despatx del carrer d'Atocha, el que va fer decidir Suárez a legalitzar als comunistes.

Suárez va legalitzar el Partit Comunista d'Espanya sense comunicar-ho a ningú, després de comprovar que l'enterrament dels cinc advocats d'Atocha s'havia convertit en una immensa manifestació silenciosa com no s'havia vist mai a Madrid. Aprofitant les vacances de Setmana Santa i, en absència dels ministres militars, el 9 d'abril de 1977 - Dissabte Sant - Suárez va legalitzar el PCE. El soroll de sabres s'incrementà amb la dimissió del ministre de Marina, l'almirall Pita de Vega, al qual costà molt de trobar un substitut.

De les eleccions de 1977 a l'aprovació de la Constitució de 1978

Les eleccions generals constituents es van convocar pel 15 de juny de 1977. En elles la Unión de Centro Democrático, el partit creat per Adolfo Suárez, va obtenir la victòria. Un partit creat en poc temps per aglutinar a les persones que, provinents del règim, volien emprendre el camí de les reformes.

La victòria de la UCD de Súarez no va ser completa perquè no va obtenir la majoria absoluta. El PSOE es presentà com l'alternativa i mostrà dos elements relativament inesperats: la força de la continuïtat amb els anys trenta per part d'un partit que havia estat pràcticament desaparegut durant la dictadura i, al mateix temps, l'orientació socialdemòcrata d'una part considerable de l'electorat. El PCE va ser tercer partit a molta distància.

Distribució de diputats a les eleccions de 1977:

• Union de Centro Democrático: 165 diputats.
• Partido Socialista Obrero Español: 118.
• Partido Comunista de España: 20.
• Alianza Popular: 16.
• Partido Socialista Popular: 6.
• Partido Nacionalista Basco: 8.
• Altres: 12.

El franquisme més ultra quedava sense cap diputat i l'Alianza Popular (AP) de Manuel Fraga, el partit que més s'identificava amb el règim franquista, quedava a molta distància dels guanyadors. Hi havia encara una força política més, la dels grups nacionalistes catalans i bascos, que van obtenir - sumats - aproximadament una tercera part dels vots de les seves circumscripcions.

Els resultats no permetien a Suárez imposar els membres d'una comissió d'experts per redactar la Constitució: es formà una ponència integrada pels principals partits amb representació parlamentària, i en aquesta ponència, la UCD no podia tenir la majoria absoluta perquè no la tenia al Parlament.

La composició de la ponència constitucional era:

• 3 membres de la UCD.
• 1 del PSOE.
• 1 del PCE.
• 1 d'AP
• 1 de CDC (Convergència Democràtica de Catalunya).

El 31 d'octubre, al Congrés, només 6 diputats votaren en contra del text constitucional, cinc d'AP, i el d'Euzkadiko Eskerra, 14 es van abstenir (PNB, ERC i alguns d'AP) i 325 diputats votaren a favor. La Constitució va ser ratificada en referèndum el 6 de desembre de 1978 amb el 67,1% de participació i el 87% de vots afirmatius.

Catalunya i l'estat de les autonomies

El text constitucional establia les bases de la democratització del país i definia el tipus d'Estat de caràcter assistencial. Un altre gran tema era l'organització de l'estat de les autonomies. Partint de la voluntat autonomista catalana i basca i de precedents més tímids a Galícia, Navarra i al País Valencià, i encara posteriorment a Andalusia, les Balears i les Canàries, la Constitució obrí dues vies per accedir a l'autonomia política. Contra tot pronòstic, aquestes situacions es generalitzaren al conjunt de l'Estat d'una manera molt ràpida i van configurar un mapa territorial nou.

Catalunya no esperà a la Constitució per assolir l'autonomia, que va ser restablerta d'una manera provisional amb el retorn del president de la Generalitat a l'exili Josep Tarradellas. Això s'explica per la potència de l'oposició, coordinada a l'Assemblea de Catalunya des de 1971. La victòria electoral de l'oposició el 1977 i l'aïllament de la UCD i l'àmplia mobilització de l'11 de setembre de 1977, al centre de Barcelona, van fer que el cas català fos diferent de la resta d'Espanya. A Catalunya es recuperà parcialment la legalitat de la Segona República, encara que no es recuperà l'Estatut de la República.

En els anys 1977-1978, l'oposició socialista, comunista i nacionalista, malgrat les diferències, presentà un front comú a Suárez i obtingué el reconeixement en la comissió constitucional, en la qual hi havia dos catalans sobre set membres: Miquel Roca (CDC) i Jordi Solé-Tura (PSUC).

Els pactes de la Moncloa

L'altre gran tema del període, que contribuí a la normalització durant aquesta fase decisiva de pactes, va ser la concertació social. Durant les primeres fases del consens, s'abordaren mesures polítiques per solucionar els greus problemes que arrossegava l'economia. D'aquesta manera, els Pactes de la Moncloa, signats l'octubre del 1977 entre les principals formacions polítiques, van permetre inaugurar els processos de democratització necessaris per al procés constituent i prendre mesures per afrontar la crisi i acostar-se a la CEE. Els Pactes de la Moncloa tenien per objectiu fer viable la Transició. Per això s'acordà:

• La moderació salarial.
• Un sistema d'impostos progressiu.
• La moderació dels beneficis empresarials.

La nova etapa democràtica (1978-2000)

Els Governs de l'UCD (1978-1982)

a) Les segones eleccions generals

Una vegada aprovada la Constitució, el president Suárez convocà eleccions generals l'1 de març de 1979 per tal d'escollir el primer Parlament seguint les disposicions que marcava la nova Constitució.

Els resultats van ser els següents (en número de diputats):

• Union de Centro Democrático: 168 diputats (+2).
• Partido Socialista Obrero Español: 121 (+3).
• Partido Comunista de España: 23 (+4).
• Coalición Democrática (Alianza Popular): 10 (-6).
• Convergència i Unió (CiU): 8 (+8).
• Partit Nacionalista Basc (PNV): 7 (-1).
• Partit Socialista d'Andalusia: 5 (+5).
• Herri Batasuna (HB): 3 (+3).
• Unión Nacional (UN): 1 (+1).
• Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): 1 (=).
• Euskadiko Ezkerra (EE): 1 (=).
• Unión del Pueblo Canario (UPC): 1 (+1).
• Partit Aragonès Regionalista (PAR): 1 (+1).

Les eleccions van donar uns resultats pràcticament iguals al de les anteriors de 1977. UCD, PSOE i PCE guanyaren cadascú entre tres i quatre diputats. Els resultats van confirmar Suárez com a president del Govern.

Després de les eleccions generals, tocava convocar les primeres eleccions municipals democràtiques. Fins al 1979 tots els ajuntaments estaven formats per alcaldes i regidors del règim franquista. Les eleccions municipals es van celebrar el 3 d'abril de 1979.

b) Eleccions municipals

A les eleccions municipals d'abril del 1979, la UCD va tenir uns resultats decebedors i va perdre a gairebé totes les ciutats de més de 50.000 habitants en benefici del PSOE i del PCE-PSUC, particularment a Catalunya i les grans capitals espanyoles com Madrid, València, Saragossa, Màlaga...

A les ciutats catalanes el PSC i el PSUC van pactar repartir-se els vots en aquelles ciutats on cap dels dos partits no havia obtingut majoria absoluta.

c) El desenvolupament constitucional

El Govern de la UCD començà el desplegament constitucional a través de les Lleis Orgàniques. Van ser objecte de la nova legislació l'Estatut del treballador, la reforma del Codi Civil (per introduir la llei del divorci) i l'aprovació dels Estatuts d'Autonomia (el primer fou l'Estatut del País Basc, seguit del de Catalunya).

L'exèrcit continuava sent molt contrari a totes les reformes democràtiques, no s'havia depurat a cap dels seus membres i no volia assumir que els temps havien canviat i que la majoria de la població volia la democràcia.

d) La dimissió de Suárez i el cop d'Estat del 23 de febrer de 1981

Durant el desplegament del procés autonòmic i municipal es va veure que la UCD, com a partit moderat amb responsabilitat de govern a Madrid, anava perdent cada cop més suport i poder polític, com a resultat del gran fracàs pel Govern de l'UCD. Suárez, derrotat per les lluites internes de la UCD, dimití el 29 de gener de 1981.

Amb la dimissió de Suárez, el Parlament havia de votar l'elecció d'un nou president. El 23 de febrer de 1981, diverses conspiracions militars i polítiques acaben per confluir en el cop d'estat del general Tejero. Una trama ultra dirigida pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero amb altres elements del franquisme monàrquic com eren el general Milans del Bosch i el general Alfonso Armada -antic professor del rei. Si Armada perseguia només aspiracions polítiques personals, Milans volia instaurar una dictadura amb el rei i Tejero volia la involució amb el rei o sense.

El cop d'estat es va produir quan tropes de la Guàrdia Civil assaltaren el Congrés i van retenir els diputats durant la sessió d'investidura del candidat a president Leopoldo Calvo-Sotelo. El segrest i la intervenció armada van durar disset hores i mitja. Durant el procés, les divisions internes dels colpistes, la manca de suport de la major part dels generals que esperaven ordres del rei per sumar-s'hi o no i el rebuig públic de Joan Carles I van precipitar el fracàs de l'operació. Calvo-Sotelo va ser investit en una nova sessió sense problemes.

El juliol del 1982 - mentre estava en marxa el procés d'aprovació dels estatuts d'autonomia de les diferents regions del país, el Govern de la UCD amb el suport del PSOE van aprovar la Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico (LOAPA), viscuda des dels ambients nacionalistes bascos i catalans com un autèntic atac i rebutjada per tota la resta de forces polítiques. La part de la llei que s'aplicà finalment -perquè una part es declarà inconstitucional- establia un sostre màxim de competències per a tothom, el famós "café para todos".

e) L'entrada en l'OTAN

A partir del seu nomenament, Calvo-Sotelo procurà reconstruir en la mesura del possible la unitat dins de la UCD, que feia aigües per tot arreu, però no ho aconseguí. En la seva acció de govern, destaca l'aprovació de l'entrada d'Espanya a l'OTAN, amb el suport d'AP, CiU, PNV i Unión del Pueblo Navarro. Però aquest èxit personal tampoc no li va permetre assolir el lideratge del partit.

f) Desfeta de la UCD

En el moment en què va desaparèixer Suárez del partit, la UCD començà a desfer-se. Calvo-Sotelo es quedà sense suport parlamentari i es va veure obligat a convocar noves eleccions generals, que es van celebrar l'octubre de 1982. Les eleccions van ser guanyades pel PSOE de forma aclaparadora.

• Partido Socialista Obrero Español: 202
• Alianza Popular: 107.
• Union de Centro Democrático: 11.
• Partido Comunista de España: 4.
• Convergència i Unió (CiU): 8.
• Partit Nacionalista Basc (PNV): 8
• Altres: 6.

Els governs de Felipe González - PSOE (1982-1996)

Les eleccions d'octubre de 1982 van portar el PSOE al poder i el seu secretari general, Felipe González es convertí en president del Govern. La ciutadania havia dipositat en aquest partit una confiança sense precedents: una majoria absoluta sustentada sobre deu milions de vots. Aquest suport es va veure confirmat per les eleccions municipals i autonòmiques celebrades l'any 1983. La segona força política, l'Alianza Popular, fundada pel ministre franquista Manuel Fraga, només obtingué la meitat de vots. La UCD s'havia volatilitzat i el mateix havia passat amb el PCE, immers en una greu crisi interna.

L'eslògan de campanya del PSOE va ser "por el cambio" i això era el que va demanar la gent, el canvi: un missatge de futur, amb noves il·lusions. Amb el triomf del PSOE el 1982, a més de la presidència del Govern, tenien la majoria d'alcaldies i les noves autonomies, el que suposar pel partit controlar-ho pràcticament tot. Aquesta acumulació de poder a la llarga li va sortir molt car.

Aviat el PSOE de Felipe González es va caracteritzar per una forma de governar amb molta prepotència i poc respectuosa amb la resta d'opinions. Un altre problema era que en ser inicialment un partit petit van necessitar captar molta gent, en algunes ocasions d'ideologies qüestionables, per poder ocupar tots els càrrecs que havien anat guanyant en les eleccions.

L'arribada al poder del partit que governava el 1936 suposà el retorn de l'esquerra al poder després dels quaranta anys de dictadura. Per molta gent la Transició s'havia acabat.

Les dues grans promeses electorals eren: "800.000 puestos de trabajo" i "OTAN, de entrada NO". Finalment ni l'atur va baixar (va haver-hi 1 milió d'aturats) i Espanya va mantenir-se a l'OTAN.

a) Política internacional

El primer objectiu de la política exterior del Govern de González va ser donar un lloc a l'Estat espanyol dins les organitzacions internacionals del món occidental. Els dos grans assumptes del moment, doncs, eren l'adhesió a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la permanència, o no, d'Espanya a l'OTAN.

Les negociacions per entrar a la CEE s'havien iniciat el 1977, quan Adolfo Suárez era president del Govern. El Govern socialista les impulsà extraordinàriament, perquè creia que la integració, que havia de ser com més aviat millor, era fonamental per a la regeneració i vertebració de l'Espanya moderna. Finalment, el tractat d'adhesió se signà el juny de 1985 i va ser efectiu l'1 de gener de 1986.

Pel que fa a l'OTAN, cal dir que l'entrada d'Espanya en aquesta organització, el mes d'agost de 1982, va ser fortament contestada per l'opinió d'esquerra, incloent-hi el PSOE. Durant la campanya electoral de 1982, aquest partit havia avançat l'eslògan "OTAN, de entrada, no" i havia promès la celebració d'un referèndum sobre la permanència, que finalment se celebrà el març de 1986. Mentrestant, Felipe González sotmeté el seu partit a un "procés brutal d'adaptació a la realitat". El PSOE demanava, per tant, que es votés favorablement a la permanència a l'OTAN. La permanència va ser finalment aprovada amb el 52.3% dels vots, encara que no guanyar a Catalunya i el País Basc.

Al mateix temps, el PSOE canvià la direcció de la política exterior pel que feia a les relacions amb Iberoamèrica i el Magreb. Respecte a Amèrica Llatina, es va promoure la cooperació per al desenvolupament i la institucionalització de les relacions internacionals de la comunitat ibèrica, formalitzant la celebració periòdica de cimeres.

b) Reformes internes

Els primers anys de govern socialista es van caracteritzar per una activitat intensa en àmbits com la reforma de l'administració i la gestió dels interessos públics, destinada a fer realitat l'eslògan de canvi i modernització que l'havia dut al poder.

• Reforma de l'exèrcit

La primera i més urgent era la reforma de les forces armades, on encara hi havia molts partidaris del franquisme i del cop d'estat. L'objectiu de la reforma de la Llei orgànica de les forces armades, de 1984, era inserir l'Exèrcit en el sistema democràtic subordinant-lo al poder civil gràcies a la influència de l'OTAN, i alhora, professionalitzar-lo i modernitzar-lo. Per una banda, es reduí el nombre d'oficials i el nombre d'efectius de l'exèrcit de terra i s'augmentaren els mitjans de l'armada i l'exèrcit de l'aire. L'encarregat de portar a terme les reformes va ser el ministre de Defensa, Narcís Serra.

• Reconversió industrial

Al primer govern socialista li va correspondre fer la transició econòmica, ajornada des dels Pactes de la Moncloa de 1977, enmig d'una situació de crisi econòmica profunda. El PSOE deixà clar, en aquest punt, que era un partit de centreesquerra i socialdemòcrata.

L'equip econòmic del govern, encapçalat pel ministre d'Economia i Hisenda, Miguel Boyer, integrat per persones del sector liberal del partit. La seva prioritat era controlar la inflació i reduir el dèficit públic. Es va dur a terme una política monetària de tipus d'interès alts i moderació salarial.

Al llarg de 1983, el ministre d'Indústria, Carlos Solchaga, posà en marxa un pla de reconversió industrial. El sector industrial públic, en particular el siderometal·lúrgic estava en una situació de dèficit crònic.

Aquesta reconversió industrial consistí a modernitzar la indústria, en aquella època obsoleta. Des del punt de vista social aquesta política era molt dura, ja que en tan sols dos anys va haver-hi 1 milió més d'aturats (el 1985 afectava tres milions d'espanyols, el 22% de la població activa).

Aquesta política comportà la ruptura entre el PSOE i la UGT. A més durant els governs socialistes es van convocar 2 dues vagues generals.

• Reformes dels serveis públics

El Govern volia universalitzar la sanitat pública i l'ensenyament. El PSOE reformà l'ensenyament mitjançant la Llei Orgànica del dret de l'educació (LODE) i més tard amb la Llei Orgànica General del Sistema Educatiu (LOGSE), que establia l'ensenyament obligatori fins als setze anys, entre d'altres.

En l'àmbit de l'administració pública també s'aprovaren reformes. Es pretenia democratitzar-la a través dels càrrecs electius. El poder judicial, l'any 1985 també es reformà mitjançant la Llei orgànica del poder judicial.

• Reforma de les infraestructures

Els governs del PSOE van fer més de 4.000 km d'autovies, es va iniciar la xarxa de tren d'alta velocitat (AVE Madrid - Sevilla) i es van remodelar els aeroports, entre altres actuacions.

c) Aspectes crítics

Els governs de Felipe González no van solucionar dos problemes molts greus del país: l'atur i el terrorisme. Uns dels grans errors de González va ser recórrer a la violència d'Estat per acabar amb el terrorisme. El PSOE va practicar el terrorisme d'Estat i des del Ministeri de l'Interior es va crear i finançar el grup terrorista GAL. Aquesta pràctica, completament il·legal i immoral en un estat de dret, va acabar amb l'empresonament de tota la cúpula dirigent del Ministeri i alguns alts càrrecs de la policia.

Entre el PSOE es van generalitzar els casos de corrupció, que van ser aprofitats per l'oposició, el Partit Popular de José María Aznar per desgastar al partit del Govern. Destaquen el "caso Guerra", "Filesa", els "fons reservats" o "el cas Roldán".

També es va fer força característic la forma en què els socialistes governaven, amb una certa prepotència i fatxenderia. De l'etapa que va entre el 1986 i el 1992, es coneix com la de morir d'èxit. Eren els anys del pelotazo, de casos de personatges que d'un dia cap a l'altre es feien multimilionaris, com Mario Conde i l'esperpèntica societat de Madrid, coneguda com la beautiful people.

Finalment, a les eleccions de 1993 el PSOE va perdre la majoria absoluta. A la nit electoral, amb els resultats a la mà, Felipe González va declarar: "he entès el missatge". El govern del PSOE començà a desgastar-se. L'oposició, encapçalada pel Partit Popular es presentà renovada, amb un nou líder, José María Aznar, que fins al 1996, quan guanyà les eleccions, es dedicà a desgastar el govern de forma sistemàtica des del Parlament.

Els governs del PP (1996-2004)

El 1996 José María Aznar, del Partit Popular, guanyà les eleccions generals, malgrat que no aconseguí la majoria absoluta. Es va veure obligat a pactar amb els nacionalistes catalans de CiU. Així es poden destacar dues etapes clarament diferenciades:

• 1a legislatura del PP sense majoria absoluta (1996-2000).
• 2a legislatura del PP amb majoria absoluta (2000-2004).

a) La primera legislatura del Partido Popular

Aznar es presentà a les eleccions com el líder d'un partit de centre, dialogant, disposat a pactar i comprensiu amb els sindicats i els nacionalistes. Fruit d'aquesta forma de governar, a les eleccions del 2000 va obtenir la majoria absoluta i s'inicià una etapa marcada per la crispació i la involució.

b) Aspectes positius

Anys de gran èxit en la macroeconomia. Hi havia dèficit zero. També es millorà en la política policial contra el terrorisme, on va tenir molt a veure el canvi d'actitud de França. També cal destacar l'entrada d'Espanya a la moneda europea, la supressió del servei militar obligatori i una certa pau sindical.

c) Aspectes negatius

Anys on van augmentar molt les desigualtats socials, ja que el govern es preocupà molt dels empresaris, però es va desentendre de la població més humil. Hi havia una certa degradació dels serveis públics, una política de desregulació laboral que no beneficiava gens als treballadors i el terrorisme no millorava, perquè la política de criminalització provocava més odi entre la població basca. En aquest sentit, el govern aprovà, amb el suport del PSOE, la llei de partits, que va permetre il·legalitzar Batasuna, però va anar més enllà, ja que intentà criminalitzar a tot el nacionalisme democràtic basc.

El restabliment de l'autonomia de Catalunya

La fi del franquisme i la transició a Catalunya

Els anys finals del franquisme a Catalunya (1970-1975) van estar protagonitzats per l'acció d'una oposició forta i unitària, amb persones provinents dels moviments obrers, veïnals i intel·lectuals del país. L'any 1971 va néixer l'Assemblea de Catalunya, per tal d'articular totes les forces de l'oposició. L'Assemblea de Catalunya agrupava a partits polítics, sindicats... L'Assemblea demanava el compliment de 4 punts:

• L'amnistia per tots els presoners polítics.
• Les eleccions lliures.
• L'Estatut de Catalunya.
• La solidaritat amb tots els pobles d'Espanya.

Durant la transició a Catalunya (1975-1978) va haver-hi un seguit de moments claus, com la manifestació de l'amnistia el febrer de 1976 organitzada per l'Assemblea de Catalunya i que va rebre una resposta de la policia molt dura.

Al setembre del mateix any l'Assemblea convocà a tots els catalans a celebrar l'11 de setembre a Sant Boi de Llobregat, on la policia ja no s'atreví a actuar.

El 1977 es comencen a legalitzar els partits polítics per celebrar-se el 15 de juny les primeres eleccions generals. El resultat a Catalunya va ser el següent:

• Partit dels Socialistes: 15 diputats.
• Pacte Democràtic per Catalunya (CIU): 11.
• Unión de Centro Democrático: 9.
• Partit Socialista Unificat de Catalunya: 8.
• Esquerra Republicana de Catalunya: 1.
• Alianza Popular: 1.
• Partido Andalucista: 1.

Els partits polítics catalans després de les eleccions generals van formar l'Assemblea de Parlamentaris, que tenia la missió de reivindicar al govern central de Madrid el restabliment de l'autonomia catalana i l'Estatut així com el retorn del President Tarradellas.

L'11 de setembre de 1978 se celebrà a Barcelona la manifestació del milió de persones reclamant l'Estatut. A l'octubre Suárez autoritzà a Tarradellas per tornar a Catalunya i es restablí la Generalitat. El primer que va fer Tarradellas només tornar a Catalunya va ser crear un Consell de Govern unitari amb tots els partits encarregat de preparar la redacció del nou Estatut. La comissió redactora es va reunir al Parador de Sau. Aquest va ser un Estatut de consens. El projecte es va portar a Madrid i es va sotmetre a referèndum el 25 d'octubre de 1979, amb l'aprovació del 87% dels ciutadans.

L'Estatut de 1979

• Preàmbul (on s'enumeren les intencions d'aquest Estatut i l'explicació de motius).
• Títol preliminar (articles 1-8. Defineix Catalunya i les qüestions identitàries).
• Títol I (articles 9-28. Tracta sobre les competències de la Generalitat agrupades en exclusives, de desenvolupament i executives).
• Títol II (articles 29-42. Tracta sobre què és la Generalitat: el president, el Parlament i el Consell Executiu).
• Títol III (articles 43-55. Tracta sobre les finances).
• Títol IV (Tracta sobre la reforma de l'Estatut).

Catalunya a l'època Pujol (1980-2003)

a) Evolució política

• Resultats electorals (Eleccions al Parlament de Catalunya)

Anys	CiU	PSC	PSUC/ICV	ERC	UCD/AP	Altres
1980	43	33	25	14	18	2
1984	72	41	6	5	11	-
1988	69	42	9	5	6	-
1992	70	40	7	11	7	-
1995	60	34	11	13	17	-
1999	56	50	5	12	12	-
2003	46	42	9	23	15	-

*la majoria absoluta és 68

• Sistema de partits: bipartidisme CIU - PSC imperfecte.
• Comportaments electorals: a les eleccions generals guanyava el PSC i a les autonòmiques CIU.
• Tasca de govern: els primers governs de CIU tenien com a objectiu crear les institucions pròpies de l'autonomia, la gestió dels serveis públics (educació, sanitat...), l'organització territorial, la negociació del sistema de finançament, la policia pròpia.
• Crisis: amb l'aprovació de la LOAPA i amb el cas Banca Catalana l'any 1984, on s'acusà directament a Jordi Pujol de fer trampes.

b) Evolució demogràfica

• Població: Catalunya passà dels 6 als 7 milions d'habitants.
• Natalitat: ha disminuït molt (de les més baixes del món).
• Esperança de vida: passà de 74 a 79 anys (de les més altes del món).
• Mortalitat: ha baixat, però actualment està estancada i remunta per l'envelliment de la població.
• Envelliment: molt fort. Els joves s'han reduït a la meitat i la gent gran s'ha doblat.
• Distribució: predomini de les ciutats. Hi ha 950 municipis, dels quals en 9 ciutats hi viu el 50% de tota la població del país. Hi ha una gran concentració territorial a la zona del Barcelonès, on viu el 75% de la població.
• Migracions: Catalunya pateix una aturada dels moviments migratoris als anys vuitanta. Aquesta situació es manté fins al 1995, quan s'inicia la tercera gran onada migratòria del segle, amb immigració de països extracomunitaris. Representa el 10% de la població total.

c) Evolució econòmica

• PIB: s'ha doblat. D'uns 10.000 dòlars als anys vuitanta s'ha passat als 20.500 al 2005.
• Estructura per sectors: població activa del 60% i un 9% d'aturats. El 2,3 % al sector primari, 34,3% al secundari i 63,3% al terciari.
• Internacionalització: l'economia catalana s'ha internacionalitzat. Moltes empreses exporten a l'estranger.
• Estructura empresarial: hi ha grans empreses i moltes PIMES.
• Turisme: increment potencial del turisme, a partir sobretot dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992.

c) Evolució social

• Desenvolupament: societat desenvolupada, cohesionada i vertebrada.
• Integració immigració: hi ha dificultats per integrar la nova immigració.
• Pobresa: el 20% de la població és pobra i viu en estat de marginalitat.

e) Evolució cultural

• Recuperació de la identitat: en aquests últims vint-i-cinc anys s'ha produït la recuperació de la identitat catalana i la seva llengua.
• Normalització lingüística: amb les lleis de 1983 i 1997 s'ha normalitzat la llengua.
• Mitjans de comunicació: Catalunya compta amb mitjans propis de televisió i ràdio (Corporació Catalana de Ràdio i Televisió de Catalunya CCRTV), així com capçaleres de diari en català, com l'AVUI, El Punt i El Periódico.