Els protagonistes del cop d’estat feixista contra la República espanyola

L’estiu de 1936 té lloc el cop d’estat dels militars feixistes contra el govern de la Segona República. El cop s’havia preparat en col·laboració amb grups civils d’extrema-dreta i militars contraris al govern d’esquerres sorgit de les eleccions de febrer de 1936.

Militats principals en l’organització i execució del cop d’estat i la guerra civil al bàndol feixista

Emilio Mola Vidal

Nascut a Placetas (Cuba) l’any 1887. Participà en les guerres d’Àfrica, on coincidí amb Francisco Franco. Des de 1928 va dirigir la Comandància General de Larache, i va ser nomenat director general de Seguretat el gener de 1930, després de la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la formació del govern del general Berenguer. La policia sota les seves ordres va exercir un paper clau en el fracàs de la revolta republicana de Jaca (desembre de 1930) i en la repressió de les protestes universitàries del març de 1931.

El 1936, després de la victòria electoral del Front Popular a les eleccions legislatives, el govern el va destinar a Navarra com a governador militar per les seves tendències colpistes. Des d’allà va dirigir els moviments preparatoris del cop d’estat.

Gonzalo Queipo de Llano y Sierra

Considerat com un dels militars més proclius a la col·laboració amb els republicans, el desembre del 1930 va participar amb Ramón Franco en l’aixecament de l’aeròdrom de Cuatro Vientos i es va exiliar a França fins a la proclamació de la Segona República.

Era un dels generals dels quals menys podia sospitar el govern del Front Popular que estigués en contacte amb els qui preparaven el cop d’estat del juliol del 1936.

El 18 de juliol de 1936 va participar en el cop d’estat. Queipo de Llano es va revoltar a Sevilla, prenent ràpidament el control de la ciutat. En les setmanes i els mesos següents Queipo va convertir Andalusia, ràpidament controlada per les tropes sota el seu comandament mitjançant l’ús d’una violència extrema –xifrada actualment en més de 40.000 assassinats–, a la principal base logística de l’Espanya “nacional”.

Juan Yagüe Blanco

Amic personal del fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera, va ser un dels primers militars de graduació a afiliar-se al partit feixista, sent reclamat pel govern conservador de la Segona República, l’octubre de 1934, per aixafar la revolució d’Astúries, tasca en què les tropes sota el seu comandament –regulars i la Legió– es van fer servir amb extraordinària duresa.

El 17 de juliol de 1936 es va sumar a la revolta militar contra el govern de la República, ocupant Ceuta. Traslladat a la península, Franco el va posar al capdavant de les tropes que des d’Andalusia i a través d’Extremadura havien de convergir a Madrid. La coneguda com a “columna de la mort” va protagonitzar algunes de les més terribles matances de la Guerra Civil, deixant al seu pas l’assassinat de 4.000 republicans en localitats com Almendralejo, Badajoz o Talavera.

Fidel Dávila Arrondo

Implicat en la conspiració contra el govern republicà organitzada pel general Mola, el 19 de juliol de 1936 va assumir el comandament del govern civil i militar de Burgos, capital del bàndol autoproclamat “nacional” i escenari d’una ferotge repressió. Integrant de la Junta de Defensa Nacional, formada pels principals militars revoltats, Dávila va donar suport a fermament l’entrega a Franco dels màxims poders del “Nou Estat”, passant a presidir la denominada Junta Tècnica. El 1937, després de la mort de Mola, Dávila va assumir a més el comandament de l’Exèrcit del Nord fins a l’ocupació de Biscaia, la cornisa cantàbrica i les batalles de Terol i de l’Ebre, exercint de facto com a ministre de Defensa durant 1938. Durant les primeres setmanes de 1939 va planificar i dirigir l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes, presidint al costat de Franco la “Desfilada de la Victòria” de Barcelona.

Andrés Saliquet Zumeta

Implicat des del primer moment en la conspiració militar organitzada pel general Mola, el 19 de juliol de 1936 va aconseguir el control de Valladolid i de la 7a Divisió Orgànica després de deposar per la força al general Molero. El seu comandament es va caracteritzar per l’ús d’una violència extrema en la repressió dels simpatitzants del Front Popular a Castella i Lleó, arribant fins i tot a organitzar a Valladolid execucions públiques dels detinguts com a espectacle.

El març de 1941, va ser elegit per Franco per presidir el Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme, càrrec que va exercir fins a la seva mort el 1959.

José Enrique Varela Iglesias

Plenament integrat en la conspiració que va desembocar en el cop d’estat de juliol de 1936, Varela es va revoltar a Cadis i, a les ordres de Queipo, va dirigir diverses de les columnes que a sang i foc van ocupar el camp cordovès, Antequera i Ronda. Franco, per la seva banda, el va posar al capdavant de les tropes que van alliberar l’Alcázar de Toledo. Va participar durant la guerra en diverses de les principals campanyes (Jarama, Brunete, Terol…), ascendint a general de divisió.

Francisco García-Escámez Iniesta

Tot i que va participar en nombroses operacions militars durant la Guerra Civil, la seva actuació més destacada va ser l’avenç de les forces sota el seu comandament sobre Somosierra, el novembre de 1936, a l’atac concèntric contra Madrid. Després d’ocupar Logronyo, Sòria, El Burgo d’Osma, Aranda de Duero i Sigüenza, sembrant sempre el terror al seu pas –només a Sòria es van produir 2.000 assassinats d’“esquerrans”–, la columna García-Escámez va assolir el port de Somosierra i va participar en la batalla del Jarama. Amb posterioritat i al capdavant d’unitats de la Legió i Regulars, també va intervenir en l’ofensiva sobre Aragó, en l’ocupació de Casp i en la batalla de l’Ebre.

Juan Vigón Suero-Díaz

Va participar en la planificació de les operacions d’ocupació del País Basc i la cornisa cantàbrica, de l’avenç sobre Terol, Lleida i el Mediterrani, de la batalla de l’Ebre i l’ocupació de Catalunya. Va ser designat per Franco per dirigir l’Alt Estat Major conclòs la guerra. Va ascendir a general de divisió el 1940. Aquest mateix any va ser designat ministre de l’Aire pel ‘generalíssim’, enfrontat políticament amb Kindelán i els aviadors. Va romandre en el càrrec fins al 1945. Va fer d’enllaç davant Adolf Hitler, amb qui es va entrevistar el 1940 per temptejar la intervenció d’Espanya a la Segona Guerra Mundial al costat dels nazis.

Francisco Martín Moreno y González

Va romandre inicialment indecís davant el cop d’estat iniciat al Marroc –del qual no havia estat informat–, adherint-se a la revolta militar el 18 de juliol de 1936 quan va saber que aquesta comptaria amb el suport del general Franco, amb qui mantenia una excel·lent relació. Va ser designat cap d’Estat Major de la Caserna General del “Generalíssim”, càrrec que va exercir durant tota la guerra. Sempre al costat de Franco en tots els seus desplaçaments i fronts de combat, el 1937 va ascendir a general de brigada. Martín Moreno va signar tots els comunicats diaris de guerra “nacionals” a excepció de l’últim, de l’1 d’abril del 1939, signat per Franco. Finalitzada la guerra va viatjar a Itàlia juntament amb Serrano Suñer amb motiu de la repatriació de les forces militars italianes, entrevistant-se amb el dictador feixista Benito Mussolini, el rei d’Itàlia i el Papa.

Joaquín García Pasallar

Va integrar els consells de guerra contra els “desafectes”, és a dir, contra els partidaris del Front Popular, dels quals no menys de 2.000 van passar a convertir-se literalment en “desapareguts”, ja que la majoria dels afusellats ni tan sols van ser enterrats, sinó llançats al mar.

Alfredo Kindelán Duany

Enviat per Mola a Ceuta poc després del 18 de juliol com a cap de l’aviació revoltada, Kindelán va organitzar el pont aeri sobre l’Estret que, gràcies a l’ajuda de Hitler i Mussolini, va permetre traslladar el gruix de l’exèrcit d’Àfrica al sud de la península. A les reunions de Salamanca, Kindelán va ser un ferm partidari de concedir el comandament únic a Franco, encara que la decisió d’aquest de nomenar el seu germà aviador en cap de la base aèria de Pollença va derivar en un fort enfrontament entre tots dos. Cap de l’aviació franquista durant tota la Guerra Civil, el 1939 va ser postergat per Yagüe, el cap de la Legió, com a titular de l’acabat de crear Ministeri de l’Aire.

Juan Cervera Valderrama

Adherit a la revolta militar des del 18 de juliol, l’octubre de 1936, va ser nomenat per Franco cap de l’Estat Major de l’Armada “Nacional”, coordinant la reorganització de les forces navals franquistes i la depuració dels “desafectes”: a la Base de Ferrol, per exemple, van ser afusellats 136 marins, en la seva immensa majoria sotsoficials, mariners dels cossos auxiliars i treballadors. Segons va escriure a les seves Memòries el mateix Cervera Valderrama, “vam haver de fer un bon cribratge entre el personal obrer…”.

Francisco Moreno Fernández

Compromès des de començaments de 1936 en la conspiració militar ordida per Mola, quan va esclatar el cop d’estat va aconseguir el control de la base de Ferrol i de l’arsenal, després de l’afusellament del contralmirant Azarola i d’un centenar llarg de treballadors, mariners i sotsoficials. Nomenat cap de la Flota “Nacional” a finals de juliol de 1936 i vocal de la Junta de Defensa, Moreno Fernández va exercir aquest càrrec durant tota la Guerra Civil, a més de la prefectura de les forces de bloqueig del Mediterrani, sent ascendit a contralmirant a 1937. Juntament amb vaixells de l’Alemanya nazi, les forces sota el seu comandament van col·laborar en el bombardeig dels fugits de Màlaga durant la “desbandà” o de ciutats com Almeria.

José Moscardó Ituarte

Malgrat el seu caràcter extremadament conservador i antiliberal, després de la proclamació de la República va jurar fidelitat al nou règim i va romandre en el servei actiu, però com a tinent coronel, després que Azaña anul·lés els ascensos per elecció. Durant els esdeveniments d’octubre de 1934 es va fer càrrec del govern militar de Toledo, i amb posterioritat se’l va nomenar també cap de la Comandància Militar de Toledo.

Es va sumar al cop, declarant l’estat de guerra i tancant-se a l’Alcázar, on va resistir un setge de 70 dies. Fins i tot el seu fill Luis va ser afusellat en represàlia, després de rebutjar el coronel rendir-se a canvi de la seva vida. Convertit en heroi de l’Espanya “nacional” després de l’alliberament de l’Alcázar, Moscardó va ser ascendit a general de brigada i premiat amb la Laureada. Durant la guerra va exercir el comandament de diverses unitats que van operar a la batalla de Guadalajara, Aragó, l’Ebre i Catalunya.

Joaquín García Morato y Castaño

Quan es va produir el cop d’estat del juliol del 1936 es trobava a Anglaterra, però ràpidament va tornar a Espanya, per posar-se al servei dels revoltats i integrar-se en una de les esquadrilles que el govern feixista de Mussolini havia enviat en suport de Franco i els colpistes. En els tres primers mesos de la guerra García Morato va aconseguir enderrocar quinze aparells republicans i bombardejar ciutats com Jaén o Antequera. Convertit en l’as de l’aviació franquista i en assessor del general Kindelán, les gestes aèries de García Morato al front del Jarama li van valer la concessió de la Creu Llorejada de Sant Ferran el maig de 1937 i, el setembre del mateix any, el nomenament de Cap d’Operacions de la Brigada Aèria Hispana.

Juan de la Cierva y Codorniú

Des de Londres Juan de la Cierva va col·laborar en la conspiració militar del 1936 i va contractar el Dragon Rapide, l’hidroavió que va traslladar Franco des de les Canàries al Marroc. A Roma, juntament amb altres monàrquics, es va entrevistar amb Mussolini per sol·licitar el seu suport al cop. Durant els primers mesos de la guerra va actuar a més com a representant oficiós de la Junta Militar constituïda pels revoltats a Burgos davant el govern britànic, i va actuar com a agent de Mola en la compra d’avions i armament. El desembre de 1936 Juan de la Cierva va morir en un accident d’avió a l’aeròdrom de Croydron, Anglaterra.

Els civils col·laboradors del cop d’estat de 1936

José Antonio Primo de Rivera y Sáenz de Heredia

Defensor d’un Estat corporatiu, autoritari i nacionalsindicalista, el 1933 després de ser rebut a Roma per Benito Mussolini va fundar Falange Espanyola. Finançat des d’Itàlia i amb el suport de la dreta monàrquica va ser elegit diputat a Corts per Cadis el novembre de 1933. Un any després, va fusionar la seva Falange amb un altre grupuscle d’inspiració feixista, les Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), d’Onésimo Rodó i Ledesma Ramos, assumint oficialment la direcció.

Acusat de ser un dels principals inspiradors del cop d’estat, va ser condemnat a mort per un tribunal popular i afusellat a Alacant el 20 de novembre de 1936, traslladant-se les seves restes posteriorment a la Valle de los Caídos.

José Calvo Sotelo

Líder indiscutible de les dretes, tant de les més radicalitzades com de la que fins aleshores havia seguit a Gil Robles, va ser coneixedor de la conspiració que estava organitzant-se a les casernes i protagonista de nombrosos enfrontaments parlamentaris, en un dels quals arribaria a declarar-se admirador del feixisme.

Va ser assassinat la matinada del 12 al 13 de juliol en una camioneta de la Guàrdia d’Assalt, com a represàlia per l’assassinat hores abans del tinent Castillo, membre del cos. La seva mort va precipitar i va sumar el suport de molts indecisos, com Franco, al cop d’estat que dies després va esclatar a Espanya, provocant l’inici de la Guerra Civil.

Onésimo Redondo Ortega

Candidat el febrer de 1936 de Falange per Valladolid (amb prou feines va obtenir 5.000 vots), Redondo va ser detingut a la primavera a conseqüència dels enfrontaments i atemptats protagonitzats pels falangistes val·lisoletans, recobrant la llibertat el 20 de juliol després del triomf del cop d’Àvila, a la presó de la qual havia estat traslladat.

Quatre dies després, quan combatia al Guadarrama amb les milícies falangistes, va morir en combat a la localitat de Labajos.

Aquest article s’ha elaborat segons a partir de la informació apareguda a ElDiario.es: “Los colaboradores de Franco en el golpe de 1936 que perderán sus títulos nobiliarios”, el 30 de setembre de 2022.