Manifest “La reforma neoliberal de la universitat espanyola: els Acords de Bolonya com a pretext”

S'ha fet públic un manifest signat per professors i investigadors de les universitats espanyoles contra els Acords de Bolonya. La reforma neoliberal entra de ple al món universitari.
Imatge destacada

| Publicat el 22/11/2008 | Desat a: Economia

S’ha fet públic un manifest signat per professors i investigadors de les universitats espanyoles contra els Acords de Bolonya. El manifest, que porta per títol “La reforma neoliberal de la universidad española: los Acuerdos de Bolonia como pretexto“, denuncia que el procés de Bolonya s’ha utilitzat a Espanya per disminuir i fins i tot anul·lar la funció fonamental de la universitat, que no és altra cosa que ser un gran centre per a la reflexió i el pensament. La reforma neoliberal entra de ple al món universitari.

“La reforma neoliberal de la universitat espanyola: els Acords de Bolonya com a pretext”
Davant l’absència de debat públic respecte de la reforma de la universitat, tant en el que fa als plans i avaluació dels estudis superiors, com a la seva relació amb les necessitats de la societat –necessitats que es poden definir de moltes maneres i que, sense doblegar-se a un únic discurs, la universitat ha de recollir en la seva pluralitat– els sotasignats exposem:
Els Acords de Bolonya, seguits d’altres resolucions en diverses ciutats europees, es van prendre en 1999. Els països, entre els quals s’incloïa Espanya, van convenir en sis punts que són propostes polítiques, però no normes exigibles des d’una perspectiva legal. Malgrat aquest caràcter declaratiu, “Bolonya” s’ha esgrimit i s’esgrimeix en el nostre mitjà com a pretext per disminuir i fins i tot anul·lar la funció fonamental de la universitat –en tots els seus vessants científics i humanístiques– que el gran lingüista i filòsof Xerris S. Peirce, fundador del pragmatisme, va definir com a “espai en el qual s’exposa la condició viva del pensament”.
És necessari recordar aquí, de manera sumaria, en què consisteixen aquests acords, fins i tot amb les modificacions posteriors a les de 1999: 1) adopció d’un sistema comparable de titulacions; 2) que aquest sistema estigui preferiblement dividit en dos cicles; 3) que sigui avaluable per un sistema de crèdits comuns, cridats per això europeus; 4) que es promogui la cooperació europea per aconseguir nivells comparables de qualitat i metodologia; 5) que es promogui la necessària dimensió europea dels plans d’estudis i que això faciliti els nivells d’ocupació dels ciutadans de la Unió; 6) que es promogui també la mobilitat de tots els estaments de la comunitat universitària.
Amb l’excusa de “Bolonya”, les autoritats universitàries espanyoles i catalanes van començar una transformació en la qual aquest conjunt de propostes pensades per facilitar convalidacions, disminuir la burocràcia i consolidar cert estat de consciència europeista, que al seu torn afavoreixi l’entrada de la població universitària a l’àmbit laboral, s’ha transformat en pretext per a dos tipus de modificacions. En aparença ambdues són asèptiques i s’esgrimeixen com a moviment de modernització, per la qual cosa el seu substrat ideològic se sol donar per indiscutible, tant en la manera d’exposició, més assertiu que argumentatiu, com en l’absència gairebé completa, en els seus documents, d’invocació d’autoritats i referències acadèmiques serioses.
La primera modificació suposa el transport de les teories de l’aprenentatge de la infància i l’adolescència al món dels adults que assisteixen a la universitat, com ho proven els “manuals” que utilitza el Ministeri d’Educació i les autoritats universitàries catalanes, plagats de consideracions i advertiments propis d’edats prèvies a l’entrada en l’adultesa. Davant aquesta tendència a la minorització dels estudiants universitaris, cal recordar que aquests són adults que voten, condueixen cotxes, poden ser pares i són responsables plens, política i penalment, dels seus actes. De sobte, a partir d’aquella traducció, la vida universitària –o alguns dels seus membres embarcats en tasques de gestió– ha tendit a admetre un model de vigilància dels estudiants, que semblen convertir-se en tutelats permanents les disposicions psicològiques dels quals i socials han de ser vigilades i orientades cap al benefici del grup, sigui aquest el que sigui. No és aquesta l’única tutela que s’exerceix sobre la comunitat universitària, ja que un percentatge de professors en precari que, en el cas de les universitats catalanes, arriba a nivells escandalosos, es veu limitat, a causa d’aquesta mateixa precarietat, en la seva capacitat de pronunciar-se obertament sobre qüestions concernents als nous sistemes d’avaluació i els plans d’estudi. Resulta simptomàtic que es desviïn de manera soterrada recursos enormes a la gestió de la “innovació pedagògica” i en canvi el professorat no numerari estigui sotmès a unes condicions salarials miserables i altres laborals de dubtosa legalitat, que els obliguen a fer-se càrrec de les mateixes responsabilitats que els numeraris. La qualitat de la docència –entesa com a transmissió seriosa, complexa i variada del saber– s’aconsegueix així malgrat les autoritats universitàries, no gràcies a elles.
La segona modificació té a veure amb una inquietant reducció de la perspectiva social: les nostres autoritats esgrimeixen les necessitats de la “societat” per celebrar la utilització del lèxic de les “habilitats” i “competències” i proclamen l’abandó o relegament de l’exigent món dels “continguts”. Només que “societat”, en aquest cas, equival a “empresa”. A aquesta grotesca reducció, a la qual ens neguem, es deu la forta tendència a l’abandó de termes com “saber” i “estudi” entre les nostres autoritats universitàries.
D’allí que elles subratllin la “innovació docent” com a mera “innovació tècnica” de la transmissió.
De fet, les dues transformacions troben el seu punt d’unió en poderosos instruments de control que són preconitzats i esgrimits sense que càpiga discussió. Quan aquesta es produeix les autoritats o els seus portaveus parlen, de manera inquisitorial, de “resistència solapada”, “egoista”, “desconfiada”, “menys confessable” i, a més, “doble, individual o col·lectiva, simultàniament o per separat” (sic): vegeu el fullet de la Universitat de Barcelona Què és l’Espai Europeu d’Educació Superior? signat per José Antonio García Suárez.
Finalment, cal assenyalar que el control s’ha unit, en el cas de Catalunya, a la concessió o no als professors dels complements autonòmics, concessió que queda o pot quedar en mans de fundacions, empreses i serveis en ocasions privats i no sotmesos a avaluacions universitàries. Fins a febrer 2008 era obligatori per a la renovació de les beques predoctorals de la Generalitat l’assistir a un seminari de tres dies, organitzat per un ens privat, sota pena de perdre la renovació de les beques. Ara és només altament recomanat.
L’altre instrument per adequar la universitat a l’empresa és la reforma dels plans d’estudi, per la qual s’esgrimeixen raons de tipus laboral que, en lloc d’assegurar la independència de les universitats respecte del desenvolupament de les seves disciplines i maneres d’accés al coneixement específic, les sotmeten a les exigències del mercat. En el cas de les ciències exactes i aplicades, amb la natural complaença del propi mercat.
En el cas de les disciplines humanístiques, sense cap necessitat peremptòria, excepte una curiosa vocació imaginària de submissió a la “empresa” que passa per rebaixament innecessari dels continguts. Innecessari, ja que el mercat sol arribar a les humanitats mediatitzat per altres organismes socials i educatius. En aquest segon cas, una de les funcions de la universitat ha d’estar orientada a preparar als llicenciats de manera solvent i rigorosa cap a l’ensenyament i la funció pública així com també cap a les activitats pròpies de la gestió cultural i editorial, però sense descuidar l’àmbit propi del desenvolupament, en tots els espais i disciplines, dels variats recursos del pensament crític, base i condició de la ciutadania en la democràcia.
Aquesta varietat de funcions és un punt crucial del que no podem abdicar en cap cas: preparar als llicenciats per al treball no significa orientar-los a la “empresa”, sinó, al contrari, oferir-los instruments per rebre i incorporar els millors, més elevats i complexos coneixements en cada camp específic. Amb aquests instruments podran resoldre, de la manera més lliure possible, la seva relació amb la societat, relació que inclou el dret inalienable al treball.
Per totes aquestes raons, els sotasignats sostenim que en abandonar el compromís públic de la transmissió específica del saber es frega perillosament el frau. Primer, perquè es retalla el dret dels estudiants a rebre i incorporar els coneixements acadèmicament contrastats en cadascuna de les disciplines que es tracti.
Segon, perquè es restringeix la llibertat de càtedra en disminuir la importància dels continguts incorporats per l’estudiant –el seu saber– en honor d’una difusa, inacceptable i totalitària vigilància sobre la seva manera de ser.